Usos lúdics de les plantes

Representacions, escenificacions, jocs i esports tradicionals
Imatge de presentació: 
Usos lúdics de les plantes. Fent una barqueta amb joncs
Identificació: 
Codi: 
IP-4-0007
Nom propi de l'element: 
Usos lúdics de les plantes
Altres denominacions: 
Jugar amb plantes
Grup i/o comunitat: 
Si bé el treball de camp s'ha realitzat a l'Anoia, la seva afectació traspassa aquest territori i els usos lúdics descrits poden ser compartits en altres zones on les espècies citades també creixen.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

La necessitat de jugar, crear, construir un món imaginari, és quelcom inherent de tots els infants, i malgrat que de forma menys tangible també perdura en l’edat adulta. Els elements a partir dels quals construir aquest relat lúdic poden ser múltiples, i s’han transformat de forma molt intensa en poc més de dos dècades, amb l’arribada de l’era digital. Tanmateix, perduren encara un gran nombre de jocs que es desenvolupen a partir d’elements ben simples, sempre i quant els infants hi puguin accedir. Una de les principals característiques del joc lligat a la infantesa és que es proveeix dels recursos i materials que es tenen a l’abast en cada moment, de tal forma que pràcticament qualsevol element pot ser font de joc. En conseqüència els materials i recursos que els infants tenen a l’abast definiran els materials i recursos amb els quals els infants jugaran.

Resulta lògic per tant que si els infants creixen, o si més no passen bona part del temps de lleure (vacances o caps de setmana) en un entorn rural on les plantes són un  element quotidià i omnipresent, les plantes esdevinguin un element de joc i font de creativitat. D’acord amb l’esmentat, els usos lúdics de les plantes eren el principal element de joc dels infants durant la primera meitat del segle XX, en què la societat era eminentment rural, les “joguines manufacturades” eren quelcom excepcional, i on els infants passaven bona part del seu temps rodejats de plantes. Tanmateix, a mesura que la societat ha esdevingut més urbana, i a mesura que les “joguines manufacturades” primer analògiques, i després digitals, han arribat en massa a les llars, els jocs a partir de plantes han adquirit un rol secundari i mantingut tant sols en aquells infants que passen almenys una part del temps dedicat al  lleure en un entorn on les plantes són un element habitual. En la present fitxa es presenten alguns dels usos lúdics a base de plantes documentats a la comarca de l’Anoia, essent una combinació d’usos vigents desenvolupats per infants en l’actualitat i d’usos documentats a partir dels records d’infantesa de persones ara ja molt grans.

Data identificació: 
dimarts, 4 febrer, 2020
Localització: 
Descripció de la localització: 

L’àrea estudiada comprèn una superfície de 839,78 km2, amb una població l’any 2016 de 89.224 habitants, que es tradueix en una densitat de població de 106,25 hab./km2. La major part de la població es concentra a la Conca d’Òdena, essent els municipis d’Igualada, Vilanova del Camí i Santa Margarida de Montbui els més poblats. Aquests tres municipis, tot i representar només el 5,5 % del territori estudiat (46 km2) concentren el 68,4% de la població (61.007 habitants), amb una densitat de població de 1326,24 habitants/km2. Aquestes dades mostren que la major part de l’àrea estudiada és eminentment rural i poc poblada, ja que si deixem de banda els tres municipis més poblats obtenim que la resta del territori (un 94,5% de la superfície estudiada) presenta una densitat de població de només 35,55 habitants/km2. En conseqüència, tot i que la major part d’infants de la zona viuen en ciutats mitjanes, tots ells tenen molt a l’abast un entorn majoritàriament rural, i ple de plantes (que tampoc són estranyes en el si de les ciutats) on poder desenvolupar els seus jocs amb elements vegetals. Cal destacar que des de pràcticament qualsevol punt de les esmentades ciutats, en menys de 10 minuts a peu s’accedeix a zones amb una elevada diversitat vegetal, fet que hauria de contribuir a que fins i tot els infants de les ciutats coneguessin les plantes amb les quals poden jugar.

Climàticament, la zona es caracteritza per un clima mediterrani amb influència continental. Les precipitacions es concentren a la primavera i tardor, amb un important dèficit hídric estival i una precipitació mitjana anual de 611 l/m2 a Òdena. Cal destacar també la important presència de boires persistents a la zona de l’Alta Anoia durant l’hivern, que confereixen a aquesta àrea una continentalitat més marcada. A nivell tèrmic, els estius són càlids i els hiverns força suaus, tot i les glaçades freqüents (73 dies de glaçada de mitjana a Òdena, xifra que es veu clarament incrementada a la zona de l’Alta Anoia).  A Òdena (Conca d’Òdena) la temperatura mitjana anual és de 13,9 ºC, mentre que a Calaf (Alta Anoia) el valor descendeix fins als 12,2 ºC. La variabilitat climàtica interanual és molt important, amb una marcada incidència de fenòmens extrems com sequeres perllongades, onades de calor, pluges torrencials, pedregades, i fins i tot glaçades i nevades tardanes. Aquestes condicions climàtiques condicionen les espècies vegetals que creixen al territori, i també els cicles anuals.

Un altre element important són les unitats que conformen el paisatge, ja que les plantes que es trobin en una zona forestal, en un camp de cereals, en un hort, o en un bosc de ribera seran ben diferents, condicionant així els jocs que es puguin fer amb totes elles.  El paisatge majoritari és el del mosaic agroforestal mediterrani. Segons dades referents a la comarca de l’Anoia en conjunt, l’any 2015 un 60,1% del territori era forestal, un 32,6% agrícola, i un 6,9% urbà. Les comunitats forestals es troben dominades per pi blanc (Pinus halepensis) i pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii), amb una també important presència d’alzina (Quercus ilex) i roure (Quercus cerrioides). En el fons florístic hi dominen les espècies de caràcter mediterrani, però les espècies de distribució eurosiberiana també són notables, principalment en fondalades i obacs. L’activitat agrícola es basa majoritàriament en els cultius extensius cerealístics de secà, tot i la presència encara significativa d’olivera, ametllers i vinya en determinats sectors. Aquests tres darrers cultius havien estat els majoritaris fins la transformació agrària dels anys 50-60, quan progressivament es van anar veient desplaçats pels cereals.

Localització: 
Datació: 
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La utilització de plantes com a element de joc es duu a terme de forma quotidiana quan el temps de lleure dels infants transcorre en un entorn ric en plantes. Cal tenir també en compte que els jocs desenvolupats aniran estretament lligats al cicle anual, atès que el material per a desenvolupar el joc (les plantes) varia clarament al llarg de l’any d’acord amb la climatologia i les estacions.

Descripció (Àmbit 2 o Àmbit 4): 
Descripció general: 

En la societat rural de mitjans del segle XX, on els bens materials que posseïen les classes populars eren limitats, el joc dels infants es desenvolupava amb els elements, materials que tenien més a l’abast. Essent en la major part dels casos joguines de fabricació pròpia, fetes en la seva pràctica totalitat amb materials locals, molts d’ells d’índole vegetal. Les plantes, ubiqües en l’entorn rural, esdevenien l’element perfecte per al joc i per a l’obtenció de les matèries primeres a partir de les quals crear els propis jocs. La necessitat de jugar, crear, construir un món imaginari, és quelcom inherent de tots els infants, i malgrat que de forma menys tangible també perdura en l’edat adulta.

Els elements a partir dels quals construir aquest relat lúdic poden ser múltiples, i s’han transformat de forma molt intensa en poc més de dos dècades, amb l’arribada de l’era digital. Tanmateix, perduren encara un gran nombre de jocs que es desenvolupen a partir d’elements ben simples d’índole vegetal, sempre i quant els infants hi puguin accedir. Una de les principals característiques del joc lligat a la infantesa és que es proveeix dels recursos i materials que es tenen a l’abast en cada moment, de tal forma que pràcticament qualsevol element pot ser font de joc. En conseqüència els materials i recursos que els infants tenen a l’abast definiran els materials i recursos amb els  quals els infants jugaran.

Aquesta necessitat d’estar en contacte amb l’element de joc és precisament el que permet explicar la desaparició dels jocs a base de plantes en els infants que no tenen un contacte quotidià (o si més no en el temps de lleure) amb l’entorn rural, que és on les plantes són omnipresents. En conseqüència, a mesura que la societat ha esdevingut més urbana, i a mesura que les “joguines manufacturades” primer analògiques, i després digitals, han arribat en massa a les llars, els jocs a partir de plantes han adquirit un rol secundari i mantingut tant sols en aquells infants que passen almenys una part del temps dedicat al  lleure en un entorn on les plantes són un element habitual. També és cabdal, en aquest sentit, el paper dels adults com a transmissors dels potencials usos lúdics de les plantes, especialment per aquells jocs més complexos on la intervenció d’un adult és imprescindible. El mateix procés de desvinculació de l’entorn que afecta als infants, també afecta als adults, fet que sumat al trencament en la transmissió dels coneixements tradicionals experimentat a partir dels anys 60 – 70 del segle passat, inhabilita a aquests adults per explicar als nens i nenes com jugar a partir de plantes.

En la present fitxa es presenten alguns dels usos lúdics a base de plantes documentats a la comarca de l’Anoia, essent una combinació d’usos vigents desenvolupats per infants en l’actualitat i d’usos documentats a partir dels records d’infantesa de persones ara ja molt grans. Les dades han estat obtingudes, per una banda, a partir dels informants que han participat en la prospecció etnobotànica realitzada a la comarca de l’Anoia entre els anys 2014 i 2017 amb l’objectiu de recollir coneixements tradicionals relatius a la biodiversitat silvestre i cultivada, incloent informació sobre les varietats agrícoles tradicionals i els coneixements tradicionals associats. En total s’han utilitzat dades de 67 informants agrupats en 44 unitats familiars, nascuts de mitjana l’any 1932, dels quals s’ha recollit informació de tots els àmbits dels coneixements tradicionals relatius a la biodiversitat. La totalitat de la informació es pot consultar a la tesi doctoral “La recuperació dels coneixements tradicionals relatius a la biodiversitat com a eina per al desenvolupament d’un model agroalimentari més sostenible”, defensada el 2018 i elaborada per Marc Talavera Roma

Per una altra banda,  les dades de la present fitxa també han estat obtingudes a partir de les activitats de lleure no formal desenvolupades amb infants per part  l’autor de la fitxa, a la comarca de l’Anoia, des del 2007 fins l’actualitat. Al llarg d’aquestes activitats, on han participat nens i nenes d’arreu de la comarca, corresponents a mes d’una vintena de centres educatius i dos agrupaments escoltes, s’han pogut observar molts dels usos lúdics a base de plantes que perduren encara en l’actualitat, i també detectar-ne els mecanismes de transmissió.

Descripció de cadascun dels elements a exposar

Els uso lúdics documentats en les entrevistes realitzades a persones grans  de la comarca de l’Anoia, i fruit dels processos d’observació participativa duts a terme, corresponen a 15 espècies vegetals diferents i fan referència a 38  usos  lúdics particulars. La major part corresponen a jocs i joguines, tot i que també s’inclouen com a ús lúdic altres pràctiques més controvertides i que no han de ser objecte de recuperació (tals com els usos fumables que es duien a terme com a joc), les quals s’exposen més endavant.

Cal tenir en compte que els coneixements tradicionals relatius a l’ús lúdic són dels àmbits del coneixement tradicional més mal estudiats, situació compartida per l’etnobotànica infantil en general. En el cas concret dels jocs, es tracta en general d’un ús efímer i espontani de les espècies vegetals que formaven part del quotidià, ús que difícilment es pot dur a terme de forma habitual en una societat urbana en la qual els espais reservats a elements vegetals són ínfims. Aquest és un dels principals motius que explica que la prevalença d’aquests usos sigui nul·la en els informants, i també, tal i com ells mateixos han manifestat, en el seus fills, nets i besnéts, i en la major part d’infants i joves actuals. Els mateixos informants manifesten que és cabdal reintroduïr als nens i joves en els jocs basats en elements vegetals, ja que és precisament el joc una de les vies més adequades per reestablir els vincles amb l’entorn natural (veure recursos associats. Imatges. Fig 1).

És notable constatar com els usos lúdics documentats es troben estretament lligats a una espècie o espècies concretes, que es repeteixen al llarg dels informants pel mateix ús lúdic.

Les espècies per les, quals, a partir de les entrevistes amb els informants se n’ha determinat l’ús lúdic com a joc / joguina, han estat les següents:

  • Botonets, flor de Sant Joan (Santolina chamaecyparissus). La Mercè Closa Solà recorda que “amb la flor de Sant Joan en fèiem anells, per jugar”. Aquesta espècie era emprada per fabricar anells atès que presenta una tija floral llarga, resistent, i alhora flexible, que acaba amb un petit capítol (conjunt de moltes flors diminutes, que a simple vista semblen una sola flor) de color groc intens, que és que feia d’anell.
  • Camamilla (Matricaria chamomilla). En Josep Sapera Palomas diu que “De la flor de camamilla en fèiem anells, per jugar, quan érem canalla”. El motiu pel qual la camamilla era emprada per fer anells és similar a l’exposat en l’espècie anterior.
  • Canya (Arundo donax). En Josep Soteres Bartrolí afirma que “Abans fèiem servir els llirons (fruit del lledoner) com a bales, per disparar-los amb una canya, quan érem canalla”. La canya és apropiada per aquest ús ja que, entre nus i nus, la tija és buida.
  • Columbrus, Petadors   (Ecballium elaterium). El Josep Prat Solà diu que “Els petadors els agafàvem i en tocar-los sortia una escatxigada i llavors els foties a tots ben molls. Feien com una llavor, era com un cogombret. Els tocaves i feien “pas”, com si petessin”.  Aquesta espècie, de caràcter tòxic si s’ingereix, produeix un fruit que morfològicament no s’allunya gaire d’un cogombret, i que presenta la particularitat de tenir un mecanisme de disseminació de les llavors molt particular que és el que dona lloc al joc. Consisteix en incrementar la pressió hidràulica de dins el fruit fins que aquest “rebenta” per l’extrem que l’uneix a la planta, i per l’orifici generat fruit del la separació en surten disparades les llavors i el líquid que contenia el fruit en el seu interior, ja que s’hi trobava a gran pressió. El moviment que sofreix el fruit quan es separa de la planta, i el raig de líquid i llavors que en surten propulsats a gran velocitat, és el que genera el joc. 
  • Coniells, colitxos, petadors (Silene vulgaris). L’Antònia Duarri Salvador afirma que “De nens jugàvem amb el petadors, espetegant-los, quan anaven a estudi a peu” . Els pètals d’aquesta planta estan soldats entre ells, i formen com una mena de campana, que quan es tanca per la part superior crea una bombolla d’aire en el seu interior que és la que “peta” quan es fa xocar contra una superfície rígida, talment com si d’un petit globus es tractés.
  • Cugula (Avena barbata). La Isabel Graells diu que “De nens ens tiràvem la cugula verda a l’esquena, i si s’enganxava en dèiem els novios, representa que teníem tants novios com cugula se’ns enganxava”. Les espiguetes que conformen la inflorescència d’aquesta planta presenten unes arestes i un marges que estan dissenyats per quedar enganxats al pèl dels animals, i fer que aquests siguin el mitjà de transport de les llavors, per tal de disseminar-les. En conseqüència, quan els infants es llancen les espiguetes entre ells aquestes queden enganxades a la roba talment com si del pel dels animals es tractés.
  • Ginebre (Juniperus oxycedrus). La Maria Grau explica que “De nens posàvem els fruits del ginebre dins dels troncs de sabuquer, que abans havíem buidat amb un tronc més petit, i ens divertíem disparant a la impressionant distància de, diguem, dos metres. S'havien d'inventar els juguets abans”. La forma perfectament rodona d’aquests fruits els fa ideals per fer-los servir de bala.            
  • Lladoner (Celtis australis). En Josep Soteres Bartrolí afirma que “Abans fèiem servir els llirons (fruit del lledoner) com a bales, per disparar-los amb una canya, quan érem canalla”. La forma perfectament rodona d’aquests fruits els fa ideals per fer-los servir de bala.
  • Macarulla del roure (Quercus humilis). En Joan Giralt recorda que “Les macarulles les fèiem servir com a baldufa. Els clavàvem un pal per poder-les fer girar i ja teníem la baldufa”. Les macarulles presenten una forma esfèrica, de tal forma que quan se’ls clavava un pal a través seu funcionaven talment com una baldufa.
  • Ortiga (Urtica dioica). El Josep Reixachs comenta que “Per enredar els nens més petits o algun adult despistat, els dèiem que si no respiraven l’ortiga no els picaria, i com que era mentida, aleshores es picaven. Nosaltres sabíem com agafar-la perquè no piqués i per això els enredàvem”.
  • Plantatge (Plantago lanceolata). La Rosa Ferrando recorda que “Amb les flors de plantage feien fletxes, que disparaven com a molt a tres o quatre metres. La gràcies de la inflorescència del plantatge (popularment identificada com una flor), és que presenten una tija llarga i flexible, que es pot doblegar per tal d’aconseguir fer saltar la “flor” de la tija, la qual no s’esmicola sinó que es desprèn tota sencera sortint a força velocitat i podent arribar fàcilment a 5 o 6 metres. També contribueix al joc el fet que la inflorescència d’aquesta espècie presenta una forma entre ovalada i lanceolada.
  • Rosella (Papaver rhoeas). El Jordi Mateu diu que “Amb les roselles tancades jugàvem a endevinar si era frare, monja o capellà, segons el color que sortia. També es podia fer gall, gallina o pollet”. Encara que les flors de roselles estiguin encara tancades, els pètals van adquirint progressivament el color vermell que les caracteritza quan s’obren. Primer són blanques, desprès passen a rosa, i finalment esdevenen vermelles. Jugar a endevinar el color que tindran els pètals d’una flor de rosella que encara està tancada és precisament la gràcia d’aquest joc.
  • Sabuc, sabuquer  (Sambucus nigra). En Bonaventura Claramunt diu que “La canalla fèiem servir el sabuquer per fer petadores. El tronc del sabuquer es buit de dins, i posant-hi una boleta rodona, algun fruit, féiem com un èmbol i disparaven les boletes”. Les tiges del saüquer no són buides d’entrada, però presenten un teixit esponjós en el seu interior, que és molt fàcil de perforar i buidar amb un tronquet de més consistència. El fet de ser unes tiges fàcils de buidar les converteix en ideals per poder fer servir com a propulsor de petites bales que en moltes ocasions eren fruits.

 

En el processos d’observació participant realitzats en diversos grups d’infants, s’han observat jocs similars als descrits pels informants de més edat en el cas dels la rosella (joc del gall, gallina o pollet), de la camamilla i l’espernellac (fabricació d’anells), la cugula (novios), i el plantatge (fletxes). Alhora, s’han observat jocs no descrits per part dels informants d’edat avançada. Alguns exemples són l’elaboració d’un xiulet amb la darrera fulla de la canya; la pintura i dibuix a partir de diverses flors i fulles de colors variats; la construcció de cabanes amb branques i fulles diverses; l’elaboració de barquetes amb fulles de canya o closques de nou; o la creació de trenes o teixits amb plantatge o joncs.

En relació als usos fumables en primer terme cal deixar constància de forma clara que tals usos s’esmenten en la present fitxa com a elements que havien format part, i formen part, de les relacions lúdiques que els infants estableixen amb l’entorn, però a diferència de la resta d’usos lúdics l’objectiu no ha de ser la seva recuperació sinó tot el contrari, la seva supressió d’acord amb les polítiques públiques de lluita contra el tabaquisme i les clares recomanacions sanitàries. En conseqüència, quan en la present fitxa es parla de la necessitat de recuperar els usos lúdics de les plantes, en queden exclosos en tots els casos els usos fumables. Tanmateix, es creu important esmentar-los com a elements patrimonials ja que són part dels jocs que els infants havien dut a terme, i duen encara a terme, amb les plantes de l’entorn.

La planta fumable per excel·lència era la vidalba (Clematis vitalba), que era molt emprada pels infants per aquesta finalitat atès que l’estructura esponjosa del centre de la tija fa que pogués fumar-se amb facilitat. Cal destacar que en els infants actuals el joc de “fumar troncs” ha estat documentat àmpliament en nombrosos grups d’infants, però cal destacar-ne un fet significatiu: els informants d’edat avançada expliquen com de petits, per jugar, fumaven vidalba, essent aquesta la única planta de la zona que fumaven, tal i com explica la Paquita Oliva de la Pobla de Claramunt “Aquesta planta, la vidalba, la colliem d'un marge de l'hort quan érem petits. Féiem uns trossos i la fumavem com si féssim cigarros, ja que la tija és foradada. La fumavem encara que no estigués seca, encara que fos mig tendra, així feia més fum.”. Tanmateix, els infants actuals, afirmen majoritàriament que “Fumem troncs, anem al bosc, agafem troncs, els encenem i els fumem” sense cap referència concreta a quina és l’espècie o espècies emprades per fumar, fet que denota un empobriment dels coneixements tradicionals i una pèrdua en la transmissió, i que alhora suposa una perillositat notòria en ser susceptibles d’ésser fumades plantes de caràcter tòxic. Només en una ocasió s’ha documentat que “Fumem lianes” fent referència directa en aquest cas a la vidalba.

Pel que fa referència a creences no religioses, que poden no deixen de ser un joc, cal destacar-ne la capferrada (Centaurea scabiosa). Aquesta és la creença o joc, explicat de la mà de la Mercè Closa Solé de Cal Rosor “Per Sant Joan n’agafavem les flors i durant la nit de Sant Joan les posavem sota el llit. Cadascuna de les flors que collíem era un dels pretendents, i abans d’anar a dormir la cremàvem una mica, per fora, i la posàvem sota el llit. L’endemà la que havia florit era el que havia de ser el teu novio. Al cremar-la com que la flor feia com una cabeça no es cremava de dins i per això podia florir durant la nit. Jo ho havia fet i m’havia florit, en una sola nit”. És rellevant, com creences d’aquest tipus no han estat documentades en cap dels infants actuals.

Processos i preparatius: 

D’acord amb el ja s'ha esmentat en altres apartats, el grau de transformació de l’element vegetal per tal de poder obtenir l’ús lúdic és variable. En la major part d’ocasions es produeix una utilització directa de l’element vegetal, sense dur a terme cap procés o preparatiu en concret. En altres casos cal tallar, assecar, donar forma, foradar, teixir, exprimir o triturar l’element vegetal per tal de poder jugar-hi, però en la immensa majoria d’ocasions es tracta de processos i preparatius que si bé en ocasions no poden ser duts a terme de forma autònoma pels infants si que són fàcils de realitzar per qualsevol adult amb una mínima pràctica i destresa. En serien una excepció la fabricació de determinats instruments musicals, per exemple a base de canya, que si que requereixen una tècnica de fabricació més acurada que implica una major destresa.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Els materials emprats són, fonamentalment, les plantes, utilitzant en cada cas un part de la planta concreta com a element de joc. Cal tenir en consideració que en ocasions es tracta de jocs efímers, en què del joc no en resulta la fabricació d’un element material que perdura en el temps, sinó que la part de la planta en qüestió, tal i com es troba en el medi, esdevé el joc. En altres ocasions la planta és transformada, en major o menor grau, per obtenir-ne la joguina, que pot ser efímera (quan s’emprèn per exemple estructures vegetals tals com fulles o flors) o perdurar en el temps (quan s’utilitzen per exemple estructures tals com llavors, tiges, o macarulles). També són destacables els casos en què fruit del joc el que perdura és la creació artística resultant, gràcies als pigments vegetals que han impregnat el suport escollit (tèxtil, paret, paper ...).

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

De caràcter familiar, grups d’amics, i àmbit educatiu (tant educació formal com no formal).

Participants/Executants: 

Els usos lúdics a base de plantes són desenvolupats majoritàriament per part dels infants (i joves), havent-se detectat una doble via per fer que una planta es transformi en un element de joc.

En el primer cas es duu a terme un procés de transmissió dels coneixements tant vertical (els pares o avis expliquen als infants què fer amb una planta determinada), com horitzontal (un infant explica a l’altre què pot fer amb una determinada planta per tal de jugar-hi). Aquest procés de transmissió dels coneixements, especialment la transmissió vertical, és de vital importància en el cas d’aquells jocs amb plantes de certa complexitat o bé el coneixement profund de l’element vegetal. Per exemple, per tal que un infant confeccioni una flauta amb una canya calen tècniques i eines que difícilment poden ser desenvolupades sense l’ajuda d’un adult. O bé per o perquè a partir d’una branca de saüc se’n faci un petit canó per disparar, cal conèixer que la medul·la (la part interior de la tija) del saüc és esponjosa i que per tant es pot buidar fàcilment, coneixements que difícilment s’adquiriran si no és gràcies a la transmissió per part d’un adult. En aquests i molts d’altres casos resulta de vital importància aquesta transmissió vertical dels coneixements, i són precisament aquests usos lúcids de les plantes que requereixen transmissió vertical els que tenen menys vigència a dia d’avui. És precisament, perquè la transmissió de coneixements tradicionals entre generacions, en aquest cas els usos lúdics de les plantes, va deixar de dur-se a terme, de forma molt majoritària, entre els anys 60 i 70 del segle XX, amb la qual cosa la major part dels infants actuals, encara que tinguin a l’abast els materials vegetals per dur a terme aquests jocs, no poden fer-los perquè ningú els ha transmès aquests coneixements i perquè els adults que haurien d’ajudar-los tampoc els tenen. Per tant, aquest gran grup d’usos lúdics de major complexitat ha estat documentats de forma molt majoritària a partir dels records de les persones més grans de la comunitat, i només esporàdicament s’han pogut observar en els infants actuals.

En el segon cas, per a la transformació d’una planta en element de joc tant sols cal la imaginació dels propis infants, en tractar-se de jocs més simples en termes dels processos i tècniques a emprar. En conseqüència, el propi contacte dels nens amb les plantes ja fa, que per curiositat, atracció cromàtica, i posterior transmissió horitzontal entre els propis infants, que la planta esdevingui un element de joc, sense que sigui necessària la intervenció d’un adult. Són aquest tipus de jocs els que es mantenen més vigents en els nens d’avui en dia, i que també han estat documentats com a record d’infantesa de les persones més grans de la comunitat.  Han perdurat precisament perquè per a la seva vigència no ha estat necessària la transmissió vertical de coneixements, sinó que l’únic que cal és estar en contacte amb l’element de joc, la planta, i la creativitat i imaginació ja fa la resta. És el cas per exemple del joc dels “novios”, consistent a llençar-se els fruits immadurs de la civada borda (Avena barbata o Avena sterilis) per tal que s’enganxin a la roba, de tal forma que cadascun dels fruit simbolitza un nòvio o nòvia;  o bé del llançament de “fletxes” de Plantago lanceolata o Scabiosa atropurpurea, tot utilitzant les flors (botànicament inflorescències) immadures d’aquestes espècies.

Cal tenir en compte també que en molts dels usos lúdics a partir de plantes es combinen les dues realitats exposades anteriorment, ja que el propi descobriment dels infants és important però també cal una certa intervenció d’algun adult que fa de vector, transmissor de la informació. Un exemple seria el cas del joc realitzat amb les flors immadures de rosella (Papaver rhoeas) en què es juga a endevinar quin és el color dels pètals. Gall correspon a vermell, gallina a rosa, pollet a blanc.

Patrimoni relacionat: 
Les varietats agrícoles tradicionals i els seus usos gastronòmics
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

Resulta imprescindible que els usos lúdics tradicionals a base de plantes, en especial aquells de major complexitat i que requereixen forçosament la participació dels adults i la transmissió de coneixements entre generacions,  puguin difondre’s altre cop a través de la societat (deixant de banda, per evidents raons de salut pública, els usos fumables). Només així seria possible fer-los arribar a aquelles famílies, centres educatius, agrupaments escoltes o esplais, que desitjarien emprar aquests jocs com a recurs lúdic i educatiu però que ara per ara no tenen accés a aquests coneixements.

Aquest procés de recuperació dels usos lúdics a base de plantes seria cabdal per aconseguir recuperar el patrimoni que representen aquests jocs tradicionals, i sobre tot per aconseguir refer de nou els vincles entre la societat urbana i l’entorn natural que els envolta, especialment en el cas dels infants, que seran els ciutadans i consumidors del futur. La recuperació dels usos lúdics a base de plantes es traduirà en un major interès i respecte de les societats urbanes vers l’entorn natural i les zones rurals, fet de vital importància en un context on la major part de la població viu en ciutats però que depèn del territori rural proper a les ciutats per al seu benestar, tant en termes d’aprovisionament com en relació a tots els serveis ecosistèmics restants.

Salvaguarda: 
Transmissió: 

Els coneixements tradicionals, i en especial els corresponents a usos lúdics, són dinàmics, transformant-se amb la incorporació de nous elements i l’eliminació d’altres fruit del context social i comunicatiu sota el qual els infants fan d’una planta un joc. Aquest dinamisme és especialment important en els jocs amb plantes de major simplicitat, aquells en els quals la intervenció dels adults no és necessària i que són purament fruit de l’imaginari dels infants. En aquests casos els jocs desenvolupats a partir de les plantes seran relacionats amb els altres jocs que tenen els infants en el quotidià, amb els dibuixos animats que miren, o amb altres elements del dia a dia. Sobre tot, en aquests casos el que canvia, més que l’ús lúdic que es dona a la planta en qüestió, és l’imaginari, el relat, que els infants creen al voltant del joc. Aquest fet és reflex d’una adaptació constant a l’entorn ambiental, social, cultural, tecnològic i econòmic de la comunitat o grup d’individus que posseeix els coneixements tradicionals. Alhora, per tal que aquest dinamisme sigui possible, la societat ha de seguir tenint la capacitat de generar i transmetre coneixement, en el cas dels usos lúdics a partir de plantes especialment importants per a aquells jocs de major complexitat on la transmissió i intervenció per part dels adults és cabdal.

Que els infants juguin amb les plantes que tenen a l’abast és el reflex que la societat manté els vincles amb l’entorn rural que envolta les zones urbanes, i és el resultat de situar en un espai i temps comú les plantes i els infants que les empraran per jugar. Alhora, és també el resultat de la transmissió, per part dels adults als infants, de com es poden emprar les plantes per jugar. Queda palès que, igual que en la resta d’àmbits dels coneixements tradicionals, els jocs amb plantes formen part de la identitat col·lectiva de la comunitat que els posseeix. Un tret diferencial del usos lúdics respecte altres àmbits del coneixements tradicionals és la poca presència de jocs extremadament locals, precisament perquè els infants i l’imaginari que es construeix al voltant del joc és quelcom força universal i majoritàriament compartit en una població que comparteix un fons cultural i paisatgístic comú.

D’acord amb l’exposat en altres apartats de la fitxa, la transmissió fins al dia d’avui dels coneixements tradicionals lligats als usos lúdics de les plantes, es desenvolupa via transmissió oral (generalment vertical, o si més no amb la presència d’un adult) i l’aprenentatge i praxis, en el casos dels jocs més complexes; mentre que per als jocs més simples en moltes ocasions no és necessària la transmissió vertical ni la intervenció d’un adult (tot i que són elements que poden ajudar a que el joc es desenvolupi), sinó que n’hi ha prou amb situar els infants i les plantes en un espai – temps comú. També és rellevant com altres canals de transmissió, més enllà de la vertical entre generacions, estan començant a prendre força. Es tracta de llibres, xarxes socials, plataformes web, youtubers, reportatges i programes de televisió, xerrades, o tallers, i és notori com en el cas dels usos lúdics amb plantes la gran majoria d’aquests materials van dirigits als adults, i no als infants, tenint per objectiu que els adults coneguin els jocs que es poden dur a terme amb les plantes de l’entorn i siguin un vector de difusió vers els infants ara sí mitjançant transmissió vertical. Transmetre de nou aquests coneixements vers els adults és cabdal, sobre tot si es té en compte que a l’Anoia, com arreu de Catalunya i dels països desenvolupats, la transmissió dels coneixements tradicionals en global, per tant també dels usos lúdics, va aturar-se majoritàriament als anys 60 – 70 del segle passat. En el cas dels usos lúdics, els principals detonants d’aquesta aturada van ser la modernització de l’estil de vida, l’increment del consum, l’arribada de la televisió, la vinculació de determinats usos lúdics amb èpoques d’esclat (Guerra Civil i postguerra), i segurament el més important la concentració creixent de la població en zones urbanes.

Viabilitat / Riscos: 

El context actual fa imprescindible desenvolupar nous canals i eines de transmissió dels coneixements tradicionals que permetin, especialment als adults, recuperar els coneixements sobre quins jocs desenvolupar a partir de les plantes de l’entorn, per tal que aquests adults puguin actuar de transmissors vers els infants. Alhora, i igual de rellevant, cal que tant adults com infants recuperin el contacte amb l’entorn que els envolta i en conseqüència amb les plantes a partir de les quals desenvolupar els jocs. Sense contacte quotidià amb l’element de joc, les plantes, difícilment es podrà desenvolupar el joc.

A l’Anoia, com en moltes altres societats occidentals, la transmissió vertical de coneixements tradicionals entre generacions es va aturar majoritàriament fa més de mig segle, amb la qual cosa els coneixements es van perdent progressivament en la mesura que no formen part de l’imaginari col·lectiu de les generacions més joves i que les persones grans que encara són depositàries d’aquests coneixements van morint. Són coneixements que moren amb la desaparició de les persones grans que els mantenien en la memòria, i per tant no arriben a la major part de la societat. Alhora, per aquells jocs de caràcter més simple,  cal que es mantingui el contacte habitual amb l’entorn, fet que passa a les zones rurals de l’Anoia, però que tot i la proximitat que hi tenen tots els habitants de la comarca, és menys habitual en els infants des zones urbanes de la comarca.

Davant el fet que les generacions actuals no han rebut els coneixements tradicionals dels seus progenitors i, per tant, en la major part dels casos no tenen ni tan sols consciència de la seva existència, del treball de camp es desprèn la necessitat d’establir noves vies de transmissió dels coneixements tradicionals que vagin més enllà de la transmissió vertical o horitzontal clàssiques. Només d’aquesta manera serà possible tornar a introduir els coneixements tradicionals relatius a la biodiversitat en l’imaginari col·lectiu de la societat, promoure la seva adaptació i evolució per tal que siguin útils per afrontar el dia a dia, i generalitzar-ne l’ús. Així, en un futur la roda de transmissió oral de coneixements tradicionals tornarà a girar, els adults podran tornar a explicar als infants com jugar amb les plantes que tenen a l’abast, i mantindrà aquests jocs vius per a les generacions futures.

També es desprèn de l’estudi la necessitat d’aproximar el territori, en aquest cas les plantes que poden ser emprades com a joc, a la població urbana, fent que siguin les plantes les que entrin a les zones urbanes, en la línia de la ruralització de les ciutats. Així seria possible posar en coneixement d’un gran nombre d’adults (potencials transmissors) i infants l’existència d’uns nous elements de joc que podran emprar quan en el temps de lleure surtin de la ciutat.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

A la comarca de l’Anoia s’han desenvolupat múltiples activitats per retornar aquests coneixements vers el conjunt de la ciutadania. Cal destacar l’organització per part del Col·lectiu Eixarcolant de la Jornada Gastronòmica de les Plantes Oblidades, que es celebra anualment a Igualada a principis d’abril, i que acull més d’un centenar d’activitats al voltant dels usos tradicionals de les plantes silvestres i les varietats tradicionals, incloent una desena d’activitats al voltant dels usos lúdics en base a plantes. En la quarta edició, celebrada el 2019, va acollir al voltant de 10.000 visitants, esdevenint el certamen d’aquestes característiques més important del sud d’Europa.

La mateixa entitat ha dut a terme també nombrosos tallers i sortides, dirigits tant a un públic adult i familiar com també infantil, en les quals s’han abordat diferents aspectes relatius a la descoberta del territori i a com poder convertir una planta en un joc; i l’any 2020 començarà un programa enfocat a centres educatius per tal d’introduir els infants als jocs a partir de plantes.

Recursos associats: 
  • Usos lúdics de les plantes. Rosella
    Usos lúdics de les plantes. Rosella
  • Usos lúdics de les plantes. Espernellac
    Usos lúdics de les plantes. Espernellac
  • Usos lúdics de les plantes. Cugula
    Usos lúdics de les plantes. Cugula
  • Usos lúdics de les plantes. Camamilla
    Usos lúdics de les plantes. Camamilla
  • Usos lúdics de les plantes. Ortiga
    Usos lúdics de les plantes. Ortiga
  • Usos lúdics de les plantes. Colitxos, petadors
    Usos lúdics de les plantes. Colitxos, petadors
  • Usos lúdics de les plantes. Ginebre
    Usos lúdics de les plantes. Ginebre
  • Usos lúdics de les plantes. Pintant malves per tal de fer una cianotipia
    Usos lúdics de les plantes. Pintant malves per tal de fer una cianotipia
  • Usos lúdics de les plantes. Jugant amb la fulla de canya
    Usos lúdics de les plantes. Jugant amb la fulla de canya
  • Usos lúdics de les plantes. Cianotipia de malva
    Usos lúdics de les plantes. Cianotipia de malva
  • Usos lúdics de les plantes. Col·locant pètals per fer una estampació floral (1)
    Usos lúdics de les plantes. Col·locant pètals per fer una estampació floral (1)
  • Usos lúdics de les plantes.Col·locant pètals per fer una estampació floral (2)
    Usos lúdics de les plantes. Col·locant pètals per fer una estampació floral (2)
  • Usos lúdics de les plantes. Jugant amb la falsa camamilla
    Usos lúdics de les plantes. Jugant amb la falsa camamilla
  • Usos lúdics de les plantes. Una barqueta de canya
    Usos lúdics de les plantes. Una barqueta de canya
  • Usos lúdics de les plantes. Mosaic de pètals
    Usos lúdics de les plantes. Mosaic de pètals
Informació tècnica: 
Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dimarts, 4 febrer, 2020
Actualitzacions de la fitxa: 
dimarts, 4 febrer, 2020
Validador/a: 
Coordinació IEP
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès