La missa de pastors de la Llacuna

Manifestacions musicals i sonores
Imatge de presentació: 
Identificació: 
Codi: 
IP-5-0003
Tipus d'element: 
Nom propi de l'element: 
Missa de pastors
Altres denominacions: 
Missa del Gall
Missa de Nadal
Grup i/o comunitat: 
Comunitat de la Llacuna i entorn i també alguns veïns que han marxat a viure a fora i venen per Nadal i altres festes al poble natal. Cor parroquial de la Llacuna.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

La missa de pastors de la Llacuna és una obra musical que s’interpreta durant la nit de Nadal a l’església parroquial de Santa Maria de la Llacuna. Tot i ser una composició del segle XIX s’ha anat transmetent de pares a fills i de generació en generació, de manera que actualment forma part del corpus de tradicions de la població. Aquesta missa del gall és cantada en llatí per gent del poble amb l’acompanyament d’un orgue. Malgrat que antigament hi havia misses d’aquest tipus a d’altres poblacions del país, en l’actualitat és una de les poques (o potser l’única) que es manté viva. Durant la missa també es canten unes quantes nadales. En sortir de l’església, a la plaça es fa una mica de ressopó popular amb coca, torrons i mistela o cava. Tot i que la mitjana d’edat és força alta, els darrers anys hi ha hagut una entrada de gent més jove, que garanteixen per un temps la pervivència d’aquest esdeveniment centenari.

Data identificació: 
dilluns, 24 desembre, 2018 to dimarts, 25 desembre, 2018
Localització: 
Descripció de la localització: 

L’església parroquial de Santa Maria de la Llacuna, on se celebra la missa de pastors, es va començar a construir el 1620. Tanmateix sembla que en el lloc que ocupa l’església, ja al segle XIV hi havia hagut un edifici religiós amb hospital i capella dedicada a Nostra Senyora de Natzaret.

A la plaça Major, a més de l’església hi ha l’ajuntament i tota una colla d’edificis històrics molt ben conservats. De fet, és una plaça porxada que quedava a l’interior de les muralles que defensaven la població. Per accedir a la plaça, just al costat de l’església, hi ha un dels portals de l’antiga muralla. En aquesta plaça s’hi fa el ressopó popular com a cloenda de la missa.

Localització: 
Datació: 
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La nit de Nadal a moltes poblacions de Catalunya se celebra la missa del gall. Aquesta assemblea de fidels antigament s’havia fet a la una de la matinada del 25 de desembre, després que a moltes llars es fes cagar el tió. Més endavant, a molts llocs es va avançar una hora per tal que l’espera no fos tan llarga. Els darrers anys, a moltes poblacions s’ha revisat l’horari i s’ha deixat a les 12 de la nit o encara s’ha avançat més. En el cas de la Llacuna la funció religiosa es fa a les 12 de la nit del 24 de desembre, per tant, en realitat la celebració comença a les zero hores del dia 25 de desembre.

El 25 de desembre en la cultura cristiana es recorda el naixement de Jesucrist. La missa del gall és una manera de començar aquest dia de Nadal. De fet, la tradició explica que els pastors i altra gent que treballava al bosc o en oficis apartats de la seva llar, com que no podien anar regularment a missa els diumenges, si anaven a missa per Nadal ja els valia per tot l’any. Així doncs, el dia de Nadal es feien diverses misses per tal que hi pogués anar tothom. La més matinera era la missa del gall.

La tradició de la missa del gall ha perdurat a molts pobles i fins i tot a moltes ermites. Se celebra periòdicament cada any.

Descripció (Àmbit 5. Manifestacions musicals i sonores): 
Descripció general: 

La vigília de Nadal, el 24 de desembre, a moltes cases de la Catalunya central es fa el ritual del caga-tió, se sopa i després es va a la missa del gall. Cal observar que aquests actes tradicionals nadalencs els darrers anys han quedat una mica desdibuixats per diverses raons – sobretot, per un menor pes de la religió en la societat actual i per altres canvis en els costums de la societat - i ara no són tan seguits com ho eren anys enrere. Pel que fa a la missa del gall, encara que la celebració religiosa a la Llacuna comença a les 12 de la nit, hi ha gent que hi acudeix una estona abans. A l'església de Santa Maria de la Llacuna la nit de Nadal es canta una centenària missa de pastors; és una celebració diferent i especial ja que es tracta d'una missa cantada en llatí.

Tot i que hi havia hagut moltes esglésies que cantaven misses de pastors, sembla que actualment la de la Llacuna és l’única missa de pastors que es conserva viva al nostre país des de fa més de cent anys. Certament, hem de comentar que a l’església de Sant Vicenç de Sarrià es canta un rosari “pastoril” per la festa de Sant Vicenç, a finals de gener. Aquest rosari durant bastants anys s’havia deixat de cantar i recentment s’ha recuperat. També hem de comentar que de forma esporàdica a diverses localitats s’han fet concerts musicals amb misses de pastors de diferents compositors, però no s’han fet amb continuïtat cada Nadal. Així doncs, la missa que es canta per Nadal a la Llacuna, podem dir que és l’única missa de de pastors que s’ha conservat de forma tradicional al nostre país.

Aquesta missa de pastors és del compositor i organista Antoni Vaqué i fou escrita durant la segona meitat del segle XIX, segons fonts orals pels volts del 1860, però no s’ha pogut confirmar. L’encarregat de la interpretació és el Cor Parroquial de la Llacuna, format sobretot per cantaires de la localitat. El Cor Parroquial de la Llacuna el componen una vintena de membres, els quals assagen les setmanes prèvies a la missa.

En sortir de l’església, a la plaça Major prèviament s’hi ha encès un foc, aleshores es fa una mica de ressopó popular i es reparteixen aliments com ara coca, fruits secs, mistela o cava. Aquest és un acte de comensalisme, que es fa després de la missa i que trasllada a la major part dels participants des de l’església fins a l’exterior per seguir amb un nou acte comunitari. En aquest cas, la menjada en comú d’aliments i begudes preparats per l’ajuntament, que servirà de cloenda festiva de la missa del gall.

Al migdia del dia de Nadal, a l’església de Santa Maria de la Llacuna, la missa de pastors es torna a cantar. Anys enrere (aproximadament fins a les darreries del segle XX), aquesta missa encara s’acostumava a tornar a cantar alguna diada assenyalada més; per exemple per Cap d’Any i per Reis. Però això era quan el Cor Parroquial participava a totes les misses de l’any. Actualment el Cor sols canta el dia de Nadal; per la missa del gall i al migdia.

La missa de pastors és una composició d’estil polifònic, constituïda per diverses parts que formen un tot cohesionat. Durant el segle XIX a Catalunya es van escriure moltes misses de pastors o misses “pastorils” (escrit en castellà). És a dir, que hi va haver una època d’esplendor creatiu estès a bona part del territori, que pretenia ajustar-se a una demanda popular latent. Amb anterioritat, aquestes misses havien estat monòdiques (a una sola veu) i consistien en una successió d’antífones cantades.

Per a les misses de pastors s’agafaven o s’adaptaven textos de la mateixa cerimònia religiosa. La missa que es canta a la Llacuna porta per títol “Missa pastoril fàcil; Llamada: Missa de pastores a 2 voces y coro para organo o armonium e instrumentos pastoriles compuesta por el maestro y organista Don Antonio Vaqué”.

Aquesta missa de pastors té les cinc parts següents: “Kiries”, “Gloria”, “Credo”, “Sanctus” i “Agnus Dei”. De fet, moltes misses segueixen una estructura similar, encara que a vegades ens puguem trobar amb misses amb alguna part més (és a dir, que a més d’aquestes cinc s’afegeix alguna altra part, o bé una part de la missa es divideix en dues parts musicals i ens trobem per exemple un “Benedictus”).

El “Kiries” o “Kyrie” és una de les parts més antigues. El mot ve del grec i significa Senyor. Després d’una breu introducció es fa un prec a Crist com a començament de la missa. El text d’aquesta part acostuma a ser el mateix en totes les misses de pastors i consisteix en repetir diverses vegades “Kirie eleyson”, després es repeteix “Chirste eleyson” i es conclou tornant a repetir el “Kirie eleyson”.

El “Gloria” s’utilitza per expressar una lloança a Crist. Representa el cant dels àngels que el dia de Nadal han anat al naixement. El text d’aquesta part correspon al de la gran doxologia constituïda pel “Gloria in excelsis Deo”.

El “Credo” conté els fonaments de la fe catòlica, i de fet és una professió de fe. Tot i que el seu text ja data del segle IV, no es va considerar una part principal de les misses fins a principis del segle XI.

El “Sanctus” es canta just abans de l’elevació de l’hòstia sagrada. Aquesta part figura a les misses des del segle II. En el cas de la missa que ens ocupa no, però en d’altres de similars, a vegades el “Sanctus” inclou una altra part, que és el “Benedictus”.

Finalment, la part “Agnus Dei” és una pregària agafada d’un text de l’evangeli de Sant Joan. La traducció del llatí significa anyell de Déu. Es va incloure a les misses a partir del segle VII.

A la missa que va escriure l’organista Antoni Vaqué, com a moltes altres misses de pastors, hi predomina el ritme alegre i festiu que ens marca el compàs 6/8, sovint amb l’indicador de tempo “andante pastoril” o bé “allegro pastoril”. Tan sols hi ha alguns fragments (poc predominants) amb d’altres compassos, aquests són: El final del “Gloria” té un canvi de compàs, que passa a ser de 2/4. El “Credo” també té una part en 2/4 i un final ternari en 3/8. El “Sanctus” també té un final ternari en 3/8. Mentre que la part ”Agnus Dei” és l’única que no utilitza el compàs predominant de 6/8; puix que comença amb un binari de 2/4 i conclou amb un ternari 3/8.

A la partitura de la missa, a més dels indicadors de tempo “andante pastoril” i “allegro pastoril” n’hi trobem d’altres. El que més hi sovinteja és andante, seguit per allegro. En menys ocasions hi ha indicat moderato, allegretto i andantino. En una única ocasió ens trobem amb l’indicar de temps piu mosso (al final de l’”andante pastoril” del “Kiries”) i també un sol cop un andantino quasi allegro, al final del “Credo”.

En aquesta missa, a l’encapçalament de la partitura, el compositor ens indica que es tracta d’una missa fàcil. Un dels ingredients que utilitza per fer-la fàcil és el ritme repetitiu i enjogassat que ens marca el compàs 6/8. A més, sembla fonamentar-se en una estructura rítmica similar a la de la tonada tan coneguda arreu del país de “el noi de la mare”. Fins i tot en alguna de les frases musicals de la missa s’hi pot escoltar clarament aquesta nadala com a rerefons musical. Aquest recurs rítmico-musical d’utilitzar melodies conegudes era habitual a les misses de pastors. De fet, ja abans de composar-se aquestes obres, a les misses de Nadal els organistes tocaven les llibertats d’orgue, que consistien en interpretar peces populars o conegudes per la gent.

La tonalitat predominant de la missa de pastors és la de Do Major. Tanmateix, en diferents parts de l’obra es modula i es passa a altres tonalitats properes com poden ser Sol Major, Fa major o La menor.

El títol de la missa ens explicita que està escrita per a orgue o harmònium i per a instruments pastorívols. Segons ens conten els cantaires més veterans a l’església de la Llacuna fins fa pocs anys no hi havia orgue (l’orgue va arribar a la Llacuna a principis del segle XXI) i sí que hi havia un harmònium que era usat per a la interpretació de la missa de pastors. Per tant, aproximadament fins a meitats de la primera dècada del segle XXI aquesta missa va ser interpretada amb l’acompanyament de l’harmònium i a partir de l’arribada de l’orgue ha estat cantada amb acompanyament d’aquest instrument. L’orgue en qüestió és un instrument de mida relativament petita que s’ha instal·lat al cor de l’església. Al mateix lloc on abans hi havia l’harmònium. Ara el vell harmònium queda arraconat a una banda del cor de l’església.

En relació als instruments “pastorils” que esmenta l’encapçalament de la composició religiosa, hem de dir que segons els informants no es recorda que s’hagin emprat mai. Una integrant del cor recorda que un o dos anys (a la segona meitat del segle XX) es va provar de fer-hi sonar una ampolla d’anís i un tambor, però la proposta no va triomfar. També sabem que a finals de la dècada dels 80 del segle XX hi ha haver un intent d’incorporar els instruments pastorívols que esmenta la partitura. Ho va impulsar el músic intèrpret de l’harmònium d’aleshores, tot incorporant el flabiol i altres instruments, però ni tan sols es va arribar a assajar per falta de pressupost. Possiblement, en d’altres ocasions també s’hagin produït temptatives d’aquesta mena i és molt possible que al segle XIX, els primers anys d’executar-se l’obra es vagi fer amb aquests acompanyaments musicals.

Els instruments pastorívols anunciats a la capçalera, es concreten amb anotacions al llarg de la partitura: “flautín”, ”tamboril”, “baixons”, “corneta”, “triángulo”, “palillos de madera”, també hi apareixen els noms de “cuna”, “con el llorón” i “todos los instrumentos” en algun moment. Tenint en compte l’època de la composició, l’entorn musical que aleshores hi havia i l’ús de la llengua escrita, sembla bastant evident a quins instruments es refereix. El “flautín” i ”tamboril” semblen correspondre al flabiol i tamborí, que aleshores estaven plenament en vigor a bona part de Catalunya. A més, per exemple, a la Llacuna hi havia hagut un ball de bastons que havia anat acompanyat per un flabiolaire. Els “baixons” eren els fagots antics, és a dir, un instrument similar a l’actual fagot, però més simple; sense tantes claus metàl·liques. Pel que fa a la “corneta” és evident que seria l’antecessor del cornetí, que més tard va esdevenir l’actual trompeta. Tots aquests instruments (flabiol i tamborí, baixó i corneta), junt amb el sac de gemecs, el violí i d’altres eren els que conformaven les cobles de músics que durant el segle XIX van tenir gran protagonisme en les festes al carrer a la major part del territori català, ja fos formant cobles de tres quartans, ja fos formant mitges cobles o cobles de ministrils. Els instruments “triángulo” i “palillos de madera” són instruments de percussió que no requerien tants coneixements musicals com la resta. I per tant podien ser usats per qualsevol cantaire o per algun músic del poble.

Finalment, les denominacions “cuna” i “con el llorón” no podem assegurar a què es refereixen. En un primer moment ens podrien fer pensar que són registres de l’orgue, però a la partitura les indicacions per usar registres de l’orgue (per exemple Naz do 15º o Nazardº 12º) hi estan indicats amb una altra tipologia de lletra. El fet que les paraules “cuna” i “con el lloron” estiguin escrits amb el mateix tipus de lletra que altres instruments, però entre parèntesi (la corneta o el triangle també estan entre parèntesi a vegades), ens inclinen a pensar que possiblement es refereix a instruments que potser eren poc habituals. Els parèntesis ens indicarien que seria opcional de tocar aquests instruments durant la missa o no tocar-los. Pel que respecta a “cuna”, ens fa pensar en bressol o cançó de bressol, però això no és cap instrument. Un altre significat de la paraula “cuna” (segons el diccionari de la R.A.E.) ens fa pensar en algun instrument fet amb dues fustes o banyes paral·leles. Aquest podria ser del tipus arpa o lira, és a dir amb tot de cordes sonores, o bé podria ser un tipus de guitarra de canyes o d’ossos. Pel que fa a “con el lloron”, hem de comentar que en determinades zones de Catalunya (com per exemple al Maresme) al sac de gemecs se l’anomena “la ploranera” perquè el seu so a vegades recorda una lamentació o un plor. I per tant, la denominació “con el lloron” podria referir-se a amb “la ploranera”. Desconeixem si el compositor Antoni Vaqué era del Maresme o d’algun indret que usés aquesta denominació.

En relació a la distribució de les veus que fa la partitura de la missa, en general hi ha quatre sistemes escrits, que a vegades es simplifiquen i queden reduïts a tres. Els dos sistemes inferiors corresponen a l’acompanyament de l’orgue o al de l’harmònium. Aquests sistemes es mantenen al llarg de totes les parts de l’obra musical. Les indicacions per a l’ús en determinats fragments dels instruments pastorívols van escrites en aquests dos sistemes inferiors designats a l’orgue o a l’harmònium. Per una altra banda, els dos sistemes superiors estan destinats a l’anotació de les veus i del cor. A vegades, quan no calen tantes veus, se simplifiquen en un de sol. Habitualment al primer sistema hi ha escrita la primera veu i al segon sistema hi ha escrita la veu per al gruix del cor. La segona veu utilitza el primer o el segon sistema en funció de la disponibilitat de pentagrames buits (és a dir segons l’harmonia i el repartiment de veus que es fa en cada moment). En aquests sistemes hi trobem especificats els fragments que es canten amb un solo de la primera o de la segona veu, els duets, les parts reservades al cor i els "tuttis".

La tradició oral amb què aquesta missa ha estat transmesa de pares a fills, o de generació en generació ha propiciat que s’hagin produït petites variacions entre la composició original i el que es canta actualment. Cal tenir present que els coneixements de lectura musical habitualment són mínims o bé són inexistents en una gran majoria dels cantaires del Cor Parroquial. Per tant, amb més de 100 anys de cantar aquesta missa, hi ha hagut una evolució d’algunes frases musicals que s’han distanciat una miqueta de la partitura original. Tanmateix hi ha hagut anys en què la persona que assumeix la direcció del cor ha intentat reconduir els cantaires cap a la versió més original. Diríem que, de la mateixa manera que passa amb la música tradicional, aquesta missa és viva, i que per tant evoluciona amb el pas dels anys. Així doncs, des de fa força temps hi ha certes discrepàncies menors entre el Cor Parroquial i el músic organista (que a més, sovint és el qui es cuida de dirigir la posta en escena de l’obra musical).

Certament, doncs, és important saber valorar tant la versió original que va escriure el compositor, com la versió que el poble s’ha fet seva i que es manté viva any rere any com un element propi de la tradició llacunenca. La riquesa està en la diversitat i en saber escoltar i entendre el valor d’una missa, diríem que singular i única. I de fet, podem estar segurs que cada any sona una mica diferent a l’any anterior, ja sigui pel canvi que hi va haver d’harmònium a orgue, pels registres que hi posa l’organista, pel número i equilibri de veus entre els cantaires o també per aquests matisos musicals que la tradició incorpora o modifica de forma més o menys conscient.

En relació a l’autor de la missa; Antoni Vaqué fou compositor i organista. De la seva vida se’n sap ben poca cosa. Va exercir el magisteri de l'orgue a l'església de Betlem, situada a les rambles de Barcelona, entre els anys 1859 i 1881. El maig del 1881 a aquesta església s’hi va instal·lar un nou orgue amb mecanismes elèctrics del luthier Aquilino Amezua, i aleshores Antoni Vaqué va ser substituït per l’organista Joaquim Porta. Vaqué també va exercir com a professor de solfeig i de piano (va tenir com a alumna a Mercè Rigalt, pianista que va destacar a París a finals del segle XIX i principis del segle XX). Durant la segona meitat del segle XIX Antoni Vaqué va composar molta música, sobretot de caràcter religiós, però també d’altres temàtiques.

Durant la missa del gall, a més de cantar-se la missa de pastors i de celebrar-se els rituals religiosos, el Cor Parroquial també canta unes quantes nadales que formen part de la celebració. S’interpreten en moments que la missa de pastors no té previstes parts musicals. Per exemple durant la comunió i durant l’adoració. Quan hi havia molta assistència de gent a missa aquestes parts s’allargaven amb diverses cançons nadalenques perquè tothom tingués temps de fer l’adoració o rebre la comunió. Els darrers anys, com que hi ha poca gent, amb el temps de cantar una nadala ja ha combregat tothom. Per tant, ara se’n canten menys que fa uns anys. La tria del repertori de les cançons nadalenques es fa de forma assembleària entre tots els cantaires. I segons expliquen alguns dels més veterans, hi ha cançons que s’han deixat de cantar.

Història i transformacions de l'element: 

La missa del gall és una tradició catalana que es remunta molts anys enrere. És una missa de Nadal, que té la característica de commemorar el naixement de Jesús i d’invocar-lo. A alguns llocs del País Valencia i a les Illes Balears també se la coneix com a matines de Nadal. A Mallorca, Ontinyent, l’Alguer i a altres llocs dels Països Catalans s’hi canta el Cant de la Sibil·la, que anuncia l’arribada de Jesús i també l’arribada del judici final. També hi ha molts llocs on es cantaven misses de pastors, com és el cas de la Llacuna.

Hi ha diverses teories sobre l’origen de la missa del gall, entre les quals destaquem les següents:

S’explica que a Jerusalem es feia una missa a mitjanit. Aquesta missa enllaçava amb una processó fins un dels temples de la ciutat, i allà es celebrava una segona missa que coincidia amb l’alba i amb el cant dels primers galls.

Una altra teoria diu que al segle V, a la ciutat de Roma, el papa Sixte III va instaurar el costum de fer una vetlla nocturna a la mitjanit de Nadal que s’allargava fins que se sentia a cantar el gall a l’albada. 

Hi ha una llegenda popular segons la qual s’explica que el gall va ser el primer animal que va veure el naixement de Jesús, i amb el seu cant ho va anunciar als quatre vents per tal que tothom ho sabés. Fins i tot, antigament s’havia portat un gall a la missa per fer-lo cantar a l’inici de la celebració.

També hi ha qui creu que pot provenir del fet que a l’antiguitat es feien sacrificis de galls, puix que aquest ocell representa el sol, ja sigui perquè canta a la sortida d’aquest astre, ja sigui pel color rogenc de la cresta.

A més, durant molts anys, a moltes ermites i esglésies a la nit de Nadal s’hi alliberaven ocellets per celebrar el naixement de Jesucrist. Aquest ritual ancestral sembla que podria tenir algun lligam o ser una evolució dels sacrificis que abans hem comentat. En ple segle XX encara perdurava a diversos llocs del Penedès, on per exemple a la missa del gall s’hi deixaven anar ocells com el pit-roig o la cotxa fumada que s’havien capturat a la mateixa tarda.

Segons el Costumari Català de Joan Amades:

(...) La missa de Nadal és diferent de totes les altres. La severitat i l’austeritat pròpies de la cerimònia cabdal de l’església s’esvaeixen empeses per una ventada d’alegria popular, que domina i envaeix tota la funció. El poble pren una part activíssima en la seva celebració, fins al punt de fer empal·lidir la funció sacerdotal. Des de molt enllà, com a complement profà de la missa s’havien fet representacions de l’adoració dels pastors i el poble, el qual dialogava, cantava i es feia seva la representació, sentint-se’n intèrpret, fins al punt de sorgir com una litúrgia popular, que informava de tot el cicle nadalenc, de la qual han arribat nombroses restes fins a nosaltres, representades principalment pel pessebre casolà, com una extensió dels vells drames sagrats i representacions de dins de l’església, i també per la deu gemada de belles cançons de Nadal, les quals ahir cantava la gent davant del Jesuset de l’església. (...) Avui se celebren tres misses: la primera, a primera hora, és generalment qualificada de missa del gall; per alguns indrets de muntanya, de l’aurora, i per d’altres del sol. La segona és qualificada de missa de pastors, i la tercera, de missa de la gent, perquè, segons la tradició vol recordar els qui primer van acudir a adorar a Jesús. Els primers foren els ocellets, representats pel gall i el sol; després van anar-hi els pastors, i en darrer terme, la gent de Betlem, quan es va estendre la nova pel poble (...)”.

Per altra banda resulta molt interessant la descripció que el 1798 fa Rafael Amat i de Cortada, el baró de Maldà en el seu dietari anomenat Calaix de sastre:

(...) En estos temps de festes de Nadal, que els organistes d’iglésies –i més los jovenets clergues i coristes de convents- s’esplaien en tocar pastorel·les pròpies d’est temps, tan alegre, que solemnitza Nostra Santa Mare Iglésia lo temporal naixement de nostre admirable Salvador; com d’estos n’hi ha prou de plagues tocant fandangos, boleros, minuet afandangado i altres balls profans en los sagrats temples, principalment en est dia, que apar un carnaval tal música d’orgues (...)”.

Tal i com ens explica el baró de Maldà durant la celebració del naixement de Jesucrist els músics d’orgue gaudien del que es coneix com les “llibertats d’orgue”, que podien ser cants de pastors o altres motius musicals. Hi ha una missa anomenada “Missa pastoril 5º tono para las fiestas de Nadal” de Sant Joan de les Abadesses que podria ser similar al que ens descriu el  Rafael Amat al Calaix de sastre, ja que està formada per tot un conjunt de temes musicals (la cançó de la marmota, el ball del gegant, el noi de la mare, cançó dels Miquelets d’Olot, etc.) que s’interpretaven la nit de Nadal agrupats com a Kiries, Gloria, Ofertori, Sanctus, Agnus i altres moments de la missa (per tant, seguint un ordre com el de la missa que es canta a la Llacuna).

Segons Joan Amades a la nit de Nadal: 

(...) començaven les llibertats d’orgue, per efecte de les quals els organistes podien tocar allò que volien, per antilitúrgic que fos (...) els organistes esbravaven llur humor i es lliuraven a les expansions musicals més profanes i alegres. Entre verset i verset dels salms, feien llargues tocades, generalment de tonades conegudes i populars, cançons de Nadal i de tota altra mena, molt especialment danses, les quals el poble corejava i taral·lejava (...)”.

Josep Crivillé també ens ho explica de la següent manera:

(...) Durant tot l’Advent els orgues no tocaven per raó de les privacions i l’austeritat pròpies d’aquest temps. A partir de la nit de Nadal –i ben bé fins a Reis-, els organistes podien tocar allò que volien per antilitúrgic que fos. En aquestes dates l’orgue esdevenia un bon element difusor d’aquelles músiques que el poble ja sabia i cantava com a seves. (...) podien arribar a durar fins a més de quatre hores. La gent acompanyava el so de l’orgue amb tocades d’instruments simples i populars. En els temples més importants, la carassa que penjava de sota l’orgue bellugava els ulls, obria i tancava la boca i deixava anar grapats de confits, avellanes, castanyes i altres fruites seques que la mainada i els grans s’atropellaven a agafar. Des del presbiteri, hom engegava ocells i coloms que voleiaven per dins del temple atordits per la cridòria i l’avalot. Aquestes “llibertats” van ésser desqualificades perquè eren considerades de caràcter no religiós i productores d’aldarulls, i varen ser tallades amb la reforma musical (1903) decretada pel Papa Pius X (...)”

aquesta reforma però no va afectar a la celebració de la missa de pastors de la Llacuna.

Així doncs, molts organistes van escriure els seus propis apunts amb les músiques que escoltaven al carrer. Aquests reculls que van fer han estat anomenats “llibres d’orgue”, “quaderns d’orgue” o també “llibertats d’orgue”. A moltes esglésies s’han perdut amb el pas dels anys, per les guerres, per incendis, etc. Una de les finalitats principals dels esmentats llibres d’orgue era poder-los usar la nit de Nadal per a interpretar les llibertats d’orgue. Un cop s’han analitzat bona part dels que han arribat als nostres dies una de les coses que s’hi veu clarament, és que cadascun té el seu propi recull de melodies, d’acord amb allò que musicalment era més popular a cada localitat o contornada. Certament però, hi ha tonades coincidents a molts d’aquests quaderns d’orgue, per exemple en el cas d’algunes nadales o tonades de pastors. Daniel Vilarrúbies ens explica que:

(...) l’objectiu perseguit pels organistes durant el cicle nadalenc (i després de l’abstinència de l’Advent) era sonar tonades conegudes. Fer-ho així era una bona manera de prendre protagonisme davant el poble feligrès, amb l’objectiu de distreure’l i sorprendre’l, cosa que els podia convertir en músics populars i en tema de conversa i, potser, en certa manera, dotar-los d’una fama, ni que fos efímera. En definitiva, una mena de promoció social de l’estament, entre les classes populars (...)”.

Durant el segle XIX d’aquest substrat musical més lliure i particular de cada parròquia (o de cada organista) se n’hauria desprès una tendència que hauria derivat cap a l’escriptura de les misses de pastors. Aquestes tenien un caràcter més elaborat des d’un punt de vista musical i més estructurat pel que fa al ritual religiós. A més, permetien afegir la participació del poble, que podia formar part del cor que les cantava, com és el cas de la Llacuna. Xavier Orriols ens diu:

(...) al nostre país, en el Classicisme tardà i al llarg de tot el segle XIX els mestres de capella de moltes parròquies van compondre en registres marcadament populars sobre textos de l’ordinari de la missa llatina, o les oracions del rosari en llengua anomenada vulgar, o també en llatí, totalment o parcial. Es tracta de les misses i rosaris anomenats pastorils, castellanisme que s’explica per l’adversa situació en la qual ja es trobava la llengua catalana l’esmentat segle (...)”.

A tall d’exemple esmentem algunes misses de pastors escrites per compositors del país durant aquest segle XIX:

- “Missa pastoril fàcil: Llamada Missa de pastores a 2 voces y coro para órgano o armonium e instrumentos pastoriles compuesta por el maestro y organista don Antonio Vaqué (S.XIX).

- Misa pastoril a 3 voces por Bernat Calvó Puig i Capdevila (Vic 1818- Barcelona 1880) (Inventaris dels fons musicals de Catalunya – volum 7: Fons de la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries).

- Misa pastoril – Josep Barba i Beudad (1804-1881) (Inventaris dels fons musicals de Catalunya – volum 7: Fons de la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries).

- Misa pastoril a cuatro voces y grande orquesta por el maestro don Juan Pont (SMI: Au-241) (Inventaris dels fons musicals de Catalunya – volum 9: Fons de la basílica de Santa Maria d’Igualada de l’Arxiu Comarcal de l’Anoia).

- Missa pastoril per a 3 veus i orgue. - Josep Montserrat i Boada (Terrassa, 1821 – Vic, 1892). (Construïda sobre la melodia tradicional d'El noi de la mare).

- Misa pastoril á 4 voces sobre motivos de las danzas del país en 1872 por José Claramunt y Baltà (Vilafranca s. XIX).

- Misa pastoril a tres voces (órgano ú armónium) – Antoni Urgellès i Granell (Vilanova i la Geltrú 1845-1897) (composada el 1893).

- Misa pastoril (fácil) á dos voces con acompañamiento de órgano por Antonio Oller (composada el 1900).

- Misa pastoril per a cor i orgue – Ventura Casanovas (Museu Arxiu de Santa Maria, Centre d'Estudis Locals de Mataró).

- Misa pastoril a 4 voces y orquesta - del maestro Ramon Vilanova - estrenada el 1828 a la catedral de Barcelona - Ramon Vilanova y Barrera (Barcelona, 1801-1870).

- Rosari pastoril de Sant Vicenç de Sarrià – de Francesc Forns (composat el 1884).

També hi va haver misses de pastors per a la nit de Nadal escrites a altres llocs d’Europa i fins i tot a Sudamèrica:

- Missa pastoral en Fa major, op 147 d’Anton Diabelli, escrita el 1830 a Salzburg.

- "Missa Pastoril para noite de natal" (Rio de Janeiro, Brasil. 1811) del compositor José Maurício Nunes Garcia (1767-1830).

L’escriptor i músic Joan Llongueres ens descriu l’estima que tenia el poble al segle XIX per aquestes misses de pastors i com s’hi respirava una essència de música popular i tradicional. Realment les descripcions musicals i els qualificatius que utilitza a l’hora de parlar de la missa encaixen perfectament amb la missa de pastors que es canta a la Llacuna, tal i com s’ha observat en el treball de camp:

(...) Pero la fiesta de Navidad no hubiera sido completa para mi padre si en este día tan señalado él no hubiera podido acudir a la Catedral para oír la celebrada “Misa pastoril” del Maestro Vilanova. Mi hermano y yo íbamos con mi padre. La madre se esmeraba en vestirnos bien. Cada año, en aquel día, a la hora del oficio, la Catedral estaba llena de bote en bote (...). El maestro Marraco daba unos golpes con su batuta y comenzaba el Kiries de la Misa. En los rostros de todos se traslucía una incontenible satisfacción. Aquella música de un ambiente y de un carácter profundamente popular, expresión viva de algo muy nuestro y de nuestro país, que todos sentíamos intensamente, nos llegaba al alma y nos daba el sentido exacto de aquella festividad. Ella era la más importante de aquella solemnidad religiosa. Evidentemente, no era aquella música para la Iglesia, nada tenía de litúrgica ni de sagrada, pero era una música brillante, fácil, espontánea, popular y sencilla, fiel reflejo de nuestra manera de ser y de nuestra manera de sentir. Era, entonces, aquella música como éramos todos nosotros. Los temas populares y el sabor de la tierra, que eran sus dominantes y características, habían logrado superar todos los italianismos de la época (…). Cuando algunos años más tarde y siguiendo las disposiciones que, con tanto acierto su Santidad el Papa había promulgado en materia de música religiosa, fue suprimida la Misa Pastoril del maestro Vilanova, mi padre tuvo un imponderable disgusto. No acertaba a comprender cómo había podido ser considerada indigna del templo aquella misa tan bella, tan ingenua, tan del pueblo y tan típicamente navideña (…).

El concili de Trento, al segle XVI, va abolir els rituals i celebracions de caràcter més local i va unificar com havien de ser les misses. Va establir una normativa de com havia de ser la celebració de l’eucaristia amb el que va anomenar la missa tridentina. A partir d’aleshores l’església es va distanciar del que havien estat les celebracions més properes a la gent del poble. Passats un parell de segles, al XVIII i XIX, hi havia hagut un cert retorn cap a la presència d’activitats més populars dins les esglésies. Per tal de tallar amb tot això, el 1903 el papa Pius X va publicar el motu proprio “Tra le sollecitudini”. Una normativa que regulava el que havia de ser la música sagrada. En definitiva una de les coses que pretenia era apartar els músics mestres de capella i substituir-los per capellans que sabessin música. Els seus articles, en resum imposaven coses com ara: “que les composicions musicals d’estil modern que s’admetin a les esglésies no continguin res de profà ni cap reminiscència de motius teatrals”, “una composició religiosa serà més sagrada i litúrgica com més s’acosti en aire, inspiració i sabor a les melodies gregorianes”, “la llengua pròpia de l’església romana és el llatí, per tant es prohibeix que en les solemnitats litúrgiques es canti res en llengua vulgar”, “es prohibeixen els salms de concert”, “no es permet posar preludis llargs al cant, ni interrompre el cant amb peces d’intermedi”, “queda prohibit l’ús del piano i altres instruments que no siguin l’orgue”, “queda rigorosament prohibit que les bandes de música toquin a l’església”, “les dones, que són incapaces d’exercir l’ofici litúrgic, no poden ser admeses a formar part dels cors o capelles musicals”, etc. Així doncs, arran de l’aplicació d’aquesta normativa feta pública el dia de Santa Cecília del 1903, les misses de pastors van quedar prohibides perquè no s’ajustaven a la voluntat de l’estament eclesiàstic. A la catedral de Barcelona i a la pràctica totalitat de parròquies es van deixar de cantar aquestes misses. Intuïm que a la Llacuna la normativa no es va aplicar per una raó o altra; potser quedava massa lluny del bisbat i no se’n van assabentar, potser el rector de torn va fer la vista grossa... Tanmateix, fos quina fos la raó, actualment no es documenta cap font escrita que exposi quines van ser les causes. Sigui com sigui, alguns dels cantaires més antics expliquen que els seus avis ja cantaven la missa de pastors de la Llacuna a principis del segle XX i que va anar passant de generació en generació.

Un darrer element històric del qual val la pena de deixar constància és el dels músics que han acompanyat el cor, ja sigui tocant l’harmònium, ja sigui tocant l’orgue. Només hi ha dades dels darrers que ho han fet i que són els que recorda la gent:

Conxita Gomà (anys 1925 a 1940 aproximadament)

Angelina Gavaldà (anys 1940 a 1970 aproximadament)

Josep Llussà (anys 1971 a 1981 aproximadament)

Anton Marimon (anys 1982 a 1996 aproximadament)

Pere Martínez (Pere Heavy) (anys 1997 a 2011 aproximadament)

Gina Miranda (2012)

Pol Pastor (2013)

Joaquim Font (2014-2015)

Miquel Villalba (2016-2017)

Oriol Carceller (2018)

Marta Olivé (2018)

En relació al ressopó que clou la celebració també s'han produït canvis. No fa massa temps, enlloc de cava hi havia moscatell o mistela, si bé també hi havia hagut nous i altres fruits secs. La gent més gran ens explica que a meitats del segle XX no hi havia foc, i cadascú anava cap a casa a fer-lo. En temps més magres hi ha qui ens explica que feia una mica de pa torrat amb oli i, si es podia amb xocolata, però a cada casa es feia pel que es tenia.

Tema/Tipus de repertori: 
Dedicació: 

Les misses de Nadal en primer terme estan dedicades al naixement de Jesús, que segons explica la religió cristiana es va esdevenir el dia 25 de desembre a Betlem. La celebració religiosa d’aquest naixement amb els anys va anar evolucionant i prenent formes diverses a diferents territoris. La popularització d’aquesta celebració en els països de cultura cristiana va donar lloc a varietats en la missa d’acord amb la idiosincràsia de cada regió o cultura.

En el cas de Catalunya la missa que se celebrava a primera hora del dia de Nadal, és a dir a les zero hores de la matinada es va relacionar amb el gall i se’n va dir missa del gall. També hi havia una missa de Nadal matinera (que a vegades coincidia amb la del gall i altres vegades no) que era la missa dels pastors. Així doncs, per raons diverses ens hem de referir al gall i als pastors, també com a protagonistes a l’hora de considerar a qui va dedicada la missa.

Pel que fa al gall ja hem comentat els diversos orígens que haurien donat nom a la missa del gall. En concret, podria ser motiu de dedicatòria si fos certa la llegenda que explica que el gall va ser el primer animal que va veure el naixement de Jesús i que amb el seu cant ho va escampar per tal que tothom ho sabés.

La missa de pastors que es canta a la Llacuna, sense cap mena de dubte té unes arrels que ens parlen de la importància dels pastors en el passat. És a ells a qui en el fons també va dedicada la missa. Segons explica en Joan Amades al seu Costumari català:

(...) Els pastors a més del retorn d’ells i de llur bestiar a sota la teulada emparadora de la llar, celebraven el naixement dels primers xais, que sol coincidir amb el Nadal (...)”.

Per tant, hi havia pastors que pràcticament tot l’any el passaven a muntanya i fent la transhumància, però per Nadal eren a casa. La dita popular “per Nadal cada ovella al seu corral” a banda del sentit actual referit a les persones, tindria el seu origen en el fet que els pastors i els ramats passaven el Nadal a la seva llar. Es deia que si els pastors anaven a missa per Nadal, ja quedaven excusats si no podien anar-hi la resta de l’any. Per tant, es feia la missa del gall i la missa dels pastors. En aquestes misses a vegades es feia l’ofrena d’una ovella durant la cerimònia religiosa nadalenca. L’Antoni Domènech i Segura “el Cucut”, nascut el 1924 i pastor de tota la vida, recorda com de petit a la Llacuna un pastor de cal Magí Ferriol portava el xai a l’espatlla per beneir-lo durant la missa de Nadal. Aleshores, hi havia una desena de pastors al municipi i cada any anaven alternant per fer la benedicció. El seu pare i el seu avi, que també eren pastors, no el portaven a beneir perquè eren de la zona de Querol i feia poc que havien vingut a la Llacuna. Per altra banda, una veïna de la Llacuna ens explica que el seu avi era pastor i amo d’altres pastors, recorda que anava amb aquelles bruses típiques de l’època (com unes camises amples i llargues, sense cordar a la part de baix). Diu que abans de la guerra explicaven que a la Llacuna l’avi (Vicenç Busquet i Domènec “de cal Vall”) havia portat algun cabrit a beneir per la missa de Nadal.

En el relat de la festivitat del Nadal, el Costumari català de Joan Amades comença dient:

El Nadal és festa de pastors. Antigament ells eren els qui feien el primer paper entre els seglars que prenien part en la festa religiosa (...) foren els escollits per la Mare de Déu perquè li fessin companyia en la seva miserable solitud a la coveta. (...) El jorn de Nadal i el de la tosa son els dos únics dies de l’any que fan festa els pastors. (...) La tradició no serva record de cap estrall produït en els ramats el dia de Nadal, amb tot i no tenir-ne cura els pastors, puix que, segons opinió pastoral: Per Nadal, Nostre Senyor fa de pastor”.

Així doncs, la dedicatòria de la missa als pastors també té un doble sentit de rerefons, en considerar a Jesucrist com un pastor. El mateix Amades més endavant ens explica:

(...) El costum de portar un xai a la missa del gall havia estat general entre els pastors. Passada la funció religiosa, era tornat al ramat i rodejat de totes les atencions, puix que se’l considerava beneït per Jesús. No se’l matava; se’l deixava morir de vell, i hom creia que la seva presència era la protecció més bona per al ramat (...)”.

Durant la celebració, a molts llocs els pastors cantaven nadales i fins i tot havien ballat el ball rodó a dins l’església. En d’altres bandes els pastors feien diàlegs o representacions de caràcter teatral rememorant les antigues adoracions de pastors durant el naixement de Crist. També els mateixos pastors o la gent del poble podia portar coques i altres aliments per beneir-los durant la missa. D’aquests aliments després se’n podia fer una mica de ressopó. El ressopó s’ha recuperat des de fa uns quants anys a la Llacuna, encara que la presència dels pastors ja no hi sigui.

Minutatge: 
00:19:00 (el conjunt de les diferents partitures)
Modalitat / Sistema d'execució : 
Participants/Executants: 

Els cantaires del Cor Parroquial, que són un grup de gent que d’un any a un altre pot variar lleugerament. Els darrers anys acostumen a ser entre 15 i 20 persones. Molts cantaires també formen part de les altres corals locals; la coral Cuitora i Ben Endins. Des de fa molts anys hi ha el record que tant hi cantaven dones com homes. Algú més gran ens comenta que segons havia sentit a dir, abans del 1925 aproximadament, només hi cantaven veus masculines.

L’instrumentista que toca l’orgue (o l’harmònium) els darrers anys ha estat una persona poc vinculada a la Llacuna, se’l contracta per fer uns quants assajos i les actuacions de la nit i el matí de Nadal. Fins fa uns quants anys havia estat algú que vivia a la Llacuna i feia d’organista durant un període més llarg; de diversos anys.

El mossèn fa la part no cantada de la missa. Abans vivia a la Llacuna i coneixia millor la missa de pastors. Actualment hi ha mancança de mossens i un mateix sacerdot assumeix les misses de diverses parròquies.

El públic assistent a la missa del gall, sobretot és gent del municipi de la Llacuna, ja sigui de la població o bé de masies i altres llogarets del terme. Fa anys a la missa no s’hi cabia, tots els seients estaven plens i, a més, hi havia gent dreta per tot arreu. Els darrers anys el públic ha minvat força. Possiblement, el fet que hi hagi menys creients que abans és una de les causes. També sembla que pot restar públic el fet que actualment hi ha altres costums (com el sopar de Nadal) que s’han assimilat d’altres cultures per aquesta nit de Nadal.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

L’orgue que actualment s’utilitza prové d’una altra església que no l’utilitzava. El mossèn hi tenia contactes i va aconseguir que vingués cap a la Llacuna. Pel que es recorda venia de Valldoreix o de la banda del Maresme. El van portar aproximadament cap a l’any 2000. En instal·lar-se a la Llacuna van fer venir a un constructor d’orgues de Collbató per afinar-lo i posar-lo a punt.

Abans de l’orgue hi havia un harmònium, que encara es conserva al cor de l’església de la Llacuna. Aquest harmònium era el que s’utilitzava per acompanyar els cantaires durant la missa del gall. Es va fer servir fins que va arribar l’orgue. La gent més gran de la Llacuna recorda haver-lo vist sempre, per tant deu fer molts anys que va arribar a l’església.

En relació a la inclusió dels instruments pastorívols a la partitura de la missa, havia estat costum nadalenc que la gent pogués acompanyar alguns cants de la missa amb instruments de tota mena. Aquest costum queda reflectit a la partitura que es canta a la Llacuna. Tot i això els cantaires més veterans del poble no recorden que aquests instruments s’utilitzessin de forma habitual (que podria ser des de la segona meitat del segle XX fins a l’actualitat). De forma esporàdica i en el cant de les nadales sí que algú va usar un instrument per acompanyar-les algun any, per exemple el triangle i una ampolla d’anís. Però va ser un fet anecdòtic.

La partitura original fins fa uns anys es conservava a l’església i els cantaires més veterans recorden haver-la vist. Era una partitura impresa de 24 pàgines que començava a deteriorar-se (sobretot les pàgines de davant i de darrera). Des de fa una vintena d’anys no se sap on ha anat a parar i el que tothom ha vist són fotocòpies de la partitura impresa original. Un dels darrers mossens que van residir força anys a la Llacuna va entregar una fotocòpia al Joan, fuster de la Llacuna, i li va dir que ell en tingués la custòdia, perquè hi havia perill que es perdés la missa. El Joan encara conserva aquell joc de fotocòpies i d’allà s’han anat fent altres fotocòpies per tots els cantaires i organistes més recents que ho han requerit.

Pel que fa a faristols, solament es fa servir el que hi ha a l’orgue, el qual forma part de l’instrument. L’organista per passar les pàgines de la partitura, amb una indicació es fa ajudar per algun cantaire, o bé, quan pot, les passa ell mateix. Els cantaires no utilitzen faristols; uns quants agafen la partitura a la mà o bé un full amb la lletra (sense partitura) i d’altres canten tota la missa de memòria.

La preparació de la llenya i l’encesa del foc la fa una persona de l’ajuntament. La tria i la compra de la coca i del cava també les fa una persona de l’ajuntament.

El vestuari dels intèrprets del Cor Parroquial és lliure. A diferència de les corals locals que sí que tenen un vestuari determinat per a les actuacions, en el cas del Cor Parroquial no s’ha plantejat mai de tenir-ne. El fet de cantar dalt del cor de l’església tampoc fa gaire visibles als intèrprets i per tant no es considera necessari anar uniformats.

 

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 

El Cor Parroquial de la Llacuna és l’encarregat d’organitzar aquest esdeveniment musical, que indefugiblement va lligat a la celebració de la missa del gall organitzada per la parròquia de la Llacuna. El suport de l’Ajuntament de la Llacuna també és fonamental en l’organització dels actes, sobretot en acabar la missa.

El Cor Parroquial és una entitat que actualment només funciona per preparar i fer la cantada de la missa de pastors durant la nit de Nadal i el mateix dia de Nadal al migdia. Fins fa unes poques dècades el Cor Parroquial també feia actuacions a les misses de cada festivitat, i fins i tot també actuava al carrer cantant per les processons de Corpus i de Setmana Santa. Ocasionalment el Cor Parroquial també havia actuat per encàrrec d’alguna família adinerada que volia que cantessin al seu casament o en alguna altra celebració religiosa de caire més particular. Actualment el Cor Parroquial només funciona per aquest esdeveniment nadalenc.

La gent que forma part del Cor Parroquial hi ha entrat per diferents tipus de motivacions. A partir dels anys 40 del segle XX una mestra (la senyora Angelina) que sabia tocar el piano es va fer càrrec de la cantada de la missa durant molts anys, ella mateixa anava engrescant a algunes noies alumnes de l’escola a formar part del Cor Parroquial. Així doncs que aleshores hi havia cantaires ben jovenets, a partir dels 14 o 15 anys. En temps posteriors hi ha hagut persones que han entrat al Cor per vinculacions familiars, per motivacions religioses cristianes i també hi ha hagut qui s’hi ha incorporat simplement pel gust i el plaer de cantar. Hi ha qui recorda una època en què hi van cantar dues persones cegues, que ho feien tot de memòria. També és interessant d’esmentar que d’entre els cantaires actuals, n’hi ha que hi han tingut 4 generacions familiars consecutives.

Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

La Llacuna celebra aquesta missa de pastors des de fa molts anys. En realitat no se sap ben bé quan i com va començar aquest esdeveniment. El que sí és cert és que sempre ha tingut una vinculació (més o menys estreta) amb l’església de la Llacuna i la religió catòlica i cristiana que s’hi practica. Els darrers anys el pes de la fe cristiana dins de la nostra societat sembla que ha anat a la baixa, i això també ha repercutit en aquesta missa. Si abans la missa era un acte de fe i amb un simbolisme plenament religiós, amb els anys ha esdevingut una manifestació de caràcter més aviat sentimental i identitari. Les persones que hi participen (independentment de la seva religiositat) més aviat ho fan com un acte d’estima envers les tradicions locals. Diríem que per una banda hi ha un sentiment de voler conservar les tradicions que ens han arribat transmeses de generació en generació i per una altra banda hi ha el fet de mantenir un patrimoni llacunenc centenari.

Ens comenten alguns veïns més grans, que durant els anys posteriors a la guerra civil, és a dir durant el període franquista, a més del sentiment religiós hi havia un cert simbolisme de prepotència per part del bàndol dels vencedors. Ens expliquen que el sector més acomodat amb el franquisme anava a missa (a la del gall i també a altres misses importants) per fer gala de la seva superioritat envers els vençuts. Gent mudada amb supèrbia, quedant-se a parlar amb el capellà, etc... Un mica, amb la pretensió d’estrènyer llaços entre el poder religiós i el poder franquista. Aquest fenomen de mica en mica es va anar diluint.

Pel que respecta a una significació socioeconòmica aquesta és mínima. La Llacuna té establiments hotelers i de turisme rural, i també alguns comerços que podrien beneficiar-se d’aquest esdeveniment cultural. Però ni la data, ni l’horari, ni la promoció que es fa de la missa ajuden gaire a què hi hagi cap efervescència socioeconòmica. En tot cas, arrel de la catalogació de la Missa de Pastors en l’Inventari del Patrimoni Immaterial del Penedès, es podria fer una tasca de promoció patrimonial que ajudés a mantenir-la viva amb molta més força que ara.

Salvaguarda: 
Transmissió: 

La missa del gall és un acte tradicional que es conserva a molts pobles i ciutats de Catalunya. En el cas concret de la Llacuna, s’hi canta una antiga missa de pastors. Des de fa molts anys la transmissió es fa de generació en generació. Hi ha hagut alguna època que una mestra pianista o un músic del poble procurava de mantenir un bon gruix de cantaires i esperonava a persones concretes perquè formessin part del Cor Parroquial. En aquests anys la transmissió tenia un cert impuls per part d’aquestes persones. Tanmateix, parlant amb cantaires actuals i amb gent gran de la Llacuna ens expliquen que la missa la van aprendre per tradició oral, a base d’haver-la escoltat de tota la vida.

En general els cantaires ens expliquen que independentment del seu grau de religiositat, hi participen perquè els agrada cantar. També els més grans reconeixen que el pes de l’església de fa 50 anys era molt més gran que no pas ara, i que era una de les poques sortides que hi havia per fer vida cultural al poble. Així doncs, participar al Cor Parroquial també anava bé per mantenir el contacte amb les amistats i per fer una mica de festa.

Viabilitat / Riscos: 

De forma paral·lela al que passa en el sí de l’església catòlica, els darrers anys s’ha observat una disminució progressiva de la gent que va a escoltar la missa cantada. Per una altra banda la mitjana d’edat dels integrants del Cor Parroquial ha anat en augment i la incorporació de noves veus joves, actualment és un fet poc habitual. Aquests factors ens fan pensar que hi pot haver un cert perill pel que fa a la continuïtat anual de la missa de pastors. Potser a curt termini no estigui en perill, però si no hi ha canvis, cada vegada hi haurà menys gent.

El 2018 el rebombori que s’ha creat a l’entorn de la inclusió d’aquesta missa en l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès ha propiciat que la premsa se’n fes ressò i que hi hagi anat una mica més de gent. Arrel d’això, l’Ajuntament de la Llacuna també s’hi ha implicat més que d’altres anys; ha fet uns cartells per anunciar la missa i també ha adreçat una carta als veïns convidant-los a assistir-hi.

El fet que possiblement sigui l’única missa de pastors que es conserva viva al nostre país i que per aquest motiu s’hagi inclòs a l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès en el futur poden ser un element que ajudi a donar-li rellevància o com a mínim a reconèixer el valor cultural i tradicional que té.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

La gent que participen o han participat en la cantada d’aquesta missa coincideixen a ressaltar que és un acte entranyable, emotiu i que els aporta molts records. Per tant, pràcticament tothom que hi ha estat vinculat manifesta una gran estima per aquesta missa i fins i tot ens expliquen que és molt bonica. Hi ha qui diu que abans era més bonica que ara amb un cert sentimentalisme. Mentre que alguns organistes i músics que hi ha tocat afirmen que és una llàstima que no s’acabi de cantar exactament com diu la partitura composada per Antoni Vaqué.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

El grup del Cor Parroquial cada any ha de vetllar per trobar un músic que es faci càrrec de portar la direcció musical de la missa i de tocar l’orgue. Aquesta tasca a vegades resulta un xic dificultosa ja que es disposa d’un pressupost limitat (que els darrers anys és assumit per la parròquia). Fins fa uns quants anys, quan tocaven músics del poble no se’ls pagava res. Darrerament s’ha de recórrer a contractar algun jove músic que estigui disposat a fer els assajos i les actuacions a canvi del pressupost disponible. Hi ha qui es planteja que potser en un futur proper caldrà buscar el suport econòmic de l’ajuntament o el d’alguna entitat o empresa que vulgui ajudar a finançar el cost de la direcció i interpretació de l’organista. Fins i tot, en el cas que aquesta missa fos prou valoritzada, seria interessant de buscar a un director i a un organista amb estudis complerts de direcció i d’orgue (ara ho fa tot una única persona).

Hi ha un cert desajust entre el que hi ha escrit a la partitura i el que canta el Cor. Aquest desajust és produït per la transmissió oral entre les diverses generacions de cantaires. En cap cas no podem considerar negatiu aquest fenomen, ans al contrari és una riquesa que ens mostra el procés evolutiu de la música que esdevé tradicional. Aquest desajust que comentàvem, els darrers anys ha tendit a tornar cap a la versió original. Ja que els organistes han canviat pràcticament cada any i els és molt més fàcil seguir la partitura que no pas adaptar-se a l’evolució que havia sofert l’obra.

Les intervencions dels directors, des de sempre han suposat que cadascú hi aporta la seva manera d’entendre la partitura i també cada director ha procurat de treure el màxim partit als cantaires del moment. Això ha implicat que la interpretació de cada any sigui una mica diferent a les anteriors. Per tant, el debat en salvaguardar la versió original o bé la versió que ha arribat per transmissió oral és un debat que de fa anys es manté viu i que alhora manté viva la tradició.

L’encesa del foc i el ressopó a la sortida de la missa és un acte que ja fa uns quants anys que es va incorporar a la festa per tal de potenciar l’esdeveniment. A meitats del segle XX no es feia ni foc ni ressopó a la plaça, en acabar la missa la gent s’anava dispersant. No descartem que en segles anteriors (com apunta Amades) sí que hi hagués focs i altres celebracions al sortir de l’església. Cap a finals del segle XX es va començar a fer aquest foc, per tal de crear una celebració més lluïda i per fomentar la convivència de la comunitat de veïns i veïnes. Aquesta cloenda festiva amb foc i ressopó actualment l’organitza l’ajuntament i els costos van càrrec seu. Anys enrere ho havia organitzat la parròquia, fins i tot hi havia hagut un mossèn que treia la guitarra i engrescava la gent a cantar nadales a la plaça.

La Llacuna és un poble que, sobretot a l’estiu, es nodreix d’una gran afluència de turisme. Els darrers anys aquest turisme s’ha ampliat a altres dates festives (Setmana Santa, Nadal i ponts) i també als caps de setmana, encara que amb menor intensitat que no pas a l’estiu. Tot i aquesta presència de turisme a la població i entorns, la missa del gall per ara no resulta un atractiu turístic.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

La missa del gall de la Llacuna, on es canta la missa de pastors, per ara no té cap protecció ni cap reconeixement específics.

Recursos associats: 
  • Missa de pastors. Assaig del 5-12-2018
    Missa de pastors. Assaig del 5-12-2018
  • Missa de pastors. Assaig del 20-12-2018
    Missa de pastors. Assaig del 20-12-2018
  • Missa de pastors. Assaig del  20-12-2018, detall del teclat de l’orgue
    Missa de pastors. Assaig del 20-12-2018, detall del teclat de l’orgue
  • Missa de pastors. Moment abans de l’actuació de la missa del gall 25-12-2018 (1)
    Missa de pastors. Moment abans de l’actuació de la missa del gall 25-12-2018 (1)
  • Missa de pastors. Actuació de la missa del gall 25-12-2018
    Missa de pastors. Actuació de la missa del gall 25-12-2018
  • Missa de pastors. Actuació de la missa del gall 25-12-2018 (1)
    Missa de pastors. Actuació de la missa del gall 25-12-2018 (1)
  • Missa de pastors
    Missa de pastors
  • El foc i el ressopó a la sortida de la missa de pastors
    El foc i el ressopó a la sortida de la missa de pastors
  • El foc i el ressopó a la sortida de la missa de pastors (1)
    El foc i el ressopó a la sortida de la missa de pastors (1)
Fitxer d'àudio relacionat: 
Informació tècnica: 
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

L’aportació de dades ha estat sobretot mercès a les converses mantingudes amb una part dels integrants del Cor Parroquial. També s'ha conversat amb alguna persona d’avançada edat que de jove hi havia cantat.

S'han mantingut converses amb un músic que té la carrera d’organista i exerceix com a intèrpret professional i com a professor d’orgue a diversos conservatoris. A més, també s’ha demanat informacions a diversos músics, alguns d’especialitzats en música antiga o en música tradicional. La visió d’aquests músics ha estat important per situar la composició d’Antoni Vaqué i per entendre els recursos musicals de l’obra.

Tanmateix, el 1986 el responsable del redactat d’aquesta fitxa va anar a treballar a la Llacuna i durant força anys hi va viure. En aquests anys també es van tenir converses amb dos dels músics que van tocar l’harmònium durant bastants anys. Un dels quals va facilitar una fotocòpia de la partitura de la missa de pastors i va proposar d’ajudar-lo a fer una revisió de la missa per tal d’incorporar els instruments (a banda de l’orgue) que surten a la partitura.

Els anys 1991 i 1992 el responsable del redactat d’aquesta fitxa va fer uns treballs de recerca sobre música tradicional a la Llacuna, que van estar becats pel Departament de Cultura de la Generalitat. Entre d’altres, els treballs van incloure l’enregistrament (amb els equips tècnics de Ràdio 4) de la missa de pastors el gener de 1992. L’enregistrament des d’aleshores forma part dels arxius del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dijous, 21 febrer, 2019
Actualitzacions de la fitxa: 
dimarts, 12 març, 2019
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès