Aigua, estiueigs i salut

Salut, alimentació i gastronomia
Imatge de presentació: 
Identificació: 
Codi: 
IP-6-0003
Nom propi de l'element: 
Aigua, estiueigs i salut
Grup i/o comunitat: 
L'estiueig era practicat per la burgesia i les classes benestants, principalment. Avui en dia, diferents formes i models de turisme, així com activitats de caràcter històric i natural són accessibles per al conjunt de la societat, majoritàriament.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

A la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX, la burgesia i les classes benestants es traslladaven a certa distància d’on residien habitualment a passar l’estiu. El trasllat a una zona de costa o d’interior – preferiblement, municipis de muntanya mitjana i baixa, ubicats en contorns naturals lligats a la presència d’aigua – es realitzava amb l’objectiu principal de descansar i de relacionar-se amb la resta d’estiuejants, membres de la mateixa colònia .

Durant quasi un segle, l’estiueig es mantingué en un contorn social de protecció i seguretat que afavorí el creixement urbanístic de la construcció d’immobles d’estil modernista, noucentista i eclèctic i propicià  el redescobriment del patrimoni cultural (principalment, d’origen medieval) i natural del territori. D’aquesta pràctica ja desapareguda, supeditada ara pel turisme de massa, roman el valor material i simbòlic d’uns espais – bé mobles i entorns naturals - que han pogut mantenir-se i conservar-se, tot sigui en el seu ús original o reinterpretant-se.

Data identificació: 
dijous, 15 març, 2018
Localització: 
Descripció de la localització: 

A mitjan segle XIX, els corrents higienistes recomanaven canviar d’aires i prendre les aigües, en un entorn urbà mancat de salubritat, que afavoria directament o indirectament l’aparició i difusió de malalties diverses. S’iniciaren aleshores les estades temporals a balnearis, cases de bany i municipis de muntanya mitjana i baixa, protagonitzats per la burgesia i classes benestants, però també per les classes mitjanes. Paral·lelament, es produïen altres viatges amb regularitat, els dels fadristerns o cabalers emigrats a la ciutat que retornaven puntualment a la casa pairal; o fins i tot la d’alguns hereus, que com a rendistes, s’havien instal·lat a la ciutat i deixaven als pagesos de tota la vida la responsabilitat de la casa, per retornar tan sols en moments d’alta producció agrícola o de passar comptes.  La presència d’ambdós tipus d’estiuejants es constatava a municipis d’interior com La Llacuna o la Gelida, o del litoral com Calafell i Sitges, entre d’altres.

El salt qualitatiu es va produir quan les classes més benestants decidiren invertir el seu capital i dotar el fet d’estiuejar de característiques pròpies, més enllà dels factors sanitaris (higiene i salut) i familiars, convertint aquesta pràctica en quelcom d’estable i no pas temporal. Succeí aleshores que s’establiren en diferents punts de la vegueria, condicionats per altres particularitats igual o més importants que les climàtiques, com la mateixa accessibilitat o els interessos amb els altres estiuejants que podien freqüentar l’espai. Consegüentment es van formar diverses colònies de major o menor presència. A les poblacions ja citades prèviament, es van localitzar a la majoria de pobles del litoral penedesenc (els barris marítims del Vendrell, Vilanova i la Geltrú ...) i diversos pobles d’interior, a major o menor altitud, amb presència o no d’espais naturals lligats a la presència d’aigua  - deus, fonts... - ( Torrelles de Foix, Sant Quintí de Mediona, Sant Pere de Riudebitlles, Olèrdola...).

Avui en dia no es pot analitzar l’estiueig perquè és una pràctica que en el sentit clàssic de la paraula ha desaparegut. El concepte ha mutat en fer vacances (o practicar el turisme), termes que en el fons no es corresponen al d’antuvi, malgrat s’assemblin en forma. Així doncs, encara que es pot afirmar que els escenaris citats prèviament (Sitges, Sant Quintí de Mediona...) formen part dels diversos models turístics actuals que s’ofereixen (de sol i  platja, de muntanya...) al Penedès, aquesta realitat s’emmarca en un context social i econòmic diferent al d’abans i consegüentment, no es pot establir cap tipus de classificació comparable.

Georeferenciació: 

Datació: 
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

Com la mateixa paraula indica, l'estiueig es limitava als mesos d'estiu – les temporades de bany podien iniciar al maig, tanmateix - i era per aleshores, quan a les diferents poblacions esmentades (veure apartat de la descripció de la localització) hi residien els estiuejants.  Avui en dia, el turisme està cada cop més destemporalitzat  i per tant, malgrat juliol i agost segueix sent temporada alta, hi ha també visitants la resta de l’any, així com mateixos residents que gaudeixen del seu propi entorn natural. 

Descripció (Àmbit 6. Salut, alimentació i gastronomia): 
Descripció general: 

En la definició del patrimoni immaterial, els elements d'estudi són les pràctiques socials, els coneixements i les habilitats que, transmesos de generació en generació, donen sentit d'identitat i continuïtat a la comunitat. Documentar doncs una pràctica desapareguda actualment com és l'estiueig - en el sentit clàssic i estricte de la paraula -, no podria ser motiu d'anàlisi; però tanmateix, sí és possible estudiar-lo des de l'afectació que aquest fenomen té en el paisatge i en la relació amb la comunitat, el dia d'avui.

Creixements urbans condicionats per l’evolució i desenvolupament de l’activitat termal i balneària, arquitectura amb característiques tipològiques pròpies com és el Modernisme i Noucentisme o atractius turístics vinculats amb espais naturals lligats a la presència d’aigua són exemples representatius de com l’estiueig es manifesta actualment en el paisatge penedesenc. 

Els desplaçaments temporals per raons de salut, economia o treball ja es succeïen quan l’estiueig prengué significat al tombant del segle XIX-XX. N’era un exemple, els fadristerns, que vivien a la ciutat, que s’acostaven a la casa pairal en visites espaiades com un fet habitual. O els hereus, que  progressivament foren desplaçant-se a la capital, que actuaven com a rendistes de la propietat mantinguda pels seus pagesos, retornant a les masies puntualment per controlar la producció agrícola i retre comptes.

De la mateixa manera però que això succeïa, cada cop més s’estenia socialment la relació salut i estiueig. Així, es desenvolupaven els banys de mar orientats a l’ús terapèutic pel litoral penedesenc, diferenciant les zones segons condició econòmica i social. De tal forma es trobaven els espais d’oci selectes freqüentats per la burgesia i les classes benestants, dels espais de lleure de caràcter popular.

Amb la promoció del dret a les vacances remunerades i la progressiva irrupció del turisme, aquesta línia es va desdibuixar, però també es va veure condicionada per la construcció massiva del litoral i la privatització de serveis. La deu del Riuet i l’Estany de Coma-ruga, al municipi de Vendrell n’és un exemple paradoxal. D’una banda, perquè el descobriment de les seves propietats terapèutiques, propicià el desenvolupament urbanístic d’una zona que el 1910 comptava tan sols amb 12 cases; i l’edificació d’un hotel de luxe el 1920 preconitzà la posterior expansió turística. De l’altra, perquè avui en dia malgrat que la deu està canalitzada fins a una font ornamental exterior que passa a un estany d’accés prohibit, seguidament l’aigua arriba fins al Riuet, un espai d’accés lliure, apte per practicar activitats de balneoteràpia. Tanmateix, es constata que si bé la zona és molt freqüentada a l’estiu, els vendrellencs no s’hi banyen, generalment. Les raons que ho justifiquen: l’alta presència de turistes i el deslluïment de l’espai, en paraules dels entrevistats.

En la mateixa línia es troben altres zones del litoral penedesenc com Sitges.  En el transcurs de la segona meitat del segle XIX, el retorn d’acabalats sitgetans que havien fet fortuna a Amèrica, els anomenats americanos, propicià la construcció d’ostentoses cases d’estil modernista, però també noucentista i eclèctic. Aquestes edificacions s’acompanyaren de l’impuls de societats recreatives -els anomenats casinos, espais de trobada de la comunitat-, del creixement urbanístic (la zona del Terramar i la del Vinyet, la construcció del Passeig Marítim i la seva obertura amb la carretera de Vilanova i la Geltrú, per exemple) i d’inversions econòmiques en el comerç marítim, les vies ferroviàries o la vinya. En una vila propiciada per un contorn paisatgístic de contrast (el mar i les muntanyes del Garraf ) i referència modernista d’artistes, escriptors i músics en mans de Rusiñol, s’hi creà l’ambient favorable per a l'estiueig i el posterior desenvolupament turístic, una activitat sostinguda fins el dia d’avui.

Lògicament, amb el transcurs del temps s’han produït canvis, com l’ús de la propietat - n’és un exemple: algunes de les cases modernistes residencials, reconvertides ara en allotjaments turístics –, així com una variació en la tipologia del turista.  La fisonomia de caràcter lúdic i festiu de permanent estiueig colonial i la visita de persones benestants i del món artístic i intel·lectual que caracteritzaven a Sitges anys enrere, han ajudat a construir en l’imaginari col·lectiu, una imatge idealitzada del passat de la vila que no es trasllada a la situació actual. El municipi, malgrat manté el seu atractiu cultural, material i immaterial, és també, avui en dia, un pol d’atracció turístic massiu de sol i platja, amb els consegüents efectes positius i negatius per a la població local.

Paral·lelament que els americanos es bastien a Sitges els seus habitatges, a l’entorn de la segona meitat del segle XIX es construïen també les primeres segones residències, les torres, a altres zones de la vegueria del Penedès, tant de costa com d'interior. En el darrer cas, hi havia qui cercava el clima mediterrani de muntanya mitjana i baixa en poblacions com la Llacuna, i d’altres que simplement buscaven allunyar-se de la xafogor i prendre la fresca, encara que fos en zones properes. L’accessibilitat a l’espai determinava una elecció o l’altra. I és que es prioritzava el transport abans que el clima: el cas de Gelida, en representa una mostra. La seva accessibilitat en ferrocarril, mercè a la línia que unia Tarragona amb Martorell i Barcelona des de 1865, era un valor afegit en una època en què les carreteres no es caracteritzaven pel seu manteniment, sinó per la seva deixadesa. Amb aquestes prioritats i avantatges, succeïa així que els desplaçaments temporals que la burgesia havia ajudat a incrementar, passaren a dotar-se de caràcter estable: 

Diríem, doncs, que tant la moda balneària com les visites a la casa pairal o els trasllats estivals de l’aristocràcia no haurien aconseguit, per si mateixos, fer de l’estiueig quelcom d’habitual a la societat catalana. O, dit d’una altra manera, la difusió del costum d’anar a estiuejar no s’aconsegueix fins que el gruix de la nova classe adinerada, principalment barcelonina, no es decideix gastar els seus estalvis imitant el que abans feien només els malalts, els propietaris de la terra o els nobles, i que ara ells adaptaran a la seva mentalitat”.

Soler, G. (1995): L'estiueig a Catalunya, 1900-1950. Pàg 36-37.

Aquestes adaptacions condicionaven el mateix significat del concepte estiueig, que passava a desenvolupar-se ara durant dos o tres mesos i es caracteritzava per propiciar el descans (el cap de família podia romandre a la ciutat per treballar i acostar-se només en caps de setmana o puntualment; o bé podia establir-se). Però també per les condicions en què es duia a terme, sense prescindir de la comoditat i el luxe, i llogant o bé invertint en un bé immoble de propietat, fet últim que incrementava el patrimoni familiar i propiciava un major estatus social. Amb el pas dels anys, es diferenciaven també d’altres col·lectius com el moviment obrer, que malgrat veia reconegut el dret de vacances pagades des de la segona república, les seves condicions econòmiques no li permetien - prèviament a l’esclat del turisme massiu-, escapar-se més que en tren o autobús a la platja esporàdicament. Una situació completament oposada a la d’actualment, resultat i conjunció de processos sociodemogràfics i econòmics favorables.  

Si temps enrere per escollir el lloc d’estiueig es prioritzava el factor de l’accessibilitat, avui en dia no es contemplaria essencialment. La millora de la xarxa i el transport terrestre han facilitat la vertebració i articulació de la vegueria, i consegüentment, no seria un motiu per destriar un espai o altre. Tanmateix, sí que es mantindrien algunes motivacions, com el descans, que en temps actuals, s’associa principalment a la recerca de pau i tranquil·litat; i l’entorn natural. Com avui dia, el paisatge que envoltava l’habitatge formava part del patrimoni a descobrir. Tanmateix, aquest desig per conèixer el territori estava, en part, influenciat per l’excursionisme català, sorgit de la Renaixença, que propugnava el coneixement de la geografia i la història, els costums i tradicions… des del nacionalisme i el romanticisme:

Com ha destacat Joan-Lluís Marfany (1995) el catalanisme fou un moviment barceloní en el sentit que Barcelona n'era el centre d'iniciatives i on s'elaborava la seva ideologia i la seva cultura, però a partir de 1898 la seva implantació fora de la capital va ser real, amb la participació d'homes d'arreu de Catalunya. De fet, com assenyala el mateix Marfany, una prova més de la preponderància barcelonina en la propagació del catalanisme foren les persistents exhortacions dels catalanistes a «aprofitar l'estiueig per difondre arreu la llavor salvadora»".

Puigvert, Joaquim: Les colònies d’estiuejants. Revista de Girona, 215, Novembre-desembre, 2002, pàg. 81. 

Així doncs, la llibertat i comunió amb la natura, inassolible d’experimentar per als qui vivien per aleshores a ciutat, s’experimentava des de l’estiueig descobrint: castells, deus, ermites, fonts, muntanyes, rius, runes… Així mateix es retrataven aquests paisatges rurals en les primeres postals que per aleshores els fotògrafs elaboraven.

Entre les activitats que antigament s'organitzaven les reunions festives entorn d'una ermita o castell medieval – anomenades per aleshores també "aplecs", nom que recull actualment les trobades que concentren i inviten al conjunt de la comunitat a una celebració religiosa o laica -; o les concentracions al voltant d'un doll d'aigua, les anomenades fontades, a on s'hi dirigien per tastar la seva aigua. Reunions que avui han deixat de realitzar-se amb aquesta finalitat, però que, en alguns casos, s'han potenciat amb l'habilitació contigua d'àrees recreatives, a on arreplegar-se per compartir un acte de comensalisme.
Per aleshores, de fonts cada poble en tenia una o diverses que es caracteritzaven per la diversitat d'estils i propietats (gust, composició i temperatura); unes particularitats que, a vegades, el mateix nom ja advertia o localitzava geogràficament, com així s'ha traspassat avui en dia (en són exemple: la font de Cuitora a la Llacuna, anomenada així per disposar d'una aigua molt bona per coure o la font de Mas Bonans a Piera). Ubicades a l'interior o exterior de la vila representaven un espai de socialització entre els mateixos integrants de la colònia; però també amb la mateixa comunitat resident, quan es tractava d'estiuejants de classe mitjana, més avesats a relacionar-se de portes enfora que les classes benestants, malgrat mantenir també les distàncies amb la població local:

Les fonts estaven molt cuidades i sovint s’hi feien fontades molt concorregudes, algunes cada any a data fixa, com la de Cuitora el dimarts de festa major i la del Teix per Sant Cristòfor el 10 de juliol. Aquestes fontades eren sens dubte un motiu de trobada i relació  entre llacunencs i estiuejants. 

Comunicació "L'estiueig a la Llacuna" a càrrec de Joan Alegret, membre del Centre d'Estudis Llacunencs, en el marc de la XIV Trobada de Centres d'Estudis i de Recerca del Penedès.

Actualment, no tots els espais culturals (ermites o castells) i naturals (fonts, coves...) d'estiueig d'aleshores es conserven. En termes generals, són tan sols aquells que s'ha signat un compromís per protegir-los, mantenir-los i millorar-los des de l'administració pública i/o en col·laboració amb entitats, institucions i empreses privades, els que perviuen activament, amb major o menor afluència d'usuaris nadius i forans (turistes). Succeeix així que, aquells que no gaudeixen de la mateixa protecció, acostumen a estar en un estat de deixadesa que condueix a la comunitat a deixar de relacionar-s'hi. Ocorre doncs que aquests elements no es consideren un valor patrimonial i turístic del territori, malgrat el seu valor històric.

Història i transformacions de l'element: 

En l’anterior apartat – descripció general – s’ha analitzat l’estiueig des del seu naixement i evolució, en comparacions puntuals amb el turisme actual, fent l’èmfasi en els espais arquitectònics i naturals. De tal forma, ja s’han contextualitzat aspectes que haurien d’haver-se tractat en aquest apartat de caràcter històric, però que des de la premissa de com s’ha plantejat l’estudi d’aquest element, s’ha cregut convenient fer-ho prèviament.

Malgrat es repeteixen algunes idees exposades, en aquesta secció es realitza una descripció històrica des que s’implantà l’estiueig fins a arribar als diferents models turístics actuals.

Els primers nuclis d’estiuejants sorgiren al Penedès a les viles de costa del Garraf i Baix Penedès. S’hi instal·laven temporalment per recomanació mèdica, però ja per aleshores es feia difícil discernir on començava i acabava el tractament sanitari de l’activitat de lleure.  De la mateixa manera succeïa amb els fadristerns o alguns hereus, que retornaven a les cases pairals barrejant tant el retrobament familiar com les obligacions productives. En un cas o altre però, els dos fenòmens s’emmarcaven en l’absoluta normalitat del segle XIX i responien al sentit primigeni del verb estiuejar.   

El concepte, tal com l’entenem avui en dia, es construí sota el mateix precepte bàsic de l’inici: instal·lar-se fora de la ciutat; però tanmateix, les classes benestants incorporaren diversos matisos que donaren el sentit complet al concepte:  el repòs com a prioritat; el factor estabilitat i temporalitat; l’ambient luxós i còmode de la ciutat, al qual no van voler renunciar; i la jerarquia social.

Instal·lats en els seus espais de poder i seguretat, aquesta situació es mantingué fins després de la guerra civil. Però, a poc a poc, els joves rics de la postguerra manifestaren la necessitat de marxar enfora, de deixar enrere el que ells consideraven una pràctica provinciana, sobretot, en un context, on cada cop més l’arribada dels turistes estrangers adinerats, aconseguien fer-los perdre les seves  quotes de poder social. 

A tota aquesta situació, la resta de ciutadans començaren a incorporar-se progressivament al turisme de masses, envaint els seus espais de control amb l’expansió del model turístic de sol i platja, que comportà incrementar exponencialment la urbanització del litoral, amb greus impactes mediambientals, d’afectació encara actual.

Mentre el litoral es convertia en el principal pol d’atracció turístic del territori, les zones d’interior de muntanya, anys enrere espais d’estiueig, seguien despoblant-se gradualment. Va caldre esperar al fet que es comencessin a implantar nous i reconvertits models d’oferta turística – el turisme de natura, per exemple – que acostaven el ciutadà de l’urbs al món rural, perquè s’iniciés a potenciar els diferents actius que existien al territori, valorats tan sols per uns pocs, per aleshores.

Així com es va plantejar, aquesta acció segueix emmarcant-se el dia d’avui, en una aposta per reinvertir els impactes negatius que el model convencional comporta. I es fa des de l’impuls al turisme responsable i sostenible. Un model que potencia el patrimoni natural i cultural com a producte turístic i que s’ofereix com un bé de consum per a tots, a diferència del que va suposar, la pràctica de l’estiueig, accessible tan sols per uns pocs.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

L’estiueig fou una pràctica que es constituí, principalment, entorn la colònia, la unitat social on s’agrupaven els estiuejants. En un espai on es congregaven famílies benestants, importava establir relacions fructíferes i a fi de facilitar-les, calia un espai de portes enfora on reunir-se. Aquest local era el casino, una societat recreativa on es trobaven els socis per conversar, llegir, jugar… Centre que calia distingir dels que anomenant-se igual, eren freqüentats per la gent del poble. Com especifica la historiadora Glòria Soler:

Hauria de distingir-se aquests centres d'aquells altres freqüentats per la gent del poble, que podien ser de més o menys categoria, però mai tan exclusius com els dels “senyors”, nom com a moltes viles es coneixia el casino dels que compareixien tres mesos l’any".

Soler, G. (1995): L'estiueig a Catalunya, 1900-1950. Pàg 131.

De portes endins, les relacions d’organització interna de la família, de tipus extensiva - és a dir, de diverses generacions - s’estructuraven segons edat i gènere. De tal forma, els petits romanien a càrrec de la mare, qui traspassava, habitualment, la responsabilitat a les minyones, i s’encarregava, principalment, d’exercir de mestressa, gestionant les necessitats internes i externes de la casa; els joves  es relacionaven amb nois de la seva mateixa condició a la seva torre o a la d’altri; i els homes adults es desplaçaven al casino, principalment. En el comú del grup, però, hi havia una pràctica generalitzada: reposar.  

La torre on vivien i el casino on es relacionaven les classes benestants, en una barreja de català i castellà, constituïen espais de poder i seguretat. I consegüentment, les relacions amb la resta de la població eren més aviat escasses, si bé coincidien en rituals festius i religiosos (festa major, de Sant Joan, la missa…). En altres casos, aquelles famílies de classe mitjana que també estiuejaven en indrets menys exclusius, i on ni tan sols hi havia un espai de socialització comú per tan sols ells, les trobades amb els residents permanents podien ser més habituals i acabar amb el pas del temps, consolidant-se: 

Les relacions socials entre els estiuejants i els llacunencs van ser en general sense conflictes però mantenint les distàncies, cadascú al seu lloc.  Els joves solien fer colles a part i els grans, alguns, potser es barrejaven una mica amb els autòctons al bar la Pansa per jugar a la manilla, el truc o els escacs.  També s’havien organitzat partits de futbol amb bona harmonia entre els locals i els forasters.  De tota manera els que ja portaven uns quants anys venint acabaven desenvolupant una xarxa d’amistats consolidada i a les botigues se’ls feia un tracte semblant als autòctons.  Els fills o filles d’alguns estiuejants es van emparentar amb nois o noies de la Llacuna, deixant aleshores de ser considerats com a forasters...".

Comunicació "L'estiueig a la Llacuna" a càrrec de Joan Alegret, membre del Centre d'Estudis Llacunencs, en el marc de la XIV Trobada de Centres d'Estudis i de Recerca del Penedès.

Avui en dia, no es pot comparar la situació d’antuvi. No es tracta només que hagi desaparegut la pràctica de l’estiueig com a tal, sinó  que s’ha desenvolupat una major oferta de models turístics - segons les motivacions, gustos i necessitats del viatger – amb els seus consegüents impactes econòmics, ambientals i socioculturals; però també, perquè s’han reestructurat les mateixes unitats domèstiques i les formes familiars.

Participants/Executants: 

L'estiueig estigué protagonitzat per la burgesia i les classes benestants, principalment. Tanmateix, les classes mitjanes també participaren.

Avui en dia, el gaudi dels diferents elements patrimonials culturals i naturals vinculats amb l'estiueig estan orientats a tot tipus de públic que estigui interessat. 

Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats): 
Aplecs de primavera i inici de l'estiu
Patrimoni relacionat: 

El patrimoni arquitectònic de l'estiueig, constituït per antigues cases rehabilitades i per edificis de nova construcció, gaudeix de diversos immobles d'estil vari.

Sense poder exposar tots els elements catalogats en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya a la vegueria del Penedès, a continuació es detalla una petita mostra de diferents tipologies en diversos municipis: 

Castells

Calafell. Castell i església de la Santa Creu 

Gelida. Castell de Gelida. L'església de Sant Pere del Castell

Hotels

Sitges. Can Simó Llauradó. També anomenat: Hotel Celimar 

Sitges. Casa Aleix Vidal i Quadras. També anomenat: Edifici Miramar

Torres 

El Vendrell . La casa de Pau Casals o Vil·la Casals a Sant Salvador

La Llacuna. Cal Nin nou

Societats recreatives

Sitges. Casino Prado

Respecte als espais considerats com a patrimoni natural, es nomenen tant els elements naturals com els construïts (fonts) dels següents municipis com exemple . S'enllacen amb les memòries tècniques respectives. 

Sant Pere de Riudebitlles. Riu de Bitlles

Sant Quintí de Mediona. Les Deus

Piera. Diverses fonts com Font de can Flaquer o font del Prat

Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

Comparant el turisme actual amb l’estiueig, és recorrent visualitzar de manera idíl·lica i bucòlica el passat i desvalorar el present. És comprensible aquesta  apreciació, en un context actual on cada cop s’evidencien més, els impactes negatius mediambientals i socioculturals  que porta el turisme de masses al territori. Però tanmateix, és també paradoxal que s’enyori i es vulgui recuperar una època d’antuvi, que si bé va marcar un estil propi, es caracteritzava perquè tan sols podia ser gaudida per uns pocs privilegiats. La raó d’aquesta incongruència no recau en la ingenuïtat d’una part de la societat per pensar que pot ser possible recuperar aquesta pràctica per al seu benefici – malgrat no formin part de les classes benestants d’aleshores -, sinó en l’aposta per reivindicar el restabliment d’aquelles formes i maneres que, en aparença, eren de major gust i sensibilitat; és a dir: conèixer el territori propi i posar en valor el seu entorn natural i el seu patrimoni cultural. Un estil que, a poc a poc, es va afermant a través de la pràctica del turisme cultural i de natura, sent un dels models que més s’aproxima al que en el seu moment fou el fet d’estiuejar. 

Salvaguarda: 
Transmissió: 

Les classes benestants catalanes han estat les responsables de portar a terme el costum de l’estiueig, comprenent aquest terme des de la premissa d’instal·lar-se per un temps determinat en una casa als afores.

Durant un segle es va mantenir aquesta pràctica, transmetent-se generacionalment. Però, a poc a poc s’implantaren noves tendències i formes de turisme i, progressivament, l’estiuejant optà per incorporar-se al corrent turístic internacional.

Avui en dia, succeeix que algunes famílies mantenen encara la propietat heretada. Tanmateix, malgrat poden seguir donant-li un ús residencial, acostuma a ser de caràcter puntual. Així doncs, no es pot caure en l’error de considerar aquesta fórmula des dels paràmetres de l’estiueig clàssic, ja que el concepte actual no emmarca totes les característiques atribuïbles a aquesta pràctica; particularitats que, en les classes més benestants, abastaven altres camps, més enllà de l’habitatge, com:  la manera de vestir-se – el blanc com a color, els barrets de palla del tipus panamà, els vestits de milratlles, de marinerets...-; o l’organització del temps en comunitat  - el casino com espai social -, entre altres exemples.

Però si avui en dia, no es pot parlar de la transmissió d’una pràctica que com a tal està desapareguda i de la qual només resten traces desdibuixades,  sí que es pot descriure la situació dels elements que en formaven part, i que s’han mantingut fins el dia d’avui . I succeeix així que alguns d’aquests espais, antigament per a ús d’uns privilegiats, han passat a ser objectes de consum turístic i cultural - privat però també públic - com hotels, museus, cinemes...  És el cas de la casa d’estiueig de la família Valls, reconvertida ara en l’escola de música municipal de Gelida.

Però també ocorre que, en altres situacions, s’ha conservat la funcionalitat original adaptant-se als nous temps. És el cas del casino Prado Suburense, societat recreativa fundada l’any 1877,  que ha sabut mantenir-se i transmetre’s des que el van bastir els indianos (si bé el principal espai de la classe alta a Sitges era el Pavelló del Mar)  com un eix vertebrador de la cultura sitgetana. Com ells mateixos manifesten, actualment al web de l’entitat: El Prado és un sentiment que es transmet de pares a fills, d'aquí els més de 135 anys d'història.

Viabilitat / Riscos: 

L’estiueig clàssic és un fenomen inexistent actualment, però no així alguns dels béns mobles que es construïren a l’època i els espais naturals que s’hi freqüentaren.

En el context actual, ha calgut adaptar a nous usos el funcionament dels immobles a fi de poder-ne garantir la seva viabilitat. En el cas de les torres, han estat les mateixes famílies, que mantenint la propietat, han continuat fent-ne un ús residencial directament o en condició de lloguer permanent;  però en d’altres, per motius diversos com poden ser la desentesa dels hereus, la mort dels propietaris sense descendència o les mateixes dificultats econòmiques  per adequar l’espai a les necessitats actuals, han acabat traspassant o cedint l’ús de la propietat a nous usos.  Amb les societats recreatives que han persistit,  han mantingut el seu estatut jurídic , si bé s’han obert a un major públic i a la col·laboració amb l’administració pública.

Però la conservació dels espais, immobles i naturals, no s’ha realitzat de la mateixa manera a tot el territori, i, consegüentment, a la suma de comportaments incívics i el desinterès d’alguns consistoris en protegir els espais, alguns paratges i béns estan descuidats i en progressiu estat de deteriorament. Una situació que denuncien entitats i persones a títol individual, sensibilitzades amb la recuperació del patrimoni com a valor cultural, però també com a dinamitzador turístic. 

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Les mesures per salvaguardar l'estiueig s'han dirigit a  la conservació i manteniment dels espais. En aquesta línia es troben projectes com El camí del riu, dut a terme pels ajuntaments de Sant Sadurní d’Anoia, Subirats, Torrelavit, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona i Mediona, que identifica els espais de més valor ambiental, ecològic, paisatgístic i social que es troben al llarg de les conques dels rius Mediona-Bitlles, Anoia i Lavernó.

D'altra banda, si bé encara són diversos els casos en què l'administració pública no està fent intervencions directes per a conservar els espais o restaurar-los, en aquest darrer cas pel que respecte els bé immobles, sí els ha inventariat i catalogat com a bé patrimonial, com a mesura prèvia de salvaguarda. 

Respecte a la vessant associativa o privada, puntualment es duen a terme propostes diverses, obertes al públic, que busquen posar en valor el patrimoni cultura i natural.  

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 
Bé Cultural d’Interès Local - Patrimoni Cultural Immaterial (BCIL-PCI)
Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

En el temps que es va desenvolupar l'estiueig, es van edificar immobles diversos i es van posar en valor elements del patrimoni cultural i natural catalogats, actualment, com a béns cultural d'interès local (BCIL) i béns cultural d'interès nacional (BCIN). Entre la multitud d'exemples, es troben: la Vil·la Casals, la casa de Pau Casals, concebuda com a residència personal d'estiueig (BCIL); les Deus de Sant Quintí de Mediona (BCIL), potenciades turísticament des de principis del segle XX; així com espais històrics d'origen medieval en estat ruïnós per aleshores, com el castell de Gelida i Calafell (ambdós, BCIN), indrets que es visitaven en la línia de recuperar la cultura catalana i el seu passat, tal com havia iniciat la Renaixença.

Recursos associats: 
  • Escola municipal de música de Gelida. Antigament, casa d'estiueig de la família Valls
    Escola municipal de música de Gelida. Antigament, casa d'estiueig de la família Valls
  • Font de Cantillepa. Gelida
    Font de Cantillepa. Gelida
  • Castell i església de Sant Pere de Vilademàger. La Llacuna
    Castell i església de Sant Pere de Vilademàger. La Llacuna
  • Font Nova. Piera
    Font Nova. Piera
  • Cal Víctor Riu. Casa d'estiueig. Piera
    Cal Víctor Riu. Casa d'estiueig. Piera
  • Banyant-se al riuet de Coma-ruga
    Banyant-se al riuet de Coma-ruga
  • Casino Prado Suburense. Façana. Sitges
    Casino Prado Suburense. Façana. Sitges
  • Casino Prado Suburense. Cinema. Sitges
    Casino Prado Suburense. Cinema. Sitges
  • Casino Prado Suburense. Bar. Sitges
    Casino Prado Suburense. Bar. Sitges
  • Hotel Celimar. Sitges
    Hotel Celimar. Sitges
  • Platja de Sitges
    Platja de Sitges
Informació tècnica: 
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

Per a l'elaboració de la fitxa s'ha comptat amb el material recollit durant la XIV Trobada de Centre d'Estudis i de Recerca del Penedès organitzat a la Llacuna amb el mateix títol d'aquest document. Ponències dutes a terme a càrrec de Joan Alegret, membre del Centre d'Estudis Llacunencs; Àngels Mata, membre del Grup d'Estudis Històrics de Sant Quintí de Mediona; Montserrat Julià, historiadora i directora de la biblioteca Jaume Vila i Pasqual de Gelida; Adriana Rivas, membre de l'Associació de la Colònia Ferroviària de Sant Vicenç de Calders i de l'Institut d'Estudis Penedesencs; Josep M. Matas Arnalot, membre del Grup d'Estudis Sitgetans i de l'Institut d'Estudis Penedesencs; Josep Matas, president del Martinet-Butlletí Local de Sant Martí Sarroca; Joan Baptista Morgades, membre del Grup de Recerques Històriques de Sant Pere de Riudebitlles i  Pere Rovira, membre del Grup de Recerques "El Podall" de Torrelavit.

D'altra banda, s'han realitzat entrevistes a persones vinculades amb la recuperació del patrimoni arquitectònic i natural de Piera, el Vendrell i Sitges;  i s'ha conversat amb profunditat amb alguns ponents de les jornades.  

Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dijous, 15 març, 2018
Actualitzacions de la fitxa: 
dijous, 15 març, 2018
dimarts, 3 juliol, 2018
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès