Memòria oral de la comunitat gai de Sitges

Tradició oral i particularitats lingüístiques
Imatge de presentació: 
Identificació: 
Codi: 
IP-3-0001
Nom propi de l'element: 
Memòria oral de la comunitat gai de Sitges
Grup i/o comunitat: 
Comunitat gai masculina, col·lectiu homosexual de Sitges, grup LGTBI+
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

La memòria oral de la comunitat gai masculina a Sitges, col·lectiu molt heterogeni, s'ha desenvolupat molt recentment (del 2006 ençà) i dona sentit a la seva trajectòria en relació amb la vila. De la mateixa manera, els sitgetans han estat testimonis i còmplices del curs dels esdeveniments entorn a la comunitat d’homosexuals i han creat la seva pròpia narrativa, que a vegades coincideix i d’altres s’oposa al discurs històric dels protagonistes.

Aquestes narratives han estat escassa o nul·lament documentades des de les institucions museístiques de la vila. A dia d’avui les podem trobar, principalment, parlant amb els seus protagonistes o indagant i preguntant als sitgetans que han parat atenció a aquest fenomen, que algunes vegades han volgut justificar i altres cops han silenciat.

En general i segons la construcció d’un relat comú, s’ha volgut vincular el naixement de la comunitat gai amb l’arribada i establiment a Sitges d’artistes modernistes a finals del segle XIX. Però hi ha un altre moment culminant per al col·lectiu: la represa dels carnavals, sota llibertat condicionada, durant el darrer període de la dictadura franquista (1970-1975).

Sitges ha estat el primer municipi a Espanya en erigir un monument contra l’homofòbia. Es tracta d’un triangle equilàter de color rosa en la base del qual hi ha gravat el lema "Sitges contra l’homofòbia / Mai més / 5 d’octubre 1996 – 2006". L’any 2006 fou instal·lat damunt les pedres del quart espigó, entre les conegudes com a platja de la Bassa Rodona i la platja de l’Estanyol. El maig de 2013 el monument fou restaurat i traslladat al seu nou emplaçament, els jardins del Passeig Marítim, on té plena visibilitat i s’ha convertit en un lloc de referència per tota la comunitat. També ha esdevingut espai de reivindicació espontània en moments de crisi, com per exemple en els dies immediats a la massacra a la discoteca Pulse d’Orlando (Florida, EUA) el 12 juny de 2016.

Data identificació: 
divendres, 1 juliol, 2016
Localització: 
Descripció de la localització: 

La memòria oral de la comunitat homosexual de Sitges s’estructura entorn a diverses pràctiques socials i sexuals - mirades, contactes visuals, cruising o cancaneig, balls a bars locals d’ambient i discoteques, festes i festivals o trobades periòdiques -, vinculades a espais que s'articulen sota el binomi espai públic i privat. 

Els espais de sociabilitat gai masculina a Sitges es concentren majoritàriament al centre urbà del municipi en indrets privats classificables en dos categories: locals de relació social (bars, discoteques, saunes, restaurants, etc.) i d’altres tipus de serveis (comercials, professionals, de recolzament institucional, etc).

També els podem situar en els llocs de pública concurrència, com per exemple: els carrers, els jardins i les platges de titularitat pública. 

Els espais públics utilitzats per la comunitat gai no són d'ús exclusiu, tot i ser enclavaments o llocs importants pel col·lectiu. La causa es deu a que s'associa a aquests entorns determinats aspectes que apuntalen la construcció de la memòria oral col·lectiva de la comunitat arc de Sant Martí. És pertinent destacar les platges de Balmins (platja urbana propera al port d’Aiguadolç), la de la Bassa Rodona (davant l’hotel Calípolis i el restaurant Pic-Nic) i la Cala de l’Home Mort (molt apartada del nucli urbà, platja nudista) les quals han esdevingut espais de gran afluència per la comunitat gai masculina i, en conseqüència, també un focus de trobada i de sociabilitat. 

Els locals de sociabilitat destinats a la trobada informal que componen la primera categoria es concentren en determinats carrers del centre urbà de Sitges. Principalment al carrer Sant Bonaventura, el carrer Sant Pere, el carrer Carreta, el carrer Bonaire. En aquesta secció geogràfica trobem establiments emblemàtics i significatius en termes patrimonials per la comunitat gai masculina del municipi com: el Queenz Bar situat al número 17 del carrer Bonaire, el Comodín, ubicat al número 4 del carrer Tacó,  El Horno al carrer de Joan Tarrida o el bar-terrassa Parrots a la plaça de la Indústria, entre altres. 

La raó de la concentració en aquesta zona de locals d’oci es deriva de la presència i visibilització de la comunitat i viceversa, comportant que l’afluència a aquests locals signifiqui una presència també en l’espai públic. La llei que prohibeix fumar a l’interior dels locals ha ajudat a crear aquesta ocupació de la via pública que a Sitges era tradicional i peculiar en les nombroses terrasses de bars i establiments. En particular el carrer del Primer de Maig, conegut popularment com “el carrer del pecat” on s’havia normalitzat ja als anys seixanta l’ocupació de l’espai públic i les terrasses a l’aire lliure sota tendals.

Cal tenir en compte que aquesta presència en l’espai públic ha vingut acompanyada del increment de la tolerància vers el col·lectiu LGTBI. Com veurem en altres apartats de la fitxa, la repressió a la qual s’ha vist sotmesa la comunitat ha provocat que les formes de sociabilitat de la comunitat es duguessin a terme en espais privats o semipúblics com els locals d’oci exposats.

Evidentment estem parlant d’un fenomen urbà quan parlem de bars, i discoteques però també cal esmentar altres indrets com ara els urinaris de l’estació (per exemple) on es donava la pràctica del cruising o cancaneig, és a dir, establir contactes esporàdics o el fet de “lligar” fortuïtament pels carrers o en zones calentes altament codificades.

Aquestes pràctiques s’estenen a indrets suburbials, parcs, jardins, al passeig marítim, a les platges, pàrquings o zones més o menys  “discretes”, allunyades de la mirada pública en horaris intempestius on tenen llocs encontres i contactes anònims. En l’actualitat la utilització de les tecnologies i l’ús d’aplicacions de contactes ha revolucionat aquest paradigma cruising que ha quedat en gran mesura obsolet.

En relació amb la segona categoria de classificació, balls a bars, locals d'ambient i discoteques, festes i festivals o trobades periòdiques, trobem diferents classes de serveis que es distribueixen transversal i heterogèniament per tot Sitges, encara que amb una presència més notable al centre. En aquests locals s’hi troben tot tipus de negocis que s’auto-etiqueten com a gai friendly, una categorització on s’hi han sumat la major part d’establiments de Sitges en un afany d’assimilació, però també pel benefici que comporta cap a la seva marca acostar-se a un públic potencialment consumista i amb un suposat alt nivell d’ingressos (dins l’estereotip de l'home gai i ric). Tanmateix, molts establiments busquen la creació de espais amigables per a la comunitat LGTBI: botigues de roba, hotels...

També hi trobem en aquesta categoria les entitats i associacions com Gay Sitges Link (GSL), Sitges Voluntaris Socials (SVS), Bear Sitges i Association For Gays and Lesbian (AFGAL), grups socials que treballen per a la cohesió social del col·lectiu des de diferents esferes i organitzant diversos esdeveniments i projectes que concentren a la comunitat.

En resum, l’aspecte de la sociabilitat del col·lectiu gai a Sitges ha traspassat els límits dels locals o bars, hotels i restaurants. El municipi ha esdevingut una ciutat pionera en l'alliberament del patró heteronormatiu; els sentiments es mostren de manera oberta i desinhibida; i la comunitat gai es mou lliurement pel municipi, malgrat durant períodes definits, com la temporada d'estiu, es donen comportaments gregaris i aleatoris, de moda, gust o el “donde va la gente...”.  

Georeferenciació: 
Localització: 
Datació: 
Data de realització: 
divendres, 1 juliol, 2016 to divendres, 1 febrer, 2019
Periodicitat: 
Contínua
Descripció (Àmbit 3. Tradicions orals, particularitats lingüístiques i formes de comunicació): 
Descripció general: 

El reconeixement de la memòria oral relacionada amb la comunitat gai i Sitges com a patrimoni immaterial ha de ser entès com un procés encara en construcció, tant per la característica intrínseca del patrimoni immaterial, dinàmic i canviant, com pel fet que la construcció dels relats identitaris no sempre es realitzen des del rigor històric sinó des de la subjectivitat col·lectiva. Per això, no es tracta d’una elaboració historiogràfica i el valor que se’n suscita no es relaciona amb objectius històrics sinó etnogràfics. Això és, en la dimensió subjectiva que la comunitat, i el seu entorn més immediat, ha desenvolupat sobre la seva història i vers a la ciutat a mode de mite d’origen i de narrativa col·lectiva.

En aquest camí per preservar i recuperar la memòria oral de la comunitat gai masculina a Sitges, cal destacar les entrevistes enregistrades per  Montserrat Esquerda i Eloi Biosca, un valuós material que resta inèdit a dia d'avui. Ells dos han recollit a través de les entrevistes realitzades a persones considerades els “històrics” del món gai de Sitges, alguns d'ells ja morts, com per exemple: propietaris d’establiments, residents de llarga estada, persones d’edat avançada..., els canvis de costums i la normalització de les maneres de viure i entendre la sexualitat gai. Aquests enregistraments d’àudio són molt importants com a base d’un futur arxiu documental de la memòria oral de la comunitat gai de Sitges.

De les dades extretes s'explica com les condicions històriques i les actituds personals han construït el Sitges Gai que avui coneixem i com es constitueix a partir de diferents etapes, algunes de les quals assenyalades com a molt significatives pel col·lectiu mateix, mentre que la població en general també les ha anat incorporant molt a poc a poc, a voltes amb acceptació plena, a voltes amb reticències i fins i tot amb un cert refús, a la seva identitat pròpia, molt influïda pel turisme de vacances i per l’anomenada “colònia” d’estiuejants.

Entre les etapes, a destacar la lluita per la visibilització del col·lectiu a l’espai públic, que apareix arran de la repressió policial de 1996 al Passeig Marítim i es fa plenament visible amb l’erecció del monument contra l’homofòbia (2006). En plena època de la democràcia espanyola, l’estiu de 1996, el consistori sitgetà va decidir perseguir i fitxar les persones que rondaven per la zona coneguda com a “l’Espigó” al passeig marítim, entre el Pic-Nic el restaurant Kansas, tot el front marítim des del hotel Calípolis fins al monument al doctor Benaprés, aproximadament, a la platja on es produïen encontres d’homes al llarg de tota la nit i de matinada.

El monument contra l’homofòbia, el triangle rosa, va ser una proposta del FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya) a l’Ajuntament de Sitges per fer memòria dels fets contra la llibertat que van tenir lloc l’estiu de 1996: instal·lació de grans lluminàries per dissuadir la concurrència i els contactes entre homes que s’hi feia d’una manera més o menys discreta a la platja mateix, la creació d’un fitxer de persones susceptibles de ser acusades de prostitució o conducta irregular i la posterior manifestació contra aquesta “cacera de bruixes”, amb la inesperada reacció dels veïns de Sitges contra els manifestants vinguts, en la major part, des de Barcelona. I és que de la relació dels sitgetans amb la comunitat gai de Sitges es fa molt difícil fer-ne una generalització: podem dir que hi ha hagut una majoria de moments d’acceptació i alguna etapa de regressió, negació i inclús violència extrema. En aquest darrer cas, destaca el fet que succeí el setembre de 1996, quan un cambrer del bar Parrots fou apallissat per un grup de neonazis a la sortida de la discoteca Trailer, al carrer Angel Vidal, prop de El Retiro.

Contextualització

La comunitat gai de Sitges ha estat molt dispersa, gens unida, poc homogènia i formada per petits nuclis de residents permanents o de visitants temporals: turistes majoritàriament i també per persones que van fixar la seva residència a Sitges atrets pel clima benigne, l’encant de la vila i l’ambient cosmopolita d’una petita població ben comunicada amb Barcelona. El pintoresquisme, la vida bohèmia, l’esperit artístic i la colònia d’estiuejants han marcat el tarannà col·lectiu de la història sitgetana.

Sitges tenia l’avantatge de mostrar-se com un “resort” estiuenc amb la fama de vila tolerant; fama que provenia de finals de segle XIX i del començament del segle XX, l’època del Cau Ferrat de Santiago Rusiñol, establert a Sitges l’any 1893. Les festes modernistes, la primera d’elles el 23 d’agost de 1892, coincidint amb la Festa Major dedicada a Sant Bartomeu, van prefigurar el "Sitges Vila de Festivals", una marca que es va fer realitat molts anys després amb el festival de teatre (de 1967 a 2004) i el de cinema (fundat l’any 1968 i en actiu) de rang internacional.

Els actors i actrius de teatre i del món del cinema han influït en la construcció d’aquest imaginari d’un Sitges gai, alegre i desinhibit. La gent de la faràndula ha estat capdavantera en la normalització del fet gai i a la vegada ha estat model i defensora del col·lectiu LGTBI+.

Abans de la constitució d’aquestes associacions hi havia diferents agents que articulaven la vida social de la comunitat gai. Es trobaven de manera més o menys espontània a locals d’oci o en cases particulars. Les associacions com FAGC, Casal Lambda, la coordinadora Gai-lesbiana de Catalunya (CGLC) estaven establertes a Barcelona. Sitges no ha comptat mai amb un casal, ateneu o associació pròpiament adreçada al col·lectiu homosexual. Aquesta mancança pot ser apercebuda com una avantatge ja que els gais s’han integrat en les dues societats centenàries: la Societat Recreativa El Retiro i el Casino Prado Suburense (una denominació influïda per la nomenclatura madrilenya dels jardins i el museu de la capital d’Espanya).

Així doncs, la “comunitat gai de Sitges” com a tal existia a partir dels anys 50 del segle XX, en una mena de catacumbes. En els anys seixanta en la clandestinitat i durant els setanta en la resistència.  A Sitges hi havia bars especials, cafeteries, restaurants i també hotels “lliberals”, com l’hotel Romàntic, que van normalitzar el fet homosexual “avant-la-lettre”. És a partir de l’arribada de la democràcia que l’homosexualitat va començar a normalitzar-se a la resta del país, a Sitges feia molts anys que ningú s’escandalitzava de res ni feia escarafalls. I no només en l’àmbit homosexual, també en el context heteronormatiu.

Tot i així a Sitges hi ha hagut una doble moral i en certs moments s’ha volgut invisibilitzar o simplement no s’ha acceptat obertament el que tothom sap, que Sitges ha estat el primer destí turístic, durant molts anys, dels homosexuals de tot Europa i Amèrica. Una de les vies de difusió de la fama de liberalitat, la tolerància de Sitges com a destinació gai fou la guia Spartacus, adreçada específicament al col·lectiu homosexual masculí. Spartacus des de 1970 ja en parlava. Actualment dona aquesta descripció:

Sitges combines the traditional look of an old fishing village with the established charm of a smart Catalan coastal resort, designed with amazing architecture in the Modernist style. Its proximity to the city of Barcelona (30 minutes by train) and its superbly conserved townscape, compared to other resorts on the Mediterranean, meant that it was discovered early on by gay holiday-makers. In the summer and at Carnival, Sitges turns into an international gay resort, offering first class hotels, restaurants and pavement cafes to one of the most the longest established, well-heeled gay clienteles looking for a complete scene to enjoy. At weekends it's full of Barcelona's gay population. The gay beach in the centre is given over body and swimwear fashion shows, and on the outlying parts of the beach with a cruising area behind, you can do more than just look at the bodies. For honeymooners there are romantic gay guest houses set in the beautiful mountains behind the beaches."

 

La construcció de la memòria

La memòria oral (o memòries orals) l’ha construït el conjunt dels habitants de Sitges i també, especialment, els nouvinguts, els estrangers que han triat Sitges com a residència i els turistes que l’han visitat com a destinació especial.

Sitges és i ha estat una vila eminentment turística des de els anys 20 del segle XX. La construcció del passeig a semblança de Niça, la projecció de la  jardí, la urbanització Terramar amb l’hotel – casino, junt a la construcció d’un autòdrom (1923) són aspectes que configuren la imatge d’un Sitges cosmopolita, artístic, modern, de luxe,  balneari... procliu a desenvolupar un sector de serveis adreçats a distreure els membres de la colònia estiuenca (aristòcrates i burgesos o turistes americans com Charles Deering que va establir-se a Sitges el 1912 construint el Palau Maricel, finalitzat el 1919).

En l’actualitat diferents membres de la comunitat gai estipulen que en certs espais -principalment locals d’oci i platges - hi troben, i hi han trobat històricament (des dels anys setanta ençà), un tipus propi d’interrelació particulars entre els diferents membres de la comunitat gai, però també amb d’altres col·lectius amigables o oberts al col·lectiu gai, una forma d’expressió i d’interacció social no coartada ni supeditada a la norma hegemònica d’imposició de pràctiques heteronormatives.

Però en història de la vila, els “maricons’’ han estat presents en diferents moments temporals de la societat sitgetana, alguns cops sota el control de les forces policials i administratives i a voltes sota el punt de mira dels sitgetans que han fet els ulls grossos, en una actitud paternalista o de doble moral, però que no sempre ha estat així.

De fet els sitgetans han vist el col·lectiu gai més com una oportunitat que no pas com una amenaça, junt al creixement turístic i l’ambient cultural i artístic que ha creat un ecosistema interdependent.

En aquest sentit, la memòria oral que es presenta a continuació és la interrelació que la pròpia comunitat gai de Sitges ha realitzat amb la vila constituint així un relat particular que s’ha de classificar com a element patrimonial immaterial. Aquest, tanmateix, és el fruit de la construcció realitzada a partir de referents històrics apropiats i resignificats per la comunitat.

Els resultats que es presenten destaquen per la institució de tres períodes principals, si bé  aquests períodes molt simplificats en descarten o obliden d’altres crítics, traumàtics i molt importants a nivell reivindicatiu i de lluita: com l’aparició de la pandèmia de la SIDA (1982) que es va cobrar moltes vides del col·lectiu. Els moments són: 

1.- La gènesi del grup a Sitges.

2.- El seu desenvolupament durant el franquisme.

3.- Els efectes de l’eclosió democràtica.

Considerant que la població de Sitges és un dels espais referents per a la comunitat LGTBI internacional i especialment, dins d’aquesta, per a la comunitat gai masculina: protagonista del present estudi. Aquest poble ha estat un camp de batalla molt important per a les lluites d’alliberament gai. Com veurem, aquest passat ha establert unes condicions propicies per a que aquest grup social pugui ser reconegut com un agent més de la vida social de la vila.

Nous escenaris han afavorit la noció d’un espai comú (el village del Sitges Gay Pride i el village dels Bears, els carrers Bonaire i Joan Tarrida) on actualment es poden desenvolupar unes relacions socials i una forma de sociabilitat, no exempta de crítiques per part del veïnat que la pateix, i que tampoc és exclusiva dels gais.

La homofòbia, com a por al que és igual i indiferenciat, és un perill latent dins del context social en el qual la comunitat gai es troba immersa. Aquest caràcter relacional entre els individus de la comunitat gai masculina de Sitges fa que es possibiliti un èmfasis a la dimensió associativa i que hi hagi un reconeixement mutu entre persones que no es coneixen. Podríem parlar aquí d’una sororitat o de la fraternitat entre desconeguts.

Es construeix així un “nosaltres” basat en el reconeixement d’una orientació sexual, però que va més enllà d’aquesta: units per una història d’opressió compartida, que arriba fins els nostres dies. La construcció d’aquest “nosaltres” es cert que ha existit des dels inicis del moviment d’alliberament gai que podem  situar a partir de 1977 amb la primera manifestació a les  Rambles de Barcelona, manifestació conjunta amb associacions de veïns, grups de dones feministes i altres col·lectius que reivindicaven els seus drets després dels quaranta anys de dictadura política i repressió de les llibertats.

La noció d’una historia en comú - d’opressió i lluita - no s’ha articulat des d’organitzacions formals, sinó que resideix en cadascuna de les persones que conformen aquesta comunitat. Així, tot i l’existència de col·lectius organitzats, com ara Gay Sitges Link, que treballen per la inclusió del col·lectiu gai com un agent més de la vida social de Sitges.

El paper de les diferents persones anònimes de la comunitat i les seves lluites diàries són essencials per a la transmissió oral de la memòria d’aquest col·lectiu a dia d’avui.

Molts dels agents o dels protagonistes d’aquestes lluites han desaparegut a causa de la SIDA, o són massa joves per a conèixer la veritable naturalesa dels fets històrics. D’altra banda Sitges ha estat considerada com la “pàtria” d’origen per a la comunitat gai internacional, aus de pas que l’han utilitzat, idealitzant-la.

Els residents sitgetans (gais i no gais) han començat a preguntar-se el perquè, el quan i el com d’aquesta creació d’un imaginari històric i patrimonial molt recentment: el periodista gal·lès, fincat a Sitges des de fa 25 anys, Brandon Jones ha produït l’any 2018 un documental on repassa la història gai de Sitges des de 1895. Brandon fou el primer president de Gay Sitges Link, entre els anys 2011 i 2014.

Des de l’any 2013 Isidre Roset ha documentat la història gai de Sitges a través de la Ruta Arco Iris (Ruta Arc de Sant Martí o Rainbown Route), realitzada gràcies al suport de GSL. La construcció d’un itinerari per la història del Sitges més frívol, aportant notes culturals i recollint aspectes socials poc coneguts o oblidats.

Roset ha recollit informacions significatives com la visita del poeta Federico Garcia Lorca i Salvador Dalí (estiu de 1927) Federico Garcia Lorca va visitar Sitges l’estiu de 1927 on havia estat convidat pel membres de la redacció de la revista d’avantguarda  L’amic de les Arts. La famosa fotografia a l’estació  és significativa. i d’altres fets com la batuda policial a la discoteca los Tarantos (1973) amb la posterior detenció i trasllat al cartel de la Guardia Civil de Vilanova i la Geltrú d’homes vestits de dona.

L’interès per la història cultural i artística de Sitges va provocar la constitució d’un grup de guies turístiques que amb el temps va formalitzar-se en l’empresa AGIS (associació guies informadors de Sitges). En les visites temàtiques d’AGIS, focalitzades en el modernisme i l’arquitectura noucentista, en l’escultura funerària o en aspectes comercials de la vila (els americanos o indians, la malvasia...) va sorgir la pregunta de per què Sitges era un paradís gai. La resposta va ser que els burgesos estiuejants “amagaven” els seus fills díscols a les residències d’estiu a Sitges, en un intent de respondre a una qüestió certament delicada i compromesa, gens senzilla ni generalitzable.   

Les dades etnogràfiques identifiquen quatre etapes significatives de la presència de la comunitat gai a Sitges.

En primer lloc, s’identifica l’origen del col·lectiu a la vila a finals de segle XIX i principis de segle XX. Aquest origen com a col·lectiu és una datació molt primerenca per parlar de comunitat gai, podem documentar alguns personatges clau, com Santiago Rusiñol, que no s’identificava com a gai, ni com a homosexual tot i que el seu entorn era eminentment masculí. En el cas de Rusiñol podem parlar d’una comunitat d’homes, antropocèntrica.

El carnaval conforme un escenari procliu a les relacions sexuals alliberades de la normativa i també a les relacions fora del matrimoni. Aquest aspecte apareix relatat a la novel·la d’Álvaro de Retana (1890 – 1970) que va escriure la novel·la titulada “El octavo pecado capital” (1920), on apareix, el carnaval de Madrid i la vila de Sitges com a lloc d’estiueig on “passen coses”. Aquesta és la primera cita literària on Sitges apareix dins la ficció d’una novel·la amb un cert component homoeròtic dins de la narrativa psicalíptica. Álvaro de Retana, junt a Antonio Hoyos y Vinent i José (Pepito) de Zamora, acompanyats de Tórtola Valencia i d’altres artistes de l’època conformen el grup dels psicalíptics.  

Sitges i en concret l'hotel Terramar es converteix en la dècada dels 20 en un plató pels exteriors on es roden pel·lícules del director Benito Perojo, del qual seria ajudant José de Zamora, personatge molt poc estudiat. José de Zamora (Pepito Zamora)  Madrid  1889 – Sitges 1971, fou figurinista i dibuixant.  Va morir a Sitges 1971 i dos dies després ho va fer el seu company Jose Constantinides, anomenat Pepe el Griego. Els seus transits entre Madrid, Barcelona, Sitges i París el configuren com un agent clau en la promoció de Sitges com a platja de moda entre les vedettes i els ballarins, membres de la bohèmia francesa durant els anys de la postguerra. Jose de Zamora va treballar com a figurinista pel Casino de París, L’Arxiu Històric de Sitges conserva els documents autògrafs recollits el 1971.

És a partir dels anys 20 i 30’s quan s’inicia molt tímidament una “vida alegre”, el món del cinema i l’àmbit del teatre hi tindran molt a dir en la formació d’un Sitges dins l’imaginari gai.

En segon lloc, les dades indiquen una concepció particular de la vida social de la comunitat durant el franquisme. La repressió durant el franquisme va fer desenvolupar estratègies diverses. Cap al final del franquisme i a partir de 1968 es pot parlar de l’inici d’un cert moviment molt incipient encara.

L’any 1973 tingué lloc la batuda coneguda com “redada de Violetas”, a la sala de festes Los Tarantos del carrer de les Parellades a Sitges. Arturo Arnalte  va publicar el 2003 el llibre titulat:  Redada de Violetas, la represión de los homosexuales durante el franquismo.

En tercer lloc, es situa l’arribada de la democràcia és un punt d’inflexió segons el qual els informants estipulen una altra etapa en el transcurs de la comunitat a la regió. La inauguració de la discoteca Trailer, la primera dirigida exclusivament al públic homosexual, l’any 1980 és un fet molt significatiu.

I en quart lloc, els informants detallen un últim període marcat per un retorn de la conflictivitat durant els anys 1990. Tot i que aquestes són les etapes que introdueixen els resultats del treball de camp, es durà a terme un petit anàlisis sobre la contemporaneïtat del col·lectiu en relació a la vila la qual, a partir de fenòmens intensificats per la globalització (com el turisme transnacional), ha viscut alteracions que han afectat transversalment la seva població i, particularment, a la comunitat gai.

Sitges ha estat una destinació turística internacional des dels anys 60’s, i anteriorment, a partir de 1933 amb l’obertura de l’Hotel Palace Terramar.

Tot seguit, es passa a explicar més detalladament cada època. 

La gènesis del col·lectiu a Sitges: de l’exili burgés a la comunitat gai modernista

L’estiueig a Sitges ve donat entre altres factors per la recomanació dels banys d’aigua de mar que el metge Gaietà Benaprès (Sitges, 1848 – 1907) feia com a teràpia medicinal. Sitges a partir de començament de segle XX esdevé un balneari, seguint el model de San Sebastián (Guipúscoa) on acudia la reialesa espanyola.

Dos anys abans de l’arribada del ferrocarril va obrir-se la carretera de les costes (1880) que comunicava Sitges amb Barcelona. Anteriorment la vila estava molt mal comunicada, el camí de les costes era perillós pels atacs de bandolers i perquè era massa estret per a passar-hi diligències.

El inici de la presència del turisme al poble es pot datar amb l’arribada del ferrocarril a Sitges (1881). En aquest període, coincidint amb l’auge del modernisme en el territori, es començaren a instal·lar a la vila, i en menor mesura en pobles limítrofs com Sant Pere de Ribes, famílies de classes aposentades de Barcelona i d’altres  industrials de Terrassa i Sabadell.

L’estiueig de començament de segle XX va suposar uns nous model de relació i una certa relaxació dels costums. Tot i així les platges estaven separades en zones per sexes: homes i dones.

Sitges com altres viles d’estiueig acull una gran part de nouvinguts que són anomenats “la colònia”. Dins d’aquesta “colònia” d’estiuejants destaquen alguns joves que segueixen les modes decadentistes, les tendències simbolistes i modernistes, encarnades en la figura del Dandy. Tot i això és massa aviat per parlar d’una comunitat gai que començarà a formar-se molt incipientment vers la dècada dels anys 20 del segle XX amb la construcció del jardí Terramar on es localitzaran una part de les segones residències de les classes ostentoses de l’època.

Es denota i ha estat recollit un relat oral que vincula l’aparició del moviment modernista a Sitges amb el naixement del moviment gai. Segons aquest, la coincidència en l’espai i temps es deu a que ambdues comunitats vinculades - per un costat, a la bohèmia i, per altre, a la fugida d’un model normatiu -, van afavorir l’establiment d’un clima de tolerància a Sitges. En aquest sentit, segons els informants, es tractava d’un procés bidireccional que retroalimentava la conversió de la vila com a epicentre d’alliberament on les restriccions a les orientacions sexuals es diluïen sota un context artístic.

Tal i com indiquen les dades, la instal·lació de pintors, arquitectes i altres artistes modernistes va habilitar la concepció de Sitges com un emplaçament distintiu amb elements impropis de la normativitat de l’època i prohibits en altres regions, com per exemple una de les primeres platges nudistes. Cal especificar que no és ben bé una platja  sinó una cala, la Cala de l’Home Mort, molt apartada del nucli urbà i pràcticament a mig camí de Vilanova i la Geltrú amb Sitges, en un terme indefinit, una mena de terra de ningú.

Cal tenir en compte, però, que el relat compartit posa èmfasi sobretot en els atributs que Sitges sostenia gràcies al moviment modernista. És a dir, no es destaquen únicament les característiques geogràfiques o espacials de Sitges com la localització o indret a mode d’argument explicatiu de la instal·lació de la comunitat a la regió. Més aviat, el locus descriptiu pels informants són les particularitats socioculturals del que hi residien. Per ells, l’afluència a la vila del moviment modernista – capitanejats entre altres per Santiago Rusiñol - enceta una etapa en la qual es fuig del context repressiu fortament present a tota Espanya a finals de segle XIX.

El modernisme, com a moviment artístic i cultural va arribar a Espanya via Rusiñol i el Cau Ferrat de Sitges. La influència dels artistes belgues, en contacte amb els modernistes catalans, va tenir molta importància en l’arribada d’aquestes tendències artístiques que advocaven per  una regeneració política i un canvi en els costums.

En aquest sentit, el moviment modernista és considerat com la punta de llança que va preparar el terreny i habilità la possibilitat per a la instal·lació de la comunitat a la regió i, les característiques socioculturals que s’estaven desenvolupant a Sitges, degut a aquest moviment són concebudes com un mite d’origen que permet el sorgiment d’una comunitat gai, més que la presència disseminada de subjectes homosexuals a la regió.

Alguns dels informants indiquen que Sitges era un indret on eren enviats els fills homosexuals de Barcelona per tal de dur una vida discreta allunyada del xafardeig aristocràtic de la capital i situen en el moviment modernista l’establiment d’una vida en comunitat, d’una vida social llunyana a l’ostracisme al qual eren condemnats aquests subjectes. Aquest relat no deixa de ser subjectiu i caldria posar-lo en qüestió abans de validar-lo com a històric. Aquesta argumentació no ha estat contrastada, a Barcelona existia una vida bohèmia important i una activitat subversiva i revolucionaria. En tot cas és una explicació molt classista, ja que serien només els fills de les classes burgeses i aristocràtiques les que s’interessarien per la qüestió homosexual.

D’altra banda, cal situar la sinergia entre la comunitat gai i modernista en un context de classe. Els subjectes que s’instal·laven a la regió en segones residències procedien d’un origen burgés. Igualment, part del moviment modernista també responia a un estament ostentós. El mateix Santiago Rusiñol, qui es va instal·lar el 1893 a Sitges en el seu estudi Cau Ferrat, provenia d’una família propietària de diverses indústries tèxtils (Coll, 2000).

Tot i això, no està demostrat que Santiago Rusiñol fos homosexual  o que la seva tendència sexual derivés cap a l’amor prohibit. D’altra banda hi ha qui diu que era l’amant d’Alfons XIII però aquesta asseveració és molt tendenciosa i no tenim cap argument per defensar-la.

Una amant que s’atribueix al monarca fou Carmen Tórtola València (1882 – 1955) de la qual l'Institut del Teatre de Barcelona en conserva les seves col·leccions de vestits donada per Ángeles Magret-Vila, filla adoptiva que en realitat era la parella de la ballarina. La tardor de 1915 Carmen Tórtola Valencia actuà als teatres de Vilanova (Teatre Apolo) i al Teatre Prado de Sitges (Giribet, 2014). Un retrat d’aquesta model, musa de molts artistes, s’exposa a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer obra de l’artista Rafael Sala. Sobre aquesta i d’altres figures teatrals es pot consultar l’article de Montserrat Esquerda publicat a la Xermada “De Madrid a Sitges amb el món artístic” (2018).

L’arribada i la relació de la comunitat gai a la regió s’associa amb la comunitat artística establint-se un vincle entre dos sectors de l’elit socioeconòmica de l’època. La significança i l’herència de Sitges com a emplaçament artístic ha arribat fins als nostres dies. Però caldria considerar quin paper hi juguen les construccions socials contemporànies de la comunitat gai, vinculades a l’escena gai en relació a la idea de bohèmia i sensibilitat artística, a l’hora d'implicar el seu origen a la regió amb subjectes provinents d’una elevada posició social, i d’un cercle artístic que no ocupava una estratificació precisament baixa.

D’altra banda, els informants no tant sols introdueixen un estrat social elevat als precedents de la comunitat, sinó que també insereixen vincles amb la Barcelona de l’època. Com hem vist, aquest fet es fa des de la contraposició, en tant que segons ells els primers subjectes de la comunitat que es van instal·lar a Sitges fugien de les restriccions i de la persecució a la qual estaven sotmesos a Barcelona. El nexe amb el modernisme, i l’herència burgesa i barcelonina d’ambdós moviments, mostren que la construcció retòrica dels informants sobre les característiques de la comunitat que en va sorgir i de la vila de l’època contrasten amb la noció d’un Sitges rural i mariner per l’enaltiment d’un context cosmopolita.

Així, les dades actuals sostenen una retòrica que construeix la visió de Sitges com un pol diferenciat del seu context, un espai artístic, cosmopolita, i que en conseqüència atribuïa unes condicions culturals i socials de tolerància envers la comunitat.

D’aquesta manera, els informants atorguen una conducta i una ontologia al moviment modernista classificada com a moderna i diferenciada de l’hegemònica del seu context. Per tant, aquestes característiques promulguen la providència de la comunitat a la regió, tot i que no estableixen, segons les dades obtingudes, una connexió entre aquest fet i les qüestions de classe. En aquest sentit, la visió de l’origen de la comunitat gai sitgetana des de l’elitisme exclou l’explicació de com les persones gais d’altres estrats socials es relacionaven amb la vila i no ens permet estipular quina és la visió respecte a aquests subjectes i el seu rol en la constitució històrica que la comunitat actualment realitza sobre la seva història envers Sitges.

El component artístic és important sobretot en els estrats teatral, de dansa i en el cinema (Sitges va ser un dels espais on van gravar-se pel·lícules, els anys 30 amb alguns exteriors rodats a la platja davant del Hotel Terramar i l’arribada d’actors nord-americans del star-sistem).

En l’àmbit teatral i de la dansa és important anotar l’arribada de l’estol dels artistes modernistes i les representacions teatrals (La Fada, La intrusa) així com les festes modernistes. També fou decisiu l’establiment temporal d’artistes exiliats que fugien de la I Guerra Mundial. Un cas paradigmàtic fou el pas dels Ballets Russos de Diaghilev entre 1917 i 1919, juntament amb d’altres artistes pintors com Sonia i Robert Delaunay, convidats per amics seus com l’artista de fama internacional Josep Maria Sert casat amb Maria Sofia Olga Zinaïda Kipriànovna Godebskaia més coneguda com a Misia Sert.

Sobre la sexualitat de Charles Deering tampoc en podem fer elucubracions o càbales. El que si podem confirmar és que el seu germà James Deering és tingut com a homosexual en un cercle d’artistes que engloben el pintor nord-americà John Sirgent Sargent i Paul Chaflin, decorador i dissenyador d’interiors.

Sitges com a refugi: entre la convivència i la connivència del franquisme

La següent etapa identificada i que reforça la presència de la comunitat gai a la vila de Sitges es vincula amb la dictadura feixista del general Francisco Franco. Durant aquest període, s’ha observat la construcció d’un imaginari de pseudo-llibertat en un context de repressió estatal. Com si Sitges, per característiques que observarem més endavant, sostingués una permissivitat particular que permetés a la comunitat dur a terme determinades activitats i accions inconcebibles en altres espais durant la dictadura.

Es cert que durant la dictadura feixista la vila, i també Vilanova i la Geltrú, van poder celebrar els balls i festes (privades) de Carnaval i varen ser un dels pocs llocs on es permetia la disfressa i la màscara. Cal fer esment que era tota la població la que gaudia d’aquesta exempció, la disbauxa carnavalera durava poc menys d’una setmana. L’anomenat Carnaval Gay és una accepció que apareix cap a finals de la dictadura i a començaments de l’anomenada transició democràtica.

Abans d’exposar les dades etnogràfiques, però, cal fer una petita puntualització històrica que auxiliï la contextualització de les mateixes. Tot i que, novament, volem recordar que la informació aquí present no respon a una reconstrucció històrica de la comunitat a la Sitges sinó a una aproximació a la representació narrativa que els subjectes entrevistats sostenen sobre el desenvolupament de la comunitat a Sitges. La raó de l’acotació històrica respon, doncs, a situar la retòrica dels informants respecte a una línia historiogràfica que pot condicionar la construcció d’aquest imaginari.

Com mostra Langarita (2010), durant la Segona República l’homosexualitat va excloure’s del Codi Penal. En concret, l’any 1932 va eximir-se degut a la derogació de la legislatura anterior de Primo de Rivera. En conseqüència, a algunes grans ciutats com Madrid i Barcelona naixia una incipient escena homosexual i es constituïa una nova concepció d’urbanitat que afavoria les llibertats individuals (Langarita, 2010). De fet, a Barcelona podien trobar-se bars i cafès al barri Xino destinats a l’escena gai (Vázquez García i Cleminson, 2010 a Langarita, 2010).

L’emergència d’aquest nou context pot conduir a pensar en el descens de la centralitat de Sitges com a emplaçament per a la comunitat. Ara bé, tots aquests canvis de representació i visibilització del col·lectiu van desaparèixer arrel de la Guerra Civil (Langarita, 2010). És més, les condicions que afavorien l’inici d’una identitat homosexual es van veure estroncades arrel de la dictadura franquista (Langarita, 2010) la qual perseguia qualsevol mostra de desviació de l’ordre moral imposat pel catolicisme.

En aquest sentit, segons Langarita (2010), el règim va imposar una ideologia masclista basada en una “masculinitat ibèrica” que reprimia totes les conductes que fugien de la seva normativitat. Així:

 (...) l’home només podia ser home si era suficientment viril i heterosexual; qualsevol desviació d’aquest suposit no mereixia la consideració d’espanyolitat i, per tant, l’homosexualitat era una clara traïció a la pàtria” . (Langarita, 2010: 91).

Una mostra legislativa d’aquesta persecució n’és la modificació l’any 1954 de la Ley de Vagos y Maleantes de la Segona República per incloure la persecució dels homosexuals. Una tònica present fins al final de la dictadura tot i l’alteració legislativa de l’any 1970, la qual substituïa la llei de 1954 per la Ley sobre la peligrosidad y rehabilitación social que va mantenir les mateixes mesures (Petit, 2003; Langarita, 2010). La repressió imposada a les persones gais que se’n va derivar no va tenir precedents, la violència a la qual eren sotmesos era l’expressió més dramàtica d’una gran opressió que també es produïa en la quotidianitat (Petit, 2003; Langarita, 2010).

Cal tenir en compte, però, dues condicions relatives a la imposició d’aquesta opressió. En primer lloc, davant de l’opressió, els homosexuals van buscar alternatives com l’exili a països més oberts o la creació de grups petits d’afinitat (Langarita, 2010). Tot i que la persecució dels homosexuals va ser la tònica dominant a Occident al segle XX, una repressió particularment punyent a Espanya arrel del franquisme:

Aquesta fustigació va provocar que la població homosexual generés un conjunt de tàctiques de comunicació, d’apropiació d’espai i d’afirmació de si mateixos que els permetés mantenir una vida sexual més o menys oculta davant les polítiques anti-gai”. (Chauncey, 1994: 5).

I, en segon lloc, es tractava d’una violència arbitrària i selectiva ja que els homosexuals que disposaven d’influències en el règim, títols nobiliaris o de diners eren posats en llibertat després de les detencions (Ferrarons, 2010 a Langarita, 2010: 102). La parcialitat producte de condicions d’estatus i de classe, com veurem més endavant, pot ser un dels fets explicatius de la major llibertat de què gaudia la comunitat a Sitges.

Durant el franquisme, a la vila de Sitges s’hi va imposar un pacte tàcit pautat pel laissez faire de les autoritats feixistes. La comunitat, evidentment, no podia expressar públicament cap mostra de la seva homosexualitat però gaudia de certa connivència del règim en els espais privats. La permissivitat de la dictadura habilitava el contacte entre els diferents membres de la comunitat fugint de la restricció heteronormativa. Cal tenir en compte aquest fenomen com una disminució més laxa de la repressió però segons els informants no s’ha d’imaginar ni transposar l’estat actual de Sitges amb les característiques que s’hi vivien a l’època.

Sabemos que en España durante Franco había mucha opresión contra los homosexuales. Y aquí en Sitges, lo que tengo entendido, o lo que me han contado, es que siempre había un poco más de libertad.” (Jordi).

Els primers locals obertament gais van aparèixer als anys 80’s (discoteca Trailer) anteriorment existien cafeteries o bars especials, també bars de cites, alterne o puticlubs on els homosexuals podien acudir a ofegar les seves penes.

El bar Comodín fou un dels antecedents i, segons sembla, el més veterà, va obrir portes com a cafeteria i va ser traspassat el mateix any d’apertura (1955).

El 1955  va tenir lloc el rodatge de  la película Kings Rapsody, i durant l’estiu tingué lloc el primer curset cinematogràfic d’estiu al palau Maricel de Sitges organitzat per l’agrupació d’escriptors cinematogràfics de Barcelona.

Segons els informants, la permissivitat del règim consistia, principalment, en deixar dur a terme la interacció entre membres de la comunitat gai sempre i quan no es duguessin a terme en espais públics. Així, els bars destinats a un públic gai esdevindrien un refugi dins de la pròpia “vila refugi” que hauria esdevingut Sitges per la comunitat en un context totalitari i vehementment repressiu en particularment cap el col·lectiu gai.

El “sargento Robles”, membre de la Guardia Civil fou un dels personatges “sinistres” del Sitges franquista, no tot era tant permissiu i existia la repressió com a qualsevol altre indret. L’imaginari traeix la realitat històrica. Cal matisar qui són els informadors i quina veracitat poden oferir.

Hi ha testimonis que corroboren la repressió soferta i l’empresonament en centres penitenciaris específics per homosexuals passius i actius.

El paper d’Antonio Amaya com a dinamitzador i normalitzador del fet homosexual fou decisiu amb l’obertura del bar Chez Antonio, al carrer de Sant Bonaventura. L’element folklòric espanyol i l’artisteo s’assimila a la vida alegre de les vetllades de Sitges.  L’estereotip de mariquita folklòrica va començar a erigir-se com a model de resistència.

L’elemental llibertat durant el règim feixista també es traduïa en altres aspectes, com per exemple en la continuació del carnaval de la vila, prohibit a la resta de l’Estat.

Aquest fet s’explicaria per l’amistat que mantenien el governador civil de Barcelona i l’alcalde de Sitges, (aquí sembla que hi ha un transvasament de la història entre la veïna població de Vilanova i la Geltrú i Sitges).

No es pot oblidar que les famílies de l’alta societat de Barcelona podrien seguir enviant als seus fills homosexuals a la vila, evidenciant-se un tracte clientelar entre el règim franquista i la burgesia barcelonina de l’època, contrastant-se l’arbitrarietat que exposava anteriorment Ferrarons (a Langarita, 2010).

El següent extracte d’una entrevista amb un informant posa de manifest la persistència del carnaval i el caràcter peculiar de Sitges durant la dictadura:

Justo por esto por estas casas y estas gentes, las posibilidades de ir, y esta gente atraía a los bajos fondos y fueron viniendo todos. En Sitges durante la guerra incluso, y después de la guerra se mantuvo lo del carnaval de Sitges, a pesar de que es del pueblo, siempre  ha sido un carnaval de aires gais. Y en Sitges es de los pocos sitios que durante toda la época de Franco ha habido el carnaval. Y por curiosidad, el carnaval de Sitges, y es que había muy buena relación entre el alcalde de Sitges y el gobernador civil de Barcelona, y por esta amistad, y relación política se pedía permiso para hacer el carnaval, y claro hace 20-25 años, el martes de carnaval todos los locales gais de Barcelona cerraban porque no abría nadie, porque sabían que estarían en Sitges, toda esta popularidad, no se pese a los orígenes de antes de la guerra. El carnaval  es donde los gais pueden más soltarse la coleta, y por lo tanto, pues allí todo el mundo de Barcelona sabía que el martes de carnaval subían para aquí, para Sitges.” (Marc).

Cal puntualitzar que els anys de la guerra (1936-1939), no hi va haver celebracions de Carnaval. En la postguerra només hi havia balls en les societats recreatives (el Prado i el Retiro) i subjectes a un estricte control de la Guardia Civil, era un carnaval de parelles, matrimonis. Els aires gais venen a partir dels anys seixanta amb l’arribada del turisme.

Les condicions de classe, majoritàriament de posicions elevades, i el sistema de repressió clientelar del règim franquista impregnaven Sitges d’un caràcter d’excepcionalitat on la comunitat podia desenvolupar certs aspectes de la seva vida vinculats a l’homosexualitat.

Les característiques de pseudo-llibertat que podien atribuir-se a la comunitat de la regió, segons els informants, van incrementar l’auge de la vila com a destí gai. Així, es construeix una imatge d’exclusivitat on la repressió laxa es converteix en un dels detonants per l’afluència de la comunitat  a Sitges.

Si en l’etapa anterior el moviment modernista era considerat pels informants com la principal característica que constituïa Sitges com a emplaçament diferenciat, l’excepcionalitat de la vila com a espai on expressar i dur a terme contactes -tot i que restringidament- amb altres membres de la comunitat esdevé l’element característic d’aquesta època. Aquest fet, marca una continuïtat amb el caràcter diferenciador que els informants atribueixen a Sitges en la seva construcció retòrica.

L’atribució de particularismes diferencials que contribueixen a la generació d’una imatge singular i característica de la vila és un recurs recorrent en l’establiment de l’ontologia dels informants entrevistats. S’alimenta, d’aquesta manera, la noció d’un emplaçament que “històricament” (de cent anys ençà) ha reservat unes millors condicions per la comunitat.

Evidentment, però, cal tenir en compte que el sosteniment d’aquesta narrativa suposa considerar que les qualitats i prestacions que ofereix Sitges en aquest període, però també en el anterior, no responen a les qualitats particulars de l’orografia de la vila, sinó a les particularitats dels subjectes que l’han habitat.

D’aquesta manera, pren sentit la idea que la presència de la burgesia i de sectors ostentosos al poble  -a partir de la instal·lació de membres homosexuals d’aquestes classes- van comportar una millor predisposició de les autoritats, en aquest cas del règim, i de la resta d’actors socials a l’hora de prendre en consideració la comunitat gai que s’hi havia establert.  Tanmateix,  parlar de “Comunitat gai” durant el franquisme és impensable. Es podria dir que hi havia homosexuals de classe alta que gràcies als seus contactes amb el poder imposat es podien escapar del control per les seves influències o pagant amb suborns la seva llibertat quan eren detinguts.

Per últim, és pertinent aturar-nos en els espais on s’expressava aquesta permissivitat. Si bé l’existència d’emplaçaments públics destinats a un públic gai eren presents durant aquest període a Sitges, segons els informants la majoria d’espais reservats a la comunitat eren privats. Aquest fet, segons les dades, sembla ser un dels factors explicatius de l’establiment dels primers locals destinats a la comunitat a la vila i del seu futur auge.

Tot i així, el laissez faire del règim a la vila no ha d’emmascarar el clima repressiu i opressor general al qual estaven sotmeses les persones homosexuals. A més, l’execució d’un contacte de la comunitat subsumit en espais privats pot ser part dels factors detonants, segons els informants, del enclosetament -tancament- de la comunitat en etapes posteriors. Un fet que ha dificultat l’ocupació i la visibilització de l’espai públic de la vila per part del col·lectiu gai de Sitges.

Entre els artistes homosexuals de l'època, destaquen l’escriptor Terenci (Ramon) Moix junt a la seva germana, la també escriptora, Anna Maria, que essent infants venien a estiuejar a Sitges amb la seva família. En la novel·la El día que murió Marilyn (1969) apareix Sitges com l’escenari de la narració, el carrer del Pecat i Bruno Quadreny que n’és el protagonista.

També poetes maleïts i homosexuals com Jaime Gil de Biedma varen passar per Sitges (1970).

Per últim, com a fets destaca el succeït el 4 de març de 1973, diumenge de Carnaval. Una festa en un local del carrer Parellades va acabar amb la detenció de deu homes, els anomenats violetes, homes disfressats de dona. La notícia és coneguda com "la redada de violetas" al Tarantos. La revista Por qué? va fer-se’n ressò en l’edició del 21 de març de 1973, amb el titular “La Guardia Civil de Sitges disolvió un baile de 'Violetas'”.

L’esclat democràtic i la visibilització: de la connivència repressiva del franquisme a la voluntat apropiadora de l’espai públic

L’esclat democràtic va suposar una explosió de la comunitat a la vila, sobretot a nivell de serveis, ja que es van constituir gran nombre d’espais destinats a la comunitat: des d’agències de viatges a espais de sociabilitat.

Tot i així, però, els èxits vinculats a la visibilització de la comunitat i a la seva presència a la vila com qualsevol altre col·lectiu, com veurem, no van ser tan meritosos. Ho denoten i exemplifiquen els successos del Carnaval de 1982 (la negativa de part de l’Ajuntament de muntar un envelat al passeig que havien demanat els propietaris d’un local d’ambient).

Amb la fi del règim i la mort del dictador el novembre de 1975, l’escena homosexual es va tornar més visible (Langarita, 2010). A nivell estatal, es desenvolupa una nova representació de l’homosexualitat que es basa en patrons de configuració menys basats amb la censura però poc tolerants, a l'escenificar-se a partir de la desacreditació (Petit, 2003; Langarita, 2010).

En aquest període activistes catalans com Armand de Fluvià i Jordi Petit encapçalen una lluita per derogar la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social. Finalment, l’any 1979 desapareix l’article relatiu als actes homosexuals (Langarita, 2010) i l’escena gai comença a viure petits episodis de visibilització sobretot relacionats amb la producció cultural amb novel·les com l’Anarquista despullat de Lluís Fernández (1979) (Langarita, 2010).

Jose Donoso establert a Sitges vers el 1975 hi va redescobrir la seva bisexualitat fora del context matrimonial.

El període de 1980 a Sitges, segons el relat instituït, s’enceta un període vinculat a la visibilitat del col·lectiu i dels seus espais. L’expansió de la presència del col·lectiu gai a la vila s’evidencia a partir de l’aparició d’espais i locals destinats a l’ús de la comunitat:

La visibilitat va ser, sobretot als anys 1980, un boom. Després hi havia moltes agències turístiques que treballaven que feien rutes turístiques de bar en bar per ensenyar a la gent que venia”. (Carson).

Alguns dels establiments que van iniciar la seva activitat en aquest període: la discoteca TRAILER oberta el 29 de març de 1980 tancada definitivament el 2015. També el bar El Mesón al carrer primer de maig i el Bourbon’s al carrer Sant Bonaventura eren locals emblemàtics.

Un cas concret és el del bar Casablanca (que va ser obert el 1998 ) el qual s’erigeix com un espai de sociabilitat i d’art. Combina els diferents trets que els informants vinculen en la representació històrica de la comunitat a la vila: l’art i espais per la comunitat.

L’espigó o el espigón, junt a la platja de l’Estanyol, va convertir-se en un lloc de cruising o cancaneig, on els homes feien sexe entre ells, això era  abans de l’arribada de la SIDA, però també després de l’arribada de l’epidèmia va continuar essent un lloc freqüentat per curiosos; també hi va haver pallisses per part de grups antigais i la famosa campanya de la policia local demanant documentació i fitxant les persones que vagarejaven a altes hores de la nit pel passeig l’estiu de 1996.

Tot i que una de les característiques principals d’aquest període és l’intent per l’apropiació i la visibilització de l’espai públic per part de la comunitat, cal tenir en compte també el significat de la proliferació d’espais privats o semipúblics com locals d’oci i de sociabilitat.

Concretament, la rellevància d’aquests espais respon a dos factors. Per un costat, segons Fernández Salinas (2007), les viles on no existeixen suficients espais de sociabilitat per la comunitat, aquesta es troba dèbil en el sentit que no dur a terme una afirmació com a grup i existeix un grau molt poc desenvolupat de visibilització. Per altre costat, i com a explicació del fet anterior, els estudis de Lacaba (2004) afirmen que els espais de sociabilitat, principalment els bars destinats a l’escena gai, es manifesten com el primer pas per a desenvolupar una identitat col·lectiva per a la comunitat. En altres paraules, es tracta de la fórmula inicial pel coming out o la sortida de l’armari, com a forma de fer pública la seva sexualitat (Lacaba, 2004).

Pel cas de Sitges aquesta aparició s’ha localitzat principalment en dos carrers i a partir d’aquí es produeix a la comunitat una segregació d’espais respecte a altres llocs, majoritàriament a la nit i als caps de setmana en els espais d’oci i en els carnavals (Lacaba, 2004). En concret, aquests espais es localitzen a la part occidental del centre històric, als carrers de Sant Bonaventura, Sant Pere, Carreta i Bonaire (Fernández, Salinas, 2007). El carrer Primer de maig, també és un indret de socialització més mixta, amb bars com el Mesón netament gai i d’altres més barrejats.

D’aquesta manera, des de la dècada de 1980 a Sitges, a diferència d’altres indrets, no es va desenvolupar un barri gai, sinó que es van constituir zones de bars, platges, discoteques i espais de trobada pública (Lacaba, 2004).

Una de les característiques de Sitges és que tot està a prop; els bars o discoteques estan en un radi de 1 km. com a màxim, la concentració de bars i locals és evident encara avui.

La fi del règim feixista del general Francisco Franco també comporta, segons els entrevistats, l’ampliació cap a un turisme obertament gai primerenc que dona les primeres retribucions a la vila tot i que no en els nivells de l’actualitat.

És en aquest context, també, en el que s’inicien activitats graduals per obrir el tancament (el gueto o l’enclosetament) dels espais privats en els quals es trobava l’escena gai a Sitges. Paradoxalment, el període de gènesis d’establiments comercials obertament destinats a un públic gai –com bars i sales de festes- és també l’inici dels intents per visibilitzar la comunitat en l’espai públic.

La voluntat d’ocupar l’espai públic es produeix en un període on la majoria de població reivindica l’ús d’aquest espai degut als 40 anys de restriccions derivades del franquisme. L’apropiació, doncs, esdevé en cert sentit una competició entre la comunitat gai de Sitges i la resta de veïns en tant que es pretenia ocupar el mateix espai per unes funcionalitats i centralitats específiques (Lacaba, 2004; Langarita, 2010).

Un exemple d’aquest fet n’és el carnaval. A Sitges, el carnaval ha tingut una rellevància popular particularment significativa. El Carnaval s’ha desenvolupat a partir de dues societats: la Societat Recreativa del Retiro i la Societat Casino Prado Suburense, fundades a la dècada de 1870 (Lacaba, 2004).

Les dues aglutinaven diferents tendències polítiques i econòmiques. Al Retiro si centraven els maltractats per la revolució industrial i al Prado els beneficiaris d’aquest procés (Lacaba, 2004). En conseqüència, es va establir una rivalitat representada sobretot en el carnaval (Lacaba, 2004). Segons Lacaba (2004), la representativitat del carnaval és, des dels seus inicis, d’una rivalitat per ocupar l’espai públic i es viscuda com una forma de representació del conflicte de classe dins de la comunitat.

Des de la Guerra Civil, on existeix una ruptura gradual d’aquesta festivitat, es comencen a recuperar els carnavals (Lacaba, 2004). L’anonimat s’imposa a partir de màscares i disfresses, un fet inèdit en l’època anterior, i és aquí on entra en joc els homosexuals de Sitges dins de la festa (Lacaba, 2004). Durant la dictadura, com hem vist anteriorment, la repressió no permetia les manifestacions públiques de transvestisme però a Sitges aquestes manifestacions eren conegudes i tolerades (Lacaba, 2004).

Un document gràfic d’aquesta apertura són les fotografies de Luis Poirot i el poema de Enrique Lhin “La efímera Vulgata” publicat per Ediciones Universidad Diego Portales a Santiago de Chile (2012) que fan referència a les nits de Carnaval l’any 1978 .

La comunitat gai, d’una manera o altra, formava part del teixit organitzatiu del carnaval de Sitges però la prohibició i la pressió del règim va fer que els homosexuals s’integressin dins de les activitats de cada entitat relacionada amb el carnaval (Lacaba, 2004). En aquest sentit, el carnaval esdevé un element transgressor i subversiu que qüestiona la ideologia catòlica del règim i, els gais, com a representants d’aquesta transgressió són inclosos en la festivitat (Lacaba, 2004).

En conseqüència, “la representació mediàtica que comença a tenir el carnaval de Sitges cap a l’exterior, comença a tenir un cert color gai” (Lacaba, 2004: 118). Aquest fet es combina amb el sorgiment de nous grups que col·laboren amb el carnaval i genera una rivalitat marcada per una major diferenciació entre el carnaval de Sitges i el carnaval gai. Un fet escenificat, sobretot, en la segregació d’espais i dels esdeveniments que celebraven cada part (Lacaba, 2004).

A més, l’Ajuntament i les dues societats organitzadores del Carnaval de Sitges (Retiro i Prado) van fer des d’aquest moment tot el possible perquè el carnaval “oficial”, el no gai, tingués més representació i menys vinculació amb la comunitat gai (Lacaba, 2004). Un fet que respon, segons Lacaba (2004), a dos fets: la importància que el carnaval havia pres al poble i a la necessitat de les institucions politiques de controlar i oficialitzar aquest esdeveniment per projectar una imatge determinada de rellevància identitaria respecte a unes finalitats politiques concretes (Lacaba, 2004: 118).

D’altra banda, els diferents organismes dependents de l’Ajuntament també van posar traves a la realització d’activitats relacionades amb el carnaval i la comunitat gai. Concretament, la comissió de festes va prohibir al propietari d’un local gai – el Candil - construir un recinte cobert (envelat) on dur a terme balls al carrer en cas de pluja (Lacaba, 2004). Es tractava, segons l’autor, d’una clara prohibició de la manifestació pública del carnaval gai –celebrat des de la mort del dictador fins el 1982- en benefici de l’altre carnaval.

La prohibició es va dur a terme després d’una votació entre les entitats locals que finalment van considerar que l’envelat gai no sigues autoritzat. Segons Canet (2011), Convergència i Unió i Aliança Popular van fer bandera en contra de l’envelat al·legant problemes d’ordre públic i, degut al moment preelectoral, cap partit se la volia jugar, fet que els va conduir a delegar la decisió a la votació de les entitats locals (Prado i Retiro).

En conseqüència, els dos carnavals es van separar dels espais on es desenvolupaven ,produint que el carnaval gai es desenvolupés en els carrers de major densitat de locals per l’escena gai com hem vist anteriorment (Lacaba, 2004). Això significà la relegació del carnaval a espais privats (bars del carrer Sant Bonaventura i altres), una lògica pròxima al laissez faire en locals privats del franquisme.

La contra-programació de cada carnaval provoca que ambdós no coincideixin i la creació d’esdeveniments per potenciar el carnaval gai respon, segons Lacaba (2004), a la necessitat de formalitzar el carnaval com a símbol d’identitat. Una identitat, per tant, que no només es construeix a partir d’espais com veiem anteriorment, sinó també d’esdeveniments que reivindiquen l’existència d’una comunitat gai.

L’exemple del carnaval exemplifica el que els informants comparteixen sobre la representació que fan envers aquest període el qual tot i representar un moment d’esperances i d’obertura també suposa un xoc amb la realitat. L’intent per ocupar l’espai públic de la comunitat gai de Sitges, tal i com feia la resta de població de la vila, es veu truncat per unes autoritats que seguien sostenint, d’una forma fèrria tot i que més diluïda que l’època franquista, certes actituds refractàries cap a la població gai de la localitat.

De fet la setmana anterior al carnaval, els anys 80’s, els locals d’ambient obrien i els empleats es disfressaven, es coneixia i prenia el nom de precalentamiento, hi havia nits temàtiques que començaven el diumenge abans de Carnaval amb la tarde de putas al Candil i seguia amb diverses festes de bar en bar (assalts) com la noche de mesoneras, noche de las turistas, noche de los miriñaques, fiesta de la mantilla, prèvies a la setmana pròpia de Carnaval.

De tota aquesta història carnavalera només n’ha perdurat la noche de las viudas coincidint amb l’enterrament de Carnestoltes, personatge principal del Carnaval, dimecres de Cendra. Un grup d'homes disfressats de vídues acompanyen el seguici oficial i després de la celebració es reuneixen en un restaurant on s’organitzen rifes i concursos, la quantitat recollida és a benefici de la associació GSL. 

El context general havia canviat molt a partir de 1981 amb els primers casos i l’aparició de la SIDA.

Conflictes i retrocessos: la deriva retrograda dels anys 1990

Després de les incipients consecucions dels anys 1980, els informants determinen una altra etapa situada a la dècada de 1990 caracteritzada per la conflictivitat i per la recriminalització de la comunitat.

En aquest sentit, aquest període destaca pel retorn de polítiques i accions repressives evidenciades pel control a la comunitat gai de Sitges i per les tendències homòfobes de grups determinats, però també de l’Ajuntament de la localitat.

Similarment a l’etapa de 1980, la comunitat va continuar encapçalant la voluntat d’ocupar l’espai públic però en aquest, en un gir radical i regressiu segons els informants, es va transformar per tal d’evitar pràctiques no normatives.

Entre aquestes, els informants detallen l’eliminació i persecució d’espai de contacte sexual a partir de la supressió d’arbustos i la instal·lació d’enllumenat públic que ara il·luminaven, i per tant condicionaven, les zones fosques on es practicava sexe entre els membres de la comunitat.

Aquesta política local es sumava a les condicions regionals que modificaven la condició de la vila de Sitges dels anys 1990. Després de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, la millora de la connectivitat amb Barcelona i l’augment del seu estatus va implicar que Sitges perdés centralitat com a emplaçament per l’escena gai a Catalunya:

Després als anys 1990 va ser més amb els jocs olímpics, per exemple, al fer-se l’autopista i també els Mossos d’Esquadra, i amb la pujada de l’Eixample, Sitges va baixar. El turisme va baixar una miqueta.” (Carson).

Paradoxalment, la dècada dels anys 1990 és el període on la vila creix més demogràficament, un 65.89%, un nombre només superat per l’augment demogràfic de la dècada posterior (2001-2011). En concret, la població de Sitges va passar de 13.109 habitant l’any 1991 a 19.893 l’any 2001 (INE, 2011).

De forma més preocupant, però, els informants detallen que aquest període va ser particularment negatiu per la comunitat gai de Sitges. Principalment, perquè es van fer evidents els valors homòfobs presents a la vila de Sitges, manifestats per tendències polítiques que recollien expressions contraries al col·lectiu gai. El president del PP sitgetà de l’època, al govern a partir d’una coalició amb Convergència i Unió, va liderar una campanya en contra de l’escena gai de la vila: 

(...) va haver també alguns moments homòfobs amb manifestacions i gent que tiraven ous i tomàquets l’any 1996 sobretot quan el president del PP de Sitges va donar instruccions a la policia –la Guardia Civil- que la gent que passejava per la zona del pícnic i del Kansas a la nit havien de mostrar la seva identificació.” (Carson).

Segons Canet (2011), el conseller de Governació del PP, Ignacio Deó, va començar una creuada moral al detenir i realitzar fitxes policials a les persones gais que anaven a lligar a la platja del Mort (la desenrocada) o al Passeig Marítim. Es van arribar a realitzar més de 200 fitxes policials i, tot i que el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), i altres entitats defensores dels drets LGTBI+ van intentar mediar amb l’alcalde, el Govern municipal es va negar a rectificar la seva actitud homòfoba i il·legal (Canet, 2011). Finalment les fitxes van ser destruïdes.

A tall d’exemple, aquests successos són descrits segons els informants:

Nosotros que estuvimos aquí en la calle Bonaire, del 1994-1997 vivimos aquella etapa en la que la policía empezó a crear archivos y tal, a aunque nosotros no nos afectó mucho.  Nosotros aquí vivimos un par de cosas que nos afectaron, primero, íbamos en los 1990 a la cala Balmins una playa súper tranquila en la que no había nadie, era naturista como ahora, pero iba poca gente era desconocida, y la policía de pronto empezó a multar a la gente, no sé qué regidor abría en el momento, pero empezaron a multarnos por estar desnudos.” (Roger).

El 5 d’ octubre de 1996 la comunitat gai de Sitges i diversos grups LGTB van convocar una manifestació com a protesta per la brutal pallissa que havia rebut el cambrer d’un local gai, el Parrots, aquesta manifestació serà un dels punts d’inflexió en la relació entre la comunitat gai  de Sitges i la vila. Canet (2011) mostra una de les conseqüències més pejoratives del conflicte. La manifestació va ser organitzada pel FAGC (Front d’alliberament Gai de Catalunya).

Lo más triste –recuerda Luis Parera, que asistió a la de Sitges (…) no fue encontrarse skins en contra de nosotros, sino a la misma gente del pueblo (…). Cuando llegamos allí había una contestación organizada en contra de nuestra protesta por parte de ciudadanos de Sitges en la que nos tiraron huevos y en las que nos gritaban que nos fuésemos fuera de la ciudad”. (Canet, 2011: s.p.).

D’aquesta manera, aquests successos posen de manifest que la tolerància i l’acceptació atribuïda a Sitges no és del tot present en tots els actors de la vila i, alhora, s’evidencia que la trajectòria de la comunitat gai en un passat recent, tot i que també de forma transversal, no s’ha trobat exempt de dificultats i conflictes. També sorgeix, en aquest sentit, la hipòtesis de Lacaba (a Canet, 2011), qui afirma que Sitges és més gai en l’imaginari del col·lectiu LGTB que pels seus propis habitants.

Segons l’activista Jordi Petit (a Canet, 2011), quan no hi ha hagut una iniciativa política homòfoba a la vila, no s’han dut a terme accions contra la comunitat:

Los habitantes de Sitges en su vida cotidiana no han marginado a los gays”. (Petit a Canet, 2011: s.p.).

Un dels indicadors de la gravetat dels successos és, segons Petit (a Canet, 2011), que es va tardar dos anys en recuperar el nivell d’ocupació per turisme LGTB degut a la imatge negativa que es va instal·lar a la vila.

Aquesta persecució va ser presa pel col·lectiu com un clar atac i “com un retrocés, fins i tot un pas enrere que no passava ni en el franquisme” (Carson). El testimoni dels informants posen de manifest les estratègies que diversos actors van prendre per intentar fer fora de l’espai públic a la comunitat gai del poble i, fins i tot, en els espais semipúblics que ocupaven les persones gais, com per exemple determinades platges.

La platja de Balmins va esdevenir nudista i fou un problema degut al creixement urbà. El que abans era una platja allunyada del nucli va esdevenir una platja urbana. Es pot seguir aquesta evolució en la premsa escrita, a La Vanguardia:  

Sitges cierra diez años de tolerancia hacia el nudismo con multas de 25.000 pesetas” (Francàs, 1996). “Sitges seguirá identificando a los homosexuales para erradicar la prostitución.” (Francàs, 1996), “Una marcha gay vive en Sitges escenas de gran crispación y conatos de agresión”. (Francàs, 1996).

Es tractava d’una repressió sense precedents que, segons els informants, s’assimilava més a un context autoritari que a la Catalunya de finals de segle XX. Aquesta etapa, però es considerada també com un moment de lluita continuada en tant que les accions per criminalitzar i expulsar les conductes no heteronormatives de vila van ser preses per la comunitat com la necessitat de continuar les lluites per la visibilització de la comunitat gai a Sitges:

Pero claro eso lo que hizo fue que la gente que iba a Balmins se organizó salió en ‘el País’ una manifestación que hicieron y ahora mira lo que tenemos. O sea, que les reboto un poco la jugada y no tuvimos que pagar la multa. Fue por esos años también a finales del 1996, porque nos marchamos en verano del 1997, fue cuando empezaron a multar a los gays en los paseos, les tomaban los datos y hubo manifestaciones, y aquella también en la que les tiraron huevos a unos gays. Nosotros dos estábamos una tarde sentados en el paseo y un tío que estaba en la playa, así como en la barandilla del paseo que cae a la playa, y no estaba tampoco muy escondido, y estábamos sentados en un banco en plena tarde y el tío nos tiró una botella llena de orina. Nosotros trabajábamos en Barcelona y un día saliendo muy tarde, salimos del lado en Poble Sec en la estación de tren y había unos skins gritando maricones a la gente del tren. Pero fue solo algunos meses que aquí en Sitges notábamos esa presión, y fue también una muestra de cómo funcionan los ayuntamientos y los políticos. La gente que acudía a la playa, que era gente de aquí y eran pocos, en aquel entonces había turismo pero aquella playa como está medio escondida y no había tanta construcción como ahora, eran gente que ya se conocían y de la zona, y claro era escandaloso que viniera de repente a la policía a multarlos y claro la gente lo habló y decidió hacer una manifestación. Yo no sé quién llamo ‘el País’, pero el periódico saco la foto con todo el mundo con los culos al aire, y claro la gente empezó a ver aquello como una movida y la gente empezó a ir a Balmins.” (Roger).

Aquest període repressiu del col·lectiu gai a Sitges, sobretot en l’espai públic, sosté una lectura dicotòmica segons els informants. Per un costat, podria haver intensificat un incipient retrocés i confinament en bars i locals, els quals permetien una intimitat i protecció que no oferien altres llocs en aquest període. Per d’altres, però, també va significar una certa apropiació i defensa d’un espai públic que els hi era discutit per lògiques heteronormatives que exercien forces de coacció.

També cal recordar el cas Costus, dos artistes madrilenys que en instal·lar-se a Sitges l’any 1989 van patir assetjament i pèrdua dels seus drets fonamentals atribuït a la seva malaltia (la SIDA) per part d’un Agent de la Propietat Immobiliària (API). El FAGC, en noms dels dos artistes perjudicats, va interposar denúncia que es va resoldre amb una sentència exemplar que condemnava l’acció de l’agent immobiliari a restituir el mal causat per negar-se a donar-los les claus de la casa que havien llogat. Ells dos van morir al poc temps i no fou fins l’any 2011 amb una exposició a l’edifici Miramar que es feu un reconeixement de falta per part de l’Ajuntament de Sitges. Juan José Carrero i Enrique Naya eren pintors que signaven els seus quadres conjuntament amb el nom de Costus, eren grans amics del director de cinema Pedro Almodóvar i de la cantant Alaska.

La casa que van llogar està situada al carrer Sant Joan, prop del Cau Ferrat i de l’antic Hotel Miramar.

Costus és el nom del tàndem de pintors, Juan Carrero Galofré (Palma de Mallorca 1955 - Sitges 1989) i Enrique Naya Igueravide (Cadis 1953 – Badalona 1989), que van formar part de la coneguda com Movida Madrileña, aportant amb els seus retrats i quadres una visió colorista i irònica, a voltes sorneguera, sempre heterodoxa i crítica amb la realitat de l'estat espanyol de l'any 1974 al 1989. Tots dos col·laboraren amb Pedro Almodóvar, Tino Casal, Alaska i molts d’altres artistes en diversos projectes que es condensaren en la seva casa madrilenya, un pis al carrer de la Palma, que va esdevenir centre de trobada i escenari de pel·lícules paradigmàtiques com fou Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón.

Les vides d’ambdós van coincidir a l’Escola de Belles Arts de Cadis l’octubre de 1974 i durant catorze anys van treballar pintant, decorant bars com La Via Láctea de Madrid, fent portades de discs, còmics, cartells o cosint i dissenyant vestits d’on els hi ve aquest motiu de Costus (Costureros) que van adoptar com a lema i signatura de les seves creacions pictòriques. Una de les sèries més radicals és la coneguda com El Valle de los Caídos que properament serà exposada al Museu de Belles Arts de Cadis, divuit grans panels en els que els fons són obra de Juan i les figures, més detallistes, deguts a Enrique, en un intercanvi de rols versàtil on hi podem identificar l’estil i el traç de cada un d’ells de forma força evident. Un dels temes que ha fet famosos els Costus ha estat les “marines”, que són aquelles nines vestides de flamenca de la fàbrica Marín que foren el souvenir tipical spanish i que ells trastocaren en icona del kistch més recalcitrant i postmodern. Juan i Enrique recrearen aquestes “manoles” amb colors i estampats inversemblants, arribant a l’abstracció colorista; augmentant-les fins a l’enormitat, alhora que en dictaven una molt subtil paròdia. Les nines de volants, aquestes flamenques típiques, són fetes a Chiclana de la Frontera, Cadis, i Enrique Naya hi tenia veritable fixació degut a un record infantil de quan una inundació va escampar-les per tot arreu i ell i el seu pare anaren a arreplegar-les entre el fang de la riuada.

Costus van crear un estil propi, deutor del pop i influït per l’expressionisme alemany. A la seva manera van ser protagonistes i executors d’una estètica cridanera, estrident i certament kistch, fruit de l’època postmoderna que avui anomenem la Transició. Ells crearen el terme Chochonismo ilustrado, un isme per divertir-se que segueix la filosofia punk del No Future. Enrique Naya morí de la SIDA a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Can Ruti, de Badalona el 4 de maig de 1989, tenia trenta-cinc anys. Juan Carrero, de O, va suïcidar-se a Sitges al cap d’un mes. La seva es una història d’amor, formosa i tràgica, divertida i dolorosa. Els seus quadres són el testimoni d’un talent que ha retornat a Sitges.

L’escena gai contemporània de Sitges: tolerància o euro rosa?

Com a conseqüència d’aquells actes repressius i com a mesura compensatòria per les condicions en les quals la comunitat gai havia hagut de desenvolupar-se a Sitges, l’any 2006 es va inaugurar un monument contra l’homofòbia: el Triangle Rosa.

Ubicat inicialment en un lloc molt significatiu com era l’Espigó entre la platja de la Bassa Rodona i la Platja de l’Estanyol on anys abans hi havia una gran activitat nocturna diguem-li cruising, cancaneig o contactes sexuals en grup.

Es va tractar del primer símbol públic d’aquestes característiques i va ser impulsat pel FAGC, el Casal Lambda i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sitges (Canet, 2011). El monument rep la forma d’un gran triangle rosa, símbol denigrador en els camps de concentració de l’Alemanya nazi que ha estat resignificat en positiu. A la base en una placa hi resta inscrit el lema: “Sitges contra la homofòbia. Mai més. Octubre 1996-2006”. Tanmateix, en un exercici de justícia històrica també s’hi va instal·lar una exposició fotogràfica que rememorava els incidents de la dècada dels 1990 (Canet, 2011).

Amb la instauració del Triangle Rosa, però, no conclou l’ocupació i visibilització idíl·lica de la comunitat gai masculina de Sitges. Actualment, l’impacte del turisme en els espais de sociabilitat de la comunitat gai de Sitges -des de l’augment de l’afluència a platges freqüentades pel col·lectiu, com per exemple la de Balmins, a la proliferació de bars i pubs destinats al turisme gai masculí- pot comportar la tematització de Sitges, com a emplaçament gai global segons els informants.

A diferència de la resistència i resiliència amb la qual van haver d’actuar en períodes de clara repressió, ara la comunitat ha de fer front a una visibilització i presència a la  que no sigui vinculada amb la banalització i la reducció de la seva identitat i representació col·lectiva, és a dir: una folklorització de la seva imatge com a grup. Lacaba (a Canet, 2011) afirma en aquest sentit que existeix una escassa vertebració de la comunitat gai a la localitat i que la visibilitat de la comunitat a Sitges és més turística que autòctona.

Segons els informants, l’actual repte de la comunitat és participar plenament de la vida sociopolítica de la vila, així com de l’evolució i transformació d’aquesta de llibertat per consolidar de manera transversal la visibilització i plena participació de tots els espais de la Sitges. Sota aquest objectiu, s’han posat en funcionament algunes organitzacions i associacions, com Gay Sitges Link constituida l’any 2011 i amb un nombre de socis superior a 300, per tal de defensar i impulsar els drets de la comunitat gai de Sitges.

Amb el començament del segle XXI ha arribat la maximització del turisme i la fi de la persecució institucional des de l’Ajuntament de Sitges cap a l’escena gai. A més, la consagració de Sitges com a destí turístic de la comunitat gai ha suposat que el col·lectiu de la vila hagi incrementat no tant sols de forma estacional, sinó al llarg de l’any amb la instal·lació de persones de la comunitat tot l'any. 

La visió de la comunitat respecte a l’actual etapa de la comunitat a la vila fa referència, com hem presentat anteriorment, a la consolidació de la presència de la comunitat al poble i a la seva visbilització. Tot i així, alguns dels informants es mostren preocupats respecte a una tolerància comercialitzada la qual ha sigut comprada i instituïda gràcies a les retribucions i als beneficis –anomenats euros rosa- que la vila i els seus diferents agents obtenen de la comunitat gai global que visita Sitges:

El món gai és molt important a nivell de gastos en hotels, restaurants, moda i bars. [...] Però hi ha gent de l’ajuntament, anys enrere, la publicitat que feia sobre Sitges no utilitzaven el nom de gai, era cosmopolitan, i després tolerant. Sitges és un poble molt tolerant, deien. Hi ha gais que diuen: mira, gràcies per tolerar els meus diners ". (Carson).

Finalment, la concepció d’aquesta etapa en l’imaginari col·lectiu d’alguns dels entrevistats es basa en fer front a les afectacions que els interessos econòmics i la comercialització poden comportar a la comunitat. Tot i així, futures aproximacions a la memòria oral de la comunitat hauran de resoldre com, en un futur, l’escena gai de Sitges representa i inclou en la genealogia que han traçat en relació a la vila els actuals processos de turistificació i, possiblement, de tematització de Sitges com a parc temàtic gai.

Història i transformacions de l'element: 

Degut a que aquest element fins a dia d’avui no ha sigut patrimonialitzat, no es disposen de recursos per contrastar i analitzar la evolució de la memòria de la comunitat gai de Sitges.

Per això, es considera rellevant l’abordatge periòdic del fenomen per tal de copsar la seva evolució i transformació temporal. Sobretot, tenint en compte les afectacions que els nous fenòmens, com el turisme, poden sostenir sobre la problemàtica.

De tota manera, considerem que la narrativa exposada segons els informants mostra una tendència d’expansió i de regressió històrica. Principalment, la primera etapa abans del franquisme esdevé d’instal·lació de la comunitat, mentre que posteriorment –durant la dictadura- la comunitat veu restringides les condicions de millora obtingudes durant períodes anteriors. De forma similar, la mort del dictador suposa una obertura de la comunitat i de la seva visibilització a la vila mentre que els successos del Carnaval (1982) i dels anys 90’s (1996) suposen, novament, una regressió en la seva qualitat i condicions de vida.

D’altra banda, cal tenir en compte, de forma hipotètica, que el relat actual pot ser el resultat de la construcció del passat col·lectiu realitzat des de finals de la dictadura. L’expansió del col·lectiu a la vila, així com la seva voluntat per ocupar un espai visible de la mateixa, pot haver afavorit la consolidació d’una memòria col·lectivitzada sobre la història i la presència de la comunitat gai a Sitges.

En aquest sentit, tot i que són necessàries exploracions més profundes sobre el fenomen, les regressions i la repressió viscudes durant el període dels anys 1990 poden haver reforçat la reivindicació de la presència de la comunitat. Sense oblidar, però, que les manifestacions d’aquesta intencionalitat ja eren presents a finals de la dictadura.

Dedicació: 

El modernisme i els seus representants com a mite d’origen

Les dades mostren la construcció i representació del moviment modernista com a mite d’origen del col·lectiu a la vila. L’escenificació d’aquesta corrent com a gènesi de l’escena gai a Sitges pot entendre’s com una forma d’atorgar estatus a la comunitat en tant que encara avui representants del corrent artístic, com Santiago Rusiñol, són concebuts per l’imaginari col·lectiu, per les institucions i per la població local com a personatges grandiloqüents que van ajudar al desenvolupament de la cultura a la vila.

En aquest sentit, vincular el seu origen amb aquest moviment artístic pot representar un intent per a datar els seus inicis en un punt passat que legitimi la seva actual presència, en no tractar-se d’un moviment qualsevol, sinó del prestigiós modernisme, l’elit bohèmia, pot ser considerada com una forma de reivindicar un origen destacat.

L’ús de la lluita en la retòrica

Advoquen per personatges exiliats o en persecució com a fonament per les característiques actuals de la comunitat a la vila, derivades del context repressiu i de l’alçament de Sitges com espai on l’opressió operava de forma més laxa.

En aquest sentit, tots els períodes conceptualitzats pels informants mostren accions de lluita i de subversió mitjançant la qual el col·lectiu pot transcendir a les lògiques dominants de l’heteronormativitat per tal d’aconseguir fer-se present a Sitges.

Altres possibles mites que podrien ser desenvolupats com a origen de la comunitat no han estat encara prou estudiats ni explotats o popularitzats:

  • La parella formada per José de Zamora i José Constantinides, el griego. Figurinista del Casino de París i el seu company que van morir a Sitges l’any 1971. Estan enterrats al cementiri de Sitges, Zamora als nínxols Brell i José Constantinides a la fosa comuna.
  • La parella formada pels pintors Costus, morts l’any 1989, l’un de SIDA i l’altre es va suïcidar al cap d’un mes.
  • Una altra narrativa poc coneguda és la que Josep Maria Rosselló, pintor nascut a Tarragona (1950), va idear, junt amb el grup de teatre El Gall Groc, amb la creació del personatge de la Blanca Subur, el seu naixement, el rapte representat en un plafó pictòric exposat a la Pizzeria del Cap de la Vila que es pot veure actualment.
  • La història de la discoteca Trailer, oberta el 1980 com la primera disco gay a l’estat espanyol, lligada a la tradició de sales de festes autòctones com Pachá fundada el 1966 per Ricard Urgell a Sitges.
  • Altres històries dels locals d’ambient com El Candil, Bourbons, Petit Pigalle, Azul, El Horno, Mediterraneo que han marcat diverses etapes en el desenvolupament social del col·lectiu.
  • La narrativa des de la perspectiva demogràfica a partir dels decessos a causa de la SIDA i la repercussió en el col·lectiu gai de Sitges.
  • Les noves formes de família i el impacte de la llei de matrimoni homosexual en el col·lectiu LGTB+ a través dels registres dels matrimonis homosexuals.

 

Participants/Executants: 

Els participants són homes d’edats heterogènies que pertanyen a la comunitat local i que, en alguns casos, poden provenir d’altres emplaçaments nacionals o internacionals.

Existeixen persones que executen rols de cronistes amb l’objectiu de preservar el passat de la comunitat, com el responsable de la Sitges Ruta Arco Iris (Rainbown Route) o el realitzador del documental La història Gay de Sitges 1895 - 2018. Altres persones desenvolupen tasques similars però més generalistes a partir de l’activisme i de rols de lideratge formals o informals, en associacions com Gay Sitges Link.

Tant la ruta com el documental sobre la història de la comunitat gai han estat promoguts des de GSL, associació de referència pel col·lectiu LGTB+ a Sitges.

Precisions ús i funció: 

La funció d’aquesta memòria oral, com hem exposat en el punt sobre Dedicació, és el sosteniment de la identitat col·lectiva a partir de la representació comuna d’una història particular sobre la seva presència a la vila (des dels suposats orígens fins a l’actualitat).

Patrimoni relacionat: 

La memòria oral de la comunitat gai de Sitges com a element patrimonial es correlaciona amb la Ruta Arco Iris. Es tracta d’una iniciativa nascuda des de la pròpia comunitat i que pretén oferir una visió LGTBI+ del patrimoni cultural i històric de la vila de Sitges, configurant una ruta pels principals indrets significatius, per tal de presentar-ne el seu vincle amb la comunitat. El seu objectiu es centra en la visibilització de la presència històrica del col·lectiu gai en la vila i en el patrimoni que aquesta regenta.

Altrament, també es vincula amb l’element aquí presentat, el Festival dels Ossos. Es tracta d’una de les trobades internacionals més grans i populars de bears. Es celebra dos cops a l’any a Sitges, la primera entre abril i maig anomenada International Bears Meeting i, la segona es duu a terme al setembre sota el nom International Bears Sitges Week. Recentment, i vinculada amb la festa dels ossos, ha nascut la Palma Rosa. Es tracta d’un festival de cinema amb temàtica LGTBI, que la primera celebració ha estat el setembre de 2017, acompanyant la celebració de la International Bears Meeting.

El Sitges Gay Pride compleix el 2019 el seu desè aniversari organitzat per AFGAL.

L’Orgull Cultural és el programa paral·lel realitzat sota l’empara de l’associació GSL.

Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

Sitges com a analogia de seguretat per la comunitat

En la narrativa dels diferents informants s’integra, en la relació de la comunitat amb Sitges, la noció d’un espai de seguretat. Sitges, sobretot en el període franquista, és representat com un emplaçament on la comunitat gaudia d’unes condicions de respectabilitat i tolerància que no es trobaven en altres indrets.

Aquesta retòrica es reprodueix de forma més o menys transversal i suscita l’imaginari d’un refugi per a un col·lectiu perseguit estatal i quotidianament. La mostra d’informants conté persones de tres països diferents i diverses classes socials, però totes tenen punts en comú en les seves narracions.

Sitges ha estat també categoritzat, publicitat i venut com un dels paradisos gais de la Mediterrània, junt a Eivissa i Mikonos (Grècia).

Aquest fet ens porta a hipotetitzar l’existència de mecanismes de transmissió oral que transfereixen un missatge i una narrativa construïda i compartida col·lectivament. El primer i principal punt en comú d’aquestes narracions, com hem dit, és que Sitges ha esdevingut una vila on l’escena gai es trobava amb un espai de repressió laxa. Tal i com expressa un dels entrevistats:

Vienes a Sitges porque sabes que vas a encontrar libertad y eso vale mucho, es muy importante para las personas. A veces no reconocemos esto. A veces no reconocemos que el pueblo tiene que estar orgulloso de que en general ‘están curados de espanto’ y que vayan dos hombres cogidos de la mano no supone nada sorprendente, no giran la cabeza para nada.” (Pedro).

Malgrat això, en el segon punt de coincidència en les narratives podem veure com es ressalta la necessitat de continuar treballant per acabar amb la discriminació cap aquesta comunitat. Aquesta hostilitat per part d’un sector -important, però cada vegada més petit- de la societat, explica la necessitat d’espais on aquesta orientació (i els comportaments associats) siguin respectada, visibilitzada i reivindicada.

Aquests espais, doncs, possibiliten la llibertat d’expressió de diverses formes de manifestació de sentiments, afectes i pràctiques no normatives. Com hem vist a la descripció de la localització, els espais actualment consistirien principalment en locals d’oci i platges que són conceptualitzats, a més del seu ús d’oci, com espais de reivindicació. Exemples molt diversos són les lluites per la defensa del espai nudista de la platja Balmins o les múltiples fotos a les xarxes socials d’homes orinant en un vàter amb forma de boca sobre la cara del conservador president d’Estats Units Donald Trump que està situat al bar Queenz.

La narrativa, doncs, conceptualitza alguns espais de Sitges com llocs “alliberats” de les pràctiques normatives on poder ser un mateix al marge de l’orientació sexual. L’existència d’aquests espais pren sentit –i es torna necessària- en un context de discriminació –amb diverses intensitats- socialment generalitzada. A més, aquesta discriminació també afavoriria la invisibilització del col·lectiu i de les seves característiques, en aquest cas la seva història lligada al poble de Sitges. Aquesta invisibilització explicaria per què aquesta narrativa fins ara no ha sigut recollida, documentada i patrimonialitzada per les institucions de gestió cultural.

D’altra banda, cal tenir en compte que aquests espais en alguns períodes han sigut estipulats com els únics emplaçaments on es podien dur a terme conductes no associades a l’heteronormativitat hegemònica. Relegant a la comunitat gai a l’ostracisme dels espais privats. Aquesta condició pot esdevenir especialment perniciosa si, com hem vist, el coming out i l’ocupació d’espais públics de la comunitat no és constituïda de forma satisfactòria.

Les primeres mostres d’apropiació de l’espai públic van ser font de conflictes, fins i tot després de la dictadura, recordem el cas del Carnaval (el 1982 per l’envelat demanat pels propietaris del Candil amb la negativa de l’Ajuntament de Sitges). A més, la consecució de visibilització a l’espai públic de la comunitat pot ser víctima de fenòmens de regressió tal i com hem vist anteriorment amb els successos de 1996. Per tant, aquest fet comporta estipular que la consolidació de la comunitat als espais públics està subjecte a una reivindicació constant que eviti la pèrdua de les millores aconseguides.

Aquest punt lliga amb la tercera característica comuna en els discursos: la lluita contra l’heteronormativitat. L’expressió d’aquestes formes no normatives trenquen amb la norma de l’heterosexualitat com a orientació hegemònica, fet que no ha estat quelcom que ha vingut donat fàcilment per la societat en la qual aquesta comunitat està immersa. La narrativa ens mostra com hi ha hagut diferents moments de reivindicació i lluita contra una societat que no tolerava i condemnava durament (fins i tot amb lleis que la prohibien) l’homosexualitat.

Així, aquesta narrativa incideix i uneix el col·lectiu enfront un enemic comú major: la societat heteropatriarcal que limita la llibertat de les persones amb orientacions sexuals diverses.

Finalment, el quart punt de coincidència consistiria en l’afirmació de l’existència d’un patrimoni LGTBI+ de Sitges que es basa en la construcció col·lectiva d’una història de la comunitat en la localitat, en estreta sincronia amb l’herència d'arts visuals, plàstiques, literàries, la gran contribució arquitectònica, i altres tipus d'herències històriques.

Autors com Langarita (2010) mostren com les arts escèniques han albergat espais per exposar la temàtica homosexual i la comunitat en aquest sentit, podria haver trobat una fórmula d’expressivitat i de visibilitat cultural. Tot i així, s’ha de tenir en compte que aquestes aproximacions han de procurar no caure en tòpics i estereotips que vinculen inalienablement la comunitat amb corrents artístiques.

Les herències de la comunitat gai de Sitges i el conjunt d’elements que s’han de considerar com a especificacions patrimonialitzables particulars han estat reivindicades des de les institucions locals, però oblidant la seva vinculació amb la comunitat gai: obviant la importància d’aquesta vila com a residència d’homosexuals i centre d’alliberació i de diversitat sexual vinculada a l’eclosió de diferents moviments.

Així aquesta narrativa focalitza la localització d’aquest patrimoni en llocs o espais determinats de la de Sitges. Estem parlant d’un patrimoni determinat en referència a espais que històricament han sigut concurrents en la vida social de la comunitat gai masculina de Sitges, i que ara per ara formen part viva de la història del col·lectiu i de la vida social del sitgetans. La representativitat d’aquests espais per a la comunitat i la significació que tenen atenen a múltiples factors que estan interrelacionats amb la història i la identitat de cada espai. Per exemple: el teatre Prado fou escenari de representació de la companyia Merce Cunningham l’any 1966, amb els músics John Cage i David Tudor. Geografies que van evolucionant per èpoques i períodes en els que construeix una significació, sobre la que ordena la seva vida quotidiana. Espais que estan vinculats a uns comportaments o relacions determinades, formes de sociabilitat que impliquen en certa manera de forma emocional i històrica la comunitat amb aquests indrets.

La retòrica proveïda pels informants també possibilita i dona sentit a un “nosaltres” vinculat a un sentiment de pertinença al col·lectiu: la comunitat gai de Sitges. S’evidenciaria d’aquesta manera la necessitat d’establir una història col·lectiva com a forma elemental per a la constitució d’una identitat comuna per la comunitat gai de Sitges. Entenent que sense aquesta narrativa que uneix sincrònicament els membres actuals de la comunitat i els hipotètics avantpassats no és possible la consagració d’un element comú que reforci i legitimi la presència i les accions que la comunitat desenvolupa al poble.

Finalment, la urgència d’aquest reconeixement respon a la necessitat de no impedir la reclamació històrica de la comunitat a la localitat, que expressa que ells també formen part de la vila.

Pel que respecta a precisions de caire socioeconòmic, cal destacar l'impacte del turisme: l'euro rosa. 

El turisme actual es concentra, principalment, en activitats culturals i d’oci, tenint en compte Sitges com una destinació de sol i platja. Categories que no tenen perquè ser excloents. El segon, consumeix tota una herència modernista que, com hem vist, podria tenir vincles en la inicial instal·lació de la comunitat gai a Sitges, ja sigui com a punta de llança o de forma auxiliar. Mentre que el primer es més propens a l’accés d’ofertes vinculades als espais de serveis gai vistos anteriorment.

L'impacte del turisme en els espais de sociabilitat de la comunitat gai de Sitges, des de l'increment de l’afluència a platges freqüentades pel col·lectiu, com per exemple la de Balmins o a la platja de la Bassa Rodona, altrament anomenada playa de las muñecas, a la proliferació de bars i pubs destinats al turisme gai masculí, suposa l’última fase en la qual es troba immers el fenomen de la sociabilitat i l’organització gai masculina a Sitges.

A diferència de la resistència i resiliència amb la qual van haver d’actuar en períodes de clara repressió, ara la comunitat ha de fer front a una visibilització i presència a la que no sigui vinculada amb la banalització i la reducció de la seva identitat i representació col·lectiva, és a dir: una folklorització de la seva imatge com a grup. Per això, segueixen resultant rellevants els espais de sociabilitat en tant que suposen l’exemple de l’evolució i transformació de la comunitat a la vila.

Tanmateix, cal tenir en compte que la instal·lació del moviment modernista i dels fills de les famílies barcelonines burgeses podria haver significat, per Sitges de finals del segle XIX, un increment de les activitats comercials.

 

Salvaguarda: 
Transmissió: 

L’emergència d’associacions com Gay Sitges Link destinades a la defensa dels interessos de la comunitat gai local, diferents estudis sobre la comunitat, així com l’aparició de la Ruta Arco Iris –una revisió al passat modernista de la vila des d’un punt de vista LGTBI+-, posen de manifest la transmissió del relat i l’ontologia de la comunitat entre els seus membres, però també amb la resta de la comunitat.

Tot i les funcionalitats diverses de les diferents activitats, expressions com la Ruta Arco Iris i les accions de Gay Sitges Link, manifesten la transmissió d’un relat sobre la presència actual de la comunitat a la localitat, però també històricament.

Viabilitat / Riscos: 

Les actuals condicions socioeconòmiques que impacten a la regió poden suposar una turistificació de Sitges com a emplaçament gai que desencadeni fenòmens contraproduents per la comunitat: des de la ferma oposició veïnal a la dissolució dels llaços comunitaris de la comunitat gai. Alhora, aquesta mort per èxit, pot significar la difuminació de la historicitat del fenomen a l’atribuir únicament qualitats contemporànies a la situació de l’escena gai de Sitges.

D’altra banda, segueix existint una poca visibilització de la representació que la comunitat fa sobre el llegat col·lectiu que han establert de la seva comunitat a Sitges. Així com una escassa participació sociopolítica de la comunitat en l’administració de la vila. Tot i que existeixen contactes incipients entre l’Ajuntament i associacions per establir vincles i assessories sobre determinades polítiques municipals.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

De forma genèrica, els diferents subjectes que han compartit les seves valoracions indiquen la necessitat de compartir la història de la comunitat per tal de preservar un passat convuls però igualment legítim que comparteixen la de Sitges i la comunitat gai.

Tanmateix,  cal remarcar, però, que a diferència de les característiques que pren aquesta fitxa, els informants també manifesten la necessitat d’establir un estudi històric patrimonialitzable contrastat i rigorós i no tant sols una aproximació etnogràfica a la construcció de la memòria col·lectiva que han establert.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Actualment les principals mesures de salvaguarda per a la continuïtat i per al reconeixement de la memòria social de la comunitat gai masculina de Sitges es desenvolupen de forma informal.

Les principals són dutes a terme desinteressadament per persones vinculades a l’escena gai de Sitges i a l’activisme. Cal destacar, entre aquestes, la iniciativa d’un dels membres de Gay Sitges Link que realitza un documental relacionat amb la història de la comunitat gai  com a forma de conservació, salvaguarda i difusió de la narrativa i del patrimoni que la comunitat ha constituït a la vila.

D’altra banda, també cal tenir en compte la Ruta Arco Iris duta a terme per l'historiador Isidre Roset. Es tracta d’una passejada per Sitges a partir d’una lectura basada en la resignificació dels indrets més emblemàtics, atorgant especial atenció al passat LGTBI+ de la història del col·lectiu LGTB+.

Per últim, cal explorar els possibles interessos que la Regidoria de Benestar i Família i el Servei de Polítiques d’Igualtat de Gènere de l’Ajuntament de Sitges pugui sostenir a l’hora de dur a terme activitats per posar en valor aquest patrimoni i la seva conservació. Aquesta opció s’exposa a partir de l’interès manifestat per aquests agents en la presentació de la recerca d'aquesta fitxa sobre la comunitat gai de Sitges (Auditori Edifici Miramar de Sitges, 10 de novembre de 2017).En aquest sentit, podria ser un primer pas per revertir les situacions de desigualtat i les tendències regressives del consistori exposades anteriorment.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

Actualment no es troba sota cap protecció, categoria o figura jurídica, per això resulta rellevant incloure la memòria oral de la comunitat gai de la de Sitges en l’Inventari de Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès.

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 

Tenint en compte les particularitats de l’element, no existeix una mesura de salvaguarda particular per l’element presentat. Tot i així, existeixen associacions i col·lectius, com per exemple Gay Sitges Link (GSL), enfocats en la reivindicació transversal i visibilització del col·lectiu gai i LGTBI a Sitges.

Altrament, iniciatives com la Ruta Arco Iris posen en joc la manifestació d’una inicial forma de presentació, difusió i salvaguarda de la història i del passat del col·lectiu LGTBI a la vila.

També s’han de considerar les formes de promoció i difusió de la sociabilitat els bars i locals LGTBI, encara que al vincular-se amb el redit econòmic particular, resulten més ressenyables altres iniciatives com la Festa Internacional dels Ossos, el Festival de Cinema LGTBI La Palma Rosa o el documental La Historia Gai de Sitges 1895-2018, presentat el juny de 2018 i realitzat per Brandon Jones, membre de l’associació Gay Sitges Link.

Informació tècnica: 
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

Les dades s’han recollit a partir de la col·laboració d’onze informants de l’associació Gay Sitges Link. Cal tenir en compte, per contextualitzar els resultats obtinguts, que la representativitat de les dades es resol en aquesta associació i serà convenient, en abordatges que aspiren a maximitzar la representativitat, ampliar la selecció d’informants a altres sectors i associacions del teixit organitzatiu i social de la comunitat gai de Sitges.

Data de realització: 
dijous, 1 juny, 2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dijous, 1 febrer, 2018
divendres, 5 abril, 2019
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès