El conreu de la vinya

Activitats productives, processos i tècniques
Imatge de presentació: 
Identificació: 
Codi: 
IP-1-0004
Tipus d'element: 
Nom propi de l'element: 
El conreu de la vinya
Grup i/o comunitat: 
Pagesos del Penedès
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

El conreu de la vinya és una pràctica agrícola representativa i identitària del territori penedesenc,  una activitat tradicional que ha modificat progressivament el paisatge, amb les consegüents repercussions mediambientals i sociològiques.

Estès pel litoral, la plana i la muntanya, i abastant una àmplia diversitat de varietats blanques i negres destinades, unes o altres, a la producció del cava i el vi; el conreu de la vinya - motor econòmic, social i cultural de la zona - ha convertit el Penedès en la demarcació vitivinícola més important de Catalunya.

Data identificació: 
divendres, 21 octubre, 2016
Localització: 
Descripció de la localització: 

L’àmbit geogràfic del territori on es concentra la vinya, entre la serralada prelitoral i la costa mediterrània, inclou tres àrees diferenciades: el litoral, la plana i la muntanya.  Aquestes zones estan circumscrites a les comarques del Garraf, Baix Penedès, Alt Penedès i Anoia meridional.

Delimitada pel massís del Garraf, la major part de plantacions de vinya que es concentren a les planes litorals es troben en el sector entre Sant Pere de Ribes i Cubelles, i el terme municipal del Vendrell.

L’interior, que es caracteritza per ser un territori topogràficament pla, és l’àrea en què s’ubiquen el major nombre d’hectàrees de conreu, situades  a l’interior del Baix Penedès i Alt Penedès.

Per últim, els conreus de vinya també s’apleguen als vessants de les muntanyes interiors de la serralada prelitoral i el massís del Montmell, principalment.

Georeferenciació: 

Localització: 
Datació: 
Data de realització: 
dissabte, 1 octubre, 2016 to dijous, 7 juny, 2018
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

El procés de producció del raïm és un cicle anual que es repeteix any rere any. Per elaborar el fruit, cal atendre amb cura el cep i el sòl durant els dotze mesos. Amb aquest objectiu, des que finalitza la verema, es duen a terme tot un seguit d’operacions agrícoles. A grans trets, són els següents: quan inicia la letargia es realitza l’adobat de fons i la poda d’hivern, principalment; a la primavera s’efectuen les diferents pràctiques de poda en verd, les llaurades i comencen els tractaments contra les plagues i els insectes; a l’estiu, es prossegueix amb les atencions a possibles fongs i animals, fins a arribar al moment de la collita.

Descripció (Àmbit 1. Activitats productives, processos i tècniques): 
Descripció general: 

El conreu de la vinya és una pràctica agrícola representativa i identitària del territori penedesenc, una activitat tradicional i en contínua transformació.

D’ençà que s’identificaren les primeres vitis (VII a.C) als jaciments de Sant Miquel (Olèrdola) i la Font de la Canya, situat a Avinyonet del Penedès, el cultiu de la vinya ha constituït una activitat antròpica que ha modificat progressivament el paisatge, amb les consegüents repercussions mediambientals i sociològiques; així com ha esdevingut gradualment un motor econòmic, social i cultural de la vegueria.  Així es certifica actualment amb les dades del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, on es quantifica per municipi les hectàrees de vinya, conreu destinat a  l’elaboració del cava i vi, en aquest ordre (residualment es duen a terme elaboracions ínfimes de vinagre i melmelada i particularment, es poden destinar algunes varietats per al consum com a fruita.).

Inicialment, la vinya era un cultiu complementari de l’explotació agrícola. A principis del segle XVIII, compartia paratge amb els camps de cereals i oliveres, i boscos de diversa tipologia. Però a poc a poc, des de finals del segle esmentat i fins a la segona meitat del segle XIX, s’intensificà  definitivament la seva producció a la vegueria, repercutint en la pèrdua de la resta de cultius i guanyant terreny cultivable a la muntanya, amb la gradual ocupació dels vessants i els boscos. La construcció de  barraques de vinya, feixes i marges a través de la tècnica de la pedra seca s’integraren en el paisatge vinícola respectant el medi natural.

El pas del sistema cerealístic al conreu massiu de la vinya comportà "el canvi de les formes d’accés d’explotació de la terra i la divisió de les finques en petites parcel·les", com exposa la historiadora Belén Moreno; i la rabassa morta - un tipus de contracte o establiment emfitèutic de naturalesa temporal però de duració indefinida, que tenia per objecte la cessió d’una terra al rabassaire perquè hi plantés vinya i la conreés a ús i costum de bon pagès. De cada collita el rabasser n’hauria de pagar una part al propietari, però gaudia de domini útil de la terra mentre vivien els ceps que ell hauria plantat (font: historiador Emili Giralt, veure bibliografia)- es convertí en l’eina de difusió de la vinya durant els segles XVIII i XIX, i en el motiu de conflictes entre els propietaris i els pagesos (rabassaires).

Amb l’arribada i afectacions de la fil·loxera (1887), que assolà la regió penedesenca agrícolament i demogràficament amb la despoblació a causa de l’emigració a zones urbanes, com una de les afectacions principals, la vinya es va haver de replantar sobre peus americans, cep bords que foren adaptats a les varietats d’aleshores, a través de la tècnica de reproducció de l’empelt, que consisteix en inserir el brot de la varietat desitjada al portaempelt o peu per tal que les dues plantes s’acabin unint, creixent com una de sola. 

Però amb els peus americans arribà també una nova plaga, el míldiu o malura nova (mildè, anomenat així també per alguns pagesos penedesencs), i els posteriors tractaments amb sulfat de coure, característic pel seu color blau. Per aleshores no era l’única aplicació que es realitzava a la vinya; d’ençà que havia aparegut l’oïdi (també anomenat cendrosa o malura vella) el 1852, ensofrar havia esdevingut una feina habitual del pagès.

Amb el nou Codi Civil de 1889 - que reemplaçà la regulació-, els estralls de la fil·loxera i l’inici d’una època de preus baixos, es redefiniren nous contractes de plantada, similars a l’arrendament comú o la parceria, així com s’inclogué la clàusula de desnonament per fi de contracte o fallida.

Succeïa així que es diversificaren els acords i s’establiren diferents tipus de partició de la collita, alguns dels quals són encara presents avui al territori, en major o menor mesura.  És el cas de repartir abans de la verema les passades de vinya entre l’amo i el parcer; establir meitats a parts iguales, però abonant el propietari els tractaments i productes necessaris (fems, sofre i sulfat); o atorgar una proporció superior de collita al pagès (tres quatre parts, per exemple), sufragant però també ell mateix i equitativament, els productes necessaris per al treball de la vinya. Així doncs, expressions com “anar a quarts o a quints” han esdevingut formes orals contractuals, encara avui utilitzades.

Paral·lelament als diversos contractes d’arrendament de la terra, el conreu de la vinya s’ha anat modificant. Des de la mecanització a meitats segle XX i la intensificació d’un model d’explotació més competitiu que opta per un increment de les dimensions de les parcel·les, s’ha afavorit la implantació del conreu de vinya mecanitzada  i s’ha prioritzat l’ús del cep emparrat en detriment del cep en vas. Això ha tingut una doble afectació: per una banda, l’aprenentatge de noves tècniques de conreu i la consegüent inversió econòmica, canvi d’hàbits i nova formació per al pagès (així s’evidencia en el treball de camp, on es constata la presència cada cop major d’agricultors amb estudis agrònoms); i d’altra banda, el dibuix d’un nou paisatge, menys respectuós amb el medi, on destaca l’ús d’espatlleres – pals de fusta o d’acer – i fileres de filferros, les construccions de noves edificacions amb materials aliens al medi o les reparacions de murs de pedra seca amb formigó, entre d’altres.

Avui en dia, a l’hora de plantar i conrear una vinya, els factors condicionants abasten des de les característiques naturals del territori (geològiques i orogràfiques del terreny, la composició del sòl, la textura i color de la terra, la humitat i la quantitat de pluja, les oscil·lacions tèrmiques, les hores d’insolació anuals...), a les tècniques de cultiu i el model d’explotació.

En el primer dels casos, el sòl del Penedès és variat, però en termes generals està constituït per terres profundes i permeables, no gaire sorrenques ni argiloses, que disposen d’una bona capacitat de retenció i permeabilitat. Abunden els sòls bruns i calcaris, pobres en matèria orgànica i poc fèrtils, però tanmateix  idonis per al conreu de la vinya.

Les diferències d’altitud i la proximitat al litoral condicionen una gran diversitat de microclimes a tot l’espai geogràfic. No obstant això, en termes generals es tracta d’un clima mediterrani, caracteritzat per ser càlid, temperat i suau. Amb una temperatura mitjana anual de 16ºC - més alta al litoral per l’acció reguladora del mar, i més baixa a la muntanya, on hi ha perill de gelades -, l’oscil·lació tèrmica anual és d’11ºC.

Com és característic d’aquest clima, les pluges tenen lloc a la primavera i a la tardor. La mitjana de precipitacions anuals és baixa, entorn els 600mm. Dels 365 dies a l’any, plou aproximadament entre uns 60-70 dies; i consegüentment, es registren unes 2.500 hores d’exposició als rajos del sol.

Respecte al vent, la configuració orogràfica del Penedès afavoreix que romangui protegida dels moviments d’aire més freds. Els vents més habituals són el mestral de nord-oest, el ponent i les marinades. També es produeix puntualment tramuntana a l’hivern i llebeig o garbí a l’estiu.

Per últim, tenen lloc aïlladament algunes situacions de boira; i de neu al sud de la serralada prelitoral.

Pel que fa a les tècniques de cultiu, cada pagès determina quina aplicar-ne. Els motius són diversos sense que s’excloguin un dels altres: des de mantenir la tradició familiar, a la conscienciació mediambiental o a la rendibilitat econòmica, entre d’altres. En les diferents opcions, pesa el model d’explotació que se’n realitza, així com els mateixos coneixements, heretats per transmissió familiar i/o adquirits en l’àmbit formatiu (agrònoms). Tanmateix, els viticultors també tenen l’obligació de complir amb els requisits establerts al reglament dels consells reguladors i les denominacions d’origen – en el cas del Penedès, la DO Penedès (1960), la DO Cava (1972) i la DO Catalunya (1999) – que en formen part. El conreu determinat d’unes varietats concretes de raïm (de les blanques, les més habituals: chardonnay, macabeu, malvasia de Sitges, moscatell, parellada, sauvignon blanc i xarello; de les negres: cabernet sauvignon, garnatxa, merlot, monestrell, pinot noir, samsó, sumoll, syrah, trepat i ull de llebre), la densitat de la plantació màxima i mínima o la producció admesa per hectàrea, són algunes de les condicions.

No obstant això, i encara que al territori conviu la pràctica de l’agricultura convencional amb l’ecològica, és aquesta darrera la que s’està expandint cada cop més. En paraules de Josep M. Albet i Noya, president de la DO Penedès, "la preocupació per conservar el medi ambient, la cura de la salut i la promoció d’un desenvolupament rural sostenible són els motius principals d’aquest canvi que s’imposa gradualment entre els antics pagesos i és inherent entre els nous i joves viticultors". Les dades estadístiques així ho evidencien, la DO Penedès és líder mundial en producció ecològica (90% del terreny). Tanmateix, no succeeix el mateix amb el cava, el producte de major elaboració al territori,  que té en el conreu convencional, el seu mètode més utilitzat.

Com s’ha determinat prèviament, les característiques naturals del territori condicionen la plantació i conreu de la vinya.  De tal forma, la primera acció del pagès és condicionar el terreny segons el cultiu a aplicar. Si la tècnica ho permet, cal afegir els adobs necessaris a fi de suplir les mancances detectades en la composició del sòl i sanejar la terra per erradicar la presència de virus o paràsits animals. Paral·lelament, s’ha de decidir la distància entre plantes i el nombre de ceps per hectàrea, dit d’una altra manera: el marc i densitat de plantació. 

Durant tot l’any, el viticultor ha de realitzar diverses tasques a la vinya com: llaurar, podar, adobar, esporgar, ensofrar, escavallar, sulfatar i veremar. De com s’explica cadascuna d’aquestes accions, en depèn l’edat i la formació del pagès, segons es constata en el treball de camp. Així s’evidencia que són els més joves, formats en estudis agrònoms, qui descriuen aquests processos detallant els  diversos aspectes tècnics (per exemple: la composició química dels elements). No succeeix així amb la gent més gran, que si bé, cada cop més s’ha vist en l’obligació de formar-se acadèmicament – la compra de productes químics requereix l’obtenció d’un carnet fitosanitari obtingut prèvia capacitació, per exemple – segueixen exposant els seus coneixements de manera més senzilla. Aquesta diferenciació s’evidencia també en el treball, on són molts els casos en què diverses generacions d’una mateixa família comparteixen l’explotació de la finca. S’ha observat que, en molts casos, són els membres més formats acadèmicament o els més joves, els quals marquen les directrius a seguir. La resta, hi col·laboren activament o puntualment; en el darrer cas, en moments de forta càrrega laboral com la poda o la verema. Tanmateix, també es constata que hi ha altres formes de col·laboració presents: d’una banda, les no retributives entre companys pagesos, on s’intercanvien l’ajuden; de l’altra, la contractació de jornalers.

Condicionat i a punt el camp de treball, a meitats novembre inicia la letargia hivernal i comença el cicle de la vinya. Per aleshores, s’atura l’activitat biològica de la planta. És en aquests mesos de tardor i hivern, quan el pagès realitza l’adobat de fons per restituir els nutrients de la vinya, necessaris per assegurar-ne la seva viabilitat. En paraules dels pagesos, es tracta d’afegir a la terra matèria orgànica (fems…) i/o adobs químics. Com descriuen els agrònoms, cal emprar els macroelements necessaris - nitrogen, fòsfor,  i potassi - i determinar-ne correctament el seu ús, si no es vol patir un efecte contraproduent. Així succeeix amb el nitrogen (N), el principal factor de creixement, que provoca corregudes i disminueix la resistència a les sequeres i infeccions, si se n’excedeix la quantitat. Però també amb el potassi, en què l’extralimitació causa una reducció en l’acidesa  total del vi. Emplaçant les  quantitats suficients, en el cas del fòsfor -el principal transportador d’energia a nivell cel·lular-, es facilita la fructificació i  la constitució de les arrels, el sistema radicular de la planta. En el cas del nitrogen s’afavoreix el creixement de la planta i la producció de fusta i fulles. I en el del potassi, es regula el contingut i l’acumulació de sucres; així com s’afavoreix la seva lignificació, és a dir el procés de deposició de la lignina –un polímer mixt (tipus de molècula)- que augmenta la consistència i rigidesa de la planta.  També s’afegeixen microelements com el bor, el ferro, el manganès o el molibdè, entre d’altres.

Durant la tardor, exposen els  pagesos que és recomanable també llaurar, si bé no tots ho fan. L’objectiu és generar un estat de terra apte per a la brotada i tallar les arrels superficials dels ceps, obligant la planta a arrelar en fondària. Fent ús de tractors i conreadors (també anomenats, cultivadors), es penetra en el terreny a fi de garantir la filtració de les pluges de tardor i principis d’hivern. S’aconsegueix així una bona saó, és a dir, un grau d’humitat òptim de la terra, que serà aprofitat a l’estiu, quan les arrels a majors profunditat en faran ús, davant la sequedat de les capes superiors de la terra. 

Hi ha viticultors que també apliquen la tècnica del subsolat. Fent ús d’un subsolador, una eina que llaura a una major profunditat de l’habitual, a partir d’uns 50-60 cm, espongen les capes del sòl sense voltejar-les. L’objectiu és millorar el creixement de les arrels i la infiltració d’aigua i nutrients. I és que l’ús prolongat de la maquinària d’estiu (màquines de sulfatar, talladores…) ocasiona solcs profunds i capes de sòl compactes.  I per tant, es redueix la porositat del subsòl, limitant la infiltració i perdent l’aigua de pluja.

Les feines de tardor s’acompanyen de la caiguda dels pàmpols. El caïment de la fulla indica l’inici de la poda, que tindrà lloc des d’aleshores i fins que no reiniciï el moviment de la saba – a finals febrer, principis de març – . Tanmateix, el moment temporal d’inici de la feina, avança o endarrereix el cicle del cep. De tal forma, si es poda tardanament consegüentment es demora la brotada i la maduració del fruit.

El tipus de poda es troba circumscrit a l’etapa de vida en què es troba el cep. Així, si correspon als primers 4-5 anys, es realitza una poda en formació que té com a prioritat definir la forma del cep: en vas, tradicional; o emparrada, amb filats i pals.  En canvi, si ja ha transcorregut el temps, el pagès duu a terme una poda en producció (5-25 anys) que busca mantenir i millorar la forma del cep per facilitar un creixement apte del cultiu; controlar i retardar el seu envelliment per allargar-ne el període productiu;  i regularitzar i equilibrar el seu desenvolupament vegetatiu, amb una producció periòdica i òptima que no el debiliti.  

Per últim, hi ha una poda de rejoveniment que modifica parcialment l’arquitectura del cep.

Només en els casos de cep emparrat, els viticultors acostumen també a prepodar.  Fent ús de maquinària -la prepoda- rebaixen la llargària dels sarments, tallant-los. Amb aquesta acció redueixen el temps i la càrrega de feina en la posterior poda, que tindrà lloc de manera manual.

Paral·lelament, el viticultor pot aplicar tres sistemes de poda diferents depenent la varietat conreada, les característiques del clima i el sòl i les pràctiques culturals i de maneig del cultiu.

Les dues principals són la curta i la llarga. La terminologia correspon a la longitud que deixa al sarment, redolta o verga - les branques llargues i primes de la vinya- encarregat de brostar. Una referència que es mesura segons el nombre de borrons o ulls -gemma que donarà lloc al brot- que es deixa. Així en el primer cas,  l’agricultor talla per l’alçada del tercer borró o inferiors. I en el segon cas, del tercer cap amunt. Si combina els dos sistemes, aplica una poda mixta.

Però cadascun dels sistemes de poda és encara més complex, ja que presenta subsistemes amb les seves corresponents característiques, com la poda en vas o en cordó Royat corresponent a la poda curta; o la poda Guyot vinculada amb  la poda llarga.

Sigui un sistema o altre de poda i tipologia, el pagès necessita per realitzar l’acció, tisores d’aire comprimit o pneumàtiques, electròniques o de poda manuals. Si opta per dur-ho a terme de manera mecànica, una podadora.

Finalitzada la poda, els pagesos acostumen a realitzar una o dues llaurades entre els mesos de desembre i març a fi de preparar bé la terra per primavera. De la mateixa manera, incrementen o comencen també a aplicar diferents mètodes de prevenció de malalties i plagues, sent les més habituals, les corresponents a fongs: com el míldiu (malura nova o mildè), l’oïdi (cendrosa o malura vella) i la brotitis -col·loquialment coneguda per podrit o podridura-, i els paràsits animals, com l’insecte cuc del raïm, entre els més destacats.

Cada situació comporta diferents tipus de tractament. Així, en el cas del míldiu, el viticultor pot escollir diverses tipologies de fungicides: com els de contacte, en què s’utilitzen productes  que tenen cura de  la superfície del cep sense penetrar en seu interior; els d’acció penetrant, que s’insereixen en l’interior de la planta, però no s’hi desplacen; o els d’acció sistèmica, que són absorbits, transportats i distribuïts per la saba.  L’objectiu és aconseguir que el fong no ataqui les fulles i els sarments tacant-los; ni assequi parcialment o totalment el raïm.

Per altra part, en el cas de l’oïdi, l’agricultor duu a terme tractaments de tipus preventiu i curatiu, abans o iniciada la brostada, sent el més habitual el sofre -en diferents variants, com en pols o mullable (ambdós actuen per vapors)-, o el permanganat de potassa.

En aquest cas, la malura vella és molt vistosa. Provoca taques blanques a les fulles i les tiges, i clivella els grans; és a dir, els esquerda, afectant a la maduració del raïm.

Respecte a la brotitis, el pagès pot atacar-la a través de diversos mètodes, sent però el més habitual i estàndard, el que consisteix a realitzar quatre tractaments en el cicle vegetatiu: a finals de la floració, abans del tancament del raïm, durant el verolat (el canvi de color del raïm en la maduració) i vint-i-un dies abans de la collita. 

Si no s’atura el fong, es manifesta clarament perquè ataca tota la part aèria del cep, tacant les fulles i els sarments i podrint els raïms.

Pel que fa als paràsits animals, el més habitual, el cuc del raïm passa per diferents estadis de desenvolupament  (ou, larva, crisàlide i adult)  i en el cicle anual, dona lloc a tres o fins i tot quatre generacions completes. Cadascuna d’elles produeix diversos símptomes i danys. Per exemple: la primera generació, corresponent als mesos d’abril i maig, les papallones ponen ous en els brots tendres; i en canvi, la segona generació, sorgida a finals de juny, les larves penetren els grans del raïm. Per combatre-les, el viticultor opta habitualment per l’ús de tractaments químics o biològics, com les trampes sexuals a base de feromones.

Tractant-se tot plegat de fongs i paràsits animals que, en alguns casos poden romandre en estat de letargia durant l’hivern, no és inhabitual que durant tot el cicle anual es puguin realitzar tractaments preventius. Tanmateix és a la primavera i estiu quan s’incrementen, principalment ensofrant (empolsar de sofre els ceps) i ensulfatant (aplicar sulfats de coure i ferro) diverses vegades.

Realitzades les llaurades i posats en funcionament els primers tractaments, s’arriba a tocar de la primavera. I és aproximadament a la segona quinzena de març, quan la saba comença a circular, produint-se el que s’anomena “el plor de la vinya”. És a dir, surt aigua per les ferides de la poda. Això és degut a l’excés d’humitat, els nutrients acumulats per la planta, que sorgeixen en el moment de la brotada.

Amb el pas dels dies i els mesos, de cada borró brotarà un sarment amb vàries fulles, pàmpols que aniran creixent durant els mesos d’abril i maig. 

Durant el període vegetatiu del cep, el pagès realitzarà un conjunt de pràctiques de poda en verd. Aquesta segona poda té com a  objectiu equilibrar el volum de vegetació i producció del raïm, afavorint l’airejament i la penetració del sol, a més a més de facilitar l’absorció  dels  tractaments fitosanitaris.

La primera acció consisteix a esporgar. A principis de març, s’extreuen tots aquells rebrotims -brots tendres- que surten fora de la zona de producció establerta. En altres paraules, es suprimeixen els brots que apareixen a la fusta vella del tronc i els braços, a excepció dels que apareixen als caps de la vinya.

Al mateix temps que s’esporga, el viticultor aprofita per espampolar. És a dir, extreu els pàmpols de la zona on hi ha els raïms. D’aquesta manera, aireja el cep i el fruit,  incrementa la insolació i facilita la futura collita tant manualment com mecànicament.  

Dies abans que iniciï la floració, es despunta la vinya. Aquest fet rau en suprimir els extrems dels brots. Fent això, es reté la saba en el moment de la floració i s’aconsegueix millorar la transformació de la flor en fruit, el que s’anomena: el quallat. Serà dies després, quan s’obriran les flors i tindrà lloc la pol·linització pels insectes i el vent.

Durant els mesos de primavera, el pagès combina les feines de la poda en verd amb les diferents llaurades. Sense buscar la profunditat de l’hivern, les realitza de manera superficial a fi tan sols de netejar la terra d’herbes i mantenir-la estovada.

Arribats al juny i abans de Sant Joan, li toca escavallar. Elimina els brots laterals o axil·lars, també anomenats cavalls, de la part inferior del sarment.  

En els mesos vinents d’estiu, el viticultor segueix realitzant tractaments contra les plagues i els insectes, mentre el fruit segueix evolucionant. És a finals de juliol, quan muda de color. Per aleshores, la pell passa de verda a groga en el raïm blanc i de verda a vermellosa en el raïm negre, en el que s’anomena el verol. Des de llavors, el gra guanya en mida, reté i emmagatzema sucres (glucosa i fructosa, principalment), acumula aromes  i redueix acidesa.  Serà quan el pagès consideri que ha adquirit el grau de maduresa desitjada - es durà a terme el que s’anomena el mostreig, el control per determinar el grau de maduració del raïm -, que tindrà lloc la verema.

Des de finals d’agost comença la recollida del raïm. Les condicions climàtiques i la varietat determinen al viticultor quan ha de collir, podent prolongar-se la verema fins a principis d’octubre. En cas que la recol·lecció vagi destinada a l’elaboració d’un o altre tipus de vi, són condicionants temporals la major o menor presència d’àcids, els components aromàtics i els sucres.

De manera manual o mecànica es procedeix a la recollida. En el primer cas, fent ús de tisores de podar – hi ha qui encara utilitza també veremalls (falçons) o ganivets– es talla el raïm des del cap del gotim. A continuació, s’emplaça en  senalles, caixes o coves; i posteriorment, es condueix al remolc, protegit per una lona o pintura alimentària o construït en acer inoxidable amb doble fons.   

Si es realitza amb màquines, el pagès fa ús d’una veremadora autopropulsada o arrossegada al tractor on a través d’unes barres interiors que vibren, colpeja els ceps i fa caure el raïm. Per facilitar aquest procés mecànic, habitualment els viticultors despunten poc temps abans de la verema, a fi de possibilitar el trànsit de la maquinària.

Finalitzada la recollida a l’inici de la tardor, comença l’època de repòs de la vinya.

A tot el cicle anual exposat, el conreu ecològic presenta diferències. D’una banda, elimina progressivament els insecticides i pesticides i potencia l’ús d’adobs verds, orgànics i compostos. D’altra banda, no permet els productes sistèmics, ni químics; si bé, sí que s’autoritza el coure i el sofre en quantitats més baixes. Paral·lelament, aplica també noves tècniques o hàbits,  que no obstant això, no són d’obligat compliment per a tothom. Entre d’altres: la poda d’antienvelliment (cada cop més  duta a terme  pel conreu convencional); la disminució de les llaurades -hi ha viticultors que deixen reposar la terra des de la verema fins al plor de la vinya-; o la sembra d’espècies herbàcies, realitzada a fi d’afavorir el procés d’estructuració del sòl.

En la mateixa línia, si bé en menor mesura, al Penedès també es promou l’agricultura biodinàmica amb certificat ecològic. Aquest mètode es basa en l’aplicació dels principis de la filosofia (l’antroposofia) de Rudolf Steiner, on es treballa cercant la relació òptima entre l’home i la terra, implicant les plantes, els animals i els cicles lunars. Concretament però, no es recull els sistemes ideats pel pensador austríac, sinó les pràctiques ja realitzades per generacions passades de pagesos, que conreaven sense saber que es basaven en aquesta filosofia.

Història i transformacions de l'element: 

Malgrat la vinya està documentada des de fa 26 milions d’anys, és d’ençà vuit mil.lenis que derivà d’una vinya salvatge a una cultivada. Tanmateix, les primeres restes documentades a Catalunya, exactament al Penedès, no corresponen fins a  l’època de la primera edat del ferro, al VII a.C. Es tracta de les vitis identificades als jaciments de Sant Miquel (Olèrdola) i la Font de la Canya, situat a Avinyonet del Penedès. En el primer cas, es localitza la resta d’un sol pinyol i alguns fragments de carbó de fusta de vinya. En el segon espai, es registra la trobada més significativa d’aquesta època al país. Exactament, es localitza una sitja amb concentració de restes de llavors (527 pinyols de raïm), centenars de peduncles i fragments de sarments, la majoria conservats sota els efectes de la mineralització i uns pocs sota els de la carbonització. 

Segons està documentat, la Font de la Canya operava com a centre de mercaderies. El poble iber comercialitzava amb els fenicis, qui havien introduït el cultiu de la vinya i el vi al territori. Així, en un inici, les relacions es basaven en l’intercanvi mercantil del producte elaborat. Però  temps després, s’introduiria el treball agrícola. L’estudi i guia arqueològica La Font de la Canya documenta l’afermament del conreu de la vinya, des de l’ibèric antic (575-450 a.C.):

Durant l’ibèric antic i ple s’observa la consolidació definitiva del cultiu de la vinya a Catalunya (…).

La vinya apareix a tots els jaciments ibèrics estudiats carpològicament de la zona del Penedès, la Font de la Canya, Sant Miquel d’Olèrdola, les Guàrdies (El Vendrell), Xalet d’en Nin-Darró (Vilanova i la Geltrú) o l’Arxiu Històric i Biblioteca (Sitges), i es detecten clares evidències de processos vitivinícoles (la brisa: els peduncles, pedicels i raïms amb part de la drupa i centenars de llavors carbonitzades), per exemple als jaciments de Mas d’en Gual (El Vendrell) i la Ciutadella Ibèrica (Calafell), amb la troballa excepcional d’un fruit de raïm sencer carbonitzat, del segle III aC. Altres indicadors de la generalització de la vinya i el vi són l’aparició d’instrumental de ferro per a l’arboricultura, com els podalls, i les bases de premsa de pedra per a la transformació de raïm en most. Tot això fa pensar en una generalització del cultiu de la vinya i en una producció de vi, però que devia ser a petita escala”. (pàg. 169).

Entre les restes trobades al jaciment, en què també destaquen els recintes d’emmagatzematge i distribució de vi (àmfores, sitges i vaixella de taula); els camps de vinya i els  edificis de diversa funcionalitat -un magatzem celler i  un edifici del podall, on es va documentar un falçó de ferro destinat a la poda i el manteniment de la planta-, l’informe arqueològic afirma que varen ser aquests habitants, els qui iniciaren el conreu de la vinya que caracteritza el Penedès i l’elaboració del vi a la zona.

Tanmateix, no seria fins l’arribada dels romans, quan el conreu de la vinya s’intensificaria. Per aleshores, apareixen als camps penedesencs les vil·lae, les masies actuals, destinades a intensificar l’explotació agrícola de la vinya, entre d’altres cultius. És principalment a la zona del litoral, on s’expandeixen les plantacions del cep en forma de parra, es conreen varietats avui en dia perdudes, i es destina la producció de raïm a l’elaboració de vi.

Amb l’entrada dels visigots i posteriorment, els musulmans a la península, el conreu de la vinya desapareix. La raó es deu a la manca d’interès a prosseguir el conreu d’un fruit inhabitual en els seus costums, en el cas dels gots; i a les obligacions religioses dels islàmics, que malgrat eren tolerants amb la resta de la població cristiana, no eren favorables a la producció del raïm i l’elaboració d’una beguda que conté alcohol.

La recuperació gradual dels territoris per part dels cristians, comporta el restabliment del conreu de la vinya. De la mateixa forma, la posterior conquesta de regions de la Mediterrània Oriental afavoreix la introducció de varietats a la zona, com la vernaccia -la posterior garnatxa -, i la malvasia. La producció es concentra al litoral i a les zones escarpades del massís del Garraf, on es planten les varietats foranes. La plana del Penedès, apogeu del conreu vitivinícola actualment, destaca llavors pels alzinars; les plantacions de vinya són per aleshores residuals.

Entre els segles XVII i XIX, es dóna pas a un nou concepte dels vins que afecta l’explotació agrícola. Per mà dels anglesos i els holandesos, els aiguardents es posicionen fortament al mercat; de la mateixa manera que s’instal·len amb força la producció de vins envellits. Amb aquest context actual, les garnatxes i malvasies del Baix Penedès i Garraf, poc rendibles a causa de la seva alta graduació i escassa producció, van deixant lloc a noves plantacions a l’Alt Penedès així també com a les mateixes comarques del litoral, dirigides a produir vins de baixa graduació.

Al segle XVIII, el conreu de la vinya s’estén per tot el territori. Entre les raons que ho propicien: el progressiu abandonament del cultiu del cereal; l’aparició de noves tècniques – en són exemple la pràctica de les tres cavades (cavar, magencar i remagencar) o el sistema de plantació de vall obert, accions que afavoreixen l’augment de la producció del raïm i la vida dels ceps - ; l’activació del comerç interior català;  el creixement demogràfic; l’ús del contracte de la rabassa morta com a instrument jurídic i l’obertura de nous mercats a Amèrica. Tots aquests factors condicionen la transformació del Penedès i el conreu de la vinya s’accentua a la zona de la plana contínuament durant un segle. A la comarca del Garraf s’hi emplacen principalment les varietats negres (sumoll, garnatxa, carinyena i tintilla d'Aragó); i les blanques (xarel·lo, trobat i malvasia, principalment) tenen un paper menys predominant. Només a la zona de Sitges, destaca la malvasia i el moscatell com una excepció en l’àrea del litoral. De la mateixa manera a l’Alt Penedès es donen lloc a les mateixes varietats, si bé també hi consten el monastrell i moscatell negre; i el pansè i el montònec blanc.

En el desenvolupament que es produeix durant el posterior segle XIX, s’expandeix també pel Penedès la construcció en pedra seca derivada dels treballs previs desenvolupats per preparar el sòl:

La seva presència està totalment lligada als treballs agrícoles de preparació del sòl per al conreu. Després de netejar el terreny d’arbres i matolls, es procedeix a despedregar la zona. El pagès al llaurar el camp, remou la capa més o menys fina de terra vegetal fent aflorar a la superfície el material rocós. La geologia del terreny té un paper destacat, el tipus de pedra i la seva abundància facilita l’aparició de construccions agràries. Sovint, aquest material era considerat un element de rebuig a causa de les seves abundants quantitats i era reutilitzat per a la construcció d’estructures agrícoles.

Gironès Descarrega, J. (1999). L’art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona. Tarragona: Ed. Diputació de Tarragona.

S’integren com a part del paisatge vinícola penedesenc: les barraques de vinya i els murs de pedra seca. En el primer cas, es tracten d’edificacions simples de pedra que tenien com a utilitat aixoplugar el pagès i els animals de treball; emprar-les com a habitacles ocasionals; i guardar el material agrícola. En l’altre, s’utilitzaven com a murs de contenció, en aquelles zones d’orografia complicada, on prèviament s’havia anivellat el terreny.

Amb l’arribada de la fil·loxera al Penedès el 1887, es substitueix el cep europeu pel cep americà empeltat. La vinya s’ha de readaptar en un context on s’implanta el nou Codi Civil de 1889, que fixa la durada del contracte de la rabassa morta en 50 anys, i es redefineixen els nous contractes de plantada com l’arrendament comú o la parceria. A poc a poc, la replantació de la vinya comença a  bescanviar progressivament algunes varietats.

Amb l’agitació social durant el trienni bolxevic (1917-1920), s’afavoreix la mobilització agrarista i la via cooperativista. Tanmateix, el moviment associatiu al Penedès no comporta les millores de les condicions de vida dels pagesos, ja que ni impulsa la modernització tecnològica ni aconsegueix fer efectiu el control dels processos de comercialització dels vins:

Els cellers cooperatius penedesencs de principis de segle mai aconseguiren constituir una alternativa comercial diferenciada dels circuits tradicionals del comerç del vi que ja existien a la comarca. Les seves limitacions socials, econòmiques i financeres i l'adopció de polítiques d'abast limitat, per no dir equivocades, configuraren un cooperativisme vitivinícola amb una capacitat de reacció molt limitada davant els reptes de l'economia i dels mercats capitalistes.

Saumell, Antoni (2002): Viticultura i associacionisme a Catalunya. Els cellers cooperatius del Penedès (1900-1936). Tarragona: Ed. Diputació de Tarragona. 

A mitjans dels anys 50, el sumoll i la carinyena deixen pas al xarel·lo, tipologia per a l’elaboració dels vins base del cava, mercat per aleshores en plena expansió. Les necessitats del moment requereixen augmentar la producció i per dur-ho a terme és necessari aplicar noves formes de treballar la vinya: cal dur un cultiu més rigorós, un major control dels adobs i unes podes més generoses.

El mercat econòmic condiciona la vinya. I a poc a poc, l’agricultura tradicional muta a la competitiva. Gradualment durant la segona meitat del segle XX, s’intensifica l’ús de productes químics i el conreu es mecanitza. S’introdueix la maquinària i la vinya s’adapta als seus usos. N’és un exemple: els ceps emparrats, forma que facilita el treball mecànic, però tanmateix també incorpora noves tècniques de conreu a aplicar (per exemple, la poda Guyot) .

Paral·lelament, i mentre als anys 60 s’inicia la segona fase dels cellers cooperatius al Penedès, s’entra als anys 70 amb una reorganització productiva que afavoreix la indústria vitivinícola, perjudica a les petites explotacions i incrementa l’agricultura a temps parcial:

Els avantatges de què el petit pagès a temps parcial pugui gaudir de la seva pertinença a una cooperativa rauen en el fet que aquestes entitats els resol amb pocs entrebancs la col·locació de les collites i els ofereix tot un seguit de serveis (tramitació d'assegurances, subministrament de productes, subvencions, etc.) que, en cas d'haver-los d'assumir pel seu compte, els suposarien una inversió en temps i en diners que no els resultaria rendible. És en aquest sentit que el cooperativisme, a més de cercar-ne la modernització i consolidació empresarial, també juga un paper important com a instrument de cohesió social i de fixació de la població en un determinat territorí. Aquest fet permet constatar com el cooperativisme contribueix a preservar una determinada estructura socioproductiva constituint-se en una mena de refugi de petits viticultors que insisteixen en continuar treballant unes explotacions de molt escadussera viabilitat econòmica i prescindint, òbviament, de tenir en compte el cost d'oportunitat.

Saumell, Antoni: El cooperativisme vitivinícola i els processos de modernització agrària al Penedes (1960-2002). Recerques 49 (2004). 97-132.

A poc a poc, i mentre la producció vitivinícola reestructura el camp, canvia els usos del sòl i la dinàmica del paisatge rural, paral·lelament, es comença a treballar en l’agricultura ecològica. Avui en dia, una pràctica consolidada a la DO Penedès i en continua expansió en les altres denominacions d’origen de la vegueria, la DO Cava i la DO Catalunya.

Processos i preparatius: 

A Catalunya, des de l’1 de gener de 2016 s’ha substituït el règim de plantacions pel d’autoritzacions (Reglament (CE) núm. 1308/2013). De tal forma, és necessari disposar d’un permís per plantar una vinya que es pot obtenir a través de tres vies: conversió d’un dret de plantació, mecanisme de salvaguarda i replantació. El sistema pretén assegurar un creixement ordenat de les plantacions de vinya durant el període 2016-2030, tal com s'especifica al web del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació.

Obtinguda l’autorització, paral·lelament el viticultor ha de disposar d’un  terreny apte per al conreu i adaptar el sòl a les millors condicions. Per fer-ho, ha de conèixer les característiques del subsòl. Només obrint una rasa o aprofitant-ne alguna d’oberta anteriorment, podrà saber quin tipus de desfonament aplicar aleshores.

El desfonament consisteix principalment a treballar la terra profundament amb l’objectiu d’augmentar la porositat, l’esponjament i el gruix del terreny per on s’estendran les arrels. Amb aquesta tècnica s’aconsegueix disposar d’un major volum d’emmagatzematge d’aigua de pluja i netejar les restes vegetals persistents.

Posteriorment, el pagès ha d’aplicar la tècnica del subsolat, és a dir, ha de remoure i airejar el subsòl a partir de 50-60 cm per millorar el futur creixement de les arrels i la infiltració d’aigua i nutrients. És imprescindible fer-ho en aquells terrenys on la capa profunda és excessivament argilosa, calcària, salina o pedregosa.

Tot seguit, el viticultor ha de decidir quin mètode de cultiu realitzar. Si opta pel convencional, ha d’arrancar i plantar nous ceps, deixant reposar la terra durant dos anys; tanmateix si prefereix l’ecològic, ha d’esperar tres anys a fi de reconvertir el terreny, si prèviament ha estat conreat.

Un cop decidit el mètode de cultiu a emprar, ha d’adobar el terreny íntegrament de matèria orgànica o barrejant-hi elements químics, segons el tipus d’agricultura que dugui a terme.

Amb el terreny en condicions, ja pot plantar el cep empeltat amb la varietat i qualitat escollida al viver. Serà després, un cop comenci a brotar i a fi d’evitar que es trenqui la soldadura i controlar el seu creixement, quan hi col·locarà els tutors. Amb el pas del temps, haurà de seleccionar el brot més vigorós, el que acabarà constituint el futur cep.

Realitzats tots aquests procediments, la planta segueix el seu creixement vegetatiu i el pagès li aplica els processos corresponents al cicle de la vinya.  Iniciant des de l’hivern, el primer consisteix a podar el cep, segons l’etapa de la vida en què es troba circumscrit; el segon, a llaurar  per preparar bé la terra i realitzar els primers mètodes de prevenció de malalties i plagues (ensulfatar i ensofrar); el tercer, en realitzar les diferents podes en verd de la primavera (esporgar, espampolar, despuntar i descavallar); el quart, en fer el mostreig de maduració a finals de juliol; i l’últim, en veremar des de les darreries d’agost i fins a principis d’octubre, segons varietat.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Distribució/Consum: 

El raïm produït a les comarques del Penedès està destinat principalment a l’elaboració del cava i el vi. 

A la zona hi són presents empreses amb renom internacional que controlen gran part de la producció sigui per les seves explotacions vinícoles, sigui per les relacions comercials que estableixen amb cooperatives i viticultors. En el primer cas, algunes de les cooperatives de primer o segon grau, els hi vénen tot el seu raïm. En el segon, la majoria dels pagesos, socis o no d’una cooperativa, també els hi lliuren  una petita part de la seva collita.

Per altra banda, els cellers mitjans i petits també disposen de terrenys i producció pròpia. Tanmateix, també compren el raïm a viticultors amb qui tenen establertes relacions comercials o d’explotació de la terra. Els pagesos per la seva part, també estan habituats a vendre part de la recol·lecció a una xarxa de comerciants que acostumen a subministrar a les grans empreses de cava. Per últim, les cooperatives també destinen la producció a la seva pròpia comercialització.

Oficis/Coneixements tècnics: 

Com qualsevol altra producció agrícola, el conreu de la vinya necessita coneixements tècnics entorn l’atenció i la cura del cep i del sòl. Majoritàriament, en els pagesos a temps parcial es tracta de sabers no formals adquirits a través de l'experiència, però en els viticultors professionals, adults o joves, s'acostuma a complementar també a través de la formació reglada. Uns estudis que no es limiten només a l’àmbit pròpiament agrícola, sinó a l’explotació vitivinícola.

Tanmateix, sigui per l’entrada de nous tractaments per a plagues i malalties o per l’adaptació que han realitzat alguns viticultors a altres mètodes de cultiu (ecològic, principalment), la comunitat pagesa s'ha vist en l'obligació d'aprendre nous sabers. No obstant això,  es constata en el treball de camp, que alguns agricultors a temps parcial no poden aplicar correctament tots els processos de canvi, entre altres raons per manca de temps, falta d'hàbit i/o desconeixement.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Cada procés requereix un o altre tipus d’utensili o màquina. A excepció de les eines manuals, les grans infraestructures mecàniques necessiten un tractor per adherir-s’hi, si no són propulsats.  

Cal destacar que els avenços tecnològics permeten disposar d’aparells multifuncionals que possibiliten dur a terme diversos tipus de treball.

Per últim, remarcar que no tots els pagesos disposen de cadascun dels instruments que a continuació s’enumeren. Per nombre d’hectàrees o per qüestions econòmiques, són els petits viticultors qui acostumen a tenir menys maquinària.

  • Podar: tisores d’aire comprimit o pneumàtiques, electròniques o de poda manuals. Prepodadores o podadores.
  • Netejar el terreny, llaurar i adobar: adobadora, cavadora, conreadora o cultivadora, fresa o falç (en desús) i rotocultor.
  • Ensulfatar i ensofrar: màscara de protecció per a la boca i els ulls, guants, màquina i/o motxilla d’ensulfatar i ensofrar.
  • Podar en verd: a més a més de les eines habituals de podar, despuntadora, desfolladora i trinxadora de sarments.
  • Veremar: tisores, veremalls (falçons) o ganivets. Màquina veremadora. Remolc. Senalles i caixes.
Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 

Sent les comarques del Penedès la demarcació vitivinícola més important de Catalunya, el cooperativisme ha representat per als pagesos una alternativa productiva i comercial respecte al món de l’empresa privada. Tanmateix, si ja durant el primer terç del segle XX, s’aplicaren estratègies comercials que prioritzaren les relacions amb els grans comerciants privats; avui en dia, la situació no ha millorat, en paraules dels pagesos. Opinen que la venda de la majoria de la producció a grans elaboradors, exposa un model de relacions socioeconòmiques desequilibrat, en què les grans empreses surten reforçades, les cooperatives se subordinen comercialment i ells perden poder adquisitiu.   

Participants/Executants: 

L’ofici de viticultor està compost majoritàriament per homes en edat adulta de treballar. Aquests laboren en l’explotació de les seves terres familiars o bé duen altres propietats, a canvi d’una part de la producció o un jornal, segons acord contractual.

Tanmateix, les finques domèstiques acostumen a comptar amb el suport de la resta dels membres de la llar, sigui en l’assessorament o en la participació activa. Per una banda, perquè és habitual escoltar els consells dels més grans, qui han transmès generacionalment els coneixements entorn el conreu, malgrat els canvis i innovacions que s’han produït entorn el món de la vinya hagin invertit els rols. Per altra, perquè és freqüent la implicació de la resta d’integrants adults, en feines agrícoles puntuals, com la poda i, principalment, la verema. No obstant això, en la recollida del fruit encara es percep certa divisió de rols, on per qüestions d’aptituds físiques, és corrent, per exemple, que siguin els homes qui transportin la senalla al remolc i l’aboquin. Paral·lelament, les dimensions de la propietat i les limitacions temporals  poden obligar al pagès a cercar ajuda, ja sigui en l'intercanvi no remunerat, és a dir, ajudant-se entre viticultors; o en la contractació de jornalers. 

 

 

Ús i funció: 
Precisions ús i funció: 

Producció de raïm per a l’elaboració de cava i vi, principalment.

Patrimoni relacionat: 
Festes del Most i de la Verema
L'elaboració del cava
L'elaboració del vi
L'ofici de margener i la tècnica de la pedra seca al Penedès
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

El vi i el cava del Penedès genera beneficis econòmics i reconeixements d’àmbit nacional i internacional. Però els guanys i les aclamacions que rep, no es traslladen en una millora de la protecció i valoració dels drets laborals i salarials dels pagesos. L’increment dels costos de producció  any rere any i l’estabilització o disminució del preu del raïm està comportant una progressiva reducció de viticultors i un augment de concentració de propietats en poques mans.  El pagès s’aboca a desaparèixer en un mercat en què la categoria i el preu del vi no es reflecteix en el seu treball. Per altra part, la gestió d’un propi celler tampoc no assegura la seva rendibilitat, en un comerç sobreexplotat i competitiu, que està liderat i controlat per les grans empreses.

Salvaguarda: 
Transmissió: 

La majoria de pagesos del territori disposen de parcel·les de terres traspassades familiarment. Una herència patrimonial que s’acompanya d’uns coneixements transmesos generació rere generació.

En els darrers temps, la vinya i la producció del vi han sofert canvis importants. Els avenços tecnològics, la incursió de noves tècniques de conreu o la comercialització han modificat la producció agrícola i l’elaboració de vins i caves. Aquestes variacions han comportat la necessitat de reciclar, ampliar i perfeccionar la qualificació professional dels pagesos. L'escola agrària de viticultura i enologia Mercè Rossell i Domènech de Sant Sadurní d’Anoia, neix l’any 1987 amb aquesta finalitat (en aquest curs 2016-2017 ha encetat  el cicle de Formatiu de Grau Superior en modalitat dual). Des d’aleshores, es dedica a formar a alumnes en l’explotació vitivinícola, des del control de la producció fins a l’elaboració, estabilització i envasament dels vins i derivats.  Així doncs, no es tracta tan sols de capacitar als estudiants per a què es dediquin només al conreu de la vinya, sinó per a què coneguin i duguin a terme tot el procés productiu, des del camp fins a la creació del producte elaborat.

Ara per ara, els nous pagesos que vulguin professionalitzar-se tenen accés a un ampli ventall d’informació professional, que garanteix la transmissió de coneixements. No obstant això, és el mercat econòmic qui condiciona el manteniment de l’ofici de pagès, en clar retrocés a causa de la política de preus. Equilibrar la balança econòmica entre productors i elaboradors és clau per conservar la professió i consegüentment els sabers.

Viabilitat / Riscos: 

Malgrat la cadena productiva i comercial del cava i el vi és exitosa al Penedès, els seus resultats no es reflecteixen en els productors. Any rere any, els pagesos denuncien la fluctuació del preu cap a la baixa i el control que tenen les grans marques sobre el valor del producte. La cada cop major concentració de vinyers per part dels grans cellers, devalua encara més les tasques agrícoles. Davant la situació, els viticultors exposen la necessitat de corregir i equilibrar els costs per mantenir la qualitat i la continuïtat del conreu. Si no és així, només es veuen abocats a desaparèixer; ja que reconvertir-se en cellers, no és una opció vàlida i sostenible per a tots els petits propietaris.

Tanmateix, denuncien que aquesta situació s’arrossega des de fa anys. Ara com ara, és difícil viure tan sols de la vinya, sigui la pròpia i/o l’aliena. Molts pagesos es veuen en l’obligació d’abandonar-la o compaginar-la amb una altra feina. I són els últims, qui per desig de mantenir la tradició i el patrimoni familiar, sustenten una feina d’escassa rendibilitat econòmica.

Per altra part, els pagesos també estan greument preocupats pels efectes del canvi climàtic. Les prediccions auguren un major increment de temperatures i un augment de pluges torrencials que pot posar en perill la producció o disminuir-la considerablement.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

Els pagesos veuen en preocupació el desequilibri econòmic entre la producció i la venda del raïm i reclamen millorar les condicions actuals entre productors i elaboradors. Són els viticultors que disposen d’un celler propi, els que no acusen però aquesta situació. Tanmateix, tots dos grups estan preocupats pel canvi climàtic. Les cada cop més habituals sequeres al territori o les pluges torrencials afecten el conreu, la producció i els guanys.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Ha estat necessari professionalitzar el servei i adequar-lo als nous mercats actuals -nacional i internacional- per mantenir una continuada demanda del producte.

Per altra part, també s’està treballant en la investigació i desenvolupament de nous ceps i varietats que puguin adaptar-se a les noves circumstàncies climàtiques; així com també s’està potenciant una gestió ètica i respectuosa amb la terra.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 
Recursos associats: 
  • Conreu de la vinya. Cep empeltat
    Conreu de la vinya. Cep empeltat
  • Conreu de la vinya. Feronomes sexuals
    Conreu de la vinya. Feronomes sexuals
  • Conreu de la vinya. Cep emparrat
    Conreu de la vinya. Cep emparrat
  • Verema
    Verema
  • Verema. Abocar al remolc
    Verema. Abocar al remolc
  • Verema. Raïm al remolc
    Verema. Raïm al remolc
  • Tardor a la vinya. Pàmpols
    Tardor a la vinya. Pàmpols
Informació tècnica: 
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

L’elaboració de la fitxa ha estat possible gràcies a la participació activa de pagesos, viticultors i enòlegs de l'Alt Penedès i Baix Penedès que han accedit a la realització de les entrevistes. En companyia seva, s’han visitat els terrenys de conreu d’agricultura convencional i ecològica, depenent el cas.

Paral·lelament, també s’ha conversat amb el president de la DO Penedès, així com amb productors de vins i caves del territori.

Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
divendres, 21 octubre, 2016
Actualitzacions de la fitxa: 
dilluns, 4 juny, 2018
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès