Salut, alimentació i gastronomia

(en tots els camps)

El xató

El xató és un plat d’origen penedesenc, format bàsicament per escarola amanida amb salsa de xató, bacallà i tonyina dessalats, i olives. Existeixen diverses variants de la recepta associades a les localitats d’on són típiques, tot i que no exclusives. En algunes d’aquestes variants també s’inclouen truites de diversos ingredients (mongetes, botifarra, o ceba i patata, entre d’altres) com a elements integrants del plat.

La paraula xató, en part del territori penedesenc, també es fa servir per designar la salsa amb què s’elabora el xató-plat. Aquesta salsa, les variants territorials de la qual són la base de les diverses versions del plat, incorpora en la majoria de casos ingredients com les ametlles, les avellanes, els alls, el pa, la nyora, l’oli, el vinagre i la sal. Tanmateix, es tracta d’una recepta amb una elevada diversitat que, segons la variant o les preferències de la persona elaboradora, pot incloure altres ingredients, com els tomacons, el seitó o les galetes Maria. D’altra banda, una segona diferència ve donada per la cocció (o ús en cru) dels ingredients. En algunes versions és més habitual emprar tots els ingredients crus, en d’altres es combinen i n’hi ha on s’incorpora tot cuit. El tercer punt de divergència es produeix ja en el mode de consum; que pot ser acabat d’amanir o macerat, segons la variant.

Actualment, en diverses poblacions del Penedès, majoritàriament entre febrer i març, es produeixen xatonades populars o festes del xató, en què és habitual l’organització de concursos de Mestres Xatonaires, i tallers o exhibicions destinats a infants per tal que aprenguin o mostrin la seva habilitat elaborant el plat. En aquestes celebracions també es possible adquirir racions de xató per tal de tastar-lo. D’altra banda, tant el plat com aquestes festes populars es fan servir com a element de promoció turística, amb la participació de molts establiments de restauració del territori i dels gremis d’hostaleria.

Data inici: 27/11/2016 - 00:00
Data finalització: 17/04/2018 - 00:00
Descripció data de realització/periodicitat:

Habitualment, el xató s’elabora i consumeix de forma estacional, concretament entre febrer i març, i en algunes localitats, com Vilanova i la Geltrú, específicament coincidint amb la celebració del Carnaval. La salsa del xató, però, per sí mateixa pot consumir-se en altres moments de l’any, al marge del plat.

L’escarola, l’ingredient base del xató, és una hortalissa hivernal, raó per la qual l’època en què tradicionalment s’ha consumit aquest plat és la més freda de l’any. En aquest sentit, però, cal fer esment de la informació aportada per alguns testimonis que recorden la realització de xatonades familiars lligades a la batuda del blat, per tant en època estival, i en aquest cas substituint l’escarola per enciam (Alt Penedès, dècada de 1950). Aquest fenomen guarda certa relació amb alguna de les hipòtesis relatives a l’origen i evolució del plat, presents a l’apartat d’Història i transformacions de l’element.

Les activitats populars institucionalitzades lligades a l’elaboració i consum d’aquest plat es produeixen entre finals de novembre, quan s’inicia a Vilanova i la Geltrú el Festival del Xató, i mitjans de març, quan se celebra a Calafell la darrera xatonada popular de la temporada. La majoria d’aquestes activitats, però, es concentren al mes de febrer, en què són diverses les iniciatives de promoció i difusió del plat que es donen en diferents localitats penedesenques.

Al Vendrell, la Xatonada Popular és el primer diumenge de febrer; a Vilafranca del Penedès, la Festa del Xató, el segon. Sitges celebra la Setmana del Xató entre finals de febrer i principis de març. Cubelles i Cunit, durant tot el febrer celebren el Mes del Xató, dins del qual es contextualitza la Xatonada Popular que es realitza, també, en cap de setmana a finals de mes. Per últim, Calafell celebra la seva Xatonada Popular el segon diumenge de març.

 

Localització: Alt Penedès, Garraf, Baix Penedès

La Cargolada de Banyeres del Penedès

Cargolada de Banyeres del Penedès

El dissabte de Carnaval, data variable entre febrer i març, segons l’any, es celebra a Banyeres del Penedès un dinar col·lectiu: la cargolada. Ocasionalment, la celebració coincideix amb la Festa Major d’hivern del municipi, les Festes de Santa Eulàlia (12 de febrer), convertint-se en un acte festiu més.

Aquest àpat, que es realitza al local de la Societat Nova, entitat associativa encarregada de l’activitat, congrega als membres de l’associació, així com a altres habitants del poble i visitants de poblacions veïnes.

L’any 2017 es van repartir, aproximadament, 190 racions de cargols amb conill, un plat que s’elabora seguint la recepta original que inicià aquesta celebració, l’any 1955.

Data inici: 04/03/2017 - 00:00
Data finalització: 04/03/2017 - 00:00
Descripció data de realització/periodicitat:

La cargolada se celebra el dissabte de Carnaval, data variable entre febrer i març, segons l'any. Coincideix ocasionalment en el marc de les Festes de Santa Eulàlia (12 de febrer), Festa Major d'hivern del municipi.

Localització: Banyeres del Penedès

Els embotits de la Llacuna

Durant centenars d’anys, el porc ha constituït un dels productes bàsics de l’alimentació catalana i la matança del porc, un dels rituals festius més important en l’àmbit domèstic rural. De com de l’excedent generat i del desig de prosperar econòmicament se n’ha sabut extreure un complement econòmic, s’exemplifica en la professionalització de l’elaboració d’embotits. Així ha succeït  a la població de la Llacuna, vila de 863 habitants (dades extretes de l’Institut d’Estadística de Catalunya), referent per la seva producció.

Pertanyent a la comarca de l’Anoia, però geogràficament i històricament vinculada amb l’Alt Penedès, va prosperar entorn el camí ral, via de circulació de persones i mercaderies protegit pel rei, i va ser reconeguda amb la Fira anual de Sant Andreu, concedida pel comte-rei Alfons III el 1335. Convertida en punt de trobada de venedors de bestiar i altres productes fins als anys 70, avui en dia s’ha reconvertit en una fira on la matança del porc, establerta des de 1980 és l’acte més representatiu i multitudinari del municipi. Una jornada de promoció i difusió dels seus embotits, reconeguts i valorats pels mateixos vilatans i ciutadans de l’Alt Penedès per les característiques que els diferencien: les condicions climàtiques de la zona (el fred i la frescor) i la qualitat de la seva matèria primera.

Data inici:
Data finalització:
Descripció data de realització/periodicitat:

Actualment, l’elaboració d’embotits és contínua durant tot l’any. 

Localització: Llacuna, la

Carquinyolis i bufats

Carquinyolis de Lavern

Una pasta de farina de blat, ou, sucre i fruits secs és la base de l’elaboració de carquinyolis i bufats, dos dolços amb ametlles i avellanes, respectivament, representatius del territori.

L’elaboració de carquinyolis s’estén arreu de tota la vegueria del Penedès i Catalunya. Tanmateix, són els municipis de la Llacuna, Sant Quintí de Mediona i Torrelles de Foix, on aquest producte pren un valor identitari. No succeeix el mateix amb els bufats, pasta seca vendrellenca que, malgrat la seva producció autòctona a la capital del Baix Penedès (es localitza també una producció industrial a Olèrdola), està desvinculada de la població i es destina als visitants i turistes, principalment.

D’elaboració domèstica i/o professional, es poden documentar almenys des del segle XIX la seva producció al territori i el seu consum, dut a terme en qualsevol moment de l’any, sense estar determinat a cap celebració concreta.

Data inici:
Data finalització:
Descripció data de realització/periodicitat:

Són productes desestacionalitzats. Es poden consumir durant tot l'any i no estan vinculats a cap celebració determinada. Tanmateix, en l'àmbit domèstic, els carquinyolis acostumen a realitzar-se en motiu d'algun acte concret (Festa Major, aniversaris...) o s'ofereixen com a present. 

Aigua, estiueigs i salut

A la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX, la burgesia i les classes benestants es traslladaven a certa distància d’on residien habitualment a passar l’estiu. El trasllat a una zona de costa o d’interior – preferiblement, municipis de muntanya mitjana i baixa, ubicats en contorns naturals lligats a la presència d’aigua – es realitzava amb l’objectiu principal de descansar i de relacionar-se amb la resta d’estiuejants, membres de la mateixa colònia .

Durant quasi un segle, l’estiueig es mantingué en un contorn social de protecció i seguretat que afavorí el creixement urbanístic de la construcció d’immobles d’estil modernista, noucentista i eclèctic i propicià  el redescobriment del patrimoni cultural (principalment, d’origen medieval) i natural del territori. D’aquesta pràctica ja desapareguda, supeditada ara pel turisme de massa, roman el valor material i simbòlic d’uns espais – bé mobles i entorns naturals - que han pogut mantenir-se i conservar-se, tot sigui en el seu ús original o reinterpretant-se.

Data inici:
Data finalització:
Descripció data de realització/periodicitat:

Com la mateixa paraula indica, l'estiueig es limitava als mesos d'estiu – les temporades de bany podien iniciar al maig, tanmateix - i era per aleshores, quan a les diferents poblacions esmentades (veure apartat de la descripció de la localització) hi residien els estiuejants.  Avui en dia, el turisme està cada cop més destemporalitzat  i per tant, malgrat juliol i agost segueix sent temporada alta, hi ha també visitants la resta de l’any, així com mateixos residents que gaudeixen del seu propi entorn natural. 

Ranxos Mariners

Ranxos mariners

Designem amb el nom de ranxos mariners o ranxets el conjunt de plats que tenen el seu origen en l’activitat marinera i pesquera pròpia de localitats litorals, en què els homes que es dedicaven a aquestes feines passaven bona part del dia a la mar i, per tant, realitzaven alguns dels àpats a la platja o a bord de barques o vaixells.

Es tracta de plats en què l’ingredient principal és el peix, sovint aquelles espècies que tenen menys valor comercial, que es cuina amb ingredients senzills i disponibles al territori, com patates, alls o tomàquets. En tractar-se de plats que sorgeixen de les cuines de les barques, la infraestructura que requereixen és mínima; una cassola, una font de calor per coure i els ingredients.

En el context de l’activitat pesquera, aquests plats són elaborats pel patró o pel ranxer d’a bord, i es consumeixen de forma comunitària. El plat s’aboca a una safata gran, i al voltant, els comensals van menjant cadascú del tros de safata que li queda just davant, creant unes línies imaginàries que delimiten la ració de cadascú.

La transmissió d’aquests plats es produeix entre persones de diverses generacions, generalment per observació i imitació. D’una banda, quan nois més joves començaven la seva activitat laboral a la mar, aprenien a elaborar aquests plats del patró o del ranxer de la barca on estaven, veient com ho feia. D’altra banda, en entorn familiar, són plats que els fills i filles aprenen veient com ho fan els pares, que són o havien estat pescadors.

En algunes localitats o barris costaners, l’activitat a la mar és part de la identitat local, en molt bona mesura perquè gran part de la població que hi resideix manté algun tipus de vincle amb el mar. En aquest context, sovint coincidint amb festivitats com Sant Pere o la Mare de Déu del Carme, patrons de pescadors i mariners, se celebren concursos on es valora la realització d’algun d’aquests plats, com el Concurs d’All Cremat de Vilanova i la Geltrú o el Concurs de Ranxos Mariners de Calafell, oberts a tothom qui vulgui participar-hi. En aquestes localitats, també és habitual trobar algun d’aquests plats disponibles en restaurants.

Data inici: 29/06/2018 - 00:00
Data finalització: 29/06/2018 - 00:00
Descripció data de realització/periodicitat:

En tractar-se de plats totalment lligats a la pesca, l’elaboració i consum dels ranxos, en aquest entorn, s’ha anat adaptant a l’evolució de l’ofici. En el passat, a mitjans de segle XX, eren plats de consum habitual entre la tripulació de les barques, i podien consumir-se com a dinar o com a sopar en funció de la jornada laboral dels pescadors, que alhora venia definida pel tipus de pesca que practicaven. Així, eren plats que es consumien cap a les 12h, si es tractava de dinar, o abans de la posta del sol, com a sopar. Si la pesca era diürna, les barques sortien (i surten) a trenc d’alba, per allà les 6h, de manera que el dinar es realitzava a meitat de jornada, que acabava sobre les 18h. Per contra, si la pesca era nocturna, el sopar s’avançava per acabar d’aprofitar la llum solar, perquè quan fos totalment fosc seria quan hi hauria feina. 

Actualment, a les localitats costaneres penedesenques, la major part de la pesca és diürna, de manera que, quan es fan ranxos, són per dinar. La freqüència actual d’elaboració d’aquests plats a les barques és d’un cop a la setmana o un cop cada quinze dies, en funció de la feina, l’estat de la mar (és millor si està tranquil·la, perquè l’aigua bull abans) i la disponibilitat d’ingredients. Segons relaten els informants, a les barques cada dia es menja peix, però és més habitual fer-lo a la planxa, ja que resulta més ràpid.

En entorns familiars l’elaboració d’aquests plats es produeix com a dinar en dies que la família es reuneix. Així, en famílies en què és habitual dinar pares i fills junts, pot ser un àpat freqüent, de diari, mentre que en aquelles en què les trobades són més esporàdiques, el ranxo es converteix en una menja festiva. En poder-se fer amb tota mena de peix i productes senzills, la seva elaboració no es veu condicionada per factors econòmics.

Tant el Concurs d’All Cremat, que es realitza a Vilanova i la Geltrú, com el Concurs de Ranxos Mariners de Calafell se celebren en el context de les festes de Sant Pere, pels volts del 29 de juny. En el cas de Vilanova com a celebració de les festes del Barri de Mar i en el de Calafell com a Festa Major del nucli marítim.