La manxa borrega

Manifestacions musicals i sonores
Imatge de presentació: 
Manxa borrega
Identificació: 
Codi: 
IP-5-0004
Nom propi de l'element: 
Manxa borrega
Altres denominacions: 
Borrega
Sac de gemecs
Cornamusa
Altres denominacions en altres comarques de Catalunya (coixinera, caterineta...)
Grup i/o comunitat: 
Músics de diverses edats que toquen la manxa borrega (sac de gemecs), generalment acompanyats d’un altre músic que fa sonar el flabiol i tamborí. A vegades, també es toca la manxa borrega amb d’altres formacions musicals.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

La manxa borrega és un instrument tradicional que acostuma a sonar acompanyat del flabiol i tamborí formant el que s’anomena una “cobla rústega” o “mitja cobla”. A vegades el grup es pot ampliar per formar una “cobla de tres quartans”, on intervé un tercer músic. I en d’altres ocasions pot formar part de conjunts més amplis com pot ser una cobla de ministrers.

Acostuma a acompanyar activitats festives tradicionals com poden ser alguns balls i comparses, o a vegades pot participar en l’acompanyament d’autoritats. Els darrers anys també s’ha consolidat la seva presència en concerts realitzats per grups de música tradicional.

 

Data identificació: 
divendres, 5 abril, 2019
Localització: 
Descripció de la localització: 

A diferents festes i celebracions del Penedès hi trobem la participació de la manxa borrega. Acompanya alguns balls i danses tradicionals, com poden ser el ball de cercolets, el ball de pastorets, el ball de panderos i d’altres balls del seguici festiu en les seves actuacions pels carrers i places dels pobles.

També actua en actes cerimonials acompanyant a les autoritats, fent una capta pels carrers, en concerts o en d’altres tipologies d’esdeveniments musicals.

Datació: 
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

Els músics de manxa borrega duen a terme diverses actuacions durant l’any, sobretot en caps de setmana, festivitats i a l’estiu. Actuen en diverses tipologies de celebracions; sobretot festes majors, però també Carnestoltes, caramelles, Nadal, etc. A més, ocasionalment poden actuar en concerts de música tradicional, esdeveniments polítics, festes privades i d’altres actes.

Descripció (Àmbit 5. Manifestacions musicals i sonores): 
Descripció general: 

La manxa borrega és un instrument tradicional català. Durant els segles XVIII i XIX es va usar molt, però a principis del segle XX es va anar deixant de tocar fins a perdre's arreu del Penedès i de Catalunya. L’any 1983 es va tornar a recuperar i des d’aleshores el seu ús ha anat incrementant.

Els instruments de la família de la manxa borrega (o sac de gemecs) s’anomenen cornamuses; en trobem d'arrelats per tot Europa, el nord d’Àfrica i l'oest d'Àsia.

Les cornamuses són una família d'instruments que aprofiten una bossa de pell per repartir l'aire a diferents tubs sonors. El sac de gemecs és el representant català de la família de les cornamuses.

Al Penedès de la manxa borrega també se’n diu simplement borrega. El nom de sac de gemecs és el que s'ha adoptat darrerament per identificar un instrument que a diferents indrets de la geografia catalana rep noms molt diversos: coixinera, caterineta, borrega, manxa borrega, gaita, bot, noia verda, mossa verda, ploranera, sac de les aspres, buna, cornamusa, xeremia, etc.

La manxa borrega és un instrument en el qual es fan sonar diversos tubs alhora, entre els quals un d'anomenat grall, que fa la melodia i uns altres dits bordons, bunes o roncs, que fan l'acompanyament (un acord). Per fer sonar alhora tots els tubs cal repartir l'aire entre el grall i les bunes. Mercès a una pell de cabrit o borrega, s’acumula l’aire per tal de poder-lo administrar cap a tots els tubs sonors de l’instrument.

L'aire és introduït a l'interior de la pell a través del bufador, que és una peça de fusta que es col·loca a la boca del músic. Aquest bufador en la seva part interior hi té una simple vàlvula de pell que evita la sortida de l'aire. Va connectat a la pell mitjançant una nou de fusta.

El sac està fet amb una pell gairebé sencera de cabrit o borrega, en moltes ocasions pot anar vestit amb una funda de roba. La funda de roba abans en general solia ser verda, actualment en trobem de colors i dissenys diversos. A aquesta pell d'animal s'hi adapten les fustes anomenades nous i braguers, que aprofiten la forma de les potes i del coll de la pell de l’animal.

El grall és la part de l'instrument que fa la melodia, s'agafa amb les dues mans. El so és produït per les vibracions que provoca el pas d'aire a través d'una inxa o llengüeta doble.

Les bunes, anomenades també roncs, cames o bordons són la part que fa l'acompanyament a la melodia del grall. En concret els darrers sacs de gemecs que van sonar abans de perdre's tenien 3 bunes: una de cega i dues de sonores. També s'ha trobat algun sac amb les tres bunes sonores, o en el cas de les xeremies mallorquines sols hi ha una buna sonora i dues de cegues. En tots els casos el sac català presenta 3 bunes. El so en aquest cas és produït per inxes o llengüetes simples.

El més corrent és tocar amb un grall afinat en DO. Aleshores abastem ben bé una octava i una nota més per baix i per dalt. Els roncs se solen afinar fent do/sol i si sonen els tres do/sol/do. Produeixen un so continu.

També s'han trobat gralls afinats en RE i en SI bemoll. I actualment hi ha alguns borregaires que n’utilitzen d’afinats en DO sostingut.

El sac i el flabiol són una parella d'instruments que solen sonar junts. Cal tenir en compte que alguns flabiolaires utilitzen el flabiol com a instrument transpositor, i quan llegeixen una partitura, en realitat està sonant en un altre to. D'altres flabiolaires llegeixen sense transposar.

Els músics de manxa borrega necessiten tenir uns mínims coneixements de manteniment de l’instrument. La pell requereix uns tractaments per tal que duri el màxim de temps. La fusta i les inxes també necessiten una cura específica. La dedicació i la complexitat del manteniment de la manxa borrega ha estat una dificultat afegida per als músics d’aquest instrument.

Les inxes o canyes, tant del grall com de les bunes, cal que vibrin d'una forma correcta, cal saber‑les construir i arranjar per tal d'adaptar‑les a l’instrument. Totes han de vibrar aproximadament amb una mateixa pressió d'aire. En ser fetes de canya de riera, amb el temps es passen (es deterioren o es fan malbé), i per tant s'han d'anar renovant.

La pell del sac es treu d'un cabrit o borrega. Amb els anys cal renovar-la. En d’altres cornamuses s'han fet algunes proves per tal de suplir la pell amb goma o amb una mena de material que la imita. Els darrers anys també s’ha provat al nostre país. Per mantenir bé la pell cal engreixar el sac periòdicament. Si es resseca, hi ha el perill que es foradi i es perdi aire en tocar, fins a un punt que esdevé impossible fer sonar l’instrument.

Les millors fustes per a la construcció de les diferents parts de la manxa borrega (grall, bunes, bufador, nous) són el ginjoler, el banús i el boix, n'hi ha d'altres que també són prou bones com ara el cirerer i algunes fustes tropicals. Cal tenir cura de la fusta de l’instrument, per a aquest fi es solen usar uns olis que fan que no es ressequi.

La manxa borrega tradicionalment ha sonat (i actualment sona) amb diversos tipus de formacions instrumentals.

  • Tocant a soles, com a instrument solista.
  • La "mitja cobla" o "cobla rústega". Aquesta és i ha estat la formació més utilitzada per aquest instrument. Es composa de manxa borrega i de flabiol i tamborí.
  • La "cobla de tres quartans". Formada per tres músics; generalment hi trobem una mitja cobla ampliada amb un tercer instrument, per exemple el baixó, la tarota, el violí, el sacabutx, la trompa i potser d'altres. En algunes ocasions ens podem arribar a trobar cobles de tres quartans formades per altres agrupacions i combinacions de tres músics, que es poden fer amb o sense la manxa borrega.
  • Els "ministrils" (o “ministrers”). Serien formacions que a l'època medieval tocaven a la cort i també en actes rituals de carrer. Actualment també hi ha formacions d’aquest tipus que participen en cercaviles i altres actes rituals. Hi hauria un o diversos instrumentistes fent sonar instruments com ara la manxa borrega, el flabiol i tamborí, el baixó, la tarota, el violí, el sacabutx, la trompa, el fiscorn, etc.
  • Agrupacions lliures en funció dels músics de la zona. Al llarg de la història s'han donat moltes combinacions en funció de la gent que vivien en una zona determinada. Per exemple: borrega, acordió diatònic i violí, o bé manxa borrega i tambor, entre d'altres.
  • A l'actualitat podem veure formacions estrictament tradicionals i, ocasionalment, també d'altres grups de música més moderna que han incorporat la manxa borrega al costat d’un piano, una guitarra, un baix, un saxo, etc...

 

D’entre les funcions i usos on s’ha requerit la participació de la manxa borrega, a l’actualitat sobretot en destaca l’acompanyament de danses i entremesos tradicionals de les comarques penedesenques. En certa mesura, repassant les informacions anteriors a la pèrdua de l’instrument es pot veure clarament que aquest instrument havia estat molt utilitzat per fer dansar els balls de cercolets, balls de panderos i balls de pastorets. Ja al 1983, moment en què es va recuperar l’instrument a Catalunya, una de les primeres tasques que van realitzar els sonadors de manxa borrega va ser l’acompanyament del ball de pastorets, tant a Vilafranca, com a Sitges i Vilanova.

En certa mesura el lligam entre la manxa borrega i el ball de pastorets és molt ampli, fins i tot podríem dir que és una confluència d’aspectes diversos:

  • Alguns pastors per passar l’estona mentre el ramat pasturava, feien sonar aquest instrument.
  • La manxa borrega està construïda amb la pell d’un animal de pastura.
  • D’entre les figures tradicionals del pessebre hi ha molts pastors; algunes figures són de pastors tocant la manxa borrega.
  • En la representació del ball de pastorets (per exemple de Sitges) hi ha alguns versos que van presentant els pastors, entre els quals s’esmenta el músic de la borrega.

 

A banda d’aquests elements que relacionen els pastors amb la manxa borrega des de temps antics, també hi ha un important corpus de documentació que els vincula, fins i tot algunes fotografies.

Així doncs, del 1983 ençà, s’ha tornat a estrènyer la companyia entre el ball de pastorets i la manxa borrega. Amb el pas d’aquests trenta anys i escaig, per a alguns la presència de la manxa borrega ha esdevingut insubstituïble i indispensable al costat del ball de pastorets. I encara hi podríem afegir que el fraseig i la musicalitat que desprèn la borrega acompanyada del flabiol i tamborí casa perfectament amb les tonades pròpies del ball de pastorets.

En el cas del ball de cercolets i del ball de panderos, tot i que no podem parlar d’uns vincles tant forts amb l’instrument, sí que podem afirmar que en aquests darrers trenta anys s’ha anat teixint una gran complicitat. Aquesta, a més, es veu reforçada per la documentació històrica d’aquests balls i també per la comunió entre les melodies pròpies dels cercolets i els panderos amb la musicalitat de l’instrument.

Amb la revitalització de les festes tradicionals i populars, i l’auge que han anat agafant els darrers anys, la manxa borrega també s’ha utilitzat i s’utilitza per a l’acompanyament d’altres tipus de balls i entremesos, ja sigui de forma puntual, ja sigui de forma habitual. Aquí hi podríem esmentar, per exemple, algun drac o algun altre element del seguici festiu d’algunes localitats del Penedès.

En alguns actes del cicle festiu de l'any, on des de temps antics s’havien usat instruments com la manxa borrega, de forma local s’ha tornat a usar amb aquesta finalitat (amb menor o major continuïtat). Ens referim, per exemple, a la rifa dels porcs per sant Antoni, les caramelles, el Nadal, etc.

Recentment, unes de les funcions que ha adoptat l’instrument és la de participar en festivals i concerts de música tradicional a diverses localitats. Diríem que en certa mesura s’ha fet pujar als escenaris a la manxa borrega i a d’altres instruments tradicionals per tal de realitzar mostres de música folk. En aquest sentit, fins i tot hi ha hagut una evolució de les formacions musicals i la borrega ha passat a ser utilitzat per alguns grups com un instrument més; capaç de fer des de ball vuitcentista fins a un concert de rock.

Històricament els sonadors de manxa borrega acostumaven a ser pagesos o pastors, que complementaven la seva feina amb aquesta activitat musical i es treien uns diners extres. Actualment podem trobar una àmplia diversitat de persones que toquen aquest instrument; d’oficis ben diversos, tant dones com homes, sobretot de classe mitjana/baixa o mitjana, etc. En definitiva, persones molt diverses que estimen la música i la cultura tradicional del país.

 

Història i transformacions de l'element: 

Resulta molt difícil de datar el moment en què van aparèixer les primeres cornamuses. Sembla ser que a les cultures de Mesopotàmia i Egipte ja hi havia instruments de vent que sonaven amb doble llengüeta. Del segle I abans de Crist s'ha trobat una figura que toca un instrument barreja de cornamusa i d'orgue, pel fet que l'aire d'un sac és repartit en tubs com un orgue.

Les cornamuses des de l’antiguitat s'han estès gairebé per tot Europa, el nord d’Àfrica i fins a l'Índia. A cada contrada han anat evolucionant de forma diferent i el resultat és que hi ha moltes varietats de models que presenten diferents formes i ornamentacions, i també notables diferències pel que fa al so i a l’afinació.

Potser l'aspecte sonor que permet una primera classificació és el de l'interior del tub melòdic. En alguns casos aquest interior és cilíndric, i s'hi acobla una inxa de llengüeta simple (família del clarinet). En altres casos aquest interior és cònic, i s'hi sol acoblar una inxa de llengüeta doble (família de l'oboè), aquest és el cas del grall de la manxa borrega. Un altre tret diferenciador és el fet de tenir altres tubs sonors que fan l'acompanyament de pedal. Algunes cornamuses no en tenen cap i d'altres en poden arribar a tenir bastants.

Una altra diferenciació (fruit de l'evolució de l'instrument) és el fet que algunes cornamuses porten acoblada una manxa d'aire que omple la pell i estalvia la bufera al músic; aquest, sols ha d'anar manxant amb un braç per fer que la pell sempre resti plena d'aire. I encara, fruit de la mateixa evolució ja s'han pogut veure les primeres cornamuses electròniques.

Les gaites gallegues i les bag‑pipe escoceses són els representats de la família de les cornamuses que més s'han donat a conèixer. Hi ha però altres models força espectaculars per la seva mida: la sorbische boch de Sèrbia, la bodega del sud de França. També instruments amb un so de gran qualitat i refinament com la uillean pipe d'Irlanda. Altres instruments són força vistosos, per exemple la gaita aragonesa que porta una pell de serp cobrint un dels seus roncs, o les d’algunes zones de l’est europeu que porten reproduccions de caps de cabra o d’ovella. Tot plegat hi ha més d'una cinquantena de tipus diferents de cornamuses.

Als Països Catalans les referències més antigues es remunten als segles XI i XII. Se'n conserva força iconografia a palaus i monestirs. En aquells moments el sac de gemecs no tenia la forma actual, i el seu ús anava molt lligat a les festes i celebracions que es feien a palau. Aleshores, s'havia tocat junt amb altres instruments de l'època: llaüts, violes, etc. Els monjos cistercencs que s’havien establert a Ancosa (terme de la Llacuna) es van desplaçar a Santes Creus, on al segle XIV van fer un capitell amb un músic que toca una manxa borrega antiga.

També de l'edat mitjana trobem referències de joglars i trobadors que feien sonar la cornamusa. Malgrat que l'instrument va anar molt lligat a les corts dels reis catalans, mica a mica el seu ús es va anar escampant a la gent del carrer que també feia les seves festes i celebracions. Va arribar un moment en què la música culta antiga va optar per nous criteris musicals i va substituir les cornamuses per d'altres instruments del moment. D'aleshores ençà la pervivència i evolució de la manxa borrega es redueixen tan sols a l'àmbit popular. De forma anecdòtica, val la pena destacar la participació de Francesc Garcia de la Llacuna, que tocava el grall de la cornamusa, al concurs de músics que se celebrà a Tarragona el 1687.

La manxa borrega arriba al segle XIX com un instrument que sol acompanyar‑se del flabiol i tamborí per norma general, encara que també pot sonar junt amb la gralla, la tarota, el baixó, el sacabutx, el violí, etc.

En ple segle XIX Pep Ventura (músic i compositor de Figueres, que va consolidar la sardana llarga) fa una remodelació de les velles cobles (en les quals solia intervenir el sac de gemecs) i proposa el que ha arribat als nostres dies com a cobla de sardanes. Les tarotes es perfeccionen i esdevenen tibles i tenores. El flabiol es conserva amb algunes millores, el tamborí redueix molt notablement les seves mides. La cornamusa es deixa de banda i és substituïda per altres instruments més moderns. Si bé el resultat sonor té un nivell i una qualitat superiors, per una altra banda això afecta negativament al sac de gemecs que queda arraconat. El mateix passa amb les danses tradicionals (contrapassos, sardanes curtes, ball pla, etc.) que molt ràpidament es veuen desplaçades per la sardana moderna.

El sac de gemecs arriba al segle XX en plena decadència. A principis d'aquest segle ja hi havia molt pocs sonadors i cada vegada n'hi va haver menys, fins que als anys 1920‑1930 pràcticament ja no en quedava cap. La desaparició del sac de gemecs cal pensar que fou deguda a diversos factors entre els quals cal destacar la dificultat per fer sonar l'instrument i la pèrdua en gran part de la seva funcionalitat. En aquests moments de decadència de l'instrument, quan ja sols quedaven uns pocs borregaires i eren força vells, alguns tocaven solament amb el grall directe a la boca (es a dir sense la pell ni els bordons), sols o acompanyats d'un tambor.

Un dels darrers músics que tocava la manxa borrega era el Francesc Pasqual “Vell Tons” (Begues 1880-1965), que a més de fer de pastor d’un ramat de cabres i de pagès, havia tocat amb el ball de pastorets de Sitges.

El 1983 després de molts esforços i de les recerques dutes a terme per Xavier Orriols, Jordi Tomàs, Biel Ferrer i Xavier Bayer es torna a fer sonar la manxa borrega al Penedès i a Catalunya.

Al Penedès, al segle XIX i principis del segle XX la manxa borrega acostumava a tocar a les festes majors amb el ball dels pastorets, el ball de pastorel·li, el ball de cercolets, el ball de panderos i també el ball de les cotonines. Encara que segons les èpoques aquests mateixos balls s’havien acompanyat per flabiolaires o bé per grallers, en funció dels sonadors que hi havia més abundantment en cada moment i cada localitat.

Al segle XIX, per la festa major, pel carnaval o per altres festivitats, a l’era, a plaça o a l’envelat la gent ballava el ball pla, la bolangera, el xirongo, el ball rodó i altres balls del moment. Aquests balls eren interpretats per les cobles de músics que hi havia a l’entorn; al Penedès sovint per cobles rústegues (és a dir per la manxa borrega i el flabiol i tamborí).

S’han trobat referències d’antics sonadors de manxa borrega a Castellet i la Gornal, Sant Sadurní d’Anoia, Guardiola de Font-rubí, el Pla del Penedès, Santa Fe, les Cabanyes, Lavern, Sant Pau d’Ordal, Vilafranca, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona, Capellades, la Llacuna, Sitges, Begues i Olivella. Encara que possiblement n’hi hagués hagut també a altres localitats. A moltes d’aquestes poblacions del Penedès on hi havien viscut músics de manxa borrega, es conserven cases o masos que porten per nom “Cal Borregaire”.

A Sant Sadurní d’Anoia, el Francesc Esteve, conegut pel renom de “Cols de les Casetes”, tocava la manxa borrega. Un text titulat “Monografia històrica-pintoresca de la vila de Sant Sadurní d’Anoia” publicat el 1909 per Pelegrí Torelló ens explica:

(...) Es antiga y particular profit, conservant-se encara ab tota senzillesa y espontania organisació, una associació anomenada Germanor de pagesos, que funciona una ó dos vegades al any. Al so del sac de gemecs que sona avuy en Cols de les Casetes, acompanyat del tamborino que toca en Ní de la Tresa, es reuneixen de bon matí en un cap de la vila, segons el punt ahont han d’anar, tots els pagesos que hi volen ajudar, ab l’eyna á propòsit pera la feyna á fer, dirigint-se a la pessa de terra d’algun desvalgut company ó vehí, pera segar, cavar ó podar, segons les necessitats sense més recompensa que l’agraiment de la persona favorescuda. En aytals cassos, un de la colla improvisada porta com á senyera y al devant de tots, una bandera ab Sant Isidro al cim, que du á la mà una espiga de blat ó bé d’ordi. Feta la feyna, qu’á voltes representa sis o set jornals de treball, se-n torna cadascú á casa seva, satisfeta sa consciencia de la bona obra que acaba de practicar y el bon exemple donat á la població (...)”.

Al mas Santa Maria, prop de Vilafranca, un dels antics masovers, el Pau Hill Font, havia tocat la manxa borrega. Fins a les darreries del segle XX a l’entrada de la masia es va conservar una escultura d’un metre d’alçada amb un personatge que feia sonar una manxa borrega engalanada.

A Sitges, en un dels capitells del palau Maricel, l’artista Pere Jou hi va esculpir la figura d’un borregaire tocant per a uns dansaires que ballen en rotllana. Va anomenar el capitell com  “Al·legoria de la vida o de l’alegria”, just al davant en va fer un altre dedicat a la mort i la tristesa. El capitell fou esculpit a principis del segle XX, moment en què a Sitges la manxa borrega estava ben vigent amb els balls de cercolets i de pastorets.

S’explica que Josep Martí i Olivella “el Borregaire” quan anava a Sitges o a altres bandes i tornava cap a casa seva a Olivella, en caure la foscor de la nit es posava a tocar fins arribar a casa per tal de foragitar els llops. No obstant això, aquesta mateixa història o de similars les trobem a altres bandes del país (per exemple la llegenda del buner d’Ordino o la del llop blanc de la Llacuna).

De Sant Pau d’Ordal es coneixien diversos tocadors de manxa borrega; Fèlix Massana Artigues, Fèlix Massana Noya (pare i fill) i Miquel Massana conegut com a “Miquelet de la borrega”. Descendents seus ens expliquen que en èpoques de verema, algun vespre celebraven la bona collita. En una era davant la masia, un borregaire i un flabiolaire pujaven al damunt de dues bótes de vi i tocaven balls per fer dansar a la gent.

A Sant Cugat Sesgarrigues ens expliquen que antigament hi havia anat algun passavolant. Diu que recorria els carrers tocant la manxa borrega per tal de captar almoines.

El sac de gemecs també ha estat present arreu dels Països Catalans.

A Mallorca es toquen les xeremies, que és un instrument gairebé idèntic al sac de gemecs, o millor encara, podríem considerar que és el mateix instrument amb algunes variants. També es toca acompanyat del flabiol i tamborí. Les xeremies durant el segle XX i XXI no han deixat de tocar‑se mai, per bé que, com al Principat, hi va haver uns anys que van patir una decadència molt accentuada.

Al País Valencià encara que l'esmentat instrument no hagi arribat als nostres dies, hi ha referències de l'època medieval, en què es tocava sobretot a la cort.

A la Catalunya Nord el sac de gemecs va seguir un procés idèntic al del Principat. Fins a principis del segle XX va estar molt estès per aquelles terres, però la mateixa reestructuració de la cobla de sardanes el va fer perdre. Cal destacar que al segle XIX Valentí Touron, de Perpinyà, fou constructor de sacs de gemecs, i sembla que per encàrrec de Pep Ventura ell mateix va fer les primeres tenores. Alhora va intentar modernitzar el sac de gemecs per tal de mantenir‑lo com a integrant de la cobla. El mateix Valentí Touron va ser dels darrers sacaires del Rosselló.

Classificació: 
Modalitat / Sistema d'execució : 
Participants/Executants: 

La pràctica d’aquest instrument és força minoritària; per una banda és un instrument relativament dur (de tocar) i per una altra banda hi ha poca demanda d’aquest tipus de músics. La dificultat física de tocar l’instrument (sobretot per la gran quantitat d’aire que cal bufar) fa que fonamentalment siguin persones a partir dels 16 o 18 anys els qui comencen a tocar-lo. Un cop dominada l’habilitat de bufar i de saber dosificar l’aire, l’esforç és menor i podem trobar algun músic de manxa borrega amb més de 60 anys d’edat. Entre aquestes edats extremes que hem esmentat, hi podem trobar una àmplia diversitat de persones, homes i dones, que fan sonar la manxa borrega...persones molt diverses que estimen la música i la cultura tradicional del país. En bastants casos els músics de manxa borrega també toquen algun altre instrument, per exemple la gralla o el flabiol.

La revitalització de moltes festes populars ha permès un petit augment de la seva utilització I des de la seva recuperació el 1983 el nombre de borregaires ha augmentat força. Tanmateix és molt minoritari si el comparem amb altres instruments tradicionals com la gralla o el flabiol.

Del 1983 ençà, els músics han evolucionat pel que fa a la seva formació musical. En un principi es va treballar de forma autodidacta. A l’actualitat, al Penedès, hi ha diverses escoles de música que ofereixen la possibilitat d’aprendre a tocar la manxa borrega.

Precisions ús i funció: 

La manxa borrega ha estat estretament lligada al món de la festa tradicional, de la festa al carrer. És un element musical, que sembla indispensable per a l’acompanyament de moltes danses tradicionals (sobretot balls de cercolets, pastorets i panderos). També s’utilitza localment en alguns actes del cicle de l'any com ara el Nadal, les caramelles o la fira de Santa Llúcia, per exemple. A Vilanova i la Geltrú, fa uns anys també es va recuperar la rifa dels porcs per Sant Antoni, amb la manxa borrega i altres músics fent la cercavila per vendre els números de la rifa. A algunes places es fan ballades de danses tradicionals catalanes (com ara sardana curta, ball pla, contradansa, etc.) amb grups de música tradicional que porten un músic de manxa borrega. També s’ha recuperat la funció d’acompanyament d’autoritats en celebracions d’algunes localitats. A diverses poblacions darrerament s’han fet fires medievals on hi han participat cobles de músics amb sac de gemecs. La manxa borrega també ha intervingut en festivals i concerts de música tradicional a diversos pobles i ciutats.

Patrimoni relacionat: 

Les cobles amb músics que toquen la manxa borrega estan relacionades amb altres agrupacions de música tradicional que participen al seguici festiu. En alguns casos els mateixos sonadors de manxa borrega també toquen la gralla o el flabiol. I per tant hi ha una certa relació amb colles de grallers o amb grups de ministrils que també participen a les cercaviles festives.

Per altra banda, hi ha vincles més o menys estrets amb entitats de dansaires locals, per exemple amb les agrupacions de balls populars (de Sitges, de Vilanova, de l’Arboç, l’Embarcada del Vendrell, etc...).

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

La manxa borrega és un instrument que a través d’una pell fa sonar diversos tubs. La pell acostuma a ser de cabrit i actua com una bossa que reparteix l’aire. Pot anar protegida i decorada amb una funda de roba, que en general abans era verda, actualment en trobem de colors i dissenys diversos. A aquesta pell d'animal s'hi adapten i lliguen unes fustes anomenades nous o braguers, que aprofiten les potes i el coll de la pell de l’animal.

Una fusta anomenada bufador és la que permet l’entrada d’aire a la pell. Aquest bufador es col·loca a la boca del músic.

Un cop l’aire és dins la pell, el braç del music pot fer pressió per tal que l’aire surti a través dels diversos tubs sonors. El grall fa la melodia, s'agafa amb les dues mans i amb els dits es tapen i destapen diversos forats per fer les notes musicals. El so és produït per les vibracions que provoca el pas d'aire a través d'una inxa o llengüeta doble posada al capdamunt del grall (que al seu torn va connectat a la pell a través d’una nou de fusta.

Hi ha unes altres fustes sonores anomenades bunes, roncs, cames o bordons que fan l'acompanyament a la melodia del grall. En total són tres bunes (encara que a vegades una sols és decorativa i no sona). El so és produït per les vibracions que provoca el pas d'aire a través d'una inxa o llengüeta simple posada al capdamunt de la buna. L’afinació de les bunes s’aconsegueix estirant o escurçant el conjunt de fustes de què es composa cadascuna

El més corrent és tocar amb un grall afinat en DO. Aleshores abastem ben bé una octava i una nota més per baix i per dalt. Els roncs se solen afinar fent do/sol i si sonen els tres do/sol/do. També s'han trobat gralls afinats en RE i en SI bemoll. I actualment hi ha alguns borregaires que n’utilitzen d’afinats en DO sostingut.

La manxa borrega i el flabiol són una parella d'instruments que solen sonar junts. El flabiol és una mena de flauta que es toca amb una sola mà, mentre que amb l’altra mà es fa sonar el tamborí. El tamborí, conegut també amb els noms de tamborino, timbal o tambor tradicionalment és fet amb una fusta cilíndrica amb una pell a cada banda i uns tensors de corda entre les pells.

Al Penedès hi ha diversos luthiers d’instruments tradicionals que fabriquen la manxa borrega i també el flabiol i el tamborí.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 

Els músics de manxa borrega acostumen a estar agrupats amb altres músics que toquen junts en una mateixa cobla. Algunes colles s'han constituït en associació. La seva activitat està força lligada als balls tradicionals i a altres activitats festives que es contracten des dels Ajuntaments i entitats culturals.

Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

L’activitat dels músics que toquen la manxa borrega (generalment en parella amb flabiolaires o també en cobles de tres quartans o de ministrers) està molt lligada als balls populars i a altres activitats tradicionals. El seu corpus de repertori fonamentalment es nodreix de música tradicional catalana, per la qual cosa, aquestes agrupacions musicals en gran mesura desenvolupen un cert paper a l’hora de representar els costums i la simbologia del país.

Salvaguarda: 
Transmissió: 

La transmissió dels aprenentatges en aquest tipus d’instruments musicals tradicionalment es feia de pares a fills. A principis del segle XX la manxa borrega havia perdut gran part de les seves funcionalitats i quedaven molt pocs músics. En poques dècades l’instrument es va perdre, tant al Penedès com a Catalunya. A principis de la dècada dels anys 80 del segle XX s’inicia un procés que culmina amb la recuperació de la manxa borrega al Penedès. De primer són els balls de pastorets de Vilafranca i de Sitges els qui són acompanyats per la manxa borrega. D’aquesta forma l’instrument recupera una de les funcionalitats que havia tingut; la d’acompanyar balls tradicionals a les cercaviles de festa major. Aviat l’instrument s’escampa a altres llocs de Catalunya, encara que de forma molt tímida i molt lenta.

Al 1983, en què l’instrument es va recuperar, s’havia perdut el fil de la transmissió. Els primers músics en aquell moment venien del món de la gralla. Van haver d’aprendre a tocar aplicant algunes tècniques de la gralla (que en gran mesura s’assembla al grall de la manxa borrega) i també a partir de l’observació del funcionament d’altres cornamuses europees. En primer terme de les xeremies de Mallorca (que estaven en plena decadència,  amb molt pocs músics en actiu) i en segon terme de les gaites asturianes, gallegues i escoceses. Tanmateix, podríem dir que l’aprenentatge va ser fonamentalment autodidacte per part dels 3 o 4 borregaires que van iniciar aquesta recuperació.

Amb pocs anys es va estendre la participació de la manxa borrega a altres festes majors que tenien ball de pastorets, com la de Vilanova i la Geltrú i també es va començar a fer sonar l’instrument en d’altres balls com el de cercolets de Sitges. A banda d’això l’instrument es va donar a conèixer en trobades i festivals arreu de Catalunya i a l’estranger. De mica en mica es va anar despertant l’interès per aquest instrument i es van començar a impartir les primeres classes de sac de gemecs a l’Aula de Música Tradicional i Popular, impulsada pel Departament de Cultura de la Generalitat.

Amb el pas dels anys l’instrument s’ha consolidat. Ha arribat a l’Escola Superior de Música de Catalunya. I pel que fa al Penedès hi ha diverses escoles de música que ofereixen la possibilitat de cursar estudis de manxa borrega; per exemple a Vilanova i la Geltrú, a Vilafranca del Penedès i a l’Arboç.

Viabilitat / Riscos: 

S’ha superat la decadència que va portar la manxa borrega a la seva desaparició. I des del 1983 s’ha millorat en molts aspectes. Hi torna a haver músics de manxa borrega, hi torna a haver constructors de l’instrument, i sobretot, la manxa borrega ha sabut trobar el seu paper i la seva funcionalitat dins del corpus festiu i cultural penedesenc.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

El paper que juga la manxa borrega en les festes majors i altres esdeveniments tradicionals està plenament consolidat. La seva valoració és bona tant des del punt de vista dels mateixos intèrprets com des del punt de vista de la comunitat que participa en els actes festius i culturals.

Els intèrprets de sac de gemecs són conscients de les limitacions musicals de l’instrument (sobretot una tessitura poc extensa). Tanmateix, hi ha hagut músics que s’han atrevit, amb èxit, a tocar en orquestrines o en d’altres formacions de concert que han portat a la manxa borrega a sonar al costat d’instruments com el piano, la guitarra, el saxo, etc. Això ha contribuït a la dignificació de la imatge de l’instrument i a la seva popularització.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

La possibilitat de fer un aprenentatge de la manxa borrega a algunes escoles de música del Penedès, possiblement és una de les mesures més consistents per a la seva salvaguarda.

El manteniment de les tradicions ha estat fonamental per a la conservació de la manxa borrega. La declaració d’algunes festes del Penedès com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional fan que hagi augmentat la conscienciació de conservar el ric patrimoni cultural que suposen. I de retruc permeten que els elements folklòrics (com pot ser la manxa borrega) es mantinguin amb un bon estat de conservació.

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 

L’any 1981 a Vilanova i la Geltrú es va crear el Festival Internacional de Musica Tradicional i Popular (FIMPT). Aquest festival va impulsar una creixent estima per la música d’arrel de la cultura catalana i també d’altres cultures del món. El coneixement del sac de gemecs també hi va tenir el seu lloc.

El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya l’any 1990 va realitzar l’exposició titulada “el sac de gemecs a Catalunya”. Aquesta exposició va ser itinerant, va establir-se a diverses poblacions del país i també va passar pel Penedès. En el seu muntatge, disseny i aportació de materials hi van participar diversos estudiosos i també borregaires del Penedès.

Des de fa uns quants anys a Vilanova i la Geltrú s’ha creat el “Firasac”, que darrerament s’ha incorporat dins dels actes del FIMPT. El “Firasac” resulta un punt de trobada per a músics i grups que toquen la manxa borrega. Es programen concerts, cercaviles, una fira de luthiers i altres actes que serveixen per dinamitzar el món de la música tradicional i de forma més particular el de la manxa borrega.

Recursos associats: 
  • Capitell de l’artista Pere Jou al palau Maricel (Sitges). A l’esquerra hi ha un borregaire
    Capitell de l’artista Pere Jou al palau Maricel (Sitges). A l’esquerra hi ha un borregaire
  • Mitja cobla a Vilafranca del Penedès acompanyant el ball de pastorets per la festa major
    Mitja cobla a Vilafranca del Penedès acompanyant el ball de pastorets per la festa major
  • Mitja cobla “Atzavara” de Vilafranca
    Mitja cobla “Atzavara” de Vilafranca
  • Mitja cobla de Vilanova i la Geltrú
    Mitja cobla de Vilanova i la Geltrú
  • Mitja cobla “punt de malura”, de Banyeres del Penedès, a una taverna de Vilanova
    Mitja cobla “punt de malura”, de Banyeres del Penedès, a una taverna de Vilanova
  • Grup de la Múnia, tocant amb el ball de cercolets de Valls
    Grup de la Múnia, tocant amb el ball de cercolets de Valls
  • Borregaire de Vilanova i la Geltrú, en un concert
    Borregaire de Vilanova i la Geltrú, en un concert
  • Alumnes de l’Escola de Música de Vilanova i la Geltrú
    Alumnes de l’Escola de Música de Vilanova i la Geltrú
  • Alumnes de manxa borrega i de flabiol de l’Escola de Música de Vilanova i la Geltrú
    Alumnes de manxa borrega i de flabiol de l’Escola de Música de Vilanova i la Geltrú
  • Trobada de sacs de gemecs i flabiols al Firasac de Vilanova i la Geltrú
    Trobada de sacs de gemecs i flabiols al Firasac de Vilanova i la Geltrú
  • Cobla de ministrils d’alumnes de l’Escola de Música de Vilafranca del Penedès
    Cobla de ministrils d’alumnes de l’Escola de Música de Vilafranca del Penedès
Vídeo (online): 

Informació tècnica: 
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

El responsable del redactat d’aquesta fitxa va estar treballant diversos anys en la recuperació de l’instrument a Catalunya, que va culminar el 1983. També va estar fent recerca per diferents poblacions del Penedès per tal de trobar instruments antics que permetessin la reconstrucció d’una manxa borrega el 1983 (ja que no hi havia instruments).

Mercès a les recerques dutes a terme per Xavier Orriols, Jordi Tomàs, Biel Ferrer i Xavier Bayer es va poder tornar a fer sonar la manxa borrega al Penedès i a Catalunya. Les dues primeres persones, a més, van dedicar-se a la construcció d’instruments.

Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dimecres, 10 abril, 2019
Actualitzacions de la fitxa: 
diumenge, 26 maig, 2019
Validador/a: 
Coordinació IEP
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès