Patrimoni Cultural Immaterial

IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Descripció :

Descripció general: 

El Foment Vilanoví ha estat una de les entitats referencials del segle XX a Vilanova i la Geltrú. Neix al 1853 sota el nom de Círculo Villanovés per iniciativa de Joan Samà i Martí, empresari i indiano que n’és el primer president. El Foment, que avui dia té la forma d’una fundació, compta amb 300 persones associades després de molts anys de pèrdua progressiva de socis. L’estructura organitzativa del Foment és la d’una Junta de Patronat de la Fundació i, també, una junta pròpia anomenada “Amics del Foment”. Totes dues juntes treballen de manera paral·lela amb una persona d’enllaç entre les dues. A la Junta del Patronat se li encarrega mantenir actes que marquen l’essència del Foment a partir de l’organització d’actes com la Tribuna Foment, una fórmula de sopars-conferència amb figures rellevants de la vida social i política catalana. Aquesta programació, oberta a tothom, vol mantenir l’estatut cultural i de pensament del Foment. En canvi, els Amics del Foment organitzen el dia a dia de l’entitat i les activitats de tipus més recreatiu com els Carnavals (les comparses, el ball del comparser, els sopars de carnaval, l’Arrivo), actes durant la Festa Major, la Castanyada, cursos de ball, o concerts. Els socis del Foment ara són d’extraccions socials diverses, des que al 1994 un grup de persones que no havien format part de l’entitat ni hi tenien vincles familiars van entrar a l’entitat i van passar a dirigir-la ocupant-ne la Junta. Amb tot, el Foment continua associat en l’imaginari vilanoví a sectors de classe social burgesa i l’entitat apel·la sovint als intel·lectuals i artistes que van formar-ne part durant etapes daurades com els anys 20 i 30 abans del cop d’estat, i a partir dels anys 50 amb la recuperació del catalanisme o l’anomenat “vilanovisme” (un terme que suscita debat i que remet al treball local, a Vilanova i per Vilanova, com a manera de contribuir a la regeneració del país. Per a algunes persones aquesta opció és llegida com a conservadora per tal com evitava el compromís polític explícit, mentre que per d’altres era treballar en els marges de la permissivitat franquista). Avui dia, el Foment també sent com a pròpies les activitats que d’altres entitats duen a terme en les seves instal·lacions i per això dedica esforços a treballar els vincles amb associacions més joves com La Medusa. Des de la Transició, la idea burgesa associada al Foment es contraposava amb la d’una entitat de nova creació que portava per nom L’Acord i que es perfilava des de l’Antifranquisme i el Catalanisme progressista. Aquesta entitat va fussionar-se amb l’antic El Coro (una entitat aleshores en crisi) per formar La Unió. D’aquí es generava la contraposició entre El Foment i La Unió, entenent la primera com a conservadora burgesa i la segona com a progressista. Amb tot, aquesta contraposició s’ha anat esvaint com a mínim des dels anys 90 i l’accés de la nova junta i renovació del Foment. També s’ha reivindicat la revista “Foment”, editada entre els anys 70 i 90 des del Foment Vilanoví, com a revista plural ideològicament i publicació que va donar tribuna a totes les veus. A banda, la multiplicació de noves entitats vilanovines que han recollit les inquietuds de les persones joves els darrers quinze anys (Endimari, l’Ateneu Vilanoví, La Medusa, Can Pistraus, La Migranya, La Penya Filatèl·lica…)  han dificultat la renovació d’aquestes entitats. 

La Societat Recreativa el Retiro és una de les dues principals entitats, amb el Casino Prado (El Casino Prado Suburense, societat recreativa i cultural fundada l'any 1877), que han funcionat com a principals espais de sociabilitat i transmissió cultural a Sitges. El Retiro es funda al novembre del 1870 amb 50 socis fundadors i actualment compta amb uns 800 socis d’extracció social diversa. Malgrat tradicionalment el tipus de soci de El Retiro ho era per filiació (els fills dels socis de El Retiro se’ns feien socis també), avui dia la majoria de persones sòcies ho són per poder participar de les activitats que s’organitzen: classes de música, tallers, dansa, gimnàstica o els Carnavals, que requereixen als participants fer-se el carnet de soci. A més, ser soci de l’entitat repercuteix en tenir descomptes per als espectacles o projeccions de cinema que tenen lloc a les instal·lacions de El Retiro. L'entitat centra les activitats en les seves instal·lacions: un espai social/cafè, diverses sales de reunions i activitats, un jardí, una sala de cinema/teatre, la cava del jazz, i unes aules a la part superior de la sala de cinema.

El Carnaval o festes de "Carnestoltes" és una de les celebracions en què l'entitat cobra més visibilitat, acollint un nombre variable de colles i carrosses que desfilen per les rues de diumenge i dimarts de Carnaval. Aquesta festa ha tingut des dels orígens de El Retiro un lloc destacat en els balls i les propostes de la societat recreativa, malgrat durant el Franquisme les manifestacions d'aquesta festivitat no podien presentar-se a l'espai públic com a organitzades per part d'una entitat, per la qual cosa es van convertir en balls a porta tancada i, fins al 1964, s'emprava la denominació de "Fiestas de Invierno” per dissimular-ne el caràcter pagà i mal considerat que tenien els Carnavals. Al 1976, El Retiro posarà en marxa la primera carrossa per a les rues i, en aquest sentit, va ser dinamitzadora de la recuperació i reinvenció d’un dels carnavals més coneguts de l’estat. Encara avui persones que volen muntar una colla de Carnaval s’adrecen al Retiro perquè els doni cobertura. 

Una activitat de transmissió del patrimoni de la qual El Retiro se sent particularment orgullós és la cantada de caramelles, que s’ha recuperat i apel·la a la tradició compositiva i cantística de la vila. L'entitat compta amb una Colla de Caramelles que preparen les actuacions per a cada dissabte de Glòria i dilluns de Pasqua. A més dels assajos i les actuacions, l'entitat té un fons propi de composicions/caramelles escrites per membres del propi Retiro com el mestre de música Gabriel Pallarès, Janio Martí o Jordi Panyella. A banda, El Retiro acull una escola de música, "La Caixa Escènica", en la qual s'imparteixen classes d’instrument i de cant, i també compta amb la Banda Suburband de El Retiro. Els impulsors d’aquestes dues iniciatives són persones joves i amb formació musical que han volgut recuperar algunes de les tradicions de la vila, i que ho han fet considerant el bagatge que tenia l’entitat.

Malgrat actualment la sala de cinema està llogada durant gran part del calendari a un empresari/programador privat, El Retiro compta amb la primera sala cinematogràfica estable de la comarca del Garraf, en funcionament des del 1908. Així mateix, va ser seu del Festival de Cinema de Sitges, organitzat als seus orígens per l'entitat Sitges Fotofilm, fins al seu trasllat a l'hotel Meliá. Ara continua acollint projeccions durant aquest esdeveniment però ja no és la seu d'actes protocol·laris com la inauguració o cloenda del Festival. L'any 2016, l'entrada de la sala de cinema s'ha pintat de manera que rememora motius del cinema fantàstic universal i recorda el paper rellevant que ha tingut El Retiro per al festival de cinema més gran de Catalunya i distingit per la seva programació de culte als gèneres del terror, ciència-ficció i fantàstic. Una altra de les activitats destacades i amb tradició de l'entitat és l'exposició de clavells pel Corpus, dia en què a Sitges les associacions preparen les conegudes catifes de flors que cobreixen els carrers del centre de la vila i que, posteriorment i després de ser avaluades pel jurat, són trepitjades per la processó dels infants en comunió. L'exposició de clavells  que acull El Retiro permet veure els exemplars més diversos i ben conreats d'aquestes flors, que porten els propietaris que en tenen cura a concurs i lluïment públic als jardins de El Retiro.

A banda, a l'entitat s'hi organitzen tertúlies bohèmies, tallers de filosofia i de poesia, i classes de claqué, comunicació oral, teatre, dansa del ventre o balls llatins. En aquest sentit, s'accepten les propostes que puguin tenir associats o fins i tot persones que no formen part de l’associació i s’ajuda a organitzar-les des de l’entitat. L'espai de bar, lliure per a tot el públic, i la zona de socis, cobreixen activitats lúdiques com els jocs de dòmino, de cartes, del billar o la lectura de diaris i la sociabilitat. Recentment, l'espai adjacent a aquesta zona social s'ha llogat a una entitat que l'ha anomenat "Doctor Game" i que l'empra com a plataforma per difondre jocs de taula contemporanis i fins i tot organitzar campionats d'aquesta disciplina.

Finalment, El Retiro també ofereix espectacles com la cantada de nadales, el concert de la Suburband de El Retiro o festes per a persones joves la Nit de Cap d'Any.

El Casal - Societat la Principal és una entitat que neix l'nay 1904 com a entitat recreativa impulsada per persones joves i amb un projecte modernitzador amb respecte al tradicionalisme del que consideraven societats o entitats de classes. Avui en dia és una entitat coneguda a Vilafranca, que organitza molts esdeveniments culturals i activitats esportives i educatives, cercant participants de condicions demogràfiques diverses. Si anteriorment les persones havien format part del Casal - Societat la Principal per vincles familiars i socials (malgrat l’entitat havia cercat tenir participació transversal), ara es busca la implicació de tot tipus de persones, amb accent en les famílies i la varietat de necessitats que inclouen. Hi ha, de fet, una tipologia de soci per famílies, com també succeeix a l’Ateneu Igualadí, per tal de facilitar que els membres d’una unitat familiar nuclear puguin formar part de l’associació de manera conjunta (a través d’una fórmula d’associat que els inclou a tots). 

Les formes de participació són diverses, atès que hi ha diferents seccions (dansa, esport, escacs, història…) que faciliten que persones amb interessos variats puguin aportar el seu treball o beneficiar-se de l’entitat. El que es podria encabir en la categoria d’extraescolars és un tipus d’activitat important per al Casal, tant en termes d’aconseguir recursos com de visibilitat pública i de fomentar la participació al Casal de les persones més joves. Així, per accedir als cursos d’anglès o de dansa, per exemple, les persones que hi volen participar han de fer-se sòcies de l’entitat. D’aquesta manera, participar al Casal també s’anima des de les xarxes escolars i les AMPA. Els darrers anys s’ha posat en marxa clubs familiars (activitats gratuïtes per a públic jove) i el club sènior (per a majors de 55 anys) per tal de treballar de manera vertical o per franges d’edat. Això dona certa autonomia a aquests segments per generar les seves pròpies activitats i actes de sociabilitat com excursions o sopars. 

També hi ha informants que han conegut el Casal per activitats específiques com el cineclub, que té una programació estable. El cineclub ha aconseguit consolidar-se durant els anys en què les sales de cinema als centres urbans han anat tancant en favor dels cinemes multisala dedicats a la programació comercial. L’aposta del cineclub, que aconsegueix reunir molt públic cada setmana al Casal, és el d’una programació de cinema d’autor, o programació per prescripció, que projecta pel·lícules que els exhibidors dels cinemes del Penedès no gosen posar en cartell. Això dóna un prestigi a aquest espai que és reconegut pel Casal. El gerent del Casal admet que abans que el cineclub es fes càrrec de la programació de cinema, el propi Casal tenia un servei de cinema amb projeccions comercials que “no tenien cap sentit, i encara menys en una sala gran”. En síntesi, el Casal - Societat la Principal té ara una participació ampla i transversal, amb 1100 socis (alguns dels quals familiars, per la qual cosa es calcula que la cobertura d’associada la tenen unes 3000 persones).

L’organització de l’entitat funciona a través de l’Assemblea General que valida les decisions importants almenys un cop l’any, una Junta Directiva que pren les decisions de manera rutinària, i un equip tècnic professional que s’encarrega de l’execució de les activitats i la logística, de la preparació de la revista bimensual de l’entitat, de la neteja, etc. Ara s’ha contractat una persona de comunicació per potenciar la visibilitat i el missatge identitari vinculat al Casal. A més, algunes de les seccions (Belles Arts, Dansa i Bàsquet) tenen una junta pròpia per la seva dimensió i la intensa activitat que duen a terme i, fins i tot, com en el cas de l’Escola de Dansa Assumpta Trens, nom i identitat pròpia.

L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera és una entitat que neix l'any 1863 com a Ateneu obrer dedicat a la formació de les persones treballadores del sector industrial de la ciutat d’Igualada. En l’actualitat, i tal i com es recupera des de la Transició (1977), és una institució àmplia i de projecte progressista i catalanista que cobreix diverses funcions socioculturals i educatives a la ciutat. Compta amb 1175 persones sòcies i ha viscut una etapa de creixement darrerament. Té una participació diversa i transversal (en edat, gènere i motivacions) i es defineix com una entitat apolítica (de manera estatutària). Sí que és definit com a progressista i les informants posen l'èmfasi en què forma part d’Ateneus per la Democràcia i que "si tornessin a manar els d'extrema dreta, ens el tornarien a tancar". El fet que entitats com Òmnium Cultural i l’ANC es reuneixin en aquest espai, i que l’1 d’octubre del 2017 fos el lloc on tots els col·legis de la ciutat van dur les urnes per a protegir-les, sí que l’han posicionat o li han generat algun debat intern. Un any després, a l’octubre del 2018, es va fer un homenatge o commemoració de l’1 d’octubre i es va instal·lar una placa a l’entrada. Amb tot, l’entitat posa l’èmfasi en què no té cap proximitat política concreta i que vol romandre transversal per ser una associació “integradora” o “de ciutat”. En canvi, una altra entitat de la ciutat que porta per nom El Foment (derivat de l'antic espai de La Teixidora), segons les informants té una línia ideològica més concreta i esquerranosa (“Esquerra Republicana / CUP”, segons les informants) i participants més joves. Segons les informants, és un ateneu més petit, i per tant la CUP té un conveni amb l'Ateneu Igualadí per celebrar-hi assemblees, però aquest conveni es dona per l'adequació de l'espai a les necessitats de la candidatura.

En termes d’edats, la diversitat d’activitats que ofereix l’Ateneu, així com el fet de tenir escoles i extraescolars, fan que sigui molt diversa. Amb tot, es percep que quan els nens creixen i superen les edats escolars no sempre és fàcil que romanguin associats. La cobertura d’associats dels alumnes de les escoles dura fins que acompleixen els 18 anys, i des d’aleshores se’ls ofereix una quota més econòmica que la regular fins que en fan 28. Amb tot, les informants expliquen que moltes persones joves d’Igualada marxen de la ciutat quan es fan adults per tal d’estudiar o treballar i que tendeixen a desvincular-se de l’entitat. Si més no, afirmen que les persones més joves no s’impliquen a les juntes o la gestió de l’entitat, i que costa trobar càrrecs de l’Ateneu per sota dels 35 anys (la mitjana d’edat entre els membres de la Junta s’estableix entorn els 45 i els 55 anys). Expliquen que recentment s’ha instal·lat un Campus Universitari centrat en les enginyeries i la salut i amb vinculació amb la Universitat de Lleida, cosa que pot facilitar que les persones joves puguin estudiar-se sense haver de marxar d’Igualada. 

L’Ateneu Igualadí és un entitat sense ànim de lucre o associació que es regeix per una Junta Directiva i una Assemblea que es reuneix almenys un cop l’any. Per la seva banda, les escoles concertades estan sota el paraigües d’una fundació privada regida per un patronat, que es coordina amb la Junta de l’associació. La presidenta de l’Ateneu Igualadí és també la presidenta del Patronat de la Junta de les Escoles, i el secretari i una de les mares dels alumnes també formen part de tots dos òrgans. Els propis estatuts de l’Ateneu estableixen que tres persones del Patronat de la Junta de la Fundació de les Escoles siguin també membres de la Junta de l’associació Ateneu, per tal de mantenir el vincle i assegurar la coordinació de les activitats. Es considera que Ateneu i escoles comparteixen els valors, l’esperit i la tradició. Les escoles segueixen sent un referent de pedagogia innovadora i centrada en l’infant, i a més serveixen com a espais d’enculturació en la democràcia i en la participació a l’entitat, que així crea un sentit de comunitat des de la infància. Les informants posen l'èmfasi en la participació de les dones a l'entitat i el fet que la presidenta de la Junta sigui una dona, fet que consideren naturalitzat a l'entitat.

Les infraestructures de què disposa l’Ateneu fomenten la participació de persones diverses; així, la biblioteca, que porta per nom “Biblioateneu”, té una llarga tradició i s’esmerça a convidar persones joves a anar-hi durant l’època d’exàmens de selectivitat, oferint un horari especial que obre fins a les 12 de la nit sota el lema “Comparteix la histèria col·lectiva de la selectivitat”, fet que reflecteix l’estil de comunicació informal de l’entitat. 

El teatre és un dels espais fonamentals per donar visibilitat a l’entitat, i que n’és bandera, encara que la gestió va a passar a ser de l’ajuntament a canvi que aquest es fes càrrec dels costos de les reformes. L’Ateneu pot fer-ne ús, això sí, amb freqüència, i continua tenint-lo en propietat, encara que funciona com a teatre municipal. Amb equipaments de fora de l’Ateneu com el teatre l’Aurora (que va ser fundat com a Victòria precisament per les persones que després de la Guerra Civil van ser expulsades de l’Ateneu Igualadí) i el Cercle Mercantil són els espais de festa i espectacles més considerats de la ciutat. El conservatori de música que havia nascut amb l’Ateneu i que va continuar funcionant per separat de l’entitat a partir de la dictadura franquista encara duu el nom de l’Ateneu encara que la seva gestió és municipal. L’Ateneu Igualadí hi organitza cicles de concerts i actes importants. Les activitats habituals són dilluns de tapes (“tapilluns”) al cafè, dissabtes de jocs de taula, i tallers de tota mena, des del mindfulness fins a l’aikido o el ball de swing o de country. Una programació variada de cinema és un altre dels trets distintius de l’entitat. De fet, l’habilitació de la sala de cinema on abans hi havia l'Auditori és avui dia una de les fonts de finançament importants de l’entitat. La sala compta amb 129 places i programa cinema comercial, a banda de les projeccions del Cine Club (entitat vinculada amb 35 anys d’antiguitat), les projeccions del Cicle Gaudí de Cinema Català, i especials del festival D’A (de cinema d’autor de Barcelona). Hi ha programació de cinema cada dia excepte els dimarts, i el cineclub programa 2 setmanes cada mes.

A més, l’Ateneu acull un esbart dansaire i un equip de futbol, i també és centre d’operacions d’altres entitats que hi duen a terme les seves activitats. Esdeveniments coneguts de la ciutat com el Festival Zoom, és organitzat a l’Ateneu i té lloc a les seves instal·lacions, cosa que posa en relació els agents culturals de la ciutat. El festival és dedicat a la ficció televisiva i porta professionals de l’audiovisual a la ciutat, a més d’estudiants d’audiovisuals que s’hi desplacen per les activitats formatives. 

Per aconseguir fons, a més del carnet de soci, es lloguen els espais a associacions, institucions i particulars. Entre les activitats que organitza l’Ateneu hi ha també els debats electorals que celebren per cada comicis, i que consideren fonamentals per a facilitar la reflexió informada i la deliberació de la ciutadania. A més, també hi ha la iniciativa IGD Batx, un programa de suport als Treballs de Recerca de Batxillerat.

Història i transformacions de l'element: 

El Foment Vilanoví neix al 1853 amb el nom de Círculo Villanovés com una entitat de classe burgesa formada per industrials, indianos, propietaris i immobiliaris. Era, de fet, una escissió del Casino Villanovés entitat liderada per Joan Samà i Martí, que s’instal·larà en l’edifici de nova planta on encara es troba l’entitat. A l’entitat s’hi organitzaven sobretot balls de societat i Carnavals, a més d’un espai de cafè per construir sociabilitat entre els homes burgesos. L'espai de teatre es va fer molt popular per a l’entreteniment quotidià, amb espectacles de sarsuela, cuplets i entremesos. Una de les persones fundadores del Círculo Villanovés, de fet, era l’advocat i autor de sainets i sarsueles, Francesc de Sales Vidal, va estrenar moltes de les seves obres al teatre de l’entitat. En aquest període conviuen a Vilanova i la Geltrú diverses entitats de signe divers. Al 1877, per exemple, es fundava l’Ateneu de Vilanova, que es fusionaria amb l’Ateneu Obrer (centrat en la instrucció de la classe treballadora) fundat al 1879. Des del vessant més conservador, el 1885 es fundaria el Círcol Catòlic (encara en funcionament i membre de la FAC) i, també, al 1861 el Coro, de tall claverià i republicà, que seria l’entitat que molts anys després configuraria La Unió Vilanovina (molt important com a referent progressista a partir de la Transició). 

Al 1906 el Foment comença a decaure i l’espai és ocupat pel Fomento del Trabajo, que ja feia uns anys que s’havia instal·lat a Vilanova i la Geltrú. No hi ha un acord clar de l’entitat sobre si el Foment és un hereu directe del Círculo Villanovés o si en ocupar el Fomento del Trabajo l’edifici passa a ser una cosa diferent. En qualsevol cas, des de l’entitat es valora que el Fomento de Trabajo recull la tradició de l’espai anterior i que, per tant, és al Círculo on s’ha de remetre l’origen del Foment. En qualsevol cas, ara passarà de ser una societat recreativa i d’esbarjo a ser una societat de negocis i dedicada als interessos econòmics. En aquesta etapa, l’entitat estarà formada per menestrals, propietaris, botiguers i terratinents que projecten les infraestructures i iniciatives econòmiques que volen que reverteixin en la vila (projectes per a un ferrocarril de via estreta cap a Vilafranca, potenciació del port…). De totes maneres, tenen una secció jove (La Juventud del Fomento) que és la que s’encarrega d’anar propiciant les activitats lúdiques i la participació en les festes populars de l’entitat, a més d’una programació de lleure. L’eclosió del Foment es donarà durant els anys 20 del segle XX, quan el Foment acollirà una xarxa de persones vinculades al món de la cultura que tornaran el que havia estat un fòrum econòmic en un espai de pensament i reunió intel·lectual. Algunes de les figures que durant aquests anys accedeixen a l’entitat encara són les figures vinculades al terreny artístic a què apel·la el Foment per consolidar la seva memòria, i que donen nom a les sales/espais actuals: Enric Cristòfor Ricart, Joaquim Mir, Alexandre de Cabanyes o Martí Torrents. Aquests intel·lectuals i artistes fan del Foment un lloc d’esbarjo i reflexió sobre els corrents artístics catalans i internacionals. És també durant aquests anys que el Fomento del Trabajo passa a anomenar-se popularment “Foment de Vilanova”. El canvi de nom, oficiat a principis dels anys 30, consolida el canvi de tendència de l’entitat, que retira l’al·lusió al treball anterior. 

Després de la Guerra Civil el nom es castellanitzarà però el Foment (aleshores “Fomento Villanovés”) continuarà aixoplugant persones molt diverses i fins i tot catalanistes (malgrat la dificultat general en els anys 40 dels segle XX de materialitzar iniciatives d’aquest signe i de visibilitzar-ne ideòlegs). Després de la postguerra més dura, el Foment treballarà en la recuperació de la cultura local (“vilanovisme”) i catalana. El grup de persones impulsores serà el cenacle anomenat “la taula dels savis”, continuista amb l’esperit intel·lectual dels anys 20 del Foment, però amb una mica més de transversalitat en quant a la classe social. De la idea burgesa del Foment de la pre-guerra es passa a una idea més transversal als anys 50, que inclou pagesos, botiguers, menestrals i professions liberals (encara que ni obrers industrials ni tampoc grans banquers ni les persones més riques); amb tot, sí que sobrevolarà certa idea de capital cultural entorn la identitat del Foment.

Des del Foment s’impulsaran auto-edicions com les de Joan Rius i Vila, la recuperació dels balls populars (Mulassa, Ball de Diables, Gegants…), la celebració de conferències, i també la programació de concerts. També es crearà una incipient escola de música que s’acabaria consolidant en institucions independents del Foment com són l’Escola Municipal de Música de Vilanova o el Centre d’Estudis de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (molt centrat en la història local). Fins als anys 70, de totes maneres, no es podrà tornar a catalanitzar el nom de l’entitat. El debat de tot aquest període és el de participar del “vilanovisme”, entès com la manera de participar localment de la cultura per, indirectament, militar en favor de la cultura catalana. 

L’entitat també es destacarà per publicar, a partir del 1972, la revista Foment, que tot i no ser la primera revista local en llengua catalana (ho eren revistes com Vivac, publicades per l’associació excursionista La Talaia), sí que es presentava com una publicació de qualitat dedicada principalment a la cultura, encara que també amb certa reflexió política. La revista aixoplugarà signatures molt diverses que després tindrien un paper rellevant en la política local i autonòmica. Els anys 70 i 80 el Foment Vilanoví aniria perdent força en les seves activitats habituals (excepte la revista) i es mantindria, això sí, a través d’un Carnaval del qual seria l’associació més destacada i amb més banderes durant les comparses. Durant la Transició, per tant, hi ha cert declivi del Foment, que serà vist com més conservador del que és pel fet d’existir una altra entitat (La Unió, que sorgeix de la fusió entre El Coro i L’Acord) de tall més progressista i vinculada a l’antifranquisme.

La publicació de la revista Foment suposaria una línia de força i prestigi de l’entitat, i arribaria fins als anys 90, quan el Foment hauria tornat a entrar en crisi en les seves activitats habituals fins al punt de plantejar-se la dissolució. El 1994, i en el moment més profund d’aquesta crisi, una injecció de gent jove al Foment –gent que no havia tingut participació prèvia a l’entitat ni vincles familiars directes amb la generació anterior de sòcies– renoven l’entitat. Aquestes persones de nova incorporació passaran a ocupar la Junta del Foment i suposaran un reviscolament generacional i d’idees per al Foment, que segons l’informant s’igualarà demogràficament amb La Unió (l’entitat sorgida de la fusió entre El Coro i L’Acord que es presentaria com a contraposició, plantejant certa rivalitat, del Foment). Així, a partir de mitjans dels 90s es recuperaran les activitats quotidianes al Foment, i aquest també començarà a actuar com a espai obert per a d’altres associacions. A banda, aquesta nova incorporació trencarà del tot l’extracte social burgès que encara planava en l’imaginari del Foment, fent-la una societat que ja no es defineix per components de classe. Segons l’informant, membres de la Junta del Patronat i una de les persones que va accedir al Foment al 1994 amb la vocació de renovar-lo, i persona que forma part d’altres entitats com La Talaia (excursionista) “…vinc d’una família i d’una extracció social que som dels que hauríem cremat el Foment; a Vilanova hauríem dit, que som molt maximalistes”. 

Al canvi de segle, el Foment va haver de traslladar la seva activitat a la planta noble de la Casa Ramona (al carrer Caputxins a tocar de la plaça de la Vila), atès que es van haver de fer obres estructurals a l’edifici històric del Foment. Es va fer una restauració escrupolosa amb mantenir l’espai tal i com era abans, però el cost de les obres es va finançar parcialment amb la venta dels 15 quadres del cafè del Foment, que avui dia són al Museu Víctor Balaguer (la compra la va realitzar l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú). Eren quadres de Joaquim Mir, Enric Cristòfor Ricart, Martí Torrents i Alexandre de Cabanyes, que havien pintat com a membres del Foment per decorar el cafè i deixar-li peces de valor. 

En l’actualitat, Òmnium Cultural i l’entitat local La Medusa ara són usuàries habituals del Foment, que el tenen com la seva seu, i l’Orfeó Vilanoví hi practica els assajos setmanals. A més, el Foment continua participant del Carnaval amb la seva bandera a les comparses, i programa activitats regulars com xerrades, presentacions de llibres, espectacles de petit format, debats, subhastes de col·leccionistes i trobades de l’entitat. Els sopars-tertúlia amb persones destacades de l’actualitat i del pensament contemporani són un dels actes rutinaris del Foment, que entronquen amb la tradició de pensament amb què s’identifica. A banda, el Foment lloga instal·lacions a altres associacions, institucions i particulars tant amb l’objectiu d’aconseguir fons com per animar la participació i afluència de persones a l’espai.

La Societat Recreativa El Retiro neix el 20 de novembre del 1870, quan els socis d'una colla d’esbarjo anomenada "La Palla" decideixen buscar un espai per celebrar els seus balls i per reemplaçar el "Teatre Vell", quan aquest darrer va ser tancat. “La Palla” estava vinculada a l’orquestra “Els Vells”, mentre que de l’orquestra “Els Joves” en sortiria l’altra entitat sitgetana: el Casino Prado Suburense. En aquell moment, abans de ser El Retiro, els membres de “La Palla” es reunien al "Casino Primero" com a lloc de trobada o cafè per als homes de l'època, mentre que l'espai per als balls era el "Teatre Vell". En tancar-se aquest espai per al ball, els 45 socis fundadors de El Retiro aporten el capital i sol·liciten construir l'espai en els terrenys i hort d'un particular, Eduard Ferret Bofill, que és encara l'emplaçament actual de l'entitat. El local se situarà a l'aleshores denominat carrer de La Muralla, perquè les cases de l'altra banda del carrer on és El Retiro se situen on havia estat l'antiga muralla de la vila. Avui dia, el carrer es diu Àngel Vidal però sovint és anomenat com "el carrer del Retiro". Precisament el propietari d’aquest terreny, Ferret Bofill (anomenat “el metge dels pobres”), serà nomenat el primer president de l’entitat i, ben aviat, reemplaçat en el càrrec per Manuel Mestre Termes i, després, Bonaventura Gené Comas. Alguns texts suggereixen que el nom de l’entitat podria derivar de la seva situació als afores, en un lloc tranquil o de “retiro”, mentre que d’altres fonts apunten a que imitaria el nom de la societat vuitcentista barcelonina “El Buen Retiro” (Fontanals, 1994: 12); en qualsevol cas segueix el que era majoritari a l'època, que el nom al registre fos en castellà, l'única llengua que la majoria de persones de Catalunya havien après de manera reglada (Solà, 2003: 105). El símbol de l'entitat és una lira, que es relaciona amb la importància de la música com a entreteniment popular. De fet, El Retiro heretarà de la colla d’esbarjo “La Palla” la preocupació per organitzar balls els diumenges i els festius a les tardes, a més dels excepcionals balls de nit i els de Carnaval. Disposar d’una banda pròpia, en aquest sentit, serà una de les principals preocupacions de El Retiro (com també ho serà per a l’entitat rival El Casino Prado) i també la despesa més important de l’entitat els primers temps (Fontanals, 1994: 15). Segons Fontanals (1994: 15) la documentació de la junta de l’entitat revela la dedicació de la mateixa, per exemple a través de l’alta a la contribució industrial d’Eduard Ferret Bofill com a “empresario de naipes”, o del permís per a “una mesa de billar y dos naipes” que es renovava cada any. En aquest sentit, les societats que percebien ingressos com a local de cinema, teatre o cafè, com era el cas de El Retiro, tenien més càrregues fiscals (Solà, 2003: 110). El teatre amateur hi tindrà força també ben aviat, amb la Compañía Lírico-Dramática de Aficionados (1877-1892). El Carnaval (també anomenat, com a festa, “el Carnestoltes”) era una de les festivitats vuitcentistes més celebrades des de l’origen de l’entitat, cosa que es manté a l’actualitat. A finals del segle XIX, ja des de Nadal i prèviament al Carnaval, es convocaven les “reuniones”, festes de disfresses amb comparsa que servien de preparació per a la setmana principal. Durant les festes, ja es practicaven “cabalgates” que aleshores recollien caritat per als pobres, i també “les passades”, durant les quals les entitats rivals (El Prado i El Retiro) s’enfrontaven amb guerres de guixots (confits o caramels de mida considerable), una pràctica que encara es manté, amb modificacions, a les comparses del Carnaval de Vilanova i la Geltrú. Amb tot, els historiadors apunten a que malgrat les rivalitats la coexistència va donar-se “pacíficament” (González Ayala, 2014: 21) i destaquen de El Prado, fundada al 1877, l’estrena d’exitoses obres de Santiago Rusiñol. 

Les fonts indiquen que El Casino Prado reunia a persones d’afiliacions federalistes i catalanistes, mentre que El Retiro seria un espai que mesclaria terratinents o cacics locals, monàrquics, però també socialistes i radicals (Alcázar Serrat, 2013: 23). A Sitges, la rivalitat entre entitats i l’administració pública va portar un any als socis de El Retiro a organitzar una Festa Major alternativa a l’oficial, que havia de comptar amb els músics de El Prado (Fontanals, 1994: 19). A finals de segle, també era habitual que entitats com El Retiro acollissin activitats benèfiques en favor de viles afectades per catàstrofes o per regiments ferits en guerres, en què les orquestres tocaven de franc en benefici de les causes anunciades. Al 1908 es posarà en marxa la sala de cinema de El Retiro, tres anys abans que la de El Casino Prado de la mateixa localitat, i es contractarà un músic sitgetà, Manuel Torrens, per acompanyar amb el piano les projeccions (Borderia, 2008: 17). Més endavant, el músic que acompanyaria les últimes pel·lícules sense so sincronitzat al piano i, de vegades, amb el seu sextet de músics, seria el mestre Gabriel Pallarès, encarregat dels balls de l'entitat i compositor de caramelles. 

El dimarts de Carnaval del 1916 es cremarà el local, i queden remors que l'incendi va ser intencionat per facilitar la renovació de l'espai i el cobrament de l'assegurança. De seguida començaran les obres de construcció del nou Retiro, dirigides per Miquel Utrillo, encarregat també de les obres d'un dels edificis més rellevants del Modernisme a la comarca, el Palau Maricel de la mateixa localitat que adequarà per a la família Deering (VVAA, 2009). Miquel Utrillo era conegut com a arquitecte però també crític d’art, i un dels fundadors del grup Els Quatre Gats. Utrillo projecta un teatre eclèctic d’estil popular, que mescla una sala de planta poligonal amb teula àrab, una torre en forma de campanar i parets tosques i expressives (Alcázar Serrat, 2013: 23). Pocs anys després, les obres es completaran amb un jardí modernista amb pèrgoles que es derruirà per ampliar l'espai a mitjans de segle. Al 1930 es produeix un nou incendi, encara que molt menor, aquest cop a la sala de projecció cinematogràfica pel frec de la pel·lícula de cel·luloide inflamable amb la màquina. En l'incendi hi va quedar ferit el projeccionista, Panxo Sardí, i hi morí l'ajudant del projeccionista, Joan Arnan, fet que va portar consternació a la vila (Borderia, 2008: 19). L'incendi va propiciar reformes en la cabina de projecció del cinema, que va construir-se aquest cop ja no a la torre sinó a la planta baixa del local i ocupant un espai més ampli que separava en dues estances les màquines i el lloc des del qual podien manipular-se, a més d'instal·lar-se dutxes de seguretat damunt els projectors per si s'encenia un foc. 

Durant la Guerra Civil Espanyola, El Retiro va passar a ser un Ateneu Cultural Proletari controlat per la CNT i el POUM i, a la postguerra, un magatzem fins que torna a obrir-se com a espai públic al 1940 com a espai sense possibilitat de significar-se políticament i fonamentalment centrat en el ball i alguna secció d’esport (González Ayala, 2014: 20). 

La societat recreativa cobria, de manera quotidiana, la funció de ser un espai de trobada fonamentalment per a homes, que hi passaven les estones lliures jugant a cartes o els billars i en tertúlia. Les dones participaven als ateneus majoritàriament durant les ocasions especials, com els balls, els sopars o les festes. Gran part del temps de les dones discorria a la llar, des d'on duien a terme feines vinculades a la indústria sabatera i tèxtil que tenia un pes important a Sitges. Al 1981 la Societat Recreativa El Retiro modificarà els estatus per a possibilitar la participació plena de les dones, que fins aleshores no podien ser sòcies numeràries de l'entitat i, per tant, no gaudien de tots el drets que sí que tenien els socis. A partir d'aquest moment, les dones també passaran a pagar la quota complerta de numeràries per a beneficiar-se dels mateixos drets que els homes.

La Societat Recreativa El Retiro també destaca per posar en marxa, el 1976, la primera carrossa del Carnaval de Sitges des de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Arran d’aquest fet, la seva imatge encara s’associa fortament al Carnestoltes en l’imaginari popular. 

Al 1994 es va construir un aparcament als soterranis de l’edifici històric de El Retiro per mirar d’eixugar el deute acumulat per l’entitat, i es va fer un local nou, cedint el dret de vol al constructor. Al 2000 es posa en marxa una jazz cava a l'espai sota l'escenari que es feia servir fins aleshores com a magatzem. També es posa en marxa una escola de música que porta per nom "La Caixa Escènica" i una banda de música, la "Banda Suburband de El Retiro", que recupera algunes de les activitats principals de l'entitat com el concert de Nadal. 

Al 2017, El Retiro era distingit amb una Creu Sant Jordi per la seva activitat.

El Casal - Societat La Principal es funda (com a “Societat La Principal”) el 24 de setembre del 1904, al Cafè Nou de la Rambla de Nostra Senyora de Vilafranca del Penedès. És una entitat amb un programa interclassista que s’entén com a modernitzadora pel que fa a la transversalitat dels integrants que vol acollir, en un context en què la majoria d’entitats tenen un fort component de classe. El soci que es preveu, com és el cas de la resta d’entitats, només és de gènere masculí, encara que el desglossen en tres figures: solter, casat i transeünt (per a les persones que habiten temporalment a Vilafranca). Les entitats a les que es contraposarà la Societat La Principal aquests primers anys són: El Casino Unió Comercial (entitat sorgida de la fusió, el 1918, de l'antic Centre o Casino de la Unió (1853) i de la Lliga Industrial i Comercial) composat per la burgesia, formada per comerciants i petits industrials; el Centre Agrícola del Penedès (entitat creada l'any 1876), el més conservador, format pels terratinents; el Coro del Penedès (fundat l'any 1862) societat coral de tipus claveriana obrera; i l’Ateneu Obrer (fundat l'any 1885), el situat més a l’esquerra i format per a l’autoeducació de les persones de classe treballadora i que seria enderrocat després de la Guerra Civil Espanyola. L’extracció de classe de la nova entitat se situa entre els petits comerciants i propietaris, però vol trencar la dinàmica de divisió per raó de classe. Cal apuntar que, a diferència d’Igualada, Vilafranca amb prou feines té indústria i és una vila d’economia dedicada al vi i al comerç. 

La Societat La Principal es presenta com una entitat recreativa centrada en el ball, i que duu a terme les seves activitats en teatres, sales i salons de ball d’altres propietaris o entitats, fins que al 1921 construeix el seu propi espai, principalment el Teatre i el cafè. Per al local propi, s’hauran aconseguit els fons a partir d’un increment acordat de la quota dels socis i aportacions regulars de la Junta, i a més, un cop prevista la compra del terreny, es farà que els socis hagin d’adquirir accions de l’entitat. A més, s’encarregaran les obres de la sala d’espectacles o teatre a Andreu Audet, arquitecte conegut per obres al Paral·lel de Barcelona com el Teatre Condal (però també l’Editorial Seguí, l’Hotel Colón o el Casino de la Rabassada), que proposarà un teatre de fusta més econòmic que els de formigó (Soler i Garcia, 2011). El gremi de paletes de Vilafranca, i el treball voluntari de molts socis acabaran fent possible l’edificació de l’espai. Per la seva part, l’arquitecte vilafranquí Santiago Güell, serà l’autor de la façana del cafè a la Rambla Nostra Senyora, noucentista amb trets modernistes, i d’altres projectes que finalment no es durien a terme. Malgrat la frenètica activitat, l’entitat estarà sempre endeutada i apostant per renovacions, però funcionant a  través d’aportacions voluntàries de tota mena. El teatre proposarà activitats diverses i vetllades amb espectacles de revista i cupletistes com Pilar Alonso o ballarines com Encarnita Gil, però també serà un espai per a projeccions cinematogràfiques i ball. De fet el teatre serà per al Casal no només una activitat de programació (d’obres d’altres companyies) sinó també de producció pròpia, a través de diferents companyies amateurs i, de vegades, fins i tot de col·laboracions entre professionals i aficionats de l’entitat. A més, obrirà la primera biblioteca de Vilafranca del Penedès al 1925, any en què també crea els Socors Mutus (Alcázar Serrat, 2012: 23). Durant els anys 20 ampliarà el seu espectre d’activitats amb l’habilitació d’una sala de conferències i una ampliació de programa que es diversifica al voltant dels anys 30s del segle XX. S’hi registren “conferències, cursos, projecció de documentals i, finalment, acollir una secció dedicada a la promoció de la cultura femenina, la que seria coneguda com a Cultura de la Dona” (Solé i Bordes, 2004: 27). Els escacs també en seran una de les seccions més antigues i longeves. Cal pensar que un premi a la loteria l’any 1929 permet a l’entitat adquirir l’edifici de la Rambla i obrir espais per a les seccions creixents. 

La secció de Cultura de la Dona s’aprovava el 21 de setembre del 1930 amb els seus propis estatus i junta, i ja al 1932 comptava amb 286 associades. Tenia una preocupació important per l’educació de les nenes en horaris que poguessin compaginar o bé amb l’escola o bé amb el treball, i impartia cursos en disciplines diverses com la literatura, la música, la cuina i tasques domèstiques, els treballs manuals i la cultura física, a més de medicina i anglès. Per una pesseta al mes, les nenes i joves aprenien, una hora cada tarda segons els fonts primàries (Assumpció Massana Xirinachs, a Solé i Bordes, 2004), matèries com l’aritmètica, l’escriptura en català, teatre o solfeig. El testimoni recollit al llibre de Solé i Bordes (2004), Assumpció Massana Xirinachs, afirma que hi havia activitats per a les noies de classe treballadora que pràcticament no havien tingut escolarització i que entraven a treballar a la pubertat. La secció va comptar amb professores com les compositores Maria Dolors Calvet i va poder actuar fins al 1936, en què la guerra i, després, la dictadura franquista, impediran la seva activitat. 

La secció de Cultura Física es constitueix el 1931 a partir de la integració del Centre Excursionista Vilafranquí a La Principal. S’iniciava amb excursions, entrenaments d’atletisme i ciclisme. Encara avui, la dedicació esportiva de l’entitat n’és un dels focus principals d’activitat, avui dia molt centrada en el bàsquet (que té secció pròpia). Per tant, és durant els anys de la República que el Casal, com la majoria d’entitats d’aquest tipus, tindrà un període daurat tant pel nombre com per la qualitat i diversitat de les activitats que s’hi duran a terme (des d’espectacles eròtics fins a conferències il·lustrades). A banda, com hem vist en el cas de la secció de la Cultura de la Dona, però també amb l’organització de Socors Mutu dins la societat, es desplegarà una preocupació per a participar de l’educació popular de la població. 

Amb el cop d’estat i la posterior dictadura, el Casal - Societat La Principal dissoldrà el seu discurs sota una aparent neutralitat que li permeti continuar amb la seva activitat. Això contrastarà amb el que succeirà amb entitats polititzades com l’Ateneu Obrer de Vilafranca que no només s’intervindrà i aturarà la seva activitat, sinó que fins i tot veurà el seu edifici enderrocat. Després de la guerra, Josep Brugal i Fortuny serà l’arquitecte que signarà la majoria de les obres que es duran a terme a l’entitat, fonamentalment dedicades a habilitat les infraestructures de les seccions del Casal. 

Durant la dictadura, els balls van ser la primera activitat a reprendre’s, mentre que els aparells de cinema, que havien desaparegut, aviat van restablir-se i van posicionar el cinema com una de les activitats principals de la postguerra. Els socis, que havien caigut a 699, van anar-se reprenent durant els anys 40 i a finals de l’entrada al decenni ja superaven els 1300. Cap a finals d’aquesta dècada, això sí, ja es restableixen algunes de les seccions, com la Folklòrica, la Filatèlica i la de Belles Arts, i a principis dels anys 50 l’esportiva, que serà un dels eixos vertebradors del Casal. Amb tot, l’estructuració del règim va obligar el Casal Societat La Principal a cedir en règim de lloguer algunes de les seves instal·lacions a la Falange, al Frente de las Juventudes i a la Sección Femenina. Els espectacles de cupletistes d’abans de la guerra, a més, van ser substituïts pels de revista i vedettes i, poc a poc, els de cantants melòdics (des de Josep Guardiola fins a Raphael). 

Als anys 50, s’organitza la secció fotogràfica, l’escisió de la qual acabarà constituint el Club fotogràfic Diafragma (que ara torna a dur a terme les seves activitats al Casal). Cap als anys 60, s’organitzarà una secció de cinema amateur basada en els aparells cinematogràfics no professionals, i un festival dedicat a aquest tipus de cinema. El certamen nacional de cinema amateur, conegut com a concurs del “rotllo”, també tindria moltes edicions a Vilafranca, arran de grups que sortirien de la secció. Les pel·lícules d’aquesta secció ara són rellevants documents audiovisuals de la història de la vila i romanen a l’Arxiu Comarcal del 'Alt Penedès (Vilafranca). També durant aquests anys s’edita el butlletí “Casal”, que reflecteix la creativitat literària de l’entitat amb firmes com la de Ramona Via o Josep Parera (encara que hi haurà tradició des dels Jocs Florals i la Secció de Cultural de la Dona, com a mínim). La publicació també servirà per reivindicar els escriptors noucentistes. De fet, aquesta revista del Casal es posarà en marxa al 1968, dos anys després que la Llei Fraga (1966) atorgui certa llibertat de premsa, i d’origen serà (només amb l’excepció d’algunes peces) en llengua catalana. Editant-se fins al 2001, es converteix en la publicació de més durada en llengua catalana de Vilafranca. “Casal” també difonia documents de la llengua “esperantista”, que tenia una secció pròpia a l’entitat que es publicitava així: “Els esperantistes del Casal, que ja han adquirit carta de veterania a Vilafranca, acullen a totes les persones –masculines i femenines– que vulguin aprendre l’idioma i els hi ofereixen la seva col·laboració” (cartell promocional, a: Solé i Bordes, 2004: 247). Durant aquests anys, juntament amb els espectacles esmentats més amunt, apareixen als escenaris els artistes de la Nova Cançó i el rock espanyol. 

L’any 1980 el Casal adquireix uns terrenys al peu de la muntanya de Sant Jaume, un lloc amb bones vistes on es volia projectar un espai de natura, esports i lleure que hauria de dir-se “Casal 2000”. A l’espai s’hi van dur a terme durant alguns anys plantades d’arbres i aplecs, a més d’alguna festa gastronòmica i exhibició esportiva. Recentment, aquest espai es va haver de vendre per fer front a la situació econòmica de l’entitat i perquè no podia competir amb les infraestructures d’aquesta mena de condició municipal que s’edifiquen entorn en canvi de mil·lenni. 

Amb la crisi, s’incrementa la davallada en el número de socis del Casal - Societat La Principal. Fins ara, l’entitat arrossegava 10 anys de pèrdua sostinguda de socis, tendència que s’ha pogut revertir finalment al 2017, amb un lleuger increment de les afiliacions. Durant aquests anys, l’entitat ha mirat d’ampliar activitats i horaris per tal que les persones sòcies percebessin la utilitat de ser membre de l’entitat. Aquest 2018, el Casal ha estat guardonat amb una Creu Sant Jordi pel seu foment de la cultura i les tradicions catalanes i el seu paper cohesionador al voltant de la cultura, l’esbarjo i l’esport. 

L’Ateneu Igualadí beu de la influència de l’Ateneu Català de la Classe Obrera (Barcelona, 1961) i registra l’acta de fundació molt poc després que el primer, durant la Festa Major d’Igualada, al 1862, al Cafè El Pardalet; els estatuts es redacten i presenten ja al 1863. La fundació la duen a terme quatre homes, teixidors de la indústria igualadina (Antoni Carner, Antoni Vila, Ferran Salat i Josep Estany) en un context de cert descens poblacional i crisi econòmica per la manca d’inversió en la indústria local i el fet que Igualada no comptés amb línia de ferrocarril. Amb tot, és un període d’hipersociabilització i agitació social (Duran Moreno, 2018). A més, també es vivia la recessió en la indústria de la sederia, la conflictivitat social i el ludisme, i la competència a la ciutat de les indústries del Llobregat i del Cardeder (Alcázar Serrat, 2012). L’Ateneu Igualadí va comptar amb el suport d’un capellà escolapi (el Pare Marià Ferrer), i Josep Anselm Clavé en serà un dels primers socis honoraris. A l’Ateneu li donaran suport fins i tot industrials que el veuran com un “garant de la pau social, i també una bona eina per formar la mà d’obra que les seves fàbriques necessitaven” (Alcázar Serrat, 2012: 25). A pesar d’aquesta aparent utilitat de l’Ateneu per les classes dominants, i dels intents de la mateixa de domesticar la institució, l’Ateneu Igualadí esdevindria un centre elogiat per la seva  proposta d’educació popular i de disciplines esquerranoses, i es reconeixeria el seu èmfasi en el feminisme i el mutualisme, com hem vist que també passarà en altres entitats similars. 

En el període 1860 - 1900 es calcula la presència de 18 entitats a Igualada com el Casino del Recreo, el Foment o el Cercle Mercantil per a la classe burgesa; i els coros, el Centre Catolich d’Obrers i les cooperatives per a la classe obrera (Duran Moreno, 2018: 21). En aquest context, i a través del seu sistema d’instrucció, l’Ateneu Igualadí esdevé un centre d’accés de la modernitat i de desenvolupaments com el cinematògraf, encara avui important per a l’entitat. Cal dir que professionals liberals i personalitats burgeses molt ràpidament se subscriuran i donaran el seu suport a l’Ateneu, de manera que serà gràcies a persones de classes diverses que s’aconseguiran els fons i recursos necessaris per la tasca que haurà de desenvolupar. Els primers anys l’Ateneu canviarà de seu fins a edificar-se, al 1878, la seu neoclàssica de maó de Pau Riera i Galtés (també arquitecte del brollador modernista del jardí) al carrer Sant Pau, rere la Rambla, que encara és l’actual. El teatre, que serà emprat per representacions i ball, serà l’activitat amb més èxit dels primers anys i, en l’edifici original, es duia a terme a vestíbul. Al 1900, davant la prioritat que l’Ateneu donava a les activitats de teatre, s’inaugurarà la sala de teatre de Pau Salvat i Espasa i Josep Vic; una sala que haurà de remodelar-se aviat, al 1910, a causa d’un incendi. És destacable que aquesta rehabilitació es farà, en gran mesura, amb les aportacions i la força de treball de les persones associades. D’entrada el teatre es farà servir sobretot per a funcions amateurs dels associats, que trobaran un espai de llibertat creativa inusitada, però després s’hi incorporarà la contractació de companyies i la programació del teatre popular de l’època: sarsueles, sainets, o esdeveniments festius. També participaran de la programació de l’Ateneu noms més distingits de l’època com els de Santiago Rusiñol (que hem vist que estrenaria moltes de les seves obres al Casino Prado Suburense de Sitges) o Margarida Xirgu (Alcázar Serrat, 2012).

Com succeeix també amb altres centres, els anys 20 i 30 són anys daurats per a l’Ateneu Igualadí, en aquest període front a la concentració de les entitats burgeses en el Cercle Mercantil. En aquests anys es condensen activitats educatives a les escoles d’infants i d’adults (que alcen el seu edifici/palau al 1920) lligades al moviment de renovació pedagògica i el model Montessori. També abunden conferències, tertúlies i cursos especialitzats en diferents disciplines, i esports, excursions i balls. Figures destacades de les lletres i de la política de l’època, com Àngel Guimerà, Carles Pi i Sunyer, Joan Puig i Ferrater , Ventura Gassol, Antoni Rovira i Virgili, Joaquim Maurín o Joan Peiró hi impartiran conferències. Les escoles començaran amb classes vespertines per a adults però aniran ampliant de manera progressiva la seva oferta i cobertura amb, per exemple, una escola per a nenes des del 1908. Jaume i Artur Garcia Fossas. Empresaris i mecenes, serien en gran mesura els qui van aportar el capital monetari necessari per anar gestant el projecte educatiu de l’Ateneu i construir-ne el Palau Escolar, que s’encarregaria a Josep Pausas Coll. L’escola de l’Ateneu serà un projecte modernista d’inspiració en Francesc Ferrer i Guàrdia i es comptarà amb una pionera Escola Montessori. També s’obrirà un conservatori de música que avui continua formant part de les instal·lacions de l’entitat però que, com passa amb el teatre, és de gestió municipal. El conservatori començarà la seva singladura sota la contractació de Manuel Borgunyó, conegut compositor i pedagog musical que aleshores ja tenia experiència en la direcció cors i orfeons com Euterpe.

Les dones podien ser sòcies d’aquest Ateneu de manera pionera des de finals dels anys 20, i entre les persones associades s’hi troben adscripcions ideològiques molt diverses. 

Durant la II República i la Guerra Civil Espanyola, l’Ateneu Igualadí va intensificar l’activitat, i l’escola de l’Ateneu va passar a formar part del CENU. En el període revolucionari després del cop d’estat fallit i abans de la derrota de la República, a Igualada hi tindrien molta força els moviments d’esquerres (i particularment el moviment llibertari, que tindria el seu propi Ateneu a la Rambla), que convertirien l’Església de Santa Maria en un mercat cobert i socialitzarien negocis com les barberies. A l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera s’hi celebrarien actes com la trobada de nens refugiats de Madrid. 

Amb el cop d’estat franquista, l’Ateneu serà ocupat per les autoritats i se li canviarà el nom a Centro Nacional; a més, l’ajuntament crearà una Junta gestora que substituirà els membres de l’època republicana, aniquilant el projecte del que havia estat l’Ateneu Igualadí. Les escoles de l’Ateneu es convertiran en centres de caritat i escoles d’adults. El conservatori de música continuarà la seva tasca, si bé separant-se del Centro Nacional, i assumint imposicions del règim com haver d’oferir formació musical gratuïta a l’alumnat que portés l’aval de la Falange (bé com a membres del Frente de Juventudes, bé com a membres de la Sección Femenina).

Pel que fa a l’Ateneu Igualadí, no serà fins als anys 70 que la mateixa Junta del Centro Nacional decideix recuperar el nom d’abans de la Dictadura i, des d’aquí, es comença a recuperar el projecte de l’entitat. Amb les eleccions democràtiques del 1977, es reobren les escoles de l’Ateneu, un cop ja concertades. La necessitat de rehabilitar el teatre i els alts costos que això suposa obliguen l’Ateneu Igualadí a vendre’s part del patrimoni, com el parc del Xipreret i, com hem vist, a cedir el teatre a l’ús municipal. Avui l’Ateneu acull una programació diversa d’espectacles i d’activitats formatives. Pel que fa al teatre, com a escenari municipal té una programació pròpia que no depèn de l’Ateneu, encara que la infraestructura continua portant el nom de “Teatre Municipal de l’Ateneu”.

Processos i preparatius: 

Els processos i preparatius es vinculen a cadascuna de les diferents i variades activitats on participen les entitats (Corpus, Carnestoltes, extraescolars, programació cultural, etc.) i per tant depenen també de l’especialització de les activitats de cadascun dels ateneus i del calendari festiu de la localitat on es troba. La resta de processos i preparatius corresponen al bon manteniment i conservació dels locals i equipaments, a més de la seva gestió, perquè se'n pugui fer ús diari. 

Algunes de les entitats estudiades, com l’Ateneu Igualadí o el Casal Societat La Principal tenen un cos tècnic professionalitzat que percep remuneració per dur a terme la seva tasca. Les gestions habituals, en qualsevol cas, passen per l’organització de les activitats, la contractació de personal per a dur-les a terme (la major contractació es dona en aquells ateneus en què hi ha activitats extraescolars o formatives, en què els professionals que se’n fan càrrec perceben un sou), la difusió i comunicació dels esdeveniments o programació, i la supervisió de com transcorre cadascun dels actes. En algunes de les associacions, hi ha seccions amb més o menys independència que es fan càrrec d’un conjunt específic d’actes, a banda de les col·laboracions amb altres entitats independents que duen terme accions en els equipaments dels ateneus. 

En l’apartat de gestió, és important també el lloguer d’espais i la recerca de finançament, a més dels esforços per a reclutar persones sòcies. Alguns dels informants assenyalen que els problemes de gestió econòmica dels espais demanen moltes energies i causen preocupacions, i que no permeten centrar-se en les tasques més il·lusionants de la institució. Totes quatre entitats estudiades són propietàries dels edificis i equipaments en què té lloc la seva activitat, i aquests edificis són patrimoni important en termes identitaris per a l’associació. El manteniment dels mateixos és una de les qüestions que dona més feina a nivell estructural als quatre ateneus. En aquest sentit, cal trobar fórmules per finançar les reformes i per amortir els deutes contrets per les entitats que poden passar per trobar patrocinadors, vendre, cedir o llogar part de les infraestructures, trobar professionals disposats a fer un preu especial per les feines de manteniment, o bé aconseguir reconeixements patrimonials que permetin aspirar a ajuts públics per dur a terme les reformes.

Dedicació: 

Cap de les entitats estudiades tenen cap dedicació religiosa específica, tot i que s'hi han celebrat i celebren efemèrides relatives a la tradició catòlica, com el Nadal i el Corpus. En el territori penedesenc, però, i especialment a Sitges i Vilanova, les festes d'origen pagà com el “Carnestoltes" han tingut un paper molt important en la consolidació d’aquests ateneus i en donar-los visibilitat pública. 

En qualsevol cas, els ateneus de Vilafranca, Vilanova i Igualada estudiats provenen d’una tradició il·lustrada (sigui de caire més obrer o burgès) que promulga l’aconfessionalitat i la independència de l’entitat vers les institucions governamentals i eclesials. El Corpus sitgetà ha tingut una presència important, en canvi, a El Retiro, però sense dedicació específica per part de l'entitat.

Ofici/Coneixements tècnics: 

No hi ha coneixements específics que tinguin relació amb la pertinença o participació a les entitats esmentades, si bé les que tenen una part de l’estructura professionalitzada sí que cerquen perfils amb formació en cadascuna de les àrees de treball: gestió, programació, comunicació, manteniment o bé els camps de formació que s’ofereixin als cursos de cada ateneu. 

Ara bé, en el passat algunes d’aquestes entitats definien els seus participants en un perfil socioeconòmic i professional específic. Per exemple, el Círculo Villanovés (abans de passar-se a dir Foment), era un club de negocis de la classe menestral i petits propietaris. Després, passaria a ser reputat com a lloc de trobada d’artistes i gent de la cultura. També un dels informants de la Societat Recreativa El Retiro (soci històric, ex secretari de l’entitat i membre de la Junta Consultiva) suggereix que El Retiro tenia la reputació de comptar amb socis industrials i botiguers, mentre que l’entitat local rival, El Prado, es deia que comptava amb un perfil d’associat menestral (aquesta diferència és en qualsevol cas molt borrosa en el cas sitgetà, especialment en una associació tan heterogènia com seria El Retiro). La formació musical, en qualsevol cas, sí que ha estat una de les especialitzacions de El Retiro, que des de la seva posada en marxa ja comptava amb una banda (l’Orquestra del Mestre Oller) i que sempre ha tingut especial dedicació a la composició i conservació de les caramelles.

El Casal - Societat La Principal ha comptat amb persones reputades en el terreny de l’escriptura, però també professionals de la manobreria s’han ofert al llarg de la seva història per treballar de manera voluntària en algunes de les obres que ha requerit l’entitat. En general, més aviat les habilitats dels socis adults s’han aprofitat com a capital humà en benefici de l’ateneu, i també s’han intentat transmetre als infants. 

Un cas semblant és el que trobem a l’Ateneu Igualadí, que, a més, en l’escola compta evidentment amb personal educador format professionalment (com a distinció respecte la resta d’entitats). 

Com suggeríem, i per a totes quatre entitats, avui dia, pel que fa a la realització de les múltiples activitats que avui acullen les entitats, sí que hi ha perfils especialitzats com músics, formadors, o talleristes. També es reconeix l’especialització de les persones que participen d’aquests ateneus en qualitat d’artistes o espectacles convidats i que conformen les programacions d’aquests espais. En el cas de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i del Casal - Societat La Principal, a més, hi ha persones tècniques especialitzades que gestionen els usos dels espais, les altes o baixes de socis, els cobraments i les activitats.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

El Foment Vilanoví fonamentalment disposa de sales multifuncions que mantenen l’ambientació i decoració original, a més de taules, cadires, projectors i equips de so. Amb aquestes infraestructures, el Foment pot acollir tota mena d’activitats formatives, de debat i àpats col·lectius. El cafè, subcontractat a particulars, també serveix d’espai per a xerrades i trobades de tipus més informal, que permeten que la gent prengui alguna cosa de manera distesa mentre s’està a un acte particular. A banda, com ja hem dit, el Foment lloga sales a altres entitats i a persones particulars. 

Les infraestructures de El Retiro estan molt vinculades a les activitats que duu a terme l’entitat avui dia i a les que ha fet històricament. La necessitat d’un espai multifuncions per a les colles d’esbarjo (teatre/cinema amb cadires desmuntables per a fer-ne una sala de ball) és el que motivarà la seva posada en marxa el 1870. Així, la celebració de festes i balls seran una de les activitats més habituals de l’entitat i encara són rellevants en ocasions especials com el ball de Cap d’Any i alguns sopars especials. La disposició d'un espai cafè va ser important per a les trobades quotidianes dels socis i encara avui és un espai important especialment per al lleure dels associats de més edat. 

La jazz cava i les sales adjacents al teatre, a més, acullen els aularis de l’escola de música i són un equipament amb servei de bar que permet la realització de concerts de petit format. A més, el pati té un altre bar, en aquest cas llogat als propietaris del bar “El Cable” de Sitges, que ha esdevingut un bar-terrassa (tot exterior) popular i lloc de trobada per a sitgetans. 

El Casal - Societat La Principal de Vilafranca té en propietat tota mena d’infraestructures en els seus més de 4000 metres quadrats: teatre, sala de cinema, aularis, sales-gimnàs, pavelló i oficines. Disposa de projector i equip de so d’alta qualitat per a la sala Zazie, que exerceix de sala de cinema tant per a activitats de l’entitat com activitats del cineclub. També compta amb tots els equipaments necessaris per a les aules de l’escola de dansa Assumpta Trens, comptant amb barres, miralls i terres tous de fusta per a dur a terme els exercicis. També té un petit espai de treball o biblioteca oberta a les persones sòcies equipat amb una cafetera. 

L’Ateneu Igualadí disposa dels edificis originals, degudament restaurats, de l’entitat, amplis i d’estil noucentista amb influència modernista. Els espais acullen les activitats formatives i tenen diferent capacitat i organització de les taules i cadires per ser útils a diferents actes. També hi ha un espai exterior de pati per a dur a terme activitats esportives i àpats o recepcions a peu dret. A banda, el cafè de l’entitat, de gestió privada, és un lloc de referència a la ciutat, i té una oferta variada tant de tapes com de menús. El teatre, en forma de ferradura i molt impressionant, ara està cedit a l’ajuntament i actua com a teatre municipal, encara que en algunes ocasions acull espectacles organitzats per l’Ateneu. A banda, es disposa d’una sala de cinema que fa la funció de cinema municipal, atès que les sales del centre van anar tancant. 

Els espais regulars de l’Ateneu estan disponibles un cop l’any per a activitats personals dels socis, i la resta per les activitats organitzades des de les seccions. Si els particulars volen fer ús dels equipaments, poden llogar-los, com succeeix també al Foment Vilanoví.

Participants/Executants: 
El FOMENT VILANOVÍ ha tingut la seva etapa d’esplendor com a societat burgesa, primer dedicada als interessos econòmics i polítics i, després, en la seva etapa daurada, a la cultura i l’art. Manté, per tant, el prestigi d’haver aglutinat personalitats conegudes a la vila per les seves creacions artístiques i per les seves línies de pensament polític. Això ha motivat els successius processos de renovació de l’entitat (en la recuperació cultural de la postguerra així com en la Transició i, posteriorment, l’entrada de nous socis al 1994), impulsats per persones que han trobat adient sumar-se a una entitat amb bagatge. Ara bé, des del 1994 que no hi ha hagut una renovació de socis important sinó que són les mateixes persones les que concorren a les activitats de l’entitat. Les trobades més habituals són els sopar-tertúlia amb personalitats polítiques, i reunions al cafè. A banda, les persones del Foment participen en les activitats d’altres entitats que fan ús freqüent de les seves instal·lacions, com Òmnium Cultural, els Comitès en Defensa de la República o La Medusa. El Foment, com la majoria d’entitats, abans aconseguia l’afiliació de persones per classe social, interessos culturals/capital cultural i filiació, i era fonamentalment masculina (per estatus). Si bé havia tingut una participació majoritàriament masculina gran part de la seva història excepte en balls i sopars, des dels 80 que les dones s’hi han afegit de manera àmplia i ara, segons l’informant, les juntes (de Patronat i “Amics del Foment”) tenen un balanç equitatiu d’homes i dones. La SOCIETAT RECREATIVA EL RETIRO com la resta d'entitats, els socis eren fonamentalment homes. S’integraven des de joves per participar de les activitats lúdiques i festives. Les dones participaven de les activitats de la societat recreativa durant els balls o les festes, però no al cafè, de manera quotidiana, com ho feien els homes, ni tampoc no tenien els mateixos drets que aquests. A partir del 1981, s’autoritza que les dones puguin passar a ser sòcies numeràries i que adquireixin els mateixos drets que els homes. Actualment, homes i dones tenen una presència similar a l’entitat, especialment entre els associats més joves. A les activitats de jocs de cartes del cafè encara s’hi veuen gairebé de manera exclusiva homes, però la presidenta vigent de El Retiro és una dona, Elena Ferré. El fet que El Retiro tingui una escola de música també possibilita que les famílies es coneguin a través dels cursos musicals dels infants. Activitats com concerts o representacions reforcen aquesta vessant. Pel que fa a la classe o extracció social de El Retiro, avui dia pot dir-se que és plural. Però originàriament estava formada per terratinents i treballadors fabrils, per tal que tots dos grups s’oposaven als interessos burgesos que representava El Pardo, l’ateneu rival de Sitges. El CASAL - SOCIETAT LA PRINCIPAL ha cercat des dels orígens una participació àmplia de persones a l’entitat, essent quan va néixer una associació jove i transclassista. És una entitat que va treballar la participació femenina aviat, a través de la creació del Club de Dones, projecte que el Franquisme va escapçar aviat. Després, els participants de pràcticament totes les seccions eren homes (com en la majoria d’entitats, excepte en els espectacles, sopars i balls) fins als anys 80. En l’actualitat, l’entitat té una participació àmplia de persones de tots els gèneres i de diferent classe social. L’obligatorietat de fer-se’n soci per a optar a les múltiples activitats esportives i extraescolars que ofereix l’entitat fa que hi hagi prop de 3000 persones que fan un o altre ús freqüent de l’entitat, a més dels assistents als espectacles del teatre o les projeccions del cineclub. Així, podem dir que hi ha una participació més “com a client” d’un servei, i una involucració més profunda des de les diferents seccions i en l’organització de les activitats. La majoria de seccions, a més, tenen actes per reforçar els vincles personals com sopars, excursions, festes o exhibicions del resultat de les seves activitats. L’ATENEU IGUALADÍ DE CLASSE OBRERA és una entitat que prové de la voluntat de formar els treballadors industrials, però que ara acull persones de classe social diversa i cert capital cultural, i que té vocació d’englobar l’espai demogràfic més ampli possible d’Igualada. El projecte d’escola innovadora i el prestigi arrossegat per haver acollit una pionera Escola Montessori han fet que persones que valoren la pedagogia moderna s’hagin adscrit a reactivar l’escola durant la Transició i a apuntar-hi els seus fills fins ara. L’escola, de fet, funciona com un mecanisme per a activar la pertinença a l’entitat i, de passada, a la ciutat, encara que la majoria de persones joves que han passat per l’escola, si bé s’hi senten identificades posteriorment i desenvolupen pertinença col·lectiva, no es fan socis legals de l’Ateneu. La majoria dels socis actuals, per tant, són persones que van fer-se’n durant la Transició i els anys 80. Les noves adscripcions es basen en cert clientelisme en el sentit que, com passa també al Casal - Societat La Principal, són persones que han de fer-se sòcies per poder rebre classes o cursos, o bé per tenir descomptes en les activitats ofertes. A més, l’Ateneu ofereix als socis descomptes a d’altres espais que no estrictament els de l’Ateneu a través de convenis. L’Ateneu vol ser un projecte de ciutat transversal a les diferents ideologies de la ciutadania igualadina. Amb tot, té una tradició de posicionament progressista i catalanista que es fa explícita en algunes de les activitats i les seves comunicacions en xarxa. Així, el 12 d’octubre (Dia de la Hispanitat) del 2018 el centre obria portes i, a més, ho explicitava a les xarxes amb el missatge: “Res a celebrar! Estem treballant amb alegria com qualsevol dia”. A més, s’han fet activitats com murals per a l’acte d’aniversari de l’1 d’octubre. De fet, l’1 d’octubre del 2017, davant la por de la repressió policial, totes les urnes del municipi van ser portades a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, on va replegar-se la ciutadania que participava de l’esdeveniment, cosa que per les informants va desvelar la centralitat d’aquest equipament per a la ciutat. Així, l’Ateneu també és un espai de sociabilitat i reflexió i organització de la política des d’una perspectiva de base.
Precisions ús i funció: 

Els ateneus estudiats acompleixen funcions diverses: una de facilitar la trobada de grups de persones amb interessos comuns, una altra de pertinença a un col·lectiu organitzat, també permeten l'educació dels menors de les famílies (sigui en espais informals o, en el cas igualadí, formals), i satisfan diverses necessitats culturals amb una oferta àmplia. A banda, també generen llocs de treball (per a professors, tècnics i talleristes) i són espais de participació social i inclusivitat. 

Patrimoni relacionat: 
El Corpus al Penedès, festa de Corpus de Sitges
Memòria oral de la comunitat gai de Sitges
Caramelles