Patrimoni Cultural Immaterial

IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Codi: 
IP-3-0002
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Les campanes i els seus tocs són un element comunicatiu dirigit al conjunt de la comunitat.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Les campanes són un element sonor de comunicació, un símbol de la comunitat que ha marcat el seu cicle cronològic i vital.
Amb una funció social i religiosa, els tocs han estat un element cohesionador que ha regulat la vida de les persones d'un territori delimitat; i la figura del campaner/a, el responsable de conformar-ne el llenguatge propi.
Com va succeir a la resta de Catalunya, a la vegueria del Penedès s'escoltaven diferents paisatges sonors que expressaven la vida de les diverses comunitats. Tanmateix, amb la progressiva automatització i electrificació dels campanars, la tipologia de tocs s'anaren reduint, així com substituint per altres de forans, perdent aquest patrimoni.
En els darrers anys però, diferents grups de persones s'han organitzat per recuperar alguns dels tocs manuals. Es tracta principalment de tocs de festa, repics que progressivament s'han anat reincorporant a la societat de la qual en formaven part.

Data identificació: 
divendres, 25 octubre, 2019

Localització:

Descripció de la localització: 

Els tocs de campana manuals a la vegueria del Penedès es limiten a les poblacions de l'Arboç, Carme, Cubelles, Gelida, Sitges, Sant Pere de Ribes, el Vendrell i Vilafranca del Penedès, si bé només es realitzen puntualment per celebracions concretes. A la resta del territori, estan en el seu conjunt automatitzats.  

Georeferenciació: 

Datació:

Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

Respecte a la periodicitat, cal distingir entre els tocs de campana manuals i els mecanitzats. En el primer cas, i en aquells municipis on s’han recuperat, es limiten a repics de festa i, per tant són puntuals, ja que les celebracions es duen a terme en una data concreta. En són exemple la Festa de Sant Pau a Gelida i Sant Pere de Ribes, la Festa Major de l’Arboç i Cubelles, etc. No succeeix el mateix amb els que són automatitzats i tenen altres usos civils i religiosos. En aquest cas, són diaris a tots els municipis els tocs o senyals horaris i segons població, els de missa (la Granada, Vilanova i la Geltrú...) i l’Avemaria o Àngelus (com és la Basílica de Santa Maria a Vilafranca del Penedès). Paral·lelament hi ha els de repic de festa o vigília i els de toc de morts o difunts, com els més habituals.

Descripció:

Descripció general: 

Les campanes són un element sonor de comunicació que compleix una funció social, civil i religiosa. Símbol de la comunitat, els seus tocs han marcat la societat, organitzant el temps col·lectiu i regulant la vida quotidiana en diferents àmbits.

En les darreres dècades s'arrossega un procés aparentment imparable de substitució del patrimoni campaner que ni les accions i activitats de revalorització dutes des dels anys 90, ni la catalogació dels tocs de campana com a Element Festiu Patrimonial d'Interès Nacional (2010) han pogut revertir. La mecanització i automatització d'aquest instrument s'ha justificat en termes pràctics; tanmateix, en la majoria dels municipis de la vegueria del Penedès s'ha realitzat de manera irreversible perdent l'habilitat del toc manual i en molts casos, reemplaçant els tocs autòctons. Aquesta transformació i assimilació ha afavorit la pèrdua progressiva de la diversitat i riquesa del paisatge sonor, identitat que forma part de l'imaginari col·lectiu, de la memòria i la cultura comunitària. I és que no hi ha una sola manera de tocar les campanes. Cada campaner/a ha recollit els sentiments de la seva comunitat i consegüentment, un mateix tipus de toc és diferent en un municipi i l'altre.

Avui en dia, a la vegueria gairebé tots els campanars estan automatitzats i consegüentment l'ofici de campaner com a tal – entenent com una feina obligada de dia rere dia - ha desaparegut. Tanmateix, a l'Arboç (Baix Penedès), Banyeres del Penedès (Baix Penedès), Carme (Anoia), Cubelles (Garraf), Gelida (Alt Penedès), Sant Pere de Ribes (Garraf), Sitges (Garraf), Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) i el Vendrell (Baix Penedès) hi ha persones que toquen les campanes de manera manual en celebracions concretes; són homes i dones d'edats diverses amb perfils diferents -descendents de campaners, vinculades amb entitats culturals, creients, ateus...- interessats tots ells a recuperar, mantenir, protegir i posar en valor el patrimoni sonor del seu municipi.
Consegüentment, el toc més habitual és el repic de festa o vigília que es realitza els dissabtes i el mateix dia de la celebració. Però de totes les dates importants – Rams, Nadal, Pasqua Florida ... -, és només per Festa Major on es toquen manualment les campanes a tots els municipis anteriorment citats, a excepció de Vilafranca del Penedès. A l'Arboç, el quart cap de setmana d'agost, en honor a Sant Julià i els Sants Màrtirs, el dissabte a les 12.00h; a Banyeres del Penedès, el segon cap de setmana de juliol, dissabte, a les 15.00h; el 16 de juliol, Mare de Déu del Carme, a les 11.00h al Carme; a Cubelles, el dia 14 d'agost a les 12.00h, en el marc de les festes a la Mare de Déu d'Agost; per la diada de Sant Pau (25 gener) al castell de Gelida, el dissabte, la vigília de la festa, i el diumenge, el toc de missa; per la Festa Major de Sant Pau, a Sant Pere de Ribes, el dia de la vigília; a Sitges, la vigília de festa de Sant Bartomeu (24 d'agost) i Santa Tecla (23 de setembre) a les 14.00h ; i per últim, al Vendrell, per Santa Anna, el 25 de juliol, amb dos repics, un a les 12.00h, l'altre a les 14.00h. Anys enrere també es tocava a Vilafranca del Penedès per Sant Fèlix, a la basílica de Santa Maria, però el 1998 es van substituir els batalls de les tres campanes grans per d'altres de majors dimensions que no podien ser voltades 180º com requeria "el toc de quatre", avui en dia desaparegut, i davant la por que poguessin esquerdar-se les campanes, es va deixar de fer.

Cadascun dels municipis exposats presenta un toc de repic de festa o vigília concret per la manera com els campaners/es el toquen, dotant-lo d’identitat pròpia, però també per les particularitats de cada campanar i les seves campanes. I és que, sigui en aquest tipus de toc o en qualsevol altre, són diversos els factors que influeixen en el so: l’aliatge, la mesura, la forma, la ressonància de la torre... i, principalment, les diferents formes de percudir aquest instrument de percussió en estat rígid o en moviment, fet que s'emfatitza  quan es fa de manera manual.  A títol d’exemple: el toc de festa major de Sant Pere de Ribes és de ritme més veloç que la resta dels documentats. La causa és el tritlleig, un tipus de repic suau i ràpid, que es repeteix en tres ocasions a la partitura:  Repicó- Àngelus (3+3+3+9+3)- tritlleig- intervals de tres tocs- tritlleig general - ventat general - tritlleig final. 

El repic, és a dir, l'acció de picar el batall rítmicament mantenint la campana en estat rígid, és la tipologia de toc on el campaner/a més pot demostrar la seva habilitat i destresa. I és que al mateix temps que manipula les cordes amb les mans, i en algunes ocasions també amb els peus, va escoltant el so i corregint la velocitat del toc de les campanes, accelerant-lo o alentint-lo. Així es pot contemplar als diversos tocs de festa manuals del territori, en casaments (per exemple: a l'ermita de Sant Pau a Sant Pere de Ribes), però també al de sometent i el de foc que, cada 9 o 10 de juny, es mostra únicament a l'Arboç, en el marc de la commemoració de la guerra del Francès.

En altres casos, es pot brandar o ventar, és a dir balancejar la campana fent que sigui el batall qui la colpegi d'un costat a l'altre, com s'ha pogut comprovar l'any 2019 a la Torre de Claramunt, en motiu de la celebració del 30è aniversari del conjunt harmònic de la parròquia de Sant Joan Baptista; o també es pot voltar, és a dir posar la campana de cap per avall (el que col·loquialment s'anomena "seure-la o plantar-la") i, seguidament, amb les mans donar-li voltes sense parar o bé controlar-la perquè tingui un ritme precís. Així es constata al toc de bateig de Sant Pere de Ribes; i antigament al Vendrell, al toc de vigília de Santa Anna, al migdia, després de ser tocada l'Ave Maria; o a Vilafranca, amb el toc de quatre.
Per últim hi ha el toc de batall, que requereix que la campana estigui rígida, i tot lligant el batall amb una corda o cadena, es fa sonar tocant amb un dels laterals de la campana.
Entre altres, és el toc habitual dels morts o difunts, mecanitzat actualment, i que segons municipi s'ha diferenciat d'una manera o altra. Així, a Gelida es distingia segons el senyal d'inici; mentre que a Sant Pere de Ribes es feia segons la xifra total de campanes tocades: 7 en cas de dona, 9 en cas d'home. Si era un nen petit, es duia a terme el toc d'albat que, en el cas del municipi riberenc, el precedien d'un ràpid toc de bateig.
Per a la resta de tocs, estan usualment mecanitzats, si bé puntualment o en el marc d'una celebració poden fer-se manualment. Els més quotidians són el de Missa (diari), que es reprodueix diàriament sempre i quan l'ofici religiós es dugui a terme, com és el cas de la basílica de Santa Maria a Igualada; o el de l'Avemaria o Àngelus (3+3+3 o 3+3+3+9+3), que, per exemple, actualment es toca al Vendrell dues vegades al dia, al migdia i al vespre.
D'altres són residuals com el toc de rosari, o bé han deixat de realitzar-se com el toc de bon temps, també anomenat a "espantar núvols", entre els més comuns a totes les poblacions.

Són també les particularitats concretes de cada campanar i les seves campanes factors rellevants, com s’ha exposat prèviament. A la vegueria del Penedès, són majoria les esglésies amb campanar de torre. No obstant això, ni coincideixen totes en l’estil arquitectònic, ni lògicament en les dimensions. A títol d’exemple, mentre al municipi del Carme (església de Sant Martí) és barroc i té una alçada de 19,00 metres; al Vendrell (església de Sant Salvador) és neoclàssic i mesura 52,25 m, xifra que inclou la figura de l’àngel Tobies que per si sol, fa 2,74 metres.

D'altra banda, a la vegueria també poden trobar-se altres tipologies com el campaner d'espadanya que s'exemplifica: a l'església preromànica de Santa Maria de la Tossa de Montbui a Santa Margarida de Montbui; a la romànica de Sant Salvador a Vilanova d'Espoia (Torre de Claramunt); a l'ermita de la Mare de Déu de Montanyans a Castellet i la Gornal; o antigament a la capella de Sant Joan, a Vilafranca del Penedès. En aquest darrer cas, la restauració i modificació del 1929 enderrocà aquest element, substituint-lo per un campanar de vuit obertures. Avui en dia, un dels antics campaners de la basílica de Santa Maria de Vilafranca toca manualment per Sant Joan l'única campana útil que disposa; l'altra, prima fosa al segle XIII, és una de les més antigues de Catalunya, no obstant, no es pot utilitzar, ja que està trencada i no ressona. També es pot trobar un campanar d'estil contemporani: l'aixecat el 1999 a la parròquia de Santa Eulàlia a Roquetes del Garraf, municipi de Sant Pere de Ribes. De 14,73 metres, es tracta d'una gàbia de ferro que protegeix una campaneta.
Un altre element important del campanar són les matraques, emprades entre la missa del Dijous Sant i el Dissabte de Glòria com a substitució de les campanes, mudes en senyal de dol per la mort de Crist. Es poden escoltar al Vendrell, als oficis de divendres Sant. En altres municipis com Cubelles, estan en desús des de fa anys.
Per concloure, cal senyalar també els diversos campanars que són municipals, així com les construccions civils que tenen campanar amb rellotge incorporat, si bé es desconeix si actualment al territori n'hi ha encara algun en funcionament.

Història i transformacions de l'element: 

Les campanes han acompanyat la vida quotidiana, l'espiritualitat o la guerra de diferents pobles arreu del món. Pel que fa a la comunitat cristiana, se'n té constància del seu ús des del segle IV, i cent anys després, del seu emplaçament a les torres de campanar. Amb el pas dels segles, l'església va anar constituint i afavorint un marc sociocultural en què controlava el temps social. El campanar, punt de referència visual, esdevingué un tret d'identitat cristiana i les campanes un element per regular la vida de les persones que vivien en el territori delimitat. De tal forma, cap esdeveniment comunitari es produïa sense ser anunciat i transmès pels seus tocs, variables d'una zona a una altra. Així doncs, per la seva influència i acceptació, però també per l'atribut de poder i el desig de controlar-lo, les campanes passaren a utilitzar-se també en els ajuntaments com a mitjà de comunicació, en un procés de laïcització d'aquest instrument (Louzao, 2018, 154).

Així com transcorria el temps, evolucionaven les campanes i la seva forma, com ho exposa l’historiador Daniel Vilarrúbias: 

Al llarg dels segles XII i XIII la campana es va perfilant, abandonant la forma d’eixam o didal – a vegades exageradament ampla – per agafar la forma d’una copa amb l’obertura expandida cap enfora. Aquesta figura es consolida amb bastant rotunditat al segle XIV. A Catalunya podem dir que totes les campanes medievals conservades ja tenen aquesta configuració moderna encara que no van més enrere de cap a 1300.

Vilarrúbias, D. El toc de campanes com a senyal de festa.  

La persona encarregada de fer sonar la campana era el campaner, qui antigament també havia elaborat aquest instrument.  En algunes ocasions podia ser el sagristà del poble, però majoritàriament era una persona que transmetria l’ofici als seus fills i comprometia a tota la família. Tanmateix, sigui en documents escrits, sigui oralment, en termes generals  només s’identificava i reconeixia com a campaner a l’home,  i a la dona, se li  denegava aquesta catalogació:

L’ofici de campaner es va convertir en gremial al segle XVI i generalment era familiar, és a dir, saber tocar les campanes era un art que passava de pares a fills durant generacions. O més ben dit, de mares a fills, perquè les dones dels campaners no solament acompanyaven els seus marits en el moment de tocar les campanes, sinó que eren les encarregades de passar aquest art a les noves generacions.

Vidal. J; Villanueva, Ll. (2015): 250 anys del campanar de Cubelles. 

En els darrers anys, estudis recents com el fragment anteriorment exposat, i la recollida de testimonis directes o dels seus descendents han permès revertir i reconèixer el paper de la dona com a campanera. A la vegueria del Penedès, concretament a Sant Pere de Riudebitlles, Sant Pere de Ribes i a l’Arboç, s’ha documentat a senyores com a responsables principals de fer sonar les campanes. Avui en dia, els grups del Vendrell, Sitges i Sant Pere de Ribes que toquen manualment per celebracions concretes, tenen, entre les seves files, participació femenina. 

En un cas o altre, antigament l’ofici de campaner era un treball sacrificat i remunerat a baix sou que, segons els darrers testimonis documentats, obligava a combinar-ho amb altres feines. No obstant, puntualment, podia extreure’s alguna gratificació, gràcies al poder simbòlic que s’atorgava a les campanes: el de protegir la comunitat.

Un altre ús de les campanes, consistia a tocar en ocasions de tempesta per trencar els núvols i evitar d’aquesta manera la pedregada. Aquest ús va ser vigent fins als anys 50 del segle XX i no són pocs els testimonis que n’han servat la memòria. El campaner era retribuït en espècie per aquesta tasca: passava per les masies amb una bota i un sac carregats sobre un animal i els propietaris li lliuraven una quantitat de vi o una mesura de blat. El toc, conegut com “espantar núvols” o “tocar a bon temps” es feia quan amenaçava tempesta.

Hi havia la ferma convicció que els tocs de campana i les seves vibracions incidien en la meteorologia.

VVAA (2013): Sant Pere de Ribes. Cinc segles tocant campanes. Una aproximació a les campanes, els campanars i els campaners del municipi des del segle XVII al XXI.

De com cada municipi establia la tipologia de tocs i els codis sonors corresponents propis, és un fet evident si es comparen uns i altres. Així, per exemple trobem que el toc de missa era completament diferent entre les poblacions de Cubelles i Gelida. En el primer cas, un quart d’hora abans de començar la Missa, tant la dels dies de festa com la dels dies feiners, se senyala tocant cinquanta batallades seguides amb la campana mitjana i després, amb la mateixa, tres batallades separades. Així que és l’hora de sortir de missa se fa una sola batallada (Vidal, X.; Villanueva, Ll: 2015). I en el segon, el primer toc es tocava mitja hora abans de començar cada missa, el segon toc un quart abans i el tercer toc en el moment de començar la missa. En el moment de l’ofertori, o sigui quan el sacerdot feia la consagració del cos de Cristi alçava el calze, es feia un toc. (...) Execució: es toca des de baix del campanar: 12 campanes seguides (campana grossa), 13 campanes seguides (campana petita), 14 campanes seguides (campana grossa). Les campanades 12, 13 i 14 s’enllacen amb el mateix ritme. A l’acabar cal deixar que es perdi el so abans de fer els tocs lents finals amb la grossa: 3,2 o 1 campanades, segons sigui el primer, segon o tercer avís (Mauri. A: 2018).  Aquest darrer toc coincidia amb el de rosari, que seguia la mateixa partitura a excepció dels tres tocs finals.

Si la guerra civil espanyola i el marc de la revolució social de 1936 suposaren la destrucció de les campanes d'usos religiosos, l'arribada de la dictadura comportà la instal·lació de noves amb el consegüent ritual habitual de benedicció (veure imatges de la secció recursos). No obstant això, a poc a poc s'iniciaria el canvi: primer amb l'automatització i la infravaloració del mateix instrument sonor; seguidament, amb la progressiva modificació de les tradicions, costums i hàbits de la societat. 

A partir dels anys cinquanta comença l'electrificació de les campanes catalanes. (...)

Passats els setanta, però, arriba la més greu agressió que puguen patir unes campanes i els seus tocs tradicionals: la desqualificació de tot el sistema acústic i comunicatiu. Amb l'excusa que les campanes estan "desafinades" i que l'estil de tocar (tant s'hi val si és brandar-les com si és voltar-les) és "salvatge i perillós", es modifica totalment la concepció del conjunt.

Ara "cal" fer campanes afinades i cal sonar-les "a l'alemanya". La proposta suposa un canvi total de les tradicions. Per què sonin "sempre igual" cal disposar-les a l'interior de la sala de campanes (però sense tancar les finestres, com fan a Alemanya, on els plau que el so sigui sempre regular i repetitiu). Els repics, que potser no eren característics de les catedrals però si ho eren i tant, de parròquies urbanes i rurals, desapareixen. Les campanes només oscil·len, molt ràpidament (on abans picaven dos cops, ara sonen quatre), i el missatge és difícil de reconèixer, ja que és tot temps el mateix toc. Oscil·len per al toc de diari, oscil·len per a l'Angelus, oscil·len per a les festes i oscil·len per als morts... I, potser un detall menor, però que afecta a la iconografia popular: les campanes, ara, estan "amagades", no s'hi veuen.

Les instal·lacions, ubicades a l'interior dels campanars, no tenen antecedents històrics catalans. I si els tenen, són tan antics, que tiren per terra una evolució dels gustos musicals i estètics al llarg dels segles.

Per altra banda, els instal·ladors, conscients de la seua superioritat tècnica i musical, ignoren la possibilitat dels tocs manuals: ara, les campanes sonen mecàniques, a l'alemanya, o no sonaran. De fet, és impossible, si més no perillós, de tractar de brandar-les manualment, ara que no tenen jou i són molt més difícils de moure. Tampoc es poden repicar: els batalls són molt més grans. i com estan ubicades les unes campanes damunt les altres, no és possible de moure'ls amb ritme i volum variables.

Llop, F. (2000): Els tocs de campana catalans: una espècie cultural en vies d’extinció. 

Malgrat ens les darreres dècades s'han perdut tocs de gran acceptació popular com és el cas de toc de quatre de Vilafranca del Penedès - que consistia a lligar les quatre campanes, voltejar-les fins que quedaven totes mirant a l'aire i seguidament, deixar-les caure progressivament de la més petita (aguda) a la més gran (greu) de manera compassada -, en termes generals, en els últims anys s'està produint un procés de revalorització dels tocs manuals, principalment, en celebracions festives de caràcter popular. Aquest fet està contribuint a situar de nou les campanes com un element de cohesió comunitària i delimitació territorial.

Dedicació: 

Cada campana es pot estudiar des de diferents perspectives; àmbits que abasten des del so, la simbologia o la tipologia, entre altres. Des del punt de vista epigràfic, aporten informació de patronatge i de la comunitat. Així, les campanes poden anomenar-se com els patrons del municipi o de les persones que n'han apadrinat la seva compra. En els darrers anys, per exemple, a Sant Pere de Ribes es va beneir una nova campana per a l'església nova que la van anomenar Sant Josep, en honor a la persona que la va pagar, un dels actuals campaners del poble. Com aquesta darrera i totes les altres, les campanes s'acompanyen d'inscripcions - normalment en llatí, català o castellà - que exposen creences, pors, invocacions...., en definitiva, que remarquen la cultura religiosa i comunitària de l'època en què es realitzen.
Per últim, hi consta també l'any de fosa i el fonedor. En un altre àmbit, entre altres dades que es poden recollir, hi ha la decoració, el diàmetre i el pes.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 
Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

No hi ha una forma d'organització social a tots els campaners de la vegueria. Si antigament la figura requeia en un home o dona que tenia el suport familiar, quan no podia exercir la seva obligació, al ser avui en dia una tasca puntual, aquesta situació és poc habitual. Succeeix així que en aquells pobles on actua una sola persona, és només ell qui exerceix aquesta funció.

Per altra part, en els municipis on actuen diversos campaners – per exemple: l'Arboç, Cubelles, Sant Pere de Ribes, Sitges o el Vendrell -, és la capital del Baix Penedès l'únic cas en què estan constituïts com a entitat formal (Campaners Àngel de Tobies). Paral·lelament però, hi ha membres, que a títol individual, estan associats a la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya.

Salvaguarda:

Transmissió: 

Si bé cal destacar les accions i activitats dutes a terme per revaloritzar el món campaner a la vegueria, com s'ha senyalat al llarg de la fitxa, no ha estat possible recuperar tots els tocs. Les causes es deuen a la pèrdua d'alguns rituals, a l'electrificació i automatització - fet que ha suposat una major comoditat per l'estalvi d'alguns tocs i l'assimilació de repics forans (p.ex: Abadia de Montserrat) - i a la manca de partitures que recullin la interpretació. Tots aquests factors han comportat que no hi hagi hagut una línia temporal contínua i, per tant, que s'hagi produït un trencament en la transmissió de coneixements.

Els municipis on s’han reincorporat, es limiten, principalment, al toc de festa o repic. Consegüentment, al tractar-se d'un fet puntual, la figura del campaner/a ha desaparegut i són persones interessades en no deixar perdre aquest patrimoni cultural sonor - en la majoria dels casos, descendents directes (fills o nets) d'antics campaners i campaneres, així com persones associades, generalment, a entitats de cultura popular o estudis locals -, els encarregats de fer-los sonar.  És doncs un fet recent, ben rebut per la comunitat però que, tanmateix, no pot determinar-se fins quan tindrà continuïtat.

Viabilitat / Riscos: 

Per parlar del manteniment dels tocs de campana, cal diferenciar dos aspectes: el so i el toc.

Si bé la mecanització ha contribuït a reduir la tipologia de tocs, les campanes han seguit sonant el territori. No obstant, malgrat ser un element sonor i cultural que marca aspectes diaris com el pas del temps (les hores i els quarts) i que, per tant, forma part de la quotidianitat habitual, el seu so no ha estat exempt de queixes en una part de la ciutadania. La catalogació dels tocs de campana com a Element Festiu Patrimonial d’Interès Nacional ha propiciat la protecció del seu so, però aquest fet no ha revertit algunes opinions crítiques que hi ha cap aquest element sonor. Els motius d’aquest descontentament són diversos i els detractors parlen des de contaminació acústica, anacronisme, molèsties o imposició cultural.

Partidaris o opositors, el treball de camp evidencia el creixent desconeixement i desvinculació d’una part important de la societat amb la funció social i cultural dels tocs de campana i paral·lelament, el major o menor grau d’acceptació segons ús. Així, mentre, en termes generals, s’aprova el seu so i la recuperació dels tocs manuals en els rituals festius comuns, com és el cas de les festes majors; no reben el mateix reconeixement aquells tocs on es pot aconseguir la informació per altres canals (és el cas de l’hora, amb el rellotge o el mòbil); o els que anuncien celebracions on no es sent representada el conjunt de la societat (per ex: algunes festivitats religioses). Aquesta dicotomia condueix als informants a considerar els riscos variables segons ús i a opinar que només un major coneixement facilitarà la seva total acceptació.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Les mesures de salvaguarda preses al Penedès abasten diferents aspectes. D’una banda hi ha els estudis, exposicions o pàgines web vinculats amb les campanes, els campanars, i els campaners. A Gelida destaca l’exposició “Les campanes: la veu del temps” duta a terme per l’Associació d’Amics dels Castells en col·laboració amb l’Ajuntament al 2004-2005; l’obra d’Alfred Mauri - Campanes, Campanars i campaners de Gelida -,membre de l’entitat i col·laborador de la mostra; i el web de l’autor on, entre altres temàtiques, recull dos apartats sobre campanes: el dedicat al darrer campaner, Ramon Torres Pastoret, entrevista realitzada per Isabel Martínez; i la gravació sonora dels tocs de campana del municipi.  Cal destacar també la realització del curs “Escoltar i tocar les campanes”, conduït per Montserrat Torres, de família campanera, Isabel Martínez, Oriol Mestre i el mateix Alfred Mauri.

A Sant Pere de Ribes es pot consultar el web dels campaners on es poden escoltar i visualitzar els diferents tocs, així com consultar l’obra els Sant Pere de Ribes. Cinc segles tocant campanes, escrita per cinc dels campaners actuals.

A Cubelles, hi ha el treball  250 anys del campanar de Cubelles a càrrec de Joan Vidal i Llum Villanueva  publicat pel Grup d’Estudis Cubellencs Amics del Castell. I a l'Arboç, la Història de les campanes i els campaners de l'Arboç dut a terme per Jordi Farré, un dels actuals campaners, de professió historiador i arqueòleg.  

I per últim, a la capital del Baix Penedès, l'any 2014 es va realitzar l’exposició “Les campanes del Vendrell”. 

En un altre aspecte, cal senyalar les mesures de salvaguarda per mantenir els tocs de campana preses per tots els campaners. En aquest apartat destaca el compliment de la seva obligació, en primer lloc. Així, els qui actuen individualment, acostumen a disposar d’una xarxa de suport i recolzament familiar que els substitueix en cas d’indisponiblitat. Seguidament, hi ha la recuperació i inclusió de nous tocs als actes festius. Sons que, puntualment, com és el cas dels campaners de l’Arboç, han estat recollits en partitura, fet que ajuda a preservar-los i facilitar-ne la seva transmissió.  

Per concloure, cal destacar la col·laboració que es va realitzar el 2015 entre els diferents grups campaners de l'Arboç, Cubelles, Sant Pere de Ribes i Sitges en la mostra de tocs de campanes a la diada de Sant Abdon i Sant Senén. 

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 
Bé Cultural d’Interès Nacional – Patrimoni Cultural Immaterial (BCIN – PCI)
Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 
Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 

Destaca el taller de memòria oral Tocs de Campana a la vegueria del Penedès realitzat per l’Institut d’Estudis Penedesencs a Torrelavit el novembre de 2018 i que comptà amb la col·laboració de diferents campaners del territori.

També cal remarcar, l’estudi provincial que es publicarà de les campanes l’any 2020, a mans de la Diputació de Tarragona, on es recolliran les del Baix Penedès.

Més enllà de la vegueria, s’estan duent a terme altres mesures de coneixement i difusió. Sobreïx el web oficial dels campaners de València on es recullen les dades de diversos municipis del Penedès, exposant informació variada sobre aquesta temàtica. Informes que abasten des d'enllaços a estudis, articles periodístics o  gravacions sonores.  

Per altra part, hi ha la trobada anual de campaners de Catalunya a Os de Balaguer on es realitzen activitats diverses i la publicació de la revista El Batall, que condueix la Confraria de Campaners de Catalunya.

Per últim, hi hagut algunes accions puntuals que posen en valor aquest patrimoni, com la composició musical realitzada pel compositor Manuel Rius Ramos qui va escriure una peça per a gralla titulada “El campanar de Sant Pere de Ribes” i la partitura “Les portes del cel” per a 4 campanes, d’Andreu Martínez, tenor de l’orfeó català, fill de Ribes. En aquest darrer cas, està pendent d’estrenar al campanar de Sant Pere de Ribes.  També cal exposar el concert de sardanes i toc de campanes (campaners de Cubelles) realitzat en el marc de la Festa Major de Cubelles (2015), dirigit pel director d’orquestra Edmon Colomer.

Recursos associats:

  • Campanar de Cubelles
    Campanar de Cubelles
  • Placa commemorativa. 250 anys del campanar de Cubelles
    Placa commemorativa. 250 anys del campanar de Cubelles
  • Campaners de Cubelles. Toc de campanes
    Campaners de Cubelles. Toc de campanes
  • Campaners de Cubelles. Toc de campanes
    Campaners de Cubelles. Toc de campanes
  • Cubelles. Toc de campanes. Transmissió generacional
    Cubelles. Toc de campanes. Transmissió generacional
  • Campaners de l'Arboç. Toc de campanes
    Campaners de l'Arboç. Toc de campanes
  • Campaners de l'Arboç. Toc de campanes
    Campaners de l'Arboç. Toc de campanes
  • Campaners de l'Arboç. Les campanes: la petita i la Teresa de Jesús
    Campaners de l'Arboç. Les campanes: la petita i la Teresa de Jesús
  • Campaners de l'Arboç. Partitura
    Campaners de l'Arboç. Partitura
  • Sant Pere de Riudebitlles. Benedicció de les campanes (1)
    Sant Pere de Riudebitlles. Benedicció de les campanes (1)
  • Sant Pere de Riudebitlles. Benedicció de les campanes (2)
    Sant Pere de Riudebitlles. Benedicció de les campanes (2)
  • Sant Pere de Riudebitlles. Benedicció de les campanes (3)
    Sant Pere de Riudebitlles. Benedicció de les campanes (3)
  • Taller de memòria oral. Campaners/es
    Taller de memòria oral. Campaners/es
  • Taller de memòria oral. Campanera Montserrat Torres
    Taller de memòria oral. Campanera Montserrat Torres
  • Vilafranca del Penedès. Campaners (1995)
    Vilafranca del Penedès. Campaners (1995)
Fitxer de vídeo relacionat: 
Vídeo (online): 

Informació técnica:

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

La recollida d'informació s'ha realitzat en dues fases: d'una banda, el taller de memòria oral "Tocs de campana a la vegueria del Penedès" dut a terme a Torrelavit al novembre de 2018; de l'altra, les entrevistes i el treball de camp - enregistraments sonors i audioviduals - als diferents campaners en actiu, descendents directes o estudiosos de la temàtic. Per últim, la col·laboració amb Fina Carol del Grup de Recerques Històriques i la seva investigació sobre les campaneres a Sant Pere de Riudebitlles. 

Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
divendres, 25 octubre, 2019
Actualitzacions de la fitxa: 
divendres, 25 octubre, 2019
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

En les darreres dècades s'han produït algunes denúncies al territori, emparades sota la contaminació acústica. No obstant, si bé aquesta ha estat la justificació principal, s'ha evidenciat també un cert rebuig d'una part de la ciutadania cap als tocs de campana. Els motius són diversos, però té un pes important la vinculació que se segueix realitzant amb l'església, malgrat no sigui així, i els seus valors, considerats per a molta gent, anacrònics i impositius. Insòlitament, si bé les festes majors d'hivern i estiu s'emmarquen en un origen religiós – la dedicació a un sant o una santa –, pel fet que són celebracions de caràcter lúdic i popular, els tocs de campana manuals són considerats un element festiu més i tenen una bona acceptació. Davant la dicotomia que es presenta -on s'accepten àmpliament uns tocs de campana puntuals, però aixequen rebuig, en una part de la ciutadania, els habituals -, cal qüestionar-se si, malgrat la protecció administrativa de la qual disposen, la societat en general s'hi sent representada, no només perquè formin part del seu paisatge sonor, sinó perquè comprenguin el que comuniquen. Segons s'ha pogut documentar en el treball de camp, la majoria de les persones no sabrien interpretar els tocs que es representen habitualment. Paradoxalment doncs, el reconeixement patrimonial de l'administració no és suficient perquè aquest element sigui, veritablement, acceptat  i posat en valor pel conjunt de la ciutadania en totes les seves actuacions.