Patrimoni Cultural Immaterial

IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Codi: 
IP-7-0001
Tipus d'element: 
Variants terminològiques: 
Societat Recreativa
Ateneu
Casino
Casal
Nom propi de l'element: 
Casals i ateneus al Penedès
Grup i/o comunitat: 
Persones sòcies o treballadores de les entitats El Retiro (Sitges), El Foment (Vilanova i la Geltrú), l’Ateneu Igualadí (Igualada) i el Casal Societat La Principal (Vilafranca del Penedès) o participants de llurs activitats
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Els casals i ateneus del Penedès són entitats de caràcter privat que provenen de l'emergència de l'associacionisme a la Catalunya de l'era industrial. Durant els segles XIX i a principis del XX es constitueixen entitats pioneres a la península ibèrica, com el mutualisme que exemplifica la Sociedad de Tejedores / Asociación Mutua de Tejedores (que aplega múltiples associacions obreres) o l’ateneisme. Les classes benestants posaran en marxa entitats com casinos, orfeons, liceus, institucions culturals o societats recreatives, que voldran construir cultura academicista i, també, espais de fortificació de la identitat grupal i de classe. Per la seva banda, des del moviment obrerista es bastiran els ateneus obrers, d’entrada orientats a promoure l’educació popular, però també els cors claverians i entitats de tipus més conservador com els cercles catòlics. Aquestes entitats passen a ser un element bàsic del lleure i de l’educació popular difosa, a més de centres per l’impuls dels interessos econòmics de determinats sectors socials. Des de mitjans del segle XIX aquests espais construeixen una xarxa de sociabilitat que afavoreix tant l'educació reglada com la informal, a més de la transmissió cultural de diferents pràctiques i tradicions culturals. A més, algunes de les entitats burgeses inclouran en els seus programes elements progressistes d’instrucció de les classes treballadores o invertiran en els ateneus obrers, generant un panorama complex. Cada entitat, en funció del context i la composició social canviant, també adquirirà la representativitat de sectors socials diferents. Sigui com sigui, en temps de conflicte, aquests espais seran clau per articular la conscienciació ideològica de diferents grups socials i també per representar localment les tensions polítiques. Durant la Transició i en alguns casos ja des del Tardofranquisme, els casals i ateneus van tenir un paper destacat en la recuperació (i reinvenció) de tradicions i balls populars, a més de festes que havien estat censurades pel Franquisme. Des del 1983, la Federació d’Ateneus de Catalunya aplega moltes d’aquestes entitats sota la denominació genèrica d’ateneus, malgrat la consciència de les nomenclatures i històries diverses de cada entitat. Aquesta fitxa considera ateneus del Penedès (emprant la denominació en un sentit laxa) els que provenen d’algunes de les diferents principals tradicions econòmiques i socials que, a més, han derivat cap a acomplir funcions socials molt diverses en l’actualitat (des de la programació d’activitats culturals fins a l’organització de programes educatius o festes populars). Les entitats seleccionades són el Foment (de Vilanova i la Geltrú), la Societat Recreativa El Retiro (de Sitges), el Casal - Societat la Principal (de Vilafranca del Penedès), i l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera (d’Igualada).

Data identificació: 
dimecres, 14 desembre, 2016

Localització:

Descripció de la localització: 

El Foment Vilanoví manté la localització i estructura de l’edifici històric de l’entitat (que als orígens portava per nom Círculo villanovés), obra de nova planta del 1853 de l’arquitecte Josep Oriol Bernadet, a la plaça de les Cols (aleshores anomenada plaça de la Verdura). Amb tot, l’edifici és una restauració de l’original, mantenint-ne l’estructura i forma de la façana. En el moment de la restauració, romandre en la localització inicial va ser considerat fonamental per als membres de la Junta de l’entitat, considerant que formava part de la identitat del Foment. L’immoble compta amb el cafè, que conserva la planta original, i cinc sales polivalents, les més destacades de les quals ocupen l’espai del que havia estat la Sala de Ball. L’edifici té la mateixa escala amb barana de balustres  que dona idea de la condició noble de la construcció. Encara que avui dia el cafè està llogat a particulars, l’entitat continua sentint-lo una infraestructura pròpia i central per al funcionament quotidià del Foment. La versatilitat ha estat la prioritat en la remodelació dels espais del Foment, alguns dels quals poden separar-se o funcionar com una sala única per la seva contigüitat. La Sala Joaquim Mir i les sales adjacents (anomenades “setrilleres”) Enric C. Ricart i Martí Torrents mantenen part de la decoració original, amb columnes metàl·liques pintades de color daurat i l’aranya del sostre que caracteritzava els actes del Foment en la seva etapa daurada als anys 40 i 50 del segle XX. A banda, hi ha la petita sala de reunions o de formació anomenada Amics del Foment, i la sala Alexandre de Cabanyes, que acull exposicions però també presentacions i sessions de formació. Els noms de les sales mantenen la referència als artistes i intel·lectuals que han format part de l’entitat i, així, en destaquen el caràcter de prestigi. El Foment acull activitats de manera freqüent i durant tot l’any en les esmentades sales, algunes organitzades des de la mateixa entitat i d’altres per tot tipus d’associacions (professionals, partits polítics, CDR...), que poden llogar-ne els espais. L’encariment dels preus dels lloguers a Vilanova i la Geltrú ha fet que el teixit associatiu de la vila, que solia disposar d’espais propis anteriorment, ara hagi de llogar sales, i el Foment continua sent referencial en aquest sentit. En particular, l’entitat cultural La Medusa té el Foment com a seu de la majoria dels seus actes (mercat de Nadal, festival de música La Medusa Fest, concerts i, fins a l’any 2017, la festa de Cap d’Any). A l’edifici adjacent al Foment, l’entitat també té unes instal·lacions per oficines, sala de reunions i lavabo. Per a l’informant del Foment, membre de la Junta del Patronat, l’edifici del Foment és definitori i fonamental per a l’identitat de l’entitat i per això s’han fet esforços per poder-lo mantenir i dur a terme les remodelacions de manera adequada.

La Societat Recreativa El Retiro ha ocupat el mateix emplaçament des de la seva fundació al 1870, al carrer Àngel Vidal de la població costanera de Sitges. Aquest carrer, que ara es troba al centre de la vila, al darrer terç del segle XIX era un terreny a l'anomenat carrer de la Muralla, als afores, i propietat d'Eduard Ferret Bofill, conegut com "el metge dels pobres" (Fontanals, 1994:12). A ell se li va demanar el solar per constituir les primeres instal·lacions de la Societat Recreativa El Retiro. Aquest primer espai, pensat especialment com a cafè per als homes i com a sala de ball i espectacles, i que ben aviat acollirà les primeres projeccions cinematogràfiques estables de la comarca (Borderia, 2008: 13), quedarà obsolet a principis de segle. Després d'un incendi el 1916, gràcies a l'import del cobrament de l'assegurança i de noves aportacions dels socis, es construeix un edifici de nova planta dissenyat per l'arquitecte Miquel Utrillo al mateix emplaçament. La crònica del diari local, l'Eco de Sitges, d'aquell mateix any destaca: "las obras que están convirtiendo el modesto salón de espectáculos devorado por las llamas, en suntuoso teatro (...) [i expressa les altes expectatives pel projecte:] ninguna de las poblaciones a ella similares podrá ofrecer al visitante un centro de recreo tan admirablemente ideado, tan atrevidamente construido y tan originalmente decorado." (Sierra i Farreras, 1991: 121). El recinte comptarà també amb un jardí modernista amb pèrgoles que durarà fins a mitjans de segle. A finals dels anys 60 del segle XX es fan obres mantenint l'estructura fonamental del recinte, fent caure la torreta de l'entrada, reformant l'interior del teatre amb un sostre fals i una nova decoració de l'espai. Al 1994 es construeix un aparcament que ocupa subterràniament tota la superfície de l'entitat i es fa un local nou per a reunions, magatzem i activitats, que és el vigent avui dia, venent el dret de vol de l’immoble (és a dir, que el que es construeix per damunt de la planta edificada de El Retiro, pertany a un particular que l’ha adquirit). Finalment, entorn el canvi de mil·lenni, es recupera l'espai que queda a sota de l'escenari del teatre, que s'havia emprat com a magatzem, i que passa a constituir-se com una jazz cava. Ara mateix, el Retiro manté el cafè com a espai encara important de trobada per als socis, la sala de cinema que té funcionament regular (pren protagonisme durant el Festival de Cinema de Sitges) i que també acull espectacles dels cursos que ofereix l’entitat, un conjunt d’aules per a l’escola de música, un espai-arxiu que recull tota la documentació de l’entitat, i sales de reunions per a la preparació de les diferents activitats. A més, es manté el pati, amb un teatre exterior (ique és centre d’activitats a l’aire lliure al llarg de l’any, principalment a la primavera i l’estiu) i la subcontractació del seu espai de bar del pati a un grup de restauració particular molt conegut a Sitges (per deriva d’un bar tradicional molt conegut a Sitges, El Cable). El turisme de la vila de Sitges i la localització cèntrica i en direcció a la platja de El Retiro obren possibilitats per a l’afluència de persones al bar i a la sala de cinema. 

El Casal - Societat La Principal compta actualment amb 4 edificis al centre de Vilafranca del Penedès, entre la Rambla, el carrer del Migdia i el passatge Alcover, que ha anat adquirint al llarg de la seva història. És una entitat que neix al 1904 sense local i conformada per persones més joves que les de les entitats preexistents, i també cercant diferenciar-se’n buscant un model interclassista (vers la composició i funció de classe i professional de les anteriors) i una pretesa voluntat modernitzadora. Inicialment, per tant, la preocupació d’una entitat que naixia molt lligada al ball no era de disposar d’un espai propi, sinó que es llogava o s’emprava per cessió gratuïta el Teatre Principal de Joan Aixelà (espai del qual l’entitat treu el nom), el saló del teatre Tívoli i, més endavant, el saló del Centre Agrícola. A l’any 1920, davant conflictes amb Josep Bolet, empresari propietari de les principals infraestructures de ball de la vila, la Societat La Principal té la necessitat de disposar d’espai propi i compra uns terrenys on construeix el seu primer edifici (El Casal i Teatre), en el qual ara s’hi celebren moltes activitats formatives i espectacles escènics i, poc després, s’adquireixen el pati i el magatzem-pallissa del costat (que durant molt temps s’habilitaran com a pista de bàsquet i gimnàs, respectivament). Un premi a la rifa del 1938 permet a l’entitat d’adquirir nous edificis; de fet, l’adquisició d’equipaments serà un element estratègic de la Societat la Principal al llarg de la seva història, per poder garantir l’oferta variada d’activitats en espais autogestionats. Ara mateix els edificis responen a les activitats que ofereix l’entitat: l’edifici de la Rambla 35 acull el teatre, la sala Zazie de cinema, i sala de ball; l’edifici adjacent, el de la Rambla 37, acull les oficines i aularis per a dur a termes classes com les de llengua, a més d’un punt d’informació i una sala de lectura; l’edifici al carrer Migdia 18 conté les aules polivalents per a activitats com la dansa, el teatre, la gimnàstica o la zumba (l’escola de dansa Assumpta Trens hi té un pes específic i les seves pròpies xarxes), i finalment el pavelló Joan Marqués, al passatge Alcover, acull la Secció Esportiva de l’entitat, que a més del pavelló de bàsquet pròpiament també acull una sala de billar. A banda, la sala magatzem ara mateix s’està habilitant com una sala per a espectacles de petit format, amb un aforament d’unes 40 persones, per poder ampliar activitats. A més dels espais esmentats, el Casal - Societat La Principal compta amb dos espais de restauració, en l’actualitat llogats a particulars (Despertaferro i Mussonades). Ara, el Casal no té espai cafè autogestionat com havia tingut anteriorment (el lloguer d’espais és una de les estratègies de manteniment de l’entitat, com veurem que succeeix amb altres casals). El Teatre, amb un aforament per a 800 persones, continua sent l’espai no només primigeni de l’entitat, sinó també de referència per la seva peculiaritat: és un teatre de l’arquitecte Andreu Audet i Puig, conegut arquitecte barceloní encarregat de molts projectes al Paral·lel i, particularment, del Teatre Onofri (avui Teatre Condal). El Teatre de Vilafranca és precisament una rèplica d’aquest teatre del Paral·lel i amb poques reformes manté la seva estructura original del 1921 i, com a tal, té un valor singular que l’ha fet ser reconegut Bé Cultural d’Interès Local. És dels pocs teatres completament de fusta i que gairebé no ha patit cap intervenció que continua en actiu i, per això, l’entitat s’està plantejant posar en marxa les gestiones per a sol·licitar el seu reconeixement com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

L’edifici original amb què es va posar en marxa l’Ateneu Igualadí al 1863 va ser al carrer Sant Magí, d’on ben aviat, ja al 1864, es traslladaria al carrer del Vidre (per l’augment ràpid de socis, cosa que feia necessitar un espai més gran). Allà van continuar augmentant els socis i les seccions de l'Ateneu. Les instal·lacions d’aquests primers anys d’Ateneu van ser cremades per les tropes carlistes durant la III Guerra Carlista al juliol del 1873. L’actual edifici és el que s’alça posteriorment a aquests incidents, al carrer Sant Pau, i data del 1878. Aquest Ateneu al carrer Sant Pau va ser inaugurat a l’agost de 1878. Les escoles s’inauguraven el mes de setembre i el teatre, el de novembre. Amb aquest nou edifici, l’Ateneu emprendria una gran volada. 

La font del jardí de l'Ateneu Igualadí, de formes sinuoses i revestit per un trencadís o mosaic on predomina el color verd, està adossada a la paret del pati, i té a banda i banda dos bancs, el mosaic dels quals conté més color marró. Entre els dibuixos del trencadís hi figuren fues flors, la lletra “A”, d’Ateneu, i el símbol de l’abella que identifica l’entitat. Aquesta font va ser construïda pel Senyor Roura, propietari fabril, i ara forma part de l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Les treballadores de l’Ateneu Igualadí comenten que informalment a aquest espai se l’anomenava “El Jardí Prohibit” per tal com estava descurat i ple de males herbes, fins que fa vint-i-cinc anys un dels socis de l’Ateneu va decidir-se a netejar-lo i dignificar-lo. Les instal·lacions originals es van anar ampliant progressivament cobrint activitats esportives, culturals, publicacions, o centres d’estudi, tal i com pot observar-se en les infraestructures actuals.

El teatre, edificat al 1910 (després que el vestíbul quedés limitat per les activitats escèniques programades), té la forma de ferradura dels teatres “a la italiana”, i:

 decoracions en guix a la part superior, amb l’escut de la ciutat amb l’aigua plana o llarga (l’aqua lata), un rusc de mel que simbolitza l’Ateneu com a casa d’acollida d’obrers i treballadors, i les curioses escultures, mig abella i mig dona, que representen els obrers” (Alcázar Serrat, 2012: 25-26).

Al 1987, després del restabliment de l’entitat passada la dictadura, el teatre es troba degradat i l’entitat endeutada, i això obliga a cedir-lo a la gestió municipal a canvi que l’ajuntament es faci càrrec de la rehabilitació de l’espai. La reforma va començar la 1900 i va suposar reduir a més de la meitat l’aforament que havia tingut (de 1200 a 500 seients), restaurar elements decoratius i homologar les mesures de seguretat. 

L’espai de les escoles de l’Ateneu és un dels que ha tingut més reconeixement i ha estat la principal preocupació dels ateneistes. L'edifici del carrer Sant Pau va incorporar l'ensenyament de música i també de teoria i pràctica de teixits. El 1916, s'implantaven a l'Ateneu les Escoles Montessori, iniciativa pionera al Penedès. El setembre del 1920 s'inaugurava el Palau Escolar, adjacent al local social, que acollia l'activitat docent. Aquest Palau Escolar de l’Ateneu data del 1919 i va ser inaugurat al 1920, és de Josep Pausas Coll i va ser restaurat al 1977 amb la recuperació de l’escola. Des d’aleshores, hi ha una escola de projecte pedagògic aconfessional, catalanista i modernitzador, que es va veure interrompuda durant la dictadura i que amb la Transició, en reprendre’s, va segmentar-se de l’associació de l’Ateneu Igualadí per permetre’n la concertació. Ara mateix l’Ateneu Igualadí compta amb el teatre, cedit a l’ajuntament, una sala de cinema, una biblioteca, una sala d’estudi, una sala d’arts (40 persones d’aforament, àmplia per a dur terme múltiples activitats), una sala de socis (més adequada per a conferències, reunions i classes, i amb una capacitat de 80 persones), un espai de reunions (per a 16 persones) i l’Espai Lab Auditori (també adequat per a classes i conferències, amb capacitat de 50 persones), a més d’una pista per a esdeveniments esportius i un cafè. A banda, el bar musical Acústic, situat al costat de l'Ateneu, també és propietat de l'entitat, però com el cafè està llogat a un particular. 

En les darreres dues dècades a l’Ateneu s’han realitzat diferents reformes i remodelacions d’espais com la sala de socis, el cafè, el vestíbul, la biblioteca i darrerament l’auditori que ha passat a ser la sala cinema. Totes aquestes actuacions ha optimitzat i modernitzat els espais adequant-los a les necessitats de l’entitat i han permès que l’Ateneu sigui un espai aglutinador de sinergies. Totes les persones sòcies poden disposar d’un d’aquests espais per als seus usos personals (xerrades, reunions, tallers) un cop l’any. A més de les activitats que programa l’Ateneu Igualadí a través de les seves seccions o entitats, els espais també es lloguen per a qui vulgui celebrar-hi qualsevol esdeveniment que s’adeqüi a les normes d’ús de l’espai.

Georeferenciació: 

Datació:

Data de realització: 
dijous, 1 desembre, 2016 to divendres, 26 abril, 2019
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

Totes les entitats estudiades duen a terme activitats al llarg de tot l’any. En els casos de Sitges i de Vilanova, hi ha hagut etapes en què el Carnestoltes (com s’anomena als Carnavals localment) ha estat el motor de les entitats, però en l’actualitat la programació d’activitats quotidianes es fa imprescindible per al funcionament i manteniment de tots els ens estudiats. El pes de les infraestructures i el cost de mantenir-les requereix que hi hagi un ingrés de diners continuat, així com la preocupació que les persones associades percebin que hi ha activitat cada dia. 

El Foment de Vilanova i la Geltrú té un funcionament de similar intensitat al llarg de tot l’any, si bé la tipologia d’actes pot variar en funció de l’estacionalitat i en relació amb el calendari festiu (com passa, de fet, amb la resta de casals i ateneus estudiats). Així, habitualment el Foment acull festes per Cap d’Any i per Carnaval (fins ara majoritàriament organitzades per una altra entitat, La Medusa; encara que a partir d’aquest 2018 la festa de Cap d’Any passa a ser assumida per altres persones), i a l’hivern també un mercat artesà i representacions teatrals solidàries. El cafè i la sala Joaquim Mir solen acollir xerrades i presentacions de llibres tot l’any, a més de tertúlies i sopars. De tant en tant, s’hi celebren obres de teatre, concerts o festivals de petit format (amb més incidència a la primavera, quan s’hi celebra el Medusa Fest). Els balls i, particularment, el swing, és una de les activitats actuals que pren la forma de curs i que celebra també exhibicions periòdiques. A diferència de les altres entitats estudiades, però, el Foment no organitza activitats extraescolars, per la qual cosa no té un calendari marcat pel curs escolar com passa fins a cert punt amb gran part de les activitats programades per la resta d’entitats.

La Societat Recreativa El Retiro també organitza activitats continuadament i fa de centre de trobada per als associats al llarg de tot l'any. Periòdicament, la Junta envia una agenda d'activitats impresa o per correu electrònic als seus associats. El Carnaval, quan l'entitat acull diverses colles de carrossaires que hi preparen les disfresses, i el Corpus, en què s'hi celebra el concurs de clavells, són dates d'especial activitat per a El Retiro. Es compta amb una Comissió de Carnaval que té l'activitat més intensa des de després de Nadal fins a l’acabament de les festes paganes de Carnestoltes, i una Colla de Caramelles, també amb calendari d’hivern, principalment. Així mateix, les instal·lacions de El Retiro acullen diverses activitats d'interès per al municipi, organitzades per altres entitats que la mateixa societat recreativa o fins i tot per part de l'ajuntament. En aquest sentit, l’associació continua fent la funció d’oferir espais a la concurrència pública a nivell local que tradicionalment havia cobert el moviment associatiu casinista i ateneista. 

El Casal - Societat La Principal de Vilafranca té una activitat intensa durant tot l’any, tant des de la seva escola de dansa Assumpta Trens, els cursos d’anglès i francès, o els esports, com des de la programació d’actes culturals i espectacles. L’activitat també és intensa en totes les hores del dia, de manera que s’amortitzen les infraestructures de què es disposa (el Club Sènior, per exemple, organitza sessions de cinefòrum en francès o anglès als matins, fent ús de la sala de cinema Zazie). En tenir un cos professionalitzat, a més, aquesta activitat continuada queda garantida sense que se’n ressenteixi el treball voluntari. Als estius, que és l’època de l’any on baixa la intensitat dels extraescolars, comencen casals d’estiu per a infants que supleixen aquesta activitat.

L’Ateneu Igualadí també té activitat al llarg de tot l’any, sobretot a través dels cursos i tallers que s’hi organitzen. A més, la biblioteca i la sala d’estudi són espais que també estan oberts durant la major part de l’any i que tenen una afluència important de persones. El fet que el cinema ofereixi programació setmanalment també ajuda a la participació de persones diverses a l’Ateneu durant tot l’any (des de les pel·lícules catalanes del cicle Gaudí fins a cinema d’autor i, també cinema familiar i de tipus més comercial), i a més s’hi inclouen retransmissions de ballets i òperes que acaben d’apuntar a públics específics. L’Ateneu també organitza el cicle de concerts Músiques de Butxaca que omplen de programació l’espai de manera equilibrada al llarg de l’any. L’escola, evidentment, sí que tanca durant els períodes de vacances escolars i, en aquest sentit, té un calendari diferent.

Descripció:

Descripció general: 

El Foment Vilanoví ha estat una de les entitats referencials del segle XX a Vilanova i la Geltrú. Neix al 1853 sota el nom de Círculo Villanovés per iniciativa de Joan Samà i Martí, empresari i indiano que n’és el primer president. El Foment, que avui dia té la forma d’una fundació, compta amb 300 persones associades després de molts anys de pèrdua progressiva de socis. L’estructura organitzativa del Foment és la d’una Junta de Patronat de la Fundació i, també, una junta pròpia anomenada “Amics del Foment”. Totes dues juntes treballen de manera paral·lela amb una persona d’enllaç entre les dues. A la Junta del Patronat se li encarrega mantenir actes que marquen l’essència del Foment a partir de l’organització d’actes com la Tribuna Foment, una fórmula de sopars-conferència amb figures rellevants de la vida social i política catalana. Aquesta programació, oberta a tothom, vol mantenir l’estatut cultural i de pensament del Foment. En canvi, els Amics del Foment organitzen el dia a dia de l’entitat i les activitats de tipus més recreatiu com els Carnavals (les comparses, el ball del comparser, els sopars de carnaval, l’Arrivo), actes durant la Festa Major, la Castanyada, cursos de ball, o concerts. Els socis del Foment ara són d’extraccions socials diverses, des que al 1994 un grup de persones que no havien format part de l’entitat ni hi tenien vincles familiars van entrar a l’entitat i van passar a dirigir-la ocupant-ne la Junta. Amb tot, el Foment continua associat en l’imaginari vilanoví a sectors de classe social burgesa i l’entitat apel·la sovint als intel·lectuals i artistes que van formar-ne part durant etapes daurades com els anys 20 i 30 abans del cop d’estat, i a partir dels anys 50 amb la recuperació del catalanisme o l’anomenat “vilanovisme” (un terme que suscita debat i que remet al treball local, a Vilanova i per Vilanova, com a manera de contribuir a la regeneració del país. Per a algunes persones aquesta opció és llegida com a conservadora per tal com evitava el compromís polític explícit, mentre que per d’altres era treballar en els marges de la permissivitat franquista). Avui dia, el Foment també sent com a pròpies les activitats que d’altres entitats duen a terme en les seves instal·lacions i per això dedica esforços a treballar els vincles amb associacions més joves com La Medusa. Des de la Transició, la idea burgesa associada al Foment es contraposava amb la d’una entitat de nova creació que portava per nom L’Acord i que es perfilava des de l’Antifranquisme i el Catalanisme progressista. Aquesta entitat va fussionar-se amb l’antic El Coro (una entitat aleshores en crisi) per formar La Unió. D’aquí es generava la contraposició entre El Foment i La Unió, entenent la primera com a conservadora burgesa i la segona com a progressista. Amb tot, aquesta contraposició s’ha anat esvaint com a mínim des dels anys 90 i l’accés de la nova junta i renovació del Foment. També s’ha reivindicat la revista “Foment”, editada entre els anys 70 i 90 des del Foment Vilanoví, com a revista plural ideològicament i publicació que va donar tribuna a totes les veus. A banda, la multiplicació de noves entitats vilanovines que han recollit les inquietuds de les persones joves els darrers quinze anys (Endimari, l’Ateneu Vilanoví, La Medusa, Can Pistraus, La Migranya, La Penya Filatèl·lica…)  han dificultat la renovació d’aquestes entitats. 

La Societat Recreativa el Retiro és una de les dues principals entitats, amb el Casino Prado (El Casino Prado Suburense, societat recreativa i cultural fundada l'any 1877), que han funcionat com a principals espais de sociabilitat i transmissió cultural a Sitges. El Retiro es funda al novembre del 1870 amb 50 socis fundadors i actualment compta amb uns 800 socis d’extracció social diversa. Malgrat tradicionalment el tipus de soci de El Retiro ho era per filiació (els fills dels socis de El Retiro se’ns feien socis també), avui dia la majoria de persones sòcies ho són per poder participar de les activitats que s’organitzen: classes de música, tallers, dansa, gimnàstica o els Carnavals, que requereixen als participants fer-se el carnet de soci. A més, ser soci de l’entitat repercuteix en tenir descomptes per als espectacles o projeccions de cinema que tenen lloc a les instal·lacions de El Retiro. L'entitat centra les activitats en les seves instal·lacions: un espai social/cafè, diverses sales de reunions i activitats, un jardí, una sala de cinema/teatre, la cava del jazz, i unes aules a la part superior de la sala de cinema.

El Carnaval o festes de "Carnestoltes" és una de les celebracions en què l'entitat cobra més visibilitat, acollint un nombre variable de colles i carrosses que desfilen per les rues de diumenge i dimarts de Carnaval. Aquesta festa ha tingut des dels orígens de El Retiro un lloc destacat en els balls i les propostes de la societat recreativa, malgrat durant el Franquisme les manifestacions d'aquesta festivitat no podien presentar-se a l'espai públic com a organitzades per part d'una entitat, per la qual cosa es van convertir en balls a porta tancada i, fins al 1964, s'emprava la denominació de "Fiestas de Invierno” per dissimular-ne el caràcter pagà i mal considerat que tenien els Carnavals. Al 1976, El Retiro posarà en marxa la primera carrossa per a les rues i, en aquest sentit, va ser dinamitzadora de la recuperació i reinvenció d’un dels carnavals més coneguts de l’estat. Encara avui persones que volen muntar una colla de Carnaval s’adrecen al Retiro perquè els doni cobertura. 

Una activitat de transmissió del patrimoni de la qual El Retiro se sent particularment orgullós és la cantada de caramelles, que s’ha recuperat i apel·la a la tradició compositiva i cantística de la vila. L'entitat compta amb una Colla de Caramelles que preparen les actuacions per a cada dissabte de Glòria i dilluns de Pasqua. A més dels assajos i les actuacions, l'entitat té un fons propi de composicions/caramelles escrites per membres del propi Retiro com el mestre de música Gabriel Pallarès, Janio Martí o Jordi Panyella. A banda, El Retiro acull una escola de música, "La Caixa Escènica", en la qual s'imparteixen classes d’instrument i de cant, i també compta amb la Banda Suburband de El Retiro. Els impulsors d’aquestes dues iniciatives són persones joves i amb formació musical que han volgut recuperar algunes de les tradicions de la vila, i que ho han fet considerant el bagatge que tenia l’entitat.

Malgrat actualment la sala de cinema està llogada durant gran part del calendari a un empresari/programador privat, El Retiro compta amb la primera sala cinematogràfica estable de la comarca del Garraf, en funcionament des del 1908. Així mateix, va ser seu del Festival de Cinema de Sitges, organitzat als seus orígens per l'entitat Sitges Fotofilm, fins al seu trasllat a l'hotel Meliá. Ara continua acollint projeccions durant aquest esdeveniment però ja no és la seu d'actes protocol·laris com la inauguració o cloenda del Festival. L'any 2016, l'entrada de la sala de cinema s'ha pintat de manera que rememora motius del cinema fantàstic universal i recorda el paper rellevant que ha tingut El Retiro per al festival de cinema més gran de Catalunya i distingit per la seva programació de culte als gèneres del terror, ciència-ficció i fantàstic. Una altra de les activitats destacades i amb tradició de l'entitat és l'exposició de clavells pel Corpus, dia en què a Sitges les associacions preparen les conegudes catifes de flors que cobreixen els carrers del centre de la vila i que, posteriorment i després de ser avaluades pel jurat, són trepitjades per la processó dels infants en comunió. L'exposició de clavells  que acull El Retiro permet veure els exemplars més diversos i ben conreats d'aquestes flors, que porten els propietaris que en tenen cura a concurs i lluïment públic als jardins de El Retiro.

A banda, a l'entitat s'hi organitzen tertúlies bohèmies, tallers de filosofia i de poesia, i classes de claqué, comunicació oral, teatre, dansa del ventre o balls llatins. En aquest sentit, s'accepten les propostes que puguin tenir associats o fins i tot persones que no formen part de l’associació i s’ajuda a organitzar-les des de l’entitat. L'espai de bar, lliure per a tot el públic, i la zona de socis, cobreixen activitats lúdiques com els jocs de dòmino, de cartes, del billar o la lectura de diaris i la sociabilitat. Recentment, l'espai adjacent a aquesta zona social s'ha llogat a una entitat que l'ha anomenat "Doctor Game" i que l'empra com a plataforma per difondre jocs de taula contemporanis i fins i tot organitzar campionats d'aquesta disciplina.

Finalment, El Retiro també ofereix espectacles com la cantada de nadales, el concert de la Suburband de El Retiro o festes per a persones joves la Nit de Cap d'Any.

El Casal - Societat la Principal és una entitat que neix l'nay 1904 com a entitat recreativa impulsada per persones joves i amb un projecte modernitzador amb respecte al tradicionalisme del que consideraven societats o entitats de classes. Avui en dia és una entitat coneguda a Vilafranca, que organitza molts esdeveniments culturals i activitats esportives i educatives, cercant participants de condicions demogràfiques diverses. Si anteriorment les persones havien format part del Casal - Societat la Principal per vincles familiars i socials (malgrat l’entitat havia cercat tenir participació transversal), ara es busca la implicació de tot tipus de persones, amb accent en les famílies i la varietat de necessitats que inclouen. Hi ha, de fet, una tipologia de soci per famílies, com també succeeix a l’Ateneu Igualadí, per tal de facilitar que els membres d’una unitat familiar nuclear puguin formar part de l’associació de manera conjunta (a través d’una fórmula d’associat que els inclou a tots). 

Les formes de participació són diverses, atès que hi ha diferents seccions (dansa, esport, escacs, història…) que faciliten que persones amb interessos variats puguin aportar el seu treball o beneficiar-se de l’entitat. El que es podria encabir en la categoria d’extraescolars és un tipus d’activitat important per al Casal, tant en termes d’aconseguir recursos com de visibilitat pública i de fomentar la participació al Casal de les persones més joves. Així, per accedir als cursos d’anglès o de dansa, per exemple, les persones que hi volen participar han de fer-se sòcies de l’entitat. D’aquesta manera, participar al Casal també s’anima des de les xarxes escolars i les AMPA. Els darrers anys s’ha posat en marxa clubs familiars (activitats gratuïtes per a públic jove) i el club sènior (per a majors de 55 anys) per tal de treballar de manera vertical o per franges d’edat. Això dona certa autonomia a aquests segments per generar les seves pròpies activitats i actes de sociabilitat com excursions o sopars. 

També hi ha informants que han conegut el Casal per activitats específiques com el cineclub, que té una programació estable. El cineclub ha aconseguit consolidar-se durant els anys en què les sales de cinema als centres urbans han anat tancant en favor dels cinemes multisala dedicats a la programació comercial. L’aposta del cineclub, que aconsegueix reunir molt públic cada setmana al Casal, és el d’una programació de cinema d’autor, o programació per prescripció, que projecta pel·lícules que els exhibidors dels cinemes del Penedès no gosen posar en cartell. Això dóna un prestigi a aquest espai que és reconegut pel Casal. El gerent del Casal admet que abans que el cineclub es fes càrrec de la programació de cinema, el propi Casal tenia un servei de cinema amb projeccions comercials que “no tenien cap sentit, i encara menys en una sala gran”. En síntesi, el Casal - Societat la Principal té ara una participació ampla i transversal, amb 1100 socis (alguns dels quals familiars, per la qual cosa es calcula que la cobertura d’associada la tenen unes 3000 persones).

L’organització de l’entitat funciona a través de l’Assemblea General que valida les decisions importants almenys un cop l’any, una Junta Directiva que pren les decisions de manera rutinària, i un equip tècnic professional que s’encarrega de l’execució de les activitats i la logística, de la preparació de la revista bimensual de l’entitat, de la neteja, etc. Ara s’ha contractat una persona de comunicació per potenciar la visibilitat i el missatge identitari vinculat al Casal. A més, algunes de les seccions (Belles Arts, Dansa i Bàsquet) tenen una junta pròpia per la seva dimensió i la intensa activitat que duen a terme i, fins i tot, com en el cas de l’Escola de Dansa Assumpta Trens, nom i identitat pròpia.

L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera és una entitat que neix l'any 1863 com a Ateneu obrer dedicat a la formació de les persones treballadores del sector industrial de la ciutat d’Igualada. En l’actualitat, i tal i com es recupera des de la Transició (1977), és una institució àmplia i de projecte progressista i catalanista que cobreix diverses funcions socioculturals i educatives a la ciutat. Compta amb 1175 persones sòcies i ha viscut una etapa de creixement darrerament. Té una participació diversa i transversal (en edat, gènere i motivacions) i es defineix com una entitat apolítica (de manera estatutària). Sí que és definit com a progressista i les informants posen l'èmfasi en què forma part d’Ateneus per la Democràcia i que "si tornessin a manar els d'extrema dreta, ens el tornarien a tancar". El fet que entitats com Òmnium Cultural i l’ANC es reuneixin en aquest espai, i que l’1 d’octubre del 2017 fos el lloc on tots els col·legis de la ciutat van dur les urnes per a protegir-les, sí que l’han posicionat o li han generat algun debat intern. Un any després, a l’octubre del 2018, es va fer un homenatge o commemoració de l’1 d’octubre i es va instal·lar una placa a l’entrada. Amb tot, l’entitat posa l’èmfasi en què no té cap proximitat política concreta i que vol romandre transversal per ser una associació “integradora” o “de ciutat”. En canvi, una altra entitat de la ciutat que porta per nom El Foment (derivat de l'antic espai de La Teixidora), segons les informants té una línia ideològica més concreta i esquerranosa (“Esquerra Republicana / CUP”, segons les informants) i participants més joves. Segons les informants, és un ateneu més petit, i per tant la CUP té un conveni amb l'Ateneu Igualadí per celebrar-hi assemblees, però aquest conveni es dona per l'adequació de l'espai a les necessitats de la candidatura.

En termes d’edats, la diversitat d’activitats que ofereix l’Ateneu, així com el fet de tenir escoles i extraescolars, fan que sigui molt diversa. Amb tot, es percep que quan els nens creixen i superen les edats escolars no sempre és fàcil que romanguin associats. La cobertura d’associats dels alumnes de les escoles dura fins que acompleixen els 18 anys, i des d’aleshores se’ls ofereix una quota més econòmica que la regular fins que en fan 28. Amb tot, les informants expliquen que moltes persones joves d’Igualada marxen de la ciutat quan es fan adults per tal d’estudiar o treballar i que tendeixen a desvincular-se de l’entitat. Si més no, afirmen que les persones més joves no s’impliquen a les juntes o la gestió de l’entitat, i que costa trobar càrrecs de l’Ateneu per sota dels 35 anys (la mitjana d’edat entre els membres de la Junta s’estableix entorn els 45 i els 55 anys). Expliquen que recentment s’ha instal·lat un Campus Universitari centrat en les enginyeries i la salut i amb vinculació amb la Universitat de Lleida, cosa que pot facilitar que les persones joves puguin estudiar-se sense haver de marxar d’Igualada. 

L’Ateneu Igualadí és un entitat sense ànim de lucre o associació que es regeix per una Junta Directiva i una Assemblea que es reuneix almenys un cop l’any. Per la seva banda, les escoles concertades estan sota el paraigües d’una fundació privada regida per un patronat, que es coordina amb la Junta de l’associació. La presidenta de l’Ateneu Igualadí és també la presidenta del Patronat de la Junta de les Escoles, i el secretari i una de les mares dels alumnes també formen part de tots dos òrgans. Els propis estatuts de l’Ateneu estableixen que tres persones del Patronat de la Junta de la Fundació de les Escoles siguin també membres de la Junta de l’associació Ateneu, per tal de mantenir el vincle i assegurar la coordinació de les activitats. Es considera que Ateneu i escoles comparteixen els valors, l’esperit i la tradició. Les escoles segueixen sent un referent de pedagogia innovadora i centrada en l’infant, i a més serveixen com a espais d’enculturació en la democràcia i en la participació a l’entitat, que així crea un sentit de comunitat des de la infància. Les informants posen l'èmfasi en la participació de les dones a l'entitat i el fet que la presidenta de la Junta sigui una dona, fet que consideren naturalitzat a l'entitat.

Les infraestructures de què disposa l’Ateneu fomenten la participació de persones diverses; així, la biblioteca, que porta per nom “Biblioateneu”, té una llarga tradició i s’esmerça a convidar persones joves a anar-hi durant l’època d’exàmens de selectivitat, oferint un horari especial que obre fins a les 12 de la nit sota el lema “Comparteix la histèria col·lectiva de la selectivitat”, fet que reflecteix l’estil de comunicació informal de l’entitat. 

El teatre és un dels espais fonamentals per donar visibilitat a l’entitat, i que n’és bandera, encara que la gestió va a passar a ser de l’ajuntament a canvi que aquest es fes càrrec dels costos de les reformes. L’Ateneu pot fer-ne ús, això sí, amb freqüència, i continua tenint-lo en propietat, encara que funciona com a teatre municipal. Amb equipaments de fora de l’Ateneu com el teatre l’Aurora (que va ser fundat com a Victòria precisament per les persones que després de la Guerra Civil van ser expulsades de l’Ateneu Igualadí) i el Cercle Mercantil són els espais de festa i espectacles més considerats de la ciutat. El conservatori de música que havia nascut amb l’Ateneu i que va continuar funcionant per separat de l’entitat a partir de la dictadura franquista encara duu el nom de l’Ateneu encara que la seva gestió és municipal. L’Ateneu Igualadí hi organitza cicles de concerts i actes importants. Les activitats habituals són dilluns de tapes (“tapilluns”) al cafè, dissabtes de jocs de taula, i tallers de tota mena, des del mindfulness fins a l’aikido o el ball de swing o de country. Una programació variada de cinema és un altre dels trets distintius de l’entitat. De fet, l’habilitació de la sala de cinema on abans hi havia l'Auditori és avui dia una de les fonts de finançament importants de l’entitat. La sala compta amb 129 places i programa cinema comercial, a banda de les projeccions del Cine Club (entitat vinculada amb 35 anys d’antiguitat), les projeccions del Cicle Gaudí de Cinema Català, i especials del festival D’A (de cinema d’autor de Barcelona). Hi ha programació de cinema cada dia excepte els dimarts, i el cineclub programa 2 setmanes cada mes.

A més, l’Ateneu acull un esbart dansaire i un equip de futbol, i també és centre d’operacions d’altres entitats que hi duen a terme les seves activitats. Esdeveniments coneguts de la ciutat com el Festival Zoom, és organitzat a l’Ateneu i té lloc a les seves instal·lacions, cosa que posa en relació els agents culturals de la ciutat. El festival és dedicat a la ficció televisiva i porta professionals de l’audiovisual a la ciutat, a més d’estudiants d’audiovisuals que s’hi desplacen per les activitats formatives. 

Per aconseguir fons, a més del carnet de soci, es lloguen els espais a associacions, institucions i particulars. Entre les activitats que organitza l’Ateneu hi ha també els debats electorals que celebren per cada comicis, i que consideren fonamentals per a facilitar la reflexió informada i la deliberació de la ciutadania. A més, també hi ha la iniciativa IGD Batx, un programa de suport als Treballs de Recerca de Batxillerat.

Història i transformacions de l'element: 

El Foment Vilanoví neix al 1853 amb el nom de Círculo Villanovés com una entitat de classe burgesa formada per industrials, indianos, propietaris i immobiliaris. Era, de fet, una escissió del Casino Villanovés entitat liderada per Joan Samà i Martí, que s’instal·larà en l’edifici de nova planta on encara es troba l’entitat. A l’entitat s’hi organitzaven sobretot balls de societat i Carnavals, a més d’un espai de cafè per construir sociabilitat entre els homes burgesos. L'espai de teatre es va fer molt popular per a l’entreteniment quotidià, amb espectacles de sarsuela, cuplets i entremesos. Una de les persones fundadores del Círculo Villanovés, de fet, era l’advocat i autor de sainets i sarsueles, Francesc de Sales Vidal, va estrenar moltes de les seves obres al teatre de l’entitat. En aquest període conviuen a Vilanova i la Geltrú diverses entitats de signe divers. Al 1877, per exemple, es fundava l’Ateneu de Vilanova, que es fusionaria amb l’Ateneu Obrer (centrat en la instrucció de la classe treballadora) fundat al 1879. Des del vessant més conservador, el 1885 es fundaria el Círcol Catòlic (encara en funcionament i membre de la FAC) i, també, al 1861 el Coro, de tall claverià i republicà, que seria l’entitat que molts anys després configuraria La Unió Vilanovina (molt important com a referent progressista a partir de la Transició). 

Al 1906 el Foment comença a decaure i l’espai és ocupat pel Fomento del Trabajo, que ja feia uns anys que s’havia instal·lat a Vilanova i la Geltrú. No hi ha un acord clar de l’entitat sobre si el Foment és un hereu directe del Círculo Villanovés o si en ocupar el Fomento del Trabajo l’edifici passa a ser una cosa diferent. En qualsevol cas, des de l’entitat es valora que el Fomento de Trabajo recull la tradició de l’espai anterior i que, per tant, és al Círculo on s’ha de remetre l’origen del Foment. En qualsevol cas, ara passarà de ser una societat recreativa i d’esbarjo a ser una societat de negocis i dedicada als interessos econòmics. En aquesta etapa, l’entitat estarà formada per menestrals, propietaris, botiguers i terratinents que projecten les infraestructures i iniciatives econòmiques que volen que reverteixin en la vila (projectes per a un ferrocarril de via estreta cap a Vilafranca, potenciació del port…). De totes maneres, tenen una secció jove (La Juventud del Fomento) que és la que s’encarrega d’anar propiciant les activitats lúdiques i la participació en les festes populars de l’entitat, a més d’una programació de lleure. L’eclosió del Foment es donarà durant els anys 20 del segle XX, quan el Foment acollirà una xarxa de persones vinculades al món de la cultura que tornaran el que havia estat un fòrum econòmic en un espai de pensament i reunió intel·lectual. Algunes de les figures que durant aquests anys accedeixen a l’entitat encara són les figures vinculades al terreny artístic a què apel·la el Foment per consolidar la seva memòria, i que donen nom a les sales/espais actuals: Enric Cristòfor Ricart, Joaquim Mir, Alexandre de Cabanyes o Martí Torrents. Aquests intel·lectuals i artistes fan del Foment un lloc d’esbarjo i reflexió sobre els corrents artístics catalans i internacionals. És també durant aquests anys que el Fomento del Trabajo passa a anomenar-se popularment “Foment de Vilanova”. El canvi de nom, oficiat a principis dels anys 30, consolida el canvi de tendència de l’entitat, que retira l’al·lusió al treball anterior. 

Després de la Guerra Civil el nom es castellanitzarà però el Foment (aleshores “Fomento Villanovés”) continuarà aixoplugant persones molt diverses i fins i tot catalanistes (malgrat la dificultat general en els anys 40 dels segle XX de materialitzar iniciatives d’aquest signe i de visibilitzar-ne ideòlegs). Després de la postguerra més dura, el Foment treballarà en la recuperació de la cultura local (“vilanovisme”) i catalana. El grup de persones impulsores serà el cenacle anomenat “la taula dels savis”, continuista amb l’esperit intel·lectual dels anys 20 del Foment, però amb una mica més de transversalitat en quant a la classe social. De la idea burgesa del Foment de la pre-guerra es passa a una idea més transversal als anys 50, que inclou pagesos, botiguers, menestrals i professions liberals (encara que ni obrers industrials ni tampoc grans banquers ni les persones més riques); amb tot, sí que sobrevolarà certa idea de capital cultural entorn la identitat del Foment.

Des del Foment s’impulsaran auto-edicions com les de Joan Rius i Vila, la recuperació dels balls populars (Mulassa, Ball de Diables, Gegants…), la celebració de conferències, i també la programació de concerts. També es crearà una incipient escola de música que s’acabaria consolidant en institucions independents del Foment com són l’Escola Municipal de Música de Vilanova o el Centre d’Estudis de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (molt centrat en la història local). Fins als anys 70, de totes maneres, no es podrà tornar a catalanitzar el nom de l’entitat. El debat de tot aquest període és el de participar del “vilanovisme”, entès com la manera de participar localment de la cultura per, indirectament, militar en favor de la cultura catalana. 

L’entitat també es destacarà per publicar, a partir del 1972, la revista Foment, que tot i no ser la primera revista local en llengua catalana (ho eren revistes com Vivac, publicades per l’associació excursionista La Talaia), sí que es presentava com una publicació de qualitat dedicada principalment a la cultura, encara que també amb certa reflexió política. La revista aixoplugarà signatures molt diverses que després tindrien un paper rellevant en la política local i autonòmica. Els anys 70 i 80 el Foment Vilanoví aniria perdent força en les seves activitats habituals (excepte la revista) i es mantindria, això sí, a través d’un Carnaval del qual seria l’associació més destacada i amb més banderes durant les comparses. Durant la Transició, per tant, hi ha cert declivi del Foment, que serà vist com més conservador del que és pel fet d’existir una altra entitat (La Unió, que sorgeix de la fusió entre El Coro i L’Acord) de tall més progressista i vinculada a l’antifranquisme.

La publicació de la revista Foment suposaria una línia de força i prestigi de l’entitat, i arribaria fins als anys 90, quan el Foment hauria tornat a entrar en crisi en les seves activitats habituals fins al punt de plantejar-se la dissolució. El 1994, i en el moment més profund d’aquesta crisi, una injecció de gent jove al Foment –gent que no havia tingut participació prèvia a l’entitat ni vincles familiars directes amb la generació anterior de sòcies– renoven l’entitat. Aquestes persones de nova incorporació passaran a ocupar la Junta del Foment i suposaran un reviscolament generacional i d’idees per al Foment, que segons l’informant s’igualarà demogràficament amb La Unió (l’entitat sorgida de la fusió entre El Coro i L’Acord que es presentaria com a contraposició, plantejant certa rivalitat, del Foment). Així, a partir de mitjans dels 90s es recuperaran les activitats quotidianes al Foment, i aquest també començarà a actuar com a espai obert per a d’altres associacions. A banda, aquesta nova incorporació trencarà del tot l’extracte social burgès que encara planava en l’imaginari del Foment, fent-la una societat que ja no es defineix per components de classe. Segons l’informant, membres de la Junta del Patronat i una de les persones que va accedir al Foment al 1994 amb la vocació de renovar-lo, i persona que forma part d’altres entitats com La Talaia (excursionista) “…vinc d’una família i d’una extracció social que som dels que hauríem cremat el Foment; a Vilanova hauríem dit, que som molt maximalistes”. 

Al canvi de segle, el Foment va haver de traslladar la seva activitat a la planta noble de la Casa Ramona (al carrer Caputxins a tocar de la plaça de la Vila), atès que es van haver de fer obres estructurals a l’edifici històric del Foment. Es va fer una restauració escrupolosa amb mantenir l’espai tal i com era abans, però el cost de les obres es va finançar parcialment amb la venta dels 15 quadres del cafè del Foment, que avui dia són al Museu Víctor Balaguer (la compra la va realitzar l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú). Eren quadres de Joaquim Mir, Enric Cristòfor Ricart, Martí Torrents i Alexandre de Cabanyes, que havien pintat com a membres del Foment per decorar el cafè i deixar-li peces de valor. 

En l’actualitat, Òmnium Cultural i l’entitat local La Medusa ara són usuàries habituals del Foment, que el tenen com la seva seu, i l’Orfeó Vilanoví hi practica els assajos setmanals. A més, el Foment continua participant del Carnaval amb la seva bandera a les comparses, i programa activitats regulars com xerrades, presentacions de llibres, espectacles de petit format, debats, subhastes de col·leccionistes i trobades de l’entitat. Els sopars-tertúlia amb persones destacades de l’actualitat i del pensament contemporani són un dels actes rutinaris del Foment, que entronquen amb la tradició de pensament amb què s’identifica. A banda, el Foment lloga instal·lacions a altres associacions, institucions i particulars tant amb l’objectiu d’aconseguir fons com per animar la participació i afluència de persones a l’espai.

La Societat Recreativa El Retiro neix el 20 de novembre del 1870, quan els socis d'una colla d’esbarjo anomenada "La Palla" decideixen buscar un espai per celebrar els seus balls i per reemplaçar el "Teatre Vell", quan aquest darrer va ser tancat. “La Palla” estava vinculada a l’orquestra “Els Vells”, mentre que de l’orquestra “Els Joves” en sortiria l’altra entitat sitgetana: el Casino Prado Suburense. En aquell moment, abans de ser El Retiro, els membres de “La Palla” es reunien al "Casino Primero" com a lloc de trobada o cafè per als homes de l'època, mentre que l'espai per als balls era el "Teatre Vell". En tancar-se aquest espai per al ball, els 45 socis fundadors de El Retiro aporten el capital i sol·liciten construir l'espai en els terrenys i hort d'un particular, Eduard Ferret Bofill, que és encara l'emplaçament actual de l'entitat. El local se situarà a l'aleshores denominat carrer de La Muralla, perquè les cases de l'altra banda del carrer on és El Retiro se situen on havia estat l'antiga muralla de la vila. Avui dia, el carrer es diu Àngel Vidal però sovint és anomenat com "el carrer del Retiro". Precisament el propietari d’aquest terreny, Ferret Bofill (anomenat “el metge dels pobres”), serà nomenat el primer president de l’entitat i, ben aviat, reemplaçat en el càrrec per Manuel Mestre Termes i, després, Bonaventura Gené Comas. Alguns texts suggereixen que el nom de l’entitat podria derivar de la seva situació als afores, en un lloc tranquil o de “retiro”, mentre que d’altres fonts apunten a que imitaria el nom de la societat vuitcentista barcelonina “El Buen Retiro” (Fontanals, 1994: 12); en qualsevol cas segueix el que era majoritari a l'època, que el nom al registre fos en castellà, l'única llengua que la majoria de persones de Catalunya havien après de manera reglada (Solà, 2003: 105). El símbol de l'entitat és una lira, que es relaciona amb la importància de la música com a entreteniment popular. De fet, El Retiro heretarà de la colla d’esbarjo “La Palla” la preocupació per organitzar balls els diumenges i els festius a les tardes, a més dels excepcionals balls de nit i els de Carnaval. Disposar d’una banda pròpia, en aquest sentit, serà una de les principals preocupacions de El Retiro (com també ho serà per a l’entitat rival El Casino Prado) i també la despesa més important de l’entitat els primers temps (Fontanals, 1994: 15). Segons Fontanals (1994: 15) la documentació de la junta de l’entitat revela la dedicació de la mateixa, per exemple a través de l’alta a la contribució industrial d’Eduard Ferret Bofill com a “empresario de naipes”, o del permís per a “una mesa de billar y dos naipes” que es renovava cada any. En aquest sentit, les societats que percebien ingressos com a local de cinema, teatre o cafè, com era el cas de El Retiro, tenien més càrregues fiscals (Solà, 2003: 110). El teatre amateur hi tindrà força també ben aviat, amb la Compañía Lírico-Dramática de Aficionados (1877-1892). El Carnaval (també anomenat, com a festa, “el Carnestoltes”) era una de les festivitats vuitcentistes més celebrades des de l’origen de l’entitat, cosa que es manté a l’actualitat. A finals del segle XIX, ja des de Nadal i prèviament al Carnaval, es convocaven les “reuniones”, festes de disfresses amb comparsa que servien de preparació per a la setmana principal. Durant les festes, ja es practicaven “cabalgates” que aleshores recollien caritat per als pobres, i també “les passades”, durant les quals les entitats rivals (El Prado i El Retiro) s’enfrontaven amb guerres de guixots (confits o caramels de mida considerable), una pràctica que encara es manté, amb modificacions, a les comparses del Carnaval de Vilanova i la Geltrú. Amb tot, els historiadors apunten a que malgrat les rivalitats la coexistència va donar-se “pacíficament” (González Ayala, 2014: 21) i destaquen de El Prado, fundada al 1877, l’estrena d’exitoses obres de Santiago Rusiñol. 

Les fonts indiquen que El Casino Prado reunia a persones d’afiliacions federalistes i catalanistes, mentre que El Retiro seria un espai que mesclaria terratinents o cacics locals, monàrquics, però també socialistes i radicals (Alcázar Serrat, 2013: 23). A Sitges, la rivalitat entre entitats i l’administració pública va portar un any als socis de El Retiro a organitzar una Festa Major alternativa a l’oficial, que havia de comptar amb els músics de El Prado (Fontanals, 1994: 19). A finals de segle, també era habitual que entitats com El Retiro acollissin activitats benèfiques en favor de viles afectades per catàstrofes o per regiments ferits en guerres, en què les orquestres tocaven de franc en benefici de les causes anunciades. Al 1908 es posarà en marxa la sala de cinema de El Retiro, tres anys abans que la de El Casino Prado de la mateixa localitat, i es contractarà un músic sitgetà, Manuel Torrens, per acompanyar amb el piano les projeccions (Borderia, 2008: 17). Més endavant, el músic que acompanyaria les últimes pel·lícules sense so sincronitzat al piano i, de vegades, amb el seu sextet de músics, seria el mestre Gabriel Pallarès, encarregat dels balls de l'entitat i compositor de caramelles. 

El dimarts de Carnaval del 1916 es cremarà el local, i queden remors que l'incendi va ser intencionat per facilitar la renovació de l'espai i el cobrament de l'assegurança. De seguida començaran les obres de construcció del nou Retiro, dirigides per Miquel Utrillo, encarregat també de les obres d'un dels edificis més rellevants del Modernisme a la comarca, el Palau Maricel de la mateixa localitat que adequarà per a la família Deering (VVAA, 2009). Miquel Utrillo era conegut com a arquitecte però també crític d’art, i un dels fundadors del grup Els Quatre Gats. Utrillo projecta un teatre eclèctic d’estil popular, que mescla una sala de planta poligonal amb teula àrab, una torre en forma de campanar i parets tosques i expressives (Alcázar Serrat, 2013: 23). Pocs anys després, les obres es completaran amb un jardí modernista amb pèrgoles que es derruirà per ampliar l'espai a mitjans de segle. Al 1930 es produeix un nou incendi, encara que molt menor, aquest cop a la sala de projecció cinematogràfica pel frec de la pel·lícula de cel·luloide inflamable amb la màquina. En l'incendi hi va quedar ferit el projeccionista, Panxo Sardí, i hi morí l'ajudant del projeccionista, Joan Arnan, fet que va portar consternació a la vila (Borderia, 2008: 19). L'incendi va propiciar reformes en la cabina de projecció del cinema, que va construir-se aquest cop ja no a la torre sinó a la planta baixa del local i ocupant un espai més ampli que separava en dues estances les màquines i el lloc des del qual podien manipular-se, a més d'instal·lar-se dutxes de seguretat damunt els projectors per si s'encenia un foc. 

Durant la Guerra Civil Espanyola, El Retiro va passar a ser un Ateneu Cultural Proletari controlat per la CNT i el POUM i, a la postguerra, un magatzem fins que torna a obrir-se com a espai públic al 1940 com a espai sense possibilitat de significar-se políticament i fonamentalment centrat en el ball i alguna secció d’esport (González Ayala, 2014: 20). 

La societat recreativa cobria, de manera quotidiana, la funció de ser un espai de trobada fonamentalment per a homes, que hi passaven les estones lliures jugant a cartes o els billars i en tertúlia. Les dones participaven als ateneus majoritàriament durant les ocasions especials, com els balls, els sopars o les festes. Gran part del temps de les dones discorria a la llar, des d'on duien a terme feines vinculades a la indústria sabatera i tèxtil que tenia un pes important a Sitges. Al 1981 la Societat Recreativa El Retiro modificarà els estatus per a possibilitar la participació plena de les dones, que fins aleshores no podien ser sòcies numeràries de l'entitat i, per tant, no gaudien de tots el drets que sí que tenien els socis. A partir d'aquest moment, les dones també passaran a pagar la quota complerta de numeràries per a beneficiar-se dels mateixos drets que els homes.

La Societat Recreativa El Retiro també destaca per posar en marxa, el 1976, la primera carrossa del Carnaval de Sitges des de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Arran d’aquest fet, la seva imatge encara s’associa fortament al Carnestoltes en l’imaginari popular. 

Al 1994 es va construir un aparcament als soterranis de l’edifici històric de El Retiro per mirar d’eixugar el deute acumulat per l’entitat, i es va fer un local nou, cedint el dret de vol al constructor. Al 2000 es posa en marxa una jazz cava a l'espai sota l'escenari que es feia servir fins aleshores com a magatzem. També es posa en marxa una escola de música que porta per nom "La Caixa Escènica" i una banda de música, la "Banda Suburband de El Retiro", que recupera algunes de les activitats principals de l'entitat com el concert de Nadal. 

Al 2017, El Retiro era distingit amb una Creu Sant Jordi per la seva activitat.

El Casal - Societat La Principal es funda (com a “Societat La Principal”) el 24 de setembre del 1904, al Cafè Nou de la Rambla de Nostra Senyora de Vilafranca del Penedès. És una entitat amb un programa interclassista que s’entén com a modernitzadora pel que fa a la transversalitat dels integrants que vol acollir, en un context en què la majoria d’entitats tenen un fort component de classe. El soci que es preveu, com és el cas de la resta d’entitats, només és de gènere masculí, encara que el desglossen en tres figures: solter, casat i transeünt (per a les persones que habiten temporalment a Vilafranca). Les entitats a les que es contraposarà la Societat La Principal aquests primers anys són: El Casino Unió Comercial (entitat sorgida de la fusió, el 1918, de l'antic Centre o Casino de la Unió (1853) i de la Lliga Industrial i Comercial) composat per la burgesia, formada per comerciants i petits industrials; el Centre Agrícola del Penedès (entitat creada l'any 1876), el més conservador, format pels terratinents; el Coro del Penedès (fundat l'any 1862) societat coral de tipus claveriana obrera; i l’Ateneu Obrer (fundat l'any 1885), el situat més a l’esquerra i format per a l’autoeducació de les persones de classe treballadora i que seria enderrocat després de la Guerra Civil Espanyola. L’extracció de classe de la nova entitat se situa entre els petits comerciants i propietaris, però vol trencar la dinàmica de divisió per raó de classe. Cal apuntar que, a diferència d’Igualada, Vilafranca amb prou feines té indústria i és una vila d’economia dedicada al vi i al comerç. 

La Societat La Principal es presenta com una entitat recreativa centrada en el ball, i que duu a terme les seves activitats en teatres, sales i salons de ball d’altres propietaris o entitats, fins que al 1921 construeix el seu propi espai, principalment el Teatre i el cafè. Per al local propi, s’hauran aconseguit els fons a partir d’un increment acordat de la quota dels socis i aportacions regulars de la Junta, i a més, un cop prevista la compra del terreny, es farà que els socis hagin d’adquirir accions de l’entitat. A més, s’encarregaran les obres de la sala d’espectacles o teatre a Andreu Audet, arquitecte conegut per obres al Paral·lel de Barcelona com el Teatre Condal (però també l’Editorial Seguí, l’Hotel Colón o el Casino de la Rabassada), que proposarà un teatre de fusta més econòmic que els de formigó (Soler i Garcia, 2011). El gremi de paletes de Vilafranca, i el treball voluntari de molts socis acabaran fent possible l’edificació de l’espai. Per la seva part, l’arquitecte vilafranquí Santiago Güell, serà l’autor de la façana del cafè a la Rambla Nostra Senyora, noucentista amb trets modernistes, i d’altres projectes que finalment no es durien a terme. Malgrat la frenètica activitat, l’entitat estarà sempre endeutada i apostant per renovacions, però funcionant a  través d’aportacions voluntàries de tota mena. El teatre proposarà activitats diverses i vetllades amb espectacles de revista i cupletistes com Pilar Alonso o ballarines com Encarnita Gil, però també serà un espai per a projeccions cinematogràfiques i ball. De fet el teatre serà per al Casal no només una activitat de programació (d’obres d’altres companyies) sinó també de producció pròpia, a través de diferents companyies amateurs i, de vegades, fins i tot de col·laboracions entre professionals i aficionats de l’entitat. A més, obrirà la primera biblioteca de Vilafranca del Penedès al 1925, any en què també crea els Socors Mutus (Alcázar Serrat, 2012: 23). Durant els anys 20 ampliarà el seu espectre d’activitats amb l’habilitació d’una sala de conferències i una ampliació de programa que es diversifica al voltant dels anys 30s del segle XX. S’hi registren “conferències, cursos, projecció de documentals i, finalment, acollir una secció dedicada a la promoció de la cultura femenina, la que seria coneguda com a Cultura de la Dona” (Solé i Bordes, 2004: 27). Els escacs també en seran una de les seccions més antigues i longeves. Cal pensar que un premi a la loteria l’any 1929 permet a l’entitat adquirir l’edifici de la Rambla i obrir espais per a les seccions creixents. 

La secció de Cultura de la Dona s’aprovava el 21 de setembre del 1930 amb els seus propis estatus i junta, i ja al 1932 comptava amb 286 associades. Tenia una preocupació important per l’educació de les nenes en horaris que poguessin compaginar o bé amb l’escola o bé amb el treball, i impartia cursos en disciplines diverses com la literatura, la música, la cuina i tasques domèstiques, els treballs manuals i la cultura física, a més de medicina i anglès. Per una pesseta al mes, les nenes i joves aprenien, una hora cada tarda segons els fonts primàries (Assumpció Massana Xirinachs, a Solé i Bordes, 2004), matèries com l’aritmètica, l’escriptura en català, teatre o solfeig. El testimoni recollit al llibre de Solé i Bordes (2004), Assumpció Massana Xirinachs, afirma que hi havia activitats per a les noies de classe treballadora que pràcticament no havien tingut escolarització i que entraven a treballar a la pubertat. La secció va comptar amb professores com les compositores Maria Dolors Calvet i va poder actuar fins al 1936, en què la guerra i, després, la dictadura franquista, impediran la seva activitat. 

La secció de Cultura Física es constitueix el 1931 a partir de la integració del Centre Excursionista Vilafranquí a La Principal. S’iniciava amb excursions, entrenaments d’atletisme i ciclisme. Encara avui, la dedicació esportiva de l’entitat n’és un dels focus principals d’activitat, avui dia molt centrada en el bàsquet (que té secció pròpia). Per tant, és durant els anys de la República que el Casal, com la majoria d’entitats d’aquest tipus, tindrà un període daurat tant pel nombre com per la qualitat i diversitat de les activitats que s’hi duran a terme (des d’espectacles eròtics fins a conferències il·lustrades). A banda, com hem vist en el cas de la secció de la Cultura de la Dona, però també amb l’organització de Socors Mutu dins la societat, es desplegarà una preocupació per a participar de l’educació popular de la població. 

Amb el cop d’estat i la posterior dictadura, el Casal - Societat La Principal dissoldrà el seu discurs sota una aparent neutralitat que li permeti continuar amb la seva activitat. Això contrastarà amb el que succeirà amb entitats polititzades com l’Ateneu Obrer de Vilafranca que no només s’intervindrà i aturarà la seva activitat, sinó que fins i tot veurà el seu edifici enderrocat. Després de la guerra, Josep Brugal i Fortuny serà l’arquitecte que signarà la majoria de les obres que es duran a terme a l’entitat, fonamentalment dedicades a habilitat les infraestructures de les seccions del Casal. 

Durant la dictadura, els balls van ser la primera activitat a reprendre’s, mentre que els aparells de cinema, que havien desaparegut, aviat van restablir-se i van posicionar el cinema com una de les activitats principals de la postguerra. Els socis, que havien caigut a 699, van anar-se reprenent durant els anys 40 i a finals de l’entrada al decenni ja superaven els 1300. Cap a finals d’aquesta dècada, això sí, ja es restableixen algunes de les seccions, com la Folklòrica, la Filatèlica i la de Belles Arts, i a principis dels anys 50 l’esportiva, que serà un dels eixos vertebradors del Casal. Amb tot, l’estructuració del règim va obligar el Casal Societat La Principal a cedir en règim de lloguer algunes de les seves instal·lacions a la Falange, al Frente de las Juventudes i a la Sección Femenina. Els espectacles de cupletistes d’abans de la guerra, a més, van ser substituïts pels de revista i vedettes i, poc a poc, els de cantants melòdics (des de Josep Guardiola fins a Raphael). 

Als anys 50, s’organitza la secció fotogràfica, l’escisió de la qual acabarà constituint el Club fotogràfic Diafragma (que ara torna a dur a terme les seves activitats al Casal). Cap als anys 60, s’organitzarà una secció de cinema amateur basada en els aparells cinematogràfics no professionals, i un festival dedicat a aquest tipus de cinema. El certamen nacional de cinema amateur, conegut com a concurs del “rotllo”, també tindria moltes edicions a Vilafranca, arran de grups que sortirien de la secció. Les pel·lícules d’aquesta secció ara són rellevants documents audiovisuals de la història de la vila i romanen a l’Arxiu Comarcal del 'Alt Penedès (Vilafranca). També durant aquests anys s’edita el butlletí “Casal”, que reflecteix la creativitat literària de l’entitat amb firmes com la de Ramona Via o Josep Parera (encara que hi haurà tradició des dels Jocs Florals i la Secció de Cultural de la Dona, com a mínim). La publicació també servirà per reivindicar els escriptors noucentistes. De fet, aquesta revista del Casal es posarà en marxa al 1968, dos anys després que la Llei Fraga (1966) atorgui certa llibertat de premsa, i d’origen serà (només amb l’excepció d’algunes peces) en llengua catalana. Editant-se fins al 2001, es converteix en la publicació de més durada en llengua catalana de Vilafranca. “Casal” també difonia documents de la llengua “esperantista”, que tenia una secció pròpia a l’entitat que es publicitava així: “Els esperantistes del Casal, que ja han adquirit carta de veterania a Vilafranca, acullen a totes les persones –masculines i femenines– que vulguin aprendre l’idioma i els hi ofereixen la seva col·laboració” (cartell promocional, a: Solé i Bordes, 2004: 247). Durant aquests anys, juntament amb els espectacles esmentats més amunt, apareixen als escenaris els artistes de la Nova Cançó i el rock espanyol. 

L’any 1980 el Casal adquireix uns terrenys al peu de la muntanya de Sant Jaume, un lloc amb bones vistes on es volia projectar un espai de natura, esports i lleure que hauria de dir-se “Casal 2000”. A l’espai s’hi van dur a terme durant alguns anys plantades d’arbres i aplecs, a més d’alguna festa gastronòmica i exhibició esportiva. Recentment, aquest espai es va haver de vendre per fer front a la situació econòmica de l’entitat i perquè no podia competir amb les infraestructures d’aquesta mena de condició municipal que s’edifiquen entorn en canvi de mil·lenni. 

Amb la crisi, s’incrementa la davallada en el número de socis del Casal - Societat La Principal. Fins ara, l’entitat arrossegava 10 anys de pèrdua sostinguda de socis, tendència que s’ha pogut revertir finalment al 2017, amb un lleuger increment de les afiliacions. Durant aquests anys, l’entitat ha mirat d’ampliar activitats i horaris per tal que les persones sòcies percebessin la utilitat de ser membre de l’entitat. Aquest 2018, el Casal ha estat guardonat amb una Creu Sant Jordi pel seu foment de la cultura i les tradicions catalanes i el seu paper cohesionador al voltant de la cultura, l’esbarjo i l’esport. 

L’Ateneu Igualadí beu de la influència de l’Ateneu Català de la Classe Obrera (Barcelona, 1961) i registra l’acta de fundació molt poc després que el primer, durant la Festa Major d’Igualada, al 1862, al Cafè El Pardalet; els estatuts es redacten i presenten ja al 1863. La fundació la duen a terme quatre homes, teixidors de la indústria igualadina (Antoni Carner, Antoni Vila, Ferran Salat i Josep Estany) en un context de cert descens poblacional i crisi econòmica per la manca d’inversió en la indústria local i el fet que Igualada no comptés amb línia de ferrocarril. Amb tot, és un període d’hipersociabilització i agitació social (Duran Moreno, 2018). A més, també es vivia la recessió en la indústria de la sederia, la conflictivitat social i el ludisme, i la competència a la ciutat de les indústries del Llobregat i del Cardeder (Alcázar Serrat, 2012). L’Ateneu Igualadí va comptar amb el suport d’un capellà escolapi (el Pare Marià Ferrer), i Josep Anselm Clavé en serà un dels primers socis honoraris. A l’Ateneu li donaran suport fins i tot industrials que el veuran com un “garant de la pau social, i també una bona eina per formar la mà d’obra que les seves fàbriques necessitaven” (Alcázar Serrat, 2012: 25). A pesar d’aquesta aparent utilitat de l’Ateneu per les classes dominants, i dels intents de la mateixa de domesticar la institució, l’Ateneu Igualadí esdevindria un centre elogiat per la seva  proposta d’educació popular i de disciplines esquerranoses, i es reconeixeria el seu èmfasi en el feminisme i el mutualisme, com hem vist que també passarà en altres entitats similars. 

En el període 1860 - 1900 es calcula la presència de 18 entitats a Igualada com el Casino del Recreo, el Foment o el Cercle Mercantil per a la classe burgesa; i els coros, el Centre Catolich d’Obrers i les cooperatives per a la classe obrera (Duran Moreno, 2018: 21). En aquest context, i a través del seu sistema d’instrucció, l’Ateneu Igualadí esdevé un centre d’accés de la modernitat i de desenvolupaments com el cinematògraf, encara avui important per a l’entitat. Cal dir que professionals liberals i personalitats burgeses molt ràpidament se subscriuran i donaran el seu suport a l’Ateneu, de manera que serà gràcies a persones de classes diverses que s’aconseguiran els fons i recursos necessaris per la tasca que haurà de desenvolupar. Els primers anys l’Ateneu canviarà de seu fins a edificar-se, al 1878, la seu neoclàssica de maó de Pau Riera i Galtés (també arquitecte del brollador modernista del jardí) al carrer Sant Pau, rere la Rambla, que encara és l’actual. El teatre, que serà emprat per representacions i ball, serà l’activitat amb més èxit dels primers anys i, en l’edifici original, es duia a terme a vestíbul. Al 1900, davant la prioritat que l’Ateneu donava a les activitats de teatre, s’inaugurarà la sala de teatre de Pau Salvat i Espasa i Josep Vic; una sala que haurà de remodelar-se aviat, al 1910, a causa d’un incendi. És destacable que aquesta rehabilitació es farà, en gran mesura, amb les aportacions i la força de treball de les persones associades. D’entrada el teatre es farà servir sobretot per a funcions amateurs dels associats, que trobaran un espai de llibertat creativa inusitada, però després s’hi incorporarà la contractació de companyies i la programació del teatre popular de l’època: sarsueles, sainets, o esdeveniments festius. També participaran de la programació de l’Ateneu noms més distingits de l’època com els de Santiago Rusiñol (que hem vist que estrenaria moltes de les seves obres al Casino Prado Suburense de Sitges) o Margarida Xirgu (Alcázar Serrat, 2012).

Com succeeix també amb altres centres, els anys 20 i 30 són anys daurats per a l’Ateneu Igualadí, en aquest període front a la concentració de les entitats burgeses en el Cercle Mercantil. En aquests anys es condensen activitats educatives a les escoles d’infants i d’adults (que alcen el seu edifici/palau al 1920) lligades al moviment de renovació pedagògica i el model Montessori. També abunden conferències, tertúlies i cursos especialitzats en diferents disciplines, i esports, excursions i balls. Figures destacades de les lletres i de la política de l’època, com Àngel Guimerà, Carles Pi i Sunyer, Joan Puig i Ferrater , Ventura Gassol, Antoni Rovira i Virgili, Joaquim Maurín o Joan Peiró hi impartiran conferències. Les escoles començaran amb classes vespertines per a adults però aniran ampliant de manera progressiva la seva oferta i cobertura amb, per exemple, una escola per a nenes des del 1908. Jaume i Artur Garcia Fossas. Empresaris i mecenes, serien en gran mesura els qui van aportar el capital monetari necessari per anar gestant el projecte educatiu de l’Ateneu i construir-ne el Palau Escolar, que s’encarregaria a Josep Pausas Coll. L’escola de l’Ateneu serà un projecte modernista d’inspiració en Francesc Ferrer i Guàrdia i es comptarà amb una pionera Escola Montessori. També s’obrirà un conservatori de música que avui continua formant part de les instal·lacions de l’entitat però que, com passa amb el teatre, és de gestió municipal. El conservatori començarà la seva singladura sota la contractació de Manuel Borgunyó, conegut compositor i pedagog musical que aleshores ja tenia experiència en la direcció cors i orfeons com Euterpe.

Les dones podien ser sòcies d’aquest Ateneu de manera pionera des de finals dels anys 20, i entre les persones associades s’hi troben adscripcions ideològiques molt diverses. 

Durant la II República i la Guerra Civil Espanyola, l’Ateneu Igualadí va intensificar l’activitat, i l’escola de l’Ateneu va passar a formar part del CENU. En el període revolucionari després del cop d’estat fallit i abans de la derrota de la República, a Igualada hi tindrien molta força els moviments d’esquerres (i particularment el moviment llibertari, que tindria el seu propi Ateneu a la Rambla), que convertirien l’Església de Santa Maria en un mercat cobert i socialitzarien negocis com les barberies. A l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera s’hi celebrarien actes com la trobada de nens refugiats de Madrid. 

Amb el cop d’estat franquista, l’Ateneu serà ocupat per les autoritats i se li canviarà el nom a Centro Nacional; a més, l’ajuntament crearà una Junta gestora que substituirà els membres de l’època republicana, aniquilant el projecte del que havia estat l’Ateneu Igualadí. Les escoles de l’Ateneu es convertiran en centres de caritat i escoles d’adults. El conservatori de música continuarà la seva tasca, si bé separant-se del Centro Nacional, i assumint imposicions del règim com haver d’oferir formació musical gratuïta a l’alumnat que portés l’aval de la Falange (bé com a membres del Frente de Juventudes, bé com a membres de la Sección Femenina).

Pel que fa a l’Ateneu Igualadí, no serà fins als anys 70 que la mateixa Junta del Centro Nacional decideix recuperar el nom d’abans de la Dictadura i, des d’aquí, es comença a recuperar el projecte de l’entitat. Amb les eleccions democràtiques del 1977, es reobren les escoles de l’Ateneu, un cop ja concertades. La necessitat de rehabilitar el teatre i els alts costos que això suposa obliguen l’Ateneu Igualadí a vendre’s part del patrimoni, com el parc del Xipreret i, com hem vist, a cedir el teatre a l’ús municipal. Avui l’Ateneu acull una programació diversa d’espectacles i d’activitats formatives. Pel que fa al teatre, com a escenari municipal té una programació pròpia que no depèn de l’Ateneu, encara que la infraestructura continua portant el nom de “Teatre Municipal de l’Ateneu”.

Processos i preparatius: 

Els processos i preparatius es vinculen a cadascuna de les diferents i variades activitats on participen les entitats (Corpus, Carnestoltes, extraescolars, programació cultural, etc.) i per tant depenen també de l’especialització de les activitats de cadascun dels ateneus i del calendari festiu de la localitat on es troba. La resta de processos i preparatius corresponen al bon manteniment i conservació dels locals i equipaments, a més de la seva gestió, perquè se'n pugui fer ús diari. 

Algunes de les entitats estudiades, com l’Ateneu Igualadí o el Casal Societat La Principal tenen un cos tècnic professionalitzat que percep remuneració per dur a terme la seva tasca. Les gestions habituals, en qualsevol cas, passen per l’organització de les activitats, la contractació de personal per a dur-les a terme (la major contractació es dona en aquells ateneus en què hi ha activitats extraescolars o formatives, en què els professionals que se’n fan càrrec perceben un sou), la difusió i comunicació dels esdeveniments o programació, i la supervisió de com transcorre cadascun dels actes. En algunes de les associacions, hi ha seccions amb més o menys independència que es fan càrrec d’un conjunt específic d’actes, a banda de les col·laboracions amb altres entitats independents que duen terme accions en els equipaments dels ateneus. 

En l’apartat de gestió, és important també el lloguer d’espais i la recerca de finançament, a més dels esforços per a reclutar persones sòcies. Alguns dels informants assenyalen que els problemes de gestió econòmica dels espais demanen moltes energies i causen preocupacions, i que no permeten centrar-se en les tasques més il·lusionants de la institució. Totes quatre entitats estudiades són propietàries dels edificis i equipaments en què té lloc la seva activitat, i aquests edificis són patrimoni important en termes identitaris per a l’associació. El manteniment dels mateixos és una de les qüestions que dona més feina a nivell estructural als quatre ateneus. En aquest sentit, cal trobar fórmules per finançar les reformes i per amortir els deutes contrets per les entitats que poden passar per trobar patrocinadors, vendre, cedir o llogar part de les infraestructures, trobar professionals disposats a fer un preu especial per les feines de manteniment, o bé aconseguir reconeixements patrimonials que permetin aspirar a ajuts públics per dur a terme les reformes.

Dedicació: 

Cap de les entitats estudiades tenen cap dedicació religiosa específica, tot i que s'hi han celebrat i celebren efemèrides relatives a la tradició catòlica, com el Nadal i el Corpus. En el territori penedesenc, però, i especialment a Sitges i Vilanova, les festes d'origen pagà com el “Carnestoltes" han tingut un paper molt important en la consolidació d’aquests ateneus i en donar-los visibilitat pública. 

En qualsevol cas, els ateneus de Vilafranca, Vilanova i Igualada estudiats provenen d’una tradició il·lustrada (sigui de caire més obrer o burgès) que promulga l’aconfessionalitat i la independència de l’entitat vers les institucions governamentals i eclesials. El Corpus sitgetà ha tingut una presència important, en canvi, a El Retiro, però sense dedicació específica per part de l'entitat.

Ofici/Coneixements tècnics: 

No hi ha coneixements específics que tinguin relació amb la pertinença o participació a les entitats esmentades, si bé les que tenen una part de l’estructura professionalitzada sí que cerquen perfils amb formació en cadascuna de les àrees de treball: gestió, programació, comunicació, manteniment o bé els camps de formació que s’ofereixin als cursos de cada ateneu. 

Ara bé, en el passat algunes d’aquestes entitats definien els seus participants en un perfil socioeconòmic i professional específic. Per exemple, el Círculo Villanovés (abans de passar-se a dir Foment), era un club de negocis de la classe menestral i petits propietaris. Després, passaria a ser reputat com a lloc de trobada d’artistes i gent de la cultura. També un dels informants de la Societat Recreativa El Retiro (soci històric, ex secretari de l’entitat i membre de la Junta Consultiva) suggereix que El Retiro tenia la reputació de comptar amb socis industrials i botiguers, mentre que l’entitat local rival, El Prado, es deia que comptava amb un perfil d’associat menestral (aquesta diferència és en qualsevol cas molt borrosa en el cas sitgetà, especialment en una associació tan heterogènia com seria El Retiro). La formació musical, en qualsevol cas, sí que ha estat una de les especialitzacions de El Retiro, que des de la seva posada en marxa ja comptava amb una banda (l’Orquestra del Mestre Oller) i que sempre ha tingut especial dedicació a la composició i conservació de les caramelles.

El Casal - Societat La Principal ha comptat amb persones reputades en el terreny de l’escriptura, però també professionals de la manobreria s’han ofert al llarg de la seva història per treballar de manera voluntària en algunes de les obres que ha requerit l’entitat. En general, més aviat les habilitats dels socis adults s’han aprofitat com a capital humà en benefici de l’ateneu, i també s’han intentat transmetre als infants. 

Un cas semblant és el que trobem a l’Ateneu Igualadí, que, a més, en l’escola compta evidentment amb personal educador format professionalment (com a distinció respecte la resta d’entitats). 

Com suggeríem, i per a totes quatre entitats, avui dia, pel que fa a la realització de les múltiples activitats que avui acullen les entitats, sí que hi ha perfils especialitzats com músics, formadors, o talleristes. També es reconeix l’especialització de les persones que participen d’aquests ateneus en qualitat d’artistes o espectacles convidats i que conformen les programacions d’aquests espais. En el cas de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i del Casal - Societat La Principal, a més, hi ha persones tècniques especialitzades que gestionen els usos dels espais, les altes o baixes de socis, els cobraments i les activitats.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

El Foment Vilanoví fonamentalment disposa de sales multifuncions que mantenen l’ambientació i decoració original, a més de taules, cadires, projectors i equips de so. Amb aquestes infraestructures, el Foment pot acollir tota mena d’activitats formatives, de debat i àpats col·lectius. El cafè, subcontractat a particulars, també serveix d’espai per a xerrades i trobades de tipus més informal, que permeten que la gent prengui alguna cosa de manera distesa mentre s’està a un acte particular. A banda, com ja hem dit, el Foment lloga sales a altres entitats i a persones particulars. 

Les infraestructures de El Retiro estan molt vinculades a les activitats que duu a terme l’entitat avui dia i a les que ha fet històricament. La necessitat d’un espai multifuncions per a les colles d’esbarjo (teatre/cinema amb cadires desmuntables per a fer-ne una sala de ball) és el que motivarà la seva posada en marxa el 1870. Així, la celebració de festes i balls seran una de les activitats més habituals de l’entitat i encara són rellevants en ocasions especials com el ball de Cap d’Any i alguns sopars especials. La disposició d'un espai cafè va ser important per a les trobades quotidianes dels socis i encara avui és un espai important especialment per al lleure dels associats de més edat. 

La jazz cava i les sales adjacents al teatre, a més, acullen els aularis de l’escola de música i són un equipament amb servei de bar que permet la realització de concerts de petit format. A més, el pati té un altre bar, en aquest cas llogat als propietaris del bar “El Cable” de Sitges, que ha esdevingut un bar-terrassa (tot exterior) popular i lloc de trobada per a sitgetans. 

El Casal - Societat La Principal de Vilafranca té en propietat tota mena d’infraestructures en els seus més de 4000 metres quadrats: teatre, sala de cinema, aularis, sales-gimnàs, pavelló i oficines. Disposa de projector i equip de so d’alta qualitat per a la sala Zazie, que exerceix de sala de cinema tant per a activitats de l’entitat com activitats del cineclub. També compta amb tots els equipaments necessaris per a les aules de l’escola de dansa Assumpta Trens, comptant amb barres, miralls i terres tous de fusta per a dur a terme els exercicis. També té un petit espai de treball o biblioteca oberta a les persones sòcies equipat amb una cafetera. 

L’Ateneu Igualadí disposa dels edificis originals, degudament restaurats, de l’entitat, amplis i d’estil noucentista amb influència modernista. Els espais acullen les activitats formatives i tenen diferent capacitat i organització de les taules i cadires per ser útils a diferents actes. També hi ha un espai exterior de pati per a dur a terme activitats esportives i àpats o recepcions a peu dret. A banda, el cafè de l’entitat, de gestió privada, és un lloc de referència a la ciutat, i té una oferta variada tant de tapes com de menús. El teatre, en forma de ferradura i molt impressionant, ara està cedit a l’ajuntament i actua com a teatre municipal, encara que en algunes ocasions acull espectacles organitzats per l’Ateneu. A banda, es disposa d’una sala de cinema que fa la funció de cinema municipal, atès que les sales del centre van anar tancant. 

Els espais regulars de l’Ateneu estan disponibles un cop l’any per a activitats personals dels socis, i la resta per les activitats organitzades des de les seccions. Si els particulars volen fer ús dels equipaments, poden llogar-los, com succeeix també al Foment Vilanoví.

Participants/Executants: 
El FOMENT VILANOVÍ ha tingut la seva etapa d’esplendor com a societat burgesa, primer dedicada als interessos econòmics i polítics i, després, en la seva etapa daurada, a la cultura i l’art. Manté, per tant, el prestigi d’haver aglutinat personalitats conegudes a la vila per les seves creacions artístiques i per les seves línies de pensament polític. Això ha motivat els successius processos de renovació de l’entitat (en la recuperació cultural de la postguerra així com en la Transició i, posteriorment, l’entrada de nous socis al 1994), impulsats per persones que han trobat adient sumar-se a una entitat amb bagatge. Ara bé, des del 1994 que no hi ha hagut una renovació de socis important sinó que són les mateixes persones les que concorren a les activitats de l’entitat. Les trobades més habituals són els sopar-tertúlia amb personalitats polítiques, i reunions al cafè. A banda, les persones del Foment participen en les activitats d’altres entitats que fan ús freqüent de les seves instal·lacions, com Òmnium Cultural, els Comitès en Defensa de la República o La Medusa. El Foment, com la majoria d’entitats, abans aconseguia l’afiliació de persones per classe social, interessos culturals/capital cultural i filiació, i era fonamentalment masculina (per estatus). Si bé havia tingut una participació majoritàriament masculina gran part de la seva història excepte en balls i sopars, des dels 80 que les dones s’hi han afegit de manera àmplia i ara, segons l’informant, les juntes (de Patronat i “Amics del Foment”) tenen un balanç equitatiu d’homes i dones. La SOCIETAT RECREATIVA EL RETIRO com la resta d'entitats, els socis eren fonamentalment homes. S’integraven des de joves per participar de les activitats lúdiques i festives. Les dones participaven de les activitats de la societat recreativa durant els balls o les festes, però no al cafè, de manera quotidiana, com ho feien els homes, ni tampoc no tenien els mateixos drets que aquests. A partir del 1981, s’autoritza que les dones puguin passar a ser sòcies numeràries i que adquireixin els mateixos drets que els homes. Actualment, homes i dones tenen una presència similar a l’entitat, especialment entre els associats més joves. A les activitats de jocs de cartes del cafè encara s’hi veuen gairebé de manera exclusiva homes, però la presidenta vigent de El Retiro és una dona, Elena Ferré. El fet que El Retiro tingui una escola de música també possibilita que les famílies es coneguin a través dels cursos musicals dels infants. Activitats com concerts o representacions reforcen aquesta vessant. Pel que fa a la classe o extracció social de El Retiro, avui dia pot dir-se que és plural. Però originàriament estava formada per terratinents i treballadors fabrils, per tal que tots dos grups s’oposaven als interessos burgesos que representava El Pardo, l’ateneu rival de Sitges. El CASAL - SOCIETAT LA PRINCIPAL ha cercat des dels orígens una participació àmplia de persones a l’entitat, essent quan va néixer una associació jove i transclassista. És una entitat que va treballar la participació femenina aviat, a través de la creació del Club de Dones, projecte que el Franquisme va escapçar aviat. Després, els participants de pràcticament totes les seccions eren homes (com en la majoria d’entitats, excepte en els espectacles, sopars i balls) fins als anys 80. En l’actualitat, l’entitat té una participació àmplia de persones de tots els gèneres i de diferent classe social. L’obligatorietat de fer-se’n soci per a optar a les múltiples activitats esportives i extraescolars que ofereix l’entitat fa que hi hagi prop de 3000 persones que fan un o altre ús freqüent de l’entitat, a més dels assistents als espectacles del teatre o les projeccions del cineclub. Així, podem dir que hi ha una participació més “com a client” d’un servei, i una involucració més profunda des de les diferents seccions i en l’organització de les activitats. La majoria de seccions, a més, tenen actes per reforçar els vincles personals com sopars, excursions, festes o exhibicions del resultat de les seves activitats. L’ATENEU IGUALADÍ DE CLASSE OBRERA és una entitat que prové de la voluntat de formar els treballadors industrials, però que ara acull persones de classe social diversa i cert capital cultural, i que té vocació d’englobar l’espai demogràfic més ampli possible d’Igualada. El projecte d’escola innovadora i el prestigi arrossegat per haver acollit una pionera Escola Montessori han fet que persones que valoren la pedagogia moderna s’hagin adscrit a reactivar l’escola durant la Transició i a apuntar-hi els seus fills fins ara. L’escola, de fet, funciona com un mecanisme per a activar la pertinença a l’entitat i, de passada, a la ciutat, encara que la majoria de persones joves que han passat per l’escola, si bé s’hi senten identificades posteriorment i desenvolupen pertinença col·lectiva, no es fan socis legals de l’Ateneu. La majoria dels socis actuals, per tant, són persones que van fer-se’n durant la Transició i els anys 80. Les noves adscripcions es basen en cert clientelisme en el sentit que, com passa també al Casal - Societat La Principal, són persones que han de fer-se sòcies per poder rebre classes o cursos, o bé per tenir descomptes en les activitats ofertes. A més, l’Ateneu ofereix als socis descomptes a d’altres espais que no estrictament els de l’Ateneu a través de convenis. L’Ateneu vol ser un projecte de ciutat transversal a les diferents ideologies de la ciutadania igualadina. Amb tot, té una tradició de posicionament progressista i catalanista que es fa explícita en algunes de les activitats i les seves comunicacions en xarxa. Així, el 12 d’octubre (Dia de la Hispanitat) del 2018 el centre obria portes i, a més, ho explicitava a les xarxes amb el missatge: “Res a celebrar! Estem treballant amb alegria com qualsevol dia”. A més, s’han fet activitats com murals per a l’acte d’aniversari de l’1 d’octubre. De fet, l’1 d’octubre del 2017, davant la por de la repressió policial, totes les urnes del municipi van ser portades a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, on va replegar-se la ciutadania que participava de l’esdeveniment, cosa que per les informants va desvelar la centralitat d’aquest equipament per a la ciutat. Així, l’Ateneu també és un espai de sociabilitat i reflexió i organització de la política des d’una perspectiva de base.
Precisions ús i funció: 

Els ateneus estudiats acompleixen funcions diverses: una de facilitar la trobada de grups de persones amb interessos comuns, una altra de pertinença a un col·lectiu organitzat, també permeten l'educació dels menors de les famílies (sigui en espais informals o, en el cas igualadí, formals), i satisfan diverses necessitats culturals amb una oferta àmplia. A banda, també generen llocs de treball (per a professors, tècnics i talleristes) i són espais de participació social i inclusivitat. 

Patrimoni relacionat: 
El Corpus al Penedès, festa de Corpus de Sitges
Memòria oral de la comunitat gai de Sitges
Caramelles

Salvaguarda:

Transmissió: 

De manera general, les quatre entitats analitzades s’enfronten o s’han enfrontat a dificultats per mantenir el número de persones associades a l’entitat i, també, implicades  en el seu funcionament i el desenvolupament de les activitats que s’hi duen a terme. Amb tot, també totes quatre entitats són conegudes i remeten a una tradició organitzativa a cadascun dels municipis on han funcionat. D’aquí que persones o institucions que deriven d’aquestes entitats participin de la seva transmissió i de la difusió del prestigi de les mateixes. Anteriorment, totes quatre entitats es transmetien entre les xarxes informals de les persones sòcies i que participaven de les activitats. Ara, cerquen mecanismes adequats al moment present, com la relació amb les AMPA i les escoles o bé la millora de les eines de comunicació en línia. 

Amb una mica més de detall, pel que fa al Foment Vilanoví, se n’havia transmès la pertinència a partir de l’herència familiar i els grups d’afinitat (durant molt temps, per al Foment, la preocupació per la cultura, el pensament i el “vilanovisme”). Els darrers anys, l’entitat ha vist la pèrdua de molts socis i no ha sabut trobar un relleu generacional. El fet de ser una entitat generalista, sense un objectiu concret, fa difícil, segons l’informant, que es pugui regenerar. La idea de ser associat d’un espai com a lloc de trobada, per un dels membres de la Junta del Patronat, es fa complicat en un temps en què l’espai virtual ja permet encontres (a través de xarxes socials) i a més els espais de trobada física generen molts costos per a mantenir-los actius. Es valora que el restaurant - bar funciona molt bé perquè genera activitat i participació a l’entitat, i, així mateix, ajuda a la transmissió de la mateixa. També es valora que el fet que el local no estigui a la planta baixa sinó a una primera planta de vegades fa difícil que les persones s’animin a accedir al local per primera vegada. Ara el Foment buscar donar-se a conèixer i animar la participació a través d’altres entitats, més joves, que empren els seus equipaments.

Segons els informants, la transmissió de la participació a les activitats de El Retiro i la pertinença a l'entitat tenien un component familiar i de filiació. Normalment, els joves s'integraven a l'entitat a la qual formaven els seus progenitors. A Sitges, aquesta participació estava fortament polaritzada entre dues grans entitats: El Prado i El Retiro. Durant gran part del segle XX, la participació dels joves quedava garantida perquè aquestes associacions eren les organitzadores de la festa i les activitats de lleure i entreteniment popular, on tenien lloc la majoria dels rituals col·lectius. Des de les darreries del segle XX i especialment des del tombant de mil·lenni, la captació de socis s'aconsegueix sobretot a través d'una ampla oferta d'activitats (cursos, tallers, tertúlies, banda de música, colla de caramelles, carrosses de Carnaval...). Per poder-hi participar, cal que els usuaris es facin socis de l'entitat. 

És destacable com El Retiro actua com a salvaguarda i transmissor de patrimoni cultural com, especialment, les caramelles de reputats compositors que han estat vinculats a l'entitat, com el Mestre Gabriel Pallarès o Janio Martí. 

El Casal - Societat La Principal havia estat un lloc de referència a Vilafranca i s’havia transmès a través de l’activitat de les seccions, que ha deixat productes alguns dels quals ara són a l’Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès (per exemple, els documents audiovisuals de la secció de cinema amateur). Anteriorment la societat transmetia la seva importància a través de les famílies amb capital cultural de la vila, i també sent pionera oferint serveis. Ara, les extraescolars i la relació amb les escoles són una font de transmissió central i estratègica. A banda, el Casal - Societat La Principal està treballant de manera específica la comunicació i, així, les xarxes socials són un espai on el Casal comunica i mostra imatges de la diversitat d’activitats que ofereix. Instagram, Twitter i Facebook són canals que fa servir amb profusió. 

Per a l’Ateneu Igualadí l’escola és un dels eixos estratègics no només per fomentar un model educatiu progressista, sinó també per mantenir l’esperit educatiu de l’entitat i per a transmetre el valor de la mateixa a les noves generacions. Els alumnes són socis sense cost accessori fins a acomplir els 18, i aleshores se’ls ofereix 10 anys més de quota reduïda. En el cas d’aquest Ateneu, el fet que s’interrompés el seu funcionament durant el Franquisme (a diferència de la resta d’entitats analitzades aquí) fa que la transmissió del seu valor patrimonial hagi hagut de recuperar-se des de la Transició. Des de l’Ateneu es va editar un llibre i s’ha renovat la pàgina web per tal de posar en valor la iniciativa i la seva història i donar-les a conèixer al públic. 

L’Ateneu Igualadí és l’entitat de les analitzades que fa un ús més complert de les xarxes socials per comunicar les seves activitats i també una identitat, sota el hashtag #ElTeuAteneu.

Viabilitat / Riscos: 

En general totes les entitats estudiades perceben riscos en quant a la seva continuïtat, encara que amb diferències. Per a tots els ateneus ha estat complicat mantenir el nombre de persones sòcies i participants basant-se només en la sociabilitat que pot oferir l’entitat. Els ateneus que han aconseguit diversificar les activitats i inserir-les en un context de mercat educatiu, tenen més associades i esperances de continuïtat, sobretot si fan obligatòria l’associació per tal de poder gaudir de les activitats. El pagament de les quotes, i la sensació d’arribar a moltes persones, dona certa estabilitat econòmica per afrontar els préstecs que la majoria d’entitats tenen contrets (pels costos de manteniment o restauració de les infraestructures). De fet, la rehabilitació o restauració dels equipaments suposa obres costoses per a aquest tipus d’entitats, que normalment les condueix a l’endeutament. Succeeix amb El Retiro i el Foment, i ara el Casal Societat La Principal també s’enfronta al repte d’aconseguir fons per a rehabilitar el Teatre. Pel que fa a l’Ateneu Igualadí, va haver de cedir el teatre a l’ajuntament per no poder-se fer càrrec dels costos de la seva restauració.

Des del Foment asseguren que els moments de més influència de l’entitat, després dels anys 20, serien els anys 50 i 60 amb la recuperació cultural impulsada després de la repressió franquista, i es considera que les persones que més s’havien implicat en l’entitat ja són molt grans o han desaparegut. També es valora que la tradició que els descendents o nissaga dels associats es fessin socis s’ha perdut, també arran de la diversificació d’entitats a la vila i dels canvis en els estils de vida (i, particularment, la sociabilitat a través de les xarxes socials). Amb tot, es raona que encara queden persones sòcies del Foment que són descendents dels qui van fundar el Círculo Villanovés i que, per tant, senten l’entitat com un vincle familiar. També es considera que les preocupacions per la gestió i supervivència de la pròpia institució poden enfosquir la il·lusió que hauria de suposar participar d’una entitat cultural. S’afirma que costa que persones que no són de l’entitat passin a formar-ne part, això malgrat siguin usuàries habituals dels equipaments del Foment (des d’altres entitats o a títol particular).

Les amenaces que ha patit la Societat Recreativa El Retiro s'han degut a la pèrdua d'influència generacional pel que fa a la captació de socis, i al deute econòmic, que l'associació ha arrossegat durant gran part de la seva existència però que s'aguditza a finals del segle XX quan costen d’amortitzar els préstecs contrets. En algun moment ha costat de trobar candidats per a la Junta Directiva de l'entitat i també ha costat que es fes un relleu generacional en aquesta, i s’han allargat massa les durades dels càrrecs, segons els informants. Ara ja s’ha superat aquesta situació i hi ha gent jove que suposa un relleu a la junta, que han entrat a l’entitat sobretot a través de les activitats musicals (la recuperació de les caramelles, la banda de jazz i l’escola de música).

Pel que fa al Casal - Societat La Principal, ara no es tem per la seva continuïtat, després d’uns anys (des de la crisi econòmica del 2008, amb impacte en les economies familiars sobretot el 2012 i 2013) de pèrdua de socis. El Casal s’ha adaptat al moment més individualista actual a través de l’oferta d’activitats per al mercat educatiu i la professionalització dels serveis que ofereix. 

L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera tampoc no pateix per la continuïtat, encara que sí que detecta la necessitat d’incloure persones joves a través de noves activitats (com un concurs de poesia “slam”) i de dur a terme accions conjuntament amb altres entitats (des del cineclub fins a festivals locals com el Zoom). L’escola i la tradició de les infraestructures, i el bon funcionament del cafè, fan que l’Ateneu estigui integrat a la vida quotidiana de moltes persones igualadines. L’objectiu que es proposen des de l’entitat és el d’arribar fins a les 1500 persones associades (ara són 1175). No temen per la viabilitat en certa mesura gràcies a l’escola i a les col·laboracions que tenen amb moltes entitats i associacions que duen a terme les seves activitats als equipaments de l’Ateneu Igualadí.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

Albert Tubau, membre de la Junta del Patronat del Foment, és pessimista respecte a la continuïtat de l’entitat, atès que creu que les associacions de tipus generalista ara no tenen una funció clara i per tant a mig termini no podran atreure persones. Hi ha certa preocupació que l’estímul que motiva a les persones a participar d’una entitat s’acaba convertint en una preocupació, la d’haver d’assumir les despeses que té el manteniment de les infraestructures i de la tresoreria. Amb tot, valora el prestigi que ha tingut el Foment i la importància que ha suposat per Vilanova, i considera que les entitats com el Foment podrien trobar solucions a través d’unir-se. En aquest sentit, parla de converses informals amb La Unió (entitat històricament rival) de cara a una possible fusió.  

Els informants de El Retiro, per la seva part, participants de l'entitat, es mostren optimistes en relació a la continuïtat de la Societat Recreativa El Retiro malgrat no creuen que això hagi estat una constant. Manifesten que s'ha superat l'estancament en el número de socis i que l'entitat s'està recuperant econòmicament. Així mateix, detecten una bretxa entre els associats més joves, participants dels cursos, la Colla de Caramelles i la banda de música Suburband, i un nucli de socis d'edat molt gran, que especialment fan ús de l'espai social per als jocs de cartes, billars i lectura de diaris i participen de les festes especials i els concerts organitzats per l'entitat. La sensació és que cal cridar a la gent per tal que s'impliqui a l'entitat atès que s'ha perdut el vincle entre el grup familiar i la participació a El Retiro. També es percep que la ciutadania no respon de manera automàtica a les convocatòries si no se cerquen estratègies comunicatives eficaces. 

Amb tot, els informants defineixen El Retiro com un "pulmó" de Sitges, l'espai on es fan les activitats més rellevants de la vila, ja sigui per iniciativa de la pròpia entitat o en col·laboració amb l'ajuntament o d'altres associacions. Hi ha una voluntat d'obertura a diverses iniciatives i persones i la percepció que aquesta col·laboració és beneficiosa recíprocament. 

En el cas del Casal - Societat la Principal, es valora la capacitat de professionalitzar-se com a garant d’una oferta convincent per a les persones que vulguin associar-se a l’entitat. En aquest sentit, la percepció és que el Casal és capaç de ser un espai de programació cultural de referència que, així, manté el prestigi de l’entitat i, alhora, un impulsor del lleure i l’esbarjo a través de cursos i activitats esportives. 

El fet que el gerent de l’entitat els darrers anys sigui el president de la Federació d’Ateneus de Catalunya fa que el Casal participi activament en els debats que es tenen sobre com actualitzar la funció social d’aquestes entitats. 

L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera es valora com un actiu comunitari de caràcter progressista, i participa de la iniciativa Ateneus per la Democràcia. Mantenir el projecte d’escola pedagògicament avantguardista ha estat un dels puntals de l’entitat. A banda, moltes de les activitats com l’organització de debats polítics o tallers donen a l’Ateneu un caràcter que el vincula amb l’objectiu de bastir una ciutadania crítica. Aquesta identitat progressista es vincula amb la voluntat de ser un espai obert a tota la ciutadania i que englobi i resolgui moltes de les necessitats de la ciutat. 

Recuperar el teatre com a infraestructura pròpia de la cessió municipal seria un dels objectius de l’entitat, encara que no resolta a curt ni a mig termini.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Les caixes d'estalvis havien col·laborat a finançar les activitats d’associacions. Per exemple, l’Obra Social de Caixa Penedès i altres entitats semblants havien permès que continuessin els programes dels ateneus. A mesura que les caixes es van ensorrant o són absorbides per grans grups bancaris, aquests ateneus establiran convenis amb l’administració pública, que finançarà activitats. Avui dia, i amb l’aprimament i major control administratiu, els finançaments tancats permeten realitzar algunes activitats però no ajuden a que les entitats puguin tenir fons o autonomia financera. 

Les estratègies actuals, per tant, passen per participar de mercats específics o bé de lloguer d’infraestructures (dels serveis de bar i de sales a altres entitats) o bé de proveïment de serveis educatius o socials. 

El Foment ha trobat en la col·laboració amb altres entitats una manera de mantenir l’activitat en l’associació. Les col·laboracions són permanents amb Òmnium Cultural Vilanova, amb La Medusa i amb l’Orfeó Vilanoví (que fa els seus assajos a les instal·lacions del Foment). El lloguer de les instal·lacions i del servei de restaurant són també una manera que es puguin rebre fons per al manteniment del funcionament de les entitats. Les campanyes que s’han intentat fer dirigint-se a un públic concret han tingut pocs resultats i, per tant, per ara l’estratègia del Foment és intentar mantenir la majoria d’actes possibles per a públics diversos a l’espai de l’entitat per tal d’obtenir visibilitat i presència social. El futbol de pagament és ara una de les activitats que porten més persones, com també facilitar que entitats més joves celebrin festes o concerts a l’espai. En síntesi, el Foment ara té una estratègia sobretot de resistència més que no de cercar o forçar la captació de sòcies i socis. Fins i tot quan s’ha participat en altres iniciatives (com l’assessorament gratuït a treballs de final de grau), no s’ha aconseguit la incorporació de les persones beneficiàries a l’entitat. La respiració assistida per a les entitats també s’aconsegueix gràcies al futbol de pagament. Es considera que és una solució provisional perquè en poc temps la gent ja tindrà el futbol de pagament a casa.

Un plantejament és unir entitats assemblades generacional i tipològicament per sumar recursos, encara que històricament hagin estat rivals. En aquest sentit, s’ha plantejat alguna conversa (sense que hi hagi res determinat) entre el Foment i la Unió (històricament enfrontades durant la Transició). 

Pel que fa a El Retiro, des de l'entitat es reitera la voluntat d'estar obert a les propostes d’altres entitats i a organitzar activitats que mobilitzin nous públics. D'aquesta manera, a més de les activitats vinculades al calendari festiu i tradicional, incorpora una escola de música ("la Caixa Escènica", que es valora que proveeix 150 socis per a el Retiro) i tallers de disciplines diverses, a més d'obrir el seu espai per a l'organització de tertúlies.

Pel que fa al deute econòmic, al 1994 El Retiro va acordar construir un aparcament subterrani sota l'àrea de l'entitat, ara al centre de la localitat de Sitges, i vendre'n dues plantes, a més del dret de vol del nou edifici. La recuperació econòmica de l'entitat ha estat lenta i progressiva i ara sembla que s'apropa a eixugar tot el préstec contret. Per la mateixa raó, alguns dels espais de l'entitat estan llogats a serveis privats, com és el servei de bar del cafè, el servei de bar de La Jazz Cava, i l'espai de jocs de taula "Doctor Game", a més de la sala de cinema (durant un període del calendari).

També s'està organitzant, de manera voluntariosa i per part de Jordi Fusté, ex-secretari de l'entitat i membre de la Junta Consultiva, un arxiu dels materials de l'entitat que inclou els elaborats carnets de ball que s'obsequiaven a les dones que hi assistien, les cartelleres cinematogràfiques de principis de segle, retalls de premsa, i un extens arxiu de fotografies. Es preveu una exposició o publicacions per al 150è aniversari de El Retiro, que se celebrarà al 2020.

El Casal - Societat La Principal ha aconseguit frenar la pèrdua de socis el 2017 (i fins i tot incrementar-los lleugerament) i, en aquest sentit, valora positivament l’estratègia de diversificar les activitats en oferta i també de seccionar els públics per grups d’edat, per tal d’afavorir la participació i identificació de persones d’edats diferents. 

L’objectiu actual és de treballar els valors simbòlics relatius a la identitat del Casal i, per això, s’ha contractat una tècnica de comunicació que intensificarà i definirà una estratègia per als canals de comunicació existents. A banda, a través de les xarxes però també del programa s’han posat en marxa iniciatives com concursos i sortejos i, cada any, se celebra l’Homenatge als Socis, una vetllada solemne en què es reconeix el paper de les persones associades però també d’entitats que ajuden al Casal (per exemple, empreses d’arquitectura o construcció local que fan bons preus per a les rehabilitacions). 

En el cas de l’Ateneu Igualadí, s’intenta que les entitats que formen part de l’Ateneu tirin endavant moltes de les activitats, així com tenir prou diversitat d’horaris i propostes com per a què tothom s’hi senti còmode. Així, a més de les activitats habituals, els dissabtes es proposen jornades obertes de jocs de taula amb l’entitat El Pati, es conviden professionals a fer classes específiques (de disciplines tan diferents com l’aikido o el ball swing), i es programen tot tipus de pel·lícules al llarg de la setmana (el cinema comercial ha esdevingut una de les fonts de finançament principals ara que no hi ha sales de cinema al centre de la ciutat). També s’organitzen dilluns de tapes al cafè (de vegades juntament amb altres activitats com sessions obertes de ball swing), i concursos de disciplines més associades a la gent jove com la recitada de “poesia slam”. 

A més, també s’intenta donar més visibilitat a les activitats i la importància històrica de l’entitat, així com al seu caire ideològicament progressista, que es veu reflectit en el seu nom i emblema (l’abella), a través d’un ús notable d’eines de comunicació en xarxa.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

L’edifici del Foment Vilanoví està reconegut des del 1987 com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Els informants de El Retiro consideren que si haguessin mantingut elements arquitectònics originals del teatre/cinema de Miquel Utrillo i del jardí modernista, com les pèrgoles i balustrades, potser aquestes instal·lacions haurien estat susceptibles de protecció patrimonial. Però no queden aquests elements originals que es puguin activar patrimonialment.

El teatre del Casal - Societat La Principal té el reconeixement de Bé Cultural d’Interès Local, i ara es vol apel·lar al seu reconeixement al catàleg de patrimoni nacional. El teatre també haurà de restaurar-se i aquest reconeixement forma part dels mecanismes que s’estan cercant per a aconseguir una fórmula per fer-ho. El teatre és de fusta, de l’estil del Paral·lel barceloní de principis de segle, i manté pràcticament la seva forma original.  

 

 

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 

Recentment, el Casal Societat La Principal ha anunciat que posarà en marxa un pla estratègic per aconseguir més presència social. Part d'aquest pla estratègic passa per impulsar nous òrgans de participació com un Consell Consultiu i un Cercle Social

Recursos associats:

  • Façana Edifici Escoles Ateneu Igualadí de la Classe Obrera
    Escoles Ateneu Igualadí de la Classe Obrera
  • Façana Casal Societat La Principal
    Casal Societat La Principal de Vilafranca del Penedès
  • Accés Casal Societat La Principal
    Casal Societat La Principal de Vilafranca del Penedès - Rètol edifici Rambla
  • Foment Vilanoví
    Façana del Foment Vilanoví a la Plaça de les Cols de Vilanova i la Geltrú
  • Façana Ateneu Igualadí de la Classe Obrera
    Façana Ateneu Igualadí de la Classe Obrera
  • Vidriera porta Ateneu Igualadí de la Classe Obrera
    Vidriera Ateneu Igualadí de la Classe Obrera
  • Font Jardí Ateneu Igualadí de la Classe Obrera
    Font Jardí Ateneu Igualadí de la Classe Obrera

Informació técnica:

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

La selecció de les entitats es va fer després d'observar les activitats que es duien a terme a diferents entitats recreatives a la vegueria del Penedès i de parlar amb la Federació Catalana d’Ateneus. 

Per al Foment, Albert Tubau i Garcia, membre de l’entitat des de la renovació que viu al 1994 i actualment vocal del Patronat de la Fundació, a més d’historiador i ex-president de l’Institut d’Estudis Penedesencs, n’és l’informant principal. Després s’ha parlat amb altres socis o participants de l’entitat i d’altres (com La Medusa) que empren aquests espais. A més, s’ha practicat l’observació en algunes de les activitats que s’hi organitzen.

En el cas de El Retiro, després de contactar amb l'entitat, la Junta de la mateixa decideix que la persona més adequada per donar la informació que requereix aquest estudi és Jordi Fusté, membre de la Junta Consultiva i ex-secretari de l'entitat. Ha format part de El Retiro tota la seva vida, i s'hi ha integrat de manera natural a través de la seva família. Amb Jordi Fusté, que des que s'ha jubilat està treballant en l'endreça de l'ampli arxiu de l'entitat, hem estat parlant dues tardes. També ha proveït els materials bibliogràfics i fotogràfics que ha trobat més adequats per representar la Societat Recreativa El Retiro. A més, s’ha practicat l’observació en algunes de les activitats que hi tenen lloc.

Per al Casal - Societat La Principal, després de parlar amb el personal tècnic de secretaria sobre el projecte, s’escull que l’informant principal en serà Salvador Casals, gerent del Casal i president de la Federació Catalana d’Ateneus. A més, s’ha parlat amb ciutadans i ciutadanes vilafranquines (sòcies i no sòcies de l’entitat) per preguntar-los la percepció que tenen del Casal, i se n’han observat algunes de les activitats. 

A l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, s’ha conversat amb Anna Baldomà i Anna Carretero, les dues tècniques que treballen a l’Ateneu Igualadí. També s’han llegit totes les entrevistes als membres de l’entitat publicades al llarg de la història de la revista Ateneus, editada per la Federació d’Ateneus de Catalunya.

Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dimecres, 14 desembre, 2016
Actualitzacions de la fitxa: 
dimecres, 14 desembre, 2016
divendres, 26 abril, 2019
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

Els Ateneus del Penedès han estat espais centrals d'autoorganització de la societat. Formar part d'aquestes iniciatives ha permès l'accés a un sistema de compartir recursos tan diversos com espais per al lleure o activitats formatives. En aquest sentit, encara són vistos com dotats d'aquestes funcions, si bé ja no tenen la centralitat que havien tingut prèviament perquè les institucions públiques i les ofertes d'oci privat han suplert moltes de les funcions que cobrien els Ateneus. La incorporació a una o altra entitat, de totes maneres, solia dependre de la pertinença a una classe social o sector econòmic; per això, els ateneus han jugat també una funció de pressió política en favor del sector hegemònic en una o altra societat i, en aquesta línea, alguns ateneus encara són etiquetats sota rúbriques polítiques en el coneixement popular d'alguns municipis.  

Avui dia, associar-se a aquestes entitats encara és vist com un element d'integració a la vida local. Amb tot, l'emergència d'altres formes de sociabilitat i d'entitats més "joves" (que de totes maneres s'inspiren en aquest model) fa que els Ateneus esmentats siguin dirigits per persones més grans de 40 anys. Les persones joves solen beneficiar-se dels serveis que les entitats ofereixen (escola de música, llengües, cinema, concerts) però pel que fa a implicar-se en l'organització, ho fan des d'espais més concrets (seccions especialitzades, o associacions que fan ús de les instal·lacions dels ateneus) i l'organització de festes. Si bé moltes associades i famílies veuen els ateneus com organitzacions que els permeten accedir a serveis, els diferents ateneus es dirimeixen a trobar un model que els permeti no ser absorBits per la dinàmica mercantil de ser mers "proveïdors de serveis". Per això, és important per a totes les entitats analitzades poder reconstruir un valor d'identificació col·lectiva que animi a socis i sòcies a implicar-se en la vida de l'entitat (més enllà del consum clientelar). En aquest sentit, tots els ateneus estan impulsant mesures de comunicació en xarxa i replantejant la seva identitat.

IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Codi: 
IP-3-0001
Nom propi de l'element: 
Memòria oral de la comunitat gai de Sitges
Grup i/o comunitat: 
Comunitat gai masculina, col·lectiu homosexual de Sitges, grup LGTBI+
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

La memòria oral de la comunitat gai masculina a Sitges, col·lectiu molt heterogeni, s'ha desenvolupat molt recentment (del 2006 ençà) i dona sentit a la seva trajectòria en relació amb la vila. De la mateixa manera, els sitgetans han estat testimonis i còmplices del curs dels esdeveniments entorn a la comunitat d’homosexuals i han creat la seva pròpia narrativa, que a vegades coincideix i d’altres s’oposa al discurs històric dels protagonistes.

Aquestes narratives han estat escassa o nul·lament documentades des de les institucions museístiques de la vila. A dia d’avui les podem trobar, principalment, parlant amb els seus protagonistes o indagant i preguntant als sitgetans que han parat atenció a aquest fenomen, que algunes vegades han volgut justificar i altres cops han silenciat.

En general i segons la construcció d’un relat comú, s’ha volgut vincular el naixement de la comunitat gai amb l’arribada i establiment a Sitges d’artistes modernistes a finals del segle XIX. Però hi ha un altre moment culminant per al col·lectiu: la represa dels carnavals, sota llibertat condicionada, durant el darrer període de la dictadura franquista (1970-1975).

Sitges ha estat el primer municipi a Espanya en erigir un monument contra l’homofòbia. Es tracta d’un triangle equilàter de color rosa en la base del qual hi ha gravat el lema "Sitges contra l’homofòbia / Mai més / 5 d’octubre 1996 – 2006". L’any 2006 fou instal·lat damunt les pedres del quart espigó, entre les conegudes com a platja de la Bassa Rodona i la platja de l’Estanyol. El maig de 2013 el monument fou restaurat i traslladat al seu nou emplaçament, els jardins del Passeig Marítim, on té plena visibilitat i s’ha convertit en un lloc de referència per tota la comunitat. També ha esdevingut espai de reivindicació espontània en moments de crisi, com per exemple en els dies immediats a la massacra a la discoteca Pulse d’Orlando (Florida, EUA) el 12 juny de 2016.

Data identificació: 
divendres, 1 juliol, 2016

Localització:

Descripció de la localització: 

La memòria oral de la comunitat homosexual de Sitges s’estructura entorn a diverses pràctiques socials i sexuals - mirades, contactes visuals, cruising o cancaneig, balls a bars locals d’ambient i discoteques, festes i festivals o trobades periòdiques -, vinculades a espais que s'articulen sota el binomi espai públic i privat. 

Els espais de sociabilitat gai masculina a Sitges es concentren majoritàriament al centre urbà del municipi en indrets privats classificables en dos categories: locals de relació social (bars, discoteques, saunes, restaurants, etc.) i d’altres tipus de serveis (comercials, professionals, de recolzament institucional, etc).

També els podem situar en els llocs de pública concurrència, com per exemple: els carrers, els jardins i les platges de titularitat pública. 

Els espais públics utilitzats per la comunitat gai no són d'ús exclusiu, tot i ser enclavaments o llocs importants pel col·lectiu. La causa es deu a que s'associa a aquests entorns determinats aspectes que apuntalen la construcció de la memòria oral col·lectiva de la comunitat arc de Sant Martí. És pertinent destacar les platges de Balmins (platja urbana propera al port d’Aiguadolç), la de la Bassa Rodona (davant l’hotel Calípolis i el restaurant Pic-Nic) i la Cala de l’Home Mort (molt apartada del nucli urbà, platja nudista) les quals han esdevingut espais de gran afluència per la comunitat gai masculina i, en conseqüència, també un focus de trobada i de sociabilitat. 

Els locals de sociabilitat destinats a la trobada informal que componen la primera categoria es concentren en determinats carrers del centre urbà de Sitges. Principalment al carrer Sant Bonaventura, el carrer Sant Pere, el carrer Carreta, el carrer Bonaire. En aquesta secció geogràfica trobem establiments emblemàtics i significatius en termes patrimonials per la comunitat gai masculina del municipi com: el Queenz Bar situat al número 17 del carrer Bonaire, el Comodín, ubicat al número 4 del carrer Tacó,  El Horno al carrer de Joan Tarrida o el bar-terrassa Parrots a la plaça de la Indústria, entre altres. 

La raó de la concentració en aquesta zona de locals d’oci es deriva de la presència i visibilització de la comunitat i viceversa, comportant que l’afluència a aquests locals signifiqui una presència també en l’espai públic. La llei que prohibeix fumar a l’interior dels locals ha ajudat a crear aquesta ocupació de la via pública que a Sitges era tradicional i peculiar en les nombroses terrasses de bars i establiments. En particular el carrer del Primer de Maig, conegut popularment com “el carrer del pecat” on s’havia normalitzat ja als anys seixanta l’ocupació de l’espai públic i les terrasses a l’aire lliure sota tendals.

Cal tenir en compte que aquesta presència en l’espai públic ha vingut acompanyada del increment de la tolerància vers el col·lectiu LGTBI. Com veurem en altres apartats de la fitxa, la repressió a la qual s’ha vist sotmesa la comunitat ha provocat que les formes de sociabilitat de la comunitat es duguessin a terme en espais privats o semipúblics com els locals d’oci exposats.

Evidentment estem parlant d’un fenomen urbà quan parlem de bars, i discoteques però també cal esmentar altres indrets com ara els urinaris de l’estació (per exemple) on es donava la pràctica del cruising o cancaneig, és a dir, establir contactes esporàdics o el fet de “lligar” fortuïtament pels carrers o en zones calentes altament codificades.

Aquestes pràctiques s’estenen a indrets suburbials, parcs, jardins, al passeig marítim, a les platges, pàrquings o zones més o menys  “discretes”, allunyades de la mirada pública en horaris intempestius on tenen llocs encontres i contactes anònims. En l’actualitat la utilització de les tecnologies i l’ús d’aplicacions de contactes ha revolucionat aquest paradigma cruising que ha quedat en gran mesura obsolet.

En relació amb la segona categoria de classificació, balls a bars, locals d'ambient i discoteques, festes i festivals o trobades periòdiques, trobem diferents classes de serveis que es distribueixen transversal i heterogèniament per tot Sitges, encara que amb una presència més notable al centre. En aquests locals s’hi troben tot tipus de negocis que s’auto-etiqueten com a gai friendly, una categorització on s’hi han sumat la major part d’establiments de Sitges en un afany d’assimilació, però també pel benefici que comporta cap a la seva marca acostar-se a un públic potencialment consumista i amb un suposat alt nivell d’ingressos (dins l’estereotip de l'home gai i ric). Tanmateix, molts establiments busquen la creació de espais amigables per a la comunitat LGTBI: botigues de roba, hotels...

També hi trobem en aquesta categoria les entitats i associacions com Gay Sitges Link (GSL), Sitges Voluntaris Socials (SVS), Bear Sitges i Association For Gays and Lesbian (AFGAL), grups socials que treballen per a la cohesió social del col·lectiu des de diferents esferes i organitzant diversos esdeveniments i projectes que concentren a la comunitat.

En resum, l’aspecte de la sociabilitat del col·lectiu gai a Sitges ha traspassat els límits dels locals o bars, hotels i restaurants. El municipi ha esdevingut una ciutat pionera en l'alliberament del patró heteronormatiu; els sentiments es mostren de manera oberta i desinhibida; i la comunitat gai es mou lliurement pel municipi, malgrat durant períodes definits, com la temporada d'estiu, es donen comportaments gregaris i aleatoris, de moda, gust o el “donde va la gente...”.  

Georeferenciació: 
Localització: 

Datació:

Data de realització: 
divendres, 1 juliol, 2016 to divendres, 1 febrer, 2019
Periodicitat: 
Contínua

Descripció:

Descripció general: 

El reconeixement de la memòria oral relacionada amb la comunitat gai i Sitges com a patrimoni immaterial ha de ser entès com un procés encara en construcció, tant per la característica intrínseca del patrimoni immaterial, dinàmic i canviant, com pel fet que la construcció dels relats identitaris no sempre es realitzen des del rigor històric sinó des de la subjectivitat col·lectiva. Per això, no es tracta d’una elaboració historiogràfica i el valor que se’n suscita no es relaciona amb objectius històrics sinó etnogràfics. Això és, en la dimensió subjectiva que la comunitat, i el seu entorn més immediat, ha desenvolupat sobre la seva història i vers a la ciutat a mode de mite d’origen i de narrativa col·lectiva.

En aquest camí per preservar i recuperar la memòria oral de la comunitat gai masculina a Sitges, cal destacar les entrevistes enregistrades per  Montserrat Esquerda i Eloi Biosca, un valuós material que resta inèdit a dia d'avui. Ells dos han recollit a través de les entrevistes realitzades a persones considerades els “històrics” del món gai de Sitges, alguns d'ells ja morts, com per exemple: propietaris d’establiments, residents de llarga estada, persones d’edat avançada..., els canvis de costums i la normalització de les maneres de viure i entendre la sexualitat gai. Aquests enregistraments d’àudio són molt importants com a base d’un futur arxiu documental de la memòria oral de la comunitat gai de Sitges.

De les dades extretes s'explica com les condicions històriques i les actituds personals han construït el Sitges Gai que avui coneixem i com es constitueix a partir de diferents etapes, algunes de les quals assenyalades com a molt significatives pel col·lectiu mateix, mentre que la població en general també les ha anat incorporant molt a poc a poc, a voltes amb acceptació plena, a voltes amb reticències i fins i tot amb un cert refús, a la seva identitat pròpia, molt influïda pel turisme de vacances i per l’anomenada “colònia” d’estiuejants.

Entre les etapes, a destacar la lluita per la visibilització del col·lectiu a l’espai públic, que apareix arran de la repressió policial de 1996 al Passeig Marítim i es fa plenament visible amb l’erecció del monument contra l’homofòbia (2006). En plena època de la democràcia espanyola, l’estiu de 1996, el consistori sitgetà va decidir perseguir i fitxar les persones que rondaven per la zona coneguda com a “l’Espigó” al passeig marítim, entre el Pic-Nic el restaurant Kansas, tot el front marítim des del hotel Calípolis fins al monument al doctor Benaprés, aproximadament, a la platja on es produïen encontres d’homes al llarg de tota la nit i de matinada.

El monument contra l’homofòbia, el triangle rosa, va ser una proposta del FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya) a l’Ajuntament de Sitges per fer memòria dels fets contra la llibertat que van tenir lloc l’estiu de 1996: instal·lació de grans lluminàries per dissuadir la concurrència i els contactes entre homes que s’hi feia d’una manera més o menys discreta a la platja mateix, la creació d’un fitxer de persones susceptibles de ser acusades de prostitució o conducta irregular i la posterior manifestació contra aquesta “cacera de bruixes”, amb la inesperada reacció dels veïns de Sitges contra els manifestants vinguts, en la major part, des de Barcelona. I és que de la relació dels sitgetans amb la comunitat gai de Sitges es fa molt difícil fer-ne una generalització: podem dir que hi ha hagut una majoria de moments d’acceptació i alguna etapa de regressió, negació i inclús violència extrema. En aquest darrer cas, destaca el fet que succeí el setembre de 1996, quan un cambrer del bar Parrots fou apallissat per un grup de neonazis a la sortida de la discoteca Trailer, al carrer Angel Vidal, prop de El Retiro.

Contextualització

La comunitat gai de Sitges ha estat molt dispersa, gens unida, poc homogènia i formada per petits nuclis de residents permanents o de visitants temporals: turistes majoritàriament i també per persones que van fixar la seva residència a Sitges atrets pel clima benigne, l’encant de la vila i l’ambient cosmopolita d’una petita població ben comunicada amb Barcelona. El pintoresquisme, la vida bohèmia, l’esperit artístic i la colònia d’estiuejants han marcat el tarannà col·lectiu de la història sitgetana.

Sitges tenia l’avantatge de mostrar-se com un “resort” estiuenc amb la fama de vila tolerant; fama que provenia de finals de segle XIX i del començament del segle XX, l’època del Cau Ferrat de Santiago Rusiñol, establert a Sitges l’any 1893. Les festes modernistes, la primera d’elles el 23 d’agost de 1892, coincidint amb la Festa Major dedicada a Sant Bartomeu, van prefigurar el "Sitges Vila de Festivals", una marca que es va fer realitat molts anys després amb el festival de teatre (de 1967 a 2004) i el de cinema (fundat l’any 1968 i en actiu) de rang internacional.

Els actors i actrius de teatre i del món del cinema han influït en la construcció d’aquest imaginari d’un Sitges gai, alegre i desinhibit. La gent de la faràndula ha estat capdavantera en la normalització del fet gai i a la vegada ha estat model i defensora del col·lectiu LGTBI+.

Abans de la constitució d’aquestes associacions hi havia diferents agents que articulaven la vida social de la comunitat gai. Es trobaven de manera més o menys espontània a locals d’oci o en cases particulars. Les associacions com FAGC, Casal Lambda, la coordinadora Gai-lesbiana de Catalunya (CGLC) estaven establertes a Barcelona. Sitges no ha comptat mai amb un casal, ateneu o associació pròpiament adreçada al col·lectiu homosexual. Aquesta mancança pot ser apercebuda com una avantatge ja que els gais s’han integrat en les dues societats centenàries: la Societat Recreativa El Retiro i el Casino Prado Suburense (una denominació influïda per la nomenclatura madrilenya dels jardins i el museu de la capital d’Espanya).

Així doncs, la “comunitat gai de Sitges” com a tal existia a partir dels anys 50 del segle XX, en una mena de catacumbes. En els anys seixanta en la clandestinitat i durant els setanta en la resistència.  A Sitges hi havia bars especials, cafeteries, restaurants i també hotels “lliberals”, com l’hotel Romàntic, que van normalitzar el fet homosexual “avant-la-lettre”. És a partir de l’arribada de la democràcia que l’homosexualitat va començar a normalitzar-se a la resta del país, a Sitges feia molts anys que ningú s’escandalitzava de res ni feia escarafalls. I no només en l’àmbit homosexual, també en el context heteronormatiu.

Tot i així a Sitges hi ha hagut una doble moral i en certs moments s’ha volgut invisibilitzar o simplement no s’ha acceptat obertament el que tothom sap, que Sitges ha estat el primer destí turístic, durant molts anys, dels homosexuals de tot Europa i Amèrica. Una de les vies de difusió de la fama de liberalitat, la tolerància de Sitges com a destinació gai fou la guia Spartacus, adreçada específicament al col·lectiu homosexual masculí. Spartacus des de 1970 ja en parlava. Actualment dona aquesta descripció:

Sitges combines the traditional look of an old fishing village with the established charm of a smart Catalan coastal resort, designed with amazing architecture in the Modernist style. Its proximity to the city of Barcelona (30 minutes by train) and its superbly conserved townscape, compared to other resorts on the Mediterranean, meant that it was discovered early on by gay holiday-makers. In the summer and at Carnival, Sitges turns into an international gay resort, offering first class hotels, restaurants and pavement cafes to one of the most the longest established, well-heeled gay clienteles looking for a complete scene to enjoy. At weekends it's full of Barcelona's gay population. The gay beach in the centre is given over body and swimwear fashion shows, and on the outlying parts of the beach with a cruising area behind, you can do more than just look at the bodies. For honeymooners there are romantic gay guest houses set in the beautiful mountains behind the beaches."

 

La construcció de la memòria

La memòria oral (o memòries orals) l’ha construït el conjunt dels habitants de Sitges i també, especialment, els nouvinguts, els estrangers que han triat Sitges com a residència i els turistes que l’han visitat com a destinació especial.

Sitges és i ha estat una vila eminentment turística des de els anys 20 del segle XX. La construcció del passeig a semblança de Niça, la projecció de la  jardí, la urbanització Terramar amb l’hotel – casino, junt a la construcció d’un autòdrom (1923) són aspectes que configuren la imatge d’un Sitges cosmopolita, artístic, modern, de luxe,  balneari... procliu a desenvolupar un sector de serveis adreçats a distreure els membres de la colònia estiuenca (aristòcrates i burgesos o turistes americans com Charles Deering que va establir-se a Sitges el 1912 construint el Palau Maricel, finalitzat el 1919).

En l’actualitat diferents membres de la comunitat gai estipulen que en certs espais -principalment locals d’oci i platges - hi troben, i hi han trobat històricament (des dels anys setanta ençà), un tipus propi d’interrelació particulars entre els diferents membres de la comunitat gai, però també amb d’altres col·lectius amigables o oberts al col·lectiu gai, una forma d’expressió i d’interacció social no coartada ni supeditada a la norma hegemònica d’imposició de pràctiques heteronormatives.

Però en història de la vila, els “maricons’’ han estat presents en diferents moments temporals de la societat sitgetana, alguns cops sota el control de les forces policials i administratives i a voltes sota el punt de mira dels sitgetans que han fet els ulls grossos, en una actitud paternalista o de doble moral, però que no sempre ha estat així.

De fet els sitgetans han vist el col·lectiu gai més com una oportunitat que no pas com una amenaça, junt al creixement turístic i l’ambient cultural i artístic que ha creat un ecosistema interdependent.

En aquest sentit, la memòria oral que es presenta a continuació és la interrelació que la pròpia comunitat gai de Sitges ha realitzat amb la vila constituint així un relat particular que s’ha de classificar com a element patrimonial immaterial. Aquest, tanmateix, és el fruit de la construcció realitzada a partir de referents històrics apropiats i resignificats per la comunitat.

Els resultats que es presenten destaquen per la institució de tres períodes principals, si bé  aquests períodes molt simplificats en descarten o obliden d’altres crítics, traumàtics i molt importants a nivell reivindicatiu i de lluita: com l’aparició de la pandèmia de la SIDA (1982) que es va cobrar moltes vides del col·lectiu. Els moments són: 

1.- La gènesi del grup a Sitges.

2.- El seu desenvolupament durant el franquisme.

3.- Els efectes de l’eclosió democràtica.

Considerant que la població de Sitges és un dels espais referents per a la comunitat LGTBI internacional i especialment, dins d’aquesta, per a la comunitat gai masculina: protagonista del present estudi. Aquest poble ha estat un camp de batalla molt important per a les lluites d’alliberament gai. Com veurem, aquest passat ha establert unes condicions propicies per a que aquest grup social pugui ser reconegut com un agent més de la vida social de la vila.

Nous escenaris han afavorit la noció d’un espai comú (el village del Sitges Gay Pride i el village dels Bears, els carrers Bonaire i Joan Tarrida) on actualment es poden desenvolupar unes relacions socials i una forma de sociabilitat, no exempta de crítiques per part del veïnat que la pateix, i que tampoc és exclusiva dels gais.

La homofòbia, com a por al que és igual i indiferenciat, és un perill latent dins del context social en el qual la comunitat gai es troba immersa. Aquest caràcter relacional entre els individus de la comunitat gai masculina de Sitges fa que es possibiliti un èmfasis a la dimensió associativa i que hi hagi un reconeixement mutu entre persones que no es coneixen. Podríem parlar aquí d’una sororitat o de la fraternitat entre desconeguts.

Es construeix així un “nosaltres” basat en el reconeixement d’una orientació sexual, però que va més enllà d’aquesta: units per una història d’opressió compartida, que arriba fins els nostres dies. La construcció d’aquest “nosaltres” es cert que ha existit des dels inicis del moviment d’alliberament gai que podem  situar a partir de 1977 amb la primera manifestació a les  Rambles de Barcelona, manifestació conjunta amb associacions de veïns, grups de dones feministes i altres col·lectius que reivindicaven els seus drets després dels quaranta anys de dictadura política i repressió de les llibertats.

La noció d’una historia en comú - d’opressió i lluita - no s’ha articulat des d’organitzacions formals, sinó que resideix en cadascuna de les persones que conformen aquesta comunitat. Així, tot i l’existència de col·lectius organitzats, com ara Gay Sitges Link, que treballen per la inclusió del col·lectiu gai com un agent més de la vida social de Sitges.

El paper de les diferents persones anònimes de la comunitat i les seves lluites diàries són essencials per a la transmissió oral de la memòria d’aquest col·lectiu a dia d’avui.

Molts dels agents o dels protagonistes d’aquestes lluites han desaparegut a causa de la SIDA, o són massa joves per a conèixer la veritable naturalesa dels fets històrics. D’altra banda Sitges ha estat considerada com la “pàtria” d’origen per a la comunitat gai internacional, aus de pas que l’han utilitzat, idealitzant-la.

Els residents sitgetans (gais i no gais) han començat a preguntar-se el perquè, el quan i el com d’aquesta creació d’un imaginari històric i patrimonial molt recentment: el periodista gal·lès, fincat a Sitges des de fa 25 anys, Brandon Jones ha produït l’any 2018 un documental on repassa la història gai de Sitges des de 1895. Brandon fou el primer president de Gay Sitges Link, entre els anys 2011 i 2014.

Des de l’any 2013 Isidre Roset ha documentat la història gai de Sitges a través de la Ruta Arco Iris (Ruta Arc de Sant Martí o Rainbown Route), realitzada gràcies al suport de GSL. La construcció d’un itinerari per la història del Sitges més frívol, aportant notes culturals i recollint aspectes socials poc coneguts o oblidats.

Roset ha recollit informacions significatives com la visita del poeta Federico Garcia Lorca i Salvador Dalí (estiu de 1927) Federico Garcia Lorca va visitar Sitges l’estiu de 1927 on havia estat convidat pel membres de la redacció de la revista d’avantguarda  L’amic de les Arts. La famosa fotografia a l’estació  és significativa. i d’altres fets com la batuda policial a la discoteca los Tarantos (1973) amb la posterior detenció i trasllat al cartel de la Guardia Civil de Vilanova i la Geltrú d’homes vestits de dona.

L’interès per la història cultural i artística de Sitges va provocar la constitució d’un grup de guies turístiques que amb el temps va formalitzar-se en l’empresa AGIS (associació guies informadors de Sitges). En les visites temàtiques d’AGIS, focalitzades en el modernisme i l’arquitectura noucentista, en l’escultura funerària o en aspectes comercials de la vila (els americanos o indians, la malvasia...) va sorgir la pregunta de per què Sitges era un paradís gai. La resposta va ser que els burgesos estiuejants “amagaven” els seus fills díscols a les residències d’estiu a Sitges, en un intent de respondre a una qüestió certament delicada i compromesa, gens senzilla ni generalitzable.   

Les dades etnogràfiques identifiquen quatre etapes significatives de la presència de la comunitat gai a Sitges.

En primer lloc, s’identifica l’origen del col·lectiu a la vila a finals de segle XIX i principis de segle XX. Aquest origen com a col·lectiu és una datació molt primerenca per parlar de comunitat gai, podem documentar alguns personatges clau, com Santiago Rusiñol, que no s’identificava com a gai, ni com a homosexual tot i que el seu entorn era eminentment masculí. En el cas de Rusiñol podem parlar d’una comunitat d’homes, antropocèntrica.

El carnaval conforme un escenari procliu a les relacions sexuals alliberades de la normativa i també a les relacions fora del matrimoni. Aquest aspecte apareix relatat a la novel·la d’Álvaro de Retana (1890 – 1970) que va escriure la novel·la titulada “El octavo pecado capital” (1920), on apareix, el carnaval de Madrid i la vila de Sitges com a lloc d’estiueig on “passen coses”. Aquesta és la primera cita literària on Sitges apareix dins la ficció d’una novel·la amb un cert component homoeròtic dins de la narrativa psicalíptica. Álvaro de Retana, junt a Antonio Hoyos y Vinent i José (Pepito) de Zamora, acompanyats de Tórtola Valencia i d’altres artistes de l’època conformen el grup dels psicalíptics.  

Sitges i en concret l'hotel Terramar es converteix en la dècada dels 20 en un plató pels exteriors on es roden pel·lícules del director Benito Perojo, del qual seria ajudant José de Zamora, personatge molt poc estudiat. José de Zamora (Pepito Zamora)  Madrid  1889 – Sitges 1971, fou figurinista i dibuixant.  Va morir a Sitges 1971 i dos dies després ho va fer el seu company Jose Constantinides, anomenat Pepe el Griego. Els seus transits entre Madrid, Barcelona, Sitges i París el configuren com un agent clau en la promoció de Sitges com a platja de moda entre les vedettes i els ballarins, membres de la bohèmia francesa durant els anys de la postguerra. Jose de Zamora va treballar com a figurinista pel Casino de París, L’Arxiu Històric de Sitges conserva els documents autògrafs recollits el 1971.

És a partir dels anys 20 i 30’s quan s’inicia molt tímidament una “vida alegre”, el món del cinema i l’àmbit del teatre hi tindran molt a dir en la formació d’un Sitges dins l’imaginari gai.

En segon lloc, les dades indiquen una concepció particular de la vida social de la comunitat durant el franquisme. La repressió durant el franquisme va fer desenvolupar estratègies diverses. Cap al final del franquisme i a partir de 1968 es pot parlar de l’inici d’un cert moviment molt incipient encara.

L’any 1973 tingué lloc la batuda coneguda com “redada de Violetas”, a la sala de festes Los Tarantos del carrer de les Parellades a Sitges. Arturo Arnalte  va publicar el 2003 el llibre titulat:  Redada de Violetas, la represión de los homosexuales durante el franquismo.

En tercer lloc, es situa l’arribada de la democràcia és un punt d’inflexió segons el qual els informants estipulen una altra etapa en el transcurs de la comunitat a la regió. La inauguració de la discoteca Trailer, la primera dirigida exclusivament al públic homosexual, l’any 1980 és un fet molt significatiu.

I en quart lloc, els informants detallen un últim període marcat per un retorn de la conflictivitat durant els anys 1990. Tot i que aquestes són les etapes que introdueixen els resultats del treball de camp, es durà a terme un petit anàlisis sobre la contemporaneïtat del col·lectiu en relació a la vila la qual, a partir de fenòmens intensificats per la globalització (com el turisme transnacional), ha viscut alteracions que han afectat transversalment la seva població i, particularment, a la comunitat gai.

Sitges ha estat una destinació turística internacional des dels anys 60’s, i anteriorment, a partir de 1933 amb l’obertura de l’Hotel Palace Terramar.

Tot seguit, es passa a explicar més detalladament cada època. 

La gènesis del col·lectiu a Sitges: de l’exili burgés a la comunitat gai modernista

L’estiueig a Sitges ve donat entre altres factors per la recomanació dels banys d’aigua de mar que el metge Gaietà Benaprès (Sitges, 1848 – 1907) feia com a teràpia medicinal. Sitges a partir de començament de segle XX esdevé un balneari, seguint el model de San Sebastián (Guipúscoa) on acudia la reialesa espanyola.

Dos anys abans de l’arribada del ferrocarril va obrir-se la carretera de les costes (1880) que comunicava Sitges amb Barcelona. Anteriorment la vila estava molt mal comunicada, el camí de les costes era perillós pels atacs de bandolers i perquè era massa estret per a passar-hi diligències.

El inici de la presència del turisme al poble es pot datar amb l’arribada del ferrocarril a Sitges (1881). En aquest període, coincidint amb l’auge del modernisme en el territori, es començaren a instal·lar a la vila, i en menor mesura en pobles limítrofs com Sant Pere de Ribes, famílies de classes aposentades de Barcelona i d’altres  industrials de Terrassa i Sabadell.

L’estiueig de començament de segle XX va suposar uns nous model de relació i una certa relaxació dels costums. Tot i així les platges estaven separades en zones per sexes: homes i dones.

Sitges com altres viles d’estiueig acull una gran part de nouvinguts que són anomenats “la colònia”. Dins d’aquesta “colònia” d’estiuejants destaquen alguns joves que segueixen les modes decadentistes, les tendències simbolistes i modernistes, encarnades en la figura del Dandy. Tot i això és massa aviat per parlar d’una comunitat gai que començarà a formar-se molt incipientment vers la dècada dels anys 20 del segle XX amb la construcció del jardí Terramar on es localitzaran una part de les segones residències de les classes ostentoses de l’època.

Es denota i ha estat recollit un relat oral que vincula l’aparició del moviment modernista a Sitges amb el naixement del moviment gai. Segons aquest, la coincidència en l’espai i temps es deu a que ambdues comunitats vinculades - per un costat, a la bohèmia i, per altre, a la fugida d’un model normatiu -, van afavorir l’establiment d’un clima de tolerància a Sitges. En aquest sentit, segons els informants, es tractava d’un procés bidireccional que retroalimentava la conversió de la vila com a epicentre d’alliberament on les restriccions a les orientacions sexuals es diluïen sota un context artístic.

Tal i com indiquen les dades, la instal·lació de pintors, arquitectes i altres artistes modernistes va habilitar la concepció de Sitges com un emplaçament distintiu amb elements impropis de la normativitat de l’època i prohibits en altres regions, com per exemple una de les primeres platges nudistes. Cal especificar que no és ben bé una platja  sinó una cala, la Cala de l’Home Mort, molt apartada del nucli urbà i pràcticament a mig camí de Vilanova i la Geltrú amb Sitges, en un terme indefinit, una mena de terra de ningú.

Cal tenir en compte, però, que el relat compartit posa èmfasi sobretot en els atributs que Sitges sostenia gràcies al moviment modernista. És a dir, no es destaquen únicament les característiques geogràfiques o espacials de Sitges com la localització o indret a mode d’argument explicatiu de la instal·lació de la comunitat a la regió. Més aviat, el locus descriptiu pels informants són les particularitats socioculturals del que hi residien. Per ells, l’afluència a la vila del moviment modernista – capitanejats entre altres per Santiago Rusiñol - enceta una etapa en la qual es fuig del context repressiu fortament present a tota Espanya a finals de segle XIX.

El modernisme, com a moviment artístic i cultural va arribar a Espanya via Rusiñol i el Cau Ferrat de Sitges. La influència dels artistes belgues, en contacte amb els modernistes catalans, va tenir molta importància en l’arribada d’aquestes tendències artístiques que advocaven per  una regeneració política i un canvi en els costums.

En aquest sentit, el moviment modernista és considerat com la punta de llança que va preparar el terreny i habilità la possibilitat per a la instal·lació de la comunitat a la regió i, les característiques socioculturals que s’estaven desenvolupant a Sitges, degut a aquest moviment són concebudes com un mite d’origen que permet el sorgiment d’una comunitat gai, més que la presència disseminada de subjectes homosexuals a la regió.

Alguns dels informants indiquen que Sitges era un indret on eren enviats els fills homosexuals de Barcelona per tal de dur una vida discreta allunyada del xafardeig aristocràtic de la capital i situen en el moviment modernista l’establiment d’una vida en comunitat, d’una vida social llunyana a l’ostracisme al qual eren condemnats aquests subjectes. Aquest relat no deixa de ser subjectiu i caldria posar-lo en qüestió abans de validar-lo com a històric. Aquesta argumentació no ha estat contrastada, a Barcelona existia una vida bohèmia important i una activitat subversiva i revolucionaria. En tot cas és una explicació molt classista, ja que serien només els fills de les classes burgeses i aristocràtiques les que s’interessarien per la qüestió homosexual.

D’altra banda, cal situar la sinergia entre la comunitat gai i modernista en un context de classe. Els subjectes que s’instal·laven a la regió en segones residències procedien d’un origen burgés. Igualment, part del moviment modernista també responia a un estament ostentós. El mateix Santiago Rusiñol, qui es va instal·lar el 1893 a Sitges en el seu estudi Cau Ferrat, provenia d’una família propietària de diverses indústries tèxtils (Coll, 2000).

Tot i això, no està demostrat que Santiago Rusiñol fos homosexual  o que la seva tendència sexual derivés cap a l’amor prohibit. D’altra banda hi ha qui diu que era l’amant d’Alfons XIII però aquesta asseveració és molt tendenciosa i no tenim cap argument per defensar-la.

Una amant que s’atribueix al monarca fou Carmen Tórtola València (1882 – 1955) de la qual l'Institut del Teatre de Barcelona en conserva les seves col·leccions de vestits donada per Ángeles Magret-Vila, filla adoptiva que en realitat era la parella de la ballarina. La tardor de 1915 Carmen Tórtola Valencia actuà als teatres de Vilanova (Teatre Apolo) i al Teatre Prado de Sitges (Giribet, 2014). Un retrat d’aquesta model, musa de molts artistes, s’exposa a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer obra de l’artista Rafael Sala. Sobre aquesta i d’altres figures teatrals es pot consultar l’article de Montserrat Esquerda publicat a la Xermada “De Madrid a Sitges amb el món artístic” (2018).

L’arribada i la relació de la comunitat gai a la regió s’associa amb la comunitat artística establint-se un vincle entre dos sectors de l’elit socioeconòmica de l’època. La significança i l’herència de Sitges com a emplaçament artístic ha arribat fins als nostres dies. Però caldria considerar quin paper hi juguen les construccions socials contemporànies de la comunitat gai, vinculades a l’escena gai en relació a la idea de bohèmia i sensibilitat artística, a l’hora d'implicar el seu origen a la regió amb subjectes provinents d’una elevada posició social, i d’un cercle artístic que no ocupava una estratificació precisament baixa.

D’altra banda, els informants no tant sols introdueixen un estrat social elevat als precedents de la comunitat, sinó que també insereixen vincles amb la Barcelona de l’època. Com hem vist, aquest fet es fa des de la contraposició, en tant que segons ells els primers subjectes de la comunitat que es van instal·lar a Sitges fugien de les restriccions i de la persecució a la qual estaven sotmesos a Barcelona. El nexe amb el modernisme, i l’herència burgesa i barcelonina d’ambdós moviments, mostren que la construcció retòrica dels informants sobre les característiques de la comunitat que en va sorgir i de la vila de l’època contrasten amb la noció d’un Sitges rural i mariner per l’enaltiment d’un context cosmopolita.

Així, les dades actuals sostenen una retòrica que construeix la visió de Sitges com un pol diferenciat del seu context, un espai artístic, cosmopolita, i que en conseqüència atribuïa unes condicions culturals i socials de tolerància envers la comunitat.

D’aquesta manera, els informants atorguen una conducta i una ontologia al moviment modernista classificada com a moderna i diferenciada de l’hegemònica del seu context. Per tant, aquestes característiques promulguen la providència de la comunitat a la regió, tot i que no estableixen, segons les dades obtingudes, una connexió entre aquest fet i les qüestions de classe. En aquest sentit, la visió de l’origen de la comunitat gai sitgetana des de l’elitisme exclou l’explicació de com les persones gais d’altres estrats socials es relacionaven amb la vila i no ens permet estipular quina és la visió respecte a aquests subjectes i el seu rol en la constitució històrica que la comunitat actualment realitza sobre la seva història envers Sitges.

El component artístic és important sobretot en els estrats teatral, de dansa i en el cinema (Sitges va ser un dels espais on van gravar-se pel·lícules, els anys 30 amb alguns exteriors rodats a la platja davant del Hotel Terramar i l’arribada d’actors nord-americans del star-sistem).

En l’àmbit teatral i de la dansa és important anotar l’arribada de l’estol dels artistes modernistes i les representacions teatrals (La Fada, La intrusa) així com les festes modernistes. També fou decisiu l’establiment temporal d’artistes exiliats que fugien de la I Guerra Mundial. Un cas paradigmàtic fou el pas dels Ballets Russos de Diaghilev entre 1917 i 1919, juntament amb d’altres artistes pintors com Sonia i Robert Delaunay, convidats per amics seus com l’artista de fama internacional Josep Maria Sert casat amb Maria Sofia Olga Zinaïda Kipriànovna Godebskaia més coneguda com a Misia Sert.

Sobre la sexualitat de Charles Deering tampoc en podem fer elucubracions o càbales. El que si podem confirmar és que el seu germà James Deering és tingut com a homosexual en un cercle d’artistes que engloben el pintor nord-americà John Sirgent Sargent i Paul Chaflin, decorador i dissenyador d’interiors.

Sitges com a refugi: entre la convivència i la connivència del franquisme

La següent etapa identificada i que reforça la presència de la comunitat gai a la vila de Sitges es vincula amb la dictadura feixista del general Francisco Franco. Durant aquest període, s’ha observat la construcció d’un imaginari de pseudo-llibertat en un context de repressió estatal. Com si Sitges, per característiques que observarem més endavant, sostingués una permissivitat particular que permetés a la comunitat dur a terme determinades activitats i accions inconcebibles en altres espais durant la dictadura.

Es cert que durant la dictadura feixista la vila, i també Vilanova i la Geltrú, van poder celebrar els balls i festes (privades) de Carnaval i varen ser un dels pocs llocs on es permetia la disfressa i la màscara. Cal fer esment que era tota la població la que gaudia d’aquesta exempció, la disbauxa carnavalera durava poc menys d’una setmana. L’anomenat Carnaval Gay és una accepció que apareix cap a finals de la dictadura i a començaments de l’anomenada transició democràtica.

Abans d’exposar les dades etnogràfiques, però, cal fer una petita puntualització històrica que auxiliï la contextualització de les mateixes. Tot i que, novament, volem recordar que la informació aquí present no respon a una reconstrucció històrica de la comunitat a la Sitges sinó a una aproximació a la representació narrativa que els subjectes entrevistats sostenen sobre el desenvolupament de la comunitat a Sitges. La raó de l’acotació històrica respon, doncs, a situar la retòrica dels informants respecte a una línia historiogràfica que pot condicionar la construcció d’aquest imaginari.

Com mostra Langarita (2010), durant la Segona República l’homosexualitat va excloure’s del Codi Penal. En concret, l’any 1932 va eximir-se degut a la derogació de la legislatura anterior de Primo de Rivera. En conseqüència, a algunes grans ciutats com Madrid i Barcelona naixia una incipient escena homosexual i es constituïa una nova concepció d’urbanitat que afavoria les llibertats individuals (Langarita, 2010). De fet, a Barcelona podien trobar-se bars i cafès al barri Xino destinats a l’escena gai (Vázquez García i Cleminson, 2010 a Langarita, 2010).

L’emergència d’aquest nou context pot conduir a pensar en el descens de la centralitat de Sitges com a emplaçament per a la comunitat. Ara bé, tots aquests canvis de representació i visibilització del col·lectiu van desaparèixer arrel de la Guerra Civil (Langarita, 2010). És més, les condicions que afavorien l’inici d’una identitat homosexual es van veure estroncades arrel de la dictadura franquista (Langarita, 2010) la qual perseguia qualsevol mostra de desviació de l’ordre moral imposat pel catolicisme.

En aquest sentit, segons Langarita (2010), el règim va imposar una ideologia masclista basada en una “masculinitat ibèrica” que reprimia totes les conductes que fugien de la seva normativitat. Així:

 (...) l’home només podia ser home si era suficientment viril i heterosexual; qualsevol desviació d’aquest suposit no mereixia la consideració d’espanyolitat i, per tant, l’homosexualitat era una clara traïció a la pàtria” . (Langarita, 2010: 91).

Una mostra legislativa d’aquesta persecució n’és la modificació l’any 1954 de la Ley de Vagos y Maleantes de la Segona República per incloure la persecució dels homosexuals. Una tònica present fins al final de la dictadura tot i l’alteració legislativa de l’any 1970, la qual substituïa la llei de 1954 per la Ley sobre la peligrosidad y rehabilitación social que va mantenir les mateixes mesures (Petit, 2003; Langarita, 2010). La repressió imposada a les persones gais que se’n va derivar no va tenir precedents, la violència a la qual eren sotmesos era l’expressió més dramàtica d’una gran opressió que també es produïa en la quotidianitat (Petit, 2003; Langarita, 2010).

Cal tenir en compte, però, dues condicions relatives a la imposició d’aquesta opressió. En primer lloc, davant de l’opressió, els homosexuals van buscar alternatives com l’exili a països més oberts o la creació de grups petits d’afinitat (Langarita, 2010). Tot i que la persecució dels homosexuals va ser la tònica dominant a Occident al segle XX, una repressió particularment punyent a Espanya arrel del franquisme:

Aquesta fustigació va provocar que la població homosexual generés un conjunt de tàctiques de comunicació, d’apropiació d’espai i d’afirmació de si mateixos que els permetés mantenir una vida sexual més o menys oculta davant les polítiques anti-gai”. (Chauncey, 1994: 5).

I, en segon lloc, es tractava d’una violència arbitrària i selectiva ja que els homosexuals que disposaven d’influències en el règim, títols nobiliaris o de diners eren posats en llibertat després de les detencions (Ferrarons, 2010 a Langarita, 2010: 102). La parcialitat producte de condicions d’estatus i de classe, com veurem més endavant, pot ser un dels fets explicatius de la major llibertat de què gaudia la comunitat a Sitges.

Durant el franquisme, a la vila de Sitges s’hi va imposar un pacte tàcit pautat pel laissez faire de les autoritats feixistes. La comunitat, evidentment, no podia expressar públicament cap mostra de la seva homosexualitat però gaudia de certa connivència del règim en els espais privats. La permissivitat de la dictadura habilitava el contacte entre els diferents membres de la comunitat fugint de la restricció heteronormativa. Cal tenir en compte aquest fenomen com una disminució més laxa de la repressió però segons els informants no s’ha d’imaginar ni transposar l’estat actual de Sitges amb les característiques que s’hi vivien a l’època.

Sabemos que en España durante Franco había mucha opresión contra los homosexuales. Y aquí en Sitges, lo que tengo entendido, o lo que me han contado, es que siempre había un poco más de libertad.” (Jordi).

Els primers locals obertament gais van aparèixer als anys 80’s (discoteca Trailer) anteriorment existien cafeteries o bars especials, també bars de cites, alterne o puticlubs on els homosexuals podien acudir a ofegar les seves penes.

El bar Comodín fou un dels antecedents i, segons sembla, el més veterà, va obrir portes com a cafeteria i va ser traspassat el mateix any d’apertura (1955).

El 1955  va tenir lloc el rodatge de  la película Kings Rapsody, i durant l’estiu tingué lloc el primer curset cinematogràfic d’estiu al palau Maricel de Sitges organitzat per l’agrupació d’escriptors cinematogràfics de Barcelona.

Segons els informants, la permissivitat del règim consistia, principalment, en deixar dur a terme la interacció entre membres de la comunitat gai sempre i quan no es duguessin a terme en espais públics. Així, els bars destinats a un públic gai esdevindrien un refugi dins de la pròpia “vila refugi” que hauria esdevingut Sitges per la comunitat en un context totalitari i vehementment repressiu en particularment cap el col·lectiu gai.

El “sargento Robles”, membre de la Guardia Civil fou un dels personatges “sinistres” del Sitges franquista, no tot era tant permissiu i existia la repressió com a qualsevol altre indret. L’imaginari traeix la realitat històrica. Cal matisar qui són els informadors i quina veracitat poden oferir.

Hi ha testimonis que corroboren la repressió soferta i l’empresonament en centres penitenciaris específics per homosexuals passius i actius.

El paper d’Antonio Amaya com a dinamitzador i normalitzador del fet homosexual fou decisiu amb l’obertura del bar Chez Antonio, al carrer de Sant Bonaventura. L’element folklòric espanyol i l’artisteo s’assimila a la vida alegre de les vetllades de Sitges.  L’estereotip de mariquita folklòrica va començar a erigir-se com a model de resistència.

L’elemental llibertat durant el règim feixista també es traduïa en altres aspectes, com per exemple en la continuació del carnaval de la vila, prohibit a la resta de l’Estat.

Aquest fet s’explicaria per l’amistat que mantenien el governador civil de Barcelona i l’alcalde de Sitges, (aquí sembla que hi ha un transvasament de la història entre la veïna població de Vilanova i la Geltrú i Sitges).

No es pot oblidar que les famílies de l’alta societat de Barcelona podrien seguir enviant als seus fills homosexuals a la vila, evidenciant-se un tracte clientelar entre el règim franquista i la burgesia barcelonina de l’època, contrastant-se l’arbitrarietat que exposava anteriorment Ferrarons (a Langarita, 2010).

El següent extracte d’una entrevista amb un informant posa de manifest la persistència del carnaval i el caràcter peculiar de Sitges durant la dictadura:

Justo por esto por estas casas y estas gentes, las posibilidades de ir, y esta gente atraía a los bajos fondos y fueron viniendo todos. En Sitges durante la guerra incluso, y después de la guerra se mantuvo lo del carnaval de Sitges, a pesar de que es del pueblo, siempre  ha sido un carnaval de aires gais. Y en Sitges es de los pocos sitios que durante toda la época de Franco ha habido el carnaval. Y por curiosidad, el carnaval de Sitges, y es que había muy buena relación entre el alcalde de Sitges y el gobernador civil de Barcelona, y por esta amistad, y relación política se pedía permiso para hacer el carnaval, y claro hace 20-25 años, el martes de carnaval todos los locales gais de Barcelona cerraban porque no abría nadie, porque sabían que estarían en Sitges, toda esta popularidad, no se pese a los orígenes de antes de la guerra. El carnaval  es donde los gais pueden más soltarse la coleta, y por lo tanto, pues allí todo el mundo de Barcelona sabía que el martes de carnaval subían para aquí, para Sitges.” (Marc).

Cal puntualitzar que els anys de la guerra (1936-1939), no hi va haver celebracions de Carnaval. En la postguerra només hi havia balls en les societats recreatives (el Prado i el Retiro) i subjectes a un estricte control de la Guardia Civil, era un carnaval de parelles, matrimonis. Els aires gais venen a partir dels anys seixanta amb l’arribada del turisme.

Les condicions de classe, majoritàriament de posicions elevades, i el sistema de repressió clientelar del règim franquista impregnaven Sitges d’un caràcter d’excepcionalitat on la comunitat podia desenvolupar certs aspectes de la seva vida vinculats a l’homosexualitat.

Les característiques de pseudo-llibertat que podien atribuir-se a la comunitat de la regió, segons els informants, van incrementar l’auge de la vila com a destí gai. Així, es construeix una imatge d’exclusivitat on la repressió laxa es converteix en un dels detonants per l’afluència de la comunitat  a Sitges.

Si en l’etapa anterior el moviment modernista era considerat pels informants com la principal característica que constituïa Sitges com a emplaçament diferenciat, l’excepcionalitat de la vila com a espai on expressar i dur a terme contactes -tot i que restringidament- amb altres membres de la comunitat esdevé l’element característic d’aquesta època. Aquest fet, marca una continuïtat amb el caràcter diferenciador que els informants atribueixen a Sitges en la seva construcció retòrica.

L’atribució de particularismes diferencials que contribueixen a la generació d’una imatge singular i característica de la vila és un recurs recorrent en l’establiment de l’ontologia dels informants entrevistats. S’alimenta, d’aquesta manera, la noció d’un emplaçament que “històricament” (de cent anys ençà) ha reservat unes millors condicions per la comunitat.

Evidentment, però, cal tenir en compte que el sosteniment d’aquesta narrativa suposa considerar que les qualitats i prestacions que ofereix Sitges en aquest període, però també en el anterior, no responen a les qualitats particulars de l’orografia de la vila, sinó a les particularitats dels subjectes que l’han habitat.

D’aquesta manera, pren sentit la idea que la presència de la burgesia i de sectors ostentosos al poble  -a partir de la instal·lació de membres homosexuals d’aquestes classes- van comportar una millor predisposició de les autoritats, en aquest cas del règim, i de la resta d’actors socials a l’hora de prendre en consideració la comunitat gai que s’hi havia establert.  Tanmateix,  parlar de “Comunitat gai” durant el franquisme és impensable. Es podria dir que hi havia homosexuals de classe alta que gràcies als seus contactes amb el poder imposat es podien escapar del control per les seves influències o pagant amb suborns la seva llibertat quan eren detinguts.

Per últim, és pertinent aturar-nos en els espais on s’expressava aquesta permissivitat. Si bé l’existència d’emplaçaments públics destinats a un públic gai eren presents durant aquest període a Sitges, segons els informants la majoria d’espais reservats a la comunitat eren privats. Aquest fet, segons les dades, sembla ser un dels factors explicatius de l’establiment dels primers locals destinats a la comunitat a la vila i del seu futur auge.

Tot i així, el laissez faire del règim a la vila no ha d’emmascarar el clima repressiu i opressor general al qual estaven sotmeses les persones homosexuals. A més, l’execució d’un contacte de la comunitat subsumit en espais privats pot ser part dels factors detonants, segons els informants, del enclosetament -tancament- de la comunitat en etapes posteriors. Un fet que ha dificultat l’ocupació i la visibilització de l’espai públic de la vila per part del col·lectiu gai de Sitges.

Entre els artistes homosexuals de l'època, destaquen l’escriptor Terenci (Ramon) Moix junt a la seva germana, la també escriptora, Anna Maria, que essent infants venien a estiuejar a Sitges amb la seva família. En la novel·la El día que murió Marilyn (1969) apareix Sitges com l’escenari de la narració, el carrer del Pecat i Bruno Quadreny que n’és el protagonista.

També poetes maleïts i homosexuals com Jaime Gil de Biedma varen passar per Sitges (1970).

Per últim, com a fets destaca el succeït el 4 de març de 1973, diumenge de Carnaval. Una festa en un local del carrer Parellades va acabar amb la detenció de deu homes, els anomenats violetes, homes disfressats de dona. La notícia és coneguda com "la redada de violetas" al Tarantos. La revista Por qué? va fer-se’n ressò en l’edició del 21 de març de 1973, amb el titular “La Guardia Civil de Sitges disolvió un baile de 'Violetas'”.

L’esclat democràtic i la visibilització: de la connivència repressiva del franquisme a la voluntat apropiadora de l’espai públic

L’esclat democràtic va suposar una explosió de la comunitat a la vila, sobretot a nivell de serveis, ja que es van constituir gran nombre d’espais destinats a la comunitat: des d’agències de viatges a espais de sociabilitat.

Tot i així, però, els èxits vinculats a la visibilització de la comunitat i a la seva presència a la vila com qualsevol altre col·lectiu, com veurem, no van ser tan meritosos. Ho denoten i exemplifiquen els successos del Carnaval de 1982 (la negativa de part de l’Ajuntament de muntar un envelat al passeig que havien demanat els propietaris d’un local d’ambient).

Amb la fi del règim i la mort del dictador el novembre de 1975, l’escena homosexual es va tornar més visible (Langarita, 2010). A nivell estatal, es desenvolupa una nova representació de l’homosexualitat que es basa en patrons de configuració menys basats amb la censura però poc tolerants, a l'escenificar-se a partir de la desacreditació (Petit, 2003; Langarita, 2010).

En aquest període activistes catalans com Armand de Fluvià i Jordi Petit encapçalen una lluita per derogar la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social. Finalment, l’any 1979 desapareix l’article relatiu als actes homosexuals (Langarita, 2010) i l’escena gai comença a viure petits episodis de visibilització sobretot relacionats amb la producció cultural amb novel·les com l’Anarquista despullat de Lluís Fernández (1979) (Langarita, 2010).

Jose Donoso establert a Sitges vers el 1975 hi va redescobrir la seva bisexualitat fora del context matrimonial.

El període de 1980 a Sitges, segons el relat instituït, s’enceta un període vinculat a la visibilitat del col·lectiu i dels seus espais. L’expansió de la presència del col·lectiu gai a la vila s’evidencia a partir de l’aparició d’espais i locals destinats a l’ús de la comunitat:

La visibilitat va ser, sobretot als anys 1980, un boom. Després hi havia moltes agències turístiques que treballaven que feien rutes turístiques de bar en bar per ensenyar a la gent que venia”. (Carson).

Alguns dels establiments que van iniciar la seva activitat en aquest període: la discoteca TRAILER oberta el 29 de març de 1980 tancada definitivament el 2015. També el bar El Mesón al carrer primer de maig i el Bourbon’s al carrer Sant Bonaventura eren locals emblemàtics.

Un cas concret és el del bar Casablanca (que va ser obert el 1998 ) el qual s’erigeix com un espai de sociabilitat i d’art. Combina els diferents trets que els informants vinculen en la representació històrica de la comunitat a la vila: l’art i espais per la comunitat.

L’espigó o el espigón, junt a la platja de l’Estanyol, va convertir-se en un lloc de cruising o cancaneig, on els homes feien sexe entre ells, això era  abans de l’arribada de la SIDA, però també després de l’arribada de l’epidèmia va continuar essent un lloc freqüentat per curiosos; també hi va haver pallisses per part de grups antigais i la famosa campanya de la policia local demanant documentació i fitxant les persones que vagarejaven a altes hores de la nit pel passeig l’estiu de 1996.

Tot i que una de les característiques principals d’aquest període és l’intent per l’apropiació i la visibilització de l’espai públic per part de la comunitat, cal tenir en compte també el significat de la proliferació d’espais privats o semipúblics com locals d’oci i de sociabilitat.

Concretament, la rellevància d’aquests espais respon a dos factors. Per un costat, segons Fernández Salinas (2007), les viles on no existeixen suficients espais de sociabilitat per la comunitat, aquesta es troba dèbil en el sentit que no dur a terme una afirmació com a grup i existeix un grau molt poc desenvolupat de visibilització. Per altre costat, i com a explicació del fet anterior, els estudis de Lacaba (2004) afirmen que els espais de sociabilitat, principalment els bars destinats a l’escena gai, es manifesten com el primer pas per a desenvolupar una identitat col·lectiva per a la comunitat. En altres paraules, es tracta de la fórmula inicial pel coming out o la sortida de l’armari, com a forma de fer pública la seva sexualitat (Lacaba, 2004).

Pel cas de Sitges aquesta aparició s’ha localitzat principalment en dos carrers i a partir d’aquí es produeix a la comunitat una segregació d’espais respecte a altres llocs, majoritàriament a la nit i als caps de setmana en els espais d’oci i en els carnavals (Lacaba, 2004). En concret, aquests espais es localitzen a la part occidental del centre històric, als carrers de Sant Bonaventura, Sant Pere, Carreta i Bonaire (Fernández, Salinas, 2007). El carrer Primer de maig, també és un indret de socialització més mixta, amb bars com el Mesón netament gai i d’altres més barrejats.

D’aquesta manera, des de la dècada de 1980 a Sitges, a diferència d’altres indrets, no es va desenvolupar un barri gai, sinó que es van constituir zones de bars, platges, discoteques i espais de trobada pública (Lacaba, 2004).

Una de les característiques de Sitges és que tot està a prop; els bars o discoteques estan en un radi de 1 km. com a màxim, la concentració de bars i locals és evident encara avui.

La fi del règim feixista del general Francisco Franco també comporta, segons els entrevistats, l’ampliació cap a un turisme obertament gai primerenc que dona les primeres retribucions a la vila tot i que no en els nivells de l’actualitat.

És en aquest context, també, en el que s’inicien activitats graduals per obrir el tancament (el gueto o l’enclosetament) dels espais privats en els quals es trobava l’escena gai a Sitges. Paradoxalment, el període de gènesis d’establiments comercials obertament destinats a un públic gai –com bars i sales de festes- és també l’inici dels intents per visibilitzar la comunitat en l’espai públic.

La voluntat d’ocupar l’espai públic es produeix en un període on la majoria de població reivindica l’ús d’aquest espai degut als 40 anys de restriccions derivades del franquisme. L’apropiació, doncs, esdevé en cert sentit una competició entre la comunitat gai de Sitges i la resta de veïns en tant que es pretenia ocupar el mateix espai per unes funcionalitats i centralitats específiques (Lacaba, 2004; Langarita, 2010).

Un exemple d’aquest fet n’és el carnaval. A Sitges, el carnaval ha tingut una rellevància popular particularment significativa. El Carnaval s’ha desenvolupat a partir de dues societats: la Societat Recreativa del Retiro i la Societat Casino Prado Suburense, fundades a la dècada de 1870 (Lacaba, 2004).

Les dues aglutinaven diferents tendències polítiques i econòmiques. Al Retiro si centraven els maltractats per la revolució industrial i al Prado els beneficiaris d’aquest procés (Lacaba, 2004). En conseqüència, es va establir una rivalitat representada sobretot en el carnaval (Lacaba, 2004). Segons Lacaba (2004), la representativitat del carnaval és, des dels seus inicis, d’una rivalitat per ocupar l’espai públic i es viscuda com una forma de representació del conflicte de classe dins de la comunitat.

Des de la Guerra Civil, on existeix una ruptura gradual d’aquesta festivitat, es comencen a recuperar els carnavals (Lacaba, 2004). L’anonimat s’imposa a partir de màscares i disfresses, un fet inèdit en l’època anterior, i és aquí on entra en joc els homosexuals de Sitges dins de la festa (Lacaba, 2004). Durant la dictadura, com hem vist anteriorment, la repressió no permetia les manifestacions públiques de transvestisme però a Sitges aquestes manifestacions eren conegudes i tolerades (Lacaba, 2004).

Un document gràfic d’aquesta apertura són les fotografies de Luis Poirot i el poema de Enrique Lhin “La efímera Vulgata” publicat per Ediciones Universidad Diego Portales a Santiago de Chile (2012) que fan referència a les nits de Carnaval l’any 1978 .

La comunitat gai, d’una manera o altra, formava part del teixit organitzatiu del carnaval de Sitges però la prohibició i la pressió del règim va fer que els homosexuals s’integressin dins de les activitats de cada entitat relacionada amb el carnaval (Lacaba, 2004). En aquest sentit, el carnaval esdevé un element transgressor i subversiu que qüestiona la ideologia catòlica del règim i, els gais, com a representants d’aquesta transgressió són inclosos en la festivitat (Lacaba, 2004).

En conseqüència, “la representació mediàtica que comença a tenir el carnaval de Sitges cap a l’exterior, comença a tenir un cert color gai” (Lacaba, 2004: 118). Aquest fet es combina amb el sorgiment de nous grups que col·laboren amb el carnaval i genera una rivalitat marcada per una major diferenciació entre el carnaval de Sitges i el carnaval gai. Un fet escenificat, sobretot, en la segregació d’espais i dels esdeveniments que celebraven cada part (Lacaba, 2004).

A més, l’Ajuntament i les dues societats organitzadores del Carnaval de Sitges (Retiro i Prado) van fer des d’aquest moment tot el possible perquè el carnaval “oficial”, el no gai, tingués més representació i menys vinculació amb la comunitat gai (Lacaba, 2004). Un fet que respon, segons Lacaba (2004), a dos fets: la importància que el carnaval havia pres al poble i a la necessitat de les institucions politiques de controlar i oficialitzar aquest esdeveniment per projectar una imatge determinada de rellevància identitaria respecte a unes finalitats politiques concretes (Lacaba, 2004: 118).

D’altra banda, els diferents organismes dependents de l’Ajuntament també van posar traves a la realització d’activitats relacionades amb el carnaval i la comunitat gai. Concretament, la comissió de festes va prohibir al propietari d’un local gai – el Candil - construir un recinte cobert (envelat) on dur a terme balls al carrer en cas de pluja (Lacaba, 2004). Es tractava, segons l’autor, d’una clara prohibició de la manifestació pública del carnaval gai –celebrat des de la mort del dictador fins el 1982- en benefici de l’altre carnaval.

La prohibició es va dur a terme després d’una votació entre les entitats locals que finalment van considerar que l’envelat gai no sigues autoritzat. Segons Canet (2011), Convergència i Unió i Aliança Popular van fer bandera en contra de l’envelat al·legant problemes d’ordre públic i, degut al moment preelectoral, cap partit se la volia jugar, fet que els va conduir a delegar la decisió a la votació de les entitats locals (Prado i Retiro).

En conseqüència, els dos carnavals es van separar dels espais on es desenvolupaven ,produint que el carnaval gai es desenvolupés en els carrers de major densitat de locals per l’escena gai com hem vist anteriorment (Lacaba, 2004). Això significà la relegació del carnaval a espais privats (bars del carrer Sant Bonaventura i altres), una lògica pròxima al laissez faire en locals privats del franquisme.

La contra-programació de cada carnaval provoca que ambdós no coincideixin i la creació d’esdeveniments per potenciar el carnaval gai respon, segons Lacaba (2004), a la necessitat de formalitzar el carnaval com a símbol d’identitat. Una identitat, per tant, que no només es construeix a partir d’espais com veiem anteriorment, sinó també d’esdeveniments que reivindiquen l’existència d’una comunitat gai.

L’exemple del carnaval exemplifica el que els informants comparteixen sobre la representació que fan envers aquest període el qual tot i representar un moment d’esperances i d’obertura també suposa un xoc amb la realitat. L’intent per ocupar l’espai públic de la comunitat gai de Sitges, tal i com feia la resta de població de la vila, es veu truncat per unes autoritats que seguien sostenint, d’una forma fèrria tot i que més diluïda que l’època franquista, certes actituds refractàries cap a la població gai de la localitat.

De fet la setmana anterior al carnaval, els anys 80’s, els locals d’ambient obrien i els empleats es disfressaven, es coneixia i prenia el nom de precalentamiento, hi havia nits temàtiques que començaven el diumenge abans de Carnaval amb la tarde de putas al Candil i seguia amb diverses festes de bar en bar (assalts) com la noche de mesoneras, noche de las turistas, noche de los miriñaques, fiesta de la mantilla, prèvies a la setmana pròpia de Carnaval.

De tota aquesta història carnavalera només n’ha perdurat la noche de las viudas coincidint amb l’enterrament de Carnestoltes, personatge principal del Carnaval, dimecres de Cendra. Un grup d'homes disfressats de vídues acompanyen el seguici oficial i després de la celebració es reuneixen en un restaurant on s’organitzen rifes i concursos, la quantitat recollida és a benefici de la associació GSL. 

El context general havia canviat molt a partir de 1981 amb els primers casos i l’aparició de la SIDA.

Conflictes i retrocessos: la deriva retrograda dels anys 1990

Després de les incipients consecucions dels anys 1980, els informants determinen una altra etapa situada a la dècada de 1990 caracteritzada per la conflictivitat i per la recriminalització de la comunitat.

En aquest sentit, aquest període destaca pel retorn de polítiques i accions repressives evidenciades pel control a la comunitat gai de Sitges i per les tendències homòfobes de grups determinats, però també de l’Ajuntament de la localitat.

Similarment a l’etapa de 1980, la comunitat va continuar encapçalant la voluntat d’ocupar l’espai públic però en aquest, en un gir radical i regressiu segons els informants, es va transformar per tal d’evitar pràctiques no normatives.

Entre aquestes, els informants detallen l’eliminació i persecució d’espai de contacte sexual a partir de la supressió d’arbustos i la instal·lació d’enllumenat públic que ara il·luminaven, i per tant condicionaven, les zones fosques on es practicava sexe entre els membres de la comunitat.

Aquesta política local es sumava a les condicions regionals que modificaven la condició de la vila de Sitges dels anys 1990. Després de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, la millora de la connectivitat amb Barcelona i l’augment del seu estatus va implicar que Sitges perdés centralitat com a emplaçament per l’escena gai a Catalunya:

Després als anys 1990 va ser més amb els jocs olímpics, per exemple, al fer-se l’autopista i també els Mossos d’Esquadra, i amb la pujada de l’Eixample, Sitges va baixar. El turisme va baixar una miqueta.” (Carson).

Paradoxalment, la dècada dels anys 1990 és el període on la vila creix més demogràficament, un 65.89%, un nombre només superat per l’augment demogràfic de la dècada posterior (2001-2011). En concret, la població de Sitges va passar de 13.109 habitant l’any 1991 a 19.893 l’any 2001 (INE, 2011).

De forma més preocupant, però, els informants detallen que aquest període va ser particularment negatiu per la comunitat gai de Sitges. Principalment, perquè es van fer evidents els valors homòfobs presents a la vila de Sitges, manifestats per tendències polítiques que recollien expressions contraries al col·lectiu gai. El president del PP sitgetà de l’època, al govern a partir d’una coalició amb Convergència i Unió, va liderar una campanya en contra de l’escena gai de la vila: 

(...) va haver també alguns moments homòfobs amb manifestacions i gent que tiraven ous i tomàquets l’any 1996 sobretot quan el president del PP de Sitges va donar instruccions a la policia –la Guardia Civil- que la gent que passejava per la zona del pícnic i del Kansas a la nit havien de mostrar la seva identificació.” (Carson).

Segons Canet (2011), el conseller de Governació del PP, Ignacio Deó, va començar una creuada moral al detenir i realitzar fitxes policials a les persones gais que anaven a lligar a la platja del Mort (la desenrocada) o al Passeig Marítim. Es van arribar a realitzar més de 200 fitxes policials i, tot i que el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), i altres entitats defensores dels drets LGTBI+ van intentar mediar amb l’alcalde, el Govern municipal es va negar a rectificar la seva actitud homòfoba i il·legal (Canet, 2011). Finalment les fitxes van ser destruïdes.

A tall d’exemple, aquests successos són descrits segons els informants:

Nosotros que estuvimos aquí en la calle Bonaire, del 1994-1997 vivimos aquella etapa en la que la policía empezó a crear archivos y tal, a aunque nosotros no nos afectó mucho.  Nosotros aquí vivimos un par de cosas que nos afectaron, primero, íbamos en los 1990 a la cala Balmins una playa súper tranquila en la que no había nadie, era naturista como ahora, pero iba poca gente era desconocida, y la policía de pronto empezó a multar a la gente, no sé qué regidor abría en el momento, pero empezaron a multarnos por estar desnudos.” (Roger).

El 5 d’ octubre de 1996 la comunitat gai de Sitges i diversos grups LGTB van convocar una manifestació com a protesta per la brutal pallissa que havia rebut el cambrer d’un local gai, el Parrots, aquesta manifestació serà un dels punts d’inflexió en la relació entre la comunitat gai  de Sitges i la vila. Canet (2011) mostra una de les conseqüències més pejoratives del conflicte. La manifestació va ser organitzada pel FAGC (Front d’alliberament Gai de Catalunya).

Lo más triste –recuerda Luis Parera, que asistió a la de Sitges (…) no fue encontrarse skins en contra de nosotros, sino a la misma gente del pueblo (…). Cuando llegamos allí había una contestación organizada en contra de nuestra protesta por parte de ciudadanos de Sitges en la que nos tiraron huevos y en las que nos gritaban que nos fuésemos fuera de la ciudad”. (Canet, 2011: s.p.).

D’aquesta manera, aquests successos posen de manifest que la tolerància i l’acceptació atribuïda a Sitges no és del tot present en tots els actors de la vila i, alhora, s’evidencia que la trajectòria de la comunitat gai en un passat recent, tot i que també de forma transversal, no s’ha trobat exempt de dificultats i conflictes. També sorgeix, en aquest sentit, la hipòtesis de Lacaba (a Canet, 2011), qui afirma que Sitges és més gai en l’imaginari del col·lectiu LGTB que pels seus propis habitants.

Segons l’activista Jordi Petit (a Canet, 2011), quan no hi ha hagut una iniciativa política homòfoba a la vila, no s’han dut a terme accions contra la comunitat:

Los habitantes de Sitges en su vida cotidiana no han marginado a los gays”. (Petit a Canet, 2011: s.p.).

Un dels indicadors de la gravetat dels successos és, segons Petit (a Canet, 2011), que es va tardar dos anys en recuperar el nivell d’ocupació per turisme LGTB degut a la imatge negativa que es va instal·lar a la vila.

Aquesta persecució va ser presa pel col·lectiu com un clar atac i “com un retrocés, fins i tot un pas enrere que no passava ni en el franquisme” (Carson). El testimoni dels informants posen de manifest les estratègies que diversos actors van prendre per intentar fer fora de l’espai públic a la comunitat gai del poble i, fins i tot, en els espais semipúblics que ocupaven les persones gais, com per exemple determinades platges.

La platja de Balmins va esdevenir nudista i fou un problema degut al creixement urbà. El que abans era una platja allunyada del nucli va esdevenir una platja urbana. Es pot seguir aquesta evolució en la premsa escrita, a La Vanguardia:  

Sitges cierra diez años de tolerancia hacia el nudismo con multas de 25.000 pesetas” (Francàs, 1996). “Sitges seguirá identificando a los homosexuales para erradicar la prostitución.” (Francàs, 1996), “Una marcha gay vive en Sitges escenas de gran crispación y conatos de agresión”. (Francàs, 1996).

Es tractava d’una repressió sense precedents que, segons els informants, s’assimilava més a un context autoritari que a la Catalunya de finals de segle XX. Aquesta etapa, però es considerada també com un moment de lluita continuada en tant que les accions per criminalitzar i expulsar les conductes no heteronormatives de vila van ser preses per la comunitat com la necessitat de continuar les lluites per la visibilització de la comunitat gai a Sitges:

Pero claro eso lo que hizo fue que la gente que iba a Balmins se organizó salió en ‘el País’ una manifestación que hicieron y ahora mira lo que tenemos. O sea, que les reboto un poco la jugada y no tuvimos que pagar la multa. Fue por esos años también a finales del 1996, porque nos marchamos en verano del 1997, fue cuando empezaron a multar a los gays en los paseos, les tomaban los datos y hubo manifestaciones, y aquella también en la que les tiraron huevos a unos gays. Nosotros dos estábamos una tarde sentados en el paseo y un tío que estaba en la playa, así como en la barandilla del paseo que cae a la playa, y no estaba tampoco muy escondido, y estábamos sentados en un banco en plena tarde y el tío nos tiró una botella llena de orina. Nosotros trabajábamos en Barcelona y un día saliendo muy tarde, salimos del lado en Poble Sec en la estación de tren y había unos skins gritando maricones a la gente del tren. Pero fue solo algunos meses que aquí en Sitges notábamos esa presión, y fue también una muestra de cómo funcionan los ayuntamientos y los políticos. La gente que acudía a la playa, que era gente de aquí y eran pocos, en aquel entonces había turismo pero aquella playa como está medio escondida y no había tanta construcción como ahora, eran gente que ya se conocían y de la zona, y claro era escandaloso que viniera de repente a la policía a multarlos y claro la gente lo habló y decidió hacer una manifestación. Yo no sé quién llamo ‘el País’, pero el periódico saco la foto con todo el mundo con los culos al aire, y claro la gente empezó a ver aquello como una movida y la gente empezó a ir a Balmins.” (Roger).

Aquest període repressiu del col·lectiu gai a Sitges, sobretot en l’espai públic, sosté una lectura dicotòmica segons els informants. Per un costat, podria haver intensificat un incipient retrocés i confinament en bars i locals, els quals permetien una intimitat i protecció que no oferien altres llocs en aquest període. Per d’altres, però, també va significar una certa apropiació i defensa d’un espai públic que els hi era discutit per lògiques heteronormatives que exercien forces de coacció.

També cal recordar el cas Costus, dos artistes madrilenys que en instal·lar-se a Sitges l’any 1989 van patir assetjament i pèrdua dels seus drets fonamentals atribuït a la seva malaltia (la SIDA) per part d’un Agent de la Propietat Immobiliària (API). El FAGC, en noms dels dos artistes perjudicats, va interposar denúncia que es va resoldre amb una sentència exemplar que condemnava l’acció de l’agent immobiliari a restituir el mal causat per negar-se a donar-los les claus de la casa que havien llogat. Ells dos van morir al poc temps i no fou fins l’any 2011 amb una exposició a l’edifici Miramar que es feu un reconeixement de falta per part de l’Ajuntament de Sitges. Juan José Carrero i Enrique Naya eren pintors que signaven els seus quadres conjuntament amb el nom de Costus, eren grans amics del director de cinema Pedro Almodóvar i de la cantant Alaska.

La casa que van llogar està situada al carrer Sant Joan, prop del Cau Ferrat i de l’antic Hotel Miramar.

Costus és el nom del tàndem de pintors, Juan Carrero Galofré (Palma de Mallorca 1955 - Sitges 1989) i Enrique Naya Igueravide (Cadis 1953 – Badalona 1989), que van formar part de la coneguda com Movida Madrileña, aportant amb els seus retrats i quadres una visió colorista i irònica, a voltes sorneguera, sempre heterodoxa i crítica amb la realitat de l'estat espanyol de l'any 1974 al 1989. Tots dos col·laboraren amb Pedro Almodóvar, Tino Casal, Alaska i molts d’altres artistes en diversos projectes que es condensaren en la seva casa madrilenya, un pis al carrer de la Palma, que va esdevenir centre de trobada i escenari de pel·lícules paradigmàtiques com fou Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón.

Les vides d’ambdós van coincidir a l’Escola de Belles Arts de Cadis l’octubre de 1974 i durant catorze anys van treballar pintant, decorant bars com La Via Láctea de Madrid, fent portades de discs, còmics, cartells o cosint i dissenyant vestits d’on els hi ve aquest motiu de Costus (Costureros) que van adoptar com a lema i signatura de les seves creacions pictòriques. Una de les sèries més radicals és la coneguda com El Valle de los Caídos que properament serà exposada al Museu de Belles Arts de Cadis, divuit grans panels en els que els fons són obra de Juan i les figures, més detallistes, deguts a Enrique, en un intercanvi de rols versàtil on hi podem identificar l’estil i el traç de cada un d’ells de forma força evident. Un dels temes que ha fet famosos els Costus ha estat les “marines”, que són aquelles nines vestides de flamenca de la fàbrica Marín que foren el souvenir tipical spanish i que ells trastocaren en icona del kistch més recalcitrant i postmodern. Juan i Enrique recrearen aquestes “manoles” amb colors i estampats inversemblants, arribant a l’abstracció colorista; augmentant-les fins a l’enormitat, alhora que en dictaven una molt subtil paròdia. Les nines de volants, aquestes flamenques típiques, són fetes a Chiclana de la Frontera, Cadis, i Enrique Naya hi tenia veritable fixació degut a un record infantil de quan una inundació va escampar-les per tot arreu i ell i el seu pare anaren a arreplegar-les entre el fang de la riuada.

Costus van crear un estil propi, deutor del pop i influït per l’expressionisme alemany. A la seva manera van ser protagonistes i executors d’una estètica cridanera, estrident i certament kistch, fruit de l’època postmoderna que avui anomenem la Transició. Ells crearen el terme Chochonismo ilustrado, un isme per divertir-se que segueix la filosofia punk del No Future. Enrique Naya morí de la SIDA a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Can Ruti, de Badalona el 4 de maig de 1989, tenia trenta-cinc anys. Juan Carrero, de O, va suïcidar-se a Sitges al cap d’un mes. La seva es una història d’amor, formosa i tràgica, divertida i dolorosa. Els seus quadres són el testimoni d’un talent que ha retornat a Sitges.

L’escena gai contemporània de Sitges: tolerància o euro rosa?

Com a conseqüència d’aquells actes repressius i com a mesura compensatòria per les condicions en les quals la comunitat gai havia hagut de desenvolupar-se a Sitges, l’any 2006 es va inaugurar un monument contra l’homofòbia: el Triangle Rosa.

Ubicat inicialment en un lloc molt significatiu com era l’Espigó entre la platja de la Bassa Rodona i la Platja de l’Estanyol on anys abans hi havia una gran activitat nocturna diguem-li cruising, cancaneig o contactes sexuals en grup.

Es va tractar del primer símbol públic d’aquestes característiques i va ser impulsat pel FAGC, el Casal Lambda i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sitges (Canet, 2011). El monument rep la forma d’un gran triangle rosa, símbol denigrador en els camps de concentració de l’Alemanya nazi que ha estat resignificat en positiu. A la base en una placa hi resta inscrit el lema: “Sitges contra la homofòbia. Mai més. Octubre 1996-2006”. Tanmateix, en un exercici de justícia històrica també s’hi va instal·lar una exposició fotogràfica que rememorava els incidents de la dècada dels 1990 (Canet, 2011).

Amb la instauració del Triangle Rosa, però, no conclou l’ocupació i visibilització idíl·lica de la comunitat gai masculina de Sitges. Actualment, l’impacte del turisme en els espais de sociabilitat de la comunitat gai de Sitges -des de l’augment de l’afluència a platges freqüentades pel col·lectiu, com per exemple la de Balmins, a la proliferació de bars i pubs destinats al turisme gai masculí- pot comportar la tematització de Sitges, com a emplaçament gai global segons els informants.

A diferència de la resistència i resiliència amb la qual van haver d’actuar en períodes de clara repressió, ara la comunitat ha de fer front a una visibilització i presència a la  que no sigui vinculada amb la banalització i la reducció de la seva identitat i representació col·lectiva, és a dir: una folklorització de la seva imatge com a grup. Lacaba (a Canet, 2011) afirma en aquest sentit que existeix una escassa vertebració de la comunitat gai a la localitat i que la visibilitat de la comunitat a Sitges és més turística que autòctona.

Segons els informants, l’actual repte de la comunitat és participar plenament de la vida sociopolítica de la vila, així com de l’evolució i transformació d’aquesta de llibertat per consolidar de manera transversal la visibilització i plena participació de tots els espais de la Sitges. Sota aquest objectiu, s’han posat en funcionament algunes organitzacions i associacions, com Gay Sitges Link constituida l’any 2011 i amb un nombre de socis superior a 300, per tal de defensar i impulsar els drets de la comunitat gai de Sitges.

Amb el començament del segle XXI ha arribat la maximització del turisme i la fi de la persecució institucional des de l’Ajuntament de Sitges cap a l’escena gai. A més, la consagració de Sitges com a destí turístic de la comunitat gai ha suposat que el col·lectiu de la vila hagi incrementat no tant sols de forma estacional, sinó al llarg de l’any amb la instal·lació de persones de la comunitat tot l'any. 

La visió de la comunitat respecte a l’actual etapa de la comunitat a la vila fa referència, com hem presentat anteriorment, a la consolidació de la presència de la comunitat al poble i a la seva visbilització. Tot i així, alguns dels informants es mostren preocupats respecte a una tolerància comercialitzada la qual ha sigut comprada i instituïda gràcies a les retribucions i als beneficis –anomenats euros rosa- que la vila i els seus diferents agents obtenen de la comunitat gai global que visita Sitges:

El món gai és molt important a nivell de gastos en hotels, restaurants, moda i bars. [...] Però hi ha gent de l’ajuntament, anys enrere, la publicitat que feia sobre Sitges no utilitzaven el nom de gai, era cosmopolitan, i després tolerant. Sitges és un poble molt tolerant, deien. Hi ha gais que diuen: mira, gràcies per tolerar els meus diners ". (Carson).

Finalment, la concepció d’aquesta etapa en l’imaginari col·lectiu d’alguns dels entrevistats es basa en fer front a les afectacions que els interessos econòmics i la comercialització poden comportar a la comunitat. Tot i així, futures aproximacions a la memòria oral de la comunitat hauran de resoldre com, en un futur, l’escena gai de Sitges representa i inclou en la genealogia que han traçat en relació a la vila els actuals processos de turistificació i, possiblement, de tematització de Sitges com a parc temàtic gai.

Història i transformacions de l'element: 

Degut a que aquest element fins a dia d’avui no ha sigut patrimonialitzat, no es disposen de recursos per contrastar i analitzar la evolució de la memòria de la comunitat gai de Sitges.

Per això, es considera rellevant l’abordatge periòdic del fenomen per tal de copsar la seva evolució i transformació temporal. Sobretot, tenint en compte les afectacions que els nous fenòmens, com el turisme, poden sostenir sobre la problemàtica.

De tota manera, considerem que la narrativa exposada segons els informants mostra una tendència d’expansió i de regressió històrica. Principalment, la primera etapa abans del franquisme esdevé d’instal·lació de la comunitat, mentre que posteriorment –durant la dictadura- la comunitat veu restringides les condicions de millora obtingudes durant períodes anteriors. De forma similar, la mort del dictador suposa una obertura de la comunitat i de la seva visibilització a la vila mentre que els successos del Carnaval (1982) i dels anys 90’s (1996) suposen, novament, una regressió en la seva qualitat i condicions de vida.

D’altra banda, cal tenir en compte, de forma hipotètica, que el relat actual pot ser el resultat de la construcció del passat col·lectiu realitzat des de finals de la dictadura. L’expansió del col·lectiu a la vila, així com la seva voluntat per ocupar un espai visible de la mateixa, pot haver afavorit la consolidació d’una memòria col·lectivitzada sobre la història i la presència de la comunitat gai a Sitges.

En aquest sentit, tot i que són necessàries exploracions més profundes sobre el fenomen, les regressions i la repressió viscudes durant el període dels anys 1990 poden haver reforçat la reivindicació de la presència de la comunitat. Sense oblidar, però, que les manifestacions d’aquesta intencionalitat ja eren presents a finals de la dictadura.

Dedicació: 

El modernisme i els seus representants com a mite d’origen

Les dades mostren la construcció i representació del moviment modernista com a mite d’origen del col·lectiu a la vila. L’escenificació d’aquesta corrent com a gènesi de l’escena gai a Sitges pot entendre’s com una forma d’atorgar estatus a la comunitat en tant que encara avui representants del corrent artístic, com Santiago Rusiñol, són concebuts per l’imaginari col·lectiu, per les institucions i per la població local com a personatges grandiloqüents que van ajudar al desenvolupament de la cultura a la vila.

En aquest sentit, vincular el seu origen amb aquest moviment artístic pot representar un intent per a datar els seus inicis en un punt passat que legitimi la seva actual presència, en no tractar-se d’un moviment qualsevol, sinó del prestigiós modernisme, l’elit bohèmia, pot ser considerada com una forma de reivindicar un origen destacat.

L’ús de la lluita en la retòrica

Advoquen per personatges exiliats o en persecució com a fonament per les característiques actuals de la comunitat a la vila, derivades del context repressiu i de l’alçament de Sitges com espai on l’opressió operava de forma més laxa.

En aquest sentit, tots els períodes conceptualitzats pels informants mostren accions de lluita i de subversió mitjançant la qual el col·lectiu pot transcendir a les lògiques dominants de l’heteronormativitat per tal d’aconseguir fer-se present a Sitges.

Altres possibles mites que podrien ser desenvolupats com a origen de la comunitat no han estat encara prou estudiats ni explotats o popularitzats:

  • La parella formada per José de Zamora i José Constantinides, el griego. Figurinista del Casino de París i el seu company que van morir a Sitges l’any 1971. Estan enterrats al cementiri de Sitges, Zamora als nínxols Brell i José Constantinides a la fosa comuna.
  • La parella formada pels pintors Costus, morts l’any 1989, l’un de SIDA i l’altre es va suïcidar al cap d’un mes.
  • Una altra narrativa poc coneguda és la que Josep Maria Rosselló, pintor nascut a Tarragona (1950), va idear, junt amb el grup de teatre El Gall Groc, amb la creació del personatge de la Blanca Subur, el seu naixement, el rapte representat en un plafó pictòric exposat a la Pizzeria del Cap de la Vila que es pot veure actualment.
  • La història de la discoteca Trailer, oberta el 1980 com la primera disco gay a l’estat espanyol, lligada a la tradició de sales de festes autòctones com Pachá fundada el 1966 per Ricard Urgell a Sitges.
  • Altres històries dels locals d’ambient com El Candil, Bourbons, Petit Pigalle, Azul, El Horno, Mediterraneo que han marcat diverses etapes en el desenvolupament social del col·lectiu.
  • La narrativa des de la perspectiva demogràfica a partir dels decessos a causa de la SIDA i la repercussió en el col·lectiu gai de Sitges.
  • Les noves formes de família i el impacte de la llei de matrimoni homosexual en el col·lectiu LGTB+ a través dels registres dels matrimonis homosexuals.

 

Participants/Executants: 

Els participants són homes d’edats heterogènies que pertanyen a la comunitat local i que, en alguns casos, poden provenir d’altres emplaçaments nacionals o internacionals.

Existeixen persones que executen rols de cronistes amb l’objectiu de preservar el passat de la comunitat, com el responsable de la Sitges Ruta Arco Iris (Rainbown Route) o el realitzador del documental La història Gay de Sitges 1895 - 2018. Altres persones desenvolupen tasques similars però més generalistes a partir de l’activisme i de rols de lideratge formals o informals, en associacions com Gay Sitges Link.

Tant la ruta com el documental sobre la història de la comunitat gai han estat promoguts des de GSL, associació de referència pel col·lectiu LGTB+ a Sitges.

Precisions ús i funció: 

La funció d’aquesta memòria oral, com hem exposat en el punt sobre Dedicació, és el sosteniment de la identitat col·lectiva a partir de la representació comuna d’una història particular sobre la seva presència a la vila (des dels suposats orígens fins a l’actualitat).

Patrimoni relacionat: 

La memòria oral de la comunitat gai de Sitges com a element patrimonial es correlaciona amb la Ruta Arco Iris. Es tracta d’una iniciativa nascuda des de la pròpia comunitat i que pretén oferir una visió LGTBI+ del patrimoni cultural i històric de la vila de Sitges, configurant una ruta pels principals indrets significatius, per tal de presentar-ne el seu vincle amb la comunitat. El seu objectiu es centra en la visibilització de la presència històrica del col·lectiu gai en la vila i en el patrimoni que aquesta regenta.

Altrament, també es vincula amb l’element aquí presentat, el Festival dels Ossos. Es tracta d’una de les trobades internacionals més grans i populars de bears. Es celebra dos cops a l’any a Sitges, la primera entre abril i maig anomenada International Bears Meeting i, la segona es duu a terme al setembre sota el nom International Bears Sitges Week. Recentment, i vinculada amb la festa dels ossos, ha nascut la Palma Rosa. Es tracta d’un festival de cinema amb temàtica LGTBI, que la primera celebració ha estat el setembre de 2017, acompanyant la celebració de la International Bears Meeting.

El Sitges Gay Pride compleix el 2019 el seu desè aniversari organitzat per AFGAL.

L’Orgull Cultural és el programa paral·lel realitzat sota l’empara de l’associació GSL.

Salvaguarda:

Transmissió: 

L’emergència d’associacions com Gay Sitges Link destinades a la defensa dels interessos de la comunitat gai local, diferents estudis sobre la comunitat, així com l’aparició de la Ruta Arco Iris –una revisió al passat modernista de la vila des d’un punt de vista LGTBI+-, posen de manifest la transmissió del relat i l’ontologia de la comunitat entre els seus membres, però també amb la resta de la comunitat.

Tot i les funcionalitats diverses de les diferents activitats, expressions com la Ruta Arco Iris i les accions de Gay Sitges Link, manifesten la transmissió d’un relat sobre la presència actual de la comunitat a la localitat, però també històricament.

Viabilitat / Riscos: 

Les actuals condicions socioeconòmiques que impacten a la regió poden suposar una turistificació de Sitges com a emplaçament gai que desencadeni fenòmens contraproduents per la comunitat: des de la ferma oposició veïnal a la dissolució dels llaços comunitaris de la comunitat gai. Alhora, aquesta mort per èxit, pot significar la difuminació de la historicitat del fenomen a l’atribuir únicament qualitats contemporànies a la situació de l’escena gai de Sitges.

D’altra banda, segueix existint una poca visibilització de la representació que la comunitat fa sobre el llegat col·lectiu que han establert de la seva comunitat a Sitges. Així com una escassa participació sociopolítica de la comunitat en l’administració de la vila. Tot i que existeixen contactes incipients entre l’Ajuntament i associacions per establir vincles i assessories sobre determinades polítiques municipals.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

De forma genèrica, els diferents subjectes que han compartit les seves valoracions indiquen la necessitat de compartir la història de la comunitat per tal de preservar un passat convuls però igualment legítim que comparteixen la de Sitges i la comunitat gai.

Tanmateix,  cal remarcar, però, que a diferència de les característiques que pren aquesta fitxa, els informants també manifesten la necessitat d’establir un estudi històric patrimonialitzable contrastat i rigorós i no tant sols una aproximació etnogràfica a la construcció de la memòria col·lectiva que han establert.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Actualment les principals mesures de salvaguarda per a la continuïtat i per al reconeixement de la memòria social de la comunitat gai masculina de Sitges es desenvolupen de forma informal.

Les principals són dutes a terme desinteressadament per persones vinculades a l’escena gai de Sitges i a l’activisme. Cal destacar, entre aquestes, la iniciativa d’un dels membres de Gay Sitges Link que realitza un documental relacionat amb la història de la comunitat gai  com a forma de conservació, salvaguarda i difusió de la narrativa i del patrimoni que la comunitat ha constituït a la vila.

D’altra banda, també cal tenir en compte la Ruta Arco Iris duta a terme per l'historiador Isidre Roset. Es tracta d’una passejada per Sitges a partir d’una lectura basada en la resignificació dels indrets més emblemàtics, atorgant especial atenció al passat LGTBI+ de la història del col·lectiu LGTB+.

Per últim, cal explorar els possibles interessos que la Regidoria de Benestar i Família i el Servei de Polítiques d’Igualtat de Gènere de l’Ajuntament de Sitges pugui sostenir a l’hora de dur a terme activitats per posar en valor aquest patrimoni i la seva conservació. Aquesta opció s’exposa a partir de l’interès manifestat per aquests agents en la presentació de la recerca d'aquesta fitxa sobre la comunitat gai de Sitges (Auditori Edifici Miramar de Sitges, 10 de novembre de 2017).En aquest sentit, podria ser un primer pas per revertir les situacions de desigualtat i les tendències regressives del consistori exposades anteriorment.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

Actualment no es troba sota cap protecció, categoria o figura jurídica, per això resulta rellevant incloure la memòria oral de la comunitat gai de la de Sitges en l’Inventari de Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès.

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 

Tenint en compte les particularitats de l’element, no existeix una mesura de salvaguarda particular per l’element presentat. Tot i així, existeixen associacions i col·lectius, com per exemple Gay Sitges Link (GSL), enfocats en la reivindicació transversal i visibilització del col·lectiu gai i LGTBI a Sitges.

Altrament, iniciatives com la Ruta Arco Iris posen en joc la manifestació d’una inicial forma de presentació, difusió i salvaguarda de la història i del passat del col·lectiu LGTBI a la vila.

També s’han de considerar les formes de promoció i difusió de la sociabilitat els bars i locals LGTBI, encara que al vincular-se amb el redit econòmic particular, resulten més ressenyables altres iniciatives com la Festa Internacional dels Ossos, el Festival de Cinema LGTBI La Palma Rosa o el documental La Historia Gai de Sitges 1895-2018, presentat el juny de 2018 i realitzat per Brandon Jones, membre de l’associació Gay Sitges Link.

Informació técnica:

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

Les dades s’han recollit a partir de la col·laboració d’onze informants de l’associació Gay Sitges Link. Cal tenir en compte, per contextualitzar els resultats obtinguts, que la representativitat de les dades es resol en aquesta associació i serà convenient, en abordatges que aspiren a maximitzar la representativitat, ampliar la selecció d’informants a altres sectors i associacions del teixit organitzatiu i social de la comunitat gai de Sitges.

Data de realització: 
dijous, 1 juny, 2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dijous, 1 febrer, 2018
divendres, 5 abril, 2019
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

Sitges com a analogia de seguretat per la comunitat

En la narrativa dels diferents informants s’integra, en la relació de la comunitat amb Sitges, la noció d’un espai de seguretat. Sitges, sobretot en el període franquista, és representat com un emplaçament on la comunitat gaudia d’unes condicions de respectabilitat i tolerància que no es trobaven en altres indrets.

Aquesta retòrica es reprodueix de forma més o menys transversal i suscita l’imaginari d’un refugi per a un col·lectiu perseguit estatal i quotidianament. La mostra d’informants conté persones de tres països diferents i diverses classes socials, però totes tenen punts en comú en les seves narracions.

Sitges ha estat també categoritzat, publicitat i venut com un dels paradisos gais de la Mediterrània, junt a Eivissa i Mikonos (Grècia).

Aquest fet ens porta a hipotetitzar l’existència de mecanismes de transmissió oral que transfereixen un missatge i una narrativa construïda i compartida col·lectivament. El primer i principal punt en comú d’aquestes narracions, com hem dit, és que Sitges ha esdevingut una vila on l’escena gai es trobava amb un espai de repressió laxa. Tal i com expressa un dels entrevistats:

Vienes a Sitges porque sabes que vas a encontrar libertad y eso vale mucho, es muy importante para las personas. A veces no reconocemos esto. A veces no reconocemos que el pueblo tiene que estar orgulloso de que en general ‘están curados de espanto’ y que vayan dos hombres cogidos de la mano no supone nada sorprendente, no giran la cabeza para nada.” (Pedro).

Malgrat això, en el segon punt de coincidència en les narratives podem veure com es ressalta la necessitat de continuar treballant per acabar amb la discriminació cap aquesta comunitat. Aquesta hostilitat per part d’un sector -important, però cada vegada més petit- de la societat, explica la necessitat d’espais on aquesta orientació (i els comportaments associats) siguin respectada, visibilitzada i reivindicada.

Aquests espais, doncs, possibiliten la llibertat d’expressió de diverses formes de manifestació de sentiments, afectes i pràctiques no normatives. Com hem vist a la descripció de la localització, els espais actualment consistirien principalment en locals d’oci i platges que són conceptualitzats, a més del seu ús d’oci, com espais de reivindicació. Exemples molt diversos són les lluites per la defensa del espai nudista de la platja Balmins o les múltiples fotos a les xarxes socials d’homes orinant en un vàter amb forma de boca sobre la cara del conservador president d’Estats Units Donald Trump que està situat al bar Queenz.

La narrativa, doncs, conceptualitza alguns espais de Sitges com llocs “alliberats” de les pràctiques normatives on poder ser un mateix al marge de l’orientació sexual. L’existència d’aquests espais pren sentit –i es torna necessària- en un context de discriminació –amb diverses intensitats- socialment generalitzada. A més, aquesta discriminació també afavoriria la invisibilització del col·lectiu i de les seves característiques, en aquest cas la seva història lligada al poble de Sitges. Aquesta invisibilització explicaria per què aquesta narrativa fins ara no ha sigut recollida, documentada i patrimonialitzada per les institucions de gestió cultural.

D’altra banda, cal tenir en compte que aquests espais en alguns períodes han sigut estipulats com els únics emplaçaments on es podien dur a terme conductes no associades a l’heteronormativitat hegemònica. Relegant a la comunitat gai a l’ostracisme dels espais privats. Aquesta condició pot esdevenir especialment perniciosa si, com hem vist, el coming out i l’ocupació d’espais públics de la comunitat no és constituïda de forma satisfactòria.

Les primeres mostres d’apropiació de l’espai públic van ser font de conflictes, fins i tot després de la dictadura, recordem el cas del Carnaval (el 1982 per l’envelat demanat pels propietaris del Candil amb la negativa de l’Ajuntament de Sitges). A més, la consecució de visibilització a l’espai públic de la comunitat pot ser víctima de fenòmens de regressió tal i com hem vist anteriorment amb els successos de 1996. Per tant, aquest fet comporta estipular que la consolidació de la comunitat als espais públics està subjecte a una reivindicació constant que eviti la pèrdua de les millores aconseguides.

Aquest punt lliga amb la tercera característica comuna en els discursos: la lluita contra l’heteronormativitat. L’expressió d’aquestes formes no normatives trenquen amb la norma de l’heterosexualitat com a orientació hegemònica, fet que no ha estat quelcom que ha vingut donat fàcilment per la societat en la qual aquesta comunitat està immersa. La narrativa ens mostra com hi ha hagut diferents moments de reivindicació i lluita contra una societat que no tolerava i condemnava durament (fins i tot amb lleis que la prohibien) l’homosexualitat.

Així, aquesta narrativa incideix i uneix el col·lectiu enfront un enemic comú major: la societat heteropatriarcal que limita la llibertat de les persones amb orientacions sexuals diverses.

Finalment, el quart punt de coincidència consistiria en l’afirmació de l’existència d’un patrimoni LGTBI+ de Sitges que es basa en la construcció col·lectiva d’una història de la comunitat en la localitat, en estreta sincronia amb l’herència d'arts visuals, plàstiques, literàries, la gran contribució arquitectònica, i altres tipus d'herències històriques.

Autors com Langarita (2010) mostren com les arts escèniques han albergat espais per exposar la temàtica homosexual i la comunitat en aquest sentit, podria haver trobat una fórmula d’expressivitat i de visibilitat cultural. Tot i així, s’ha de tenir en compte que aquestes aproximacions han de procurar no caure en tòpics i estereotips que vinculen inalienablement la comunitat amb corrents artístiques.

Les herències de la comunitat gai de Sitges i el conjunt d’elements que s’han de considerar com a especificacions patrimonialitzables particulars han estat reivindicades des de les institucions locals, però oblidant la seva vinculació amb la comunitat gai: obviant la importància d’aquesta vila com a residència d’homosexuals i centre d’alliberació i de diversitat sexual vinculada a l’eclosió de diferents moviments.

Així aquesta narrativa focalitza la localització d’aquest patrimoni en llocs o espais determinats de la de Sitges. Estem parlant d’un patrimoni determinat en referència a espais que històricament han sigut concurrents en la vida social de la comunitat gai masculina de Sitges, i que ara per ara formen part viva de la història del col·lectiu i de la vida social del sitgetans. La representativitat d’aquests espais per a la comunitat i la significació que tenen atenen a múltiples factors que estan interrelacionats amb la història i la identitat de cada espai. Per exemple: el teatre Prado fou escenari de representació de la companyia Merce Cunningham l’any 1966, amb els músics John Cage i David Tudor. Geografies que van evolucionant per èpoques i períodes en els que construeix una significació, sobre la que ordena la seva vida quotidiana. Espais que estan vinculats a uns comportaments o relacions determinades, formes de sociabilitat que impliquen en certa manera de forma emocional i històrica la comunitat amb aquests indrets.

La retòrica proveïda pels informants també possibilita i dona sentit a un “nosaltres” vinculat a un sentiment de pertinença al col·lectiu: la comunitat gai de Sitges. S’evidenciaria d’aquesta manera la necessitat d’establir una història col·lectiva com a forma elemental per a la constitució d’una identitat comuna per la comunitat gai de Sitges. Entenent que sense aquesta narrativa que uneix sincrònicament els membres actuals de la comunitat i els hipotètics avantpassats no és possible la consagració d’un element comú que reforci i legitimi la presència i les accions que la comunitat desenvolupa al poble.

Finalment, la urgència d’aquest reconeixement respon a la necessitat de no impedir la reclamació històrica de la comunitat a la localitat, que expressa que ells també formen part de la vila.

Pel que respecta a precisions de caire socioeconòmic, cal destacar l'impacte del turisme: l'euro rosa. 

El turisme actual es concentra, principalment, en activitats culturals i d’oci, tenint en compte Sitges com una destinació de sol i platja. Categories que no tenen perquè ser excloents. El segon, consumeix tota una herència modernista que, com hem vist, podria tenir vincles en la inicial instal·lació de la comunitat gai a Sitges, ja sigui com a punta de llança o de forma auxiliar. Mentre que el primer es més propens a l’accés d’ofertes vinculades als espais de serveis gai vistos anteriorment.

L'impacte del turisme en els espais de sociabilitat de la comunitat gai de Sitges, des de l'increment de l’afluència a platges freqüentades pel col·lectiu, com per exemple la de Balmins o a la platja de la Bassa Rodona, altrament anomenada playa de las muñecas, a la proliferació de bars i pubs destinats al turisme gai masculí, suposa l’última fase en la qual es troba immers el fenomen de la sociabilitat i l’organització gai masculina a Sitges.

A diferència de la resistència i resiliència amb la qual van haver d’actuar en períodes de clara repressió, ara la comunitat ha de fer front a una visibilització i presència a la que no sigui vinculada amb la banalització i la reducció de la seva identitat i representació col·lectiva, és a dir: una folklorització de la seva imatge com a grup. Per això, segueixen resultant rellevants els espais de sociabilitat en tant que suposen l’exemple de l’evolució i transformació de la comunitat a la vila.

Tanmateix, cal tenir en compte que la instal·lació del moviment modernista i dels fills de les famílies barcelonines burgeses podria haver significat, per Sitges de finals del segle XIX, un increment de les activitats comercials.

 

IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ
Ranxos mariners

Identificació:

Codi: 
IP-6-0007
Tipus d'element: 
Nom propi de l'element: 
Ranxos mariners
Altres denominacions: 
Ranxets
Grup i/o comunitat: 
Els ranxos mariners són elaborats, normalment, per persones amb alguna vinculació amb la mar i la pesca; si bé també són cuinats per persones alienes a aquest àmbit, en el context de les festes populars i en l’àmbit de la restauració.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Designem amb el nom de ranxos mariners o ranxets el conjunt de plats que tenen el seu origen en l’activitat marinera i pesquera pròpia de localitats litorals, en què els homes que es dedicaven a aquestes feines passaven bona part del dia a la mar i, per tant, realitzaven alguns dels àpats a la platja o a bord de barques o vaixells.

Es tracta de plats en què l’ingredient principal és el peix, sovint aquelles espècies que tenen menys valor comercial, que es cuina amb ingredients senzills i disponibles al territori, com patates, alls o tomàquets. En tractar-se de plats que sorgeixen de les cuines de les barques, la infraestructura que requereixen és mínima; una cassola, una font de calor per coure i els ingredients.

En el context de l’activitat pesquera, aquests plats són elaborats pel patró o pel ranxer d’a bord, i es consumeixen de forma comunitària. El plat s’aboca a una safata gran, i al voltant, els comensals van menjant cadascú del tros de safata que li queda just davant, creant unes línies imaginàries que delimiten la ració de cadascú.

La transmissió d’aquests plats es produeix entre persones de diverses generacions, generalment per observació i imitació. D’una banda, quan nois més joves començaven la seva activitat laboral a la mar, aprenien a elaborar aquests plats del patró o del ranxer de la barca on estaven, veient com ho feia. D’altra banda, en entorn familiar, són plats que els fills i filles aprenen veient com ho fan els pares, que són o havien estat pescadors.

En algunes localitats o barris costaners, l’activitat a la mar és part de la identitat local, en molt bona mesura perquè gran part de la població que hi resideix manté algun tipus de vincle amb el mar. En aquest context, sovint coincidint amb festivitats com Sant Pere o la Mare de Déu del Carme, patrons de pescadors i mariners, se celebren concursos on es valora la realització d’algun d’aquests plats, com el Concurs d’All Cremat de Vilanova i la Geltrú o el Concurs de Ranxos Mariners de Calafell, oberts a tothom qui vulgui participar-hi. En aquestes localitats, també és habitual trobar algun d’aquests plats disponibles en restaurants.

Data identificació: 
divendres, 29 juny, 2018

Localització:

Descripció de la localització: 

Els ranxos mariners són plats propis de localitzacions costaneres; poblacions o barris de vora mar on part de la seva població ha desenvolupat activitats laborals relacionades amb el mar tals com la pesca. En aquesta fitxa se centrarà l’atenció en les localitats de Vilanova i la Geltrú, al Garraf, i Calafell, al Baix Penedès. Tanmateix es tracta d’un tipus de cuina, amb les seves variants i peculiaritats locals, present arreu de la costa catalana i més al sud, seguint el Mediterrani.

L’emplaçament exacte on s’han dut a terme aquests plats ha anat canviant en paral·lel a com ha fet l’activitat pesquera, que alhora, també és diferent segons la localitat que s’observi. En aquest sentit, si les barques sortien per pescar de nit era freqüent que els ranxos es fessin a la platja, com un berenar-sopar abans d’embarcar-se. Per contra, quan la pesca és diürna, aquests plats fan funció de dinar, de manera que s’elaboren i es consumeixen a bord.

En entorns familiars o colles d’amics aquests tipus de plats s’elaboren a casa, a la cuina. D’altra banda, en el context de celebracions populars o concursos es porten a terme a l’espai públic, en places o carrers, a la vista del públic. Per últim, amb diverses variants i innovacions, també es realitzen en cuines de restaurants.

Georeferenciació: 

Datació:

Data de realització: 
divendres, 29 juny, 2018
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

En tractar-se de plats totalment lligats a la pesca, l’elaboració i consum dels ranxos, en aquest entorn, s’ha anat adaptant a l’evolució de l’ofici. En el passat, a mitjans de segle XX, eren plats de consum habitual entre la tripulació de les barques, i podien consumir-se com a dinar o com a sopar en funció de la jornada laboral dels pescadors, que alhora venia definida pel tipus de pesca que practicaven. Així, eren plats que es consumien cap a les 12h, si es tractava de dinar, o abans de la posta del sol, com a sopar. Si la pesca era diürna, les barques sortien (i surten) a trenc d’alba, per allà les 6h, de manera que el dinar es realitzava a meitat de jornada, que acabava sobre les 18h. Per contra, si la pesca era nocturna, el sopar s’avançava per acabar d’aprofitar la llum solar, perquè quan fos totalment fosc seria quan hi hauria feina. 

Actualment, a les localitats costaneres penedesenques, la major part de la pesca és diürna, de manera que, quan es fan ranxos, són per dinar. La freqüència actual d’elaboració d’aquests plats a les barques és d’un cop a la setmana o un cop cada quinze dies, en funció de la feina, l’estat de la mar (és millor si està tranquil·la, perquè l’aigua bull abans) i la disponibilitat d’ingredients. Segons relaten els informants, a les barques cada dia es menja peix, però és més habitual fer-lo a la planxa, ja que resulta més ràpid.

En entorns familiars l’elaboració d’aquests plats es produeix com a dinar en dies que la família es reuneix. Així, en famílies en què és habitual dinar pares i fills junts, pot ser un àpat freqüent, de diari, mentre que en aquelles en què les trobades són més esporàdiques, el ranxo es converteix en una menja festiva. En poder-se fer amb tota mena de peix i productes senzills, la seva elaboració no es veu condicionada per factors econòmics.

Tant el Concurs d’All Cremat, que es realitza a Vilanova i la Geltrú, com el Concurs de Ranxos Mariners de Calafell se celebren en el context de les festes de Sant Pere, pels volts del 29 de juny. En el cas de Vilanova com a celebració de les festes del Barri de Mar i en el de Calafell com a Festa Major del nucli marítim.

 

Descripció:

Descripció general: 

Introducció

Els canvis socials i econòmics produïts en el darrer mig segle han modificat els contextos tradicionals d’elaboració i consum dels ranxos mariners. Així com originàriament es tractava de plats gairebé exclusius d’entorns costaners totalment vinculats amb l’activitat de la pesca, actualment també s’observen en el context de festes populars, amb una finalitat entre lúdica i de promoció territorial, i en les cartes d’alguns establiments de restauració.

La mecanització i tecnificació de la pesca, l’increment d’envergadura i potència de les embarcacions, així com el descens de les mateixes en nombre, els canvis en les arts emprades, o la potenciació del comerç de peix i altres productes del mar a nivell internacional, entre d’altres factors, han propiciat que es produïssin canvis en el sistema de vida tradicional vinculat a la pesca. Així, si en el passat era habitual l’elaboració i el consum de ranxos entre els pescadors, a la platja, abans de sortir a la mar, o al migdia, a la barca, a dia d’avui és un tipus de plat que es cuina de forma menys freqüent. Segons expliquen els pescadors (ranxers) entrevistats, actualment es cuinen  ranxos a les barques cada 15 dies, més o menys, quan les condicions de la mar i de treball ho permeten, mentre que la resta de dies s’opta per cuinar el peix a la planxa, un procediment molt més ràpid i senzill.

I és que en parlar de l’elaboració d’un ranxo a la cuina d’una barca cal tenir presents diversos factors. En primer lloc, una qüestió física; amb el moviment de la barca es necessita més estona, en comparació a una cuina a terra ferma, perquè l’aigua bulli. Aquest fet implica que el ranxer, per fer el plat, ha de dedicar cert temps que, alhora, no està dedicant a altres tasques (cal recordar que el ranxer no es dedica en exclusiva a la cuina, sinó que és un tripulant més, amb activitat vinculada a la pesca o a la navegació). Partint d’aquesta idea, cal que coincideixin dues circumstàncies; d’una banda que faci bona mar, precisament perquè la barca no es bellugui tant, i de l’altra, que en aquell moment el volum de feina no exigeixi la dedicació de tota la tripulació, de manera que el ranxer pugui dedicar-se a cuinar.

Paral·lelament a aquests fets, alguns dels informants també expliquen que amb la tecnificació de la pesca, que comporta una reducció del desgast físic tradicionalment associat a aquesta ocupació, així com amb jornades laborals que permeten sopar a casa, no és necessari fer grans àpats a la barca, tot i que sí que destaquen la necessitat de menjar calent.

Tradicionalment, el coneixement sobre l’elaboració dels plats s’ha transmès entre pescadors, observant com d’altres companys més grans feien els plats, preguntant-los. Els informants valoren molt positivament haver pogut aprendre’n de pescadors més grans, que durant tota la seva vida laboral van cuinar aquest tipus de plats a la mar, precisament per les diferències que hi ha entre cuinar a la barca o a terra. En certa manera, hi és molt present la idea que es tracta de plats nascuts a les barques, i que les persones que realment saben elaborar-los són les que poden cuinar-los en aquestes condicions.

En aquest sentit, la raó per la qual les persones s’inicien en l’elaboració d’alguns tipus de ranxos, generalment, té a veure amb el contacte amb tot aquest entorn social on són quelcom quotidià. En aquesta situació és en la que es troben pescadors joves, familiars de pescadors o persones que viuen en localitats on la pesca és part de la identitat col·lectiva. En famílies en què el pare és o era pescador és freqüent que fills i filles n’aprenguin d’ell, i que el ranxo sigui una menja habitual de quan es reuneix la família; sigui un dia de diari o un festiu, reforçant la idea d’àpat comunitari. Els fills n’aprenen observant, preguntant, i finalment, provant. Es tracta de plats que formen part de la seva tradició familiar, per això són apreciats i valorats.

Es consideren plats senzills degut a què els ingredients que els conformen no són difícils de trobar al mercat, i alhora, els procediments a seguir no comporten gran complexitat, i aquestes característiques també afavoreixen que hi hagi persones que se sentin atretes i no tinguin por d’intentar-ho. D’altra banda, des d’una perspectiva turística, s’aprofiten els vincles entre la cuina marinera i el territori per fer-ne promoció, tot i que per a aquesta finalitat s’empren pocs plats i amb tipologies de peix més comercials, que resultin atractives a un gran públic.

 

Cuina de barca

La cuina típicament marinera, sorgida de la necessitat de menjar quelcom calent en barques i vaixells en el context de jornades laborals a la mar es caracteritza per l’ús d’ingredients senzills. D’una banda vegetals i hortalisses mediterranis, disponibles al territori, de baix cost, de vida útil relativament llarga i fàcilment transportables. És el cas de patates, alls, tomàquets, nyores, o ametlles, entre d’altres. D’altra banda, el peix, originàriament aquell que no es podria destinar a la venda; peix de roca, amb molta espina, i sovint del dia anterior.

En una barca, igual que quan en d’altres períodes es feien ranxos a la platja, la cuina és un espai amb limitacions. Hi ha una font de calor; un fogó o cuineta, tradicionalment alimentats amb llenya o carbó, i pocs atuells, condicions que, precisament, s’intenten recrear als concursos d’All Cremat de Vilanova i la Geltrú o de Ranxos Mariners de Calafell. D’altra banda, entre els membres de la tripulació s’estableixen vincles intensos, fruit, en part, de la duresa del treball, la convivència i els neguits compartits derivats de la naturalesa de la pròpia feina. A la barca, històricament s’establien jerarquies rígides, amb normes no escrites en relació a la forma de relacionar-se entre companys. Fruit d’aquestes circumstàncies s’observen tipologies de consum dels aliments característiques, com el fet d’abocar tot el ranxo en una safata i menjar-ne tota la tripulació, tenint clar cadascú les línies imaginàries que delimiten la pròpia ració i tenint cura de no travessar-les. Aquest tipus de consum també pot veure’s, en alguns casos, quan el ranxo es cuina entre familiars o amics. De la mateixa manera, en el context dels concursos, el plat elaborat es presenta en una safata i tots els membres del jurat el tasten d’allí mateix; alhora, és freqüent que els participants es coneguin entre ells i es deixin tastar els plats mútuament, i en aquest cas els tasten directament de les cassoles.

En les converses amb informants es dona rellevància al fet que els ingredients per elaborar ranxos són fàcils d’obtenir, però que les receptes poden ser canviants precisament en funció de la disponibilitat dels mateixos, fet que explicaria per què algunes persones posen ametlles a un determinat plat i d’altres no, per exemple. Els mateixos informants entenen la cuina marinera com un continu que abasta tota l’àrea costanera, entenent les diferències que puguin observar-se entre localitats a l’hora d’elaborar un plat com petites variacions de la mateixa recepta (fer o no picades, emprar ingredients crus o cuits, substituir un element colorant per un altre, etc.).

Un dels ranxers entrevistats, patró d’una embarcació en actiu i que va aprendre aquest tipus de cuina del seu pare quan es va embarcar amb 15 anys, esmenta que hi ha peixos que poden cuinar-se de diverses maneres, i d’altres que resulten menys versàtils i només permeten un tipus concret d’elaboració. El dia que “hi ha mar fàcil” és quan s’aprofita per fer ranxos a bord. En aquest moment, un dels mariners se situa al timó de l’embarcació mentre que l’informant, patró de la barca, va a la cuina, on triga aproximadament una hora en elaborar un ranxo.

El procediment bàsic per fer un all cremat seria el següent: es posa una cassola al foc amb oli, i s’hi fregeixen els alls. Quan són cuits s’hi afegeix el tomàquet tallat a trossos, que també se sofregeix, i les patates tallades. En aquest moment s’hi aboca l’aigua, que es fa bullir per tal que les patates es coguin, i cap al final de la cocció s’hi incorpora el peix, tallat a trossos. En el cas de l’allipebre, primer cal fer una picada amb els alls crus, les ametlles (optatives), el pa i el pebrotet (nyora o pebrot xoricer), a la qual s’afegeix una copa de vi blanc. Paral·lelament es posa una cassola al foc amb oli, quan és calent s’hi afegeixen les patates tallades a trossos i la picada. En aquest moment se li afegeix l’aigua i es deixa que bulli tot junt, tapat. Cap al final de la cocció de les patates s’hi afegiria el peix a trossos.

A partir d’aquests esquemes bàsics apareixerien variacions, i de fet, un dels punts que surt a la conversa amb diversos pescadors és la qüestió del fumet. Tradicionalment, a la barca, les coccions s’han fet amb aigua, i com que el peix s’aboca amb el cap, ja li aporta prou gust. En aquest sentit, el fumet es considera una tendència que sorgeix a partir dels 90, molt més pròpia de les cuines domèstiques o de restaurants que no pas de les de les barques.

 

Els concursos

El Concurs d’All Cremat de Vilanova i la Geltrú va començar a celebrar-se a la dècada dels 1970. És un acte organitzat per la Confraria de Pescadors d’aquesta localitat en el context de la Festa de Sant Pere, patró dels pescadors. En aquest concurs, les persones participants han d’elaborar, per parelles, un plat d’All Cremat, que serà avaluat per un jurat.

El Concurs de Ranxos Mariners de Calafell es va celebrar per primera vegada l’any 2017, en el context de la Festa Major de Sant Pere, al nucli de la platja de Calafell. En l’edició de 2018 els participants hagueren d’elaborar un plat d’allipebre.

 

Història i transformacions de l'element: 

Origen i diversitat

La primera referència escrita d’un plat a base de peix caldós data del segle I i es troba al llibre De Re Coquinaria, d’Apicinus (Quim i Manel Marquès a Cuina Marinera, 2010). Aquesta menja, anomenada Olla de peix es considera l’origen de tots els ranxos i calders mediterranis. Per fer-la calen 2Kg de peix de roca, 1 cabeça d’alls, 4 patates grosses fetes a trossos, 2 tomàquets i 2 cullerades d’oli d’oliva. Tots aquests ingredients, abocats alhora i en fred, simplement es bullen en aigua durant 30 minuts.

A partir d’aquesta idea bàsica, en funció de les arts de pesca emprades i el territori, que en certa manera determinen el tipus de captures, o la quantitat d’aigua afegida i la disponibilitat d’altres ingredients, sorgeixen tot de receptes derivades. Els suquets, per exemple, es vinculen amb el tipus de captures de les barques d’arrossegament (rap, aranyes, etc.), i poden incorporar altres ingredients com ceba o nyores. Es produeix, també en aquesta recepta, la cocció dels ingredients en diverses fases, de manera que el peix es pot passar per la paella per marcar-lo una mica abans de posar-lo a la cassola, i la ceba amb la polpa de la nyora se sofregeixen abans d’abocar-los les patates i l’aigua per bullir-ho tot junt.

Hi ha, però, altres elements de diversitat en aquest tipus de cuina. El sofregit en sí mateix, amb ceba, tomàquet, alls, pot ser-hi present, obligant a aquesta cocció en dues fases, o no; de manera que tots els ingredients es coguin junts des d’un començament. De forma anàloga, sorgiria la possibilitat d’escalivar alguns dels ingredients en comptes de sofregir-los, bàsicament tomàquets, cebes i alls. D’altra banda, la cuina marinera també pot presentar un altre element característic, propi de les cuines mediterrànies; la picada, que actua com a element espessidor i aromatitzant.

L’ús de picades s’ha observat des del sud de França fins a la costa valenciana, i en funció dels ingredients que la conformen pren noms diversos. Així, sobre una base de pa fregit i all, si s’hi afegeix tomàquet, en alguns territoris sorgeixen els anomenats esmarris; en afegir nyora sorgeixen els romescos i a la zona de Tarragona, en afegir safrà, apareix el groguillo. A les costes de Castelló i València és més freqüent l’ús de pebrot vermell en substitució dels fruits secs i el tomàquet.

Segons la zona geogràfica també s’observen variants en el procediment d’elaboració. Així, mentre que a les costes de més al nord les picades s’afegeixen al final de l’elaboració del plat, a les del sud és més habitual que s’hi incorporin al començament. En aquest sentit, el mateix element és tractat de dues maneres diferents (la cocció dels ingredients de la picada, així com el temps de contacte amb els altres ingredients que conformen el plat és diferent) i com a conseqüència, el resultat organolèptic i de textura del conjunt també ho és. Així mateix, la cuina amb atuells de terrissa o fang és més pròpia de les costes septentrionals, mentre que l’ús de cassoles de ferro es produeix principalment en zones meridionals.

Tot un altre grup de plats són aquells que s’elaboren a partir de caldos amb base de peix, com poden ser arrossos i rossejats. En origen, aquest tipus de receptes sorgeixen com un sistema d’aprofitament d’un excés de líquid d’un altre plat. Així, en elaborar un ranxo, se li afegiria (expressament) més aigua de la necessària per obtenir més quantitat de suc, que seria aprofitat per coure-hi pasta o arròs. L’arròs a banda, per exemple, és una olla de peix escorreguda en què s’aprofita el caldo per coure-hi l’arròs, menjant-se els dos elements, peix i arròs, per separat. L’addició de l’allioli es produiria amb la voluntat de fer el peix més melós, ja que en ser bullit llarga estona podria resultar sec. Al llarg dels anys es produeix la introducció de la pasta en aquest tipus de plats en substitució de l’arròs, i en alguns contextos, com podrien ser els restaurants, pot donar-se el cas que el peix, espinós, ni tan sols se serveixi, i s’acabi consumint la pasta o l’arròs amb l’allioli, que sí que es manté.

De la mateixa manera, per elaborar més d’un plat alhora, pot tallar-se el peix a trossos i emprar-ne parts concretes per cuinar cada plat. Així, caps i pells poden fer-se servir en l’elaboració de plats molt caldosos, tipus olla de peix, i alhora, els cossos emprar-se passats per la paella, per fer un suquet. D’aquesta manera, amb els mateixos ingredients i amb poc temps de més, elements importants a tenir en compte en el context de la cuina a la barca, s’obtindria un primer plat i un segon, alhora que s’afegirien elements de variació de la dieta.

Una última qüestió a considerar és l’ús del fumet. Es coneix amb aquest nom el caldo relativament concentrat elaborat a partir de caps i espines de peix que es fa servir per aportar més gust a algun altre plat. Alguns dels informants fan la reflexió que l’ús d’aquest element és un fenomen relativament recent, vinculat a l’elaboració de plats mariners per a un gran públic, amb peix més acceptat des d’una perspectiva comercial. El peix amb què històricament s’han elaborat els ranxos mariners a les barques, com s’ha esmentat en punts anteriors, era aquell que no tenia gaire valor comercial, en molt bona mesura per ser ple d’espines (que són els elements que aporten gust als brous). Aquest tipus de peix, en coures amb la resta d’ingredients ja aportaria, per sí sol, prou sabor al plat. Per contra, peixos amb més múscul i menys espina, més apreciats comercialment, i que actualment també s’utilitzen en l’elaboració de plats mariners en establiments de restauració, no aporten tant de gust al plat, de manera que en aquest punt es fa necessària l’addició del fumet.

 

El context

La cuina marinera té el seu origen al mar, en el context de jornades laborals llargues en barques i vaixells, on sorgeix la necessitat de cuinar amb ingredients que es tinguin a mà, com el peix, i que resultin econòmics i de llarga durada perquè puguin ser transportats a bord. La pesca, en menor o major mesura, és una activitat relativament nòmada; cal desplaçar-se allà on hi hagi captures, i aquests desplaçaments han afavorit la difusió de receptes, tècniques i estils culinaris en zones molt àmplies de costa mediterrània.

En aquest sentit, s’observen certs elements compartits des del sud de França fins la costa valenciana, formant un gradient on cada territori presenta algunes característiques culinàries pròpies i moltes de compartides amb els que té més a prop. Alhora es produeix un altre fenomen, i és la relació de cada àrea amb el territori d’interior adjacent, de qui no està aïllat. De fet, Pere Tàpias, al seu llibre Cuines de Vilanova (2003), ja esmenta el creuament entre les dues zones que conformarien el Penedès; la de muntanya i la marítima, i com això es fa especialment palès en municipis que disposen tant de nuclis de població a la platja com a l’interior.

Els canvis que s’observen pel que fa a l’entorn d’elaboració i consum de ranxos mariners tenen a veure, en gran mesura, amb les circumstàncies que envolten la pesca des d’una perspectiva econòmica, així com amb els canvis que s’han anat succeint en relació als usos i activitats en zones costaneres. Dècades enrere, no era infreqüent embarcar-se per diverses jornades, o si més no, haver de realitzar diversos àpats a bord en un mateix jorn. Alhora, la feina a la mar era menys mecanitzada que a l’actualitat, requerint un major esforç físic. Aquests fets afavorien l’elaboració i consum habitual de ranxos a la platja, abans de marxar, o a la barca.

La mecanització de la pesca, amb l’aparició de motors més potents per a les embarcacions, permet recórrer majors distàncies amb menys temps, de manera que la necessitat d’embarcar-se durant diversos dies seguits en molts casos desapareix. La mateixa mecanització permet anar a pescar a zones més fondes, afavorint el desenvolupament de noves tècniques de pesca, i incrementa el nombre de dies que es pot sortir a la mar (anteriorment, en cas de mal temps o temporal no se sortia; disposar de motors més potents permet navegar, en alguns casos, malgrat el temps). En paral·lel, es produeixen altres canvis com el pas d’uns comerç de proximitat, limitat per les dificultats de conservar i transportar els productes del mar a grans distàncies, a un d’escala internacional, dins del sistema capitalista, on els productes poden fer milers de quilòmetres només en base a les condicions d’oferta i demanda. Alhora, les zones costaneres tendeixen cada cop més a un model econòmic terciari, basat en el turisme. Tots aquests elements, al llarg dels anys, canvien les característiques de les comunitats tradicionals de zones costaneres, així com els hàbits culinaris i de consum dels individus que les conformen. És així com, a dia d’avui, els ranxos passen a ser elements de consum més esporàdic entre els pescadors, alhora que es desplacen cap a d’altres contextos, com són els actes festius (festes majors o concursos) o la restauració, més associada a l’activitat turística.

 

Els relats

Des d’una perspectiva social, algunes de les persones entrevistades (pescadors en actiu o jubilats) fan èmfasi en el fet d’haver començat de molt joves en l’ofici, amb 14 o 15 anys, per tant havent abandonat l’escola precoçment. Aquest fet, juntament amb un elevat grau de jerarquització entre els membres de la tripulació que, tanmateix, passen moltes hores junts forçats a una mínima convivència, fa que en la conversa sorgeixin idees com que “hi havia educació a la mar” o que “era millor que els pares per aprendre modals”, realitats que actualment ja no serien així, segons manifesten. En relació als ranxos, els nens de bordo (integrants més joves de la tripulació) eren els encarregats d’ajudar al ranxer pelant patates o fregant plats, i de vegades podia ser que no mengessin amb la resta de companys, sinó sols, del morter, després de rentar els plats.

En totes les entrevistes s’esmenta el fet d’haver cuinat i sopat a la platja, abans de sortir a la mar. En alguns casos, aquest fenomen es veia propiciat per la inexistència d’instal·lacions portuàries on s’estiguessin les barques, de manera que aquestes es trobaven a la sorra i no quedaven aïllades de l’entorn més proper de la comunitat (cada vespre s’havien d’arrossegar cap al mar). En parlar amb informants de Vilanova i la Geltrú, se situa l’origen de l’all cremat a la platja com un berenar-sopar que es realitzava al vespre, abans de sortir amb les barques de pesca a la nit. L’all cremat s’elaboraria amb peix del dia anterior, i s’esmenten quantitats de l’ordre de 4-6 kg de peix, 4 kg de tomaques, 10 kg de patates o 15 cabeces d’alls.

Les persones entrevistades de Calafell esmenten que a meitat de segle XX, període en què es desplaçaven a Vilanova a pescar, era freqüent fer fins a dos àpats a la barca, el dinar i el sopar. Comenten que el dinar era peix “de la collita”, com sardines o verats; per contra, els sopars eren més variats i s’intentava menjar diferent cada dia.

Cal tenir present que en tractar-se de jornades laborals llargues i dedicar-se un major nombre de persones a oficis mariners, es generaven uns vincles intensos entre els veïns, així com entre la comunitat i tot allò que derivava de l’activitat a la mar. Alhora, malgrat la comunicació entre nuclis, s’establia una frontera imaginària entre zones costaneres i interiors, que des d’una perspectiva simbòlica, en alguns indrets ha arribat als nostres dies. Les comunitats de cadascuna d’elles tenien, en la seva vida quotidiana, referents diferents (activitats productives, riscos, pors, festivitats i devocions, vincles familiars, tradició culinària, etc.), és així com s’entén que les primeres edicions del Concurs d’All Cremat de Vilanova i la Geltrú, per exemple, estiguessin protagonitzades només per pescadors.

 

Processos i preparatius: 

Els processos a seguir per a l’elaboració de plats mariners seran diferents segons les condicions en què es duguin a terme; no és el mateix cuinar una àpat de diari en una barca que elaborar un plat per participar en un concurs o guisar una menja en un restaurant. També s’observaran diferències segons la tradició i l’herència culinària rebudes; d’alguna manera el context social en què s’ha transmès el procés d’elaboració. En aquest sentit, la cuina tradicional del mar fa un ús concret dels ingredients que reflecteix les condicions de la pròpia activitat pesquera i marítima; limitacions de les cuines, de temps, d’estris, o d’ingredients. Els mariners o pescadors passen la jornada a la barca, i com a tal hi realitzen àpats, però la finalitat de la seva activitat no és la cuina, sinó la tasca que estiguin fent al mar. En aquest sentit menjar és una necessitat que se satisfà amb normalitat amb els mitjans disponibles, i és només una part d’un entramat social i cultural molt més ampli, ric i complex, totalment vinculat a la mar.

En aïllar la cuina marinera del seu context originari, com passa en els concursos o als restaurants, d’alguna manera es reinterpreta, i apareixen noves formes d’elaboració i consum dels plats. Poden canviar les espècies de peix amb què s’elaboren els plats, afegir o retirar ingredients segons les tendències culinàries del moment, o efectuar-los nous tractaments. És en aquest sentit que s’esmentava que els processos que se segueixen són diversos en funció del context d’elaboració.

En qualsevol plat mariner cal preparar el peix; netejar-lo, treure-li les escates si cal, i tallar-lo tal com sigui necessari segons la menja que es pretengui elaborar. En entrevistar pescadors de certa edat apareix la idea de “cuidar” el peix, que “faci goig”, com a qüestions rellevants a l’hora de tractar-lo. En el cas dels concursos, el peix és proporcionat per les organitzacions. A Vilanova i la Geltrú es proporciona sense caps i tallat, de manera que els participants en fan una manipulació mínima. Per contra, a Calafell es proporciona sencer, i seran els mateixos concursants els qui el prepararan segons considerin, podent fer servir els caps o els cossos per a usos diferents.

Una de les primeres accions a realitzar és l’encesa del foc. En el Concurs d’All Cremat, l’organització proporciona caixes de fusta i carbó, de manera que els participants trenquen les caixes per obtenir trossos de fusta d’unes dimensions adequades per encabir-los a la cuina. Posteriorment, els encenen, podent afegir algun tros de paper o cartró per facilitar la combustió, i quan ja hi ha una flama considerable, hi introdueixen el carbó.

La cuina disposa d’una obertura lateral a través de la qual es provoquen petites corrents d’aire per mirar de regular la combustió, i així, la potència del foc. Amb un ventall o algun estri rígid que en pugui fer les funcions, un dels integrants de la parella realitza moviments verticals o horitzontals davant d’aquesta obertura per tal de generar una corrent d’aire que entri a l’interior de la cuina. En el cas del Concurs de Ranxos Mariners de Calafell, aquest primer pas també s’observa, tot i que, en aquest cas, amb un fogó de terrissa.

Una altra tasca a realitzar és la preparació de la resta d’ingredients. Tant en l’all cremat com en l’allipebre es fan servir patates, de manera que cal pelar-les, tallar-les i reservar-les, normalment en aigua per evitar que s’enfosqueixin, fins al moment en què s’hagin de menester. En el cas de l’all cremat s’observa com algunes de les persones que cuinen el plat pelen els tomàquets i en retiren les llavors, fent-los a trossets petits. Per contra, altres parelles es decideixen simplement per ratllar-los. En el cas de l’allipebre, un procés que cal realitzar és escaldar les nyores per tal d’extreure’n la polpa tot rascant la part interna del fruit amb un ganivet. Aquest procediment es realitza col·locant la fulla del ganivet en un angle d’uns 45º sobre la polpa, que és arrossegada i separada de la pell quan s’efectua una lleu pressió conjuntament amb un moviment horitzontal de la fulla. 

També sorgeix, com a acció prèvia, la possibilitat de realitzar un fumet que s’afegirà en un pas posterior per intentar intensificar el gust dels plats. Tanmateix, en tots dos casos es tracta d’una acció optativa, fruit d’interpretacions culinàries recents. En l’elaboració de l’all cremat al concurs de Vilanova i la Geltrú s’observa com algunes de les parelles participants posen una cassola al foc, amb força oli, i hi fregeixen dos grans d’all sencers, amb la pell. Quan són cuits hi afegeixen una mica de tomàquet i una part del peix disponible. En el moment que el tomàquet i el peix són fregits, hi aboquen aigua i la deixen reduir per tal que el sabor es concentri. Finalment colen el caldo i el reserven.

En el cas de l’allipebre observat al concurs de Calafell, l’elaboració del fumet se solapa amb la picada pròpia del plat. Es fregeixen, per separat, dos grans d’all pelats, un tomàquet sencer i una llesca petita de pa. En un morter es posen les ametlles, i els alls i el pa fregits, i es pica. Posteriorment s’hi afegeix el tomàquet fregit aixafat, sense pell ni llavors. Per fer-ho, se situa un colador sobre el morter, i al damunt s’hi va esmicolant el tomàquet, de manera que el que cau a cap a la part inferior és només la polpa i el suc. També s’observa com aquesta picada, en alguns casos pot realitzar-se amb un batedor elèctric i s’hi pot afegir una copa de vi blanc. A continuació, es posa una olla o cassó al foc, amb els caps del peix disponible, el contingut del morter i aigua, i es fa bullir fins obtenir un caldo concentrat, que un cop colat es reservarà per un ús posterior.

Com s’esmentava anteriorment, en el context d’una barca, el peix emprat per fer els plats és espinós, i aquesta mateixa espina ja aporta prou gust, de manera que el peix es cuina directament amb la resta d’ingredients sense elaborar un caldo previ. De la mateixa manera, el tractament de la resta d’ingredients també se simplifica, evitant, sempre que sigui possible, fer tasques prescindibles com pelar tomàquets i alls, retirar llavors o efectuar precoccions d’ingredients (escalivats o sofregits). Així, en el cas de l’allipebre, la picada es faria amb els ingredients crus, barrejant les ametlles (optatives), tots els alls crus, el pa i les nyores (o pebrots xoricers) amb una copa de vi fins obtenir una barreja homogènia.

All cremat: es posa una cassola al foc amb oli, i s’hi aboquen directament tots els alls (una cabeça o més, segons preferències personals, podent ser amb pell o sense), que es couen fins que queden entre daurats i ben rossos. Posteriorment s’hi afegeix el tomàquet tallat o ratllat, que també es fregeix, i per últim les patates tallades a trossos. S’observa com diverses de les parelles renten els trossos de patata acabada de tallar, mentre que d’altres que les havien tallat amb anterioritat i les havien mantingut en remull, simplement les escorren.

Les persones que havien elaborat el fumet l’afegeixen en aquest punt, juntament amb l’aigua, mentre els qui no en fan servir aboquen l’aigua sola. Cap al final de la cocció de les patates, també s’hi incorpora el peix tallat a trossos, generalment peix de roca com aranyes, congres o rates. S’observen diverses maneres d’abocar l’aigua; tota de cop i deixar que bulli, o posar-ne petites quantitats permetent que es vagi reduint. Durant el temps que l’aigua bull les cassoles es mantenen tapades i el plat es dona per conclòs quan les patates són cuites. Un dels mètodes observats per avaluar-ne el punt de cocció és clavant-los la punta del ganivet; si la textura és tova són cuites. El temps total d’elaboració del plat és d’uns 45 minuts.

Allipebre: es posen els alls, pelats, al morter, i es piquen, juntament amb la polpa de la nyora, que s’havia preparat anteriorment, i una mica de molla de pa remullada en vi blanc fins que queda una mescla espessa i homogènia. Aquesta barreja s’aboca a una cassola amb oli calent, es remena i se li afegeix el caldo preparat amb anterioritat, que es fa passar pel morter per acabar d’aprofitar les restes de mescla que hi haguessin pogut quedar adherides. Posteriorment s’aboquen les patates, més caldo o aigua, i sal. Quan la cocció avança s’hi afegeixen el peix i els fesols (optatius), i es deixa que bulli tot junt, habitualment amb la cassola tapada. El punt de cocció del plat el determinen igualment les patates, de manera que quan són toves es dona el plat per acabat.

En el cas de la versió dels ingredients en cru, es posa la cassola amb oli al foc, amb les patates tallades i la picada, i se li afegeix, directament, aigua. Quan les patates siguin gairebé cuites s’hi afegirà el peix, que pot ser tallat, però amb els caps i les espines perquè aportin gust, i es deixarà bullir, de manera que tots els ingredients s’aniran acabant de coure alhora. Igual que en l’altra versió, el plat estarà fet quan les patates, que és l’ingredient que pot trigar més, siguin toves.

 

Ingredients / Matèria primera: 

Els ranxos mariners s’elaboren principalment amb ingredients senzills, fàcils de trobar, relativament econòmics, presents al territori i de fàcil conservació. En la majoria de plats és freqüent trobar-hi elements comuns com els tomàquets, els alls, la nyora, o els fruits secs. De fet, aquests ingredients integren també la salsa de romesco, vinculada a algunes variants del xató, amb qui els ranxos comparteixen àrea de distribució costanera, i que en la seva versió cuinada és la base d’un tipus de plats mariners com són els romescos i romesquets, propis de les costes tarragonines.

D’altra banda, hi ha ingredients com les patates, els fideus, l’arròs, o en alguns casos els llegums, que formen part d’algunes de les receptes, però no són comuns a totes elles. La seva funció és la d’incrementar l’aportació energètica del plat, així com aprofitar l’excés de caldo generat a partir de cuinar el mateix peix. Aquesta voluntat d’aprofitament és l’origen de rossejats, fideuades i arrossos.

Per últim, l’altre element bàsic, present a tots els plats és el peix, categoria alimentària on també s’inclourien espècies com els pops, sípies, calamars, crancs o altres crustacis. Es tracta del peix disponible a cada moment segons el tipus de pesca practicada, si es tracta d’un ranxo fet a una barca, o segons la temporada, en cas de comprar-lo per fer a casa. Poden fer-se ranxos amb tota classe de peixos, però el procediment a seguir per tal d’elaborar el plat serà diferent si el peix té molta espina o no, com s’observa a l’apartat de Procediments.

Es tracta de plats que en origen es realitzaven segons la disponibilitat dels ingredients, de manera que no tenien receptes estrictes que calgués seguir i cada ranxer els feia segons la seva habilitat, mitjans i procediments apresos. Des d’una perspectiva històrica, es tracta de receptes amb un fort component de transmissió oral, de manera que les quantitats de cada ingredient poden ser variables, així com la presència de cadascun d’ells. Aquí es presentarà una guia, però es tracta de plats amb una elevada diversitat.

 

All cremat (observat a Vilanova i la Geltrú)

1 kg de peix (rap, rata, aranya, congre)

2 tomàquets

3 patates mitjanes

1 cabeça o més d’alls / 10 grans

8 cullerades soperes d’oli

Un pessic de sal

1 litre d’aigua

 

Allipebre (observat a Calafell)

1 kg de peix

12 ametlles

2-3 nyores

Tres patates mitjanes

½ cabeça d’alls

Pa (principalment molla)

1 got de vi blanc

Aigua

Oli

Sal

Fesols (mongetes)

 

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Ofici/Coneixements tècnics: 

L’elaboració de ranxos mariners en el context de la mar s’associa a al rol de ranxer, que és un membre de la tripulació que a part de realitzar les activitats pròpies de la pesca o la navegació que té assignades, s’ocupa de cuinar per a tots els companys. El ranxer té coneixements de cuina marinera que ha après d’altres pescadors més grans, a base d’observar, i coneix les tècniques adequades per cuinar a la barca amb els mitjans de què disposa, amb el moviment de l’onatge i les limitacions de l’espai. En molts casos, en tripulacions petites, era el patró qui feia les funcions de ranxer, i en cas de ser tripulacions molt nombroses podia donar-se el cas que fossin diverses les persones que es dediquessin a cuinar.

D’altra banda, cuiners professionals d’establiments de restauració també realitzen alguns d’aquests plats, de manera que també hauran de tenir coneixements sobre tipologies de peix, punts de cocció, tractament dels ingredients, etc. En el context dels concursos d’All Cremat o de Ranxos Mariners, en què s’intenten reproduir les condicions de les cuines tradicionals de les barques, els participants hauran de tenir una mínima habilitat per tal d’encendre focs en cuinetes i fogons petits, i mantenir-los amb carbó, a part de coneixement tècnic sobre cada plat.

 

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Per a l’elaboració dels ranxos, segons quin sigui l’entorn es necessitaran uns o altres estris. A continuació se citen els bàsics en el cas d’elaboració d’aquests plats en el marc de concursos i festes populars, que alhora, pretenen emular els estris que s’emprarien en una barca.

Fogó: objecte ceràmic, de petites dimensions i forma cúbica (aprox. 20cm x 20cm x 20 cm), que serveix per generar escalfor per cuinar. Consta de dos pisos; al pis inferior s’hi situen materials de combustió ràpida, com fustes o cartrons, per encendre el foc. A través d’una petita obertura lateral s’afavoreix la circulació d’aire. Al pis superior s’hi posa el carbó, que es cremarà més lentament generant l’escalfor continuada necessària per cuinar. La part superior és oberta per tal que surti l’escalfor, i és on se situa la cassola de ferro.

Cuina: objecte metàl·lic, de forma cilíndrica amb la mateixa estructura interna que un fogó. Es recolza sobre tres potes que l’aixequen del terra. A través de l’obertura lateral es pot aprofitar per ventar i facilitar la circulació d’aire. També serveix per cuinar.

Cassola: recipient metàl·lic, preferentment de ferro, on es porta a terme la cocció del plat. Se situa sobre de cuinetes o fogons i al seu interior es van abocant els ingredients en l’ordre corresponent. Preferiblement s’acompanyarà d’una tapa per regular la pèrdua d’escalfor i vapor durant la cocció.

Morter: recipient generalment ceràmic (tot i que pot ser d’altres materials com la fusta o la pedra) on es piquen alls, fruits secs o d’altres ingredients durs. Els ingredients es dipositen al seu interior i amb la mà de morter (estri cilíndric de fusta) s’aixafen efectuant cops en direcció vertical. Pot tapar-se’n lleugerament l’obertura amb la mà estesa per evitar la sortida de fragments en el moment de picar. No s’utilitza en totes les receptes.

Fustes i carbó: es fan servir fustes per encendre el foc en fogons i cuines degut a la seva ràpida inflamabilitat. Sol tractar-se de materials de rebuig, com unitats velles del tipus de caixa que els pescadors fan servir per transportar la pesca. També poden substituir-se per cartrons o diaris. Un cop el foc és encès, s’aboca el carbó, que s’encén i es crema més a poc a poc. És amb l’escalfor del carbó amb què veritablement es cuina.

Parament de cuina: per realitzar aquests plats són necessaris un mínim d’estris habituals en cuines com són plats o coberts. En cas que es realitzi un fumet pot ser necessari un colador i un recipient per recollir el caldo, com podria ser un bol o un pot. De forma opcional pot fer-se servir un ratllador per trinxar la polpa de les tomaques.

En el context del Concurs d’All cremat de Vilanova i la Geltrú o del Concurs de Ranxos mariners de Calafell s’utilitzen també taules, ja sigui per a dipositar-hi part dels ingredients mentre no es fan servir, o perquè el jurat s’hi assegui al moment de tastar els plats. És també freqüent l’ús de megafonia per animar els concursos, tanques de protecció per tal que el públic no accedeixi físicament a la zona on hi ha les persones participants i tendals o carpes per protegir-se de la insolació directa.

En una cuina domèstica o d’un establiment hostaler, aquests plats es realitzen amb les instal·lacions corrents de què es disposi: cuines de gas o elèctriques, cassoles d’acer inoxidable amb superfícies antiadherents, coberts metàl·lics i de fusta, etc.

 

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

Les formes d’organització social vinculades als ranxos tenen a veure amb el seu origen mariner. D’una banda, la unitat bàsica d’organització seria aquella formada pels tripulants d’una barca. Un d’ells, el ranxer, cuinarà el plat, i seran tots en comunitat els qui el consumiran en el context de la seva activitat laboral.

Molt en relació amb aquest punt poden considerar-se les confraries de pescadors. D’una banda, són les entitats que agrupen els pescadors, patrons principalment, com a col·lectiu per desenvolupar projectes en qualsevol àmbit relacionat amb la pesca i el mar. Entre les activitats que realitzen hi ha l’organització de les festes vinculades al mar, com serien les que se celebren en honor a Sant Pere i a la Mare de Déu del Carme, patrons de pescadors i mariners.

El Concurs d’All Cremat de Vilanova i la Geltrú és organitzat per la confraria de pescadors d’aquesta localitat, precisament en el context de les festes de Sant Pere. D’altra banda, el Concurs de Ranxos Mariners de Calafell és organitzat pel col·lectiu Els Esgangalats, en el context de la Festa Major del nucli marítim d’aquesta localitat que es produeix, també, per Sant Pere. En aquest cas, tot i que la confraria de pescadors no organitza directament el concurs, alguns dels seus membres hi col·laboren i hi participen, i de fet es realitza a tocar de les seves instal·lacions.

 

Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: 
Confraries de Pescadors
Les activitats pesqueres
Participants/Executants: 

Els ranxos mariners són cuinats i consumits per diverses persones segons quin sigui l’entorn d’elaboració. L’activitat marinera i pescadora molt freqüentment és duta a terme per homes, de manera que en el context de les barques sempre seran homes els que els elaboraran. En entorns familiars o de festes populars, les dones també cuinen aquestes menges, tot i que majoritàriament encara amb menor freqüència que els homes. El consum es produeix en persones de totes les edats i gèneres.

En el cas d’elaborar-se en una barca de pesca, les persones encarregades de fer un ranxo poden ser dues. Si es tracta d’una barca de grans dimensions, amb tripulació abundant, hi haurà un home designat com a ranxer, que serà qui s’encarregarà de preparar els àpats que corresponguin per a tota la tripulació, entre ells els ranxos. D’altra banda, si la barca té menys tripulació, sol ser el mateix patró el qui s’encarrega d’elaborar els ranxos o preparar altres menjars.

A les famílies, segons expliquen algunes persones informants, és la figura del pare (pescador o pescador jubilat) el qui més habitualment elabora els ranxos, precisament quan els fills van a casa a dinar (pot ser en dies laborables o en festius, com a celebració). En cas que el pare no hi sigui, fills o filles també el fan, aplicant allò que li han vist fer.

En els concursos d’All Cremat de Vilanova i la Geltrú i de Ranxos Mariners de Calafell, els concursants, sempre per parelles, són majoritàriament homes, amb vincles d’amistat o familiars. Tanmateix, van apareixent, cada cop més, parelles femenines o mixtes, i destaquen, pel simbolisme de transmissió, les formades per pares i fills. Gran part de les persones que hi participen són pescadors, família de pescadors, restauradors o aficionats a la gastronomia i la cultura.

 

Distribució i consum: 

Els ranxos mariners tenen el seu origen en poblacions de costa en el context de l’activitat pesquera, i com a tal, se’n poden trobar de diversos tipus arreu de la costa catalana, no només al Penedès. Ranxos com l’all cremat o l’allipebre, en què s’ha centrat aquesta fitxa, tenen en comú ingredients com les patates, les tomaques, o els alls, elements propis dels horts mediterranis, i per tant, prou accessibles com per fer-ne un ús habitual.

Aquest tipus d’ingredients, juntament amb les ametlles, són presents també en plats com els romescos, comuns a la cuina marinera de la costa de Tarragona, i amb qui guarden relació. També són ingredients comuns en les diverses variants de la salsa del xató, amb qui comparteixen rang de distribució a la zona costanera. D’altra banda, diverses variants de l’allipebre són presents des de l’Albufera de València fins a la costa de la Catalunya central. En un sentit ampli, doncs, pot considerar-se que la distribució dels ranxos es produeix a partir de dues variables principals; l’activitat al mar i la disponibilitat de les primeres matèries vegetals.

Paral·lelament, els arrossos o els rossejats de fideus, plats que sorgeixen com a mecanisme d’aprofitament de caldos excedents després de l’elaboració del ranxos, segueixen també aquesta mateixa distribució. Alguns d’aquests plats poden trobar-se, avui en dia, en restaurants d’aquestes localitats costaneres i en alguns casos formen part de la identitat local o de la comunitat.

Com s’ha esmentat en punts anteriors el consum d’aquestes menges és comunitari i es produeix tant en entorn laboral com domèstic, en context de dies festius o bé en dies corrents, donant rellevància al fet de la reunió.

 

Precisions ús i funció: 

La funció principal dels ranxos és alimentària. Es tracta de plats pensats per fer les funcions de dinar o sopar, propis del context laboral al mar. Es consumeixen, normalment, com a plat únic, i  gràcies a la seva combinació d’ingredients, aporten una gran varietat de nutrients.

A mitjans de segle XX, la pesca era menys tecnificada, de manera que la feina a la barca tenia un component físic molt rellevant, superior al que pot tenir avui en dia. En aquest context, el ranxo havia de proporcionar energia per poder treballar adequadament tota la jornada. Es tracta, doncs, d’una menja completa.

Una altra funció que tenen aquest tipus de plats és la de socialització. Com s’ha esmentat en punts anteriors, es tracta d’una menja comunitària, per compartir amb companys, amics o familiars, fins al punt que tradicionalment s’ha consumit de manera que tots els comensals compartissin el mateix recipient. D’altra banda, durant el mateix procés d’elaboració són freqüents les converses o comentaris en relació al plat, bé sigui en termes de transmissió del coneixement a algú que n’està aprenent o per l’expectació que genera tastar-lo i veure si ha sortit bé. Precisament aquestes situacions són clarament observables en els concursos d’All Cremat a Vilanova i la Geltrú o de Ranxos Mariners a Calafell, en què les converses entre les persones membres de cada parella participant són freqüents, així com amb la resta de concursants o el públic.

 

Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats): 
Confraries de Pescadors
Les activitats pesqueres

Salvaguarda:

Transmissió: 

La transmissió del coneixement vinculat a l’elaboració de ranxos mariners es produeix generalment de forma oral, i per observació i imitació de la persona que en fa. Es dona entre persones de diferents generacions; persones més grans que tenen aquest saber el transmeten a d’altres de més joves, moltes vegades vinculades amb llaços familiars.

A les barques, se n’aprèn veient com ho fa el ranxer. Algun dels informants entrevistats explica que el seu pare ja era ranxer, de manera que quan ell es va embarcar d’adolescent, en va anar aprenent del seu propi pare, fet que reforça la idea de transmissió generacional. Altres esmenten la importància, precisament, d’aprendre’n a bord, perquè la manera de treballar a la cuina d’un vaixell, amb el moviment del mar i limitacions d’espai i mitjans, és diferent de la d’una casa.

Segons expliquen unes informants de Calafell, a la llar, és generalment el pare qui n’elabora quan fills i filles hi van a dinar. En aquestes situacions és quan aprofiten per veure com ho fa, i per anar preguntant els dubtes que sorgeixin. Algun dia que el pare no hi és, els fills comencen a elaborar el plat sols, a partir de les indicacions rebudes, i comenten que malgrat seguir el mateix procediment, tothom hi aporta quelcom diferent que el fa únic.

 

Viabilitat / Riscos: 

Part de les receptes dels ranxos mariners, en sí mateixes, no presenten riscos específics en relació a la seva preservació, sobretot aquelles que tenen més renom o que es promocionen a nivell turístic. Actualment, molts d’aquests plats poden consumir-se en locals de restauració, així com degustar-se en jornades populars en què s’elaboren per a què el públic els pugui tastar. D’altra banda, les activitats de difusió que se’n fan, com els concursos, n’afavoreixen la preservació.

Cal tenir present, però, que els ranxos mariners originàriament es feien amb el peix de què es disposava, i que no tingués massa sortida comercial, perquè el que tingués més valor es destinaria a la venda. En aquest sentit, el fet de fixar receptes per incloure-les a la carta de restaurants, o perquè un gran públic les prengui com a referents, resta diversitat al concepte del ranxo. Alguns dels peixos que un pescador podria fer servir per elaborar-ne un en el context de la seva feina, possiblement no es troben al mercat perquè no entren a la cadena de comercialització. Es tractaria d’espècies desconegudes al gran públic, amb més espina, de les quals no hi ha demanda. Partint d’aquesta idea, el mateix concepte de ranxo pot divergir segons qui en parli, incorporant un ventall més ampli o més estret de plats.

D’altra banda, pot haver-hi plats que es vagin deixant de fer simplement perquè la pesca de les espècies amb què s’elaboren és més reduïda o inexistent, bé sigui perquè les arts de pesca amb què es capturen estan en desús, o per canvis en la distribució de l’espècie que fan que ja ho es trobi en un determinat indret. Un exemple d’aquesta situació són els ranxos elaborats amb pop.

El que sí que ha anat canviant és el context en què s’elaboren i es consumeixen aquests plats, i aquest procés ha estat en paral·lel a l’evolució que ha patit l’activitat pesquera en les darreres dècades. En origen, els ranxos mariners eren el tipus de menjar més freqüent a bord de les barques o abans d’embarcar, precisament perquè podien elaborar-se amb matèries primeres accessibles, com són el peix, les patates, els tomàquets, etc. A mesura que l’activitat pesquera local va disminuint, tant en nombre de patrons com de mariners, s’adopten noves arts que permeten incrementar les captures i, a nivell global, s’industrialitza la pesca i el comerç de peix, el dia a dia de l’activitat pesquera canvia, com també ho fa la tradició culinària de les barques. Així, doncs, en el present, és més freqüent el consum de peix a la planxa o altres menges que no pas els ranxos, que són de consum més esporàdic, precisament perquè requereixen de més temps d’elaboració.

Segons el relat dels informants, el ranxo conserva encara el caràcter de menja comunitària, tant quan s’elabora a les barques com si es fa a casa, en què s’aprofiten els moments de reunió familiar per elaborar-lo i consumir-lo. Originàriament, el ranxo se servia en una sola safata, de la qual cada comensal anava menjant. Aquest model de consum en alguns entorns es conserva, mentre que en d’altres se serveix en plats individuals, adaptant-se al sistema més freqüent a dia d’avui.

 

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

La cuina marinera forma part de la identitat social d’aquelles persones i famílies vinculades, d’alguna manera, amb l’activitat al mar. En aquest sentit, es tracta d’un tipus de cuina present a les llars, pròpia de la família, totalment integrada en la quotidianitat. Les persones entrevistades la valoren positivament, tant des d’una perspectiva organolèptica com simbòlica, ja que representa part de l’herència rebuda.

Per extensió, forma part del pòsit social i cultural d’algunes localitats costaneres, de manera que, en un sentit ampli, les comunitats d’aquests indrets se la senten com a pròpia. Cal tenir present, però, que les comunitats són molt heterogènies, i el mateix concepte de cuina marinera pot ser interpretat de formes diverses.

 

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Actualment no existeixen mesures de protecció o reconeixement concretes de tipus jurídic per a aquest tipus de plats. Tanmateix pot considerar-se l’existència del Concurs d’All Cremat de Vilanova i la Geltrú, que tingué les seves primeres edicions a començaments dels anys setanta del segle XX, o el Concurs de Ranxos Mariners de Calafell, de més recent aparició, com a elements de difusió i promoció d’aquest tipus de tradició culinària. Aquestes celebracions, a part de servir per donar a conèixer els plats, permeten crear un entorn propici per a la socialització, que té com a eix central el procés d’elaboració, el tractament dels ingredients, i en alguns casos, els records familiars o vitals vinculats a la cuina i consum d’aquestes menges.

 

Concurs d'All Cremat de Vilanova i la Geltrú

El concurs té inici a la tarda, per allà les 17:30. Tanmateix, en les hores prèvies, l’organització ha de preparar la infraestructura necessària per la seva realització, davant de la Casa del Mar, on es delimita l’espai on cuinaran les persones participants amb unes tanques metàl·liques. A l’interior d’aquest espai s’hi disposen les cuines de ferro que hauran de fer servir les parelles participants, unes 25, marcades amb un número que serà el que identificarà posteriorment el plat que es presentarà al jurat, així com carbó, un ventall, caixes de fusta (de les de transportar el peix) i part dels ingredients necessaris per elaborar el plat (en aquest moment es disposen els ingredients que no necessiten refrigeració, com les patates, els alls o els tomàquets). Les caixes de fusta serviran d’una banda com a suport per a dipositar-hi els ingredients i de l’altra, com a matèria primera per encendre posteriorment el foc. Pel que fa als alls, poden ser cedits per alguna localitat productora, com a sistema de promoció del producte, i malgrat que cada parella en té amb la resta d’ingredients, en una taula d’accés comú n’hi ha més de disponibles per tal de poder-los emprar en cas de necessitat.

A mesura que les persones participants arriben, s’esperen a la zona exterior de les tanques. Quan és moment d’iniciar el concurs, es diuen els noms de les persones integrants de cada parella, que van entrant al recinte i ocupant la cuina marcada amb el número que se’ls ha assignat. En aquest moment, en una bossa de plàstic, s’entrega als participants el peix que hauran de fer servir per elaborar el plat, que fins al moment s’ha conservat refrigerat. Les persones participants només poden fer servir els ingredients que se’ls entreguen, i han de cuinar amb la cuineta i el carbó, però els estris que puguin necessitar, com la cassola, coberts, recipients, ratlladors o colador els porten, cadascú els seus.

Pel que fa a l’organització dels integrants de la parella, és comú que mentre una de les persones prepara els materials per encendre el foc, l’altra comenci a preparar els ingredients (pelar patates, tallar o ratllar les tomaques, etc.). Generalment, ambdós membres de la parella no realitzen exactament les mateixes tasques, de manera que la persona més experimentada és qui s’encarrega de cuinar el plat en sí mateix (valorar quan cal abocar els ingredients, la necessitat de fer un fumet, els punts de cocció, etc.), mentre que l’altra realitzarà tasques complementàries, com la preparació dels ingredients o el manteniment del foc. Tanmateix, si tots dos integrants tenen un mateix grau de coneixements sobre la tècnica, es van repartint les tasques de forma indistinta. Tradicionalment, les parelles han estat formades per homes, tot i que cada cop més s’observen parelles mixtes o de dones, així com parelles integrades per persones amb una diferència d’edat significativa (pares amb infants).

En la mateixa celebració del concurs, la parella guanyadora de l’edició anterior s’ocupa d’elaborar un all cremat comunitari, per tal que el públic assistent en pugui fer una degustació gratuïta. En aquest cas es fa servir un fogó de gas i una cassola de grans dimensions, així com la proporció necessària dels ingredients per obtenir-ne racions suficients. L’elaboració es produeix paral·lelament al concurs i quan està enllestida, que coincideix amb el moment que el jurat fa la deliberació, es comencen a repartir els plats entre el públic. Per a aquest fi es fan servir plats i coberts d’un sol ús, i se serveixen 4 o 5 trossos de patata i 2 o 3 trossos de peix per plat.

 

Concurs de Ranxos Mariners de Calafell

El concurs se celebra el diumenge posterior al dia de Sant Pere, al matí, a partir de les 10h, moment en què les parelles poden començar a cuinar per tal de tenir enllestits els plats cap al migdia quan el jurat els avaluarà.

L’acte té lloc al passeig marítim, al costat del local de la confraria de pescadors on s’instal·len unes pèrgoles per protegir els participants de la insolació. A sota s’hi col·loquen unes taules amb els ingredients que no necessiten fred, que cada parella podrà fer servir. Davant, al terra, hi ha el fogó i el carbó. El peix, que fins al moment s’ha conservat refrigerat, s’entregarà als participants en uns plats de plàstic quan comencin a cuinar. Al voltant de les taules, per evitar que el públic estigués massa a prop dels participants i pogués entorpir-los, es col·loca una cinta de plàstic per delimitar l’espai que no es podrà travessar.

En aquest concurs les parelles són diverses: formades per dones, per homes o mixtes, amb integrants de totes les edats. Generalment existeix un vincle d’amistat o familiar entre els membres de cadascuna, alhora que entre parelles també hi ha llaços d’amistat o veïnatge. En aquest sentit, les persones entrevistades destaquen les converses, bromes i rivalitats que s’estableixen entre tots elles com una forma de diversió, de “fer festa major”, i és que cal recordar que el context de celebració d’aquest concurs és, precisament, la festa major del nucli de platja de Calafell, motiu pel qual, simultàniament al concurs poden observar-se altres actes festius pel mateix passeig.

Com en el cas de Vilanova, paral·lelament al concurs també es produeix l’elaboració d’un ranxo comunitari, aquest cop per part de persones voluntàries de l’organització amb col·laboració de membres de la confraria, que s’ocupen sobretot de preparar el peix que es farà servir. Aquest ranxo serà consumit pels participants, organització i altres persones que ho desitgin en un dinar de germanor que s’efectuarà en finalitzar el concurs.

 

Recursos associats:

  • Concurs d'All Cremat, preparació d'ingredients I. Vilanova i la Geltrú
    Concurs d'All Cremat, preparació d'ingredients I. Vilanova i la Geltrú
  • Concurs d'All Cremat, cocció dels alls. Vilanova i la Geltrú
    Concurs d'All Cremat, cocció dels alls. Vilanova i la Geltrú
  • Concurs d'All Cremat, cocció de les patates. Vilanova i la Geltrú
    Concurs d'All Cremat, cocció de les patates. Vilanova i la Geltrú
  • Concurs d'All Cremat, plat elaborat. Vilanova i la Geltrú
    Concurs d'All Cremat, plat elaborat. Vilanova i la Geltrú
  • Concurs de Ranxos Mariners, preparació del peix. Calafell
    Concurs de Ranxos Mariners, preparació del peix. Calafell
  • Concurs de Ranxos Mariners, plat elaborat. Calafell
    Concurs de Ranxos Mariners, plat elaborat. Calafell

Informació técnica:

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

Per a la realització d’aquesta fitxa s’han entrevistat diversos pescadors de Vilanova i la Geltrú, un d’ells ranxer d’una barca i guanyador en l’edició de 2017 del Concurs d’All Cremat. També s’ha entrevistat un pescador en actiu de Calafell, patró i ranxer a la seva barca; un pescador jubilat que era qui donava les indicacions per a l’elaboració d’un ranxo col·lectiu per al públic al Concurs de Ranxos Mariners de 2018 d’aquesta localitat, i dues de les participants, filles de pescadors.

Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
diumenge, 31 març, 2019
Actualitzacions de la fitxa: 
diumenge, 31 març, 2019
Validador/a: 
Coordinació IEP
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

En localitzacions costaneres és freqüent que l’activitat marítima tingui un significat més enllà de l’estrictament laboral, passant a formar part de la identitat col·lectiva de la comunitat. Antigament, els pescadors passaven gran part de la jornada a la barca, i si hom reflexiona sobre aquest fet ràpidament venen a la ment factors com la necessitat de conviure diverses persones en un espai reduït, l’exposició constant a condicions ambientals (climatologia i estat de la mar) que poden ser adverses, l’execució de tasques físiques durant hores o el risc per a la salut i la vida que tot això pot comportar.

Alhora, les famílies on aquesta era la principal font d’ingressos compartien el mateix tipus de problemàtiques, tant des d’una perspectiva econòmica com social; la por de perdre companys o fills a la mar (fet que, a més, complicaria la subsistència) i una possible inestabilitat econòmica, entre d’altres. La convivència de les famílies en un mateix espai, la platja, compartint tasques, àpats, tipus de vida, i generalment amb barreres físiques vers altres nuclis de població ubicats més a l’interior, afavoreix el sorgiment d’un sentiment de comunitat diferenciada i l’atribució d’unes característiques o valors propis.

En certa manera, la cuina marinera, tant en el context de festes populars com en les tradicions familiars, esdevé reflex d’aquest sentiment, de la voluntat de conservar quelcom propi i de transmetre-ho a noves generacions com a part de la identitat.

 

IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Codi: 
IP-5-0003
Tipus d'element: 
Nom propi de l'element: 
Missa de pastors
Altres denominacions: 
Missa del Gall
Missa de Nadal
Grup i/o comunitat: 
Comunitat de la Llacuna i entorn i també alguns veïns que han marxat a viure a fora i venen per Nadal i altres festes al poble natal. Cor parroquial de la Llacuna.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

La missa de pastors de la Llacuna és una obra musical que s’interpreta durant la nit de Nadal a l’església parroquial de Santa Maria de la Llacuna. Tot i ser una composició del segle XIX s’ha anat transmetent de pares a fills i de generació en generació, de manera que actualment forma part del corpus de tradicions de la població. Aquesta missa del gall és cantada en llatí per gent del poble amb l’acompanyament d’un orgue. Malgrat que antigament hi havia misses d’aquest tipus a d’altres poblacions del país, en l’actualitat és una de les poques (o potser l’única) que es manté viva. Durant la missa també es canten unes quantes nadales. En sortir de l’església, a la plaça es fa una mica de ressopó popular amb coca, torrons i mistela o cava. Tot i que la mitjana d’edat és força alta, els darrers anys hi ha hagut una entrada de gent més jove, que garanteixen per un temps la pervivència d’aquest esdeveniment centenari.

Data identificació: 
dilluns, 24 desembre, 2018 to dimarts, 25 desembre, 2018

Localització:

Descripció de la localització: 

L’església parroquial de Santa Maria de la Llacuna, on se celebra la missa de pastors, es va començar a construir el 1620. Tanmateix sembla que en el lloc que ocupa l’església, ja al segle XIV hi havia hagut un edifici religiós amb hospital i capella dedicada a Nostra Senyora de Natzaret.

A la plaça Major, a més de l’església hi ha l’ajuntament i tota una colla d’edificis històrics molt ben conservats. De fet, és una plaça porxada que quedava a l’interior de les muralles que defensaven la població. Per accedir a la plaça, just al costat de l’església, hi ha un dels portals de l’antiga muralla. En aquesta plaça s’hi fa el ressopó popular com a cloenda de la missa.

Localització: 

Datació:

Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La nit de Nadal a moltes poblacions de Catalunya se celebra la missa del gall. Aquesta assemblea de fidels antigament s’havia fet a la una de la matinada del 25 de desembre, després que a moltes llars es fes cagar el tió. Més endavant, a molts llocs es va avançar una hora per tal que l’espera no fos tan llarga. Els darrers anys, a moltes poblacions s’ha revisat l’horari i s’ha deixat a les 12 de la nit o encara s’ha avançat més. En el cas de la Llacuna la funció religiosa es fa a les 12 de la nit del 24 de desembre, per tant, en realitat la celebració comença a les zero hores del dia 25 de desembre.

El 25 de desembre en la cultura cristiana es recorda el naixement de Jesucrist. La missa del gall és una manera de començar aquest dia de Nadal. De fet, la tradició explica que els pastors i altra gent que treballava al bosc o en oficis apartats de la seva llar, com que no podien anar regularment a missa els diumenges, si anaven a missa per Nadal ja els valia per tot l’any. Així doncs, el dia de Nadal es feien diverses misses per tal que hi pogués anar tothom. La més matinera era la missa del gall.

La tradició de la missa del gall ha perdurat a molts pobles i fins i tot a moltes ermites. Se celebra periòdicament cada any.

Descripció:

Descripció general: 

La vigília de Nadal, el 24 de desembre, a moltes cases de la Catalunya central es fa el ritual del caga-tió, se sopa i després es va a la missa del gall. Cal observar que aquests actes tradicionals nadalencs els darrers anys han quedat una mica desdibuixats per diverses raons – sobretot, per un menor pes de la religió en la societat actual i per altres canvis en els costums de la societat - i ara no són tan seguits com ho eren anys enrere. Pel que fa a la missa del gall, encara que la celebració religiosa a la Llacuna comença a les 12 de la nit, hi ha gent que hi acudeix una estona abans. A l'església de Santa Maria de la Llacuna la nit de Nadal es canta una centenària missa de pastors; és una celebració diferent i especial ja que es tracta d'una missa cantada en llatí.

Tot i que hi havia hagut moltes esglésies que cantaven misses de pastors, sembla que actualment la de la Llacuna és l’única missa de pastors que es conserva viva al nostre país des de fa més de cent anys. Certament, hem de comentar que a l’església de Sant Vicenç de Sarrià es canta un rosari “pastoril” per la festa de Sant Vicenç, a finals de gener. Aquest rosari durant bastants anys s’havia deixat de cantar i recentment s’ha recuperat. També hem de comentar que de forma esporàdica a diverses localitats s’han fet concerts musicals amb misses de pastors de diferents compositors, però no s’han fet amb continuïtat cada Nadal. Així doncs, la missa que es canta per Nadal a la Llacuna, podem dir que és l’única missa de de pastors que s’ha conservat de forma tradicional al nostre país.

Aquesta missa de pastors és del compositor i organista Antoni Vaqué i fou escrita durant la segona meitat del segle XIX, segons fonts orals pels volts del 1860, però no s’ha pogut confirmar. L’encarregat de la interpretació és el Cor Parroquial de la Llacuna, format sobretot per cantaires de la localitat. El Cor Parroquial de la Llacuna el componen una vintena de membres, els quals assagen les setmanes prèvies a la missa.

En sortir de l’església, a la plaça Major prèviament s’hi ha encès un foc, aleshores es fa una mica de ressopó popular i es reparteixen aliments com ara coca, fruits secs, mistela o cava. Aquest és un acte de comensalisme, que es fa després de la missa i que trasllada a la major part dels participants des de l’església fins a l’exterior per seguir amb un nou acte comunitari. En aquest cas, la menjada en comú d’aliments i begudes preparats per l’ajuntament, que servirà de cloenda festiva de la missa del gall.

Al migdia del dia de Nadal, a l’església de Santa Maria de la Llacuna, la missa de pastors es torna a cantar. Anys enrere (aproximadament fins a les darreries del segle XX), aquesta missa encara s’acostumava a tornar a cantar alguna diada assenyalada més; per exemple per Cap d’Any i per Reis. Però això era quan el Cor Parroquial participava a totes les misses de l’any. Actualment el Cor sols canta el dia de Nadal; per la missa del gall i al migdia.

La missa de pastors és una composició d’estil polifònic, constituïda per diverses parts que formen un tot cohesionat. Durant el segle XIX a Catalunya es van escriure moltes misses de pastors o misses “pastorils” (escrit en castellà). És a dir, que hi va haver una època d’esplendor creatiu estès a bona part del territori, que pretenia ajustar-se a una demanda popular latent. Amb anterioritat, aquestes misses havien estat monòdiques (a una sola veu) i consistien en una successió d’antífones cantades.

Per a les misses de pastors s’agafaven o s’adaptaven textos de la mateixa cerimònia religiosa. La missa que es canta a la Llacuna porta per títol “Missa pastoril fàcil; Llamada: Missa de pastores a 2 voces y coro para organo o armonium e instrumentos pastoriles compuesta por el maestro y organista Don Antonio Vaqué”.

Aquesta missa de pastors té les cinc parts següents: “Kiries”, “Gloria”, “Credo”, “Sanctus” i “Agnus Dei”. De fet, moltes misses segueixen una estructura similar, encara que a vegades ens puguem trobar amb misses amb alguna part més (és a dir, que a més d’aquestes cinc s’afegeix alguna altra part, o bé una part de la missa es divideix en dues parts musicals i ens trobem per exemple un “Benedictus”).

El “Kiries” o “Kyrie” és una de les parts més antigues. El mot ve del grec i significa Senyor. Després d’una breu introducció es fa un prec a Crist com a començament de la missa. El text d’aquesta part acostuma a ser el mateix en totes les misses de pastors i consisteix en repetir diverses vegades “Kirie eleyson”, després es repeteix “Chirste eleyson” i es conclou tornant a repetir el “Kirie eleyson”.

El “Gloria” s’utilitza per expressar una lloança a Crist. Representa el cant dels àngels que el dia de Nadal han anat al naixement. El text d’aquesta part correspon al de la gran doxologia constituïda pel “Gloria in excelsis Deo”.

El “Credo” conté els fonaments de la fe catòlica, i de fet és una professió de fe. Tot i que el seu text ja data del segle IV, no es va considerar una part principal de les misses fins a principis del segle XI.

El “Sanctus” es canta just abans de l’elevació de l’hòstia sagrada. Aquesta part figura a les misses des del segle II. En el cas de la missa que ens ocupa no, però en d’altres de similars, a vegades el “Sanctus” inclou una altra part, que és el “Benedictus”.

Finalment, la part “Agnus Dei” és una pregària agafada d’un text de l’evangeli de Sant Joan. La traducció del llatí significa anyell de Déu. Es va incloure a les misses a partir del segle VII.

A la missa que va escriure l’organista Antoni Vaqué, com a moltes altres misses de pastors, hi predomina el ritme alegre i festiu que ens marca el compàs 6/8, sovint amb l’indicador de tempo “andante pastoril” o bé “allegro pastoril”. Tan sols hi ha alguns fragments (poc predominants) amb d’altres compassos, aquests són: El final del “Gloria” té un canvi de compàs, que passa a ser de 2/4. El “Credo” també té una part en 2/4 i un final ternari en 3/8. El “Sanctus” també té un final ternari en 3/8. Mentre que la part ”Agnus Dei” és l’única que no utilitza el compàs predominant de 6/8; puix que comença amb un binari de 2/4 i conclou amb un ternari 3/8.

A la partitura de la missa, a més dels indicadors de tempo “andante pastoril” i “allegro pastoril” n’hi trobem d’altres. El que més hi sovinteja és andante, seguit per allegro. En menys ocasions hi ha indicat moderato, allegretto i andantino. En una única ocasió ens trobem amb l’indicar de temps piu mosso (al final de l’”andante pastoril” del “Kiries”) i també un sol cop un andantino quasi allegro, al final del “Credo”.

En aquesta missa, a l’encapçalament de la partitura, el compositor ens indica que es tracta d’una missa fàcil. Un dels ingredients que utilitza per fer-la fàcil és el ritme repetitiu i enjogassat que ens marca el compàs 6/8. A més, sembla fonamentar-se en una estructura rítmica similar a la de la tonada tan coneguda arreu del país de “el noi de la mare”. Fins i tot en alguna de les frases musicals de la missa s’hi pot escoltar clarament aquesta nadala com a rerefons musical. Aquest recurs rítmico-musical d’utilitzar melodies conegudes era habitual a les misses de pastors. De fet, ja abans de composar-se aquestes obres, a les misses de Nadal els organistes tocaven les llibertats d’orgue, que consistien en interpretar peces populars o conegudes per la gent.

La tonalitat predominant de la missa de pastors és la de Do Major. Tanmateix, en diferents parts de l’obra es modula i es passa a altres tonalitats properes com poden ser Sol Major, Fa major o La menor.

El títol de la missa ens explicita que està escrita per a orgue o harmònium i per a instruments pastorívols. Segons ens conten els cantaires més veterans a l’església de la Llacuna fins fa pocs anys no hi havia orgue (l’orgue va arribar a la Llacuna a principis del segle XXI) i sí que hi havia un harmònium que era usat per a la interpretació de la missa de pastors. Per tant, aproximadament fins a meitats de la primera dècada del segle XXI aquesta missa va ser interpretada amb l’acompanyament de l’harmònium i a partir de l’arribada de l’orgue ha estat cantada amb acompanyament d’aquest instrument. L’orgue en qüestió és un instrument de mida relativament petita que s’ha instal·lat al cor de l’església. Al mateix lloc on abans hi havia l’harmònium. Ara el vell harmònium queda arraconat a una banda del cor de l’església.

En relació als instruments “pastorils” que esmenta l’encapçalament de la composició religiosa, hem de dir que segons els informants no es recorda que s’hagin emprat mai. Una integrant del cor recorda que un o dos anys (a la segona meitat del segle XX) es va provar de fer-hi sonar una ampolla d’anís i un tambor, però la proposta no va triomfar. També sabem que a finals de la dècada dels 80 del segle XX hi ha haver un intent d’incorporar els instruments pastorívols que esmenta la partitura. Ho va impulsar el músic intèrpret de l’harmònium d’aleshores, tot incorporant el flabiol i altres instruments, però ni tan sols es va arribar a assajar per falta de pressupost. Possiblement, en d’altres ocasions també s’hagin produït temptatives d’aquesta mena i és molt possible que al segle XIX, els primers anys d’executar-se l’obra es vagi fer amb aquests acompanyaments musicals.

Els instruments pastorívols anunciats a la capçalera, es concreten amb anotacions al llarg de la partitura: “flautín”, ”tamboril”, “baixons”, “corneta”, “triángulo”, “palillos de madera”, també hi apareixen els noms de “cuna”, “con el llorón” i “todos los instrumentos” en algun moment. Tenint en compte l’època de la composició, l’entorn musical que aleshores hi havia i l’ús de la llengua escrita, sembla bastant evident a quins instruments es refereix. El “flautín” i ”tamboril” semblen correspondre al flabiol i tamborí, que aleshores estaven plenament en vigor a bona part de Catalunya. A més, per exemple, a la Llacuna hi havia hagut un ball de bastons que havia anat acompanyat per un flabiolaire. Els “baixons” eren els fagots antics, és a dir, un instrument similar a l’actual fagot, però més simple; sense tantes claus metàl·liques. Pel que fa a la “corneta” és evident que seria l’antecessor del cornetí, que més tard va esdevenir l’actual trompeta. Tots aquests instruments (flabiol i tamborí, baixó i corneta), junt amb el sac de gemecs, el violí i d’altres eren els que conformaven les cobles de músics que durant el segle XIX van tenir gran protagonisme en les festes al carrer a la major part del territori català, ja fos formant cobles de tres quartans, ja fos formant mitges cobles o cobles de ministrils. Els instruments “triángulo” i “palillos de madera” són instruments de percussió que no requerien tants coneixements musicals com la resta. I per tant podien ser usats per qualsevol cantaire o per algun músic del poble.

Finalment, les denominacions “cuna” i “con el llorón” no podem assegurar a què es refereixen. En un primer moment ens podrien fer pensar que són registres de l’orgue, però a la partitura les indicacions per usar registres de l’orgue (per exemple Naz do 15º o Nazardº 12º) hi estan indicats amb una altra tipologia de lletra. El fet que les paraules “cuna” i “con el lloron” estiguin escrits amb el mateix tipus de lletra que altres instruments, però entre parèntesi (la corneta o el triangle també estan entre parèntesi a vegades), ens inclinen a pensar que possiblement es refereix a instruments que potser eren poc habituals. Els parèntesis ens indicarien que seria opcional de tocar aquests instruments durant la missa o no tocar-los. Pel que respecta a “cuna”, ens fa pensar en bressol o cançó de bressol, però això no és cap instrument. Un altre significat de la paraula “cuna” (segons el diccionari de la R.A.E.) ens fa pensar en algun instrument fet amb dues fustes o banyes paral·leles. Aquest podria ser del tipus arpa o lira, és a dir amb tot de cordes sonores, o bé podria ser un tipus de guitarra de canyes o d’ossos. Pel que fa a “con el lloron”, hem de comentar que en determinades zones de Catalunya (com per exemple al Maresme) al sac de gemecs se l’anomena “la ploranera” perquè el seu so a vegades recorda una lamentació o un plor. I per tant, la denominació “con el lloron” podria referir-se a amb “la ploranera”. Desconeixem si el compositor Antoni Vaqué era del Maresme o d’algun indret que usés aquesta denominació.

En relació a la distribució de les veus que fa la partitura de la missa, en general hi ha quatre sistemes escrits, que a vegades es simplifiquen i queden reduïts a tres. Els dos sistemes inferiors corresponen a l’acompanyament de l’orgue o al de l’harmònium. Aquests sistemes es mantenen al llarg de totes les parts de l’obra musical. Les indicacions per a l’ús en determinats fragments dels instruments pastorívols van escrites en aquests dos sistemes inferiors designats a l’orgue o a l’harmònium. Per una altra banda, els dos sistemes superiors estan destinats a l’anotació de les veus i del cor. A vegades, quan no calen tantes veus, se simplifiquen en un de sol. Habitualment al primer sistema hi ha escrita la primera veu i al segon sistema hi ha escrita la veu per al gruix del cor. La segona veu utilitza el primer o el segon sistema en funció de la disponibilitat de pentagrames buits (és a dir segons l’harmonia i el repartiment de veus que es fa en cada moment). En aquests sistemes hi trobem especificats els fragments que es canten amb un solo de la primera o de la segona veu, els duets, les parts reservades al cor i els "tuttis".

La tradició oral amb què aquesta missa ha estat transmesa de pares a fills, o de generació en generació ha propiciat que s’hagin produït petites variacions entre la composició original i el que es canta actualment. Cal tenir present que els coneixements de lectura musical habitualment són mínims o bé són inexistents en una gran majoria dels cantaires del Cor Parroquial. Per tant, amb més de 100 anys de cantar aquesta missa, hi ha hagut una evolució d’algunes frases musicals que s’han distanciat una miqueta de la partitura original. Tanmateix hi ha hagut anys en què la persona que assumeix la direcció del cor ha intentat reconduir els cantaires cap a la versió més original. Diríem que, de la mateixa manera que passa amb la música tradicional, aquesta missa és viva, i que per tant evoluciona amb el pas dels anys. Així doncs, des de fa força temps hi ha certes discrepàncies menors entre el Cor Parroquial i el músic organista (que a més, sovint és el qui es cuida de dirigir la posta en escena de l’obra musical).

Certament, doncs, és important saber valorar tant la versió original que va escriure el compositor, com la versió que el poble s’ha fet seva i que es manté viva any rere any com un element propi de la tradició llacunenca. La riquesa està en la diversitat i en saber escoltar i entendre el valor d’una missa, diríem que singular i única. I de fet, podem estar segurs que cada any sona una mica diferent a l’any anterior, ja sigui pel canvi que hi va haver d’harmònium a orgue, pels registres que hi posa l’organista, pel número i equilibri de veus entre els cantaires o també per aquests matisos musicals que la tradició incorpora o modifica de forma més o menys conscient.

En relació a l’autor de la missa; Antoni Vaqué fou compositor i organista. De la seva vida se’n sap ben poca cosa. Va exercir el magisteri de l'orgue a l'església de Betlem, situada a les rambles de Barcelona, entre els anys 1859 i 1881. El maig del 1881 a aquesta església s’hi va instal·lar un nou orgue amb mecanismes elèctrics del luthier Aquilino Amezua, i aleshores Antoni Vaqué va ser substituït per l’organista Joaquim Porta. Vaqué també va exercir com a professor de solfeig i de piano (va tenir com a alumna a Mercè Rigalt, pianista que va destacar a París a finals del segle XIX i principis del segle XX). Durant la segona meitat del segle XIX Antoni Vaqué va composar molta música, sobretot de caràcter religiós, però també d’altres temàtiques.

Durant la missa del gall, a més de cantar-se la missa de pastors i de celebrar-se els rituals religiosos, el Cor Parroquial també canta unes quantes nadales que formen part de la celebració. S’interpreten en moments que la missa de pastors no té previstes parts musicals. Per exemple durant la comunió i durant l’adoració. Quan hi havia molta assistència de gent a missa aquestes parts s’allargaven amb diverses cançons nadalenques perquè tothom tingués temps de fer l’adoració o rebre la comunió. Els darrers anys, com que hi ha poca gent, amb el temps de cantar una nadala ja ha combregat tothom. Per tant, ara se’n canten menys que fa uns anys. La tria del repertori de les cançons nadalenques es fa de forma assembleària entre tots els cantaires. I segons expliquen alguns dels més veterans, hi ha cançons que s’han deixat de cantar.

Història i transformacions de l'element: 

La missa del gall és una tradició catalana que es remunta molts anys enrere. És una missa de Nadal, que té la característica de commemorar el naixement de Jesús i d’invocar-lo. A alguns llocs del País Valencia i a les Illes Balears també se la coneix com a matines de Nadal. A Mallorca, Ontinyent, l’Alguer i a altres llocs dels Països Catalans s’hi canta el Cant de la Sibil·la, que anuncia l’arribada de Jesús i també l’arribada del judici final. També hi ha molts llocs on es cantaven misses de pastors, com és el cas de la Llacuna.

Hi ha diverses teories sobre l’origen de la missa del gall, entre les quals destaquem les següents:

S’explica que a Jerusalem es feia una missa a mitjanit. Aquesta missa enllaçava amb una processó fins un dels temples de la ciutat, i allà es celebrava una segona missa que coincidia amb l’alba i amb el cant dels primers galls.

Una altra teoria diu que al segle V, a la ciutat de Roma, el papa Sixte III va instaurar el costum de fer una vetlla nocturna a la mitjanit de Nadal que s’allargava fins que se sentia a cantar el gall a l’albada. 

Hi ha una llegenda popular segons la qual s’explica que el gall va ser el primer animal que va veure el naixement de Jesús, i amb el seu cant ho va anunciar als quatre vents per tal que tothom ho sabés. Fins i tot, antigament s’havia portat un gall a la missa per fer-lo cantar a l’inici de la celebració.

També hi ha qui creu que pot provenir del fet que a l’antiguitat es feien sacrificis de galls, puix que aquest ocell representa el sol, ja sigui perquè canta a la sortida d’aquest astre, ja sigui pel color rogenc de la cresta.

A més, durant molts anys, a moltes ermites i esglésies a la nit de Nadal s’hi alliberaven ocellets per celebrar el naixement de Jesucrist. Aquest ritual ancestral sembla que podria tenir algun lligam o ser una evolució dels sacrificis que abans hem comentat. En ple segle XX encara perdurava a diversos llocs del Penedès, on per exemple a la missa del gall s’hi deixaven anar ocells com el pit-roig o la cotxa fumada que s’havien capturat a la mateixa tarda.

Segons el Costumari Català de Joan Amades:

(...) La missa de Nadal és diferent de totes les altres. La severitat i l’austeritat pròpies de la cerimònia cabdal de l’església s’esvaeixen empeses per una ventada d’alegria popular, que domina i envaeix tota la funció. El poble pren una part activíssima en la seva celebració, fins al punt de fer empal·lidir la funció sacerdotal. Des de molt enllà, com a complement profà de la missa s’havien fet representacions de l’adoració dels pastors i el poble, el qual dialogava, cantava i es feia seva la representació, sentint-se’n intèrpret, fins al punt de sorgir com una litúrgia popular, que informava de tot el cicle nadalenc, de la qual han arribat nombroses restes fins a nosaltres, representades principalment pel pessebre casolà, com una extensió dels vells drames sagrats i representacions de dins de l’església, i també per la deu gemada de belles cançons de Nadal, les quals ahir cantava la gent davant del Jesuset de l’església. (...) Avui se celebren tres misses: la primera, a primera hora, és generalment qualificada de missa del gall; per alguns indrets de muntanya, de l’aurora, i per d’altres del sol. La segona és qualificada de missa de pastors, i la tercera, de missa de la gent, perquè, segons la tradició vol recordar els qui primer van acudir a adorar a Jesús. Els primers foren els ocellets, representats pel gall i el sol; després van anar-hi els pastors, i en darrer terme, la gent de Betlem, quan es va estendre la nova pel poble (...)”.

Per altra banda resulta molt interessant la descripció que el 1798 fa Rafael Amat i de Cortada, el baró de Maldà en el seu dietari anomenat Calaix de sastre:

(...) En estos temps de festes de Nadal, que els organistes d’iglésies –i més los jovenets clergues i coristes de convents- s’esplaien en tocar pastorel·les pròpies d’est temps, tan alegre, que solemnitza Nostra Santa Mare Iglésia lo temporal naixement de nostre admirable Salvador; com d’estos n’hi ha prou de plagues tocant fandangos, boleros, minuet afandangado i altres balls profans en los sagrats temples, principalment en est dia, que apar un carnaval tal música d’orgues (...)”.

Tal i com ens explica el baró de Maldà durant la celebració del naixement de Jesucrist els músics d’orgue gaudien del que es coneix com les “llibertats d’orgue”, que podien ser cants de pastors o altres motius musicals. Hi ha una missa anomenada “Missa pastoril 5º tono para las fiestas de Nadal” de Sant Joan de les Abadesses que podria ser similar al que ens descriu el  Rafael Amat al Calaix de sastre, ja que està formada per tot un conjunt de temes musicals (la cançó de la marmota, el ball del gegant, el noi de la mare, cançó dels Miquelets d’Olot, etc.) que s’interpretaven la nit de Nadal agrupats com a Kiries, Gloria, Ofertori, Sanctus, Agnus i altres moments de la missa (per tant, seguint un ordre com el de la missa que es canta a la Llacuna).

Segons Joan Amades a la nit de Nadal: 

(...) començaven les llibertats d’orgue, per efecte de les quals els organistes podien tocar allò que volien, per antilitúrgic que fos (...) els organistes esbravaven llur humor i es lliuraven a les expansions musicals més profanes i alegres. Entre verset i verset dels salms, feien llargues tocades, generalment de tonades conegudes i populars, cançons de Nadal i de tota altra mena, molt especialment danses, les quals el poble corejava i taral·lejava (...)”.

Josep Crivillé també ens ho explica de la següent manera:

(...) Durant tot l’Advent els orgues no tocaven per raó de les privacions i l’austeritat pròpies d’aquest temps. A partir de la nit de Nadal –i ben bé fins a Reis-, els organistes podien tocar allò que volien per antilitúrgic que fos. En aquestes dates l’orgue esdevenia un bon element difusor d’aquelles músiques que el poble ja sabia i cantava com a seves. (...) podien arribar a durar fins a més de quatre hores. La gent acompanyava el so de l’orgue amb tocades d’instruments simples i populars. En els temples més importants, la carassa que penjava de sota l’orgue bellugava els ulls, obria i tancava la boca i deixava anar grapats de confits, avellanes, castanyes i altres fruites seques que la mainada i els grans s’atropellaven a agafar. Des del presbiteri, hom engegava ocells i coloms que voleiaven per dins del temple atordits per la cridòria i l’avalot. Aquestes “llibertats” van ésser desqualificades perquè eren considerades de caràcter no religiós i productores d’aldarulls, i varen ser tallades amb la reforma musical (1903) decretada pel Papa Pius X (...)”

aquesta reforma però no va afectar a la celebració de la missa de pastors de la Llacuna.

Així doncs, molts organistes van escriure els seus propis apunts amb les músiques que escoltaven al carrer. Aquests reculls que van fer han estat anomenats “llibres d’orgue”, “quaderns d’orgue” o també “llibertats d’orgue”. A moltes esglésies s’han perdut amb el pas dels anys, per les guerres, per incendis, etc. Una de les finalitats principals dels esmentats llibres d’orgue era poder-los usar la nit de Nadal per a interpretar les llibertats d’orgue. Un cop s’han analitzat bona part dels que han arribat als nostres dies una de les coses que s’hi veu clarament, és que cadascun té el seu propi recull de melodies, d’acord amb allò que musicalment era més popular a cada localitat o contornada. Certament però, hi ha tonades coincidents a molts d’aquests quaderns d’orgue, per exemple en el cas d’algunes nadales o tonades de pastors. Daniel Vilarrúbies ens explica que:

(...) l’objectiu perseguit pels organistes durant el cicle nadalenc (i després de l’abstinència de l’Advent) era sonar tonades conegudes. Fer-ho així era una bona manera de prendre protagonisme davant el poble feligrès, amb l’objectiu de distreure’l i sorprendre’l, cosa que els podia convertir en músics populars i en tema de conversa i, potser, en certa manera, dotar-los d’una fama, ni que fos efímera. En definitiva, una mena de promoció social de l’estament, entre les classes populars (...)”.

Durant el segle XIX d’aquest substrat musical més lliure i particular de cada parròquia (o de cada organista) se n’hauria desprès una tendència que hauria derivat cap a l’escriptura de les misses de pastors. Aquestes tenien un caràcter més elaborat des d’un punt de vista musical i més estructurat pel que fa al ritual religiós. A més, permetien afegir la participació del poble, que podia formar part del cor que les cantava, com és el cas de la Llacuna. Xavier Orriols ens diu:

(...) al nostre país, en el Classicisme tardà i al llarg de tot el segle XIX els mestres de capella de moltes parròquies van compondre en registres marcadament populars sobre textos de l’ordinari de la missa llatina, o les oracions del rosari en llengua anomenada vulgar, o també en llatí, totalment o parcial. Es tracta de les misses i rosaris anomenats pastorils, castellanisme que s’explica per l’adversa situació en la qual ja es trobava la llengua catalana l’esmentat segle (...)”.

A tall d’exemple esmentem algunes misses de pastors escrites per compositors del país durant aquest segle XIX:

- “Missa pastoril fàcil: Llamada Missa de pastores a 2 voces y coro para órgano o armonium e instrumentos pastoriles compuesta por el maestro y organista don Antonio Vaqué (S.XIX).

- Misa pastoril a 3 voces por Bernat Calvó Puig i Capdevila (Vic 1818- Barcelona 1880) (Inventaris dels fons musicals de Catalunya – volum 7: Fons de la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries).

- Misa pastoril – Josep Barba i Beudad (1804-1881) (Inventaris dels fons musicals de Catalunya – volum 7: Fons de la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries).

- Misa pastoril a cuatro voces y grande orquesta por el maestro don Juan Pont (SMI: Au-241) (Inventaris dels fons musicals de Catalunya – volum 9: Fons de la basílica de Santa Maria d’Igualada de l’Arxiu Comarcal de l’Anoia).

- Missa pastoril per a 3 veus i orgue. - Josep Montserrat i Boada (Terrassa, 1821 – Vic, 1892). (Construïda sobre la melodia tradicional d'El noi de la mare).

- Misa pastoril á 4 voces sobre motivos de las danzas del país en 1872 por José Claramunt y Baltà (Vilafranca s. XIX).

- Misa pastoril a tres voces (órgano ú armónium) – Antoni Urgellès i Granell (Vilanova i la Geltrú 1845-1897) (composada el 1893).

- Misa pastoril (fácil) á dos voces con acompañamiento de órgano por Antonio Oller (composada el 1900).

- Misa pastoril per a cor i orgue – Ventura Casanovas (Museu Arxiu de Santa Maria, Centre d'Estudis Locals de Mataró).

- Misa pastoril a 4 voces y orquesta - del maestro Ramon Vilanova - estrenada el 1828 a la catedral de Barcelona - Ramon Vilanova y Barrera (Barcelona, 1801-1870).

- Rosari pastoril de Sant Vicenç de Sarrià – de Francesc Forns (composat el 1884).

També hi va haver misses de pastors per a la nit de Nadal escrites a altres llocs d’Europa i fins i tot a Sudamèrica:

- Missa pastoral en Fa major, op 147 d’Anton Diabelli, escrita el 1830 a Salzburg.

- "Missa Pastoril para noite de natal" (Rio de Janeiro, Brasil. 1811) del compositor José Maurício Nunes Garcia (1767-1830).

L’escriptor i músic Joan Llongueres ens descriu l’estima que tenia el poble al segle XIX per aquestes misses de pastors i com s’hi respirava una essència de música popular i tradicional. Realment les descripcions musicals i els qualificatius que utilitza a l’hora de parlar de la missa encaixen perfectament amb la missa de pastors que es canta a la Llacuna, tal i com s’ha observat en el treball de camp:

(...) Pero la fiesta de Navidad no hubiera sido completa para mi padre si en este día tan señalado él no hubiera podido acudir a la Catedral para oír la celebrada “Misa pastoril” del Maestro Vilanova. Mi hermano y yo íbamos con mi padre. La madre se esmeraba en vestirnos bien. Cada año, en aquel día, a la hora del oficio, la Catedral estaba llena de bote en bote (...). El maestro Marraco daba unos golpes con su batuta y comenzaba el Kiries de la Misa. En los rostros de todos se traslucía una incontenible satisfacción. Aquella música de un ambiente y de un carácter profundamente popular, expresión viva de algo muy nuestro y de nuestro país, que todos sentíamos intensamente, nos llegaba al alma y nos daba el sentido exacto de aquella festividad. Ella era la más importante de aquella solemnidad religiosa. Evidentemente, no era aquella música para la Iglesia, nada tenía de litúrgica ni de sagrada, pero era una música brillante, fácil, espontánea, popular y sencilla, fiel reflejo de nuestra manera de ser y de nuestra manera de sentir. Era, entonces, aquella música como éramos todos nosotros. Los temas populares y el sabor de la tierra, que eran sus dominantes y características, habían logrado superar todos los italianismos de la época (…). Cuando algunos años más tarde y siguiendo las disposiciones que, con tanto acierto su Santidad el Papa había promulgado en materia de música religiosa, fue suprimida la Misa Pastoril del maestro Vilanova, mi padre tuvo un imponderable disgusto. No acertaba a comprender cómo había podido ser considerada indigna del templo aquella misa tan bella, tan ingenua, tan del pueblo y tan típicamente navideña (…).

El concili de Trento, al segle XVI, va abolir els rituals i celebracions de caràcter més local i va unificar com havien de ser les misses. Va establir una normativa de com havia de ser la celebració de l’eucaristia amb el que va anomenar la missa tridentina. A partir d’aleshores l’església es va distanciar del que havien estat les celebracions més properes a la gent del poble. Passats un parell de segles, al XVIII i XIX, hi havia hagut un cert retorn cap a la presència d’activitats més populars dins les esglésies. Per tal de tallar amb tot això, el 1903 el papa Pius X va publicar el motu proprio “Tra le sollecitudini”. Una normativa que regulava el que havia de ser la música sagrada. En definitiva una de les coses que pretenia era apartar els músics mestres de capella i substituir-los per capellans que sabessin música. Els seus articles, en resum imposaven coses com ara: “que les composicions musicals d’estil modern que s’admetin a les esglésies no continguin res de profà ni cap reminiscència de motius teatrals”, “una composició religiosa serà més sagrada i litúrgica com més s’acosti en aire, inspiració i sabor a les melodies gregorianes”, “la llengua pròpia de l’església romana és el llatí, per tant es prohibeix que en les solemnitats litúrgiques es canti res en llengua vulgar”, “es prohibeixen els salms de concert”, “no es permet posar preludis llargs al cant, ni interrompre el cant amb peces d’intermedi”, “queda prohibit l’ús del piano i altres instruments que no siguin l’orgue”, “queda rigorosament prohibit que les bandes de música toquin a l’església”, “les dones, que són incapaces d’exercir l’ofici litúrgic, no poden ser admeses a formar part dels cors o capelles musicals”, etc. Així doncs, arran de l’aplicació d’aquesta normativa feta pública el dia de Santa Cecília del 1903, les misses de pastors van quedar prohibides perquè no s’ajustaven a la voluntat de l’estament eclesiàstic. A la catedral de Barcelona i a la pràctica totalitat de parròquies es van deixar de cantar aquestes misses. Intuïm que a la Llacuna la normativa no es va aplicar per una raó o altra; potser quedava massa lluny del bisbat i no se’n van assabentar, potser el rector de torn va fer la vista grossa... Tanmateix, fos quina fos la raó, actualment no es documenta cap font escrita que exposi quines van ser les causes. Sigui com sigui, alguns dels cantaires més antics expliquen que els seus avis ja cantaven la missa de pastors de la Llacuna a principis del segle XX i que va anar passant de generació en generació.

Un darrer element històric del qual val la pena de deixar constància és el dels músics que han acompanyat el cor, ja sigui tocant l’harmònium, ja sigui tocant l’orgue. Només hi ha dades dels darrers que ho han fet i que són els que recorda la gent:

Conxita Gomà (anys 1925 a 1940 aproximadament)

Angelina Gavaldà (anys 1940 a 1970 aproximadament)

Josep Llussà (anys 1971 a 1981 aproximadament)

Anton Marimon (anys 1982 a 1996 aproximadament)

Pere Martínez (Pere Heavy) (anys 1997 a 2011 aproximadament)

Gina Miranda (2012)

Pol Pastor (2013)

Joaquim Font (2014-2015)

Miquel Villalba (2016-2017)

Oriol Carceller (2018)

Marta Olivé (2018)

En relació al ressopó que clou la celebració també s'han produït canvis. No fa massa temps, enlloc de cava hi havia moscatell o mistela, si bé també hi havia hagut nous i altres fruits secs. La gent més gran ens explica que a meitats del segle XX no hi havia foc, i cadascú anava cap a casa a fer-lo. En temps més magres hi ha qui ens explica que feia una mica de pa torrat amb oli i, si es podia amb xocolata, però a cada casa es feia pel que es tenia.

Tema/Tipus de repertori: 
Dedicació: 

Les misses de Nadal en primer terme estan dedicades al naixement de Jesús, que segons explica la religió cristiana es va esdevenir el dia 25 de desembre a Betlem. La celebració religiosa d’aquest naixement amb els anys va anar evolucionant i prenent formes diverses a diferents territoris. La popularització d’aquesta celebració en els països de cultura cristiana va donar lloc a varietats en la missa d’acord amb la idiosincràsia de cada regió o cultura.

En el cas de Catalunya la missa que se celebrava a primera hora del dia de Nadal, és a dir a les zero hores de la matinada es va relacionar amb el gall i se’n va dir missa del gall. També hi havia una missa de Nadal matinera (que a vegades coincidia amb la del gall i altres vegades no) que era la missa dels pastors. Així doncs, per raons diverses ens hem de referir al gall i als pastors, també com a protagonistes a l’hora de considerar a qui va dedicada la missa.

Pel que fa al gall ja hem comentat els diversos orígens que haurien donat nom a la missa del gall. En concret, podria ser motiu de dedicatòria si fos certa la llegenda que explica que el gall va ser el primer animal que va veure el naixement de Jesús i que amb el seu cant ho va escampar per tal que tothom ho sabés.

La missa de pastors que es canta a la Llacuna, sense cap mena de dubte té unes arrels que ens parlen de la importància dels pastors en el passat. És a ells a qui en el fons també va dedicada la missa. Segons explica en Joan Amades al seu Costumari català:

(...) Els pastors a més del retorn d’ells i de llur bestiar a sota la teulada emparadora de la llar, celebraven el naixement dels primers xais, que sol coincidir amb el Nadal (...)”.

Per tant, hi havia pastors que pràcticament tot l’any el passaven a muntanya i fent la transhumància, però per Nadal eren a casa. La dita popular “per Nadal cada ovella al seu corral” a banda del sentit actual referit a les persones, tindria el seu origen en el fet que els pastors i els ramats passaven el Nadal a la seva llar. Es deia que si els pastors anaven a missa per Nadal, ja quedaven excusats si no podien anar-hi la resta de l’any. Per tant, es feia la missa del gall i la missa dels pastors. En aquestes misses a vegades es feia l’ofrena d’una ovella durant la cerimònia religiosa nadalenca. L’Antoni Domènech i Segura “el Cucut”, nascut el 1924 i pastor de tota la vida, recorda com de petit a la Llacuna un pastor de cal Magí Ferriol portava el xai a l’espatlla per beneir-lo durant la missa de Nadal. Aleshores, hi havia una desena de pastors al municipi i cada any anaven alternant per fer la benedicció. El seu pare i el seu avi, que també eren pastors, no el portaven a beneir perquè eren de la zona de Querol i feia poc que havien vingut a la Llacuna. Per altra banda, una veïna de la Llacuna ens explica que el seu avi era pastor i amo d’altres pastors, recorda que anava amb aquelles bruses típiques de l’època (com unes camises amples i llargues, sense cordar a la part de baix). Diu que abans de la guerra explicaven que a la Llacuna l’avi (Vicenç Busquet i Domènec “de cal Vall”) havia portat algun cabrit a beneir per la missa de Nadal.

En el relat de la festivitat del Nadal, el Costumari català de Joan Amades comença dient:

El Nadal és festa de pastors. Antigament ells eren els qui feien el primer paper entre els seglars que prenien part en la festa religiosa (...) foren els escollits per la Mare de Déu perquè li fessin companyia en la seva miserable solitud a la coveta. (...) El jorn de Nadal i el de la tosa son els dos únics dies de l’any que fan festa els pastors. (...) La tradició no serva record de cap estrall produït en els ramats el dia de Nadal, amb tot i no tenir-ne cura els pastors, puix que, segons opinió pastoral: Per Nadal, Nostre Senyor fa de pastor”.

Així doncs, la dedicatòria de la missa als pastors també té un doble sentit de rerefons, en considerar a Jesucrist com un pastor. El mateix Amades més endavant ens explica:

(...) El costum de portar un xai a la missa del gall havia estat general entre els pastors. Passada la funció religiosa, era tornat al ramat i rodejat de totes les atencions, puix que se’l considerava beneït per Jesús. No se’l matava; se’l deixava morir de vell, i hom creia que la seva presència era la protecció més bona per al ramat (...)”.

Durant la celebració, a molts llocs els pastors cantaven nadales i fins i tot havien ballat el ball rodó a dins l’església. En d’altres bandes els pastors feien diàlegs o representacions de caràcter teatral rememorant les antigues adoracions de pastors durant el naixement de Crist. També els mateixos pastors o la gent del poble podia portar coques i altres aliments per beneir-los durant la missa. D’aquests aliments després se’n podia fer una mica de ressopó. El ressopó s’ha recuperat des de fa uns quants anys a la Llacuna, encara que la presència dels pastors ja no hi sigui.

Minutatge: 
00:19:00 (el conjunt de les diferents partitures)
Modalitat / Sistema d'execució : 
Participants/Executants: 

Els cantaires del Cor Parroquial, que són un grup de gent que d’un any a un altre pot variar lleugerament. Els darrers anys acostumen a ser entre 15 i 20 persones. Molts cantaires també formen part de les altres corals locals; la coral Cuitora i Ben Endins. Des de fa molts anys hi ha el record que tant hi cantaven dones com homes. Algú més gran ens comenta que segons havia sentit a dir, abans del 1925 aproximadament, només hi cantaven veus masculines.

L’instrumentista que toca l’orgue (o l’harmònium) els darrers anys ha estat una persona poc vinculada a la Llacuna, se’l contracta per fer uns quants assajos i les actuacions de la nit i el matí de Nadal. Fins fa uns quants anys havia estat algú que vivia a la Llacuna i feia d’organista durant un període més llarg; de diversos anys.

El mossèn fa la part no cantada de la missa. Abans vivia a la Llacuna i coneixia millor la missa de pastors. Actualment hi ha mancança de mossens i un mateix sacerdot assumeix les misses de diverses parròquies.

El públic assistent a la missa del gall, sobretot és gent del municipi de la Llacuna, ja sigui de la població o bé de masies i altres llogarets del terme. Fa anys a la missa no s’hi cabia, tots els seients estaven plens i, a més, hi havia gent dreta per tot arreu. Els darrers anys el públic ha minvat força. Possiblement, el fet que hi hagi menys creients que abans és una de les causes. També sembla que pot restar públic el fet que actualment hi ha altres costums (com el sopar de Nadal) que s’han assimilat d’altres cultures per aquesta nit de Nadal.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

L’orgue que actualment s’utilitza prové d’una altra església que no l’utilitzava. El mossèn hi tenia contactes i va aconseguir que vingués cap a la Llacuna. Pel que es recorda venia de Valldoreix o de la banda del Maresme. El van portar aproximadament cap a l’any 2000. En instal·lar-se a la Llacuna van fer venir a un constructor d’orgues de Collbató per afinar-lo i posar-lo a punt.

Abans de l’orgue hi havia un harmònium, que encara es conserva al cor de l’església de la Llacuna. Aquest harmònium era el que s’utilitzava per acompanyar els cantaires durant la missa del gall. Es va fer servir fins que va arribar l’orgue. La gent més gran de la Llacuna recorda haver-lo vist sempre, per tant deu fer molts anys que va arribar a l’església.

En relació a la inclusió dels instruments pastorívols a la partitura de la missa, havia estat costum nadalenc que la gent pogués acompanyar alguns cants de la missa amb instruments de tota mena. Aquest costum queda reflectit a la partitura que es canta a la Llacuna. Tot i això els cantaires més veterans del poble no recorden que aquests instruments s’utilitzessin de forma habitual (que podria ser des de la segona meitat del segle XX fins a l’actualitat). De forma esporàdica i en el cant de les nadales sí que algú va usar un instrument per acompanyar-les algun any, per exemple el triangle i una ampolla d’anís. Però va ser un fet anecdòtic.

La partitura original fins fa uns anys es conservava a l’església i els cantaires més veterans recorden haver-la vist. Era una partitura impresa de 24 pàgines que començava a deteriorar-se (sobretot les pàgines de davant i de darrera). Des de fa una vintena d’anys no se sap on ha anat a parar i el que tothom ha vist són fotocòpies de la partitura impresa original. Un dels darrers mossens que van residir força anys a la Llacuna va entregar una fotocòpia al Joan, fuster de la Llacuna, i li va dir que ell en tingués la custòdia, perquè hi havia perill que es perdés la missa. El Joan encara conserva aquell joc de fotocòpies i d’allà s’han anat fent altres fotocòpies per tots els cantaires i organistes més recents que ho han requerit.

Pel que fa a faristols, solament es fa servir el que hi ha a l’orgue, el qual forma part de l’instrument. L’organista per passar les pàgines de la partitura, amb una indicació es fa ajudar per algun cantaire, o bé, quan pot, les passa ell mateix. Els cantaires no utilitzen faristols; uns quants agafen la partitura a la mà o bé un full amb la lletra (sense partitura) i d’altres canten tota la missa de memòria.

La preparació de la llenya i l’encesa del foc la fa una persona de l’ajuntament. La tria i la compra de la coca i del cava també les fa una persona de l’ajuntament.

El vestuari dels intèrprets del Cor Parroquial és lliure. A diferència de les corals locals que sí que tenen un vestuari determinat per a les actuacions, en el cas del Cor Parroquial no s’ha plantejat mai de tenir-ne. El fet de cantar dalt del cor de l’església tampoc fa gaire visibles als intèrprets i per tant no es considera necessari anar uniformats.

 

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 

El Cor Parroquial de la Llacuna és l’encarregat d’organitzar aquest esdeveniment musical, que indefugiblement va lligat a la celebració de la missa del gall organitzada per la parròquia de la Llacuna. El suport de l’Ajuntament de la Llacuna també és fonamental en l’organització dels actes, sobretot en acabar la missa.

El Cor Parroquial és una entitat que actualment només funciona per preparar i fer la cantada de la missa de pastors durant la nit de Nadal i el mateix dia de Nadal al migdia. Fins fa unes poques dècades el Cor Parroquial també feia actuacions a les misses de cada festivitat, i fins i tot també actuava al carrer cantant per les processons de Corpus i de Setmana Santa. Ocasionalment el Cor Parroquial també havia actuat per encàrrec d’alguna família adinerada que volia que cantessin al seu casament o en alguna altra celebració religiosa de caire més particular. Actualment el Cor Parroquial només funciona per aquest esdeveniment nadalenc.

La gent que forma part del Cor Parroquial hi ha entrat per diferents tipus de motivacions. A partir dels anys 40 del segle XX una mestra (la senyora Angelina) que sabia tocar el piano es va fer càrrec de la cantada de la missa durant molts anys, ella mateixa anava engrescant a algunes noies alumnes de l’escola a formar part del Cor Parroquial. Així doncs que aleshores hi havia cantaires ben jovenets, a partir dels 14 o 15 anys. En temps posteriors hi ha hagut persones que han entrat al Cor per vinculacions familiars, per motivacions religioses cristianes i també hi ha hagut qui s’hi ha incorporat simplement pel gust i el plaer de cantar. Hi ha qui recorda una època en què hi van cantar dues persones cegues, que ho feien tot de memòria. També és interessant d’esmentar que d’entre els cantaires actuals, n’hi ha que hi han tingut 4 generacions familiars consecutives.

Salvaguarda:

Transmissió: 

La missa del gall és un acte tradicional que es conserva a molts pobles i ciutats de Catalunya. En el cas concret de la Llacuna, s’hi canta una antiga missa de pastors. Des de fa molts anys la transmissió es fa de generació en generació. Hi ha hagut alguna època que una mestra pianista o un músic del poble procurava de mantenir un bon gruix de cantaires i esperonava a persones concretes perquè formessin part del Cor Parroquial. En aquests anys la transmissió tenia un cert impuls per part d’aquestes persones. Tanmateix, parlant amb cantaires actuals i amb gent gran de la Llacuna ens expliquen que la missa la van aprendre per tradició oral, a base d’haver-la escoltat de tota la vida.

En general els cantaires ens expliquen que independentment del seu grau de religiositat, hi participen perquè els agrada cantar. També els més grans reconeixen que el pes de l’església de fa 50 anys era molt més gran que no pas ara, i que era una de les poques sortides que hi havia per fer vida cultural al poble. Així doncs, participar al Cor Parroquial també anava bé per mantenir el contacte amb les amistats i per fer una mica de festa.

Viabilitat / Riscos: 

De forma paral·lela al que passa en el sí de l’església catòlica, els darrers anys s’ha observat una disminució progressiva de la gent que va a escoltar la missa cantada. Per una altra banda la mitjana d’edat dels integrants del Cor Parroquial ha anat en augment i la incorporació de noves veus joves, actualment és un fet poc habitual. Aquests factors ens fan pensar que hi pot haver un cert perill pel que fa a la continuïtat anual de la missa de pastors. Potser a curt termini no estigui en perill, però si no hi ha canvis, cada vegada hi haurà menys gent.

El 2018 el rebombori que s’ha creat a l’entorn de la inclusió d’aquesta missa en l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès ha propiciat que la premsa se’n fes ressò i que hi hagi anat una mica més de gent. Arrel d’això, l’Ajuntament de la Llacuna també s’hi ha implicat més que d’altres anys; ha fet uns cartells per anunciar la missa i també ha adreçat una carta als veïns convidant-los a assistir-hi.

El fet que possiblement sigui l’única missa de pastors que es conserva viva al nostre país i que per aquest motiu s’hagi inclòs a l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès en el futur poden ser un element que ajudi a donar-li rellevància o com a mínim a reconèixer el valor cultural i tradicional que té.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

La gent que participen o han participat en la cantada d’aquesta missa coincideixen a ressaltar que és un acte entranyable, emotiu i que els aporta molts records. Per tant, pràcticament tothom que hi ha estat vinculat manifesta una gran estima per aquesta missa i fins i tot ens expliquen que és molt bonica. Hi ha qui diu que abans era més bonica que ara amb un cert sentimentalisme. Mentre que alguns organistes i músics que hi ha tocat afirmen que és una llàstima que no s’acabi de cantar exactament com diu la partitura composada per Antoni Vaqué.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

El grup del Cor Parroquial cada any ha de vetllar per trobar un músic que es faci càrrec de portar la direcció musical de la missa i de tocar l’orgue. Aquesta tasca a vegades resulta un xic dificultosa ja que es disposa d’un pressupost limitat (que els darrers anys és assumit per la parròquia). Fins fa uns quants anys, quan tocaven músics del poble no se’ls pagava res. Darrerament s’ha de recórrer a contractar algun jove músic que estigui disposat a fer els assajos i les actuacions a canvi del pressupost disponible. Hi ha qui es planteja que potser en un futur proper caldrà buscar el suport econòmic de l’ajuntament o el d’alguna entitat o empresa que vulgui ajudar a finançar el cost de la direcció i interpretació de l’organista. Fins i tot, en el cas que aquesta missa fos prou valoritzada, seria interessant de buscar a un director i a un organista amb estudis complerts de direcció i d’orgue (ara ho fa tot una única persona).

Hi ha un cert desajust entre el que hi ha escrit a la partitura i el que canta el Cor. Aquest desajust és produït per la transmissió oral entre les diverses generacions de cantaires. En cap cas no podem considerar negatiu aquest fenomen, ans al contrari és una riquesa que ens mostra el procés evolutiu de la música que esdevé tradicional. Aquest desajust que comentàvem, els darrers anys ha tendit a tornar cap a la versió original. Ja que els organistes han canviat pràcticament cada any i els és molt més fàcil seguir la partitura que no pas adaptar-se a l’evolució que havia sofert l’obra.

Les intervencions dels directors, des de sempre han suposat que cadascú hi aporta la seva manera d’entendre la partitura i també cada director ha procurat de treure el màxim partit als cantaires del moment. Això ha implicat que la interpretació de cada any sigui una mica diferent a les anteriors. Per tant, el debat en salvaguardar la versió original o bé la versió que ha arribat per transmissió oral és un debat que de fa anys es manté viu i que alhora manté viva la tradició.

L’encesa del foc i el ressopó a la sortida de la missa és un acte que ja fa uns quants anys que es va incorporar a la festa per tal de potenciar l’esdeveniment. A meitats del segle XX no es feia ni foc ni ressopó a la plaça, en acabar la missa la gent s’anava dispersant. No descartem que en segles anteriors (com apunta Amades) sí que hi hagués focs i altres celebracions al sortir de l’església. Cap a finals del segle XX es va començar a fer aquest foc, per tal de crear una celebració més lluïda i per fomentar la convivència de la comunitat de veïns i veïnes. Aquesta cloenda festiva amb foc i ressopó actualment l’organitza l’ajuntament i els costos van càrrec seu. Anys enrere ho havia organitzat la parròquia, fins i tot hi havia hagut un mossèn que treia la guitarra i engrescava la gent a cantar nadales a la plaça.

La Llacuna és un poble que, sobretot a l’estiu, es nodreix d’una gran afluència de turisme. Els darrers anys aquest turisme s’ha ampliat a altres dates festives (Setmana Santa, Nadal i ponts) i també als caps de setmana, encara que amb menor intensitat que no pas a l’estiu. Tot i aquesta presència de turisme a la població i entorns, la missa del gall per ara no resulta un atractiu turístic.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

La missa del gall de la Llacuna, on es canta la missa de pastors, per ara no té cap protecció ni cap reconeixement específics.

Recursos associats:

  • Missa de pastors. Assaig del 5-12-2018
    Missa de pastors. Assaig del 5-12-2018
  • Missa de pastors. Assaig del 20-12-2018
    Missa de pastors. Assaig del 20-12-2018
  • Missa de pastors. Assaig del  20-12-2018, detall del teclat de l’orgue
    Missa de pastors. Assaig del 20-12-2018, detall del teclat de l’orgue
  • Missa de pastors. Moment abans de l’actuació de la missa del gall 25-12-2018 (1)
    Missa de pastors. Moment abans de l’actuació de la missa del gall 25-12-2018 (1)
  • Missa de pastors. Actuació de la missa del gall 25-12-2018
    Missa de pastors. Actuació de la missa del gall 25-12-2018
  • Missa de pastors. Actuació de la missa del gall 25-12-2018 (1)
    Missa de pastors. Actuació de la missa del gall 25-12-2018 (1)
  • Missa de pastors
    Missa de pastors
  • El foc i el ressopó a la sortida de la missa de pastors
    El foc i el ressopó a la sortida de la missa de pastors
  • El foc i el ressopó a la sortida de la missa de pastors (1)
    El foc i el ressopó a la sortida de la missa de pastors (1)
Fitxer d'àudio relacionat: 

Informació técnica:

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

L’aportació de dades ha estat sobretot mercès a les converses mantingudes amb una part dels integrants del Cor Parroquial. També s'ha conversat amb alguna persona d’avançada edat que de jove hi havia cantat.

S'han mantingut converses amb un músic que té la carrera d’organista i exerceix com a intèrpret professional i com a professor d’orgue a diversos conservatoris. A més, també s’ha demanat informacions a diversos músics, alguns d’especialitzats en música antiga o en música tradicional. La visió d’aquests músics ha estat important per situar la composició d’Antoni Vaqué i per entendre els recursos musicals de l’obra.

Tanmateix, el 1986 el responsable del redactat d’aquesta fitxa va anar a treballar a la Llacuna i durant força anys hi va viure. En aquests anys també es van tenir converses amb dos dels músics que van tocar l’harmònium durant bastants anys. Un dels quals va facilitar una fotocòpia de la partitura de la missa de pastors i va proposar d’ajudar-lo a fer una revisió de la missa per tal d’incorporar els instruments (a banda de l’orgue) que surten a la partitura.

Els anys 1991 i 1992 el responsable del redactat d’aquesta fitxa va fer uns treballs de recerca sobre música tradicional a la Llacuna, que van estar becats pel Departament de Cultura de la Generalitat. Entre d’altres, els treballs van incloure l’enregistrament (amb els equips tècnics de Ràdio 4) de la missa de pastors el gener de 1992. L’enregistrament des d’aleshores forma part dels arxius del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dijous, 21 febrer, 2019
Actualitzacions de la fitxa: 
dimarts, 12 març, 2019
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

La Llacuna celebra aquesta missa de pastors des de fa molts anys. En realitat no se sap ben bé quan i com va començar aquest esdeveniment. El que sí és cert és que sempre ha tingut una vinculació (més o menys estreta) amb l’església de la Llacuna i la religió catòlica i cristiana que s’hi practica. Els darrers anys el pes de la fe cristiana dins de la nostra societat sembla que ha anat a la baixa, i això també ha repercutit en aquesta missa. Si abans la missa era un acte de fe i amb un simbolisme plenament religiós, amb els anys ha esdevingut una manifestació de caràcter més aviat sentimental i identitari. Les persones que hi participen (independentment de la seva religiositat) més aviat ho fan com un acte d’estima envers les tradicions locals. Diríem que per una banda hi ha un sentiment de voler conservar les tradicions que ens han arribat transmeses de generació en generació i per una altra banda hi ha el fet de mantenir un patrimoni llacunenc centenari.

Ens comenten alguns veïns més grans, que durant els anys posteriors a la guerra civil, és a dir durant el període franquista, a més del sentiment religiós hi havia un cert simbolisme de prepotència per part del bàndol dels vencedors. Ens expliquen que el sector més acomodat amb el franquisme anava a missa (a la del gall i també a altres misses importants) per fer gala de la seva superioritat envers els vençuts. Gent mudada amb supèrbia, quedant-se a parlar amb el capellà, etc... Un mica, amb la pretensió d’estrènyer llaços entre el poder religiós i el poder franquista. Aquest fenomen de mica en mica es va anar diluint.

Pel que respecta a una significació socioeconòmica aquesta és mínima. La Llacuna té establiments hotelers i de turisme rural, i també alguns comerços que podrien beneficiar-se d’aquest esdeveniment cultural. Però ni la data, ni l’horari, ni la promoció que es fa de la missa ajuden gaire a què hi hagi cap efervescència socioeconòmica. En tot cas, arrel de la catalogació de la Missa de Pastors en l’Inventari del Patrimoni Immaterial del Penedès, es podria fer una tasca de promoció patrimonial que ajudés a mantenir-la viva amb molta més força que ara.

IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Codi: 
IP-2-0025
Tipus d'element: 
Nom propi de l'element: 
Fires de Maig i Fira de Santa Teresa
Altres denominacions: 
Fires dels enamorats (Vilafranca del Penedès)
Fires i Festes de Maig (Vilafranca del Penedès)
Festa Major de la tardor (El Vendrell)
La petita Festa Major (El Vendrell)
Fira pixotera (El Vendrell)
Grup i/o comunitat: 
Organitzades per l’administració en col·laboració amb comissions i entitats associatives. Dirigides a la mateixa comunitat del municipi amb projecció ultra comarcal.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Distanciades en origen per tres segles de diferència, les Fires de Maig de Vilafranca del Penedès i la Fira de Santa Teresa del Vendrell són avui en dia, dues mostres multisectorials de referència al Penedès. Ubicades en una situació estratègica que les ha facilitat la comercialització a la comarca - gràcies a la xarxa de camins, carreteres i ferrocarril -, en diferent mesura, ambdues han fomentat l’actuació comercial i l’engranatge econòmic del territori, esdevenint espais d’intercanvi. Tanmateix, el valor de les respectives mostres recau també en la comunicació i les relacions socials que propicien: des del simple passeig amb la família i els amics, a la participació en activitats de caràcter gastronòmic, lúdic i cultural, entre els quals els elements festius de cultura popular tradicional, que afavoreixen el sentiment de comunitat.

Data identificació: 
divendres, 12 maig, 2017 to dilluns, 15 octubre, 2018

Localització:

Descripció de la localització: 

Des de l’any 1991, Vilafranca del Penedès celebra les fires de Maig o dels Enamorats al Recinte Firal, ubicat a l'avinguda de Catalunya s/n. Un espai que supera els 16.000 m2, compost pel Pavelló, l'Auditori Municipal, la Fassina, l'espai d'Esport i Lleure de l'Alt Penedès ELLAP i del CE Xamba i les ubicacions exteriors entre aquests edificis.

Les activitats i expositors es divideixen en àrees adjacents però diferenciades. De la mateixa manera que succeeix amb la fira de Santa Teresa al Vendrell, es mantenen i s’habiliten els escenaris per exposar o reubicar activitats consolidades o innovadores. Ocorre així que es presenten petites variacions d’un any a un altre. N’és un exemple l’espai Demo, que mentre el 2017 s’emplaçà a la sala d’actes de la Fassina, el 2018 se situa a l’interior del Palau Firal. També succeeix amb els mateixos pavellons, que poden bescanviar de lloc alguns sectors, com el comerç, present el 2018 a l’exterior del recinte, però a l’interior del pavelló 2, l’any anterior. No obstant els canvis, en cada edició s’allotja també l’automoció, la llar, els serveis i la maquinària agrícola. En un altre indret, concretament a l’Auditori Municipal, s’hi desenvolupen les jornades professionals.

A l’extern dels pavellons s’hi emplacen diverses associacions, entitats i l’espai Juga Fira. Paral·lelament, a la plaça del Vi té lloc l’exposició de productes DO Penedès i la Gastronomia.  Per últim, l’avinguda Catalunya separa les Fires de Maig de la d'atraccions, i dona la benvinguda i el comiat als visitants amb la fira d'artesans disposada a banda i banda.

Durant els  dies que es desenvolupen les fires, diverses activitats culturals tenen lloc en alguns dels espais ja esmentats – com per exemple: concerts a la plaça del Vi i a l’interior del recinte firal– o en d’altres: com a la plaça de la Vila, on s’hi celebra la diada castellera amb la participació de la Colla Jove Xiquets de Vilafranca, Xicots de Vilafranca i Castellers de Vilafranca.

La fira de Santa Teresa al Vendrell ocupa diferents espais del nucli de la vila, indrets que es consoliden o es disposen per a les activitats lúdiques i culturals que s’hi realitzen – cercavila popular, diada castellera, ball de diables, concurs nacional de colles sardanistes, concerts, exposicions...- i per als variats sectors que hi participen, estands o exposicions de presència continuada o de recent incorporació.  Tot seguit s’exposa la distribució espacial de l’any 2018. 

A la Rambla s’hi ubiquen els estands multisectorials, la Innofira (espai dedicat a l’eficiència energètica, la sostenibilitat i les noves tecnologies) i la zona gastronòmica i de tastos (el Firatast). Ben a prop, davant del Centre cívic l’Estació, a l’avinguda Jaume Carner, s’hi emplaça el Firafoc, la mostra del bestiari de foc del Vendrell que es realitza per primer cop en aquest any 2018. En el costat oposat de la Rambla, a la ctra del Dr. Robert, s’hi localitza la Fira d’Abans, un espai de recreació, ambientat en els orígens històrics, al segle XIX, on  s’exposen els oficis antics, les parades artesanals, els carros antics, les escenificacions teatrals i una granja d’animals de fibra de vidre. Tot seguit, al carrer dels Cafès, s’hi situa el carrer de l’Art amb parades d’artesania. Prosseguint per la via s’arriba fins a la plaça Nova, on està instal·lada la carpa Handmade, un espai creatiu d’aprenentatge per a adults i infants d’elements realitzats a mà i de manera artesanal (tècniques de patchwork, de restauració, de decoració, de ganxet, d’enquadernació, de rebosteria, de fotografia, de reciclatge, d’arts florals...).

Creuant la via del tren, a l’aparcament del Pèlag, s’hi emplaça l’automoció; i travessant la riera, a l’avinguda del Camp d’Esports, s’hi localitzen les atraccions.

D’altra banda, les manifestacions culturals es realitzen en alguns casos, en les ubicacions ja esmentades, com per exemple, les actuacions musicals a la Rambla; o en  altres carrers, places o immobles (museu Deu, biblioteca pública Terra Baixa...), com  la cercavila popular que transcorre per  c/ Quatre Fonts, c/ Muralla, Plaça Nova, c/ Cafès, c/ Prat de la Riba, c/ Peix i plaça Vella.

Georeferenciació: 

Datació:

Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

Actualment les Fires de Maig o dels Enamorats se celebren el tercer cap de setmana de maig, però no sempre ha estat així. Des del seu origen, l'any 1528, fins a la crisi de la fil·loxera es duien a terme el primer de maig o en dies propers.

Pel que respecte a la fira de Santa Teresa, inicialment tenia lloc el 15 d’octubre, data de l’onomàstica. Actualment, la festa major de la tardor del Vendrell es celebra el cap de setmana més proper. Succeeix així que, segons calendari, la festivitat no forma part de les jornades de la celebració. És el cas de l’any 2018, que s’ha realitzat de l’11 al 14.  

Descripció:

Descripció general: 

Les fires són un instrument de promoció comercial, una plataforma econòmica i social, de gran impacte i dinamització al territori.

De la seva presència a Catalunya, se’n té constància des del segle XIII. Per aleshores, data la fira de Sant Andreu d’Organyà i un segle després, la de Sant Isidre a Torelló i la de Sant Lluc a Olot. Cal esperar fins al 1528 per documentar les Fires i Festes de Maig o dels Enamorats de Vilafranca i fins al 1843, per determinar la Fira de Santa Teresa del Vendrell.  En un cas o altre, els seus orígens es vinculen amb el cicle agrícola. Així ho recull l'historiador Jordi Vidal, citant a Gaspar Feliu, on parla que les fires de Vilafranca tenien lloc principalment en el moment:

(...) en què els pagesos gaudien de temps lliure, així com disposaven de productes procedents de la collita i de la verema, i per tant, de diners. Era també l’hora d’emparaular el bestiar per a les carnisseries municipals o privades.

Vidal, J. (2016): Capítol II. Fires i mercats a Vilafranca a l’època moderna (segles XVI-XVIII) a Fires i mercats a Vilafranca i al Penedès Economia i sociabilitat. pàg 41. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs.

De la mateixa manera succeeix al Vendrell, on tres segles després, es constata també la mostra ramadera i agrícola. Una fira realitzada a mitjans octubre, coincidint amb l’aturada de les tasques del camp i l’arribada propera de l’hivern, com a factor propici per a l’adquisició de productes necessaris per proveir del fred.  

En un cas o altre, les dues fires creixen a mercès d’una estratègica situació d’ambdues capitals i d’una xarxa de camins – i posteriors millores en el transport de mercaderies i persones (carreteres i ferrocarril) – que faciliten  l’intercanvi de productes.  Tanmateix, no és tan sols el fet de ser un espai que fomenta l’actuació comercial i l’engranatge econòmic del territori l’única raó del seu creixement. L’altre motiu és ser un punt de trobada, de confluència social, d’enfortiment de les relacions i els lligams personals. Dues característiques que, adaptant-se al temps, es mantenen avui en dia. I és que si en els seus orígens es caracteritzaven per ser fires agrícoles i ramaderes, actualment són mostres multisectorials que es complementen amb una major oferta d’activitats culturals, gastronòmiques i lúdiques.

Les Fires de Maig o dels Enamorats és la fira multisectorial de referència del Penedès i es celebra anualment el tercer cap de setmana de maig al Pavelló firal de Vilafranca, mentre que la de Santa Teresa al Vendrell, té lloc el cap de setmana més proper al 15 d’octubre en diferents espais del nucli de la vila. En ambdós casos, acullen expositors del sector comercial, industrial, de serveis i associatiu. Empreses o entitats que, majoritàriament, són del mateix municipi, si bé, i principalment, en el cas de la capital de l’Alt Penedès, també compta amb la presència d’altres poblacions.  

Tot i que els dies principals de la fira són dissabte i diumenge, la seva inauguració es realitza prèviament: dijous, en el cas del Vendrell, i divendres, respecte a Vilafranca. L’activitat firal però s'inicia en jornades prèvies, on es desenvolupen diferents tipologies d’actes. En són dos exemples les  exposicions –l’any 2018 la biblioteca Pública Terra Baixa de la capital del Baix Penedès, ha ofert una mostra de documents relacionats amb la fira, principalment programes, digitalitzats a la Biblioteca Digital Vendrellenca – o les jornades professionals, d’una mostra i l’altra, que any rere any pretenen oferir informació o eines de tipus professional als assistents, així com crear sinergies entre empreses.

L’acte d’inauguració va a càrrec de les autoritats polítiques, municipals o invitades, que, en termes generals, exposen les novetats i reptes d’enguany; remarquen les relacions amb els comerciants, artesans, productors i empresaris; i posen en valor, la trajectòria firal i el seu arrelament en la ciutadania.  Després de realitzar la passejada de la comitiva pels diferents estands, queda oficialment inaugurada i oberta al públic.

Com a fires multisectorials que són, ambdues coincideixen en mostrar estands de sectors com l’automoció, la llar o els serveis, entre altres, que intenten atraure els usuaris, exhibint els seus productes i oferint-los, en alguns casos,  a preus especials amb motiu de la celebració de la mostra.  Aquesta lògica comercial, que es repeteix anualment, conviu amb noves aportacions que l’organització realitza a fi de posar en valor la celebració de la fira any rere any. Adaptar, innovar i renovar esdevenen accions necessàries per afavorir-ne el seu manteniment, en un context econòmic i social actual, en què, tal com destaca l'historiador Ramon Arnabat: la rapidesa de circulació de la informació i de les novetats a través d’internet, la quotidianitat dels desplaçaments de les persones i dels col·lectius – que fa que no sigui necessària per a la relació comercial ni social – i l’augment de les fires sectorials o el gran nombre de fires a Catalunya  les posen en perill (Arnabat, R. (coord.):2016, veure bibliografia). 

La posada en funcionament el 2017 dels espais  Demo a Vilafranca - on els expositors disposen d’un indret específic per a fer presentacions, xerrades i demostracions de productes i projectes - i Innofira al Vendrell - un espai dedicat a les noves tecnologies i a l’eficiència energètica-  són exemples que evidencien aquesta contínua transformació.

Però si l’aspecte comercial s’adapta als nous temps, el social també ho fa. Així ha succeït que  la vessant espiritual d’antigament, amb les seves processons i misses, ha quedat reduïda en benefici d’un caràcter més lúdic, que en origen, ja estava present amb les ballades pels carrers. Com si de festes majors es tractessin – en el cas del Vendrell, se l’anomena també la festa major de tardor i, col·loquialment, la petita festa major i fira pixotera, per la presència de la pluja, en reiterades edicions- avui en dia,  una i altra presenten una diferent oferta d’actes i elements festius de cultura popular tradicional com les matinades dels grallers, l’actuació castellera, el seguici ... així com diverses activitats, gastronòmiques i lúdiques, que propicien la comunicació i les relacions socials. En són exemples:  l'espai Juga fira a Vilafranca, adreçat als nens i nenes, on s’ofereixen jocs i tallers per als més menuts, convertint així la fira en un espai on poder gaudir totes les edats; el Handmade al Vendrell, un punt creatiu de trobada entre adults i infants on aprendre tècniques diverses manuals i artesanals (decoració, enquadernació, rebosteria, patchwork...) i els foodtrucks i estands gastronòmics d’ambdós municipis, on poder tastar i degustar, entre altres, productes del territori, com Vins DO Penedès.  

Però més enllà de la implicació en una activitat o l’altra, el passeig continua sent la manifestació més arrelada de les fires. Voltar amb la família i els amics per veure les parades o els espectacles, retrobar-se amb velles amistats residents o no al municipi... són factors principals, al·licients de la ciutadania, que conviden a participar en la fira i, consegüentment, a afavorir-ne el seu manteniment.

Història i transformacions de l'element: 

L’origen de les Fires de Maig es remunta al segle XVI, mentre que la de Santa Teresa al segle XIX. Malgrat els tres segles de diferència que hi ha entre una mostra nascuda durant l’època moderna i una altra en la contemporània es perceben similituds entre ambdues.  D’una banda, el fet que, si bé no es documenten les primeres referències històriques fins al 19 de juliol de 1528 – data en què Carles I va concedir el privilegi de celebrar una altra fira a Vilafranca el primer de maig, dita també dels Apòstols, concretament de Jaume el menor i Felip, i de l’Aurora – i el 15 d’octubre de 1843  - quan el regent, el general Baldomero Espartero, signava el permís a l’abril de celebrar una fira el mateix any al Vendrell, en un moment de prosperitat de la vila que havia estat designada com a cap del Partit Judicial l’any 1835  –, ambdós municipis presentaven fluxos de mercaderies, que a mesura s’avançà en el temps, i concretament amb la fira de l’Alt Penedès de major antiguitat, fóra necessari dinamitzar amb una millora de les comunicacions i el transport.  I així va succeir amb la construcció de la carretera que unia Vilafranca i Vilanova el 1860, facilitant que el mercat dels vins del municipi i el Penedès arribessin a Amèrica via marítima i, afavorint també el comerç a l’interior de la comarca. Però paral·lelament, també amb la construcció del ferrocarril que connectava Barcelona i Tarragona amb la línia des de Martorell, inaugurada el 1865, que ajudà a augmentar els contactes de Vilafranca del Penedès i el Vendrell amb els compradors provinents de l’àrea metropolitana de la Ciutat Comtal.  

D’altra banda, l’evidència que, malgrat les millores en les infraestructures, ambdós municipis ja eren una cruïlla de camins que afavoria la trobada espontània entre venedors i compradors i que, consegüentment, diverses formes d’intercanvi comercial, així també com altres fires, s’hi succeïen. En el cas de Vilafranca del Penedès, existia un calendari de mostres com la de Sant Tomàs (Fira del Gall), la de Sant Lluc (Fires del sembrar), la del Congre o de la Quaresma i la de Sant Simó i Sant Judes, exemples de la vitalitat econòmica i comercial, i de la rellevància del municipi dins del territori que compartien.

I respecte al Vendrell, les diferents anàlisis que s’han realitzat entorn la data d’origen de la celebració actual, testimonien que des del 27 de maig de 1830, una acta municipal documentava ja la celebració de la Fira (Feria en el text); si bé com explica l’historiador Pere Ferrando Romeu, no es pot determinar que l’ús de la paraula en l’escrit es refereixi a la mateixa mostra actual.

Les similituds entre ambdues fires s’accentuen quan coincideixen en el marc temporal, com és a finals del segle XIX, època en què l’èxit de la fira estava intrínsecament lligat al sector vitivinícola. Així s’explica que amb l’arribada de la fil·loxera, s’iniciés una crisi econòmica que s’agreujà amb l’esclat del conflicte rabassaire i amb la concurrència i les transaccions comercials que es donaven tant a la Fira de Santa Teresa com a les Fires de Maig, com narren l’historiador Joan M. Colet Duran i Ramon Arnabat.

Amb l’arribada de la II República, el consistori vilafranquí reactivà la fira. En aquest nou cicle es potencià la vessant agrícola i la industrial per tal d'afavorir al desenvolupament econòmic del municipi i el Penedès, però també se li donà un major caràcter festiu, cultural i laic, per contrarestar amb la Festa Major, de caràcter religiós i estàtic, monopolitzada pels poders conservadors. Les Fires de Maig esdevingueren així les Fires i Festes de Maig.

En el transcurs dels successius anys, es convocaren també assemblees per  resoldre qüestions vitivinícoles com la Magna Assamblea Viti, augmentaren el nombre d'estands i d'expositors, s'incorporaren activitats específiques per a les dones, etc. Però l’inici de la guerra civil espanyola (1936) aturà la fira fins al 1957, que es reprengué, 15 anys després que la del Vendrell.  

Cap als anys cinquanta, l’activitat econòmica revifà. Amb el creixement exponencial del fenomen turístic i el Pla d’Estabilització de l’any 1959, es va superar l’estancament econòmic sofert des de la guerra. Mentre a Vilafranca, el consistori creà la Comisión Mixta Pro Fomento de Ferias y Mercados amb l’objectiu de recuperar la Fira del Gall, paral·lelament, s’acabà també afavorint el restabliment de les Fires de Maig o dels Enamorats, aquest últim nom emprat des de finals del segle XIX amb motiu del que representava la fira: un espai de trobada social i de coneixença d’altres persones. El Vendrell, amb l’organització de la Exhibición Comercial, Industrial y Agrícola del 1962, també començà una època d’èxit, en què la maquinària agrícola i els automòbils substituïren els elements bàsics d’intercanvi. Tanmateix, es mantingué fins als anys 60 el costum de comprar i regalar joguines als petits, una tradició afavorida en un context social i econòmic en què tan sols per Reis i la Fira se n’adquirien.  

Però als inicis dels anys 70 arribà la gran davallada i la necessitat de replantejar altres propostes que, començaren a formular-se des de meitats del 80. De tal forma, des d’aleshores s’han produït canvis d’ubicació – de la rambla de Sant Francesc al Pavelló Firal de la zona esportiva municipal (1991), en el cas de Vilafranca-; s’han habilitat  nous espais d’ús - com  l’aparcament del Pèlag (2003), en el cas del Vendrell –; i principalment, s’han adaptat noves fórmules als temps actuals. Accions que sense deixar de complir amb les funcions tradicionals de la fira, aconsegueixen que ambdues mostres siguin sent un espai de reclam econòmic i social.

Processos i preparatius: 

Per a la celebració de les fires de Vilafranca i el Vendrell es comença a treballar passat l’estiu i iniciat l’any respectivament.  

En termes generals, es duen a terme diverses reunions on es tracten els temes relacionats amb els dies de celebració de les Fires, els horaris d'obertura al públic, les propostes d'imatge gràfica, el calendari d’activitats i la introducció de novetats. I és que amb les valoracions i dades sobre la taula de l'edició passada es valora si cal modificar elements, si les novetats i canvis introduïts segueixen o si es modifiquen per millorar.

Paral·lelament, es comença a treballar en la nova imatge de les fires i es fa la planificació d’actuacions tant a nivell comercial, com de comunicació i publicitat.

Dedicació: 

Les Fires de Maig, s'anomenaven també antigament dels Apòstols, perquè requeia la celebració de la festivitat de Sant Felip i Sant Jaume, i de l'Aurora, perquè tenia lloc per aleshores una de les processons més importants del municipi. Posteriorment, també prengueren el nom dels Enamorats, per la facilitat per incrementar les relacions de parella durant la fira. Un romanç escrit per Jaume Ramon al 1880, així ho explicita: 

Mes no us cregueu que els firayres

s'estigan tots al firal

per algun motiu ne diuen

Fira dels Enamorats.

Aixís és que prop de mitx-dia

sota els porxos hi fan cap

un bé de Déu de minyonas

dels pobles d'aquests voltants

que llueixen ses millors gales

passejantse amunt i avall,

mentre els fadrins se las miran

amb lo cor d'un fil penjant.

Recollit per Antoni Sabaté Millo al Programa oficial de les Fires del Maig del 1990. 

D'altra banda, la Fira de Santa Teresa es realitza el dia de l'onomàstica, data dictaminada pel regent Baldomero Espartero en l'assignació del permís per celebrar la mostra, l'any 1843. 

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Les infraestructures i objectes emprats són els característics en l'organització d'una fira multisectorial. En primer lloc, l'accés a l’electricitat  que ha de garantir una bona il·luminació del recinte firal, pavellons i estands i facilitar als expositors la connexió d’ordinadors, equips de so, refrigeradors...; però també la posada en funcionament de l’abastiment d’aigua, no només necessària per a l’habilitació de banys públics, sinó també per a algunes parades de la zona del tast i degustacions.

D’altra banda, hi ha els objectes referents al mobiliari i als diferents tipus d’estands, material que pot ser aportat tant per la mateixa administració com pels propis expositors. Així mateix es repeteix també amb la decoració, on, per exemple, les banderoles amb les imatges de les fires les disposa l'organització; però no els elements decoratius a la zona de cada entitat o empresa, dutes per ells mateixos.

Paral·lelament, hi ha l’habilitació dels diversos espais d’accés a les mostres, com les àrees d’aparcament, el bus i el trenet, en el cas últim de Vilafranca.

Per últim, hi ha tot el material informatiu repartit per l’administració – per exemple:  el programa de la fira, adhesius... – i les empreses o entitats – per exemple: propaganda, revistes...-.

 

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

Respecte a Vilafranca, el Servei de Promoció Econòmica de l'Ajuntament i la Comissió de Fires i Festes de Maig o dels Enamorats són els dos organismes formals encarregats de l'organització. El Servei de Promoció Econòmica forma part de la Regidoria de Promoció Econòmica i està format per diversos professionals del món de l'empresa que tenen l'objectiu de crear nova activitat econòmica i millorar la competitivitat de les empreses del territori. La Comissió de Fires, per altra banda, reuneix a representants dels diversos sectors econòmics de Vilafranca per tal de participar en la presa de decisions o valoracions d'esdeveniments com les Fires de Maig.

En un format paral·lel, el Vendrell gestiona la fira a través de la Regidoria de Promoció Econòmica i el Centre d’Iniciatives i Turisme (CIT), entitat associativa que a la fira vetlla per mantenir una línia d’actuació en consonància amb les exigències comercials i socials, treballant per al comerç, els empresaris i la restauració del municipi.

D’altra banda, en un cas i altre hi ha la complicitat del teixit econòmic i comercial dels mateixos municipis i de la comarca; així com la participació activa de la societat, des d’organitzacions formals (comissions i entitats com castellers, falcons, grups sardanistes ...) o sistemes informals (familiars, grups d’amics... ).

Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: 
Administradors i Pabordes
Colles de falcons
Patrimoni relacionat: 
Administradors i Pabordes
Colles de falcons
Patrimoni relacionat: 

Casa de la Vila. Vilafranca del Penedès. 

 

Salvaguarda:

Transmissió: 

La continuïtat de les fires es supedita a dos factors: d’una banda, l’econòmic i el comercial; de l’altra, el social. Dos vessants que coincideixen en alguns expositors, és a dir, en empreses del municipi o foranes que participen en les fires per tradició any rere any, independentment de la repercussió i el benefici econòmic que els hi pugui reportar, premisses que valoren la resta de professionals.

Paral·lelament, hi ha la implicació ciutadana que donen suport a la continuïtat de la mostra com a assistents, siguin o no compradors actius. I és que els informants posen en major valor la fira com a un esdeveniment que invita al retrobament, a les trobades entre amics i familiars... més enllà del fet de poder adquirir un producte. I és que en el context econòmic actual, que facilita disposar de quelcom fàcilment, és aconseguir una major oferta o seguir la tradició de comprar un producte concret a la fira, els principals motius per comprar.

 

Viabilitat / Riscos: 

Ser dues fires amb dimensió ultra comarcal que gaudeixen d’una important presència de públic no és garantia de viabilitat i més, si es té en compte el fet que el desenvolupament tecnològic i l’agilitat comercial han afavorit les relacions econòmiques, però també que una major mobilitat i l’opció de diferents tipus formes de comunicació faciliten el contacte social.  De tal forma, es mostra indispensable saber adaptar-se als nous temps, renovant i innovant. En aquesta línia treballen ambdues fires que anualment presenten noves propostes.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

La valoració que se’n realitza de les fires és variable segons l’informant. D’una banda hi ha l’organització que en termes generals mostra un grau de satisfacció elevat basat principalment en el nombre d’expositors i assistents. No coincideix sempre amb els comerciants, que si bé valoren positivament l’afluència de públic i la fidelització dels clients, en alguns casos no els compensa econòmicament, partint de les mateixes despeses que el sol fet de participar els hi genera (la quota de l’estand, per exemple).  De l’altra hi ha els usuaris que qualifiquen positivament la fira des del punt de vista social i consegüentment, les activitats de caràcter gastronòmic, lúdic i cultural.  

 

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Les mesures principals de salvaguarda es donen cada any amb la millora o l’aposta per activitats que estimulin la participació empresarial i de la resta de la ciutadania. Per tal de facilitar aquestes accions, des de l’equip d’organització es treballa d’una banda en la innovació, però de l’altra en la difusió i promoció.  En aquesta línia, es treballa des de l’organització fidelitzant els participants i cercant-ne de nous, però també donant-la a conèixer a tots els possibles assistents a través de diferents canals de publicitat (anuncis als diaris i revistes) i comunicació, com mitjans de comunicació (premsa escrita, ràdio i televisió), internet i xarxes socials. En aquest darrer cas, estimulant a que el mateix usuari hi col·labori, difonent des del seu compte la seva participació en la fira.

 

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

La diada castellera de les Fires de Maig està catalogada en el Patrimoni Festiu de Catalunya. 

La Fira de Santa Teresa, respecte als elements festius de cultura popular tradicional, estan catalogats en el Patrimoni Festiu de Catalunya. 

Recursos associats:

  • Fira de Santa Teresa del Vendrell. Carrer de l'Art
    Fira de Santa Teresa del Vendrell. Carrer de l'Art
  • Fira de Santa Teresa del Vendrell. Carpa Handmade
    Fira de Santa Teresa del Vendrell. Carpa Handmade
  • Fira de Santa Teresa del Vendrell. Carpa Handmade. Activitats
    Fira de Santa Teresa del Vendrell. Carpa Handmade. Activitats
  • Fira de Santa Teresa del Vendrell. Firatast
    Fira de Santa Teresa del Vendrell. Firatast
  • Fira de Santa Teresa del Vendrell. Estand
    Fira de Santa Teresa del Vendrell. Estand
  • Fira de Santa Teresa del Vendrell. Firafoc
    Fira de Santa Teresa del Vendrell. Firafoc
  • Fires de Maig. Vilafranca del Penedès. Pavelló Firal
    Fires de Maig. Vilafranca del Penedès. Pavelló Firal
  • Fires de Maig. Vilafranca del Penedès. Pavelló. Llar i serveis
    Fires de Maig. Vilafranca del Penedès. Pavelló. Llar i serveis
  • Fires de Maig. Vilafranca del Penedès. Pavelló. Material agrícola
    Fires de Maig. Vilafranca del Penedès. Pavelló. Material agrícola
  • Fires de Maig. Vilafranca del Penedès. Juga fira
    Fires de Maig. Vilafranca del Penedès. Juga fira
  • Fires de Maig. Vilafranca del Penedès. Diada castellera
    Fires de Maig. Vilafranca del Penedès. Diada castellera
  • Fires de Maig. Vilafranca del Penedès. Grallers
    Fires de Maig. Vilafranca del Penedès. Grallers
Vídeo (online): 

 

 

Informació técnica:

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

Per a la realització de la fitxa s'han entrevistats a expositors i usuaris, així com s'han recollit les dades sol·licitades a l'administració. 

 

Data de realització: 
divendres, 26 maig, 2017
Actualitzacions de la fitxa: 
divendres, 26 maig, 2017
dimarts, 1 gener, 2019
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

En termes econòmics, parlar de fires és parlar de concepció estratègica, d’entorn territorial i desenvolupament local, de gestió i organització, de fulls de ruta, de màrqueting o de tècniques d’avaluació, quantitatives i qualitatives... en definitiva, d’una de les eines més completes de promoció. Però socialment és també un fenomen que reflecteix i exposa la societat i el territori des del qual es constitueixen i s’organitzen.

Avui en dia, les fires continuen sent un punt de trobada comercial, però que gràcies a la vessant social es mantenen. I és que la necessitat d’estar amb altres persones, de viure en comunitat,  s’evidencia en l’increment, any rere any, d’activitats que potencien l’encontre. Un fet que mostra el mateix caràcter de la fira que, en un context econòmic global que afavoreix la rendibilitat de les relacions comercials cada cop més despersonalitzades, opta per un contacte directe i personal entre venedor i comprador, així com entre els mateixos participants.

 

IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Codi: 
IP-2-0023
Nom propi de l'element: 
La Festa de la Bicicleta
Grup i/o comunitat: 
La Festa de la Bicicleta del Vendrell és una activitat que porten a terme persones de totes les edats, sense distinció de gènere. S’hi pot participar a títol individual o en grups d’amics, familiars o de membres d’entitats i associacions.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

La Festa de la Bicicleta és una celebració popular que va dur-se a terme per primera vegada l’any 1942 a la localitat del Vendrell. Joan Fusté, el seu impulsor, era un jove de la vila que va pensar en la possibilitat de celebrar una festa anàloga a la dels Tres Tombs o la benedicció de cotxes de Sant Cristòfol, però en aquest cas amb bicicletes, si bé també en formen part carrosses tirades per bicicletes.

Hi participen grups escolars, d’entitats, famílies o grups d’amics que s’organitzen per anar vestits, decorar les bicicletes o construir carrosses amb alguna temàtica concreta. Es porta a terme un recorregut pel municipi en el transcurs del qual es produeix la benedicció de les bicicletes i participants, i l’avaluació dels mateixos per part d’un jurat segons les categories establertes a les bases del concurs.

Des dels seus inicis s’ha combinat aquest acte definitori de la festa amb altres activitats com balls i concerts, en les primeres edicions, o competicions de BTT i pedalades nocturnes, en les darreres. A més, és freqüent que alguna de les activitats de la festa tingui una vessant solidària. Més enllà de la pròpia celebració, però, la preparació de vestuari i carrosses, així com la participació en la resta d’activitats o la component de rivalitat sana entre grups afavoreixen la interacció social, la transmissió de coneixements i valors lligats a la festa i la cohesió, tant dins dels grups com a nivell local.

Amb els anys, altres localitats del Penedès i d’arreu de Catalunya han iniciat les seves pròpies festes de la bicicleta, generalment sense benedicció dels vehicles i amb una visió entre lúdica i esportiva. Aquestes festes han tingut més o menys durada en el temps, essent algunes de les que encara se celebren la de Calafell o la de Santa Margarida de Montbui.

Data identificació: 
diumenge, 28 maig, 2017

Localització:

Descripció de la localització: 

La Festa de la Bicicleta en què se centra aquesta fitxa se celebra al Vendrell, tanmateix hi ha altres localitats penedesenques i d’arreu de Catalunya on es porten a terme activitats lúdiques i festives amb bicicletes, tot i que són d’origen posterior i amb enfocaments diversos. Algunes d’aquestes són Calafell o Santa Margarida de Montbui. Aquesta festa també s’havia celebrat a Cubelles i Igualada.

En el cas del Vendrell, durant el transcurs de la festa s’efectua un recorregut des de l’avinguda Camp d’Esports, on es produeix la concentració de ciclistes i carrosses, cap al c/ Roda, c/ Transversal, av. Sant Vicenç, av. Jaume Carner, crta. de Valls, c/ Indústria, av. Riera de la Bisbal, c/ Quatre Fonts, c/ Om, c/ Mar, c/ Isidre Ribas, c/ Cerdanya, pl. Francesc Macià, on es produeix la benedicció de bicicletes i carrosses, c/ Prat de la Riba i la Rambla.

Des de les primeres edicions de la festa (1942) fins l’actualitat la forma de la ciutat ha anat canviant, produint-se la construcció de nous barris i carrers, i canvis en espais d’ús comunitari com zones esportives, aparcaments o camps, emprats per a la congregació de població en actes populars. La necessitat de concentrar elements com carrosses exigeix disposar d’un espai relativament gran on encabir-les, mentre que el recorregut de la comitiva ha de ser prou llarg com per donar cabuda a tots els participants. Amb els anys, el recorregut s’ha adequat a aquestes necessitats i als canvis urbanístics que s’han anat succeint.

Localització: 

Datació:

Data de realització: 
diumenge, 27 maig, 2018
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La Festa de la Bicicleta del Vendrell se celebra l’últim diumenge de maig, i de fet, una frase emblemàtica, pròpia de la ciutat, i vinculada a aquesta festa diu L’últim diumenge de maig, en bicicleta vaig. Tanmateix, en alguna edició i de forma excepcional s’ha portat a terme el primer cap de setmana de juny. Es tracta d’una celebració de caràcter anual iniciada l’any 1942.

Les festes que se celebren a Santa Margarida de Montbui i Calafell, el 2017 comptaven la 22a i 19a edició, respectivament. En el cas de Calafell, tanmateix, no hi ha una data fixa en què es porti a terme, tot i que el mes de preferència és l’abril i sempre es fa en diumenge.

Descripció:

Descripció general: 

La Festa de la Bicicleta del Vendrell va començar a celebrar-se l’any 1942, i fou ideada per Joan Fusté Rius (1920-1990). En un moment en què la bicicleta era un element de transport clau i que facilitava la mobilitat, es decideix rendir-li tribut, seguint el model de Sant Cristòfol (amb els cotxes) o Sant Antoni (amb els animals). La pervivència de la celebració és una mostra de com s’adapta i es transforma, sent avui una festa amb un component lúdic i d’oci que s’adapta als contextos socio-culturals del moment; pedalada solidaria, foment de la vida sana i de l’ús de la bicicleta.

Externament podria descriure’s com una trobada de persones, organitzades per grups (entitats, escoles, famílies, colles d’amics) que van en bicicleta efectuant un recorregut per la ciutat, vestits en referència a alguna temàtica o, si més no, conjuntades. A més, poden portar carrosses impulsades per bicicletes o bicicletes convencionals modificades o decorades, que generalment s’han construït de forma col·lectiva entre els membres del grup. En un punt del recorregut s’efectua la benedicció dels vehicles, i al final, un jurat valora els participants segons les categories establertes i s’atorguen premis.

La participació a la festa, però, comporta una sèrie de preparatius que afavoreixen la col·laboració entre els membres del grup i el treball conjunt. Cal tenir present, però, que no totes les persones que finalment participaran amb un grup el dia de la festa circulant amb la bicicleta hauran prèviament participat en el muntatge de la carrossa o confecció d’elements de vestuari. En aquest sentit, doncs, es podria dir que a l’interior de cada grup participant hi ha un subgrup comparativament reduït de persones que s’encarregaran de les tasques prèvies. Aquest fet és especialment visible amb els grups escolars en què membres més actius de les AMPES s’ocuparan de la decoració de la carrossa o vestimenta, alhora que hi haurà persones que senzillament s’inscriuran per participar el dia de la festa. Les dimensions totals del grup poden arribar als dos centenars de persones, mentre que l’organització del mateix recaurà, com a molt, en algunes desenes.

En grups formats per associacions o entitats culturals, en ser més reduïts i existir un vincle més fort entre els seus membres, el repartiment de tasques prèvies es produeix de forma més equitativa, de manera que és més freqüent que, d’una manera o altra, la majoria de persones que formaran part de la comitiva el dia de la festa hagin col·laborat en algun aspecte de la carrossa o decoració. Aquests grups rarament superen el centenar de participants.

Les persones que a dins de cada entitat s’ocupen de les tasques prèvies no es regeixen segons un organigrama definit, sinó que es gestionen en funció de les habilitats i disponibilitat de cadascú. En el cas dels grups escolars, generalment es tracta d’alguns pares i mares d’infants, fet que defineix les franges d’edat d’aquestes persones, formant un grup relativament homogeni en aquest sentit. La seva participació, com a molt s’allargarà mentre els fills i filles estudiïn a l’escola (Educació Primària), fet que també afavoreix que any rere any hi hagi incorporacions i baixes.

En grups formats per entitats culturals o associacions, les edats de les persones que s’ocupen de l’organització interna poden ser més variables, arribant a ser més elevades. Alhora, la vinculació amb l’entitat pot allargar-se molt de temps, en alguns casos tota la vida, i això afavoreix la continuïtat en la participació a les tasques prèvies al llarg dels anys sempre que no hi hagi altres factors personals que ho impedeixin.

Pel que fa al gènere, hi ha participació tant d’homes com de dones en aquestes tasques, i tot i que no hi ha una divisió del treball gaire marcada, sí que s’observa la tendència que tasques que impliquin l’ús de força física siguin majoritàriament realitzades per homes. En termes generals, la composició dels grups no és estricta ni estàtica, de manera que no cal que hi sigui tothom en cada sessió de treball, ni que totes les persones integrants hi treballin amb la mateixa intensitat, aportant cadascú el seu temps i feina segons les possibilitats.

En relació a la gestió econòmica, cada entitat finança amb fons propis la decoració de la carrossa i elements decoratius de vestimenta del grup, i les persones participants no realitzen cap pagament com a inscripció. Pot donar-se el cas que, si s’acorda que tots els membres del grup hagin de dur una mateixa samarreta, calgui comprar-la, però no hi ha altre despesa per als participants més enllà d’aquests casos. Aquest fet afavoreix que tant per a la construcció de les carrosses, com per a la decoració de bicicletes s’aposti per materials aprofitats o de baix cost, que s’hagin pogut obtenir de forma gratuïta o molt econòmica, o amb la col·laboració dels mateixos integrants del grup (per exemple acumulant taps o ampolles de plàstic usats a casa). La competència sana que s’estableix entre els grups no es fonamenta en qui pot fer una major despesa, sinó en qui obté un resultat més vistós o un major nombre de participants.

Tasques prèvies

La primera d’aquestes accions és la tria de la temàtica al voltant de la qual s’arranjarà la decoració. Tant pot tractar-se d’algun element d’actualitat, com una pel·lícula d’estrena o una notícia recent, com d’alguna temàtica fantàstica, sense deixar de banda les efemèrides o homenatges a personatges il·lustres. Un cop definit el disseny caldrà cercar els materials amb què es construirà la carrossa o es decorarà la indumentària i bicicletes dels participants. En termes generals s’intenten buscar materials senzills d’aconseguir i de treballar, com podrien ser cartrons, fulloles, plàstics, flors o globus, sobretot en cas que s’hagin de decorar totes les bicicletes del grup, ja que així es facilita la tasca.

L’estructura bàsica de la carrossa és metàl·lica, però relativament lleugera per poder ser impulsada o arrossegada per dues o tres bicicletes. Aquest xassís, cada grup el conserva d’un any per a l’altre, de manera que el que defineix les particularitats de la carrossa és tota la part decorativa que es munta, en cada edició, sobre aquesta estructura. L’impuls de la carrossa, com s’esmentava, es produeix també amb bicicletes, que poden estar integrades dins el mateix xassís, a la part davantera (mentre que a la part posterior hi ha un eix amb dues rodes), o situar-se davant, com a element tractor de la carrossa, pròpiament dita, que seria un remolc. En tots dos casos les bicicletes tenen els quadres soldats amb vares metàl·liques per tal de formar un sol conjunt tractor.

Una altra possibilitat, que es dona en aquells casos que la participació és individual o en grups molt reduïts, és la modificació del quadre d’una sola bicicleta per tal que representi, amb l’addició d’elements decoratius, algun altre objecte (com si fos una carrossa de mida reduïda). S’ha vist el cas de soldar dos quadres de bicicleta de forma vertical, de manera que l’inferior té les rodes, però la persona conductora ho fa des del superior. Aquesta situació, ideada per guanyar alçada, exigeix una reformulació de la mecànica del vehicle, que un cop decorat, pot representar un animal, un helicòpter, etc.

Quan s’han obtingut els materials necessaris, les persones que s’encarreguen de l’organització del grup procedeixen a la decoració de la carrossa. Generalment aquesta activitat es realitza en franges de temps lliure que puguin ser compartides per diversos integrants d’aquest grup, no necessàriament tots, en un espai de l’escola o entitat cultural, o propietat d’algun membre del grup que el cedeixi. De forma paral·lela s’haurà anat fent difusió de la festa per tal que persones afins a l’entitat organitzadora (AMPA o entitat cultural) s’hi inscriguin i col·laborin en les tasques que els sigui possible. Si es decideix que tots els membres del grup portin la mateixa indumentària, caldrà fer les gestions oportunes perquè això sigui així (donar instruccions del tipus de roba, encarregar samarretes amb algun lema o emblema, proporcionar-les als participants, etc.). Quan se sàpiga quantes persones formaran part del grup participant a la festa es comunicarà a l’organització perquè en tingui constància i pugui gestionar el repartiment d’obsequis i avituallament. En el moment en què s’ha realitzat aquesta fitxa, l’organització de la festa recau en la Regidora de Cultura i Festes de l’Ajuntament del Vendrell, tot i que en altres períodes hi ha hagut altres entitats organitzadores.

En cas de participació individual o en grup reduït (familiar o amics), independentment de si es modifica o no l’estructura de les bicicletes, els passos a seguir són similars. Tot i això, hi ha més variabilitat, ja que pot ser que les bicicletes no es decorin o que no es faci segons una temàtica concreta, fet que simplifica els preparatius. Alhora, però, aquests petits grups, precisament per la seva mida, poden optar més fàcilment per una indumentària comuna més elaborada que els grups més grans.

El dia de la Festa de la Bicicleta

El dia de la Festa de la Bicicleta comença amb la concentració de participants i carrosses a l’avinguda del Camp d’Esports a partir de les 10 del matí. Des d’aquesta hora fins les 11h es produeix la confirmació d’inscripcions i l’entrega de dorsals, avituallament i un petit obsequi als participants. A les 11h surt la comitiva de carrosses i ciclistes, fent el recorregut per la vila esmentat anteriorment i passant per la plaça Francesc Macià on rep la benedicció. Simultàniament, els grups de mobilitat reduïda reben els seus dorsals, avituallament i obsequis a meitat de trajecte, on tots dos grups s’uniran.

En finalitzar el recorregut, els participants van arribant a la Rambla, on hi ha la tarima amb representants de l’ajuntament, patrocinadors, algun convidat d’honor i els administradors de la Festa Major. A mesura que passen per davant d’aquestes persones, que fan de jurat, un presentador va amenitzant la festa. Finalment, per allà les 12.30h, quan tots els participants ja han arribat, les carrosses queden estacionades a la plaça Tobies, on el públic pot apropar-s’hi i fer-los fotografies.

El jurat efectua la deliberació i seguidament es produeix l’entrega de premis als representants dels grups guanyadors i de records per als grups i persones participants. A l’edició de 2017, per exemple, aquest record era una litografia de Joan Descals, i la majoria de premis foren cedits per empreses, establiments i comerços de la ciutat. S’atorgaren sis premis econòmics a carrosses (entre 100€ i 600€), i als grups més original, més nombrós d’escoles, més nombrós (sense comptar les escoles), el que hi acudeix de més lluny, les bicicletes més original i més ben guarnida, als ciclistes més jove i més gran, a la família més nombrosa i a la parella més elegant. Cal tenir present, però, que en aquesta edició hi hagué més categories de les habituals per commemorar el 75è aniversari de la festa.

Actes complementaris 

Tot i ser el principal, la sortida de la comitiva amb les carrosses i en bicicleta no és l’únic acte que es produeix per la Festa de la Bicicleta. El mateix dia, en finalitzar l’entrega de premis s’efectua també el sorteig vinculat a les butlletes solidàries posades a la venda en dies previs. Generalment, els fons recollits es destinen a alguna entitat amb finalitat social de la població.

En l’edició de 2017, a més, per commemorar el 75è aniversari de la festa, van recuperar-se algunes de les curses que s’havien fet en els seus inicis, com la carrera amb la bicicleta a l’espatllala carrera de la lentitud i la carrera de la safata. Totes tres curses es van dur a terme a la Rambla i foren patrocinades per establiments de restauració de la vila.

Des de 2007, aproximadament, a la vigília de la festa es realitza la pedalada nocturna. Aquest és un recorregut que s’inicia a les 9 del vespre i surt des del nucli del Vendrell, per l’anomenada Via Verda, cap a Coma-ruga, on es fa una botifarrada, i es retorna. És una activitat oberta a la participació de qualsevol persona, tot i que cal abonar un petit import.

D’altra banda, en les darreres edicions, a la vigília de la festa, s’han organitzat altres activitats que tenen com a protagonistes vehicles o elements amb rodes, com la mostra Tot sobre Rodes  i la Prova de Resistència BTT 3 hores, organitzades pel Club Open Natura, a l’aparcament de l’avinguda Camp d’Esports. També s’han realitzat activitats com campionats escolars infantil de patinets, amb diverses categories segons l’edat, i exhibicions de biketrial a càrrec d’Àngel Batlle, organitzades per la botiga Big Bikers i la Regidoria d’Esports. Aquest tipus d’activitats atrauen a un públic infantil i juvenil, principalment, mentre que la pedalada nocturna aplega una major proporció de participants adults o famílies.

Com a actes propis de la 75à edició, a més, es va realitzar una exposició de fotografies virtual, una exposició anomenada Viu els 75 anys de la Festa de la Bicicleta, que va tenir lloc a l’espai La Fusteria i on podien observar-se bicicletes antigues, i una mostra amb el mateix nom que va tenir lloc a l’Oficina Jove del Baix Penedès.

En el cas de la Festa de la Bicicleta de Calafell, també es produeix una trobada de persones per fer un recorregut amb aquest vehicle per la ciutat, però no hi ha organització de grups a través d’entitats o associacions, sinó a títol personal, en família o amb amics. En alguns casos poden observar-se bicicletes decorades, però no carrosses.

La concentració es produeix a l’aparcament del pavelló Joan Ortoll a partir de les 10 del matí, i s’inicia un recorregut que duu els participants al port de Segur de Calafell i tornar. En total uns 10 Km de recorregut lúdic, a ritme de passeig. Durant la concentració i la sortida, la Banda de Timbals i Gralles Mas Romeu toca música en directe.

En aquesta festa no cal realitzar inscripció prèvia, de manera que les persones que volen prendre’n part només han d’anar al punt de concentració amb la bicicleta. En finalitzar el recorregut es realitza un sorteig de productes o serveis cedits per comerços de la ciutat que col·laboren en la iniciativa. Per participar-hi, el públic pot comprar butlletes a un preu d’un euro. En aquest sorteig s’hi poden guanyar bicicletes, pilotes de bàsquet, de futbol, pales de platja, o conjunts de petanca, entre d’altres. Alguns d’aquests obsequis també són cedits per la Regidoria d’Esports del municipi. Per a tots els participants hi ha avituallament i un obsequi. A més, també hi ha un trofeu per la bicicleta més original i pels participants de més edat.

Aquesta festa és organitzada conjuntament per l’Associació ARC, de Calafell, i la Regidoria d’Esports. Els participants són, majoritàriament, persones del municipi que, el mateix dia de la sortida, acudeixen al punt de concentració per participar-hi, de manera que, des d’aquesta perspectiva no requereix massa preparatius previs més enllà del manteniment de la pròpia bicicleta. L’organització, per contra, sí que ha d’efectuar gestions com el control del trànsit, la previsió de participació (per als obsequis i avituallament), el muntatge i desmuntatge de la tarima al punt de concentració (on hi ha els trofeus, es farà el sorteig i hi ha la persona que amenitza l’acte) i la disposició de serveis mèdics d’emergència per si hi hagués algun incident.

En el cas de Santa Margarida de Montbui, per la Festa de la Bicicleta també s’efectua un recorregut en bicicleta per la localitat. Generalment se celebra en cap de setmana. Al matí es realitzen les inscripcions, i més tard, a dos quarts de dotze del migdia té lloc la sortida. Es tracta d’un acte lúdic, no competitiu en què es donen premis (entre els 100 € i 200 €) al participant més jove, al més gran, a les millors disfresses infantil i d’adult, a la bicicleta més ben guarnida, a la més antiga, a la més divertida i a l’entitat amb més participants.

Història i transformacions de l'element: 

Context del sorgiment de la festa

La primera Festa de la Bicicleta del Vendrell va ser el 17 de maig de 1942. El seu ideòleg fou Joan Fusté Rius (1920-1990), que prenent com a model la tradicional festa dels Tres Tombs i inspirant-se en les benediccions de cotxes de Sant Cristòfol, va veure la possibilitat de realitzar a la vila una activitat semblant amb bicicletes. Tanmateix, hi havia un precedent l’any 1924, en què el setmanari esportiu Penadés Deportiu havia organitzat la Festa del Pedal, un recorregut amb bicicletes que no incloïa la benedicció. Aquesta primera festa, però, no va tenir continuïtat.

Amb aquesta idea en ment Jan Fusté va anar a parlar amb el mossèn de la vila per explicar-li, veure què li semblava, i cercar un Sant patró per a la Festa de la Bicicleta. L’objectiu, però, era que la festa fos el mes de maig per facilitar l’obtenció de flors per guarnir les bicicletes i que sempre caigués en diumenge per tal que més persones hi poguessin participar i fos un dia de festa complert. Aquests condicionants varen fer impossible determinar un patró per les bicicletes, de manera que es va decidir realitzar només la benedicció. Generalment, la Festa de la Bicicleta s’ha celebrat l’últim diumenge de maig tot i que alguna vegada, per causes diverses, ha calgut traslladar-la al primer de juny.

Sobre el fet d’ornamentar les bicicletes amb flors, no hi ha un origen o rerefons religiós, com sí que passaria en festivitats com Corpus. Probablement aquest fenomen guarda relació amb el fet que en època primaveral les flors són un recurs fàcil d’obtenir per ser emprades en decoració, i que, d’altra banda, donen un resultat vistós i estètic. En èpoques posteriors, uns elements que s’han fet servir de forma anàloga són els globus, també pel fet de ser fàcils d’obtenir i d’utilitzar. En ambdós casos destaca l’aportació de color al vehicle, que transmet la idea de celebració.

Tenint en compte els contextos històric, social i econòmic del moment, possiblement l’origen de la festa guardi algun tipus de relació, també, amb dues circumstàncies concretes entorn al món de la bicicleta. D’una banda el fet que es tractava d’un vehicle amb un ús relativament elevat, tant per efectuar desplaçaments habituals com per passar jornades d’oci. El poder adquisitiu de gran part de la població, en plena postguerra, no permetia l’adquisició de cotxes, de la mateixa manera que les distàncies que caldria efectuar de forma diària tampoc ho farien plenament necessari, ja que habitatge i indret de treball es trobarien relativament pròxims. En aquest context, un vehicle com la bicicleta esdevé clau, ja que en comparació a anar caminant permet una major mobilitat, i el cost és més baix que el d’un vehicle motoritzat. Progressivament, la bicicleta va prenent nous usos, passant a tenir un sentit més lúdic o vinculat a la pràctica esportiva, i precisament aquest impàs també afavoreix la idea de festa.

D’altra banda, prèvia a l’aparició de la Festa de la Bicicleta, el Baix Penedès en general i el Vendrell en particular, ja presentaven certa tradició ciclista, i és que des del 1920 la població comptava amb un velòdrom de terra, que es va inaugurar oficialment el 1927.  L’afluència de ciclistes professionals que hi acudien per entrenar va anar creixent des que l’any 1933 es va pavimentar amb ciment Portland, a diferència d’altres velòdroms de l’època que tenien la superfície de fusta. Sembla ser que els seus peralts permetien assolir velocitats molt elevades. La darrera cursa que es celebrà en aquesta instal·lació fou el 1985 i posteriorment fou enderrocada.

 

Organització i participació

L’organització de la Festa de la Bicicleta era una tasca complexa. En una entrevista a Joan Fusté publicada al setmanari 3de8 (31/05/1987) hi explica que sis mesos abans de la publicació del programa, iniciava la seva tasca de cercar premis, fer diverses visites a possibles patrocinadors fins acordar la col·laboració, o buscar convidats d’honor per a l’entrega de premis i trofeus. Després calia coordinar actes paral·lels, fer el programes i repartir-los pels comerços i forns de la vila i la comarca. I és que cal esmentar que al llarg de les edicions el nombre d’actes organitzats, la seva varietat i el nombre d’empreses, entitats i localitats participants va anar en augment.

Pel que fa a la participació, en les primeres edicions era majoritàriament de persones del Vendrell, i és que el mateix dia es duien a terme ballades de sardanes al migdia, concerts i balls al vespre, esdevenint un dia completament festiu. Ràpidament, però, amb la festa consolidada, va incrementar la participació de grups provinents d’altres localitats com Vilafranca del Penedès, Igualada, Sitges, Vilanova i la Geltrú, Sant Sadurní, Calafell, Cubelles o Bellvei de l’àmbit del Penedès, però també d’indrets tant distants com Tortosa, Reus, Tarragona, Valls, Barcelona, Girona, Figueres o Manresa. Fou especialment intens el vincle que es generà amb la ciutat de Sitges, que va ser de les primeres en aportar participants a la Festa, efectuant desplaçament de centenars de persones que, de bon matí, carregades amb les bicicletes, agafaven el tren, per arribar fins a Calafell on es concentraven i feien una costellada per esmorzar, i seguidament desplaçar-se, ara ja en bicicleta, cap al Vendrell per unir-se a la festa. Un cas semblant va ser el de Vilanova i la Geltrú, que també, en algunes edicions, havia aportat grups de participants molt nombrosos.

Aquests contactes amb persones d’altres localitats van afavorir el fet que, anys després, quan varen plantejar-se celebrar festes semblants als seus municipis es produïssin intercanvis de participants entre uns i altres, organitzant autobusos i camions per tal de desplaçar persones i bicicletes, i que l’organització del Vendrell hi pogués col·laborar aportant la seva experiència en aquest tipus d’esdeveniment. En aquest sentit es produïen fenòmens de tipus agermanament amb aquestes localitats.

De forma simultània a aquest creixement en relacions exteriors, però, es donà la situació que la participació vendrellenca va anar disminuint, i és que la Festa ha passat per diverses etapes. Com s’esmentava, el seu inici data de 1942 i se celebra ininterrompudament fins 1959. Durant les dècades dels 60 i 70 es troben edicions soltes i períodes en què no se celebra, coincidint amb uns anys en què Joan Fusté decideix no tirar endavant la festa. A partir de l’any 1980 fins a l’actualitat s’ha tornat a realitzar de forma ininterrompuda, passant per diverses organitzacions.

Així, les edicions entre el 1980 i 1987 foren encara organitzades per Fusté, les últimes amb la col·laboració d’alguns joves de la vila, que sota el nom de Comissió Jan Fusté i presidits per Jaume Carbonell, prengueren el relleu a partir de 1988 i fins l’edició de 2001. Durant aquest període, la festa va gaudir també de la participació de personatges populars per a l’entrega de premis i de concursos amb patrocinis econòmics quantiosos. Aquest fet atreia mitjans de comunicació i afavoria la difusió de la festa, incrementant-ne la popularitat més enllà del territori baixpenedesenc. Arran d’una polèmica sorgida a partir del programa d’actes publicat el 2001, la Comissió Jan Fusté va deixar la seva activitat i la festa va passar a ser organitzada per l’Ajuntament del Vendrell, amb col·laboració de les AMPES de les escoles de la ciutat en alguna edició. Actualment és organitzada per la Regidoria de Cultura i Festes. En aquest darrer període la popularitat de la festa ha anat decreixent.

Des d’una perspectiva històrica, cal tenir present que les primeres edicions varen celebrar-se just durant la postguerra, en plena etapa d’imposició de doctrines franquistes. En el període que va de 1942 fins 1949 s’observa, als programes, que els actes són organitzats per Educación y Descanso, i que es porten a terme al seu local. Aquesta entitat s’encarregava de vetllar per l’acompliment dels principis polítics i morals vinculats al règim. És a partir de 1950 que els actes ja es produeixen en locals d’altres entitats com el Cinema Tívoli o el Cinema Centro Vendrellense i figuren gestionats per La Organización. En aquest sentit, les primeres paraules en català en un programa de la Festa de la Bicicleta daten de 1952 i eren un poema dedicat als Nens del Vendrell, en honor al 3 de 8 que havien descarregat. Per trobar el primer programa sencer redactat en català cal esperar fins 1980.

En termes socioeconòmics, al llarg del recorregut de la festa, s’ha donat la col·laboració d’ajuntaments, entitats esportives, culturals, escoles, establiments bancaris, comerços i empreses d’àmbit local, comarcal, català i estatal. Una de les tasques de l’organització, tradicionalment, ha estat cercar finançament per als premis i actes que se celebressin, de manera que ja en les primeres edicions apareixen patrocinis per algunes competicions, com en el cas de 1944 quan se celebraren curses al velòdrom sota el nom de Trofeu Osborne. Més enllà de les aportacions de cases comercials de més envergadura, però, són molts els negocis i comerços més modestos del Vendrell i del Penedès que han aportat, al llarg dels anys, la seva col·laboració per a què la festa fos lluïda i els premis engrescadors.

 

Activitats paral·leles i evolució de la festa

Entre les activitats que s’han realitzat, vinculades a la festa més enllà de la concentració i benedicció de les bicicletes, destaquen els concerts de música (jazz, d’orquestra) i balls, així com els espectacles de màgia o hipnotisme, o les sessions de cinema amb pel·lícules tant d’animació com amb actors, tot això present des de les primeres edicions. L’any 1943 es produeix la reobertura del velòdrom del Vendrell, i se celebra una cursa vinculada a la Festa de la Bicicleta, tot i que es dona durant el mes de març. L’any 1944 s’hi celebra el Trofeu Osborne mencionat anteriorment.

El 1946 se celebra el primer concurs de bicicletes decorades, amb diverses categories i premis (infantil masculí i femení, adults masculí i femení, premi especial per dones casades, premi per veterans, categoria de bicicletes vuitcentistes i premi al ciclista de més edat) que foren cedits per comerços de la vila i la Casa Brandy Bruch. Aquest tipus de concurs, amb variacions en les categories i incloent altres conceptes com l’elegància, les carrosses, etc. es mantindrà fins l’actualitat.

El 1950 s’incorpora la Carrera Fiesta de la Bicicleta, consistent en donar dues voltes a la Rambla amb la bicicleta carregada a l’espatlla (perquè en ser la seva festa es considerava que havia de reposar). Aquest mateix any també es celebraren curses infantils i les anomenades carrera de la lentitudcarrera del bocadillo i carrera de la habilidad, recuperades, algunes d’elles el 2017 per celebrar els 75 anys de la festa.

De l’edició de 1951 destaca l’aparició, per primera vegada, de premis per als grups més nombrosos i els que es desplacessin al Vendrell des de més lluny, així com per la parella que també vingués de més lluny. Es donaren premis als ciclistes més joves i més grans presents a la benedicció pels seus propis mitjans, i s’obsequià amb una cinta per posar als banderins, als clubs ciclistes que s’havien desplaçat a la festa. El 1953 es va celebrar la primera cursa de cambrers en bicicleta, consistent en efectuar un recorregut en bicicleta amb una safata amb begudes en una mà.

A partir de 1954 els ciclomotors s’incorporen a la celebració i són beneïts amb les bicicletes. Part dels patrocinadors i de les activitats es vinculen al món del motor, i aquell any el Moto Club Vendrell va organitzar la 1a Gimcana de Ciclomotors d’Espanya en el context de la Festa de la Bicicleta. La presència d’aquests vehicles es manté fins al període de discontinuïtat de la festa als anys 70.

De l’edició de 1955 destaca l’espectacle d’aeromodelisme que es va organitzar al Camp d’Esports, l’alliberament de coloms missatgers, el partit de futbol entre el CE Vendrell i la Confraria de Pescadors de Vilanova o la presència dels Harlem Globetrotters amb el seu espectacle de piruetes vinculades al bàsquet. A finals de la dècada dels 50 es troben patrocinadors com Pepsi-Cola o Coca-Cola, es compta amb la col·laboració de l’Ajuntament del Vendrell i se segueixen realitzant més proves de motor.

L’any 1974 es tornaren a fer curses de nivell quasi professional al velòdrom, se celebrà un partit de rugby entre el FC Barcelona i el Cornellà i es va convidar a la banda d’un grup de militars de l’exèrcit d’Estats Units que en aquell període havien amarrat al port de Barcelona.

A partir dels 80, amb la festa empresa de nou després d’uns anys de pausa, sorgeix la idea de fer carrosses de diversos materials (cartró, plàstic, fibres, fusta, etc.) que fossin impulsades per bicicletes, i s’afegeixen categories dedicades a aquestes elements als concursos. Possiblement, aquest nou impuls a la festa es veu afavorit, d’una banda, pel relleu generacional que es va produint tant en l’organització com en les persones participants, i de l’altra, pel moment de transició política en què es troba el país. Ja en democràcia, amb entitats i associacions culturals que es van recuperant, es produeix un impuls general en la celebració d’activitats populars grupals; així, la idea de construir carrosses, de competir en grups, troba un context social òptim per arrelar entre la comunitat participant.

D’altra banda, la festa se centra només en bicicletes, de manera que desapareix la participació de ciclomotors. Pel que fa als patrocinis, en algunes edicions, el Centre d’Iniciatives i Turisme (CIT) esdevé patrocinador conjuntament amb l’Ajuntament, que mantindrà el recolzament econòmic durant tot el període. A finals dels 80 succeeix que hi ha moltes empreses o comerços interessats en patrocinar algun premi o trofeu del concurs, i l’organització mostra la seva preocupació per haver de rebutjar aquests oferiments. Un patrocinador rellevant d’aquest període és la cervesera Damm.

Al llarg de la dècada s’observa una major participació de grups de la comarca i un descens dels que es desplaçaven de més lluny, es mantenen els concursos de bicicletes decorades, d’elegància, de carrosses, i puntualment s’atorguen premis especials, com el 1986 en què es va donar un premi a la bicicleta que tingués l’aparell sonor més original (timbre, botzina, etc.). S’incorporen actes com les matinades, la participació de la Banda Santa Anna, o l’exposició de fotografies que es va fer el 1984 en commemoració del 42è aniversari de la festa.

A la dècada dels 90 apareixen noves activitats com Bici Festes en locals d’oci nocturn, concursos d’aparadors, gimcanes populars, exposicions i concursos de fotografies o trobades de bicicletes tot terreny. L’any 1992 es va publicar un àlbum en commemoració del 50è aniversari de la festa.

Al llarg de la història de la festa, els indrets de concentració de les bicicletes i carrosses i els carrers per on passa la comitiva s’han anat modificant. Als programes de les primeres edicions apareix com a indret de concentració l’Estadio Vendrellense, prop d’on es trobava el velòdrom, on actualment hi ha les instal·lacions del Club d’Esports Vendrell.

El recorregut de 1987, per exemple, surt de la Rambla, passa pels carrers Dr. Robert, Cafès, Montserrat, Sant Magí, Santa Anna, Muralla Carnisseria, Sant Jordi, Roquetes, Baix Penedès, Avda. Tancat, carrer Castellers, Sant Xavier, Baix Penedès, ctra. de Sant Vicenç, carrer Cristina Baixa, pont de França, carrer de l’Om, de Mar, plaça Vella, carrer Alt, Dr. Robert i retorn a la Rambla. L’any següent, el 1988, el recorregut s’escurça i se n’habiliten dues variants, una per a les carrosses i l’altra pels grups de ciclistes.

D’altra banda, des del període en què s’inicia la construcció de carrosses, aquestes també han anat canviant de forma paral·lela a com ho ha fet el grau de participació i d’implicació dels grups locals en la festa. Des dels anys 80, quan comença aquesta pràctica, i fins la dècada dels 2000, període en què la festa és organitzada primer pel mateix Jan Fusté i després per la comissió que du el seu nom, coincidint alhora amb el període en què hi ha més patrocinadors (i per tant premis més quantiosos), elevada participació de personatges populars i cobriment de mitjans de comunicació d’ampli abast territorial, les carrosses són un element clau de la festa, prenent dissenys sofisticats i esdevenint el mitjà pel qual el grup manifesta la seva creativitat i habilitat. És un període en què s’estableix certa rivalitat sana entre els grups per veure qui guanya els premis per fer la carrossa més bonica, qui aconsegueix reunir més persones, etc.

A partir de la dècada dels 2000, període en què es van succeint diversos models d’organització, es produeix, de mitjana, un refredament pel que fa a participació i magnitud de les carrosses. Se succeeixen anys en què els patrocinis són menors, així com la participació de personatges populars que puguin atreure la mirada externa cap a la festa. D’altra banda, en la societat actual, la bicicleta probablement s’interpreta des d’una altra perspectiva, adquirint altres usos més semiprofessionalitzats o competitius poc vinculats a la festa.

La Festa de la Bicicleta sempre ha tingut un caire eminentment festiu, de manera que en les seves èpoques de més esplendor, als programes s’hi imprimien eslògans de tipus còmic i vinculats amb l’actualitat del moment per anunciar-la. Alguna d’aquestes frases foren:

- ¿Se acercan platillos volantes en Vendrell? No. Se aproxima la Fiesta de la Bicicleta 1950

- Divorci sí, divorci no? Sí a la Festa de la Bicicleta del Vendrell

- Ens retornaran Gibraltar, entrarem al Mercat Comú, entrarem a l’OTAN? El que sí que farem serà el 41è aniversari de la Festa de la Bicicleta del Vendrell.

En el cas de Calafell fou l’Associació Recreativa de Calafell (ARC) qui va començar a organitzar la Festa de la Bicicleta. En aquell moment, a finals de la dècada dels 90, se celebrava algun diumenge d’abril o de maig, sense data fixa, i el recorregut era pel Passeig Marítim de Calafell.

A partir del 2016, la Regidoria d’Esports de l’Ajuntament de Calafell va entrar a formar part de l’organització de la festa, de forma conjunta amb l’ARC, fet que ha permès donar més difusió a l’acte. En les darreres edicions s’ha observat un increment de la participació i es preveu que, en properes edicions, se segueixi el mateix model d’organització conjunta. La participació, com en el cas del Vendrell, és gratuïta.

Durant anys, la Festa de la Bicicleta també va realitzar-se a Cubelles, concretament el 2016 se’n va celebrar el 28è i últim aniversari. En aquesta darrera edició, els actes organitzats, previs a la sortida, comprenien activitats infantils, exhibicions i classes populars de zumba. En aquest cas, per poder prendre part de l’activitat calia una inscripció que tenia un preu simbòlic d’1.5 € destinat a finalitats solidàries.

Una altra ciutat on també s’havia celebrat la Festa de la Bicicleta és Igualada. En les darreres referències a aquesta festa, del 8 de juny de l’any 2014, s’esmenta una elevada participació de centres educatius amb l’objectiu de recuperar la festa, que prèviament havia desaparegut. Tanmateix aquesta iniciativa no va tenir continuïtat.

Processos i preparatius: 

La Festa de la Bicicleta del Vendrell actualment és organitzada per la Regidoria de Cultura i Festes de l’Ajuntament de la ciutat. Tenint en compte que la festa se celebra a final de maig, les tasques organitzatives des de la regidoria poden iniciar-se al gener, és a dir, uns cinc mesos abans. Es tracta d’anar definint els actes que es duran a terme el mateix diumenge de la festa (i d’uns anys ençà, també a la vigília), buscar patrocinadors per als premis, cercar algun convidat d’honor per a la seva entrega, preparar els obsequis per als participants, coordinar aspectes logístics de la festa (policia, ambulància, circulació viària per la ciutat, espais per als mitjans de comunicació, etc.), o gestionar les inscripcions, entre d’altres.

El 2017, any del 75è aniversari, la primera presentació d’actes de la festa es va realitzar 75 dies abans per tal de celebrar l’efemèride, i periòdicament s’anaven publicant notícies i novetats fins arribar al dia de la festa. En altres edicions, però, la presentació d’actes s’ha realitzat amb menys temps d’antelació, prescindint d’activitats commemoratives.

D’altra banda, cada grup o persona interessada en prendre part de la festa pot dedicar més o menys temps a preparar la seva participació i realitzar activitats diverses per fer-ho. Els grups que preparen carrosses, generalment entitats populars o escoles, les han de construir. Aquesta tasca implica el muntatge del xassís, generalment aprofitable d’una edició per l’altra i que consisteix en diverses bicicletes unides, que es desplaçaran de forma coordinada, i que porten adossada alguna plataforma o superfície, i d’una carrosseria amb algun motiu decoratiu, reivindicatiu o commemoratiu, que serà la part més visible de la carrossa i que canviarà cada any.

A més, tant els grups com les persones que volen prendre part de la festa de forma individual han de realitzar una inscripció prèvia per tal que l’organització conegui amb antelació el nombre aproximat de participants que hi haurà, ja que se’ls prepara avituallament i algun detall. Cada any, a través de la pàgina web de l’Ajuntament del Vendrell es fan públiques les bases que regulen la participació i s’obre un període d’inscripcions, que es realitzen a la Regidoria de Cultura i Festes.

Tant en el cas de Calafell com de Santa Margarida de Montbui l’organització de la festa va a càrrec de les respectives regidories d’esports.

Dedicació: 

La Festa de la Bicicleta del Vendrell, així com les que se celebren en d’altres localitats, solen tenir com a element protagonista aquest vehicle. Són celebracions on es ret homenatge a aquest mitjà de transport de forma lúdica i, en alguns casos, reivindicativa. Generalment no hi ha cap Sant patró vinculat a aquest tipus de festes, ni es realitzen per cap altre motiu que no sigui gaudir de l’activitat. En el cas del Vendrell, on es beneeixen els vehicles, es fa per analogia a festivitats com Sant Cristòfol o els Tres Tombs, ja que des de les primeres edicions de la festa es va idear seguint aquest esquema, que s’ha mantingut fins l’actualitat.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

L’element principal comú a totes les festes amb bicicletes són, precisament, les bicicletes, que poden estar decorades amb elements com globus, flors, estructures de cartró o cartolina amb formes concretes, teixits o plàstics, entre d’altres. En el cas del Vendrell, a més, es produeix la construcció de carrosses impulsades per bicicletes per part dels grups participants, sobretot les AMPES i entitats culturals. Aquestes carrosses solen estar formades d’un xassís que es reutilitza any rere any (una plataforma que porta incorporades les bicicletes que impulsaran la carrossa) i la part superior, decorativa, que canvia en cada edició.

Generalment, cada any cada grup idea una temàtica al voltant de la qual es decorarà la carrossa i la roba o bicicletes dels membres del grup. Aquesta decoració sol estar feta de materials assequibles com cartrons, fustes lleugeres, plàstics fàcilment retallables o modelables (ampolles o garrafes d’aigua, o porexpan, entre d’altres) o globus. 

En les últimes edicions, per afavorir la participació de col·lectius de totes les edats, també s’observen persones grans que van en cadira de rodes i infants amb patinets o altres elements amb rodes que els permetin impulsar-se.

Com a infraestructures necessàries per a la celebració de la festa cal esmentar, també, les tarimes on s’ubiquen els membres del jurat i els premis, en el cas del Vendrell, i des d’on es realitza el sorteig en el cas de Calafell. En tots dos casos és habitual la presència de presentadors en aquests escenaris per amenitzar la jornada.

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

La Festa de la Bicicleta del Vendrell, actualment, és organitzada per la Regidoria de Cultura i Festes de l’Ajuntament, de manera que és el personal tècnic municipal qui s’encarrega del disseny i gestió de les activitats que es desenvolupen en el context d’aquest acte.

En aquesta localitat és molt rellevant el paper que juguen les AMPES de les escoles participants com a entitats impulsores, cadascuna al seu centre. D’altra banda, hi ha alguna entitat cultural que també hi participa, de manera que una elevada proporció de les persones que prenen part a la festa ho fan vehiculades per aquests grups. La resta de participants s’organitzen en grups d’amics, famílies, parelles o persones soles, tot i que aquest tipus d’organització és minoritària. En qualsevol d’aquests casos, un temps abans de la celebració, variable segons el projecte del grup, disponibilitat i efectius per tirar endavant les tasques necessàries, cal realitzar una sèrie d’activitats per preparar la festa.

L’organització dins dels grups és diversa. En el cas dels grups escolars, són els infants els qui impulsen a la participació als pares, mares, germans o altres familiars, o en cas que siguin més grans, a partir de 9 o 10 anys,  poden ajuntar-se amb altres companys i participar-hi sense familiars adults. D’altra banda, segons la vinculació que tingui cada família amb l’AMPA, el grau de participació dels pares i mares en la construcció de la carrossa o en la presa de decisions relatives a la decoració del grup serà més o menys elevat. Així mateix, també hi pot haver famílies que no participin en la construcció de la carrossa i que senzillament s’apuntin per sortir amb el grup el dia de la festa.

En el cas d’entitats culturals la participació d’infants és baixa, ja que es concentren en els grups de les escoles. Per contra, és en aquests grups on hi ha una proporció més elevada de persones més grans, i el vincle predominant entre els membres no és el de família, sinó el d’amics, coneguts, companys d’aficions i interessos, etc., en definitiva allò que fonamenta l’entitat. En termes generals són grups menys nombrosos que les escoles, de manera que la participació dels membres en la construcció de la carrossa o elements decoratius per al grup és més repartida.

En la Festa de la Bicicleta de Calafell, l’organització recau sobre la Regidoria d’Esports i l’associació ARC, amb seu a la localitat. En aquest cas no hi ha participació d’entitats com a tal, sinó que són persones, famílies i grups d’amics els qui s’hi inscriuen de forma particular.

Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: 
Administradors i Pabordes
Els Tres Tombs d'Igualada
Festa de Sant Antoni Abat, els Tres Tombs
Participants/Executants: 

A la Festa de la Bicicleta del Vendrell hi poden participar persones a títol individual, famílies, grups d’amics, persones agrupades en entitats, escoles, etc. En relació a les categories del concurs, se n’estableixen de diferents segons si es valoren grups escolars, altres grups, parelles o persones soles. Generalment són les escoles les que aporten un major volum de participants, ja que és habitual que a través de l’infant s’hi acabi apuntant tota la família. En termes generals la Festa de la Bicicleta és un acte destinat a persones de qualsevol edat, i de fet,  hi ha premis per als participants més jove i més gran.

D’uns anys ençà s’ha potenciat la vessant inclusiva de la festa i s’hi han incorporat diverses llars d’infants de la ciutat i una residència d’avis, participant cadascú segons les seves possibilitats de mobilitat. Aquests grups no efectuen el recorregut sencer, sinó que s’hi afegeixen a l’alçada del carrer Quatre Fonts, abans d’arribar a l’indret de la benedicció.

Un altre tipus de participants a la festa són les persones que fan de jurat; alcalde i regidors de l’ajuntament, patrocinadors i administradors de la Festa Major. D’altra banda també hi ha el públic que viu la festa com observador o el presentador de l’acte que amenitza la festa. Finalment, el fet que hi hagi un rerefons solidari vinculat a la festa fa que l’entitat a què es destinen els fons sigui també participant, juntament amb totes aquelles persones que col·laboren en la causa.

En el cas de la Festa de la Bicicleta de Calafell no és necessària la inscripció prèvia. Es tracta d’una festa oberta a tothom, de manera que s’hi acaben trobant infants, joves i persones adultes. Per tal de poder participar-hi simplement cal dirigir-se al punt de concentració a l’hora indicada. Allí els participants reben un tiquet que hauran d’entregar, posteriorment, a la zona d’avituallament, a l’alçada del Port de Segur de Calafell, per rebre l’aigua i l’obsequi commemoratiu d’aquella edició.

A part d’això, al final de la festa se celebra un sorteig, de manera que les persones que hi vulguin participar poden comprar butlletes de 6 o 7 números cadascuna al preu d’un euro.

Precisions ús i funció: 

En el cas del Vendrell l’ús i la funció actuals d’aquesta festa tenen a veure amb el seu origen, en què un bon dia, un jove de la vila va decidir organitzar tota una sèrie d’activitats festives per tal de retre homenatge a les bicicletes com a mitjà de transport i com a elements lúdics, a més de generar una diada festiva addicional al calendari anual d’actes populars del municipi.

Després de setanta-cinc anys en què aquesta festa s’ha anat mantenint, passant per diverses etapes de més i menys esplendor, un dels motius actuals per a què se celebri, segons els informants, ja és la mateixa tradició; el fet de considerar aquest acte com un element definitori de la història i el present del Vendrell, com un patrimoni propi, identitari i característic que cal conservar.

El seu esperit lúdic i el fet que es tracti d’una festa d’origen vendrellenc amb tanta trajectòria són els motius pels quals, des que no hi ha una comissió independent que s’encarregui de la seva organització, ha estat l’Ajuntament qui ha pres les regnes per mantenir-la, a l’espera que en el futur es pugui consolidar un model d’organització estable i que permeti la continuïtat de la festa amb èxit.

En el cas de Calafell, la Festa de la Bicicleta és de més recent creació, de manera que té uns objectius lleugerament diferents. D’una banda conscienciar la gent dels drets dels ciclistes i fomentar la bicicleta com a mitjà de transport, de l’altra afavorir l’activitat esportiva i per últim gaudir d’una jornada lúdica popular amb amics i familiars.

Patrimoni relacionat: 

Exposició virtual Viu els 75 anys de la Festa de la Bicicleta

Documentació referent a la Comissió Jan Fusté dipositada a l'arxiu comarcal del Baix Penedès (arxius en línia).

Cançó de la Festa de la Bicicleta del Vendrell

Salvaguarda:

Transmissió: 

La transmissió per a la participació a la Festa de la Bicicleta del Vendrell es dona, principalment, a través de l’entorn escolar i familiar, i d’algunes entitats o associacions lúdiques i culturals de la ciutat.

En relació a l’organització, tant en aquesta festa com en les homònimes d’altres localitats, s’observa la tendència a què siguin entitats públiques, bàsicament ajuntaments, els que s’encarreguin de gestionar-les, fet rellevant tenint en compte que en inici eren organitzades per entitats o comissions privades. Aquest pas d’un tipus d’organització a l’altra s’explica per la major capacitat de difusió que pot aportar un ajuntament, o per a garantir la continuïtat de la festa en casos de problemes o dificultats en el grup inicial. Tanmateix, el valor aportat per una comissió independent és diferent al que pot aportar una regidoria, ja que pot dedicar-se en exclusiva a aquell acte i gestionar-lo amb més antelació.

Viabilitat / Riscos: 

La Festa de la Bicicleta del Vendrell ha passat per èpoques de molta participació, amb persones vingudes d’arreu de Catalunya, carrosses i grups amb vestuari i decoració molt treballats, i per etapes de menor implicació popular i dificultats organitzatives. Segons el moment, les perspectives per al futur han estat diferents, i segons l’organització, ara és moment d’aconseguir que persones de totes les edats s’hi enganxin, que hi hagi més participació, que una major part de la població se la senti pròpia, l’esperi i se l’estimi.

S’observa com la participació d’escoles de la vila i una escola de Santa Oliva, població veïna, s’ha anat mantenint i, a més, s’hi han afegit les escoles bressol. En aquest sentit sembla que la introducció de la canalla a la festa està assegurada i es produeix. El problema principal apareix en la franja dels adolescents i dels adults joves sense fills, en què la participació és baixa. Des de l’organització, aquesta situació es vincula al fet de no aconseguir implicar les entitats de la vila on sí que participen aquests joves, per això es pretén reflexionar sobre com enfocar properes edicions per tal de poder arribar a aquest públic.

De cara al futur es planteja la necessitat d’efectuar una anàlisi per detectar què falta perquè la festa millori i la població l’esperi; conèixer per què les persones que hi participen ho fan i potenciar-ho, i veure si es pot aconseguir vèncer els recels dels qui no hi participen encara. En aquest sentit, una de les dificultats manifestades per la organització és la manca de temps per poder efectuar aquestes reflexions, ja que just en finalitzar aquesta festa, la regidoria ja n’ha d’organitzar d’altres de cara a l’estiu.

En el cas de la Festa de la Bicicleta de Calafell, per part de l’organització es considera que és una activitat amb molta acceptació, i en què s’espera que la participació vagi incrementat una mica més cada any. A l’edició de 2016, per exemple, varen registrar-se unes 800 persones participants.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

La Festa de la Bicicleta del Vendrell és una activitat tradicional de la població i bona part de la ciutadania la sent com a pròpia i representativa de la identitat vendrellenca, tanmateix la seva popularitat ha disminuït en els darrers anys.

El 2017, per celebrar el 75è aniversari de la festa, es va demanar col·laboració ciutadana per tal de reunir fotografies que reflectissin aquesta trajectòria i fer-ne una exposició virtual. En aquest procés s’observà que les persones més interessades tant en aportar imatges com en veure l’exposició posterior foren les que actualment tenen uns 70 o 80 anys i que varen viure les primeres edicions de la festa durant la seva joventut. Sembla ser que aquesta generació va viure la festa amb molta intensitat, coincidint amb una de les seves èpoques d’esplendor. En aquell moment, la Festa de la Bicicleta era una de les limitades ocasions al llarg de l’any per divertir-se, sortir i socialitzar amb amics, veïns i coneguts, vestir-se de forma especial (en grups, disfressats, etc.), lluir-se (concursos d’elegància), en definitiva, per dur a terme activitats diferents a les habituals.

Per generacions posteriors el significat de la festa ha anat canviant, d’alguna manera perdent intensitat. Respecte a aquest fet hi ha diversos factors a tenir en compte; un d’ells el canvi d’hàbits socials  succeït al llarg dels anys, pel qual les activitats que es duen a terme un diumenge al matí i les persones amb qui es realitzen poden haver canviat. D’altra banda, les múltiples alternatives d’oci aparegudes al llarg del temps i que poden entrar en competència amb aquesta festa, directament o indirecta. En aquest sentit, no es pensa tant en el fet que es puguin programar activitats el mateix dia de la festa, sinó en que les opcions per socialitzar i cercar esbargiment al llarg de l’any probablement són molt més nombroses que en un període passat, generant una competència entre activitats a nivell anual. Caldria destacar, també, el canvi de percepció vers la bicicleta com a vehicle; la davallada en la seva importància com a mitjà de transport i el pas a ser un element per a ús principalment lúdico-esportiu. I finalment, la manca d’una comissió organitzadora estable, amb possibilitats de dedicar-se intensament a la cerca de patrocinis i d’engrescar col·lectius.

És per l’existència d’aquesta situació que la organització actual considera que la col·laboració de les escoles és molt rellevant, ja que, d’una banda, afavoreix la transmissió generacional de la festa, potenciant la participació d’infants i donant-los-la a conèixer. Però d’altra banda, també per poder implicar les generacions dels pares d’aquests infants.

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 

Malgrat no comptar amb un nivell de protecció institucionalitzat, des de l’organització de la Festa de la Bicicleta del Vendrell es realitza una tasca de difusió de la mateixa per tal d’incrementar la participació. El mitjà més habitual on s’exposa informació sobre aquesta festa és la pàgina web de l’Ajuntament del Vendrell. D’altra banda, els grups que habitualment participen a la festa, com són les escoles i alguna entitat cultural, temps abans també en fan difusió a través dels seus mitjans habituals (blogs, correus electrònics, xarxes socials, aplicacions de missatgeria instantània, etc.) per tal d’iniciar els preparatius i donar les instruccions oportunes a totes aquelles persones que vulguin participar-hi amb el grup.

En apropar-se la data de celebració s’editen cartells i programes on s’enumeren les activitats que es duran a terme, i pot donar-se el cas que es generin perfils propis en alguna xarxa social, com fou el cas de l’any del 75è aniversari.

Informació técnica:

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

Per a la realització d'aquesta fitxa s'ha comptat amb la col·laboració dels col·lectius organitzadors de les localitats del Vendrell i de Calafell.

Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dimarts, 31 juliol, 2018
Actualitzacions de la fitxa: 
dimecres, 2 gener, 2019
Validador/a: 
Coordinació IEP
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

La Festa de la Bicicleta del Vendrell és interpretada per les persones de la localitat com una tradició. Com s’esmentava anteriorment, el seu sentit és principalment lúdic, però en tractar-se d’un acte que compta amb tantes edicions, ha esdevingut part definitòria de la identitat vendrellenca.

Les últimes edicions d’aquesta festa han tingut també una vessant solidària, i és que s’ha aprofitat aquesta activitat per recollir fons per a causes socials. Les persones que hi volen col·laborar ho fan a través de la compra de butlletes per al sorteig d’una bicicleta i altres obsequis cedits per empreses i comerços col·laboradors.

Per la seva part, la Festa de la Bicicleta de Calafell té un significat lúdic, de defensa del medi ambient i de reivindicació de la bicicleta com a mitjà de transport. Se’n vol promoure l’ús intentant dissenyar estratègies de convivència amb vianants i vehicles motoritzats.

IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ
Encantament dels Rotllos

Identificació:

Codi: 
IP-2-0015
Nom propi de l'element: 
L'Encantament dels Rotllos
Grup i/o comunitat: 
Es tracta d'un acte popular obert a qualsevol persona que desitgi veure'l o participar-hi. El públic més nombrós són els habitants de Llorenç del Penedès, concretament aquells més vinculats a la parròquia de Sant Llorenç.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

L’Encantament dels Rotllos és una activitat d’origen religiós que se celebra a la localitat de Llorenç del Penedès el diumenge més proper al dia de la Mare de Déu de la Candelera, que és el dos de febrer. Es tracta d’una activitat tradicional i popular destinada a l’obtenció de fons per al manteniment de la parròquia, en la qual hi participen diverses persones del poble, ja sigui a través de l’organització o en el mateix moment de la celebració.

La festa consisteix en la subhasta de lots de dos rotllos, un de gran i un de petit; uns dolços semblants a les mones de Pasqua tradicionals, que prèviament han estat beneïts. En acabar la missa de dotze, sortint de l’església de Sant Llorenç, es forma un cercle al voltant de les escales, i es porten, des de l’interior del temple fins a la porta, els calaixos de forner que contenen els rotllos (darrerament se subhasten uns 80 lots). Els encantadors són les persones que agafen els lots i, tot caminant per l’interior del cercle amb els rotllos aixecats, van demanant si algú està disposat a donar més diners per cadascun dels paquets, procés que es repeteix fins que tots els rotllos s’han exhaurit. Just abans de l’inici de la subhasta es reparteixen entre tots els assistents trossos de coca beneïda per menjar al mateix moment.

Tradicionalment, l’organització de la festa, juntament amb la d’altres activitats relacionades, ha recaigut en les famílies del poble, concretament les que viuen al Barri de Dalt i al Barri de Baix. En principi, cada any li correspon als habitants d’una casa, seguint l’ordre del carrer, encarregar-se de gestionar la compra dels rotllos, assegurar-se que són a l’església quan correspon i efectuar la gestió econòmica. En els darrers anys, però, els informants admeten que costa més trobar persones que acceptin la responsabilitat quan els arriba el torn a casa, bé sigui per desconeixement o per no mantenir vincles amb la parròquia. Tanmateix, les persones vinculades a la parròquia expliquen que resulta esperançador trobar organitzadors que, malgrat no tenir aquests vincles religiosos, accepten realitzar la tasca en considerar-ho una tradició del poble.

Data identificació: 
dissabte, 28 gener, 2017

Localització:

Descripció de la localització: 

La festivitat de l’Encantament dels Rotllos se celebra a la població de Llorenç del Penedès. Habitualment es duu a terme davant les escales d’entrada a l’església de Sant Llorenç, on els participants es col·loquen formant una rotllana, mirant cap al punt central del cercle. Les caixes amb els rotllos s’ubiquen a la porta del temple, indret des del qual s’inicia la subhasta.

Quan les condicions climatològiques no permeten la celebració d’aquest acte a l’exterior, es produeix a l’interior de l’església, a la part més pròxima a la porta d’accés. En acabar l’eucaristia es retiren els bancs de la zona posterior del temple, espai on el públic forma el cercle. Les caixes amb els rotllos s’ubiquen damunt dels bancs centrals de l’església, i des d’aquest punt comença l’encantament, de la mateixa manera com es faria a l’exterior.

Georeferenciació: 

Localització: 

Datació:

Data de realització: 
diumenge, 4 febrer, 2018
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La festivitat de l’Encantament dels Rotllos actualment se celebra el diumenge més proper al dia de la Mare de Déu de la Candelera (2 de febrer), generalment el posterior. Durant el període en què aquest dia era festiu, l’encantament se celebrava el mateix dia.

Descripció:

Descripció general: 

L’Encantament dels Rotllos és una celebració d’origen religiós que es produeix a la localitat de Llorenç del Penedès com a mínim des del primer quart de segle XVII. Forma part d’un conjunt d’activitats que es realitzaven al llarg del cicle anual per recollir fons per a l’Església, que guardaven relació amb la festivitat de la Candelera, i que eren organitzades, per torns, per famílies de la població. Amb el temps, però, la resta d’aquestes activitats, que s’explicaran a l’apartat d’Història, s’han deixat de dur a terme, de manera que l’Encantament perviu com a única mostra del conjunt. S’han trobat referències de celebracions similars en altres localitats penedesenques, com l’Arboç, així com l’ús de dolços tipus rotllo o garlanda en altres tipus de col·lectes, o en processos d’obsequi o donació rituals.

L’Encantament dels Rotllos es produeix el diumenge més pròxim al dia de la Candelera, en acabar la missa de dotze. Es tracta d’una subhasta de rotllos beneïts que es realitza per obtenir fons per a la parròquia. Els rotllos  són uns dolços circulars, elaborats amb una massa de tipus brioix i aromatitzats amb matafaluga o anís, similars a les mones de Pasqua tradicionals o als tortells de Sant Antoni, tot i que en aquest cas no duen cap tipus de farciment ni ous durs a la part superior.

L’organització de l’encantament, com s’esmentava, recau sobre famílies de la localitat. Seguint l’ordre de les cases de determinats carrers del Barri de Dalt i del Barri de Baix, cada any toca el torn a una família, que en cas que accepti, haurà de contactar amb el forn i efectuar l’encàrrec, gestionar el transport dels rotllos, cercar els encantadors i ocupar-se del cobrament el dia de la festa.

Es tracta d’una celebració vinculada a la parròquia, de manera que gran part de les persones que hi assisteixen ho fan per la seva vessant religiosa. Alhora, però, també té una part de tradició local i d’identitat col·lectiva, en molt bona mesura pel fet de remuntar-se enrere en el temps, per tractar-se d’un tipus de celebració que, tot i que es produïa en altres municipis, s’hi ha anat perdent, i perquè encara perduren en el record de persones que actualment tenen 65-70 anys la resta d’activitats de col·lecta que es realitzaven al llarg de l’any, i en les quals s’emmarcava l’Encantament del Rotllos. Es construeixen, també, costums al voltant d’aquesta festa, com el fet que en les postres d’aquell diumenge s’acompanyi el rotllo amb cassoletes de crema.

Abans de l’inici de l’eucaristia els rotllos ja han d’haver-se portat a l’església; en principi és el mateix forner, generalment de la localitat de Santa Oliva, qui els hi portarà, i juntament amb els organitzadors els col·locaran. Se situen a l’altar, a l’interior dels calaixos de forner amb què s’han transportat fins al temple, i en acabar la missa es beneeixen i es porten cap a la porta de l’església per donar inici a l’encantament. Alhora, les persones que eren dins l’església surten cap a l’exterior i, juntament amb la resta de públic que assisteix a la celebració, formen un cercle al voltant de les escales. En aquest moment, a més, es produeix el repartiment de trossos de coca beneïda per tal que els assistents a l’acte en vagin menjant. Es tracta de coca de brioix (farina, sucre, sal, ous, llevat i essències) que s’ha beneït juntament amb els rotllos i que s’ofereix als assistents a mode de celebració.

S’anomenen encantadors les persones que s’encarregaran de dirigir la subhasta. Es tracta de cinc o sis persones, fins al moment sempre homes, que aniran prenent cada lot dels calaixos, i amb el braç alçat l’aniran mostrant al públic, caminant per l’interior del cercle que forma, i preguntant “qui en dóna més?!”, tot venent-lo al millor postor. Es tracta d’homes que col·laboren en aquesta activitat a títol individual, després que la casa (família) organitzadora els ho hagi proposat, però que en relació a aquesta tasca no pertanyen a cap entitat o col·lectiu.

És habitual començar amb preus de sortida relativament baixos, que pacten els mateixos encantadors entre ells, i sempre suficients per cobrir el preu de cost dels rotllos, que han estat comprats, i ràpidament anar pujant fins assolir xifres de 30, 35 i fins a 40€, de vegades. Els preus es van marcant en el mateix procés de la venda; si es veu que la gent va fent ofertes més elevades, aniran pujant, si no, quedaran més baixos. Tanmateix, segons la situació econòmica del moment, també s’intenta moderar-los per tal que qualsevol persona que vulgui uns rotllos els pugui comprar.

El públic va fent les seves ofertes, l’encantador va dient, per exemple, “25! me’n donen 25! Qui en dóna més?!” i si no hi ha cap oferta nova, el lot es vendrà a la persona que ha fet la més alta. Aleshores l’encantador li entrega el lot, recull els diners i els porta cap una tauleta on hi ha una persona amb la caixa dels diners. Si cal retornar canvi, ho fa, i seguidament agafa un nou lot per repetir el procediment. Així doncs, dins del cercle es produeix l’encantament simultani de cinc o sis lots de rotllos, tants com encantadors hi hagi.

En els últims anys s’han subhastat uns 80 lots cada any, però en edicions anteriors s’havien assolit xifres de fins a 120 lots. En funció de les perspectives d’assistència o de com ha anat evolucionant la venda en edicions prèvies, s’encarrega una quantitat concreta de lots. Cadascun està format per un rotllo més gran i un de més petit, embolicats en paper, dins de bosses de plàstic. Anys enrere anaven sense embolicar i aleshores els encantadors els agafaven amb un mocador blanc. Com a agraïment per la seva tasca en la festa, tant els encantadors com el mossèn reben, per part dels organitzadors, un lot cadascú de forma gratuïta. Els mateixos organitzadors també se’n queden un. L’acte de l’encantament en sí mateix té una durada aproximada de mitja hora.

Generalment, l’Encantament dels Rotllos s’escau en una data propera a la festivitat de Sant Blai, en la qual, tradicionalment, es produeixen benediccions d’aliments per tal que adquireixin virtuts protectores i de guariment, vinculades a la salut. És per aquesta raó que durant l’Eucaristia del diumenge en què se celebra l’encantament és probable que també es produeixi la benedicció dels aliments vinculada a Sant Blai. En relació a aquest fet, els parroquians porten aliments com caramels, xocolata, o fruita, entre d’altres. Aquests productes són beneïts a l’inici de la missa, i en principi, són consumits al llarg de l’any, si la seva conservació ho permet, en moments de malestar físic.

En ser la missa de celebració de la Candelera, des de l’església pot produir-se el repartiment de petites candeles beneïdes a les quals s’atorga, també, propietats protectores. Aquest fet, però, pot ser substituït per l’encesa d’una candela gran per a tota la comunitat.

Història i transformacions de l'element: 

Les primeres referències documentades d’una celebració especial el dia de la Mare de Déu de la Candelera a la localitat de Llorenç del Penedès daten del segle XVII. Segons apareix al número 38 de la revista local Portal Nou (març 1980), a l’Arxiu Parroquial de la localitat s’hi va trobar el Capbreu Bussot, un document en el que, entre altres qüestions, s’hi ofereix una descripció de les activitats dutes a terme en motiu d’aquesta festivitat l’any 1628.

S’hi esmenta que “Item (així també) dia de Na Sa Candelera rreb lo Rector de Llorens de la administració del Panaret que aporten les dones, y les completes, profesó, vespres y goigs quatre sous y nou (diners). Y ay offerta general y las dones administradores acostumen offerir cada huna una coca pintada y molt blanca”. Així, doncs, s’observa com per a la celebració d’aquesta diada es combinaven els actes estrictament religiosos, com serien la processó o les pregàries, amb la col·lecta de diners i el consum comunitari d’aliments, en aquest cas coques, tradició que s’ha conservat durant tot el segle XX i fins l’actualitat.

Més enllà d’aquesta informació, però, no s’ha trobat l’origen i significat primigenis d’aquesta celebració, que ha anat patint modificacions en la seva forma al llarg del temps. Actualment, l’Encantament dels Rotllos es produeix en un format més breu, en un sol dia, però a meitats de segle XX, eren diverses, les activitats que es duien a terme, durant l’any, que guardaven certa relació amb aquesta festivitat. El punt d’unió d’aquestes activitats era, precisament, les persones que s’encarregaven d’organitzar-les.

Cada any, una zeladora del Barri de Dalt i una del Barri de Baix del nucli de Llorenç custodiaven a casa seva una imatge de la Mare de Déu, que duia acoblada una petita safata que serviria per recollir donatius. Eren dues, doncs, les imatges que anirien passant per les cases del poble, i precisament, era per la Candelera quan es produïa el canvi de zeladora. Generalment, se seguia l’ordre de les cases del carrer per tal de determinar qui seria la següent, i eren els diversos membres de la casa (família) els que s’encarregaven de dur a terme les tasques vinculades a aquesta responsabilitat, entre elles l’organització de l’Encantament dels Rotllos.

D’una banda, les filles de cadascuna d’aquestes cases, nenes o noies de 13 o 14 anys com a molt, eren les encarregades de passar, porta per porta, la imatge de la Mare de Déu i recollir els donatius que aportava cada família; cadascuna al seu respectiu barri. La frase amb què se sol·licitava aquesta col·laboració era la següent “Ave María! Que vol fer caritat a la Mare de Déu?” i seguidament es recollia l’import que la família pogués entregar. En aquest sentit, i a tall d’anècdota, una de les informants explica com li sabia greu quan, per part d’algunes famílies, l’aportació era petita; que hagués desitjat passar de llarg d’aquestes cases, i com la seva mare li feia entendre el valor que aquella quantitat podia tenir per aquelles persones, i el fet que la Mare de Déu havia de passar per totes les cases sense distinció.

Aquesta activitat es repetia cada diumenge al matí, durant tot l’any, i era duta a terme només per una sola noia de cadascuna de les dues cases, segons el barri. El diumenge al matí se celebraven dues eucaristies, una més aviat i l’altra cap al migdia, a alguna de les quals haurien d’assistir les noies que passaven la Mare de Déu. Així, doncs, si s’optava per anar a la primera missa, el recorregut quedava interromput, de manera que una part de les cases es visitaven abans de l’eucaristia i l’altra, després. Per contra, si es començava el recorregut de bon matí, es podia assistir a la segona missa en acabar, i després es disposava d’un cert temps lliure abans de dinar. Cal tenir present que cada recorregut sencer podia arribar a ocupar dues hores, i es tractava d’un obligació a la qual les noies no es podien negar.

El dia de la Mare de Déu de la Candelera feien el recorregut les mateixes zeladores; les senyores de cada casa. El procediment era el mateix que la resta de diumenges; es passava la imatge per les cases i es demanava caritat. A canvi, però, s’oferien tres candeles beneïdes i un tall de coca. Habitualment, les candeles anaven lligades amb una beta de ràfia, i eren guardades a cada casa per tal d’encendre-les, al llarg de l’any, en moments de dificultat, com podia ser una malaltia, o una previsió d’inclemències meteorològiques. Aquestes candeles també es vinculen amb protecció per a les dones en determinades etapes vitals com podrien ser un embaràs, un part o una viduïtat recent.  Generalment, n’hi havia dues de més senzilles, llises, i una de més treballada amb decoració daurada.

Aquest era el dia que es recollien més diners, perquè es donaven les candeles, i hi havia un cert element competitiu entre els dos barris per veure qui en recollia més. Normalment era el Barri de Dalt qui aconseguia un import més elevat, bàsicament perquè era més gran i tenia un major nombre de cases. Aquest mateix dia, a la sortida de missa també es duia a terme l’Encantament dels Rotllos pròpiament dit, activitat que s’ha mantingut fins l’actualitat. Tant en el cas de la coca com dels rotllos, els informants manifesten que s’elaboraven en forns de la localitat, no s’esmenta, doncs, que fossin les mateixes zeladores les que fessin aquests dolços. Tanmateix, tenint en compte la longevitat de la celebració, no és una situació descartable en segles anteriors.

Per últim, per la Festa Major de Llorenç, 10 d’agost, les filles de les cases organitzadores també passaven les imatges de la Mare de Déu per les cases de cada barri, juntament amb una borratxa (gerra) amb colònia. En aquest cas anaven en parelles, una duia la Mare de Déu i l’altra la borratxa, i ben mudades; vestits i sabates nous i una mantellina blanca (pollita). Era una tasca pesada ja que es feia tot el recorregut de cada barri a l’hora de dinar.

Aquest dia, a canvi del donatiu, s’oferia una mica de colònia a qui el feia. Cal tenir present que sempre es tractava de nenes o noies molt joves, que era una activitat que probablement només es faria un cop a la vida (havia de coincidir que toqués l’organització a la família i que en aquell moment es tingués una edat adequada –preadolescent o adolescent) i que se succeïen anècdotes que han quedat marcades en la memòria de les informants. Una d’elles explicava com una Festa Major, passant la borratxa per una casa mentre els membres de la família dinaven, en comptes de posar-li la colònia al coll, a un senyor gran li va posar al cap. La qüestió va ser que el senyor era calb, la colònia li va patinar i li va caure dins del plat de vedella rostida. El senyor no se’n va adonar i anava sucant el pa al plat, mentre que ella explica que no “sabia de quin color posar-me, ni què dir, de tanta vergonya com passava”. Una altra informant relata com en preguntar a una família si volien fer un donatiu, va rebre per resposta que “la Mare de Déu no en demana, de caritat!”.

Per sintetitzar, doncs, les responsabilitats de les cases de les zeladores comprenien passar la Mare de Déu cada diumenge, per la Candelera preparar les candeles, per la Festa Major passar també la borratxa, i organitzar l’Encantament, única activitat que ha arribat amb el mateix format fins al present.

El primer en deixar-se de fer fou passar la imatge cada diumenge, activitat que es va perdre a finals dels anys 60. Fins als anys 80, però, encara es va mantenir passar-la per la Candelera, amb les candeles, i per la Festa Major. A partir d’aquest moment això també va desaparèixer i només va romandre la celebració del dia de la Candelera a l’interior de l’església. Malgrat tot, a la sortida de missa, juntament amb els rotllos, també s’oferien els paquetets de candeles que preparaven les cases organitzadores, tot i que posteriorment això fou substituït per l’encesa d’una candela més gran, dins l’església, que, simbòlicament, és per tot el poble.

Les possibles causes d’aquesta evolució són diverses. D’una banda, el canvi d’una societat tradicional, principalment agrària, amb rols de gènere i edat marcats, en què l’Església era un institució amb poder social, i en què gran part de les relacions personals s’establien en un radi de distància relativament petit, a una altra de més globalitzada, amb moviments migratoris de llarg abast, on el pes econòmic recau en gran mesura sobre el sector dels serveis i en què els paràmetres que defineixen els rols, tant de gènere com d’edat, són també diferents. D’altra banda, a nivell social, es podrien esmentar factors com una pèrdua progressiva de religiositat, el canvi de percepció en el concepte de família (nuclear/extensa) i la seva relació amb la idea de casa, o el fet que els membres adults de la família desenvolupin la seva activitat laboral fora del municipi (rellevant pel temps dedicat i relacions que s’estableixen).

Processos i preparatius: 

Tal com ja s’ha esmentat a l’apartat d’Història i transformació, són dues famílies del poble les que s’encarregaran de l’organització de l’Encantament, una del Barri de Dalt i l’altra del Barri de Baix. Originàriament s’encarregaven també de la custòdia d’unes imatges de la Mare de Déu i de gestionar certes activitats vinculades al culte. Actualment, però, la seva tasca consisteix en buscar el forn que vulgui fer els rotllos, encarregar-los, vetllar perquè dissabte al vespre ja siguin a l’església, cercar els encantadors pel moment de la subhasta, recollir els diners i passar comptes amb el forn.

Tradicionalment els rotllos eren encarregats als diversos forns de la localitat de Llorenç, cada any a un de diferent. D’uns anys cap aquí, però, és el forn de Santa Oliva qui els produeix, perquè sembla ser que és l’únic que accepta aquesta mena d’encàrrecs i pot proporcionar el producte a un preu assequible.

El pagament dels rotllos es fa el dilluns al matí, un cop s’han venut, de manera que els organitzadors no han de fer un desembossament de fons propis.

Dedicació: 

La celebració de l’Encantament dels Rotllos, tradicionalment, ha coincidit amb el dia de la Candelera, tot i que no queda massa definit el vincle directe que pot tenir amb aquesta festivitat.

En tot cas, la Mare de Déu de la Candelera se celebra el 2 de febrer, 40 dies després de Nadal, i representa el moment en què Jesús fou presentat al temple i quan es produí la purificació de Maria segons l’antic ritu jueu. Les candeles que s’encenen durant aquesta festivitat simbolitzen la nova llum que aporta Jesús i la tradició recomana guardar-les per reconfortar-se en els mals moments que poden viures al llarg de l’any. 

La festivitat de la Candelera fou introduïda pel Papa Gelasi al segle V, i la seva data coincideix amb la de les antigues Lupercals romanes, uns ritus de purificació que es realitzaven al Mont Palatí en honor al déu Pan.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Rotllos: Dolç de forma circular, semblant als rotllos de Pasqua o als de Sant Antoni, amb gust d’anís i sense ous durs ni massapà. Se subhasten de dos en dos, un de gran i un de petit.

Candeles: espelmes petites que es repartien per la festa de la Candelera. Sovint eren tres, lligades amb un cordill de ràfia, essent una d’elles més bonica i treballada.

Calaixos de forner: recipient d’un metre i mig de llarg per un d’ample, aproximadament, amb parets verticals d’aproximadament un pam d’alçada, que serveix per transportar dolços. En aquest cas es fa servir per al transport dels rotllos del forn cap a l’església i per contenir-los al seu interior durant l’eucaristia, la benedicció i fins al moment de la subhasta.

Borratxa: gerra amb 4 o 5 brocs que, en aquest context, es feia servir per transportar colònia per la Festa Major amb l’objectiu d’obtenir més donatius per l’església.

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

L’Encantament dels Rotllos és una activitat organitzada per famílies de Llorenç del Penedès, per torns. En cas que necessitessin consell o recolzament, l’entitat que els en podria oferir és el Consell Parroquial de la població.

Actualment es tracta d’una tasca que es realitza de forma voluntària. Les dues famílies, una del Barri de Dalt i l’altra del Barri de Baix, que han organitzat la darrera edició, seguint l’ordre de les cases del carrer, són les encarregades de preguntar a les persones que viuen a la casa següent si volen organitzar el proper Encantament dels Rotllos. Si ho accepten, ja no cal fer res més, si no, caldrà provar sort a la següent casa, fins trobar-ne una que vulgui gestionar l’acte.

Existeix la temptació de preguntar, directament, a persones de les quals s’intueix una resposta afirmativa, però per tradició s’intenta que independentment de la vinculació amb l’Església ho pugui organitzar qualsevol veí a qui, per ordre, li correspongui.

Participants/Executants: 

A l’Encantament dels Rotllos hi ha diverses tipologies de participants; d'una banda els organitzadors,  de l’altra els encantadors, i finalment, els assistents a la celebració.

Els organitzadors, com s’ha esmentat anteriorment, són dues famílies, una del Barri de Dalt i l’altra del Barri de Baix, que s’ocuparan d’encarregar els rotllos, de contactar amb els encantadors perquè facin la subhasta, de portar els rotllos el dissabte a l’església i de gestionar la vessant econòmica de l’activitat (cobrar durant la subhasta, passar comptes amb el forn que fa els rotllos, i entregar el restant a l’església).

D’altra banda, els encantadors són els cinc o sis homes que executen la subhasta. Generalment, cada any són els mateixos ja que, malgrat que es proposa a persones noves, costa molt que s’acabin afegint al grup. Cal tenir present que l’Encantament dels Rotllos té un origen religiós, de manera que són les persones més vinculades a l’església les que hi tenen una participació més rellevant. En aquest sentit, el nombre de persones de l’Església va disminuint, així que solen ser les mateixes les que acaben promovent els diversos actes que es realitzen al llarg de l’any.

Els informants comenten que la majoria de tasques de l’església les acaben efectuant les dones, de manera que, quan són preguntats sobre el fet que els encantadors sempre hagin estat homes, sobretot les informants, contesten que “una cosa que funcionen els homes...” i “Ja que fan una cosa, que facin...”.

Els assistents a la subhasta són, majoritàriament, les persones que surten de missa. Habitualment es tracta de persones grans, però també hi ha algunes famílies més joves amb canalla. També altres persones del poble interessades per la festa que, quan és el moment, s’acosten a les escales de l’església, on es produeix l’encantament. En algun cas, sobretot des que es fa difusió d’aquest acte a través de l’Ajuntament, persones d’altres indrets s’interessen per l’activitat i hi assisteixen.

Precisions ús i funció: 

L’Encantament dels Rotllos és una celebració popular i tradicional, molt arrelada entre les persones religioses de la població, que permet obtenir recursos econòmics per al manteniment de la parròquia de Sant Llorenç. Originàriament, les persones encarregades de l’organització de l’Encantament també tenien altres responsabilitats, com la custòdia d’imatges de la Mare de Déu o la preparació de les candeles per la festivitat de la Candelera. Actualment, tot i que la festa està estretament lligada a la parròquia i serveix per recollir diners per mantenir-la en bones condicions, l’activitat d’organització de la festa no comporta aquests altres deures religiosos.

Patrimoni relacionat: 

Església parroquial de Sant Llorenç

Tot i no tractar-se estrictament d’elements propis de l’acte de l’Encantament dels Rotllos, podrien considerar-se patrimonials les imatges de la Mare de Déu que originàriament passaven per les cases les zeladores, que serien encarregades també d’organitzar l’encantament.

Una d’aquestes imatges correspon a la Mare de Déu del Roser. Es tracta d’una imatge que forma tot un conjunt amb la safata que servia per recollir els donatius, i actualment es troba a la Casa Parroquial. Aquesta figura era la que es passava pel Barri de Dalt. Existeix una altra imatge, la del Barri de Baix, tot i que no s’ha pogut determinar a quina Mare de Déu correspon. De totes dues se’n desconeix l’autoria i època de manufactura.

Salvaguarda:

Transmissió: 

Aquesta activitat es transmet en l’entorn familiar de la mateixa gent del poble, principalment. En tractar-se d’una activitat relacionada amb l’església, és més probable la transmissió entre aquelles persones que freqüenten aquest espai.

D’altra banda, però, s’informa d’aquesta activitat a través de mitjans de difusió de la localitat, com la revista de l’Ajuntament o la seva pàgina web. En aquest sentit, en algunes ocasions, s’ha detectat la presència de visitants que, havent-se assabentat de la celebració de la festa a través d’aquests mitjans, s’han apropat a Llorenç del Penedès a conèixer-la.

Quan es produí l’inici de l’increment poblacional que ha afectat la majoria de localitats del Baix Penedès (finals de la dècada dels 1990 i 2000), arran de l’expansió urbanística dels municipis, s’intentava, també, a través de l’escola, ensenyar les tradicions populars de Llorenç als nens nouvinguts i les seves famílies. En aquest sentit, una de les dificultats actuals és que, sovint, el professorat tampoc és originari de la població i la transmissió de les tradicions locals esdevé més complexa.

Respecte a aquesta qüestió, una de les informants efectua la reflexió que la transmissió de determinats elements de patrimoni cultural costa més que, per exemple, interessar-se pels esports o altres temàtiques d’abast global, ja que sovint, moltes persones tenen altres prioritats. L’increment poblacional tan accelerat que es produí fruit del creixement urbanístic de les darreries dels noranta, ha generat, d’alguna manera una manca que cohesió social en moltes localitats. Moltes vegades hi ha nuclis de població on les persones només hi van a dormir, efectuant tota la seva vida social en d’altres indrets (relacions laborals, familiars, amistats, etc.), de manera que el sentit de col·lectivitat, de poble, es veu afeblit. D’altra banda, el component religiós d’aquesta festivitat també pot dificultar que persones nouvingudes que no comparteixin aquest sentiment l’adoptin com a pròpia.

Viabilitat / Riscos: 

Un dels riscos associats a l’organització d’aquesta activitat és el descens de persones joves vinculades a la parròquia, essent les que tenen edats inferiors a quaranta anys les menys presents al col·lectiu. Aquest pot ser un dels motius pels quals cada cop costi més trobar tant persones organitzadores com encantadors.

Tradicionalment, quan tocava el torn d’organitzar la festa a una determinada casa, se solia acceptar. Actualment es tracta d’una activitat voluntària, i això també ha fet que moltes persones se n’hagin anat desentenent, segons expliquen els informants.

Tanmateix hi ha dos elements que fan entreveure més optimisme entre les persones vinculades a la parròquia; un és l’empenta del Consell Parroquial. Aquesta entitat organitza diverses de les activitats que es duen a terme a l’entorn de la parròquia, de manera que si arribat el moment no es trobés cap família disposada a organitzar l’Encantament, el mateix Consell n’assumiria l’organització, així, mentre aquesta entitat seguís en actiu, la festa també hi seguiria. Alhora, però, s’intenta endarrerir al màxim aquest moment, ja que el que veritablement és tradicional és que siguin les persones del poble les qui l’organitzin.

L’altre fenomen que en reforça la viabilitat és el fet que també hi ha una part de la població que, malgrat no ser religiosa, estaria disposada a tirar endavant l’organització de l’Encantament pel seu component cultural i tradicional, per la consciència que és un tret propi de la població on viuen o on han nascut.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

Per als organitzadors, col·laboradors i membres del Consell Parroquial, el valor que té aquesta festa és el de poder ajudar econòmicament a la parròquia i que una tradició que es remunta tan enrere en el temps no es perdi. Sobretot, en relació a aquest últim punt destaquen el fet que les tradicions locals són molt importants perquè configuren el sentit de col·lectivitat del poble, i que els sabria molt de greu que una activitat de la que ja es té constància al segle XVII desaparegués. Aquest fet, indiquen, fa que un poble sigui ric, i consideren que Llorenç és molt ric perquè conserven moltes tradicions que s’han executat ininterrompudament durant llargs períodes de temps fins l’actualitat.

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 

Per tal de difondre aquesta activitat, des de l'Ajuntament s'informa de la seva realització a través de la revista d'àmbit local Portal Nou. A més, el diumenge previ a la celebració s'efectua un recordatori en finalitzar l'Eucaristia, a l'església.

Recursos associats:

  • Cistelles d'aliments per a la benedicció de Sant Blai
    Cistelles d'aliments per a la benedicció de Sant Blai
  • Encantament dels Rotllos - portadda
    Encantament dels Rotllos - portada
  • Encantament dels Rotllos
    Encantament dels Rotllos
  • Encantament dels Rotllos
    Encantament dels Rotllos
  • Encantament dels Rotllos
    Encantament dels Rotllos
  • Rotllos per a l'Encantament
    Rotllos per a l'Encantament

Informació técnica:

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

Es va realitzar una entrevista en grup a 3 membres del Consell Parroquial de Llorenç del Penedès. Concretament es tractava d'un home de 48 anys i dues dones, una de 66 anys i l'altra de 67, tots tres nascuts i amb residència a Llorenç del Penedès. També es va presenciar i participar a la festa de l'Encantament dels Rotllos de 2017 i 2018.

Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dimecres, 18 juliol, 2018
Actualitzacions de la fitxa: 
divendres, 28 desembre, 2018
Validador/a: 
Coordinació IEP
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

El significat simbòlic d’aquesta tradició no és conegut amb certesa, més enllà de la possibilitat que ofereix d’obtenir uns recursos econòmics per l’església, sobretot en èpoques en què no hi havia assignacions públiques o subvencions per a possibles obres de manteniment. En termes generals, a les candeles beneïdes per la festa de la Candelera se’ls atribueixen propietats protectores relacionades amb la salut i amb la dona –les que han donat recentment a llum, les embarassades, les vídues-, d’aquí el paper històricament protagonista de les dones (zeladores...). D’altra banda, també proporcionen llum i protecció, física i simbòlica, en cas de tempestes o d’absència de corrent elèctric.

Degut als horaris establerts per a la celebració d’eucaristies a la parròquia, és freqüent que el mateix dia que es realitza l’Encantament també es faci la benedicció d’aliments pròpia de Sant Blai. Juntament amb això, a la sortida de missa es produeix el repartiment de trossos de coca beneïda. La proximitat del dia de Sant Blai o la construcció de costums populars com el fet de guardar o prendre cap a casa, per a algú malalt, algun tros de coca beneïda fan pensar en un sentit de protecció o cerca de la salut a través de l’aliment.

IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ
Terrazel

Identificació:

Codi: 
IP-4-0003
Tipus d'element: 
Nom propi de l'element: 
El Terrazel
Altres denominacions: 
L'Espectacle
Festa de l'Espectacle
Ball de l'Espectacle
Grup i/o comunitat: 
Veïns de Sant Llorenç d'Hortons
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

El Terrazel – expressió de nova invenció que significa literalment “amor per la terra” –és la festa-espectacle principal de la Festa Major de Sant Llorenç d’Hortons, que s’escenifica cada 10 d’agost.

Realitzada des del 1990,  es caracteritza per tractar un tema contemporani com la defensa dels valors ecològics - concretament del món rural enfront del creixement desmesurat de la industrialització i de l’urbanisme de les polítiques neoliberals -, des de la construcció d’un argument de caire mitològic, on es representa la lluita de les forces del bé i del mal a través d’una posada en escena que combina elements tradicionals del seguici popular (gegants, nans, grallers, bestiari, diables, balls de bastons, etc.) amb d’altres d’innovadors (música electrònica, ginys elèctrics, dansa contemporània, veus distorsionades, etc.).

Data identificació: 
divendres, 4 novembre, 2016

Localització:

Descripció de la localització: 

Si bé l’actuació principal es desenvolupa en un escenari situat a la plaça Terrazel, la festa-espectacle té lloc també en altres dos espais. El primer, en el seguici popular que després de l’ofici solemne al migdia (12.00h), inicia a la plaça de la Rectoria a les 13.00h, al costat mateix de l’església de Sant Llorenç, i avança pel passeig de la Rectoria i el carrer Major fins a arribar davant l’Ajuntament. El recorregut conclou amb un vermut popular al passeig Marimon Llançà, emplaçat davant el consistori,  servit pel col·lectiu que dissenya la programació local, els Mallols, i voluntaris locals.

El segon espai és davant l’Ajuntament, on tenen lloc els balls dels entremesos i, el carrer Major, on s’escenifica el “carrer de foc”. A continuació, s’arriba fins a la confluència del carrer Diputació, on es gira a mà esquerre fins a la plaça del Terrazel. És aquí, on damunt un escenari, té lloc la resta de l’espectacle. El públic o s’ho mira dempeus o es situa assegut a la pista de la Societat Cultural Hortonenca, emplaçada en un lateral de la mateixa plaça Terrazel, on des del 2015 s’ha habilitat una pantalla gegant d’alta resolució.

Després del castell de focs, el Grup de Diables del Terrazel, acompanyats del bestiari de l’espectacle, el Llengot, el Malaganya i l'Unicorn, procedeix a un correfoc final que inicia a la plaça i transcorre pels carrers Major i Valls, la plaça de Valls, els carrers del Raval i la Generalitat i la plaça Europa.

Georeferenciació: 

Localització: 

Datació:

Data de realització: 
diumenge, 10 agost, 2008
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

El Terrazel es celebra anualment el 10 d’agost a la Festa Major de Sant Llorenç d'Hortons.  

Descripció:

Descripció general: 

El Terrazel és una festa-espectacle popular que es celebra el 10 d’agost en el marc de la Festa Major de Sant Llorenç d’Hortons. 

Sorgida l’any 1989 per iniciativa d’un grup divers de joves i adults del municipi, la raó del seu origen rau en donar sortida a les seves inquietuds culturals i en enriquir la programació festiva d’aleshores. Inicia així un treball col·lectiu creatiu que desemboca en la concepció d’un espectacle popular renovador l’any següent (1990), tant per la temàtica – la defensa de la natura davant el model socioeconòmic imperant -, com per la posada en escena, on es fusionen elements del seguici popular amb d’altres d’innovadors. 

Convertida actualment en l’acte més rellevant de la festa major, conta amb la participació de 160 persones, homes i dones, d’edats entre els 11 i 68 anys. Un espectacle intergeneracional que està recolzat per la comunitat, que assisteix massivament a la representació i el reivindica com un element positivament singular i diferent dels que s’ofereixen al mateix municipi i a la resta de la comarca.

El Terrazel dona nom al conjunts d’actes que es celebren, iniciant al migdia amb el seguici i el vermut popular i, prosseguint, a la nit, amb el ball d’entremesos, el carrer de foc, l’espectacle, el castell de focs i el correfoc final; però també anomena al conjunt de persones que organitza i participa en l’espectacle. Canalitza així bona part de la potencialitat artística i creativa del municipi on destaquen els diferents grups que s’han anat formant en el seu interior (grallers, geganters, diables....), però també les diferents activitats sorgides, necessàries per al seu desenvolupament, com els tallers de construcció de guió, costura de vestits, etc. 

El primer acte del Terrazel inicia al migdia, a les 13.00h. Acabat l’ofici religiós a l’església de Sant Llorenç, els diferents grups del seguici popular (diables, gegants, grallers, nans...) enceten el recorregut que els durà, acompanyats pel públic assistent a la missa i d’altres persones que s’hi aniran afegint,  fins a l’Ajuntament, a través del carrer Major. Posteriorment, es durà a terme un vermut popular al passeig Marimon Llançà -situat davant el consistori, i habilitat per l’ocasió amb taules i cadires – servit pels Mallols, el col·lectiu que dissenya la programació local, i diversos voluntaris. 

L’activitat es reprèn a la nit després de la llançada de tres coets d’avís. Concretament a les 10h, els preliminars de l’espectacle escènic - el ball d’entremesos - inicien davant l’Ajuntament. Comencen amb el Toc d’Obertura anunciat per la melodia de les gralles i tabals, i prossegueix amb el Vals dels Gegants, protagonitzat  per La Mare Terra -  símbol del planeta, fèrtil i protectora -  i el Sol - astre rei, fecundador de la Terra- , dansa que s’acompanya musicalment d’acordió diatònic i un parell de violins. Conclosa aquesta part, entren en escena dotze cap-grossos portats per nens i nenes, que representen en fila de dos, el ball dels Mesos de l’Any en companyia de les gralles i tabals. Tot seguit, reapareixen de nou els gegants amb el ball del Galanteig, que s’acompanya dels mateixos instruments musicals precedents. Finalitzada la seva actuació i mentre la Mare Terra i el Sol ja comencen a enfilar el carrer Major, actuen de nou els dotze nens, representant aquest cop, però, el ball dels Follets, acompanyats de la música d’acordió diatònic i els violins.

Cadascun dels entremesos es premia amb els aplaudiments enèrgics dels assistents, que rodegen el poc espai que resta entre l’Ajuntament i l’inici del passeig Marimon Llançà.

Concloses totes les actuacions, tothom comença a seguir els gegants pel carrer Major. A mig camí, però ja no es pot avançar més. La causa és la instal·lació d’una traca que abasta gran part del que resta de via. Passats uns pocs minuts, s’apaguen les llums i comencen a esclatar els petards i a encendre’s les cascades i sortidors: s’inicia el Carrer de Foc.  Finalitzada la traca, i immersos el públic en el fum i a les fosques, uns nous personatges apareixen en escena. Són en primer lloc, els Llefres – l’exèrcit de la tenebra i la pol·lució- que porten unes maces i forques enceses; i a continuació, els Llambrants – les forces de la llum i la natura– que il·luminen el camí. Ambdós franquegen, a banda i banda, el recorregut a realitzar per tots els assistents fins a arribar a la plaça Terrazel. En el transcurs, seran la majoria dels assistents qui s’aturaran a fer-se fotografies. 

Arribats a la plaça Terrazel, l’espai ja està ocupat quasi en la seva totalitat pels assistents, que romanen dempeus davant l’escenari. Succeeix el mateix a la pista de la Societat Cultural Hortonenca, emplaçada en un lateral de la plaça on, en aquest cas, gràcies a una pantalla gegant i unes cadires, es facilita veure amb comoditat i plena visibilitat l’espectacle.

Per a l’elaboració d’aquesta fitxa, l’equip d’antropòlegs ha assistit als espectacles del 2017 i 2018 on s’han incorporat petites variacions en el text, tal com va anunciar l’organització prèviament a l’inici de l’obra. En el darrer any, ha estat amb motiu del bicentenari de Sant Llorenç d’Hortons com a municipi propi.

L’obra està dividida en dues parts: la primera consta d'un sol acte en el qual s'hi desenvolupen teatralment els balls dels entremesos amb l'aportació d'altres balls, tot narrant una història mitològica de l'origen de la terra fins a l'aparició dels humans; la segona part s’explica en dos actes (segon i tercer) i es caracteritza per l'acompanyament de música electrònica. En el primer, els protagonistes són els personatges dolents o malvats, mentre que en el següent, és una lluita de les forces del bé contra les del mal, finalitzada amb la victòria dels primers.

El primer acte s'inicia a les fosques amb el Toc d'Obertura de gralles i seguidament de la veu en off, acompanyada de música de fons enregistrada, que explica l'origen mític de la Terra: "Quan éssers que ara ens semblen gegantins, cobraren vida gràcies ...”(del poeta Ricard Garcia). A continuació, els Gegants (el Sol i la Mare Terra) entren a l’escenari i mentre s’escolta "... el Sol va prenyar la Terra que s’omplí de fruits en arribar a la primavera..." s’il·luminen la torxa del Sol i l’esfera (planeta) de la Mare Terra, elements de la seva caracterització. Segueix el Vals de Gegants al so d'acordió diatònic i panderetes, on l’astre rei dansa i la Mare Terra giravolta entorn d'ell i a l’inrevés per acabar ballant simultàniament.

A continuació té lloc l'escena dels Mesos de l'Any que representa el pas del temps amb l'aparició de dotze capgrossos, nens i nenes que mitjançant els seus vestits i maquillatge representen els dotze mesos. Surten per ordre formant quatre grups (les quatre estacions) i en formació triangular. En escena, sona la cançó dels Mesos de l'Any "Roda que rodaràs", on la lletra de cada estrofa fa referència als tòpics de cada mes –  desembre vend de tot: anunciates .... -. Finalitzada una estació (tres estrofes), es canta la tornada – roda que rodaràs a novell roda no pararàs fent-te bé- .  Cadascun dels mesos gesticula tot il·lustrant la lletra de la cançó que li toca. Al darrer vers de cada estrofa llança a l'aire un grapat de pètals (primavera), confeti (estiu), fulles seques (tardor) o neu (hivern). A cada estrofa, un mes n'és protagonista intercanviant-se llur posició rotant cap a la dreta. Quan es canta la tornada de la cançó, el trimestre s'agafa de les mans i roten els seus components cap a la dreta, deixant pas al següent trimestre. A la darrera tornada, giren en fila tots ells situant-se a la banda esquerra de l'escenari i saludant a l'últim compàs.

Amb música de gralles i tabals, intervenen després els Gegants tot fent unes passes endavant per executar el ball del Galanteig, i acte seguit tornen el Mesos de l'Any amb el seu ball de Nans, disposats en dos grups, emparellats en dues rengles. En acabar la cançó fan mutis pel fons a la dreta.

Amb el so de música electrònica, apareix Gaia – caracteritzada per una infant vestida i emmascarada de blau - , qui encarna l'esperit de la Terra, darrera de la Mare, i inicia la seva dansa individual, la Dansa de Gaia. Mentre, un pirotècnic situa el talismà apagat (una caragola de mar gegant que fa les funcions de corn) al davant dret de l'escenari. Gaia balla i el pren tornant-se lluminós i el mostra. En acabar la seva dansa, es retira a l'esquerra de l'escenari i s'asseu amb el corn encès i tombat.

Durant una introducció musical, apareixen en escena els Follets, dotze personatges màgics representats per nens  i nenes que encarnen els esperits del bosc i de la natura. En cercle, miren el centre, i arrenca el seu ball de caràcter infantil (salts, palmades...) En acabar la dansa, corren joiosament i seuen entorn de Gaia.

Apareixen llavors els Arcans, l’home en estat primitiu, emmascarats amb els seus bastons d'entre la tenebra. La seva escena té tres quadres: a) es situen al seu lloc, ajaguts, i inicien un moviment de mans, peus i cos; dos d'ells simulen ser arbres; b) la resta dels Arcans prenen els bastons dels "arbres" i de cara al públic inicien el ball de terra colpejant els bastons al so de la música, cosa que representa el treball agrari; fan figures del foc i de diversos instruments, fins que dos d'ells es barallen i es formen dos bàndols; c) Ball de bastons: arrenglerats en dues files enfrontades, la dansa representa successivament la lluita, el túnel i el ball.

Els Arcans van a cercar les Al·legories del Paisatge (sis capgrossos que representen estampes del paisatge local i comarcal: el Pi Pujol, la Font de la Bassa Gran, el Molí de Vent, la Vinya-premsa, la Masia i el Gall del Penedès) que executaran el seu ball, d'estructura hexagonal. El ball acaba quan els Arcans col·loquen les Al·legories en posició de pessebre, intercalades en dues files. Els pirotècnics donen un fanalet a cada Follet que es situaran a banda i banda de casa Al·legoria. Els Arcans, de dos en dos, seuen davant de tot. Així acaba la primera escena i comença la segona.

L’acte inicia amb el Buscarrons, capgròs cínic, desvergonyit i provocador. Sense acompanyament musical i gesticulant enèrgicament, el personatge interpel·la al públic (veu en off) i dona un discurs, en forma de rondalla, crític i satíric de l’actualitat (política nacional i municipal, principalment). És just després d’aquest moment, on en el 2018 s’explica l’origen del municipi amb participació: d’un arcan, que narra els fets; la resta que l’acompanyen en algun moment concret en què es dansa; les Al·legories, que ajuden a comprendre el que s’explica segons imatge; i el Buscarrons, que interpel·la amb les seves paraules. En edicions habituals, aquest acte conclou quan els Arcans acaben  marxant d’escena per no estar d'acord amb els arguments del capgròs. Aleshores, ell agafa una bengala, empipa a follets i a públic, la llença a la muntanya i provoca un incendi. Buscarrons i Al·legories rere ell fugen; els follets, espantats, formen dos grups i s'entretenen jugant al joc de picar mans. De l'incendi neix el Llefrot – el cap de les forces del mal - qui baixa de la muntanya arrossegant-se. Crida i espanta als Follets que fugen xisclant pel fons i avança amenaçador cap a Gaia, a qui li agafa el talismà després de forcejar-la. Aleshores, el mostra triomfant al públic i puja la muntanya per invocar el Malaganya (símbol de l’aglomeració urbana). Gaia s'arrossega quedant arraulida al racó mort.

Entre petards, Malaganya entra en escena: surt del gran incendi, baixa de la muntanya i es posa a ballar al centre de l'escenari. Situat després al costat d'un turó i estant el Llefrot quiet i solemne, sona una veu distorsionada que invoca als Llefres - l’exèrcit de la tenebra i la pol·lució- a què apareguin per unir-se al seu cap, el Llefrot, com així fan: “sortiu de les tenebres i aneu amb els vostres amos a empastifar-ho tot”. El talismà resta solt. Aleshores, els Llefres salten esbojarrats amb bengales vermelles, i Gaia, en procés de recuperació, intenta escapolir-se, si bé els malignes li ho impedeixen i l'empenyen fins al bell mig de l’escenari, on cau. Apareix el Llengot – bèstia que representa la indústria agressiva i contaminant - que balla envoltat de foc fins que li postren davant seu a Gaia, per oferir-la en sacrifici.  Els llefres deixen la víctima a terra, vigilada només per dos d'ells, mentre la resta van a cercar més foc.

Després d’aquesta escena, apareix Buscarrons, qui fa gestos d'estar horroritzat i penedit tot adreçant-se al públic. Aleshores, provoca als guardians amb ganyotes i burles i arrenca a córrer perseguit per ells. Gaia, sense vigilància, torna en sí i, dificultosament, aconsegueix pujar a la muntanya, recuperar el talismà i fer-lo sonar.

En sentir el corn (el so del talismà), apareix l'Unicorn encès, movent-se per tot l'escenari. Però tot seguit, els Llefres retornen i el rodegen amb les seves maces enceses, ballant els tiroliros. L’animal  fuig espantat, mentre els malignes celebren la seva victòria i mostren el seu domini. Acaba així el segon acte.

La tercera part s'inicia amb trons: en el primer, els Llefres s'agrupen; en el segon, el Llambrant en cap salta del cim del turó tot encenent el sortidor de la maça, fet que espanta al Llefrot, qui fuig; i en el tercer, apareixen dos llambrants més – forces de la llum i la natura - amb la seva maça encesa. Tot seguit, es succeeixen més trons, mentre van apareixent més llambrants. D’altra banda, els Llefres es van movent a cada tro, agrupats, encorbats... fins que decideixen plantar cara als enemics i es despleguen en filera. Inicia així la guerra, on lluiten armats els Llambrants amb bengales verda, i els Llefres amb bengales de patum. Uns i altres es mouen en cercle, en sentit contrari, mentre que el Llefrot, qui ha quedat al centre, va donant instruccions d'intercanvi de sentit al compàs de la música; així, un cop es creuen les maces en canviar, tots ells s'enfronten un a un, a excepció del Llefrot que s'aparta cap el cim del turó. Malgrat els Llambrants maten alguns Llefres, el cap de les forces del mal convoca reforços. És aleshores quan entren en escena l'Unicorn i el Malaganya, produint-se la batalla de les bèsties. El Llefrot canvia maça per forca de foc i es queda dalt del turó.

Finalment, els Llefres jeuen morts als marges de l'escenari i els Llambrants, esgotats, es recolzen amb les maces al seu costat. Les bèsties en apagar-se fan mutis, romanent només l'Unicorn. Aleshores, el Llefrot s'enfronta amb el Llambrant en cap, lluitant intensament. Malgrat cau el cap de les forces del mal, ell té temps de ferir al líder dels Llambrants, qui té el mateix destí que el seu rival. La resta de Llambrants romanen afeblits,  desolats davant la caiguda del seu dirigent. Tot seguit, es senten veus de nens que ploren i criden i, llavors, Gaia apareix dalt del turó i baixa lentament per després corre d'un costat a l'altre del camp de batalla. En veure tanta mort es desespera i defalleix, però ràpidament recorda el poder del Talismà i va a cercar-lo. El pren, l’apropa al Llambrant en cap i a la resta dels bons combatents, i a poc a poc, tots plegats ressusciten lentament.

Gaia es retira dalt del turó on els Llambrants també s'hi dirigeixen. Un cop allí, formen un semicercle i mirant l’esperit de la natura, encenen ells una bengala intermitent i la saluden. Es giren de cara al públic i realitzen la mateixa acció amb les seves maces. Per últim, Gaia alça el corn amb la intensitat de la música, per deixar-lo a continuació a terra, després del so de timbales. Convoca aleshores els elements de la natura i  entren els Arcans amb maça i sortidor. Després de fer un nou ball de foc i rematar els Llefres, es col·loquen entre els Llambrants amb un genoll a terra. A continuació, apareixen els Gegants ballant, les Al·legories saltant i dansant i el Buscarrons; paral·lelament, també entren els Follets i els Mesos de l’Any, els quals s’apropen a les Al·legories amb bengales. Aleshores, sona música de piano i es fa el silenci. Gaia baixa lentament amb el corn, acompanyada del Llambrant en cap, i acarona als Follets i a les Al·legories. Finalment, els Follets l'envolten i els Gegants s'hi apropen. És el quadre final que representa la victòria de les forces del bé, el triomf de Gaia i l’alegria de la vida, després d'una àrdua lluita.

Conclòs amb un castell de focs i entre ovacions del públic, el qual ha aplaudit cadascun de les actuacions realitzades al llarg de tot l’espectacle, temps després de mitja nit inicia el correfoc pel municipi. El Grup de Diables, acompanyats del bestiari de l’espectacle, el Llengot, el Malaganya i l'Unicorn, el protagonitzen.

Història i transformacions de l'element: 

La voluntat d'alguns membres de l'Ajuntament de Sant Llorenç d'Hortons d'enriquir la seva Festa Major - fins aleshores gairebé limitada a la programació de balls de saló -,  i la inquietud d'un grup de joves per desenvolupar les seves capacitats culturals, va coincidir, a inicis de l'any 1989, a crear un espectacle que, any rere any s'ha anat perfilant i perfeccionant.

En un inici, s’havia de pensar un tema que fos sensible a una de les problemàtiques locals del moment com era el de la transformació de l'entorn a causa de la instal·lació d'indústries i el creixement urbà, enfront el retrocés agrícola i mediambiental. Aquesta consciència dels valors ecològics i paisatgístics, de la capacitat de convivència de la ruralia, va fer dur als iniciadors a plasmar la contradicció en una lluita entre les forces del mal (dimonis) i les del bé (àngels). De seguit es van muntar uns tallers per crear els personatges que havien d'encarnar els dos bàndols, els Llefres i els Llambrants.

La primera representació de l'espectacle va tenir lloc el 10 d'agost de 1990 en un descampat urbà o petita plaça de terra. En principi, la representació va desvetllar recels o incomprensions entre alguns dels veïns, però això no va fer defallir els joves que, any rere any, anaven incorporant nous papers i grups de personatges mitjançant  tallers, al mateix temps que anàvem perfeccionant el guió. Un argument, que sempre ha romàs obert a improvisacions i a noves iniciatives.

Els tallers han tingut una importància cabdal perquè van aconseguir aglutinar els participants en la creació activa, en la construcció d'uns personatges als que després haurien de donar vida ells mateixos dalt l'escenari,  així com pels carrers del poble. Segons un informant:  

Amadeu Ferré tenia experiència en figurinisme i en la realització de màscares..., així que se li va proposar el projecte, els dissenys. Amb ell al capdavant, vam crear tallers pels nois i noies, pels joves, per tal d’anar creant el bestiari. Des de l'any 1990 i fins el 1998, cada any fèiem un gegant, o una sèrie de capgrossos, i una altra sèrie, i una altra... i així va créixer la festa”.

També es feien, simultàniament, activitats de dansa, música... Totes les figures i tot el bestiari va ser creat en aquests tallers menys la geganta (La Terra) i el gegant (El Sol) que van ser elaborats pel mateix mestre Amadeu Ferré, al seu taller de Vilafranca del Penedès els anys  1994 i 1995, respectivament.

L'any 1997 l'espectacle va ser anomenat El Terrazel  ( terra – zel : amor a la Terra), nom pel que se'l coneix des d’aleshores. La plaça de terra on tenia lloc l'actuació principal, va ser urbanitzada i se la va batejar amb el nom del propi espectacle, la plaça del Terrazel.

L'obra, des dels seus temps inicials, ha estat oberta a noves iniciatives i aportacions sorgides mitjançant la intuïció i la opinió dels mateixos participants, esdevenint així una obra de caràcter col·lectiu que compta amb la participació integra de diferents grups d’edat.

En ser una obra col·lectiva, feta com de pedaç i malgrat el guió previ que li dona certa unitat, la gent hi intervé. Així, per exemple, el 1993, fèiem un tercer gegant de foc per integrar-se al grup dels Llefres; els Llambrants es van queixar que ells no tenien cap peça emblemàtica, i així, l'any següent, van decidir fabricar l’Unicorn amb cua de peix, que tot d'una esdevingué el símbol dels quatre elements de la natura.

La festa té una dinàmica interna i el naixement de les figures o els canvis en la coreografia o en l’escenografia són sovint atzarosos, improvisats, i decidits pel criteri dels mateixos actuants".

Amb el pas del temps, s'han anat definint i perfeccionant els diferents rols i grups de personatges, sigui en el paper que representen, sigui en el seu vestuari, en la seva màscara... fins a aconseguir la seva plena personalitat. Tot plegat forma part d'un procés de creació continuat i mai tancat del tot.

En diversos moments de la creació s’hi han anat incorporant personatges singulars: la ballarina Gaia, encarnació de l’esperit de la Terra, i el Buscarrons, un capgròs satíric i mordaç, encarregat de pronunciar un discurs ple de cinisme i, tanmateix, crític sobre aspectes de l’actualitat política, social i mediambiental. 

També és remarcable l’augment dels participants fins a arribar a les 160 persones actuals, comptant-hi totes les edats. La transmissió generacional ha estat un factor clau en el manteniment de l’espectacle.

Un altra mèrit ha estat el fet que molts dels grups que integren l'obra hagin cobrat vida pròpia, és a dir, hagin adquirit plena autonomia per actuar per sí mateixos altres dies de l'any, fins i tot, en d‘altres poblacions, com és el cas del grup de Geganters, el grup de Grallers, el grup de Diables o el grup de Bastoners; conjunts, tots ells, que no existien abans a Sant Llorenç d'Hortons i, que ara, es troben plenament arrelats i en funcionament. La creació i el mateix espectacle ha estat i és un fenomen d'integració, d'eclosió i d'explosió cultural a nivell local.

L'any 2015, en ocasió dels seus 25 anys d'existència, es va introduir un element nou a manera d'experimentació, tot creant un grup de teatre de text format per set personatges: el Xarlatà, l’Hedònia, la Mímesi, el rei Arké, i el Solità, i la intervenció muda de la ballarina Gaia, explicant l'origen real del Buscarrons, un altre dels personatges característics de l'obra. A diferència d’altres noves incorporacions que s'han creat per quedar-s'hi, en aquest cas ha esdevingut conscientment efímer, és a dir, aquesta experimentació no ha estat pensada per repetir-se any rere any, però sí ha donat lloc  a plantejar-se el fet de poder fer un Terrazel especial cada cinc anys.

 

Processos i preparatius: 

Es poden distingir diferents nivells de processos i preparatius per dur a terme El Terrazel. A nivell organitzatiu, existeix una comissió oberta – és a dir, on hi pot assistir tothom i formar-ne part qui vulgui, composta principalment pels responsables de cada una de les àrees existents: el cap dels gegants, el dels diables o el dels bastoners, els monitors que s'ocupen dels més petits, etc- -  que es reuneix almenys un cop al mes.

L'any 2016  i per qüestions legals, es va constituir en associació, si bé no existeix la figura del soci que abona una quota. La seva pertinença és voluntària i no acotada temporalment.

D’altra banda, cada grup, i sota la tutela del seu cap, assaja de forma autònoma en la periodicitat que creuen necessària i en l’espai que tenen o habiliten. Així, el diables i els grups de ball solen fer-ho al carrer o a la mateixa plaça del Terrazel, mentre que els grallers i la cobla de tres quartans solen disposar d’un local cedit per l'Ajuntament, l’anomenat local Terrazel.

També cal destacar els tallers que s'han anat organitzant, any rere any, per tal d'elaborar: les màscares, el bestiari i totes les qüestions de caràcter plàstic;  crear i practicar les músiques i les danses; o cosir la vestimenta.  

La preparació conjunta s'inicia el mes de juliol i fins el mateix dia 10 d'agost. Es fan diversos assajos, nombre que pot variar segons la complexitat que presenti aquell any el Terrazel (sigui per algun canvi significatiu en el guió, sigui per la introducció d'algun element nou, etc.). Un grup de direcció s'ocupa de coordinar el que haurà de ser l'espectacle final a representar.

Cada any es renova el discurs del Buscarrons, l'únic dotat de veu pròpia, i que és un discurs semblant als versots dels diables convencionals, de crítica política i social, i  també paregut als balls parlats.

Per últim, existeix l'equip tècnic que s'ocupa de la música, la il·luminació, els detalls de l'escenificació, la pirotècnia....

Dedicació: 

Es tracta d’un espectacle de recent creació que se l’ha dotat de caràcter mitològic i temàtica ecologista. 

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

La infraestructura suport de l'espectacle és la plaça Terrazel, lleugerament inclinada cap el fons, amb algun graó al principi i també a la banda esquerra. Al fons de la plaça, a la part més alta, s'hi construeix un turó a base de palets coberts per tela de sac. Rere seu, també s'hi emplaça, convenientment disposat, tot el material pirotècnic que constitueix el castell de focs final. També es col·loca en lloc convenient l'equip de so i l'equip d'il·luminació, una part del qual es situa alçat, just davant la pista de la Societat Cultural Hortonenca.

La resta d'eines, objectes i accessoris són els propis de la caracterització de cada personatge o de cada grup de personatges (vestuari, màscares, objectes...).

Els gegants, el Sol - amb corona i vestit marró i daurat - i la Mare Terra – amb barret caigut i de color blau i blanc -, porten una torxa i una esfera, respectivament. Els Mesos de l'Any, nans, es distingeixen uns dels altres pels colors - freds o calents segons l'estació que representen –, les edats - més joves gener i febrer, més grans novembre i desembre – i el sexe - femenins els mesos d'estiu- . No són els únics capgrossos, les Al·legories del Paisatge es mostren escenificant-se a través dels topònims o símbols locals i comarcals; mentre que el Buscarraons, s’exposa amb  rostre verd, nas allargat, i grans orelles.  D’altra part, hi ha Gaia, tota vestida i emmascarada de blau, qui s’encarrega de dur en diversos moments de l’obra el talismà – un llum en forma de caragol -; i els Arcans, que també amb la cara coberta per una màscara, porten els seus bastons. Per últim, hi ha els follets, disfressats de colors vius amb  mocador al cap.

Paral·lelament, es troba  el bestiari de foc: l'Unicorn, un cavall alt, blau i daurat amb cua de peix; el Llengot, barreja de drac i gegant, de color marró fosc; i el Malaganya, un gegant-monstre de foc, vertical i de color negre-marró fosc.

Per últim, es troben els personatges que acostumen a acompanyar-los: els Llefres, amb màscara negre i roja, i vestimenta dels mateixos colors;  i els Llambrants, semblants a centurions romans, amb casc i roba de color blau i daurat. S’utilitzen en la seva presència forques, maces i bengales. De tal forma, la pirotècnia, així com el material sanitari i de primers auxilis, també forma part dels utensilis emprats.  

 

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

A causa de la reclamació d’un sector de joves per la manca d’iniciatives municipals adreçades a ells, l’Ajuntament va convocar un grup de treball, la proposta del qual era la creació d’un seguit d’activitats i de tallers de caràcter plàstic i musical per a la creació d’un espectacle popular. La idea fundacional coincideix amb la necessitat d’introduir activitats participatives i creatives per la Festa Major. Ara bé, la continuïtat en el temps -més de vint-i-cinc anys-, el nombre assolit de participants -uns cent seixanta - i, l’obligació, per qüestions legals, de constituir-se com a associació l’any 2016, ha comportat des del punt de vista jurídic, el canvi d’una organització social informal a formal, si bé continua mantenint-se oberta i complexa, des del punt de vista funcional.

Participants/Executants: 

Actualment, hi participen unes 160 persones d'ambdós sexes i de totes les edats que van des dels 11 anys, els més petits, als 68 anys d'edat, els més grans.

El grup de Follets, que executen danses, són els més joves. Complerts els 13 anys, passen al següent grup en jerarquia d'edat: els capgrossos dels nans, els Dotze Mesos de l'Any i les Al·legories del Paisatge, i finalment, als Arcans (diablets-bastoners). A partir dels 16 ja poden pertànyer al grup dels Llefres o dels Llambrants.

Els actuants més grans es reparteixen entre membres  de la colla Gegantera, el Ball de Diables i la conducció del bestiari i  l'equip tècnic i de pirotècnia.  Els grups de músics, i el ball de bastons, estan formats indistintament per joves i adults.

Ús i funció: 

Salvaguarda:

Transmissió: 

La transmissió de l'espectacle s'assegura, després de vint-i-cinc anys,  el manteniment d’aquesta representació anual, que es dota de diferents grups que treballen individualment o conjuntament la resta de l’any.

El fet que d’ençà el seu inici hagi sabut integrar a grups de totes les edats - sent els nens i els joves, el més destacat - així com es segueixi construint des dels mateixos participants, en facilita la seva salvaguarda. I és que, aquest procés de reptes constants, genera il·lusions entre les diverses generacions. Poder oferir l’espectacle amb música en directe –  s’han fet arranjaments a tres veus de les músiques tradicionals del Terrazel que abasten temes per a gralles i per a acordió diatònic, juntament amb d’altres, de recent composició, per a cobla de tres quartans, amb flabiol i tamborí, sac de gemecs i tarota – és un dels objectius. D’altres és plantejar un Terrazel especial cada cinc anys - o oferir-ne un realitzat només pels petits.

Viabilitat / Riscos: 

A dia d'avui no s'albira cap tipus de risc, ja que compta amb el suport de la comunitat i les institucions locals.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

Malgrat en un inici algunes veus foren crítiques amb el Terrazel, avui en dia, gran part de la comunitat el considera com a quelcom singular i diferent de la resta d’espectacles que s’ofereixen al territori. De tal forma, en destaquen la seva originalitat, la seva posada en escena i la implicació social que aporta.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

No s’han contemplat altres mesures de salvaguarda, davant el fet que l’espectacle es manté en vigor i sense amenaces de desaparèixer. Tanmateix, se’n realitza difusió en el web del consistori, en el programa anual de la festa major, així com en diversos mitjans de comunicació i pàgines d’internet que s’interessen pel conjunt de l’espectacle o pel rol desenvolupat per alguns dels seus integrants. 

D’altra banda, sí que pocs anys després de la seva creació, es dugueren a terme  actuacions que realitzaren a Barcelona i que, impulsaren la seva coneixença. Foren l’any 1994, a la Festa del Dia de la Terra al Parc de la Ciutadella; i el 1996, amb motiu d’una exposició internacional de gegants, actuant a la plaça del Rei.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

El nom Terrazel està registrat com a marca i l'associació que dóna empara al Terrazel és l'Associació d'Amics del Terrazel, registrada al RAGC.

Recursos associats:

  • Terrazel. El ball dels follets
    Terrazel. El ball dels follets
  • Terrazel. Carrer de foc
    Terrazel. Carrer de foc
  • Terrazel. Carrer de foc. Llambrants
    Terrazel. Carrer de foc. Llambrants
  • Terrazel. Buscarrons
    Terrazel. Buscarrons
  • Terrazel. Gaia i Malaganya
    Terrazel. Gaia i Malaganya
  • Terrazel. Llefrot
    Terrazel. Llefrot
  • Terrazel. Unicorn encès
    Terrazel. Unicorn encès
  • Terrazel. Llambrants. Abans del combat amb els Llefres
    Terrazel. Llambrants. Abans del combat amb els Llefres
  • Terrazel. Llefrot lluitant contra el Llambrant en cap
    Terrazel. Llefrot lluitant contra el Llambrant en cap

Informació técnica:

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

La fitxa s’ha elaborat des del treball de camp, les entrevistes realitzades als diferents integrants de l’espectacle i als assistents.

Data de realització: 
diumenge, 6 novembre, 2016
Actualitzacions de la fitxa: 
diumenge, 6 novembre, 2016
dilluns, 17 setembre, 2018
Validador/a: 
Coordinació IEP
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

Concebre un espectacle des de la creació col·lectiva implicant al conjunt de la comunitat és, per si mateix, un fet destacable. Tanmateix, és igual de rellevant que es concebé treballant una temàtica poc usual en les celebracions festives de finals dels 80, com és el respecte al medi ambient.

Dotar la història des de la mitologia i elements simbòlics, així com representar-la conjugant els elements del seguici festiu amb formes més avantguardistes és una aposta innovadora que reivindica la fusió entre antigues i noves maneres d’expressió popular. De tal forma, és la suma de la participació comunitària en les diferents franges d’edat i la mescla de tradició i modernitat, els factors que fan del Terrazel, un espectacle característic i diferent. Unes particularitats que per al conjunt dels hortonencs és, cada cop més, un símbol d’identitat.

IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ
Encesa de Candeles a la Tossa de Montbui

Identificació:

Codi: 
IP-2-0008
Nom propi de l'element: 
La Candelera i Sant Blai a la Tossa de Montbui
Altres denominacions: 
Missa en honor a Sant Blai
Festa de la Candelera
Festa de la Candelera i Sant Blai a la Tossa de Montbui
Grup i/o comunitat: 
Consorci de la Tossa de Montbui (Fundació la Tossa de Montbui i ajuntament de Montbui) i veïns i veïnes del municipi
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

La Candelera i Sant Blai a la Tossa de Montbui és una diada commemorativa i religiosa que reuneix les festes, molt seguides al calendari religiós, d'aquests dos sants (respectivament el 2 i el 3 de febrer) el diumenge de febrer més proper a aquestes dates. La celebració d'aquest ritual tal i com s'ha establert a la Tossa de Montbui es configura amb la inauguració d'una exposició a l'espai d'informació turística de l'indret, la celebració de la missa dedicada a aquests dos sants i la benedicció de la fruita i els aliments amb l'acompanyament de la coral de Santa Maria d'Igualada, la donació d'una almosta d'avellanes a tots els participants a la sortida de l'ermita, i la rifa d'algun producte, normalment alimentari. La festa continua tenint un seguiment important a dia d'avui encara que la majoria dels seus participants són persones grans i els néts i netes que els acompanyen. 

Data identificació: 
diumenge, 5 febrer, 2017

Localització:

Descripció de la localització: 

Una part important del valor d'aquest ritual rau en la seva localització a l'ermita pre-romànica de la Tossa de Montbui, el punt més alt del municipi de Santa Margarida de Montbui (que els seus habitants anomenen, només, "Montbui"). La muntanya anomenada La Tossa de Montbui és la secció més oriental de la Serra de Miralles i es troba a 626 metres per damunt del mar. La roca calcària que la forma és més dura en relació a la que forma el seu entorn a la plana d'Igualada; d'aquí que la Tossa hagi romàs amunt mentre que el paisatge del voltant s'hagués erosionat fins originar el desnivell. De fet, la zona és reconeguda com d'alt interès geològic per la Generalitat de Catalunya pels seus esculls coral·lins. El turó domina la Conca d'Òdena i la Plana de l'Anoia i, per tant, es veu des de les poblacions del voltant, i va ser una zona de poblament estratègic pel pas estret cap a Tarragona a través de la Vall del Torrent de la Garrigosa. Ha tingut poblament iber almenys des del segle IIaC, i ha exercit les funcions religioses i defensives del territori, encara que actualment és merament un lloc de culte i d'observació del patrimoni cultural i natural. 

La figura de la Tossa que s'observa des de la llunyania destaca pel conjunt d'edificis pre-romànics dels segles X i XI. El conjunt monumental consisteix en l'ermita de Santa Maria de la Tossa i la torre de defensa del castell, de la qual se'n tenen documents escrits de l'any 960. Hi ha accés per carretera i també per diversos camins, especialment per la carena, que fan servir els habitants dels municipis propers i els senderistes per accedir-hi. Des de Montbui, els camins i la carretera que hi porten travessen camps d'oliveres. 

A més, el conjunt inclou una oficina de turisme que sol acollir exposicions i un bar-restaurant, a més d'una ampla zona d'aparcament i panells informatius tant de l'entorn natural com del patrimonial. Els caps de setmana és freqüent trobar-hi visitants que arriben a la Tossa en autobús o cotxe. 

Georeferenciació: 

Datació:

Data de realització: 
diumenge, 5 febrer, 2017
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La peculiaritat de les festes de La Candelera i de Sant Blai a la Tossa de Montbui és que se celebrin totes dues dates del santoral de manera conjunta. La proximitat de les dates, i l'excepcionalitat de desplaçar-se (i desplaçar-hi un mossèn i una coral) a l'ermita pre-romànica de Santa Maria de la Tossa han reunit en un sol esdeveniment, i en diumenge, les misses dels dos sants. Aquesta celebració i ritual té lloc un sol cop l'any, encara que la Tossa acull altres festes com l'Aplec del Roser la tercera setmana del mes de maig –una celebració molt destacada de l'indret– i la Festa de la Tardor el quart diumenge del mes d'octubre. Aquestes són les tres dates principals en les quals hi ha cerimònies en aquest emplaçament. 

Aquesta celebració té lloc, segons Roma (1989), en un moment del calendari molt atapeït de simbolismes vinculats els uns amb els altres, i que deriven de tradicions romanes (Parentalia, Lupercalia, Matronalia), que representen "l’obertura d’un temps còsmic de guiatge i relació amb els difunts; després, la cresta entre l’hivern i la primavera, que dóna lloc a les festes del Carnaval i que, entre d’altres, genera ritus de fecunditat; i finalment, com a tret típic del Carnaval, la inversió del poder i la seva crítica, que porta el protagonisme a un sector marginat de la societat" (Roma, 1989:149). Elements com les candeles, per exemple, provenien de les Parentalia romanes, en què s'encenia una candela als difunts, que alhora poden provenir de les processons que les dones gregues feien per cercar a Persèfone, segrestada a l'infern. 

Descripció general: 

La festa de la Candelera i Sant Blai aplega, a la Tossa de Montbui, totes dues celebracions els diumenge més proper a aquestes dues dates. L’any 2017, per exemple, la celebració s’ha dut a terme el diumenge 5 de febrer. El ritual consisteix en una missa cantada que celebra, per una banda, la llum que s’atribueix a la candelera, simbolitzada a través de l’encesa d’espelmes o estretes candeles, i la benedicció de la fruita pròpia de Sant Blai. La singularitat de la missa de la Tossa és que aglutina totes dues tradicions i que té lloc en un indret singular tant per la bellesa del paisatge, al capdamunt de la Plana de l’Anoia i la Conca d’Òdena, com per la vàlua del patrimoni monumental preromànic de l’ermita i la resta d’edificis del conjunt. La celebració s’inicia amb la pujada a la Tossa amb les cistelles de fruita. La majoria dels assistents pugen en cotxe i són veïns de les poblacions properes com Santa Margarida de Montbui (“Montbui”) o Igualada. Els darrers anys, abans de l’inici de la missa, i aprofitant que és un dia de celebracions i molta afluència a la Tossa de Montbui, la Fundació inaugura una exposició artística a l'oficina de turisme que hi ha al complex. S’hi exposen les obres de diferents artistes del territori. Abans de l’inici de la missa, les persones que van entrant a l’ermita de Santa Maria deixen les cistelles de fruites i altres aliments davant de l’altar per tal que siguin beneits al llarg de la cerimònia. Les cistelles tradicionalment contenien exclusivament fruita, però ara poden veure-s’hi tota mena de productes com pots d’avellanes o paquets de galetes, ampolles d’aigua o, fins i tot, pinso per als animals domèstics. A l’entrar a l’ermita, els participants poden comprar candeles que persones de la Fundació de la Tossa vénen per dos euros. Amb la candela, s’hi inclouen tires de números per a la rifa que es fa al final de l’acte. Quan la gent és asseguda i arriba el mossèn, el president de la Fundació de la Tossa dóna la benvinguda als assistents i els agraeix el manteniment de la tradició. Tot seguit, el mossèn inicia la missa i es presenta la coral de Santa Maria, d’Igualada, que tradicionalment acompanya la missa cantada. Aleshores s’inicia una missa en què hi participen diferents persones del municipi en el recitat d’alguns versicles o en cantar algunes de les cançons. Un escolanet assisteix al capellà i d’altres nens (i adults) s’encarreguen de distribuir les candeles que representen les set virtuts i que s’encenen a partir d’una espelma que el mossèn anomena “la llum de Déu”. D’aquestes set candeles s’encenen aquelles dels assistents a la missa, que es passen la flama els uns als altres. Finalment, es passa a beneir la fruita i els aliments amb l’aigua beneïda. Després, es consagra l’hòstia i es dóna als feligresos. Al final es reparteix un grapat d'avellanes, que al lloc anomenen "una almosta" per a cadascun dels assistents. Una almosta és definida pels organitzadors com "una almosta és agafar un grapat d'avellanes i pesar-lo, i aquell any et pesarà diferent que un altre any; per mesurar què pesaven les avellanes" (Glòria–Fundació La Tossa). Segons una de les participants, originària de Cervera però establerta a Igualada, aquesta part del ritual només l'ha vist a la Tossa de Montbui, i no en altres cerimònies de Sant Blai. Una representant de la Fundació La Tossa diu que ara no hi ha gaires avellanes a la regió, però que abans n'hi deuria haver més perquè l'almosta té un paper important en la cerimònia i en l'imaginari popular. Un cop els assistents són a fora, a la plaça davant el portal de migdia es duu a terme un sorteig amb la participació d'un infant per tancar la jornada de celebració. Després del sorteig, els assistents tornen cap al poble amb les cistelles beneïdes i donen per acabada la jornada.

Descripció:

Descripció general: 

La festa de la Candelera i Sant Blai aplega, en una sola celebració, una missa cantada a l'ermita de La Tossa de Montbui. La festa de la Candelera se celebra a diverses esglésies, però a La Tossa de Montbui té la peculiaritat d'unir-se amb la benedicció de la fruita de Sant Blai i, per la singularitat de l'entorn i l'ermita, ha esdevingut un ritual amb caràcter propi. Altres llocs del territori celebren rituals relacionats amb la Festa de la Candelera i de Sant Blai, com ara algunes de les festes o aplecs que es fan durant l'hivern al Penedès. Les misses de la Candelera són habituals, amb més o menys reconeixement, a les congregacions catòliques. A Calafell la festa de la Candelera té una rellevància singular, considerant-se festa major petita o d'hivern, i es dedica a la Mare de Déu de la Cova amb una missa cantada al Castell de la Creu. Aquesta festivitat, que s'havia perdut, va recuperar-se al 1992. Pot consultar-se'n un reportatge de la televisió local de Calafell. També a Llorenç del Penedès, el diumenge més proper a la Candelera és la data en què se celebra l'Encantament dels Rotllos, una subhasta d'origen religiós que té l'objectiu d'aconseguir fons per finançar la parròquia

Com indicàvem, la festa de la Candelera i Sant Blai aplega, a la Tossa de Montbui, totes dues celebracions el diumenge més proper a aquestes dues dates. L’any 2017, per exemple, la celebració s’ha dut a terme el diumenge 5 de febrer. El ritual consisteix en una missa cantada que celebra, per una banda, la llum que s’atribueix a la candelera, simbolitzada a través de l’encesa d’espelmes o estretes candeles, i la benedicció de la fruita pròpia de Sant Blai. La singularitat de la missa de la Tossa és que aglutina totes dues tradicions i que té lloc en un indret singular tant per la bellesa del paisatge, al capdamunt de la Plana de l’Anoia i la Conca d’Òdena, com per la vàlua del patrimoni monumental preromànic de l’ermita i la resta d’edificis del conjunt.

La celebració s’inicia amb la pujada a la Tossa amb les cistelles de fruita. La majoria dels assistents pugen en cotxe i són veïns de les poblacions properes com Santa Margarida de Montbui (anomenada només “Montbui” pels seus habitants) o Igualada. Els darrers anys, abans de l’inici de la missa, i aprofitant que és un dia de celebracions i molta afluència a la Tossa de Montbui, la Fundació La Tossa (organitzadora i responsable de la celebració), que s'encarrega de la preservació i dinamització de l'espai, inaugura una exposició artística a l'oficina de turisme que hi ha al complex. S’hi exposen les obres de diferents artistes del territori. 

Abans de l’inici de la missa, que comença una mica després de les 12 –en funció d'esperar que arribin tots els assistents–, les persones que van entrant a l’ermita de Santa Maria deixen les cistelles de fruites i altres aliments davant de l’altar per tal que siguin beneits al llarg de la cerimònia. Les cistelles tradicionalment contenien exclusivament fruita –i principalment pomes, que es creia que, un cop beneïdes, guarien els mals de gola–, però ara poden veure-s’hi tota mena de productes alimentaris com pots d’avellanes o paquets de galetes, ampolles d’aigua o, fins i tot, pinso per als animals domèstics. Alguns d'aquests aliments, com l'aigua, també es relacionen amb la creença que la benedicció de Sant Blai guareix els mals de gola. A banda, a l’entrar a l’ermita, els participants poden comprar candeles que persones de la Fundació de la Tossa vénen per dos euros i que s'encendran durant l'acte. Amb la candela, s’hi inclouen tires de números per a la rifa d'aliments que es fa al final de l’acte, un cop acabada la missa i ja a fora del temple.

Quan la gent és asseguda i arriba el mossèn, el president de la Fundació de la Tossa dóna la benvinguda als assistents i els agraeix el manteniment de la tradició, una preservació que es considera tasca col·lectiva. Tot seguit, el mossèn inicia la missa i es presenta la coral de Santa Maria, d’Igualada, que tradicionalment acompanya aquesta missa cantada. Aleshores s’inicia una missa conduïda pel capellà en què participen diferents persones del municipi en el recitat d’alguns versicles o en cantar els versos religiosos. Un escolanet assisteix al capellà i d’altres nens (i adults) s’encarreguen de distribuir les candeles que representen les set virtuts i que s’encenen a partir d’una espelma que el mossèn anomena “la llum de Déu”. D’aquestes set candeles s’encenen aquelles dels assistents a la missa, que es passen la flama els uns als altres. Finalment, es passa a beneir la fruita i les cistelles de menjar que els congregats han deixar als peus de l'altar amb l’aigua beneïda. Després, es consagra l’hòstia i es dóna als feligresos. Després de la cerimònia, els assistents s'apropen a l'altar per recollir les respectives cistelles de fruita i aliments ja beneïdes.

A la sortida del temple, es reparteix un grapat d'avellanes, que al lloc anomenen "una almosta" per a cadascun dels assistents. Una almosta és definida pels organitzadors de la següent manera: "una almosta és agafar un grapat d'avellanes i pesar-lo, i aquell any et pesarà diferent que un altre any; per mesurar què pesaven les avellanes" (Glòria–Fundació La Tossa). Segons una de les participants, originària de Cervera però establerta a Igualada, aquesta part del ritual només l'ha vist a la Tossa de Montbui, i no en altres cerimònies de Sant Blai. La Glòria, representant de la Fundació La Tossa, diu que ara no hi ha gaires avellanes a la regió, però que abans n'hi deuria haver més perquè l'almosta té un paper important en la cerimònia i en l'imaginari popular. 

Un cop els assistents són a fora, a la plaça davant el portal de migdia es duu a terme un sorteig amb la participació d'un infant per tancar la jornada de celebració. Al 2017 se sortejava una panera de fruits secs, un meló i una panera de fruita, però el contingut del premi varia cada any, segons decideixen els membres de la Fundació. Després del sorteig, els assistents tornen cap al poble amb les cistelles beneïdes i donen per acabada la jornada. 

Història i transformacions de l'element: 

La documentació de què disposa la Fundació apunta a que la Festa de Sant Blai i la Candelera data dels anys 40 del segle XX. No es disposa de documents escrits que demostrin que ja s'hi celebrés aquesta festa prèviament. La Fundació La Tossa es fa càrrec del manteniment de l'espai i de l'organització de la Festa de Sant Blai i La Candelera. En relació a la cerimònia, els informants entrevistats tant de la Fundació La Tossa com participants recorden la Festa de la Candelera i de Sant Blai de la mateixa manera; amb la celebració de tots dos sants simultàniament des que se'n té registre. El ritual i la seqüència de rites que s'esperen dels assistents sembla molt establert i reconegut per tots els participants. Amb tot, els informants destaquen que Josep Maria Pujol, el mossèn que fa 16 anys que fa la missa, li ha donat a l'esdeveniment un accent distintiu, per tal com ha sabut traduir el contingut religiós de l'acte a un relat que és significatiu per a la comunitat i que remet a valors que superen els de la fe o la doctrina i que són aplicables a les vides pràctiques de la gent. Des de la Fundació assenyalen que el mossèn és molt actiu i que cada any introdueix petites variacions en la cerimònia. Enguany, per primera vegada, el mossèn ha donat una candela a diferents participants, assignant a cada candela un valor diferent relacionat amb les virtuts.

A més, la Fundació intenta afegir a l'acte religiós algun esdeveniment de difusió cultural, com la inauguració d'exposicions o, fa uns anys, la presentació dels nous Goigs dedicats a la Mare de Déu de Gràcia (que és a l'ermita de Santa Maria de la Tossa). De fet, el mateix mossèn que oficia la missa, Josep Maria Pujol, va reescriure els Goigs de la Mare de Déu de Gràcia per eliminar-ne els fragments bel·licosos contra d'altres cultures que contenien els goigs originals. En tractar-se, el conjunt de la Tossa de Montbui, d'un castell de frontera, als goigs s'hi trobaven al·lusions a la "gent mora" en qualitat d'enemics. Segons membres de la Fundació La Tossa, amb la reescriptura, Josep Maria Pujol "ja ho ha fet molt més pacifista i tot" (Glòria, Fundació La Tossa). Com que els goigs antics eren molt eren molt llargs, en adaptar-los, el mossèn va reduir-los a set goigs, atès que el "set és el número bíblic: els set dies, els set dons, els set goigs"; aleshores li'n quedaven dos que continuaven fent al·lusions etnicistes i per tal que no hi sortís el vers "la terrible gent mora" va canviar la frase per la línia rimant "al cim hi aflora...". Els goigs actuals poden trobar-se a l'exposició que acull la Torre de Vigilància del mateix complex.  

La Fundació La Tossa provenia d'un antic Patronat fundat al 1955, període en què es restaurà l'ermita de Santa Maria de Montbui. Al 2004, la Fundació es trobava amb dificultats per aconseguir subvencions per a la cura del conjunt monumental per la seva condició de fundació privada, per la qual cosa van formar un Consorci conjuntament amb l'ajuntament (en condició del 50% de representativitat per a l'entitat privada i la mateixa proporció pel consistori). D'aquesta manera, el Consorci ja pot accedir als ajuts que es requereixen per mantenir l'espai adequadament. Des d'aquesta data i amb els fons de les subvencions, s'han pogut fer millores de l'espai, com ara la reconversió de la Rectoria en una Oficina de Turisme que també acull exposicions artístiques, o el condicionament d'un espai bar-restaurant que és llogat a particulars a través d'una licitació pública. 

Pel que fa a la història de l'ermita de Santa Maria de la Tossa (La Tossa de Montbui), que és on se celebra la festa de Sant Blai i de la Candelera, va ser consagrada l'any 1032 durant la seva restauració per l'Abat Oliva, encara que les tres naus de volta de canó interiors són datades com a anteriors al 990, període originari de l'església. Les tres naus estan dividides per sis arcades sostingues sobre columnes massisses de tres pedres i capitells austers i sense ornamentació. Aquesta ermita, de tipus basilical, s'il·lumina per petites finestres de doble esqueixada i per llums elèctriques que simulen torxes. A la façana de ponent hi ha un campanar típic d'espadanya de doble arcada del segle XVII, envoltat de xiprers. Posteriorment, a l'edifici se li ha adossat una petita capella al flanc de tramuntana que era dedicada a la Verge del Roser. 

Originàriament l'ermita estava dedicada a Santa Maria, però actualment té la imatge de la Mare de Déu de Gràcia, a qui també es dediquen els goigs. La figura que hi ha ara rere l'altar substituteix les antigues imatges, desaparegudes. Porta corona i mantellina, i vesteix amb una túnica i un mantell rodó. Sosté l'infant al genoll esquerre i, a la mà dreta, hi sosté una bola. L'infant fa el gest de beneir i té un llibre tancat. Els goigs d'aquesta mare de déu han estat refets recentment  per part del mossèn de Montbui per tal de reescriure'n seccions que podien entendre's com promotores de l'odi entre cultures. De l'ermita, sí que se'n conserva la pica baptismal tallada en pedra, però està desada a l'exposició que hi ha dins la Torre de Defensa, que també conté informació sobre les restauracions de l'ermita i una maqueta de la mateixa. L'edifici va ser restaurat per la Diputació de Barcelona entre els anys 1954 i el 1964.

La torre de defensa o de vigilància es troba davant la façana de ponent de l'ermita de Santa Maria de la Tossa. Aquesta torre de base rectangular és l'únic que queda del Castell de la Tossa, del segle X i pertanyent a la Marca Hispànica. La torre de defensa es va erigir en els temps de repoblament de la muntanya, al 987. Les parets tenen uns 12 metres de llargària, 7 d'amplada i 2 gruix. A la part alta les pedres hi fan una "aresta de peix". A dins, a la Sala Pau Llacuna, ara hi ha una col·lecció d'eines del camp organitzada des de la Fundació i una sala on es desen, com s'explica més amunt, la pica baptismal de l'ermita i d'altres peces de la mateixa i del seu procés de restauració. 

Processos i preparatius: 

La Fundació La Tossa és la que s'encarrega del manteniment del conjunt monumental de La Tossa i també de l'organització i execució dels rituals que s'hi celebren. El dia anterior a la missa l'ermita es prepara per a la cerimònia i es traslladen estufes per escalfar l'espai, atès que la festa és a l'hivern i les temperatures hi solen ser baixes.

La Fundació s'encarrega també de proveir-se de candeles per vendre als assistents, així com el material necessari per a la rifa i, evidentment, de la difusió de l'acte. Amb tot, des de la Fundació afirmen que l'esdeveniment es coneix en gran mesura a través del boca-orella dels veïns dels municipis propers a la Tossa de Montbui. Els participants a l'acte s'organitzen per assegurar-se que tothom que vulgui assistir a la missa disposi de vehicle i per portar, també, el capellà, que no condueix. També n'hi ha que ajuden a vendre les espelmes i els números de la rifa a l'entrada del temple. 

Així mateix, els participants han de pensar en preparar la seva cistella d'aliments i fruits per dur a beneir. Algunes persones empren sempre la mateixa cistella o cabàs. L'aliment preferit per a beneir és la fruita, però hi ha participants que posen a les cistelles tota mena de productes, com cereals, galetes, ampolles d'aigua i, fins i tot, pinso pels animals domèstics. Per tant, hi ha una preparació i decisió de quins aliments és important dur a beneir.

Dedicació: 

La festa és dedicada simultàniament a Sant Blai, que té lloc el 3 de febrer, i a La Candelera, que als calendaris és marcada el 2 del mateix mes. 

Sant Blai és patró dels gremis de cardadors i, segons els països, de la pagesia o la medicina, especialment en l'especialitat de l'otorrinolaringologia, atès que es creu que allò que és beneït pel sant cura els mals de gola. Segons l'hagiografia, Sant Blai va ser un bisbe de Sebaste, a l'antiga Petita Armènia i actual Turquia, que va dur una vida d'eremita en una cova. La seva figura s'associa a la medicina pel miracle de guarir un nen que tenia una espina a la gola que amenaçava d'ofegar-lo. Va ser empresonat pel governador de la Capadòcia, Agrícola, i es diu que a la presó va guarir alguns dels companys de reclusió. Després va ser llençat a un llac, des d'on cridava als seus perseguidors que caminessin per l'aigua si gosaven voler atrapar-lo, i en intentar-ho aquests es van ofegar. Havent sortit de l'aigua, se'l va torturar i assassinar amb un cop de bastó, l'esquarterament amb raspalls de ferro per cardar la llana, i la decapitació. Per les eines emprades al seu martiri, es diu que és patró dels gremis de cardadors.  El seu culte es va estendre ràpidament per l'Europa Oriental i ara és popular a tot Europa i a algunes regions de Llatinoamèrica. Al territori, se li celebren misses especials al Sud de Catalunya i al País Valencià, on es beneeixen diferents productes que poden ser fruita, pans, pastissos, cócs, cristines (dolços amb ametlla farcits de nata i crema, fets a Lleida) o blaiets (pastissets que duen el nom del sant i que s'elaboren a Reus). Tot allò que és beneit per Sant Blai es considera que té poders curatius per a les persones i els animals. Al sant se'l representa acompanyat d'un porc, de vegades amb una corda al coll, amb una pinta de cardar la llana com aquella amb què va ser esquarterat, amb una mitra de bisbe i de vegades amb ciris creuats, per la proximitat de la seva festa amb la de la Candelera.

La Candelera commemora el dia que la Verge Maria va dur Jesús al temple a presentar-lo i a l'encesa de ciris que era tradicional. Al ritual, també se celebra la Purificació de la Verge Maria en aquesta mateixa presentació, i és a partir del segle V que el papa Gelasi institueix la tradició de purificar les dones que han tingut un infant a partir de l'ofrena de dos colomins (Gimeno, 1987: 40). La celebració és el 2 de febrer, 40 dies després del solstici d'hivern, i fixa la data en la qual pot retirar-se el pessebre perquè es considera que marca l'inici del bon temps: "Si la Candelera plora,/ l'hivern és fora;/ si la Canderlera riu,/ l'hivern és viu; / però tant si plora / com si deixa de plorar, / la meitat de l'hivern / encara ha de passar" (tradició oral; extret de Gimeno, 1987: 39-40). La majoria d'esglésies catòliques celebren una missa amb espelmes per la Candelera. A municipis del Penedès com Calafell, la Candelera dóna nom i ocasió a la Festa Major d'Hivern (dedicada a la Mare de Déu de la Cova), i a Llorenç del Penedès s'hi celebra l'Encantament dels Rotlles

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Cistelles farcides de fruita o altres aliments, espelmes o candeles, almostes d'avellanes, i un òrgan electrònic transportat per l'ocasió per part del Cor de Santa Maria d'Igualada. 

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

La Fundació de la Tossa (fundada el 1958 per Francesc Espinal Garriga, el mossèn que en va tenir la iniciativa) i el Consorci de la Tossa de Montbui són les associacions que s'encarreguen del manteniment i difusió del patrimoni de la Tossa. La Fundació és la que s'encarrega particularment de l'organització de la Festa de la Candelera i de Sant Blai. Abans de la cerimònia el seu president dóna la benvinguda als assistents i també participa de la inauguració de l'exposició que té lloc el mateix dia a l'espai d'art i de turisme de l'indret. 

La Fundació (privada) de La Tossa va constituir un Consorci amb l'ajuntament de La Tossa de Montbui al 2004 per tenir accés a les subvencions de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona. Això ha permès obtenir subvencions i fer obres al complex monumental, arreglant l'antiga Rectoria que ara fa d'Oficina de Turisme i acull un restaurant. La Fundació té cura, a més, de la promoció i difusió del patrimoni de Santa Margarida de Montbui en el seu conjunt i d'altres elements de l'Anoia, participant amb el Consell Comarcal en el projecte "Anoia, terra de castells". 

El Consorci organitza exposicions a l'Oficina de Turisme de La Tossa de Montbui per dinamitzar l'espai cultural i animar visitants a la zona de manera més assídua. 

Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: 
La Candelera i Sant Blai a la Tossa de Montbui
Participants/Executants: 

El dia de la Festa de Sant Blai i la Candelera, l'ermita de Santa Maria de la Tossa s'omple de persones fins a completar la seva capacitat; alguns dels feligresos han de restar dempeus perquè no han trobat bancada on seure i no volen perdre's la cerimònia. La majoria de feligresos són persones grans acompanyades de nens (néts o parents de generacions posteriors). Moltes de les persones que participen a la missa són assídues a anar-hi cada any. Una de les participants m'explicava que feia 31 anys que hi venia per raó d'una promesa que va fer després que li costés molt quedar-se embarassada. En agraïment, va comprometre's a venir cada any mentre pogués. La majoria de participants, també, són del mateix municipi de Montbui o bé d'Igualada, encara que alguns expliquen que hi venien abans de traslladar-se aquí, quan vivien a Cervera. Un dels assistents opina "sempre ens trobem els mateixos, aquí" i un altre explica que té amics que hi vénen cada any, com ells. 

El mossèn fa 16 anys que és a la regió, i tant les persones de la Fundació com els assistents coincideixen a elogiar la seva manera de fer la missa i la seva sintonia amb valors humans més amplis que la religió, cosa que per a ells dóna sentit a la cerimònia. 

El Cor de Santa Maria d'Igualada també participa cada any a la missa per a què el ritual pugui celebrar-se de manera cantada. És un cor format pràcticament del tot per dones.

Precisions ús i funció: 

El menjar beneït per Sant Blai es pensava que podia guarir les malalties de persones i animals, especialment si tenien a veure amb malalties de la gola. De fet, segons els informants, la fruita beneïda en la missa de Sant Blai i la Candelera guaria el mal de coll i les malalties de la gola. Per a la Glòria, una membre de la Fundació, la fruita que més es portava a beneir anteriorment era la poma, encara que ara les cistelles duen qualsevol tipus d'aliment.

Encara que els participants ho relaten amb cert escepticisme, expressen el seu compromís amb la religió o amb certes creences vinculades. Per exemple, una de les participants assegura que anirà cada any a la missa perquè va prometre-ho quan, de jove, no podia quedar-se embarassada.  Després d'anys d'intentar-ho sense èxit, en embarassar-se va decidir acomplir la promesa i encara afirma que, mentre pugui, cada any vindrà a la Candelera i Sant Blai a la Tossa.

Hi ha persones que porten menjar dels animals per a beneir, com el pinso del gat, segons informa una de les participants. "Tota la vida hai portat ranxo del gat a beneir, i quan arriba a casa lo primer que li donaré, que es menge el beneït". Aquesta participant, que ara viu a Igualada però que és nascuda a Cervera, afirma que ja la seva àvia ho feia, de portar a beneir el menjar pels animals, a Cervera, i que quan era petita li feia dur l'ordi i altres cereals i després el repartien entre els animals. 

La interpretació que es fa de la Candelera a la Tossa és valorada pels feligresos per la seva creativitat vers la doctrina. Més enllà del "pensament màgic", segons el mossèn, cal trobar en la religió valors i mirades, símbols, sobre el món. Durant la missa el capellà explica la festa de la Candelera, i en diu que es relaciona amb la presentació del nen Jesús al temple tal i com dictaven les costums del temps: dur el primer fill al temple després de la quarentena de la mare, i celebrar la seva dedicació a Déu ofrenant dos colomins. Aquesta commemoració, en estendre's, va trobar-se amb altres festivitats arrelades a diferents territoris relacionades amb les llums i l'hivern; festes basades en l'encesa de ciris o candeles (que eren més econòmiques que els ciris, segons el capellà) com les Parentalia o les enceses gregues d'espelmes per a Persèfone. De la hibridació de la festa cristiana de la presentació de Jesús al temple i de les festes paganes de la llum, segons el clergue, en surt la Festa de la Candelera i la figura de la Verge de la Candelera. Autors com Soler (1988) també ho relacionen amb la purificació de les parteres, que s'unia als 40 dies de llei jueva per a presentar els nounats en societat, i que feu que Jesús fos presentat al temple 40 dies després de Nadal, el dia que s'ha establert com la Candelera. Altres autors apunten que la Candelera, antigament, servia per purificar tot allò que no fos cristià, i particularment s'associava al cos de les dones després d'haver parit. Les dones embarassades participaven de les processons de la Candelera, que representa la llum de Crist i la puresa, "creient que la purificació els assegurava un bon part" (Gimeno, 1987: 41). Encara avui es creu que la missa de la Candelera ajuda a les mares.

Segons l'entrevista del capellà, el mossèn considera que les lectures i pregàries de la festa anomenen a Jesús com "la llum", i recorda que en els texts religiosos com l'Evangeli, Jesús diu "vosaltres sereu la llum del món". El mossèn de Montbui explica que, seguint aquests preceptes, a la missa es farà "una explicació convinguda; tots els signes no són dogmes, són aproximacions artístiques a una realitat que ens supera, i per tant està molt bé que encenguem unes llums, que portem fruits, que encenguem la candela i que recordem  que Déu és la llum per tothom però que nosaltres participem d'aquesta llum sent llum per als altres" (segons entrevista). El mossèn diu que els texts d'Isaïes el Profeta, i també la paraula de Jesús que escull per a la sessió tenen actualitat, com si s'haguessin escrit avui. Seguir a Déu, diu, és una llumeneta que guia els fidels.

Durant la missa, dedicada també a Sant Blai, el mossèn acaba recordant la importància de l'aliment i del fet de compartir-lo, i a les persones que passen fam. També qüestiona el mal tracte que es dóna a les persones refugiades. D'aquesta manera els valors associats a la llum (de la Candelera, de Jesús) i a Sant Blai (la cura i la benedicció dels aliments) són interpretats pel mossèn, durant la missa, en relació al context contemporani i a valors pro-socials com la solidaritat.

El mossèn, en termes més generals, també raona que "les tradicions populars agafen coses de la cultura popular, i el cristianisme agafa tot el que troba abans. Com que no pot suprimir les creences i els simbolismes previs", per al mossèn el que fa el Cristianisme és "mesclar", sincretitzar les tradicions prèvies amb la doctrina. Per Nadal, explica com a exemple, que eren les festes de la llum, el cristianisme hi va posar el naixement de Jesús. "Has vingut de part de déu i seràs llum de les nacions", i aquesta llum la van lligar amb les festes de les llums que ja tenien i celebraven. Aleshores, diu, per això aquí celebren la festa de la presentació i de la Llum. Segons el mossèn, la festa que era molt propera en dates a la Candelera, la de Sant Blai, és rellevant a l'Anoia i del Bages, i per això en aquest territori, per no haver de fer dues cerimònies seguides, s'uneixen el dia de la Candela i el dia dels Fruits o de Sant Blai. Quan ell va arribar a Montbui, fa 16 anys, ja era d'aquesta manera, i les fonts de la Fundació afirmen que almenys des dels anys 40 ja era d'aquesta manera.

La Candelera també marca el moment del calendari cristià en què es dóna per tancat el cicle de Nadal i s'obre el de Carnaval. De fet, és la primera data en què pot arribar-se a celebrar Carnaval, festa associada a la fecunditat que prové després de la relació amb els morts de l'hivern. 

Patrimoni relacionat: 

En relació a la Tossa de Montbui, podem esmentar el valor que els participants donen als elements arquitectònics on té lloc la missa. L'ermita pre-romànica de Santa Maria de la Tossa és considerada un entorn especial per la congregació. A més, també hi ha el Castell de la Tossa, del que en queda la Torre de Vigilància amb una exposició d'eines i materials diversos de l'ermita, i una sala d'exposicions en què s'ha construit una oficina de turisme i un bar-restaurant.

Salvaguarda:

Transmissió: 

Els participants expliquen que la festa era més coneguda fa uns anys que no pas ara, però consideren que a La Tossa de Montbui hi té bona salut respecte a d'altres poblacions. Es lamenten que la festa de benedicció de la fruita per Sant Blai s'hagi deixat de fer en algunes poblacions com ara Cervera, d'on són alguns dels assistents, "malgrat semble un poble de la pagesia, i s'hauria de fer més allà que aquí..., però no, s'ha respectat més la tradició aquí que allà".

També expliquen que les persones del territori són conscients de la peculiaritat i bellesa del ritual a La Tossa. Diuen que haurien assistit a la missa en un altre lloc, a la ciutat d'Igualada, però que uns amics els han dit que "aneu allà que és més maco, és més participatiu, hi ha més gent, fan una festa més complerta i és diferent només d'anar a l'església [icglésia], i aquí hi ha l'espai obert a fora i és millor..." (participant). 

Una de les participants diu que ja anava a la missa de beneir la fruita quan era petita, a Cervera, amb la seva àvia, i explica que tenien cavalls i que fins i tot portaven el blat pels "machos" a beneir. Ara diu que duu el pinso del gat. 

Viabilitat / Riscos: 

Malgrat l'ermita és plena per la celebració de la missa, la Fundació és conscient que la majoria dels assistents són persones grans i que no hi ha un relleu generacional clar que participi a la Festa. No es considera que la tradició estigui en risc a curt termini perquè té una afluència molt important de persones però sí que s'és conscient que cal trobar estratègies de continuïtat. 

Altres obstacles que tenien a veure amb la dinamització i preservació de l'espai s'estan solucionant amb estratègies com la constitució del Consorci amb l'ajuntament o la inclusió del conjunt de la Tossa en els projectes de difusió patrimonial del territori, a més del treball conjunt amb altres administracions públiques.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

Es valora com a fonamental la implicació dels veïns de Santa Margarida de Montbui i d'Igualada per a mantenir l'acte. Durant la presentació de l'acte, el president de la Fundació de la Tossa agraeix als assistents que és per la seva presència que aquesta tradició es pot preservar. 

Ara bé, Sant Blai i la Candelera no és l'únic esdeveniment important a la Tossa. La Festa del Roser és l'altre gran acte, i la festa que la comunitat (i la mateixa Fundació) consideren que és la més rellevant de les que tenen lloc a la Tossa de Montbui. Consisteix en un aplec que s'inicia amb un esmorzar a la plaça del Castell, una ballada de sardanes amb copla, un ofici i la presència de diversos balls folklòrics. 

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

La Fundació expressa certa temença que la majoria dels participants són grans i els agradaria poder atraure públic més jove. Són conscients però que el contingut religiós de l'acte és difícil que arribi per si mateix a un públic ampli més jove. Per això s'estan plantejant d'encabir la Festa de Sant Blai i la Candelera en un esdeveniment més ampli com ara una "Festa de la Família" amb actes per a persones de totes les edats i per aprofitar l'entorn de la Tossa per passar un diumenge. També pensen en matrimonis joves, però encara no han acabat de definir activitats concretes.

Pel que fa al manteniment de l'espai, la constitució del Consorci al 2004 ajuda a que es puguin demanar els ajuts i executar les obres necessàries pel manteniment del conjunt monumental. 

La instal·lació de l'Oficina de Turisme, l'obertura d'exposicions i la presència del bar-restaurant, de prestigi notable a les xarxes socials, són altres estratègies que la Fundació i el Consorci de la Tossa han desenvolupat per dinamitzar l'espai, activar-ne el valor patrimonial, i garantir la seva preservació. De fet, els divendres al vespre un grup de persones es reuneixen de manera espontània al bar-restaurant del conjunt per tal de tocar instruments i cantar cançons. 

A banda, el Consorci i la Fundació participen en activitats de difusió i promoció turística del territori amb altres administracions com el Consell Comarcal a través d'iniciatives com el projecte "Anoia, Terra de Castells".

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

La Candelera i Sant Blai a la Tossa de Montbui no té cap protecció ni reconeixement específics. De fet, en un minuciós informe de la Diputació de Barcelona sobre el patrimoni cultural del municipi de Santa Margarida de Montbui ni tan sols no s'hi esmenta aquest ritual religiós ni es considera en la catalogació dels béns culturals. Sí que s'hi esmenten, però, l'Aplec del Roser o la Festa de Benedicció de Montbui.

En canvi, l'església pre-romànica de Santa Maria de la Tossa de Montbui, on té lloc la festa, sí que és inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Per la seva part, el Castell de la Tossa és considerat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) .

Recursos associats:

Imatge/PDF: 
Vídeo (online): 

Vistes de la Tossa de Montbui

https://youtu.be/T2ArpHgPeSo

Informació técnica:

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

Les persones de la Fundació La Tossa van atendre les meves preguntes i em van deixar enregistrar en àudio el seu relat i el desenvolupament de part de la missa. Així mateix, alguns dels participants també van conversar amb mi sobre la seva experiència i interpretacions en participar a l'esdeveniment. Finalment, després de la missa vaig enregistrar una breu conversa amb el mossèn que oficiava la cerimònia. A banda, vaig fer força fotografies del ritual.

Investigadors: 
Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dimecres, 15 març, 2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dilluns, 19 febrer, 2018
Validador/a: 
Coordinació IEP
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

Avui dia, la celebració serveix per passar el matí de diumenge a l'entorn patrimonial i natural de la Tossa de Montbui. Sovint també implica una ocasió per a què les persones grans portin els seus néts a una missa que té un component atractiu per als nens, com és la benedicció de la fruita i els cants.

A la Fundació La Tossa, la trobada els serveix per posar en marxa activitats culturals o presentar exposicions, restauracions o publicacions relacionades amb la Tossa de Montbui. En aquest sentit, la celebració dóna visibilitat al conjunt arquitectònic i paisatgístic de la Tossa de Montbui, i legitima davant els veïns la necessitat de tenir cura del patrimoni col·lectiu. La sala d'exposicions també permet promocionar autors locals. 

Finalment, és una trobada anual on alguns de participants reincideixen i es retroben, cosa que permet mantenir –fins a cert punt– el vincle amb persones que participen de la missa o dels jocs posteriors.

IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Codi: 
IP-6-0003
Nom propi de l'element: 
Aigua, estiueigs i salut
Grup i/o comunitat: 
L'estiueig era practicat per la burgesia i les classes benestants, principalment. Avui en dia, diferents formes i models de turisme, així com activitats de caràcter històric i natural són accessibles per al conjunt de la societat, majoritàriament.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

A la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX, la burgesia i les classes benestants es traslladaven a certa distància d’on residien habitualment a passar l’estiu. El trasllat a una zona de costa o d’interior – preferiblement, municipis de muntanya mitjana i baixa, ubicats en contorns naturals lligats a la presència d’aigua – es realitzava amb l’objectiu principal de descansar i de relacionar-se amb la resta d’estiuejants, membres de la mateixa colònia .

Durant quasi un segle, l’estiueig es mantingué en un contorn social de protecció i seguretat que afavorí el creixement urbanístic de la construcció d’immobles d’estil modernista, noucentista i eclèctic i propicià  el redescobriment del patrimoni cultural (principalment, d’origen medieval) i natural del territori. D’aquesta pràctica ja desapareguda, supeditada ara pel turisme de massa, roman el valor material i simbòlic d’uns espais – bé mobles i entorns naturals - que han pogut mantenir-se i conservar-se, tot sigui en el seu ús original o reinterpretant-se.

Data identificació: 
dijous, 15 març, 2018

Localització:

Descripció de la localització: 

A mitjan segle XIX, els corrents higienistes recomanaven canviar d’aires i prendre les aigües, en un entorn urbà mancat de salubritat, que afavoria directament o indirectament l’aparició i difusió de malalties diverses. S’iniciaren aleshores les estades temporals a balnearis, cases de bany i municipis de muntanya mitjana i baixa, protagonitzats per la burgesia i classes benestants, però també per les classes mitjanes. Paral·lelament, es produïen altres viatges amb regularitat, els dels fadristerns o cabalers emigrats a la ciutat que retornaven puntualment a la casa pairal; o fins i tot la d’alguns hereus, que com a rendistes, s’havien instal·lat a la ciutat i deixaven als pagesos de tota la vida la responsabilitat de la casa, per retornar tan sols en moments d’alta producció agrícola o de passar comptes.  La presència d’ambdós tipus d’estiuejants es constatava a municipis d’interior com La Llacuna o la Gelida, o del litoral com Calafell i Sitges, entre d’altres.

El salt qualitatiu es va produir quan les classes més benestants decidiren invertir el seu capital i dotar el fet d’estiuejar de característiques pròpies, més enllà dels factors sanitaris (higiene i salut) i familiars, convertint aquesta pràctica en quelcom d’estable i no pas temporal. Succeí aleshores que s’establiren en diferents punts de la vegueria, condicionats per altres particularitats igual o més importants que les climàtiques, com la mateixa accessibilitat o els interessos amb els altres estiuejants que podien freqüentar l’espai. Consegüentment es van formar diverses colònies de major o menor presència. A les poblacions ja citades prèviament, es van localitzar a la majoria de pobles del litoral penedesenc (els barris marítims del Vendrell, Vilanova i la Geltrú ...) i diversos pobles d’interior, a major o menor altitud, amb presència o no d’espais naturals lligats a la presència d’aigua  - deus, fonts... - ( Torrelles de Foix, Sant Quintí de Mediona, Sant Pere de Riudebitlles, Olèrdola...).

Avui en dia no es pot analitzar l’estiueig perquè és una pràctica que en el sentit clàssic de la paraula ha desaparegut. El concepte ha mutat en fer vacances (o practicar el turisme), termes que en el fons no es corresponen al d’antuvi, malgrat s’assemblin en forma. Així doncs, encara que es pot afirmar que els escenaris citats prèviament (Sitges, Sant Quintí de Mediona...) formen part dels diversos models turístics actuals que s’ofereixen (de sol i  platja, de muntanya...) al Penedès, aquesta realitat s’emmarca en un context social i econòmic diferent al d’abans i consegüentment, no es pot establir cap tipus de classificació comparable.

Georeferenciació: 

Datació:

Descripció de la data de realització / periodicitat: 

Com la mateixa paraula indica, l'estiueig es limitava als mesos d'estiu – les temporades de bany podien iniciar al maig, tanmateix - i era per aleshores, quan a les diferents poblacions esmentades (veure apartat de la descripció de la localització) hi residien els estiuejants.  Avui en dia, el turisme està cada cop més destemporalitzat  i per tant, malgrat juliol i agost segueix sent temporada alta, hi ha també visitants la resta de l’any, així com mateixos residents que gaudeixen del seu propi entorn natural. 

Descripció:

Descripció general: 

En la definició del patrimoni immaterial, els elements d'estudi són les pràctiques socials, els coneixements i les habilitats que, transmesos de generació en generació, donen sentit d'identitat i continuïtat a la comunitat. Documentar doncs una pràctica desapareguda actualment com és l'estiueig - en el sentit clàssic i estricte de la paraula -, no podria ser motiu d'anàlisi; però tanmateix, sí és possible estudiar-lo des de l'afectació que aquest fenomen té en el paisatge i en la relació amb la comunitat, el dia d'avui.

Creixements urbans condicionats per l’evolució i desenvolupament de l’activitat termal i balneària, arquitectura amb característiques tipològiques pròpies com és el Modernisme i Noucentisme o atractius turístics vinculats amb espais naturals lligats a la presència d’aigua són exemples representatius de com l’estiueig es manifesta actualment en el paisatge penedesenc. 

Els desplaçaments temporals per raons de salut, economia o treball ja es succeïen quan l’estiueig prengué significat al tombant del segle XIX-XX. N’era un exemple, els fadristerns, que vivien a la ciutat, que s’acostaven a la casa pairal en visites espaiades com un fet habitual. O els hereus, que  progressivament foren desplaçant-se a la capital, que actuaven com a rendistes de la propietat mantinguda pels seus pagesos, retornant a les masies puntualment per controlar la producció agrícola i retre comptes.

De la mateixa manera però que això succeïa, cada cop més s’estenia socialment la relació salut i estiueig. Així, es desenvolupaven els banys de mar orientats a l’ús terapèutic pel litoral penedesenc, diferenciant les zones segons condició econòmica i social. De tal forma es trobaven els espais d’oci selectes freqüentats per la burgesia i les classes benestants, dels espais de lleure de caràcter popular.

Amb la promoció del dret a les vacances remunerades i la progressiva irrupció del turisme, aquesta línia es va desdibuixar, però també es va veure condicionada per la construcció massiva del litoral i la privatització de serveis. La deu del Riuet i l’Estany de Coma-ruga, al municipi de Vendrell n’és un exemple paradoxal. D’una banda, perquè el descobriment de les seves propietats terapèutiques, propicià el desenvolupament urbanístic d’una zona que el 1910 comptava tan sols amb 12 cases; i l’edificació d’un hotel de luxe el 1920 preconitzà la posterior expansió turística. De l’altra, perquè avui en dia malgrat que la deu està canalitzada fins a una font ornamental exterior que passa a un estany d’accés prohibit, seguidament l’aigua arriba fins al Riuet, un espai d’accés lliure, apte per practicar activitats de balneoteràpia. Tanmateix, es constata que si bé la zona és molt freqüentada a l’estiu, els vendrellencs no s’hi banyen, generalment. Les raons que ho justifiquen: l’alta presència de turistes i el deslluïment de l’espai, en paraules dels entrevistats.

En la mateixa línia es troben altres zones del litoral penedesenc com Sitges.  En el transcurs de la segona meitat del segle XIX, el retorn d’acabalats sitgetans que havien fet fortuna a Amèrica, els anomenats americanos, propicià la construcció d’ostentoses cases d’estil modernista, però també noucentista i eclèctic. Aquestes edificacions s’acompanyaren de l’impuls de societats recreatives -els anomenats casinos, espais de trobada de la comunitat-, del creixement urbanístic (la zona del Terramar i la del Vinyet, la construcció del Passeig Marítim i la seva obertura amb la carretera de Vilanova i la Geltrú, per exemple) i d’inversions econòmiques en el comerç marítim, les vies ferroviàries o la vinya. En una vila propiciada per un contorn paisatgístic de contrast (el mar i les muntanyes del Garraf ) i referència modernista d’artistes, escriptors i músics en mans de Rusiñol, s’hi creà l’ambient favorable per a l'estiueig i el posterior desenvolupament turístic, una activitat sostinguda fins el dia d’avui.

Lògicament, amb el transcurs del temps s’han produït canvis, com l’ús de la propietat - n’és un exemple: algunes de les cases modernistes residencials, reconvertides ara en allotjaments turístics –, així com una variació en la tipologia del turista.  La fisonomia de caràcter lúdic i festiu de permanent estiueig colonial i la visita de persones benestants i del món artístic i intel·lectual que caracteritzaven a Sitges anys enrere, han ajudat a construir en l’imaginari col·lectiu, una imatge idealitzada del passat de la vila que no es trasllada a la situació actual. El municipi, malgrat manté el seu atractiu cultural, material i immaterial, és també, avui en dia, un pol d’atracció turístic massiu de sol i platja, amb els consegüents efectes positius i negatius per a la població local.

Paral·lelament que els americanos es bastien a Sitges els seus habitatges, a l’entorn de la segona meitat del segle XIX es construïen també les primeres segones residències, les torres, a altres zones de la vegueria del Penedès, tant de costa com d'interior. En el darrer cas, hi havia qui cercava el clima mediterrani de muntanya mitjana i baixa en poblacions com la Llacuna, i d’altres que simplement buscaven allunyar-se de la xafogor i prendre la fresca, encara que fos en zones properes. L’accessibilitat a l’espai determinava una elecció o l’altra. I és que es prioritzava el transport abans que el clima: el cas de Gelida, en representa una mostra. La seva accessibilitat en ferrocarril, mercè a la línia que unia Tarragona amb Martorell i Barcelona des de 1865, era un valor afegit en una època en què les carreteres no es caracteritzaven pel seu manteniment, sinó per la seva deixadesa. Amb aquestes prioritats i avantatges, succeïa així que els desplaçaments temporals que la burgesia havia ajudat a incrementar, passaren a dotar-se de caràcter estable: 

Diríem, doncs, que tant la moda balneària com les visites a la casa pairal o els trasllats estivals de l’aristocràcia no haurien aconseguit, per si mateixos, fer de l’estiueig quelcom d’habitual a la societat catalana. O, dit d’una altra manera, la difusió del costum d’anar a estiuejar no s’aconsegueix fins que el gruix de la nova classe adinerada, principalment barcelonina, no es decideix gastar els seus estalvis imitant el que abans feien només els malalts, els propietaris de la terra o els nobles, i que ara ells adaptaran a la seva mentalitat”.

Soler, G. (1995): L'estiueig a Catalunya, 1900-1950. Pàg 36-37.

Aquestes adaptacions condicionaven el mateix significat del concepte estiueig, que passava a desenvolupar-se ara durant dos o tres mesos i es caracteritzava per propiciar el descans (el cap de família podia romandre a la ciutat per treballar i acostar-se només en caps de setmana o puntualment; o bé podia establir-se). Però també per les condicions en què es duia a terme, sense prescindir de la comoditat i el luxe, i llogant o bé invertint en un bé immoble de propietat, fet últim que incrementava el patrimoni familiar i propiciava un major estatus social. Amb el pas dels anys, es diferenciaven també d’altres col·lectius com el moviment obrer, que malgrat veia reconegut el dret de vacances pagades des de la segona república, les seves condicions econòmiques no li permetien - prèviament a l’esclat del turisme massiu-, escapar-se més que en tren o autobús a la platja esporàdicament. Una situació completament oposada a la d’actualment, resultat i conjunció de processos sociodemogràfics i econòmics favorables.  

Si temps enrere per escollir el lloc d’estiueig es prioritzava el factor de l’accessibilitat, avui en dia no es contemplaria essencialment. La millora de la xarxa i el transport terrestre han facilitat la vertebració i articulació de la vegueria, i consegüentment, no seria un motiu per destriar un espai o altre. Tanmateix, sí que es mantindrien algunes motivacions, com el descans, que en temps actuals, s’associa principalment a la recerca de pau i tranquil·litat; i l’entorn natural. Com avui dia, el paisatge que envoltava l’habitatge formava part del patrimoni a descobrir. Tanmateix, aquest desig per conèixer el territori estava, en part, influenciat per l’excursionisme català, sorgit de la Renaixença, que propugnava el coneixement de la geografia i la història, els costums i tradicions… des del nacionalisme i el romanticisme:

Com ha destacat Joan-Lluís Marfany (1995) el catalanisme fou un moviment barceloní en el sentit que Barcelona n'era el centre d'iniciatives i on s'elaborava la seva ideologia i la seva cultura, però a partir de 1898 la seva implantació fora de la capital va ser real, amb la participació d'homes d'arreu de Catalunya. De fet, com assenyala el mateix Marfany, una prova més de la preponderància barcelonina en la propagació del catalanisme foren les persistents exhortacions dels catalanistes a «aprofitar l'estiueig per difondre arreu la llavor salvadora»".

Puigvert, Joaquim: Les colònies d’estiuejants. Revista de Girona, 215, Novembre-desembre, 2002, pàg. 81. 

Així doncs, la llibertat i comunió amb la natura, inassolible d’experimentar per als qui vivien per aleshores a ciutat, s’experimentava des de l’estiueig descobrint: castells, deus, ermites, fonts, muntanyes, rius, runes… Així mateix es retrataven aquests paisatges rurals en les primeres postals que per aleshores els fotògrafs elaboraven.

Entre les activitats que antigament s'organitzaven les reunions festives entorn d'una ermita o castell medieval – anomenades per aleshores també "aplecs", nom que recull actualment les trobades que concentren i inviten al conjunt de la comunitat a una celebració religiosa o laica -; o les concentracions al voltant d'un doll d'aigua, les anomenades fontades, a on s'hi dirigien per tastar la seva aigua. Reunions que avui han deixat de realitzar-se amb aquesta finalitat, però que, en alguns casos, s'han potenciat amb l'habilitació contigua d'àrees recreatives, a on arreplegar-se per compartir un acte de comensalisme.
Per aleshores, de fonts cada poble en tenia una o diverses que es caracteritzaven per la diversitat d'estils i propietats (gust, composició i temperatura); unes particularitats que, a vegades, el mateix nom ja advertia o localitzava geogràficament, com així s'ha traspassat avui en dia (en són exemple: la font de Cuitora a la Llacuna, anomenada així per disposar d'una aigua molt bona per coure o la font de Mas Bonans a Piera). Ubicades a l'interior o exterior de la vila representaven un espai de socialització entre els mateixos integrants de la colònia; però també amb la mateixa comunitat resident, quan es tractava d'estiuejants de classe mitjana, més avesats a relacionar-se de portes enfora que les classes benestants, malgrat mantenir també les distàncies amb la població local:

Les fonts estaven molt cuidades i sovint s’hi feien fontades molt concorregudes, algunes cada any a data fixa, com la de Cuitora el dimarts de festa major i la del Teix per Sant Cristòfor el 10 de juliol. Aquestes fontades eren sens dubte un motiu de trobada i relació  entre llacunencs i estiuejants. 

Comunicació "L'estiueig a la Llacuna" a càrrec de Joan Alegret, membre del Centre d'Estudis Llacunencs, en el marc de la XIV Trobada de Centres d'Estudis i de Recerca del Penedès.

Actualment, no tots els espais culturals (ermites o castells) i naturals (fonts, coves...) d'estiueig d'aleshores es conserven. En termes generals, són tan sols aquells que s'ha signat un compromís per protegir-los, mantenir-los i millorar-los des de l'administració pública i/o en col·laboració amb entitats, institucions i empreses privades, els que perviuen activament, amb major o menor afluència d'usuaris nadius i forans (turistes). Succeeix així que, aquells que no gaudeixen de la mateixa protecció, acostumen a estar en un estat de deixadesa que condueix a la comunitat a deixar de relacionar-s'hi. Ocorre doncs que aquests elements no es consideren un valor patrimonial i turístic del territori, malgrat el seu valor històric.

Història i transformacions de l'element: 

En l’anterior apartat – descripció general – s’ha analitzat l’estiueig des del seu naixement i evolució, en comparacions puntuals amb el turisme actual, fent l’èmfasi en els espais arquitectònics i naturals. De tal forma, ja s’han contextualitzat aspectes que haurien d’haver-se tractat en aquest apartat de caràcter històric, però que des de la premissa de com s’ha plantejat l’estudi d’aquest element, s’ha cregut convenient fer-ho prèviament.

Malgrat es repeteixen algunes idees exposades, en aquesta secció es realitza una descripció històrica des que s’implantà l’estiueig fins a arribar als diferents models turístics actuals.

Els primers nuclis d’estiuejants sorgiren al Penedès a les viles de costa del Garraf i Baix Penedès. S’hi instal·laven temporalment per recomanació mèdica, però ja per aleshores es feia difícil discernir on començava i acabava el tractament sanitari de l’activitat de lleure.  De la mateixa manera succeïa amb els fadristerns o alguns hereus, que retornaven a les cases pairals barrejant tant el retrobament familiar com les obligacions productives. En un cas o altre però, els dos fenòmens s’emmarcaven en l’absoluta normalitat del segle XIX i responien al sentit primigeni del verb estiuejar.   

El concepte, tal com l’entenem avui en dia, es construí sota el mateix precepte bàsic de l’inici: instal·lar-se fora de la ciutat; però tanmateix, les classes benestants incorporaren diversos matisos que donaren el sentit complet al concepte:  el repòs com a prioritat; el factor estabilitat i temporalitat; l’ambient luxós i còmode de la ciutat, al qual no van voler renunciar; i la jerarquia social.

Instal·lats en els seus espais de poder i seguretat, aquesta situació es mantingué fins després de la guerra civil. Però, a poc a poc, els joves rics de la postguerra manifestaren la necessitat de marxar enfora, de deixar enrere el que ells consideraven una pràctica provinciana, sobretot, en un context, on cada cop més l’arribada dels turistes estrangers adinerats, aconseguien fer-los perdre les seves  quotes de poder social. 

A tota aquesta situació, la resta de ciutadans començaren a incorporar-se progressivament al turisme de masses, envaint els seus espais de control amb l’expansió del model turístic de sol i platja, que comportà incrementar exponencialment la urbanització del litoral, amb greus impactes mediambientals, d’afectació encara actual.

Mentre el litoral es convertia en el principal pol d’atracció turístic del territori, les zones d’interior de muntanya, anys enrere espais d’estiueig, seguien despoblant-se gradualment. Va caldre esperar al fet que es comencessin a implantar nous i reconvertits models d’oferta turística – el turisme de natura, per exemple – que acostaven el ciutadà de l’urbs al món rural, perquè s’iniciés a potenciar els diferents actius que existien al territori, valorats tan sols per uns pocs, per aleshores.

Així com es va plantejar, aquesta acció segueix emmarcant-se el dia d’avui, en una aposta per reinvertir els impactes negatius que el model convencional comporta. I es fa des de l’impuls al turisme responsable i sostenible. Un model que potencia el patrimoni natural i cultural com a producte turístic i que s’ofereix com un bé de consum per a tots, a diferència del que va suposar, la pràctica de l’estiueig, accessible tan sols per uns pocs.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

L’estiueig fou una pràctica que es constituí, principalment, entorn la colònia, la unitat social on s’agrupaven els estiuejants. En un espai on es congregaven famílies benestants, importava establir relacions fructíferes i a fi de facilitar-les, calia un espai de portes enfora on reunir-se. Aquest local era el casino, una societat recreativa on es trobaven els socis per conversar, llegir, jugar… Centre que calia distingir dels que anomenant-se igual, eren freqüentats per la gent del poble. Com especifica la historiadora Glòria Soler:

Hauria de distingir-se aquests centres d'aquells altres freqüentats per la gent del poble, que podien ser de més o menys categoria, però mai tan exclusius com els dels “senyors”, nom com a moltes viles es coneixia el casino dels que compareixien tres mesos l’any".

Soler, G. (1995): L'estiueig a Catalunya, 1900-1950. Pàg 131.

De portes endins, les relacions d’organització interna de la família, de tipus extensiva - és a dir, de diverses generacions - s’estructuraven segons edat i gènere. De tal forma, els petits romanien a càrrec de la mare, qui traspassava, habitualment, la responsabilitat a les minyones, i s’encarregava, principalment, d’exercir de mestressa, gestionant les necessitats internes i externes de la casa; els joves  es relacionaven amb nois de la seva mateixa condició a la seva torre o a la d’altri; i els homes adults es desplaçaven al casino, principalment. En el comú del grup, però, hi havia una pràctica generalitzada: reposar.  

La torre on vivien i el casino on es relacionaven les classes benestants, en una barreja de català i castellà, constituïen espais de poder i seguretat. I consegüentment, les relacions amb la resta de la població eren més aviat escasses, si bé coincidien en rituals festius i religiosos (festa major, de Sant Joan, la missa…). En altres casos, aquelles famílies de classe mitjana que també estiuejaven en indrets menys exclusius, i on ni tan sols hi havia un espai de socialització comú per tan sols ells, les trobades amb els residents permanents podien ser més habituals i acabar amb el pas del temps, consolidant-se: 

Les relacions socials entre els estiuejants i els llacunencs van ser en general sense conflictes però mantenint les distàncies, cadascú al seu lloc.  Els joves solien fer colles a part i els grans, alguns, potser es barrejaven una mica amb els autòctons al bar la Pansa per jugar a la manilla, el truc o els escacs.  També s’havien organitzat partits de futbol amb bona harmonia entre els locals i els forasters.  De tota manera els que ja portaven uns quants anys venint acabaven desenvolupant una xarxa d’amistats consolidada i a les botigues se’ls feia un tracte semblant als autòctons.  Els fills o filles d’alguns estiuejants es van emparentar amb nois o noies de la Llacuna, deixant aleshores de ser considerats com a forasters...".

Comunicació "L'estiueig a la Llacuna" a càrrec de Joan Alegret, membre del Centre d'Estudis Llacunencs, en el marc de la XIV Trobada de Centres d'Estudis i de Recerca del Penedès.

Avui en dia, no es pot comparar la situació d’antuvi. No es tracta només que hagi desaparegut la pràctica de l’estiueig com a tal, sinó  que s’ha desenvolupat una major oferta de models turístics - segons les motivacions, gustos i necessitats del viatger – amb els seus consegüents impactes econòmics, ambientals i socioculturals; però també, perquè s’han reestructurat les mateixes unitats domèstiques i les formes familiars.

Participants/Executants: 

L'estiueig estigué protagonitzat per la burgesia i les classes benestants, principalment. Tanmateix, les classes mitjanes també participaren.

Avui en dia, el gaudi dels diferents elements patrimonials culturals i naturals vinculats amb l'estiueig estan orientats a tot tipus de públic que estigui interessat. 

Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats): 
Aplecs de primavera i inici de l'estiu
Patrimoni relacionat: 

El patrimoni arquitectònic de l'estiueig, constituït per antigues cases rehabilitades i per edificis de nova construcció, gaudeix de diversos immobles d'estil vari.

Sense poder exposar tots els elements catalogats en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya a la vegueria del Penedès, a continuació es detalla una petita mostra de diferents tipologies en diversos municipis: 

Castells

Calafell. Castell i església de la Santa Creu 

Gelida. Castell de Gelida. L'església de Sant Pere del Castell

Hotels

Sitges. Can Simó Llauradó. També anomenat: Hotel Celimar 

Sitges. Casa Aleix Vidal i Quadras. També anomenat: Edifici Miramar

Torres 

El Vendrell . La casa de Pau Casals o Vil·la Casals a Sant Salvador

La Llacuna. Cal Nin nou

Societats recreatives

Sitges. Casino Prado

Respecte als espais considerats com a patrimoni natural, es nomenen tant els elements naturals com els construïts (fonts) dels següents municipis com exemple . S'enllacen amb les memòries tècniques respectives. 

Sant Pere de Riudebitlles. Riu de Bitlles

Sant Quintí de Mediona. Les Deus

Piera. Diverses fonts com Font de can Flaquer o font del Prat

Salvaguarda:

Transmissió: 

Les classes benestants catalanes han estat les responsables de portar a terme el costum de l’estiueig, comprenent aquest terme des de la premissa d’instal·lar-se per un temps determinat en una casa als afores.

Durant un segle es va mantenir aquesta pràctica, transmetent-se generacionalment. Però, a poc a poc s’implantaren noves tendències i formes de turisme i, progressivament, l’estiuejant optà per incorporar-se al corrent turístic internacional.

Avui en dia, succeeix que algunes famílies mantenen encara la propietat heretada. Tanmateix, malgrat poden seguir donant-li un ús residencial, acostuma a ser de caràcter puntual. Així doncs, no es pot caure en l’error de considerar aquesta fórmula des dels paràmetres de l’estiueig clàssic, ja que el concepte actual no emmarca totes les característiques atribuïbles a aquesta pràctica; particularitats que, en les classes més benestants, abastaven altres camps, més enllà de l’habitatge, com:  la manera de vestir-se – el blanc com a color, els barrets de palla del tipus panamà, els vestits de milratlles, de marinerets...-; o l’organització del temps en comunitat  - el casino com espai social -, entre altres exemples.

Però si avui en dia, no es pot parlar de la transmissió d’una pràctica que com a tal està desapareguda i de la qual només resten traces desdibuixades,  sí que es pot descriure la situació dels elements que en formaven part, i que s’han mantingut fins el dia d’avui . I succeeix així que alguns d’aquests espais, antigament per a ús d’uns privilegiats, han passat a ser objectes de consum turístic i cultural - privat però també públic - com hotels, museus, cinemes...  És el cas de la casa d’estiueig de la família Valls, reconvertida ara en l’escola de música municipal de Gelida.

Però també ocorre que, en altres situacions, s’ha conservat la funcionalitat original adaptant-se als nous temps. És el cas del casino Prado Suburense, societat recreativa fundada l’any 1877,  que ha sabut mantenir-se i transmetre’s des que el van bastir els indianos (si bé el principal espai de la classe alta a Sitges era el Pavelló del Mar)  com un eix vertebrador de la cultura sitgetana. Com ells mateixos manifesten, actualment al web de l’entitat: El Prado és un sentiment que es transmet de pares a fills, d'aquí els més de 135 anys d'història.

Viabilitat / Riscos: 

L’estiueig clàssic és un fenomen inexistent actualment, però no així alguns dels béns mobles que es construïren a l’època i els espais naturals que s’hi freqüentaren.

En el context actual, ha calgut adaptar a nous usos el funcionament dels immobles a fi de poder-ne garantir la seva viabilitat. En el cas de les torres, han estat les mateixes famílies, que mantenint la propietat, han continuat fent-ne un ús residencial directament o en condició de lloguer permanent;  però en d’altres, per motius diversos com poden ser la desentesa dels hereus, la mort dels propietaris sense descendència o les mateixes dificultats econòmiques  per adequar l’espai a les necessitats actuals, han acabat traspassant o cedint l’ús de la propietat a nous usos.  Amb les societats recreatives que han persistit,  han mantingut el seu estatut jurídic , si bé s’han obert a un major públic i a la col·laboració amb l’administració pública.

Però la conservació dels espais, immobles i naturals, no s’ha realitzat de la mateixa manera a tot el territori, i, consegüentment, a la suma de comportaments incívics i el desinterès d’alguns consistoris en protegir els espais, alguns paratges i béns estan descuidats i en progressiu estat de deteriorament. Una situació que denuncien entitats i persones a títol individual, sensibilitzades amb la recuperació del patrimoni com a valor cultural, però també com a dinamitzador turístic. 

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

Les mesures per salvaguardar l'estiueig s'han dirigit a  la conservació i manteniment dels espais. En aquesta línia es troben projectes com El camí del riu, dut a terme pels ajuntaments de Sant Sadurní d’Anoia, Subirats, Torrelavit, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona i Mediona, que identifica els espais de més valor ambiental, ecològic, paisatgístic i social que es troben al llarg de les conques dels rius Mediona-Bitlles, Anoia i Lavernó.

D'altra banda, si bé encara són diversos els casos en què l'administració pública no està fent intervencions directes per a conservar els espais o restaurar-los, en aquest darrer cas pel que respecte els bé immobles, sí els ha inventariat i catalogat com a bé patrimonial, com a mesura prèvia de salvaguarda. 

Respecte a la vessant associativa o privada, puntualment es duen a terme propostes diverses, obertes al públic, que busquen posar en valor el patrimoni cultura i natural.  

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 
Bé Cultural d’Interès Local - Patrimoni Cultural Immaterial (BCIL-PCI)
Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

En el temps que es va desenvolupar l'estiueig, es van edificar immobles diversos i es van posar en valor elements del patrimoni cultural i natural catalogats, actualment, com a béns cultural d'interès local (BCIL) i béns cultural d'interès nacional (BCIN). Entre la multitud d'exemples, es troben: la Vil·la Casals, la casa de Pau Casals, concebuda com a residència personal d'estiueig (BCIL); les Deus de Sant Quintí de Mediona (BCIL), potenciades turísticament des de principis del segle XX; així com espais històrics d'origen medieval en estat ruïnós per aleshores, com el castell de Gelida i Calafell (ambdós, BCIN), indrets que es visitaven en la línia de recuperar la cultura catalana i el seu passat, tal com havia iniciat la Renaixença.

Recursos associats:

  • Escola municipal de música de Gelida. Antigament, casa d'estiueig de la família Valls
    Escola municipal de música de Gelida. Antigament, casa d'estiueig de la família Valls
  • Font de Cantillepa. Gelida
    Font de Cantillepa. Gelida
  • Castell i església de Sant Pere de Vilademàger. La Llacuna
    Castell i església de Sant Pere de Vilademàger. La Llacuna
  • Font Nova. Piera
    Font Nova. Piera
  • Cal Víctor Riu. Casa d'estiueig. Piera
    Cal Víctor Riu. Casa d'estiueig. Piera
  • Banyant-se al riuet de Coma-ruga
    Banyant-se al riuet de Coma-ruga
  • Casino Prado Suburense. Façana. Sitges
    Casino Prado Suburense. Façana. Sitges
  • Casino Prado Suburense. Cinema. Sitges
    Casino Prado Suburense. Cinema. Sitges
  • Casino Prado Suburense. Bar. Sitges
    Casino Prado Suburense. Bar. Sitges
  • Hotel Celimar. Sitges
    Hotel Celimar. Sitges
  • Platja de Sitges
    Platja de Sitges

Informació técnica:

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

Per a l'elaboració de la fitxa s'ha comptat amb el material recollit durant la XIV Trobada de Centre d'Estudis i de Recerca del Penedès organitzat a la Llacuna amb el mateix títol d'aquest document. Ponències dutes a terme a càrrec de Joan Alegret, membre del Centre d'Estudis Llacunencs; Àngels Mata, membre del Grup d'Estudis Històrics de Sant Quintí de Mediona; Montserrat Julià, historiadora i directora de la biblioteca Jaume Vila i Pasqual de Gelida; Adriana Rivas, membre de l'Associació de la Colònia Ferroviària de Sant Vicenç de Calders i de l'Institut d'Estudis Penedesencs; Josep M. Matas Arnalot, membre del Grup d'Estudis Sitgetans i de l'Institut d'Estudis Penedesencs; Josep Matas, president del Martinet-Butlletí Local de Sant Martí Sarroca; Joan Baptista Morgades, membre del Grup de Recerques Històriques de Sant Pere de Riudebitlles i  Pere Rovira, membre del Grup de Recerques "El Podall" de Torrelavit.

D'altra banda, s'han realitzat entrevistes a persones vinculades amb la recuperació del patrimoni arquitectònic i natural de Piera, el Vendrell i Sitges;  i s'ha conversat amb profunditat amb alguns ponents de les jornades.  

Redactor/a de la fitxa: 
Data de realització: 
dijous, 15 març, 2018
Actualitzacions de la fitxa: 
dijous, 15 març, 2018
dimarts, 3 juliol, 2018
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

Comparant el turisme actual amb l’estiueig, és recorrent visualitzar de manera idíl·lica i bucòlica el passat i desvalorar el present. És comprensible aquesta  apreciació, en un context actual on cada cop s’evidencien més, els impactes negatius mediambientals i socioculturals  que porta el turisme de masses al territori. Però tanmateix, és també paradoxal que s’enyori i es vulgui recuperar una època d’antuvi, que si bé va marcar un estil propi, es caracteritzava perquè tan sols podia ser gaudida per uns pocs privilegiats. La raó d’aquesta incongruència no recau en la ingenuïtat d’una part de la societat per pensar que pot ser possible recuperar aquesta pràctica per al seu benefici – malgrat no formin part de les classes benestants d’aleshores -, sinó en l’aposta per reivindicar el restabliment d’aquelles formes i maneres que, en aparença, eren de major gust i sensibilitat; és a dir: conèixer el territori propi i posar en valor el seu entorn natural i el seu patrimoni cultural. Un estil que, a poc a poc, es va afermant a través de la pràctica del turisme cultural i de natura, sent un dels models que més s’aproxima al que en el seu moment fou el fet d’estiuejar. 

IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Codi: 
IP-2-0024
Tipus d'element: 
Nom propi de l'element: 
El Corpus de Sitges
Grup i/o comunitat: 
El Corpus, a Sitges, és una festa celebrada per persones de totes les edats, generalment en grups familiars, de veïns o en el context d'entitats.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

La festa de Corpus és una festivitat catòlica que va ser establerta pel Papa Urbà IV l’any 1264, tot i que té els seus orígens en la pietat popular medieval. Es tracta d’una celebració per homenatjar l’Eucaristia i des dels seus orígens combina elements religiosos amb d’altres de populars. Fou a partir del segle XVIII quan van prohibir-s’hi la majoria d’elements profans, fet que va provocar cert retrocés en el seguiment de la festa.

A l’actualitat, la popularitat de què gaudeix el Corpus al Penedès és molt variable segons el municipi. En diverses localitats es pot observar l’elaboració de catifes o decoració de petits altars en espais públics, com places o carrers, així com la realització de processons i pregàries en aquests altars. Tanmateix, es tracta d’una festivitat que, en termes generals, ha anat perdent popularitat, essent responsables del seu manteniment principalment els membres actius de les parròquies. D’altra banda, també s’observa en algun cas el fenomen invers, és a dir, l’eliminació de la vessant religiosa, i per tant de la processó, però mantenint la tradició del guarniment d’espais públics pel seu valor estètic i possible reclam de visitants.

Com a referent de Corpus, en tal que festa popular i religiosa alhora, i que genera adhesió i identitat entre la població local, hi ha el Corpus de Sitges, del qual es conserva documentació relativa a la processó des del segle XVII. El punt culminant de la festa és precisament la processó, que passa pels carrers del casc antic de la ciutat, engalanats amb catifes florals. La finalitat de les catifes es embellir els espais i honorar el seguici, format, entre d’altres, per elements de cultura popular i bestiari festiu, infants que han fet la Primera Comunió en l’any en curs, el penó de la Minerva, i la Custòdia amb el seu cos de portants.

D’altra banda, aquesta celebració té la particularitat que comprèn altres activitats, que s’hi han anat incorporant en diferents períodes, com el guarniment de balcons, façanes i altres espais de la ciutat; l’Exposició Nacional de Clavells, que en el seu origen era un acte independent del Corpus i, per últim, l’Exposició de Bonsais.

Es tracta d’una celebració amb gran adhesió popular, amb participació de grups d’amics, familiars o veïns, que han anat transferint els coneixements vinculats a l’elaboració de catifes florals de generació en generació, però on també s’hi ha anat afegint entitats culturals, esportives o educatives de la ciutat, tant en l’elaboració de catifes i el seguici de la processó, com en la participació de la resta d’activitats que conformen la festa avui. La convivència entre generacions permet que cadascú aporti el seu coneixement, de manera que per part dels integrants més joves s’introdueixen les noves tecnologies en diversos procediments de la festa. D’altra banda, moltes de les activitats resten obertes a la participació del públic visitant.

Data identificació: 
dijous, 1 juny, 2017

Localització:

Descripció de la localització: 

Es realitzen celebracions de Corpus a diverses localitats d’arreu del Penedès. El cas de Sitges, per diverses causes que s’aniran analitzant esdevé refent d’aquesta festa. Les processons de Corpus són activitats que es desenvolupen a l’espai públic, per carrers i places de les localitats, motiu pel qual s’hi poden observar, en major o menor mesura, elements decoratius, principalment catifes, elaborades amb diversos components.

Generalment, els recorreguts d’aquestes processons transcorren per carrers dels nuclis històrics de les ciutats, i hi ha un espai concret on sempre hi ha una catifa o petit altar, que és davant de l’església principal del municipi on s’efectua la celebració. Segons l’indret pot haver-n’hi més en altres places o carrers al llarg del recorregut. En el cas de Sant Jaume dels Domenys o de la Bisbal del Penedès, per exemple, s’observa la catifa de davant de l’església. En el cas del Vendrell o de Sant Quintí de Mediona es realitzen diverses catifes, una d’elles situada davant de l’església, i la resta per altres carrers i places del casc antic.

En el cas concret de Sitges la celebració de tots els actes que conformen el Corpus es produeix en diversos indrets de la vila. Al Museu Maricel s’hi porta a terme la presentació del cartell de Corpus, mentre que a l’Auditori de Miramar s’hi ubica l’Exposició de Bonsais. Un dels espais on es produeixen més activitats són els Jardins de la Societat Recreativa el Retiro, seu de l’Exposició de Clavells i de les activitats vinculades a la mateixa, com la lectura del pregó del clavell o l’entrega de premis. A més, també és el punt i final de la cercavila dels gegants la vigília de la celebració de Corpus.

Com que els actes principals d’aquesta festivitat, actualment, se celebren el diumenge posterior al dijous de Corpus, la cercavila de les tres parelles de gegants que hi ha a la ciutat de Sitges es produeix el dissabte. El recorregut que realitzen aquestes figures comença a la plaça de l’Ajuntament, segueix pel carrer Major, el de les Parellades, Sant Josep, Sant Gaudenci, Sant Francesc, passa pel Cap de la Vila, segueix per Àngel Vidal i acaba als Jardins del Retiro.

Un dels actes més emblemàtics del Corpus sitgetà és la confecció de catifes florals pels carrers on passarà la processó. El recorregut actual es correspon amb el que consta en la primera documentació conservada, que data del segle XVII. Cal tenir present que al llarg del segle XX, degut a la promoció de la festa com a reclam turístic, aquest recorregut es va anar modificant, de manera que la processó havia de passar per carrers per on històricament no havia passat mai, simplement pel fet que es confeccionaven catifes fora del recorregut.

Així, doncs, la processó comença a l’exterior de la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla, al Baluard, es dirigeix al Mirador de Miquel Utrillo, al Racó de la Calma, al carrer Fonollar, carrer Sant Joan, passa pel carrer de la Davallada, carrer Barcelona, Santiago Rusiñol, Jesús, s’atura al Cap de la Vila on es fa una breu cerimònia religiosa a l’altar que hi ha ubicat, segueix per carrer Parellades, Bonaire, pel Passeig de la Ribera, Sant Pau, torna a passar pel Cap de la Vila, carrer Major, plaça de l’Ajuntament i finalitza, altre cop, al Baluard.  

Els actes religiosos vinculats a la festa es duen a terme a la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla. Tanmateix, quan acaba l’Exposició de Clavells, se’n porten diversos exemplars, a mode d’ofrena col·lectiva, al Santuari de Nostra Senyora del Vinyet.

Altres espais de la ciutat que presenten decoracions florals són el Pati Blau, el Racó de la Calma, la Piscina Municipal,  el Jardí del Doctor Robert i l’Estudi d’en Vidal i el Vall. L’ou com balla pot observar-se al Palau Maricel, i a l’Hospital de Sant Joan.

Georeferenciació: 

Datació:

Data de realització: 
diumenge, 18 juny, 2017 to diumenge, 3 juny, 2018
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

La festivitat de Corpus se celebra de forma anual i que es tracta d’una festa amb data variable. Per al seu càlcul es té en compte quan ha estat el Diumenge de Resurrecció de l’any en curs, que coincideix amb el diumenge posterior a la primera lluna plena de primavera. A partir d’aquesta data s’hi sumen 60 dies. Cal tenir present que Corpus sempre és un dijous, però des que el 1989 va deixar de ser festiu a Espanya, se’n varen traslladar les celebracions al cap de setmana  posterior, motiu pel qual a l’actualitat moltes processons o altres actes religiosos de Corpus es fan en diumenge.

En el cas de Sant Quintí de Mediona, per exemple, el diumenge es realitza una missa solemne, però és el dissabte quan les persones que ho desitgin poden veure les catifes als carrers i les decoracions en altres espais públics. De fet, aquests elements es confeccionen el dissabte al matí o divendres a la nit. Només en cas que la meteorologia ho permeti, també es podran visitar diumenge.

A Sitges, la processó es realitza el diumenge al vespre, tot i que es produeixen actes durant tot el cap de setmana. En aquesta localitat, el Corpus té una dimensió tradicional i popular, molt lligada a la identitat de la vila, i que va molt més enllà de l'esdeveniment estrictament religiós. És per aquesta raó que aplega un gran ventall d’activitats que s’esdevenen des d’uns dies abans del propi Corpus, amb la consideració d’actes previs, fins dies després, quan es produeixen les darreres activitats vinculades amb l’Exposició Nacional de Clavells.

Descripció:

Descripció general: 

El Corpus és una celebració d’origen religiós l’objectiu principal de la qual, des d’aquesta vessant, és honorar el sagrament de l’Eucaristia. És per aquest motiu que l’acte principal de la festivitat era, i encara és en la majoria de localitats, una processó amb la participació d’infants que han fet la Primera Comunió, i mossens o un cos de portants que duen la custòdia amb el pa sagrat a l’interior. A partir d’aquest origen comú, a cada localitat on se celebra Corpus es produeixen diversos tipus d’actes on participen col·lectius diferents de persones, i és aquesta diversitat la que genera múltiples perspectives i interpretacions de la festa. Aquestes abasten des de visions bàsicament religioses, amb una participació majoritària de membres de parròquies, a interpretacions que emfatitzen la idea de festa popular i identitària, com a Sitges, on hi participen col·lectius de persones molt diversos, o perspectives més lúdiques i amb menor pes del sentit religiós, com en el cas de Sant Quintí de Mediona.

En el context de la celebració de Corpus, en la majoria de municipis penedesencs on es porta a terme, es produeix l’elaboració de catifes per ornamentar places i carrers, així com l’estesa de domassos en finestres i balcons. Habitualment es tracta d’indrets per on passarà la processó (diumenge posterior al dijous de Corpus) i segons la localitat es produirà la trepitjada de la catifa per part de tots els integrants de la comitiva, només per part de les persones que duguin la custòdia, o bé romandrà sense trepitjar. També és freqüent la instal·lació de petits altars ornamentats, on la comitiva s’aturarà a realitzar pregàries.

Les ornamentacions dels altars o les catifes solen estar elaborades amb materials d’origen vegetal com flors o fulles de plantes (senceres o tallades), llavors i pellofes. És freqüent, també, l’ús de substàncies processades com marro de cafè, serradures tintades o, més recentment, residus plàstics reutilitzats. En aquest sentit, cada localitat contempla la seva pròpia tradició en l’elaboració, essent algunes més estrictes pel que fa als materials i d’altres més permissives o innovadores. Tot i això, les catifes o decoracions elaborades amb materials plàstics solen tenir una funció d’exposició, per ser vistes, mentre que les de materials vegetals o serradures són les que poden ser trepitjades.

En algunes localitats penedesenques, on la interpretació de la festa és fonamentalment religiosa, són els membres actius de les parròquies els qui s’ocupen de l’elaboració d’aquests ornaments; des del disseny, l’obtenció dels materials, la realització de plantilles i dibuixos al terra, fins el reompliment final o la instal·lació de l’altar.

En d’altres localitats, com Sant Quintí de Mediona o Sitges, en les que el Corpus s’entén com una festa popular, amb una vessant més lúdica, apart de la religiosa, es produeix, també, la participació de veïns, que elaboren les catifes dels seus carrers o places properes, i d’entitats socials diverses, com AMPES, associacions de cultura popular, clubs esportius, o ONG, entre d’altres.

A Sant Quintí de Mediona, per exemple, les colles que elaboren les catifes formen part d’associacions del municipi. Anys enrere eren els veïns del poble els qui elaboraven les catifes que es feien davant de les seves llars, però aquesta activitat es va perdre. Tot i aquesta situació, encara hi ha veïns que s’agrupen per realitzar alguna de les catifes. La recuperació s’ha produït per part de l’administració pública que dóna ajudes econòmiques a les entitats o veïns per engalanar alguna de les places del poble.

En el cas de Sitges, la celebració del Corpus assoleix una envergadura major, tant pel que fa a nombre de persones participants com per les múltiples interpretacions de la festa. D’entrada, el Corpus sitgetà, actualment, consta de quatre tipus d’actes diferents: l’elaboració de catifes florals pels carrers on passarà la processó, l’Exposició Nacional de Clavells, l’Exposició de Bonsais i el Concurs de Balcons i Façanes ornamentades amb flors. Tanmateix, d’aquests quatre eixos que intervenen en la celebració, és el de l’elaboració de catifes el més genuí, en el sentit que té un origen més antic vinculat a la vessant religiosa de Corpus i que pot observar-se, en menor o major mesura, en d’altres localitats del Penedès i de Catalunya. La resta d’actes tenen un origen posterior i desvinculat del fet religiós, i ha estat a posteriori que s’han unificat en una mateixa festivitat.

Actualment, el model d’organització del Corpus a Sitges es fonamenta en una Comissió de Corpus integrada per representants de cadascuna de les quatre subcomissions existents, corresponents als tipus d’activitat esmentades amb anterioritat. La Comissió de Corpus es reuneix per primer cop el mes d’octubre de l’any previ a la celebració per definir un esquema amb totes les tasques que cal gestionar. Un cop definides les línies d’actuació es realitzen reunions periòdiques per efectuar-ne el seguiment. Entre les actuacions que ha de dur a terme s’hi troba conèixer el nombre de participants (catifes) que hi haurà, d’una banda per saber la quantitat de flor que caldrà encarregar, i de l’altra per encabir totes les catifes en l’espai disponible (recorregut de la processó).

Una altre element decoratiu que pot observar-se en algunes localitzacions penedesenques per Corpus és amb l’ou com balla. Es tracta d’un ou de gallina al qual es realitza un orifici per tal de buidar-ne el contingut i reduir-ne el seu pes, que se situa al capdamunt d’un petit brollador d’aigua, de manera que l’ou és suspès per l’impuls del raig i degut a la seva forma ovalada va girant. Una altra opció es fer servir un ou de plàstic. Tot i que l’origen d’aquesta tradició es troba a la ciutat de Barcelona, en el cas de Sitges se’n té constància des del 1886. Eren els mateixos veïns de la vila que elaboraven les enramades i les catifes, els que també realitzaven aquesta activitat. Inicialment s’aprofitaven les fonts que hi havia a l’espai públic i si no n'hi havia els vilatans construïen un brollador desmuntable per a posar-h’ l’ou com balla. A Sant Quintí de Mediona es recuperà aquesta activitat al mateix període en què es va reiniciar la construcció de catifes. Actualment, les persones encarregades d'elaborar l’ou com balla a Sitges són els treballadors dels  espais on es realitza (el Palau Mar i Cel i el Parc del Retiro) i són ells mateixos els que gestionen com fer-ho. En el cas de Sant Quintí de Mediona se n’encarrega el grup de persones que gestiona la catifa de la plaça dels Avis.

Pel que fa a l’elaboració de catifes, les primeres tasques a desenvolupar per cada grup participant s’inicien entre gener i febrer del mateix any de Corpus, i entre elles hi ha el disseny dels motius de la catifa, l’elecció dels colors amb què es voldrà omplir, o el càlcul de la quantitat de flors que es necessitaran. Són els mateixos grups, formats per famílies, veïns, associacions o altres entitats, els que gestionen el disseny de la catifa i la distribució de les flors que els pertoquen, així com el tractament que caldrà realitzar-los; desfullar-les, tallar-les o deixar-les senceres. En aquest sentit, la Comissió dota els grups de clavells per elaborar la catifa, i a més, cada grup pot decidir si vol adquirir més flors o altres elements vegetals per realitzar el disseny. En el cas de Sitges, les catifes ubicades al recorregut de la processó únicament poden fer-se amb flors naturals o elements vegetals (pellofa, gespa tallada, xiprer, llavors, etc.), però no amb elements com serradures, marro de cafè o altres materials, presents en catifes d’altres localitats.

En relació a l’Exposició Nacional de Clavells, la primera activitat que porta a terme la Comissió és la compra d’esqueixos de clavell de diferents varietats per repartir entre les persones que voldran participar-hi. Aquesta compra es realitza entre setembre i octubre de l’any previ al Corpus per tal que els participants els puguin plantar i cultivar, i en el moment de l’exposició les plantes es trobin en plena floració. Des d’aquest moment fins l’exposició, els participants hauran d’oferir a les plantes les cures necessàries per tal que es desenvolupin adequadament i arribin a fer flors vistoses, fins i tot durant el període en què estan exposades, quan hauran d’anar a regar-les als Jardins del Retiro.

Cada participant haurà de plantar els esqueixos en testos de fang, que van a càrrec propi, i per participar al concurs cal presentar una col·lecció de, com a mínim, 25 torretes (testos). Tanmateix, existeix la modalitat del clavell convidat per aquelles persones que disposen només d’una o dues torretes. També és habitual la participació de les escoles de la ciutat, però en aquest cas, en comptes de proporcionar només els esqueixos, s’entreguen ja les clavellines en testos. Aquest tracte diferenciat cap a les escoles es produeix com a sistema de preservació de la festa, i per anar introduint a la població que pugui no conèixer el Corpus a la celebració.

La sortida dels gegants per Corpus és una tradició a diferents poblacions del Penedès, que a Vilafranca del Penedès es remunta a principis del segle XVII. L’any 1981 es va recuperar aquesta tradició amb la celebració de Diada de la vigília de Corpus en la que els Gegants, acompanyats dels Nans i dels Capgrossos, el dimecres a la tarda, fan una cercavila i ballen pels carrers i places de Vilafranca.

A Sitges, el tret de sortida a la part visible del Corpus es dona el dissabte posterior al dijous de Corpus, a les 18h, quan es produeix la sortida de vigília de les tres parelles de gegants de la ciutat; els Gegants Vells, els Gegants Moros i els Gegants Americanos. Es fa una cercavila que surt de la plaça de l’Ajuntament i que té com a punt i final els Jardins del Retiro. Quan s’arriba a aquest indret es fa la lectura del pregó del clavell, amb què s’inaugura l’Exposició Nacional de Clavells. La cercavila dels gegants està documentada des de mitjans del segle XIX i la lectura del pregó del clavell de meitat del segle XX.

Després d’aquests actes, els col·lectius constituïts per veïns o per membres de les entitats locals que prèviament han informat a la Comissió de Corpus de la seva voluntat de fer catifes poden començar el procés. Les catifes hauran d’estar enllestides al llarg del diumenge al matí per tal que el públic les pugui veure abans de la processó. Cada grup s’organitza segons li convingui, de manera que n’hi ha que el dissabte a la nit faran la catifa sencera (dibuix al terra segons el disseny definit prèviament i reompliment amb les flors), d’altres només faran el dibuix i hi posaran les flors diumenge de bon matí, i finalment, també hi haurà grups que ho faran tot el mateix diumenge al matí. A tall d’exemple, aproximadament un terç de les 35 catifes que es comptabilitzen el 2018 són realitzades per grups de veïns, un altre terç per escoles i instituts de la ciutat, i la resta per entitats locals.

Cada grup que elabora catifes està dirigit per un responsable que acostuma a ser la persona del grup amb més experiència en aquesta activitat. És qui acudeix a les reunions que organitza la Comissió per informar-se i coordinar qüestions com la quantitat de clavells que el grup tindrà disponibles, horaris per fer la catifa, gestió de la recollida de les restes vegetals, etc. Així mateix, aquesta persona responsable és l’encarregada d’informar a la resta del grup sobre aquestes qüestions a través de reunions internes. En el cas de les entitats i les AMPES es constitueixen subgrups especialitats en Corpus, ja que d’aquesta manera milloren l’eficiència en la gestió, perquè aquests col·lectius realitzen altres actes al llarg de l’any.

Pel que fa a la realització del dibuix de la catifa, habitualment sempre és la mateixa persona qui  se n’ocupa en cada grup, ja que és la que més experiència acumula en aquesta part de la feina. Entre aquesta persona, la responsable del grup i altres persones amb experiència calculen la quantitat de flor que caldrà fer servir i la col·locació de cadascun dels colors. Alhora, es decideix quan es farà servir el clavell sencer o desfullat (només els pètals). En cas que s’hagin de desfullar els clavells, ho faran les persones més grans del grups, ja que es tracta d’una tasca delicada (per no trencar els pètals), tot i que simultàniament n’ensenyen a d’altres persones.

Un cop el dibuix ja està fet i ja se sap com es repartiran les flors i els colors, són el dissenyador/a i el responsable (de vegades poden haver-hi de dues a quatre persones més) els que coordinen la resta del grup per explicar com ho han de fer i qui fa cada tasca. Actualment hi ha persones de totes les edats que participen en l’elaboració de catifes, es va produint relleu generacional que en alguns casos s’ha donat directament d’avis a nets. Alhora, els grups no solen presentar estructures marcadament jerarquitzades i és que qualsevol persona pot apuntar-se a participar, malgrat que no formi part del grup, i ho pot fer en qualsevol moment. Així és com persones que passegen, diumenge al matí, per exemple, poden dirigir-se a algun dels elaboradors i oferint-se per col·laborar.

Com s’esmentava anteriorment, una altra qüestió és decidir si caldrà comprar més flors a part de les proporcionades pel consistori. Si és així, es realitzarà una col·lecta comuna de diners per adquirir més material vegetal.

Pel que fa als dissenys de les catifes, tenen motius diversos. Cada any són diferents, n’hi ha que fan referència a elements característics, personalitats o efemèrides de la ciutat, com per exemple imatges vinculades a Santiago Rusiñol. En el cas d’entitats també poden aparèixer motius que la simbolitzen, com escuts, logotips, o dibuixos sobre la vestimenta típica de l’entitat o algun element que facin servir per realitzar la seva activitat (personatges vestits amb roba de balls populars, cintes o cercolets per representar aquests tipus de balls, samarretes esportives, pilotes, etc.). Per últim, també hi ha catifes amb imatges de figures sense relació directa amb la pròpia ciutat (per exemple animals del fons marí, cases, globus aerostàtics) o amb representacions geomètriques.

El que resulta primordial és que diumenge al migdia les catifes estiguin acabades. Aquesta limitació horària té el seu origen en l’antic Concurs de Catifes, que va realitzar-se fins el 2010 (inclòs). En aquell període, els jutges encarregats d’avaluar la feina efectuada en cada catifa feien el recorregut per veure-les al migdia, per això era rellevant que en aquell moment ja estiguessin acabades. Com que ja era tradició tenir-les enllestides al llarg del matí de diumenge, s’ha mantingut aquesta regulació, de manera que fins aproximadament les 20h, moment en què s’acaba l’eucaristia i té lloc l’inici de la processó, les catifes queden exposades per a què el públic les pugui veure. L’eliminació del concurs va fer disminuir molt l’element competitiu de la celebració, motiu pel qual, per exemple, no és habitual la contractació de professionals de l’art floral per part dels grups.

Els carrers engalanats amb catifes florals són aquells espais per on ha de passar la processó de Corpus, i és que, en origen, el motiu principal d’aquesta decoració és retre homenatge a la comitiva. El recorregut actual és el que ja es feia al segle XVII, i ha estat a partir de reunir documentació per a la tramitació de la catalogació de la festa que s’ha pogut recuperar. En d’altres períodes s’havien fet catifes a l’exterior d’aquest recorregut tradicional, de manera que la processó havia de desviar-se per trepitjar-les. Actualment aquesta pràctica s’ha eliminat.

Al llarg del recorregut pot haver-hi diversos altars, el més rellevant dels quals i que es manté fix cada any és el del Cap de la Vila. Es tracta d’un altar envoltat d’una gran catifa floral, ubicat a la plaça del mateix nom, que cada any és construït per una entitat sitgetana. També resulta d’especial rellevància simbòlica la catifa que s’elabora al carreró davant del Palau Maricel, pel fet de ser la primera que es trepitjarà a l’inici de la processó i, de fet, aquest és un dels indrets del recorregut on s’acumula més públic, precisament per veure aquesta primera trepitjada. Habitualment, per decidir quin grup s’ocuparà de l’elaboració de les catifes en aquestes localitzacions més honorífiques es tenen en compte les efemèrides de les entitats de la ciutat, de manera que si hi ha algun grup que celebri un aniversari rodó o algun èxit recent, se li concedeix aquest privilegi. Cada grup té una ubicació habitual, fet especialment rellevant en el cas de catifes elaborades per grups de veïns, que solen trobar-se al seu mateix carrer. En cas que hi hagi algun grup nou és la Comissió la que indica on li toca fer la catifa en funció dels possibles espais lliures dins del recorregut.

La processó de Corpus de Sitges manté la mateixa estructura que les processons vuitcentistes a Catalunya, després que durant el segle XVIII s’hi produïssin els darrers grans canvis. És encapçalada pels Gegants Vells, segueixen els Gegants Americanos i els Gegants Moros. A continuació hi ha dos elements, l’Àliga i el Drac, dels quals no està clara la seva participació històrica en aquesta processó. Tanmateix, des que van incorporar-se al seguici compten amb l’acceptació popular, ja que es tracta de dos elements del bestiari molt valorats a Sitges. Són representacions d’animals de cartró pedra preparats per al llançament de pirotècnia, però el dia de Corpus duen clavells a la boca o al bec, de manera que presenten una imatge diferent de l’habitual. 

Des de 2009, darrere del Drac hi va la Moixiganga, representant algun quadre o misteri referent a  la passió, mort i resurrecció de Jesucrist. Es tracta d’un ball religiós en què s’efectuen aquestes representacions estàtiques situant-se persones les unes sobre altres, en equilibri. Es va recuperar la seva participació a la processó perquè aquell any li va tocar al grup fer la catifa i l’altar del Cap de la Vila i aprofitant l’avinentesa, van proposar-ho. D’aleshores ençà la seva presència ha estat una constant, fet afavorit per l’origen religiós del propi grup.

Després d’aquests grups de vessant més folklòrica comencen a aparèixer els elements de caire religiós. D’una banda els nens i nenes que han fet la Primera Comunió durant l’any i els familiars que els acompanyen, juntament amb d’altres fidels i diversos mossens de la localitat. Sitges disposa de dues custòdies, una de gran i una de petita, essent la gran la que surt habitualment per la processó de Corpus, de la mà del Cos de Portants.

Tradicionalment, l’organització de la processó de Corpus havia recaigut en la Confraria de la Minerva, de manera que el penó d’aquesta entitat pràcticament sempre hi havia estat present. En desaparèixer la confraria, el 1972, el penó va guardar-se a la parròquia fins que el 2012 es va decidir que tornés a sortir. En aquell moment i anys successius el duia el Cos de Portants del Tàlem, però des de 2017 s’ha recuperat la figura del pendonista. Es tracta d’un privilegi que la Comissió de Corpus, amb l’acord de la parròquia i la Regidoria de Cultura, proposa a persones que, a títol individual, tinguin una forta vinculació amb la festa o algun dels elements que la conformen. A més també hi ha dos cordoners.

Per últim, a la processó de Corpus també hi ha una representació dels hereus i pubilles de diverses entitats sitgetanes, així com els de la ciutat, que són escollits durant la Festa del Most prèvia. Per tancar el seguici hi ha la banda de música. Arrel de les recomanacions del Concili Vaticà II, les autoritats civils de la ciutat no tanquen la processó, però segon membres de la Comissió de Corpus es preveu proposar que ho facin en properes edicions. Des d’una perspectiva tradicional, el Corpus finalitza quan acaba la processó, tot i que hi hagi actes que s’esdevinguin més enllà en el temps.

Durant la processó de Corpus de Sitges el públic ocupa els laterals dels carrers per observar i permetre el pas de la comitiva, que passa per l’espai central, trepitjant les catifes florals que va trobant. El públic, en certs moments, com en la representació d’un quadre per la Moixiganga, o durant el pas dels nens i nenes de primera comunió, piquen de mans i fan comentaris elogiant la situació. En canvi, els qui han elaborat les catifes, miren de forma atenta el pas de la comitiva per sobre. Prèviament, just en els instants previs a la processó, vigilen de forma intensa que ningú del públic trepitgi de forma accidental la catifa, ja que en aquest punt ja s’ha retirat el cordó de seguretat que es col·loca quan la catifa s’ha acabat de realitzar, i alhora realitzen els últims retocs per aconseguir el millor acabat possible abans de la trepitjada. Generalment, per evitar embussos entre els visitants, es dissenya un recorregut al voltant de les catifes amb direccions obligatòries i passos prohibits. Per exemple, la banda esquerra de la catifa és de baixada, i la banda dreta és de pujada.

En relació a l’Exposició Nacional de Clavells, com s’esmentava anteriorment, queda inaugurada amb la lectura del pregó del clavell. Es tracta d’un concurs que compta amb diverses desenes de participants i que pot arribar a aplegar més de 2.000 torretes amb clavells. Aquesta exposició pot visitar-se durant una setmana sencera, en què els participants acudiran al Retiro a regar i tenir cura dels seus exemplars.

El dissabte posterior a la seva inauguració al mateix Parc del Retiro es realitza el Ball del Clavell, i el diumenge es reparteixen els premis entre els guanyadors de cada categoria (expositors amb aportació d’entre 25 i 50 torretes, de més de 50 torretes, o el clavell més bonic, que s’escull d’entre totes les flors). Més enllà del primer premi, no hi ha classificació. Les escoles i instituts de la ciutat també participen a l’exposició però només a nivell de mostra, ja que com a centres formatius prefereixen no fomentar la competició dins dels seus models educatius.

D’altra banda, hi ha un espai reservat al Clavell Convidat, en què els participants que només disposen d’una o dues torretes poden aprofitar per mostrar-les al públic. Generalment, aquests exemplars provenen dels esqueixos sobrants que la Comissió posa a la venda a un preu simbòlic un cop se n’han efectuat el repartiment entre els participants del concurs.

Després de l’entrega de premis, i com a cloenda de l’exposició, cada expositor talla uns quants dels seus clavells per repartir entre amics i familiars. És costum desplaçar-se a l’església del Vinyet per fer-ne ofrena a la Mare de Déu.

Pel que fa a l’Exposició de Bonsais es tracta d’una mostra de les plantes cultivades en el context d’aquesta tècnica japonesa. Són arbres en miniatura que permeten recrear petits paisatges dins de les torretes, algunes, a més, decorades amb figures de maqueta. El seu cultiu és complex i requereix un cert grau de coneixement especialitzat; se’ls ha de canviar la terra periòdicament, suprimir una part de les arrels o podar-los minuciosament, entre d’altres. Degut a la seva delicadesa només són exposats tres dies a l’Auditori de l’edifici Miramar, per tal de poder controlar-ne més bé les condicions ambientals. A l’interior d’aquest espai també es fa una mostra de Suiseki; una exposició de pedres que tenen formes que hom identifica amb algun element conegut, per exemple una cara, un animal, una planta o un paisatge, entre d’altres. Aquesta exposició és només de mostra, des dels seus inicis mai ha comportat l’entrega de premis ni la competició entre els arbres exposats.

El concurs de balcons i façanes es desenvolupa per diversos indrets de la ciutat, de manera que el visitant pot identificar els participants gràcies a un número identificatiu en algun lloc visible de l’edifici. Tanmateix, és un acte que compta amb poca participació, en comparació a l’elaboració de catifes. En el context de Corpus, hi ha dues formes tradicionals de decoració de l’espai públic; les catifes i les enramades. Sitges, al llarg dels anys, ha estat una localitat que s’ha especialitzar més en l’ús de les catifes florals, així com en altres indrets de Catalunya hi predominen les decoracions verticals. Malgrat aquesta situació, per part de la Comissió de Corpus s’intenta mantenir i conservar aquesta pràctica. De fet, encara es manté un concurs on els guanyadors reben una rajola commemorativa.

Història i transformacions de l'element: 

Corpus és una festivitat catòlica que fou establerta pel Papa Urbà IV l’any 1264, tot i que els seus orígens són anteriors i guarden relació amb la pietat popular medieval. El segle XIII fou un període on els debats entorn a qüestions teològiques i l’aparició d’heterodòxies i heretgies prengueren molta força, fins al punt que determinades corrents dins del cristianisme europeu van posar en qüestió la presència de Crist a l’eucaristia. Aquesta situació, que no agradava a l’Església oficial, va coincidir amb el fet que Juliana de Bethune, priora del monestir de Mont Cornillon, a Lieja, tingués unes visions que foren interpretades com una senyal de la necessitat d’instaurar una celebració de caràcter alegre per honorar l’eucaristia. Fou en aquest moment que a la diòcesi belga on se circumscriu Lieja es va instaurar la festivitat de Corpus. Al voltant del 1316, el Papa Joan XXII la va universalitzar.

A Catalunya arrela amb força a partir del segle XIV, quan s’estableix l’obligatorietat de tancar els negocis i s’inicia la tradició de decorar els carrers amb elements vegetals de cara a la processó. En aquell període ja es realitzaven processons formades per una part profana amb entremesos i elements anteriors a la festa (gegants, animals mítics, o balls, entre d’altres) i una part religiosa que comptava amb representacions dels evangelistes, profetes, sants i amb la custòdia, al final. Amb el pas dels segles, els entremesos es van prohibir, tot i que algun element dispers com l’àliga, les mulasses o els gegants van perviure. Tanmateix, al segle XVIII, la majoria d’elements populars vinculats a Corpus també es van suprimir, fet que va comportar la regressió, en termes de participació popular, de la festa. Aquesta situació encara s’aniria accentuant amb disposicions eclesiàstiques posteriors.

 La primera documentació que es troba a Sitges d’una celebració de Corpus amb l’estructura actual (sortida dels gegants a la vigília, realització de catifes i processó) data de mitjans del segle XIX, tot i que la primera referència a una partida econòmica destinada a aquesta festivitat és de 1360. A partir del segle XVII, la Confraria de la Minerva s’encarrega d’organitzar el Corpus; el recorregut de la processó és exterior i coincident, en bona part, amb l’actual, i hi ha altars situats en punts concrets del mateix. Es té constància que l’ofici de Corpus era un dels més rellevants de l’any litúrgic i, de fet, servia per donar inici a les Festes dels Barris, que transcorrien des del dijous de Corpus fins el següent. Durant aquest període, cada dia es realitzava un ofici i a cada barri es decoraven les façanes amb enramades. Pel cap d’octava es realitzava una altra processó amb un recorregut més reduït que la de Corpus, però més llarg que el de la resta de processons que es feien al llarg de l’any, en total una setantena.

Entre els segles XVII i XIX es va documentant la presència d’altars, enramades i catifes pels carrers. El tipus de vegetals emprats són flors de Sant Joan, ginesta i es comença a parlar de clavells i roses. Tanmateix, es tracta d’accions que es produeixen en el context de la casa, de manera que no es construeixen grans catifes comunitàries, sinó que cadascú decora com creu convenient la façana o l’espai de carrer davant de l’habitatge.

Igual que en altres localitats penedesenques, com Vilanova i la Geltrú, al segle XIX està documentat que es llançaven flors en el moment que passava la processó, sobretot per part d’infants vestits d’àngels. Tanmateix, el que va acabar predominant en la celebració sitgetana foren els encatifats. De fet, coincidint amb la celebració de la Santíssima Trinitat el cap de setmana previ a Corpus, s’organitzava una romeria fins a la Trinitat, on es feia un ofici. Aquest recorregut s’aprofitava per collir les plantes amb què es confeccionarien les catifes, que en origen, doncs eren fetes en gran part de plantes silvestres.

Com s’esmentava anteriorment, la primera referència a la sortida dels gegants per la vigília de Corpus és de 1845, i és que a principis de segle XX, les dues sortides més rellevants que feia aquest grup al llarg de l’any eren precisament la de Corpus i la de la Festa Major. A més, el dia de Corpus al matí també es feia dues sortides per acompanyar les autoritats a l’anada i la tornada de l’ofici.

A principis dels anys 20, l’Ajuntament s’adona que la celebració del Corpus resulta molt atractiva per al turisme de l’època, de manera que es comença a promocionar en aquest sentit per tal que hi acudeixin més visitants. A mesura que les catifes van incrementant en nombre i complexitat no es disposa de prou temps per realitzar la resta d’actes, de manera que als anys 30 ja desapareix la sortida dels gegants corresponent al final de l’ofici (al matí).

Amb l’arribada de la República es prohibeixen les manifestacions religioses al carrer, de manera que durant uns anys la processó de Corpus i l’elaboració de catifes es produeix a l’interior de l’església, fet que es repeteix durant el període de la Guerra Civil. És a partir dels anys 1939-1940 quan es tornen a fer catifes als carrers perquè hi passi la processó, tot i que les sortides dels gegants vinculades a l’ofici de Corpus ja no es recuperen. De la mateixa manera, l’hora en què es fa l’ofici s’ha anat endarrerint al llarg dels anys, de manera que ha passat del matí a la tarda: primer després de la cantada de Vespres, i quan aquesta va deixar de fer-se, després de la missa.

Poc a poc s’instauren altres activitats per donar més embolcall a la festa, com el Concurs de catifes, que a tall d’exemple l’any 1949 compta amb 139 catifes inscrites. En aquesta primera etapa del concurs, en termes econòmics, els premis eren poc quantiosos, i en tractar-se d’un període de postguerra, generalment les persones qui els guanyaven els acabaven cedint a l’hospital o l’església.

Al voltant dels anys 50 l’organització del Corpus recau sobre l’entitat Foment del Turisme, que s’encarrega de la recerca de patrocinis per poder donar premis de valor econòmic més elevat (que passen a cedir-se només parcialment a entitats benèfiques) i comprar flors per fer catifes més elaborades. En aquest moment, l’entitat també s’ocupa de fer crides arreu de l’Estat, a través del NO-DO o cartells, per promocionar turísticament la festa. Durant aquest període és quan les flors silvestres que tradicionalment s’havien fet servir per fer les catifes són substituïdes per flors comercials.

Als anys 60, arrel del Concili Vaticà II, s’aconsella als mossens que valorin, a cada població, la conveniència de celebrar processons, fet que fa que arreu del territori, aquestes manifestacions populars es vagin reduint. En el cas de Sitges fou precisament la insistència de la població en el manteniment de la tradició la que va aconseguir que la processó de Corpus se seguís realitzant.

És també en aquest període quan poden observar-se de forma molt diferenciada les dues vessants que va prenent la festa. D’una banda la religiosa, amb els feligresos en silenci, fent genuflexions en passar el Santíssim, seguint procediments molt formals, etc. Però de l’altra, la turística, de nova generació, amb la presència de persones anant i venint de les platges amb roba de bany, presenciant l’acte només com a manifestació folklòrica. Aquesta contraposició entre els significats de la festa ha anat perdurant fins a la dècada del 2010, generant discrepàncies entre els mateixos sitgetans, que es debatien entre una festa basada en la creença i la tradició o una per a la promoció econòmica de la localitat.

Un dels majors canvis en els darrers 150 anys en relació a la processó de Corpus és la pèrdua d’altars al llarg del recorregut. Actualment (2017) se’n conserven 2, però el que té una ubicació fixa és el del Cap de la Vila. D’altra banda, a partir de 2010 es va començar a valorar la possibilitat de suprimir el Concurs de catifes, que s’havia celebrat des de 1942. En el seu origen, aquest concurs incloïa tant la decoració de façanes com les catifes i tenia uns premis simbòlics per als millors dissenys. A mesura que les catifes es van anar fent més grans i per part de l’organització es va disposar de més recursos, els premis també es van engrandir i va anar sorgint l’element competitiu. D’altra banda, en ser les catifes més complexes, els participants efectuaven una inversió econòmica més elevada, de manera que necessitaven els premis per cobrir les despeses. Si un grup estava diversos anys sense rebre cap premi no podia recuperar la inversió, i així hi havia catifes que anaven desapareixent.

La qüestió és que va començar a canviar la manera de treballar les catifes, ja que abans eren les colles les que s’encarregaven d’aconseguir el material per poder elaborar-les i per aquesta raó era important aconseguir els premis que es donaven per part de l’administració. Les flors les podien recollir a la muntanya o bé comprar-les, cosa que implicava una gran despesa. Avui dia, no s’impedeix la compra o la recol·lecció de flors en espais naturals, però la Comissió de Corpus realitza un càlcul de flors necessàries per realitzar la catifa de cada grup, així que les associacions no necessiten comprar o recollir flors de més a més, i si ho fan és per obtenir un disseny o combinació de colors concrets.

Arrel del Concili Vaticà II, també hi havia hagut trams que s’havien desvinculat, espontàniament, del concurs, ja que consideraven que la finalitat de les catifes no era aquesta, sinó continuar amb la tradició de la ciutat i el pas de la processó. Per part dels centres educatius, sovint representats a través de les AMPEs, aquest element de rivalitat tampoc era vist amb bons ulls, i en alguns casos, com els d’escoles petites o instituts, es generaven dubtes en relació a les categories (catifes col·lectives, catifes individuals i catifes d’escola) on havia de participar cada grup.

D’aquesta manera, en detectar que era una possible font de conflicte i que la participació anava decreixent, es van aprofitar les retallades en el pressupost propiciades per la situació de crisi econòmica d’aquest període per eliminar el concurs que, d’altra banda, ja havia anat retornant als premis de caràcter simbòlic. La idea que s’intenta transmetre actualment és la de continuar amb els actes pel valor de la mateixa tradició, i amb el pas dels anys s’ha observat un increment en el nombre de catifes participants.

L’Exposició Nacional de Clavells de Sitges va néixer l’any 1918, tot i que d’aleshores ençà no s’ha desenvolupat de forma continuada degut a esdeveniments històrics o a dificultats logístiques vinculades al transport de les grans quantitats de clavells necessaris per dur-la a terme. Concretament, després de la primera edició de 1918 se’n van fer quatre més de seguides i es va abandonar l’activitat fins als anys 30, quan es va succeir un nou període de continuïtat fins a l’inici de la Guerra Civil. A partir de 1939, i sobretot gràcies a la major assistència de visitants provinents de Barcelona, l’exposició es va anar recuperant, arribant a la seva consolidació a la dècada dels 50, degut en bona part a la gestió de Foment del Turisme. Des d’aquest moment fins l’actualitat s’ha anat celebrant de forma ininterrompuda, essent la de 2017 la 78a edició.

L’impulsor de la creació d’aquest acte fou Miquel Utrillo, un amic de Santigo Rusiñol i d’altres personalitats de l’època de Sitges. La idea inicial va ser la de fer una exposició de clavells al Pavelló del Mar, ubicació que en el transcurs de les edicions ha anat canviant pel Prado, l’Hort de Campals, la Vall, fins arribar, l’any 2008, als Jardins del Retiro. Aquesta idea inicial fou acceptada per l’Ajuntament, de manera que es va crear una comissió per a la gestió de tots aquells aspectes vinculats a l’exposició (torretes, cossis, ubicació, materials, etc.).

Amb el transcurs de les edicions, l’exposició va anar prenent un cert caràcter elitista, amb la presència de personalitats il·lustres de l’època, com la reina Victòria Eugènia de Battenberg, el rei Alfons XIII, o posteriorment, la muller del dictador Francisco Franco, Carmen Polo, així com capitans generals de l’exèrcit. Es va crear una segona comissió encarregada de buscar patrocinadors per tal de poder atorgar premis de més valor econòmic, de manera que, sobretot a partir dels anys 50, eren molt més quantiosos que als inicis.

La primera edició de l’Exposició Nacional de Clavells, fruit de l’atzar, va coincidir amb el dia de Corpus d’aquell any. De fet, la data prevista per a la seva celebració era anterior a Corpus, però la climatologia no va ser favorable per a la floració dels clavells, de manera que es va endarrerir. Aquesta variabilitat en les dates es va mantenir durant diverses edicions, ja que la intenció era que els clavells mostressin una florida òptima. Entre les dues festes, doncs, podia haver un desfasament de fins a tres setmanes degut a la climatologia. Fou a partir de la gestió de Foment del Turisme, als anys 50, quan amb la col·laboració de l’Ajuntament es va començar a tractar l’exposició com un acte més dins de la festivitat de Corpus. Concretament, l’exposició durava uns deu dies, enmig dels quals se situava Corpus.

En aquest període, de la mà de Foment del Turisme, també es va impulsar el Tren de les Flors, un tren amb uns horaris específics que connectava Barcelona i Sitges per afavorir el desplaçament de visitants que volguessin conèixer les activitats que es duien a terme a Sitges per Corpus. El tren era decorat amb clavells, i a l’estació hi havia els gegants, la banda de música i altres elements festius per rebre els passatgers.

Als 50, el nombre de visitants fou molt elevat, arribant a més de 100.000 persones per edició, quan a Sitges, la població era d’uns  8.000 habitants. Per accedir a l’Exposició de Clavells calia pagar una entrada, i se n’arribaven a vendre més de 20.000, fet que dona una idea de l’èxit de l’activitat, en termes d’afluència de públic, tenint en compte que tot just s’havia acabat el període de postguerra.

Des dels seus inicis, l’estructura de l’Exposició de Clavells s’ha mantingut força invariable, tot i que sí que s’ha registrat un increment rellevant en el nombre de torretes presentades pels expositors, passant de les 700 inicials a les 2000 que poden observar-se a l’actualitat. D’altra banda, els premis que es reparteixen avui en dia són simbòlics, ja que, a diferència d’altres èpoques, vol atorgar-se la rellevància a la pròpia activitat i no a l’element competitiu del concurs. Així, els premis poden consistir en una placa commemorativa o un tiquet per un àpat en un restaurant de la ciutat.

Actualment, l’entrada a l’exposició és lliure i s’intenta promoure la participació permetent la inscripció a grups, cedint espais per al cultiu dels clavells o facilitant el transport de les torretes.

En relació a l’origen del Concurs de façanes i balcons, es produeix cap als anys 50, i guarda una relació molt estreta amb l’elaboració de les catifes. El model de celebració tradicional de Corpus inclou, el dia de la processó, la decoració de la façana de casa amb enramades de boix o d’altres elements vegetals, així com l’elaboració d’una catifa al davant. Segons la localitat cadascuna d’aquestes tradicions ha pres més força. En el cas de Sitges, fou l’elaboració de catifes, tot i que en el moment d’establir el concurs, es va fer de catifes i ornaments de façana, i d’aleshores ençà també s’ha anat potenciant aquesta vessant de la festa. El dia de Corpus, a Sitges, també era típic emblanquinar la façana de casa amb la tira blava.

Pel que fa a l’Exposició de Bonsais, és una activitat que va néixer el 1990, gràcies a la tasca d’una persona de l’Associació Amics dels Bonsais del Garraf, que ensenyava a tenir cura d’aquest tipus de plantes i en divulgava la tècnica de cultiu a Sitges. Membres d’aquesta entitat, arrel de la seva tasca docent, van pensar que seria bona idea incloure aquesta exposició dins del programa de Corpus.

En altres indrets del Penedès, també s’han observat períodes en què Corpus s’havia deixat de celebrar. Per exemple, a Sant Quintí de Mediona a l’any 2010 es va recuperar la festa de la mà de l’Ajuntament. Abans, eren els veïns els que realitzaven les catifes de forma voluntària, es va perdre la tradició perquè la gent que ho feia s’anava fent gran i les generacions més joves no estaven interessades en seguir. Actualment,  és l’ajuntament qui es coordina amb les colles que volen fer les catifes i els dota d’una ajuda econòmica per aconseguir els materials per fer les catifes.

Processos i preparatius: 

En termes generals, arreu on s’elaboren catifes, les activitats que cal realitzar per part dels membres dels grups elaboradors són pensar en la seva ubicació i veure si cal coordinar-se amb altres entitats, comissions, ajuntament, etc.,  elaborar-ne el disseny, obtenir els materials necessaris per a la construcció, generació de plantilles per passar el disseny al terra, marcar el dibuix i finalment, reomplir amb flors o altres materials que es puguin emprar segons la tradició o tipus de catifa que es construeixi (serradures tintades, marro, fragments de plantes o herbes silvestres, materials reutilitzats, papers amb dibuixos, etc.).

En el cas de Sitges, fins l’any 2008 l’organització i preparatius del Corpus van recaure sobre Foment del Turisme. Posteriorment l’Ajuntament va decidir recuperar la gestió de la festa, i a partir de 2010 es va constituir una primera comissió integrada per persones amb experiència en l’elaboració de catifes o en d’altres actes del Corpus per tal d’organitzar-lo. La primera reunió de treball entre els membres de la Comissió de Corpus es convoca a l’octubre previ a la celebració amb l’objectiu d’elaborar una llista amb totes les tasques que caldrà desenvolupar: l’elecció de la persona que farà el pregó, contactar amb els centres educatius per veure si voldran participar en alguna de les activitats del Corpus, contactar amb representants del mercat municipal, que tradicionalment ha participat en algun acte de la festa, o triar qui farà el programa de Corpus, entre d’altres.

Es van fent reunions cada dos mesos, aproximadament, per anar valorant l’evolució de tots els temes pendents, i a mesura que s’apropa la data se n’incrementa la freqüència per tal de poder abordar tots els problemes que van sorgint. A més, en aquestes reunions es compta amb la col·laboració de dos tècnics municipals que gestionen les qüestions relacionades amb el pressupost i  s’encarreguen d’efectuar les compres. El contacte amb l’Ajuntament també s’estableix per qüestions logístiques com per exemple que s’estiguin fent obres en algun carrer del recorregut, o la gestió de la recollida d’escombraries generades.

En relació a l’elaboració de catifes, les primeres tasques que cal desenvolupar comencen al voltant del gener i febrer del mateix any del Corpus. Un membre de la Comissió es posa en contacte amb els participants de la darrera edició per preguntar-los si voldran seguir participant-hi i comencen a veure les dimensions de cada catifa. N’hi ha que compten amb una llarga tradició pel que fa a la seva ubicació, i en cas que se’n vulguin fer de noves, caldrà encabir-les als espais lliures, per això és rellevant tenir una primera idea de la participació. En cas d’incorporació de nous grups (o canvis en la composició de les AMPES) es realitzen reunions informatives per tal d’explicar la dinàmica de l’activitat.

Des de l’organització hi ha la voluntat que cada catifa s’autogestioni, així que cada grup haurà de fer el disseny, pensar quins colors hi voldrà posar i calcular quantes flors necessitarà. L’Ajuntament té una dotació específica per a fer les catifes, que es destina a clavells vermells, rosa, blancs i grocs, així com gespa, xiprer i pellofa. Cada grup pot decidir posar-hi altres components, sempre i quan es tracti de vegetals, per tal de mantenir l’estil sitgetà; en aquest sentit no s’accepten elements com el marro de cafè o la fusta. Finalment, tenint en compte les necessitats de cada grup i el pressupost de l’Ajuntament s’efectua el repartiment de flors i elements vegetals. Pot donar-se el cas que es rebi menys del que es necessita, de manera que s’haurà de trobar la manera d’estirar els materials, desfent les flors per exemple, per tal de cobrir la superfície desitjada.

D’altra banda, també hi ha catifes o estructures decoratives que es troben fora del recorregut de la processó, i que per a la construcció de les quals es fan servir altres materials, com ampolles de plàstics, envasos, vidres, etc. La funció d’aquestes catifes és diferent de les anteriors, es tracta d’elements decoratius que no tenen funció religiosa, sinó que serveixen per mostrar innovacions en la construcció, per introduir a la tradició persones que no la coneguin, o conscienciar al públic de la situació de col·lectius amb dependència, per exemple.

El repartiment de les flors per fer les catifes es fa el dissabte i els grups han d’informar a l’organització d’on i qui seran per rebre-les, on les tallaran i quan faran la catifa (dissabte a la nit, matinada de diumenge o diumenge al matí). En funció d’aquestes variables es gestionarà la recollida de la brossa generada i s’acordarà amb els negocis de restauració l’horari en què poden posar-se les terrasses al carrer per tal de no entorpir la confecció de les catifes, intentant perjudicar el mínim la seva activitat econòmica.

Una de les dificultats afegides en l’elaboració de les catifes és el fet que, en tractar-se de dates amb bona climatologia i ser Sitges una localitat turística, hi ha moltes persones pels carrers i cal evitar que es posin pel mig de les àrees de treball mentre els grups estan enfeinats traginant cossis amb flors, fent dibuixos o recobrint el terra. Per a aquesta finalitat es reparteixen tanques i cordes que també cal ubicar per delimitar el que serà la catifa.

Per fer la catifa cal partir d’un disseny previ que es marcarà al terra, habitualment amb guix, tot i que també s’ha donat algun cas de fer-ho a través de la projecció de la imatge des d’un terrat o punt elevat. Després cal omplir els espais delimitats pel dibuix amb les flors, que prèviament s’hauran tallat o desmuntat a conveniència. La persona que fa la funció de coordinació és aquella del grup que, generalment, porta més temps participant en l’elaboració de catifes. Com que és una activitat que s’ha desenvolupat al llarg de diverses generacions el coneixement passa de pares a fills. En canvi, en el cas de les entitats, el traspàs de la informació passa de les persones més experimentades, a aquelles que comencen a iniciar-se, essent més horitzontal.

L’Exposició Nacional de Clavells requereix una tasca important de preparació al llarg de l’any per tal que l’esdeveniment llueixi al màxim possible. El primer que es fa, des de la Comissió, és la compra dels esqueixos a una empresa especialitzada. Hi ha una persona, a la comissió, encarregada d’efectuar la tria entre les varietats disponibles, fet que es produeix entre finals de setembre i principis d’octubre de l’any previ a Corpus.

Els participants a l’exposició rebran, de forma gratuïta, diversos d’aquests esqueixos per tal de procedir al cultiu. Si hi ha persones noves que desitgin participar en aquesta activitat, a més, s’efectuaran reunions per tal d’oferir-los informació sobre el seu desenvolupament, així com dels espais disponibles per al cultiu dels clavells, en cas que no en disposin.

És tasca dels participants obtenir la resta de material necessari per al cultiu, com els testos, que han de ser de fang, el substrat, els adobs o qualsevol altre element que pugui fer falta. Des del moment de l’entrega dels esqueixos és la persona participant qui haurà de preocupar-se d’oferir a les plantes les cures necessàries, regar-les, tractar-les en cas de malalties, etc. De fet, encara durant el transcurs de l’exposició segueix sent l’expositor qui ha de desplaçar-se al Retiro a regar i vetllar per les seves plantes.

Degut al gran nombre de torretes que ha de presentar cada participant, un mínim de 25, la Comissió cedeix espais en un viver situat a l’Hospital de Sant Joan, a aquelles persones que volen participar a l’exposició però que no tenen espai a casa per tenir-hi les torretes. Tanmateix, es tracta només d’una cessió de l’espai, ja que seguirà sent la persona participant qui haurà d’anar al viver a cuidar les seves plantes.  

De cara a la preparació de l’exposició, cal habilitar els Jardins del Retiro amb els taulons necessaris per poder situar-hi les torretes de cadascun dels participants, així com la tarima on s’efectuarà l’entrega de premis, entre d’altres actes. En relació al transport de les torretes, els expositors comuniquen a la Comissió si els cal fer ús d’aquest servei, i si és el cas, la Comissió es posa en contacte amb personal tècnic de l’Ajuntament i els dona el número de telèfon dels participants perquè quedin en un dia i hora per a la recollida. És la brigada municipal qui s’ocupa d’anar a casa del participant o al viver a recollir els testos, dur-los al Retiro i posar-los al lloc corresponent. Degut a l’elevat nombre de torretes transportades, com a màxim es recullen tres expositors per viatge. Aquest mateix procediment se segueix també per a l’Exposició de Bonsais.

Totes les torretes d’un mateix expositor es col·loquen juntes, com una col·lecció, i s’hi posa un cartell amb el nom, elaborat per la mateixa persona que fa el cartell de Corpus. Pel que fa a la ubicació de cada col·lecció dins del Retiro, existeix la tradició que la persona guanyadora de l’última edició pugui triar on situar les seves torretes, que generalment és a l’entrada, perquè així són les primeres que es veuen. Durant el temps que les plantes són al Retiro, i sobretot els dies de l’exposició, es contracta un servei de vigilància. L’entrada al recinte és lliure i fins al moment que passin els jutges es vol evitar que les plantes es puguin malmetre.

El jurat passa el cap de setmana posterior al Corpus, i està format, entre d’altres, per un membre de la Comissió, el senyor Ventura (un sitgetà amb àmplia experiència en l’àmbit de la jardineria) i el president de les Viles Florides. El que es valora és l’estat de salut dels clavells i la floració de cada col·lecció.

Quan l’activitat ha finalitzat, la brigada es dedicarà a retornar les flors als seus propietaris, d’aquesta manera, si ho desitgen, podran tornar a fer servir aquestes mateixes torretes per participar en l’exposició de la propera edició.

Dedicació: 

La festivitat de Corpus, en el seu origen, està dedicada al sagrament de l'Eucaristia; és un homenatge al pa sagrat i al que representa. En el cas de Sitges, a més, es tracta d’una activitat molt arrelada a la tradició de la vila, sobretot en el cas de l’elaboració de catifes i de l’exposició de clavells.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Els elements protagonistes de la majoria d’actes del Corpus sitgetà són les flors i les plantes, sobretot els clavells. D’una banda cal comptar amb els que es faran servir per a l’elaboració de les catifes, juntament amb d’altres elements vegetals, com el xiprer o la pellofa, també cal tenir presents els clavells que els clavellistes de l’exposició hauran cultivat en torretes. Els bonsais també entrarien en aquesta categoria, juntament amb els vegetals utilitzats per a la decoració de façanes i espais públics.

Per a què es puguin dur a terme aquest actes, a més, també es necessitaran una sèrie de recursos materials. Per a les exposicions de clavells i bonsais, primerament, cal que els participants disposin de testos i terra per al cultiu. Caldran vehicles per al transport de les torretes fins al punt d’exposició, fet gens menyspreable, sobretot en el cas dels clavells degut a la quantitat que se n’acaben reunint. Al punt d’exposició caldrà disposar de superfícies on situar els testos; taules o taulons adequats, i punts d’aigua propers per poder regar les plantes durant el temps que es trobin al recinte.

De cara a l’elaboració de catifes caldran caixes, cossis o altres recipients de transport de les flors al punt de treball, tisores específiques per tallar degudament els clavells, tanques o cordes per delimitar els espais on es faran les catifes i evitar el pas de persones pel mig, i algun element, com ara guix, per marcar el terra amb el disseny a realitzar.

Cada com més s’impulsa l’ús de les noves tecnologies, tant per fer difusió de la festa a través de les xarxes socials, web Corpus de Sitges, com per al procés de realització de les catifes, fent servir la tècnica del mapping per projectar el disseny sobre el paviment o per documentar tot el procés.

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 

Inicialment el Corpus de Sitges estava dirigit per la Confraria de la Minerva. Aquesta entitat tenia dos administradors, que feien de “cordoners” i un "clavari" que era qui portava el penó de l’església. Per portar el penó, la confraria realitzava un sorteig entre les persones que s’havien apuntat i es feia a sorts. Aquesta manera de fer es va mantenir fins el 1972. La confraria de la Minerva tenia un disseny de la processó diferent a la actual, per exemple les nenes i els nens de la primera comunió sortien per separat, en canvi, a l’actualitat surten conjuntament.

L’organització del Corpus de Sitges actualment recau sobre la Comissió de Corpus, que està formada per representants de quatre subcomissions més, corresponents als quatre tipus d’actes que es gestionen en el context d’aquesta festa. Són la Comissió de Catifes, la Comissió de l’Exposició de Clavells, la Comissió de l’Exposició de Bonsais i la Comissió del Concurs de Façanes.

Aquest model d’organització funciona des de 2013, quan la Regidoria de Festes proposa una persona per presidir la Comissió de Corpus. És tasca del president o presidenta cercar les col·laboracions adequades per generar un equip de treball eficient, format per persones vinculades a cadascuna de les vessants del Corpus sitgetà, de manera que no és inusual la incorporació de persones que ja han format part d’alguna de les comissions amb anterioritat per tal d’aprofitar l’experiència adquirida.

Quan el president o presidenta s'ha elaborat una llista amb els noms de les persones candidates, aquesta passa pel Ple de l’Ajuntament, que l’ha d’aprovar. La responsabilitat adquirida, en principi, és per un període de dos anys prorrogables a quatre. Els informants, membres de la Comissió de Corpus, valoren molt positivament aquesta possibilitat de pròrroga, ja que els permet consolidar projectes iniciats en els primers anys i aprofitar l’experiència que van adquirint, de manera que els últims anys va més rodat i és més agraït.

En el cas de l’elaboració de les catifes florals és d’especial rellevància el fet que es construeixen en grups, fet que afavoreix la interacció social entre persones molt diverses en un context festiu. Hi ha catifes elaborades per grups de veïns i familiars, on pren gran rellevància el contacte entre persones de generacions diferents, i on cadascú aporta els seus recursos; uns els avenços tecnològics a l’hora de fer els dissenys o dibuixar al terra (en alguna ocasió s’ha fet a través de la tècnica del mapping) i els altres aportant l’experiència en la quantificació de les flors necessàries o en la gestió temporal de l’activitat.

També hi ha catifes elaborades per entitats culturals o esportives, a les quals se’ls reserven ubicacions amb una significació especial en anys en què celebren alguna efemèride. Especialment interessant és el cas de les AMPES, que també realitzen catifes, ja que esdevenen juntament amb l’escola, el mitjà per afavorir la transmissió de la tradició. Alhora, el coneixement i participació en una activitat tant pròpia de la ciutat esdevé una eina per a la integració de persones originàries d’altres indrets, que entren en contacte amb aquesta tradició a través de l’escola dels seus fills.

El col·lectiu es posa d’acord, segons la disponibilitat, sobre l’hora en què començaran a treballar les flors i les catifes. Per exemple, hi ha grups que realitzen la major part de la feina durant la nit, en canvi altres inicien aquesta tasca de matinada. Aquesta activitat implica moltes hores de feina, cosa que fa que es donin les condicions perquè les persones puguin relacionar-se entre elles, degut al poc temps de què es disposa per fer la feina, molta de les converses giren al voltant de l’estrès i la preocupació per acabar a temps la catifa. Alhora, en aquest moment és quan les persones menys experimentades es fixen i reben les ensenyances dels experts.

El seguici de la processó està format per diversos grups de cultura popular (colles geganteres, elements de bestiari popular i balls), i representants (hereus i pubilles) de diverses entitats de la vila, entre d’altres elements, de manera que una part rellevant del teixit associatiu de Sitges acaba participant, d’una manera o altra, a la celebració del Corpus.

Tenint en compte la vessant religiosa de la festa cal destacar els vincles que la Comissió i l’Ajuntament estableixen amb la parròquia en relació a qüestions organitzatives i econòmiques. És habitual que un mes abans, aproximadament, de la festa, es produeixin reunions amb representants dels tres grups per establir acords relatius al percentatge de despesa assumit per cadascú i valorar aspectes a millorar respecte edicions anteriors. En general, però, es tracta d’una festa molt estructurada, on no hi ha la voluntat de produir grans canvis, de manera que només es tracta de resoldre petits inconvenients que puguin anar sorgint. En termes generals, la Comissió i l’Ajuntament s’ocupen més de la primera part de la processó, mentre que la parròquia se centra més en la segona, la religiosa. Tanmateix, les crítiques destinades a la millora són benvingudes en ambdues direccions.

En relació a l’Exposició de Clavells, té diversos elements que afavoreixen la interacció social. En aquest cas no a través d’entitats o associacions, sinó a títol personal. És habitual que hi hagi expositors que vagin repetint la seva participació al concurs any rere any, de manera que durant el temps que els clavells són exposats i han d’anar a regar-los i cuidar-los, coincideixen amb les mateixes persones, fet que facilita que estableixin relacions al voltant d’una temàtica d’interès comuna, en aquest cas les flors.

Una situació semblant és la que es produeix, però al llarg de tot l’any, als espais cedits per al cultiu dels clavells. En aquest cas, les trobades entre diverses persones que tenen les torretes en un mateix punt, quan hi acudeixen a tenir-ne cura, seran habituals.

Participants/Executants: 

La participació al Corpus de Sitges pot produir-se de moltes maneres. D’una banda, des de l’organització, formant part d’alguna de les comissions que gestiona activitats entorn a aquesta festa (catifes, exposició de clavells, concurs de façanes i exposició de bonsais). D’altra banda, prenent part, de forma directa, en alguna de les activitats, és a dir, formant part d’algun grup que confeccioni una catifa, cultivant clavells o bonsais i presentant-los a les exposicions, decorant la façana o el balcó de casa, etc.

Es tracta de persones que a títol individual trien participar en una de les exposicions, per exemple, però també d’entitats o grups que col·lectivament decideixen fer una catifa o cultivar una col·lecció de clavells. Aquest fet implica grups i associacions de veïns, entitats culturals, clubs esportius, escoles, associacions de pares i mares, o ONG entre d’altres.

Més enllà d’això, però, el cas de les catifes és molt representatiu de l’esperit de la festa, ja que és habitual que mentre s’estan fent les catifes, sobretot les de diumenge al matí, i hi hagi persones passejant, sitgetans i visitants, que de forma espontània demanin si poden fer un trosset de catifa. N’hi ha de grans que es presten d’una forma especial a aquesta situació i hi ha casos de persones o famílies que repeteixen aquest tipus de participació any rere any, sense formar part del grup responsable del tram en sí mateix.

A més, també cal comptabilitzar totes les persones que surten a la processó, amb els grups de cultura popular o a títol personal, i per últim, els visitants que omplen els carrers de la ciutat, el Jardí del Retiro i l’Auditori de Miramar, ja que sense aquest públic que manifestés el seu interès, la festa no tindria les mateixes perspectives de futur.

Precisions ús i funció: 

La funció del Corpus es pot explicar des de dues perspectives, la religiosa i la cultural, però el cert és que al llarg de la història totes dues s’han anat imbricant. Per a les persones cristianes el Corpus és la celebració de l’Eucaristia, la veneració al sagrament que va instaurar la figura de Jesús de Natzaret durant l’últim sopar, i la reafirmació de la seva presència al pa sagrat. Tanmateix, es produeix durant la primavera i tradicionalment hi han intervingut els elements florals, de manera que també es converteix en una gran festa per donar la benvinguda al bon temps i renovar el cicle anual.  

Igual que en el cas de Sitges, en altres localitats de la vegueria del Penedès el Corpus representava un punt en el calendari a partir del qual celebrar altres festivitats, com les Festes dels Barris de Sant Sadurní d'Anoia. En el cas del Vendrell, per exemple, hi ha imatges de mitjans de segle XX on s’observa la sortida del cercabarri de Pa Beneït, acompanyat de la custòdia i el tàlem, tal com en la processó de Corpus, coincidint amb l’octava d’aquesta festivitat.

A Sitges, el Corpus és una festa molt popular i tradicional, que a més de les funcions descrites anteriorment, té un paper molt rellevant en la construcció de vincles entre les persones i la generació de la identitat sitgetana. El Corpus permet generar o reforçar aquesta relació entre veïns, entre grups d’amics o entre coneguts que formen part d’entitats però que, possiblement, no tenen un tracte diari.

De fet, el Corpus i les festes populars que es produeixen a la localitat tenen un elevat component integrador. Sitges és una ciutat que en relativament poc temps ha experimentat un gran creixement poblacional, acollint persones que en molts casos no en coneixen les tradicions, de manera que potenciar la seva participació a les festes és una forma d’intentar garantir-ne la perdurabilitat, fet que s’aconsegueix, sovint, a través de les escoles. De fet, hi ha centres que tenen una elevada proporció d’alumnes d’origen estranger, els pares dels quals demanen poder desenvolupar activitats per introduir-se tota la família a la vida social de la ciutat, i en aquest sentit, el Corpus, el Carnaval o la Festa Major representen ocasions excepcionals.

Patrimoni relacionat: 

Corpus de Sitges

Elements del seguici festiu de Sitges

Gegants Vells de Sitges. Aquesta parella de gegants va estrenar-se l’any 1897, tot i que ha patit diverses modificacions i restauracions al llarg del temps. De fet, a principis dels 70 se’n varen fer unes rèpliques més lleugeres, els Gegants Nous, que són els que surten en la majoria d’actes populars, com la Festa Major. Els Gegants Vells originaris, doncs, només surten per Corpus i alguna altra ocasió especial. L’última remodelació profunda que se’ls ha fet data de 1997, en motiu de la celebració del seu centenari. Mesuren uns 4.55 metres, el Gegant representa Jaume I, i la Geganta, una senyora de l’època.

Gegants Moros de Sitges. La parella actual fou presentada l’any 1979, i són una reproducció dels primers gegants que hi hagué a Sitges, estrenats cap el 1840 i que van desaparèixer d’actes públics el 1912, pocs anys després de la construcció dels Gegants Vells. S’anomenen Fa-luch i La-hia, tenen una alçada d’uns 4.20 metres i també han passat per diversos processos de restauració i canvis de vestuari.

Gegants Americanos. Aquesta és la parella de gegants amb un origen més recent, i de fet, pertanyen a la categoria dels gegantons; la geganta fa 3 metres d’alçada i el gegant, que és de mig cos, 2 metres. Els van presentar l’any 1965, i l’última remodelació rellevant per la que han passat és la de 2015, coincidint amb el seu 50è aniversari. Representen una parella d’americanos o indianos sitgetans, persones que tornaven de les Amèriques, on havien fet fortuna, amb la que es construïen grans cases i pagaven obres públiques importants, i van vestits segons la moda de les Antilles del segle XIX.

Àliga de Sitges. Va ser estrenada el 1984, inspirada en un projecte anterior, de 1945, que va ser retirat en patir diversos desperfectes per elements pirotècnics i constatar que no gaudia de gaire acceptació popular. Actualment té un color ataronjat, però des de la seva presentació ha passat per diverses tonalitats. Es tracta d’una àliga coronada, i de fet, en les seves sortides llueix diverses corones dissenyades per artistes sitgetans. La principal peculiaritat de l’Àliga de Sitges és que a diferència de la majoria, llança coets i amb la cua recargolada, té aspecte l’animal mitològic. En la seva participació a la processó de Corpus porta un pom de clavells al bec.

Drac de Sitges (o Fera Foguera). Va ser presentat l’any 1922 i destacà per la seva modernitat, marcant diferències amb les representacions típiques del bestiari popular. Es tracta d’un ésser marí, amb cara de gat feréstec i cua de peix. Ha passat per diverses restauracions que han afectat, essencialment, la pintura, essent l’actual semblant a l’original. Llença foc per la boca i per la cua. Durant la processó de Corpus  porta un ram de clavells a la boca.

La Moixiganga. A diferència dels casos anteriors, en aquest cas no es tracta d’un element patrimonial material, sinó immaterial. La Moixiganga és un ball del que hi ha constància a Sitges des del 1853 i a través de diversos quadres representa la passió, mort i resurrecció de Crist. Les primeres referències de la seva participació al Corpus són del segle XVIII, possiblement d’altres grups de la zona. El grup consta de 15 balladors que interpreten personatges diversos.

Salvaguarda:

Transmissió: 

La transmissió de l’elaboració de catifes és diversa segons la localitat. En aquells indrets on es conserva una visió més tradicional, es produeix a través de les parròquies o entitats vinculades a la història i cultura popular locals, fins i tot directament entre els veïns del carrer que participen en l’elaboració de les catifes. D’altra banda, hi ha localitats on l’administració pública té un paper més rellevant en l’organització i, des d’aquesta perspectiva, també en la transmissió. Per últim, la participació cada cop més elevada d’associacions i entitats de tot tipus (culturals, esportives, etc.), afavoreix, també que la transmissió es produeixi en l’entorn d’activitats d’aquests grups.

Actualment, la transmissió dels valors i activitats lligats a la celebració del Corpus sitgetà és una qüestió que no fa patir excessivament els membres de la Comissió com sí que passava uns anys enrere, al voltant del 2010. En aquell període s’observava una manca de relleu generacional en els trams de catifes fets per grups de veïns. En termes generals, el que succeïa és que les persones que vivien als carrers on es fan les catifes, al casc antic, s’anaven fent grans, i els fills vivien en altres zones de la ciutat. A més, quan arribaven nous veïns a aquests carrers, com que no tenien la tradició de fer catifes, ja no s’hi incorporaven, de manera que en va disminuir una mica el nombre.

Curiosament, el que ha acabat passant en aquests casos, és que han estat els nets els que, malgrat no viure en aquests immobles, han agafat el testimoni als seus avis, saltant una generació. Alhora, la Comissió ha intentat facilitar la col·laboració entre joves, grans i veïns nouvinguts, donant-los suport en els processos de planificació, disseny i coordinació logística de les catifes per tal que s’animessin a continuar la tradició.

D’altra banda, a més de les catifes fetes per veïns, al Corpus de Sitges s’hi poden trobar moltes catifes fetes per entitats, entre les quals hi ha escoles i instituts. Els centres educatius difonen la festa i el seu patrimoni relacionat, hi participen activament confeccionant catifes o portant clavells a l’exposició i actuen com a punts d’integració per tal que, a través dels infants, les famílies nouvingudes a la ciutat en coneguin una de les seves tradicions més emblemàtiques i hi puguin participar.

En relació a l’Exposició de Clavells, es valora molt positivament la incorporació dels centres educatius a l’activitat, ja que afavoreixen la transmissió donant-la a conèixer entre els més petits de la casa, que alhora poden esdevenir transmissors a la resta de la família. Pot ser que els infants que comencen cultivant unes quantes plantes, de forma col·lectiva, a l’escola, algun dia acabin generant les seves pròpies col·leccions.

La decoració de balcons i façanes a Sitges no gaudeix del mateix grau de participació i promoció que les altres activitats del Corpus. Aquesta situació es veu afavorida pel fet que les façanes i balcons decorats poden trobar-se fora del recorregut de la processó, de manera que el públic s’ha de desplaçar expressament per veure-les. Malgrat aquesta situació des de la Comissió de Corpus de Sitges es fa el possible per mantenir viva aquesta part de la celebració, motiu pel qual a tots els participants se’ls dona una placa commemorativa per a què el públic pugui detectar quins són els balcons i façanes que participen a la mostra.

Viabilitat / Riscos: 

Arreu del territori penedesenc, en gran mesura, els riscos amb què pot trobar-se la celebració de Corpus són semblants als que troben altres manifestacions de religiositat popular. D’una banda, l’increment de la mitjana d’edat de les persones que activament participen en aquest tipus d’activitats, i de l’altra el descens en el seguiment de la fe catòlica de la comunitat. Això, en aquells indrets amb una visió més tradicional de la festa.

Tanmateix, també resulta cert que en gran part dels Corpus hi ha també una vessant purament cultural, que potencia la recuperació de pràctiques que potser s’havien perdut, com la participació de grups de cultura popular o bestiari festiu. En aquest sentit, aquests grups aporten volum de persones a la festa, i afavoreixen la seva transmissió.

En el cas de Sitges, en termes generals, la organització considera que la festa de Corpus, actualment, és troba en una situació favorable que anima a confiar en la seva continuïtat. En aquesta localitat, el sentit del Corpus és popular, festiu i identitari, a més de religiós, fet que n’afavoreix més vies de transmissió. Paral·lelament es promouen mesures de reconeixement i protecció per conservar-ne l’estructura actual, recuperada de l’original, després d’un període de modificacions imposades a partir de paràmetres diferents dels històrics, socials i culturals, que són els que tradicionalment han estat el motor de la festa.

Des que la gestió del Corpus es vehicula a través de l’Ajuntament i la Comissió mateixa, s’ha intentat anar recuperant aquelles característiques (com el recorregut i els elements que formen la processó) i valors (no competició, tradició, identitat) originals de la celebració. En aquest sentit, s’estan fent passos per a la catalogació del Corpus de Sitges com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional per fixar-ne l’estructura segons paràmetres històrics, i es preveu elaborar, de forma conjunta amb l’Ajuntament, un protocol per acabar-la de regular.

La idea expressada pels informants és que cal aconseguir que el manteniment de la tradició esdevingui un reclam per al turisme per sí sol, però no a l’inrevés, com havia succeït en altres períodes, quan la promoció turística de la ciutat era el principal motiu pel qual el Corpus s’anava modificant, desvirtuant i, finalment, allunyant dels seus orígens. El que es vol evitar, doncs, és precisament que aquest fet es pugui repetir en el futur.

En relació a l’Exposició Nacional de Clavells els informants consideren que també es troba en una situació favorable ja que la quantitat de participants és força elevada, amb 35 expositors en les darreres edicions, que porten més de 2.000 torretes. A més, s’ha anat celebrant de forma ininterrompuda des dels anys 50 i en les darreres edicions s’hi han afegit els centres educatius de la ciutat, fet que es valora positivament de cara a la transmissió de la tradició.

Un altre aspecte que s’ha començat a treballar per incrementar el nombre d’expositors és permetre la participació de col·lectius, és a dir, que grups de persones que han cuidat conjuntament els clavells puguin participar al concurs junts. Alhora, la presència del viver ha facilitat que les persones que no tenien espai per cultivar les plantes a casa, disposessin d’un lloc on poder portar a terme, amb garanties, la cura de les flors. De fet, s’estan buscant nous espais per poder ampliar el viver, ja que l’actual ha quedat petit i es necessita més terreny per donar cabuda als nous expositors.

Tot i aquests punts forts, l’exposició també presenta alguns reptes, com el fet que la majoria de gent que hi participa és d’edat avançada. En aquest sentit, però, es valora positivament la recent introducció en aquest àmbit de persones més joves, ja que a la dècada del 2010 la situació es considerava més crítica.

Des de la perspectiva del significat de l’exposició, la Comissió està treballant força en intentar no perdre de vista l’objectiu dels actes, ja que la seva finalitat no és l’atracció del turisme, sinó la  revitalització i valoració de la cultura i la tradició sitgetanes.

Valoració de l'individu / grup / comunitat: 

A Sitges el Corpus és una festa molt arrelada que forma part de la identitat de la vila. Amb l’actual model de gestió, el que s’intenta, precisament, és recuperar i potenciar aquesta vessant més tradicional de la festa, retornar a una celebració oberta a tothom facilitant la participació en els diversos actes que es produeixen i seguir construint la memòria de la ciutat.

Segons expliquen els informants, membres de la Comissió de Corpus, també hi ha un punt de nostàlgia al voltant de la festa, i és que per als que l’han viscut amb emoció des de la infantesa, cada edició permet rememorar l’experiència de quan s’és petit, pensar en les persones amb qui se celebrava aleshores, les activitats que es duien a terme, valorar els canvis que s’han anat produint, etc. I és que en relació als canvis, entre la ciutadania hi ha molta sensibilitat, i qualsevol nova proposta genera grans debats entre els participants.

Cadascun d’aquests actes de Corpus de Sitges, amb el seu origen independent, forma part de la història viva de la ciutat i que se segueixin realitzant és una forma d’homenatjar totes aquelles persones que al llarg del temps han fet que la ciutat sigui el que és avui, en paraules d’una de les informants. En moltes ocasions, les persones que participen en aquesta activitat tenen present la llarga història que té a la vila i el prestigi de què gaudeix l’activitat tant a Sitges com a l’exterior. Aquesta situació omple d’orgull i satisfacció moltes de les persones que s’esforcen a participar-hi.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 

El Corpus de Sitges compta amb diversos reconeixements i catalogacions adquirits al llarg del segle XX que s’especificaran a l’apartat de Protecció Jurídico-Administrativa.

D’altra banda, al voltant de 2012, arrel d’iniciar els tràmits per a la catalogació de la Festa Major, i tenint en compte que diversos dels elements del seguici són comuns en totes dues festes i han evolucionat de forma paral·lela, el personal tècnic de l’Ajuntament i persones vinculades a l’organització del Corpus van començar a veure la possibilitat d’iniciar també els tràmits per tal que el Corpus sitgetà fos catalogat com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional, i obtenir, així, un nivell de protecció que permetés assegurar-ne l’estructura segons paràmetres històrics.

Actualment, a Sitges existeix un Consell de Festa Major, que és un òrgan integrat per diverses persones la funció del qual és avaluar la conveniència de qualsevol canvi que es proposi per a la festa. La idea per al Corpus és poder tenir, també, un Consell, amb el mateix funcionament que el descrit, per tal que la festa sigui més robusta a possibles intervencions interessades, canvis de govern municipal, canvis en la Comissió, etc. En aquest sentit s’observa com les dues grans festes de la vila, que al llarg de la història han tingut models de gestió diferenciats han representat dues maneres d’entendre la celebració, i és que mentre que la Festa Major, que ha tingut comissió organitzadora des de fa més temps, mai ha significat un pol d’atracció turística, el model del Corpus, amb una gestió basada en la potenciació turística, ha estat font de debat habitual entre els sitgetans.

El Corpus compta amb un blog, i comptes a Facebook i Twitter. La Festa Major té una plana web pròpia on hi ha la descripció dels elements de cultura popular que en formen part, molts dels quals són compartits amb Corpus, de manera que també se’n pot consultar informació. Hi ha la perspectiva d’omplir fitxes semblants per als elements de la processó exclusius de Corpus i generar una base de dades semblant.

Des de 2016 es realitza, també, un concurs de fotografies sobre el Corpus a través d’Instagram, amb el títol #CorpusSitges(any). El jurat, format per la presidenta de la Comissió de Corpus i dos fotògrafs professionals de la ciutat, tria les que considera les millors imatges de la festa, que seran exposades en un bar del centre, mentre que els autors de la millor fotografia i de la més original rebran, a més, un premi cadascú. A tall d’exemple, el 2016 es van rebre unes 700 fotografies, de les quals se’n van exposar 30.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 

La festa de Corpus de Sitges va ser proclamada Festa d’Interès Nacional Artístic l’any 1955, i a la dècada dels seixanta fou classificada com a Festa d’Interès Turístic.

Actualment s’han fet passos per sol·licitar la seva declaració com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional per dotar-la d’una major protecció.

Informació técnica:

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 

Per a l'elaboració d'aquesta fitxa s'han entrevistat membres de la Comissió de Corpus de Sitges 2017 i personal tècnic de l'Ajuntament de Sant Quintí de Mediona.

Data de realització: 
dimarts, 5 juny, 2018
Actualitzacions de la fitxa: 
diumenge, 17 juny, 2018
Validador/a: 
Coordinació IEP
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 

A les poblacions penedesenques on se celebra el Corpus té diverses funcions. D’una banda la seva original vessant religiosa, però també la de seguir amb una tradició heretada de generacions anteriors pel mateix valor de continuar-la. En algunes localitats es tracta d’una festa per a la pròpia comunitat, en què no s’esperen visitants. En aquest sentit, l’impacte econòmic és molt limitat.

En poblacions on s’ha recuperat en període relativament recent, com és el cas de Sant Quintí de Mediona, existeix una voluntat que la decoració dels carrers del nucli atregui visitants, de manera que afavoreixin la promoció turística de la vila.

En el cas de Sitges, en termes econòmics, la festivitat de Corpus és de gran rellevància, ja que es produeix una gran afluència de visitants. No hi ha un recompte fiable, però l’organització té constància que és el dia de l’any que l’oficina de turisme rep més consultes. Poden donar-se embussos de trànsit degut als autobusos que arriben a la ciutat i la circulació a peu pel centre per veure les catifes, segons l’hora, pot ser dificultosa.

En èpoques passades, als anys 40 i 50 es va fer una tasca molt rellevant de promoció econòmica i turística, fins al punt de disposar d’oficines en capitals estrangeres com París. Els anys 60, des d’aquest punt de vista, foren els de màxim esplendor. Actualment no es persegueix atorgar aquest sentit a la festa, sinó tornar a donar valor a la seva vessant més cultural i tradicional; fer-ho per la ciutat i pels seus habitants, i que sigui precisament aquest fet el que atragui els possibles visitants. D’alguna manera trobar un equilibri entre les dues interpretacions de la festa perquè sigui realment favorable per tothom, tant pel turisme com pels sitgetans que no hi estan vinculats. Les regidories amb qui la Comissió està en contacte per a l’organització de la festa són les de Cultura i Tradicions i Festes.

Com a actes paral·lels a aquesta celebració, el Gremi de Restauració dissenya un menú floral en què participen diversos restaurants de la vila, les pastisseries fan el pastís de Corpus i també hi ha bars que serveixen còctels florals.

IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Codi: 
IP-1-0012
Tipus d'element: 
Nom propi de l'element: 
Conreu de cereals al Penedès
Grup i/o comunitat: 
Actualment el conreu de cereals no té un perfil determinat, són agricultors de diferents edats.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

A la vegueria del Penedès el conreu dels cereals havia sigut històricament un producte predominant i rellevant pel desenvolupament socioeconòmic. El conreu de cereals, pel consum humà i animal, ha estat present en un sistema de conreu llavors divers que assegurava la supervivència de la unitat de producció familiar. No obstant fou a partir del segle XVIII i durant el segle XIX, amb la implantació de la vinya, que el conreu de cereals va progressivament disminuint fins al context actual.
Actualment el conreu de cereals, pel consum humà i animal, es concentra principalment a la zona nord de la vegueria penedesenca, principalment a la comarca de l'Anoia. Aquest conreu majoritàriament es caracteritza per ser intensiu i determinat per un model de producció agroindustrial, altament mecanitzat. Paral·lelament existeix una xarxa de petits productors que desenvolupen un model productiu de conreu que es diferencien d'aquest model agroindustrial. Això comporta la recuperació de les varietats històriques però també respondre a un model de producció que treballa amb tècniques tant tradicionals com actuals però tenint com a referent un model de producció sostenible ecològicament i econòmicament.
El conreu de cereals és un conreu que, tot i avui estar en un segon pla davant la identitat vitivinícola de la vegueria, se l'associa una memòria col·lectiva relacionada amb un model desaparegut caracteritzat en part amb la masia policultura (secà, horta i ramaderia). Tanmateix en el seu procés de recuperació el conreu del cereal es converteix en un referent tant per la memòria i coneixements relacionats amb el món agrari i model de vida com pel valor que se li atribueix en tant que reformula un model d'explotació agrari monocultural en pro de la recuperació d'un model de producció divers.

Data identificació: 
diumenge, 24 setembre, 2017 to diumenge, 22 juliol, 2018

Localització:

Descripció de la localització: 

La major part del conreu actual de cereals de la vegueria del Penedès es localitza a la comarca de l'Anoia i residualment a la zona nord de l'Alt Penedès. Aquesta dada és així principalment si tenim en compte el volum de producció, tant en el cas del blat tou, blat dur com l'ordi. La resta de comarques el conreu és o inexistent, com succeeix al Baix Penedès i Garraf.
Les característiques del sòl han influenciat i determinat el desenvolupament d'un tipus o l'altre de cereal. En aquest sentit hi ha un refrany local que ens explica aquest fet: "Si tu vols blat, planta on hi ha fang i si vols ordi, planta on hi ha pols" Aquesta expressió fa evident segons els informants les necessitats d'un terreny amb més qualitat o menys pel conreu d'un cereal o l'altre. Un altre element clau de la localització que determina el conreu en el seu cicle productiu és la climatologia. Per tant ens trobem que a les zones més d'interior, allunyades de la influència de la mar, la sega s'allarga fins ben entrat el mes de juliol que és el que succeeix en bona part del conreu de cereal de la vegueria.
Sense poder referenciar punts concrets en una cartografia, el conreu de cereals es du a terme principalment a la comarca de l'Anoia i de manera simbòlica a l'Alt Penedès. No obstant un dels elements que sí que podem referenciar per la ubicació i per ser una activitat pública, reconeguda i relacionada amb el procés de transmissió i salvaguarda del patrimoni és la celebració de la festa del Batre a les Gunyoles.

Georeferenciació: 

Datació:

Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 

El conreu de cereals està determinat per la climatologia i el tipus i varietat de cereal. De manera generalitzada i si són cereals de cicle productiu llarg com el blat,  és a partir del setembre - octubre  depenent de les característiques del terreny i varietat treballada que s'inicia el procés de conreu, sembrar les llavors. Altres cereals com l'ordi o la civada es pot arribar a plantar entre el febrer i el març perquè té un cicle productiu més curt.

Un cop plantat hi ha un seguiment i en el cas que hi hagués qualsevol problema, com que no arreli, es podria tornar a replantar si fos necessari.

El seguiment del conreu durant l’any implica creixement i retirada de males herbes. A la primavera tradicionalment "xarcolava", retirant les males herbes que creixent i també abans de la sega es birbava, un dels altres noms utilitzat per retirar les males herbes del camp un cop el cereal està crescut.

El mes de juny és el referent de la sega, des de la celebració de la festa del Corpus Christi fins a sant Joan són referents temporals per l'inici de la sega. No obstant hi ha diferents factors que determinen l’inici de la sega, el climatològic i les varietats treballades. La sega pot per tant allargar-se fins ben entrat el mes de juliol Una feina que necessita per una millor collita un clima sec que afavoreix un producte madur i sec sense el perill de les pluges de maig o de l'agost.

El treball a l'era, el batre avui desaparegut, antigament es feia un cop s'havia assecat bé el gra cap al mes de juliol. Actualment la recol·lectora fa tota la feina durant la mateixa sega.

Relacionats amb la temporalitat del cicle del conreu de cereals perviuen refranys que definien el temps de cada tasca:

A l’abril ja faig el fil –  L'acció de retirar les males herbes, el birbar.

Al maig a segar vaig.- Fa referència a fer el farratge per l'animal.

Al juny la falç al puny  - Temps de sega.

Qui bat al juliol bat quan vol. Dies de sol per poder estendre el blat i batre sense estar pendent de les pluges.

Pasqua Granada, l'espiga daurada; per Sant Joan, segada, i per Sant Pere, a l'era. En aquest cas el referent és el calendari litúrgic amb la particularitat que la Pasqua Granada no és una data concreta sinó que cada any varia segons la setmana santa. No obstant és un marge temporal de prop de vint dies (un cicle lluner) i el que fa és definir el temps de maduració i assecat del gra.

Descripció general: 

Parlar del conreu de cereals avui a la vegueria del Penedès és parlar d'un conreu amb un pes històric i en la memòria col·lectiva rellevant però que com activitat agrària continua actiu principalment a la comarca de l'Anoia i amb petites excepcions a l'Alt Penedès. Perviu per una part amb un model de producció intensiu i industrialitzat però també, en menor volum de producció, un model de producció que combina la recuperació de varietats tradicionals i tècniques de conreu no industrialitzades. Aquest model de consum que prioritza la recuperació de varietats locals i de tècniques que combinen el treball industrial amb tècniques de conreu menys intensives i que per tant desgasten menys el sòl és el que hem pogut observar a la zona de l'Alt Penedès i que es desenvolupa en bona part dins d'un model d'explotació agrària policultura. És a dir que el cereal té una funció complementaria en un sistema que combina el treball de seca, d'horta i el ramader.
Junt amb aquests dos models de conreu i sense finalitats productives, pel que fa a l'obtenció de cereal, hi ha un conreu amb finalitats de representació i recuperació de la memòria oral relacionada amb el treball agrari i principalment del cereal. Són les festes de representació com la festa de la Sega i el Batre de les Gunyoles. Aquest conreu recupera, mitjançant la representació i el treball dels que ho recorden o ho havien fet antigament, tècniques i coneixements on la finalitat és mostrar al visitant, participant de la celebració, com eren aquest tipus de treballs agraris.
En aquest context parlar del conreu de cereals com a patrimoni immaterial és parlar del que es manté en la memòria col·lectiva i d'aquells grups de productors que sense ometre el benefici de la producció recuperen llavors, eines i tècniques. En molts casos aquesta acció de recuperació s'emmarca en una perspectiva del treball agrícola que promou la diferenciació en l'ús d'eines i productes (químics) utilitzats en els models de producció generalitzats de caràcter industrial i intensiu. El conreu de cereals és patrimoni immaterial pel pes històric pel que fa a producció, la memòria col·lectiva que en perviu i la recuperació o pervivència del conreu relacionat amb les varietats locals i les característiques pròpies del territori. Els actuals models de producció industrial queden en un segon pla en tant que les seves condicions de producció queden dependents d'uns indicadors dirigits pel benefici econòmic que implica un guiatge altament tecnificat i controlat que procura assegurar-ne la collita en el volum esperat de manera continuada.
Actualment segons les dades publicades a l'IDESCAT i el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural al document de tancament de collita de l'any 2012 entre les comarques que configuren la vegueria del Penedès s'havia conreat prop de 30.000 tones de gra de blat dels quals gairebé 28.000 es van produir a la comarca de l'Anoia. Aquest volum de producció situa a la comarca de l'Anoia, segons les dades referenciades, en la cinquena comarca en volum de producció de gra de blat. Pel que fa a la producció d'ordi, tot i ser major el volum de producció, 39.000 tones de gra d'ordi, l'Anoia se situa també com la cinquena comarca en l'àmbit nacional en producció d'ordi. Fet que la distància de les altres comarques que formen la vegueria on el conreu d'ordi és, com succeïa amb el blat, gairebé inexistent.
Per tant, per una part menor de la vegueria, el conreu de cereals continua sent una font de producció, mentre a la resta de la vegueria es converteix en un recurs més dirigit al turisme o la reconversió del sistema productiu i complementari al monocultiu de la vinya. Els casos de conreu que podem trobar a l'Alt Penedès en un part són conreus caracteritzats per tractar-se de conreus complementaris on es fomenta el descans de les terres, mitjançant el sistema de guaret. Un mètode de treball que es caracteritza per les petites extensions que produeixen "pel gasto" de la unitat familiar o de l'animal, en el cas de farratge.
L'expressió "pel gasto" fa referència al consum d'una família d'un producte concret durant un any o cicle productiu. No podia determinar-se abans, ni actualment, la quantitat exacta. En els casos que s'ha preguntat als informants quina quantitat de terra, jornals feien falta per tenir blat suficient per a tot l'any es tenien en compte diferents variables. La primera i clau si la terra era a rabassa o propietat. En el cas que fos a rabassa l'informant de les Gunyoles, Anton Ferret nascut l'any 1931, ens donava la següent informació. Si la terra estava en contracte de rabassa s'havia de restar una quarta part de la producció que és el que es pagava al propietari de la terra. Això implica que a l'hora de treballar una terra per obtenir-ne rendiment per l'autoconsum hi havia una part que es treballava però el benefici no era per la unitat familiar. En aquest context l'informant ens comenta que aproximadament amb un jornal (mesura determinada pel treball que feia un animal de tir llaurant durant un dia de sol a sol. Equivalent a 3.330 metre quadrats, tres jornals són una hectàrea) es podia fer pel gasto en gra de blat. Les mesures per jornal treballat són que d'un jornal de terra se'n poden obtenir dotze garberes, cada garbera amb dotze garbes apilonades. En quilos com a referència, és entre 800 i 1000 quilos de gra de blat. Seguint amb les mesures per cada 100 quilos de gra de blat s'obtenia prop d'entre el 60 o 70 quilos de farina. Una altra mesura de referència és que per cada 100 quilos de farina se n'obtenia 120 quilos de pa. Per tant parlar de fer el gasto seria relatiu a moltes variables però en el cas de l'informant de les Gunyoles ens afirma que amb 1000 quilos de blat feien pel gasto cinc persones.
Per tant actualment al Penedès podem trobar encara aquesta diversitat de models de producció i conreu que implica treballar per la venda local com per exportar i el tipus de producció per l'autogestió, com a complement associat a la idea de produir "pel gasto". Aquest dos tipus de producció també en certa manera s'associen al conreu d'unes o altres varietats de cereals.
Respecte al tipus de producte, de cereal, que es treballa podem diferenciar segons es produeix pel consum animal o humà. Pel consum animal l'objectiu és l'elaboració de pinso o farratge, l'ordi i la civada en són els més produïts. Pel consum humà principalment el cereal s'utilitza per a la transformació i elaboració de farina i altres derivats. En el cas del consum humà és el blat el producte amb major producció. En el cas del blat junt amb les varietats introduïdes per la indústria agroalimentària, les principals varietats que s'estan recuperant i tornant a conrear són principalment les locals com la xeixa (blat tou - triticum aestivum), el forment (blat dur- Triticum turgidum) i també l'espelta (blat tou). Varietats que principalment per les dificultats i la relativa baixa producció s'havien anat abandonant fins a gairebé desaparèixer.
Actualment la recuperació d'aquestes varietats porta associat un discurs que fa valdre els beneficis de treballar amb llavors locals amb un sistema de rotació amb l'objectiu de no sobre explotar la terra i a la vegada es complementa d'una major consciència pe part del productor de pa i el consumidor que té en compte els valors afegits que comporta el consum d'aquest tipus de blat.
El model de producció i les variants del conreu determinen en menor o major mesura les fases del treball que té associat el conreu de cereals. Aquestes fases que s'explicaran en el camp processos, en el cas de la producció intensiva altament mecanitzada (tant en la sembra com amb la sega) pel context actual de control i ús de productes fitosanitaris i de complements, adob, tenen un cicle altament controlat on sense ometre el coneixement del productor i les incidències climàtiques, són les empreses productores, les que defineixen el temps de cada fase de treball. Aquestes indicacions no sempre són fruit d'una empresa productora de llavors o productes pel conreu sinó també d'altres identitats assessores que treballen en la recerca de la millora productiva com és el cas de l'Institut de la Recerca Tecnològica Agroalimentària (IRTA). En aquest cas és més rellevant el coneixement tècnic-científic que el coneixement transmès de generació en generació, tant les fases de conreu com la maquinària utilitzada durant la sembra com en la collita. La cerca d'una millora productiva influeix i fa que el conreu estigui més controlat segons aquests paràmetres científics i tècnics.
Per altra banda trobem els petits productors que conreen seguint el cicle tradicional més relatiu a les condicions del cereal i el context. Això succeeix amb els productors amb zones amb menor extensió de conreu i que ho fan en tenint en compte els paràmetres del conreu ecològic i/o tradicional, o altres models relacionats amb un menor ús dels productes químics tant en l'adob com en la protecció de la planta i que comporta amb una acció més sostenible, en tant hi ha un menor desgast de la terra. És en aquest conceptual que en molts casos tornen a executar accions del treball del cereal de manera manual o combinant tècniques manuals i mecàniques
Per tant sense ometre aquests dos models presents al territori, amb els matisos corresponents, el conreu del cereal té unes primeres fases de treball puntuals i menys intensives, llaurar, adobar abans de sembrar que es fan durant el mes de setembre i els mesos previs a la sembra. L'acció de llaurar implica remoure la terra i és la preparació de la terra per fer la sembra que es farà entre l'octubre i el novembre. L'acció de sembrar actualment, en la majoria de casos, es du a terme amb una sembradora. En els casos que es fa manual, en camps de petites dimensions continua escoltant-se la dita de "sembra clar i recull espès" que posa l'accent en què es gasta menys llavor però s'aprofita més si se sembra bé. Això succeeix perquè el gra d'una llavor en traurà diferents brins i per tant si es fa bé la sembra es deixa lloc perquè creixin els brins i s'omple el camp sense necessitat d'utilitzar més llavor del compte.
En el cas del treball manual era habitual passar un cop sembrat el rasclet per evitar que els ocells es mengessin la llavor sembrada. Un cop sembrat el pagès té una acció més de control que no activa. En el cas que el sembrat no agafi bé hauria de fe tornar a ressembrar. Els motius que poden dur a ressembrar poden ser de caràcter climàtic com animal o que la llavor no agafi. Possiblement i depenent del temps el mateix camp es sembrar o amb la mateixa llavor o una diferent que necessiti menys temps de creixement. Això vol dir que si s'ha plantat una variant de blat i no ha arrelat per tal de no tenir el camp sense treballar es sembri ordi que té un cicle més curt de creixement.
A la primavera el camp un cop arrelat és quan antigament, fins a mitjans del segle XX, s'anava a birbar, retirar les males herbes que creixen entre el cereal. Aquesta acció, avui està gairebé desapareguda per l'aplicació dels productes químics, era una acció que habitualment feien dones i infants. Sense aquesta acció actualment la major part dels cereals un cop sembrat no és fins al mes de maig juny que es torna a treballar. Com afirmava un informant els cereals i en el cas del blat principalment, és un producte que requereix relativament poques tasques de control durant l'ant però que un cop feta la collita precisa més processos per tal de poder ser consumit.
En el cas que es vulgui fer farratge, menjar per animals, es fa la recol·lecta del cereal quan encara no ha madurat del tot cap al mes de maig. En estar el cereal encara en creixement la tija té les propietats que després en assecar-se es concentren en el gra. En el cas que es fes manual s'utilitzaria la falç dentada. El tall en estar la tija fresca ha de ser serrat i no segat com es fa amb el volant quan està sec.
La fase clau en el conreu del cereal és la sega i el batre abans de ser venut i transformat pel consum. Aquest procés ja des de mitjans del segle XX s'ha escurçat gràcies a l'arribada de maquinària que fa totes les fases al mateix camp. És la recol·lectora, maquina que sega i desgrana separant el gra de la palla i deixant les bales de palla al cam