Tradició oral i particularitats lingüístiques

La memòria oral de la comunitat gai masculina a Sitges, col·lectiu molt heterogeni, s'ha desenvolupat molt recentment (del 2006 ençà) i dona sentit a la seva trajectòria en relació amb la vila. De la mateixa manera, els sitgetans han estat testimonis i còmplices del curs dels esdeveniments entorn a la comunitat d’homosexuals i han creat la seva pròpia narrativa, que a vegades coincideix i d’altres s’oposa al discurs històric dels protagonistes.

Aquestes narratives han estat escassa o nul·lament documentades des de les institucions museístiques de la vila. A dia d’avui les podem trobar, principalment, parlant amb els seus protagonistes o indagant i preguntant als sitgetans que han parat atenció a aquest fenomen, que algunes vegades han volgut justificar i altres cops han silenciat.

En general i segons la construcció d’un relat comú, s’ha volgut vincular el naixement de la comunitat gai amb l’arribada i establiment a Sitges d’artistes modernistes a finals del segle XIX. Però hi ha un altre moment culminant per al col·lectiu: la represa dels carnavals, sota llibertat condicionada, durant el darrer període de la dictadura franquista (1970-1975).

Sitges ha estat el primer municipi a Espanya en erigir un monument contra l’homofòbia. Es tracta d’un triangle equilàter de color rosa en la base del qual hi ha gravat el lema "Sitges contra l’homofòbia / Mai més / 5 d’octubre 1996 – 2006". L’any 2006 fou instal·lat damunt les pedres del quart espigó, entre les conegudes com a platja de la Bassa Rodona i la platja de l’Estanyol. El maig de 2013 el monument fou restaurat i traslladat al seu nou emplaçament, els jardins del Passeig Marítim, on té plena visibilitat i s’ha convertit en un lloc de referència per tota la comunitat. També ha esdevingut espai de reivindicació espontània en moments de crisi, com per exemple en els dies immediats a la massacra a la discoteca Pulse d’Orlando (Florida, EUA) el 12 juny de 2016.

Les campanes són un element sonor de comunicació, un símbol de la comunitat que ha marcat el seu cicle cronològic i vital.
Amb una funció social i religiosa, els tocs han estat un element cohesionador que ha regulat la vida de les persones d'un territori delimitat; i la figura del campaner/a, el responsable de conformar-ne el llenguatge propi.
Com va succeir a la resta de Catalunya, a la vegueria del Penedès s'escoltaven diferents paisatges sonors que expressaven la vida de les diverses comunitats. Tanmateix, amb la progressiva automatització i electrificació dels campanars, la tipologia de tocs s'anaren reduint, així com substituint per altres de forans, perdent aquest patrimoni.
En els darrers anys però, diferents grups de persones s'han organitzat per recuperar alguns dels tocs manuals. Es tracta principalment de tocs de festa, repics que progressivament s'han anat reincorporant a la societat de la qual en formaven part.